Retallar fins que no en quedi…

Llegeixo que el Govern “demanarà” als metges i les infermeres que es acceptin reduir en un 50% la paga de Nadal per contribuir a la retallada de despesa. El problema és que un es demana, amb quin dret? La catorzena paga, com a qualsevol altre treballador no ens la “dóna” ningú. La “financem” nosaltres mateixos amb cada mensualitat. Cada més ens paguen una dotzava part menys i a partir d’aquí ens paguen la “doble” d’estiu i la de Nadal. 
No parlo com a metge sinó com a treballador. Si volen un prèstec que ens el demanin bé, i em paguin interessos, com fa la gent que ha de demanar diners a un banc… no?
Si el que volen es fotre’ns part del sou, això és senzillament un robatori, i no crec que hi tinguin dret. 

Reflexions d’un no-votant d’Esquerra

Vagi per endavant que no sóc partidari de suposats fronts independentistes que es plantegen des d’un essencialisme gairebé racial i que en canvi dec ser un dels pocs que encara s’emprenyen quan des de determinats sectors es critica l’obra del Tripartit. Per tant no sóc ni pretenc ser imparcial ni equànim.
Des de la poca (nul·la) autoritat que em confereix el fet de ser un no-votant d’Esquerra (ERC), crec que no em queda més remei que manifestar el meu desencís per la deriva centrista del partit que suposadament havia de “convertir” els partits d’esquerra al sobiranisme.
Desencís fonamentat en el fet que, temps enrere, havia arribat a creure que era possible bastir projectes comuns amb amplis sectors del PSC i encara més d’ICV. Però la política interna d’un partit alimentat per les rancúnies entre capelletes i l’aspiració dels seus líders a convertir-se en èmuls de Macià va ser una de les causes fonamentals de les moltes derives del tripartit. Esquerra va ser a totes les crisis. Les divertides (Perpinyà, Jerusalem) i les penoses (Carretero, l’Estatut).

Llegeixo avui mateix que el seu líder actual (Oriol Junqueras) se sent legitimat per acostar-se a CiU. Fantàstic. Això ja ho va fer l’ara beatificat Heribert Barrera i el partit es va passar més de 15 anys al desert polític. Ideològic no, perquè cada vegada és més clar que no hi ha ideologia a Esquerra. No dic als seus militants, que en conec uns quants, i crec que no es mereixen l’espectacle dels seus dirigents d’abans i ara.
Esquerra abjura ara dels governs en que va participar i que va ajudar a fer que semblessin més ineficaços i ineficients del que en realitat van ser (si no no s’explicaria que gairebé tota l'”obra de Govern” de Mas des de fa quasi un any estigui orientada a desmuntar gairebé peça per peça el que va fer el Govern anterior).

I ho fa, a més a més, buscant ser acollit en la casa mare de la dreta catalana. Suposo que hi té tot el dret. Crec que el resultat serà d’una banda l’augment de CiU (perquè he de votar Esquerra si el que em pot oferir ja ho tinc amb aquests altres?) o dels identitaristes recalcitrants i estimuladors de xenòfobs de SI.
Hi va haver un moment, entre el 2003 i el 2005 que vaig pensar que potser acabaria un dia votant Esquerra. Ara tinc clar que no hi ha, en l’arc parlamentari, un partit sobiranista que lluiti pel país sense llençar-se en braços de la dreta que, al capdavall, com sempre acabarà retallant drets nacionals, socials i vinculant-se amb Madrid a través del conegut “peix al cove”, un peix del que jo ja no estic en condicions d’alimentar-me. Perquè em sembla que em declaro en vaga de fam política, vist el pa que s’hi dóna.

Incidències resoltes

Gairebé tres mesos de silenci en aquest bloc que no han estat completament atribuïbles a la meva desídia. Els canvis a +Vilaweb van fer que cada vegada que intentava escriure alguna cosa, l’aplicació em portava cap al que penso que va ser el meu primer intent de bloc, que vaig obrir l’any 2007 i vaig abandonar al cap de quatre entrades. 
La temptació de canviar de plataforma ha estat forta al llarg d’aquestes setmanes, sobre tot quan vaig veure que havia d’esperar a setembre per veure-ho resolt.
Ara, però, ja hi tornem a ser. Mirarem de no deixar abandonat aquest espai, perquè sempre hi ha coses per dir i, sobre tot, per compartir. 

Unes quantes hòsties i un congrés eucarístic

Reflexionant sobre el concepte i al intensitat de la “violència” que
sembla que hi ha hagut aquests darrers dies, m’ha vingut al cap una
anècdota. Durant la transició,  un diputat socialista (que es deia
Blanco i no sé si era el José Blanco que coneixem ara),
va rebre algun cop de la Policia en una manifestació a Cantabria,
durant l’època del tancament de la siderúrgia, si no recordo malament.
D’això se’n va fer una gran campanya per part del PSOE i fins i tot amb
interpel·lacions parlamentàries. Llavors, un diputat basc, del PNV, va
dir una cosa així com “los del Partido Socialista estan montado un
cristo por una hostia, cuando en el Pais Vasco lo que hay montado es un
congreso eucarístico” . El congrés eucarístic que tenim muntat nosaltres
és el de la crisi, les retallades en serveis sanitaris i socials, les
reduccions de sou dels treballadors públics, els ajuts a la banca
privada amb els diners públics, o sigui dels nostres impostos, l’atur,
les hipoteques que es continuen cobrant malgrat que el banc s’hagi
quedat el pis, l’increment de la pobresa estructural, la manca de
perspectives laborals per a qui es quedi a l’atur, per als joves, el
futur precari que es veu venir…  Voleu dir que tot això no justifica
quatre sacsejades, una miqueta d’intimidació i una protesta a base de
crits i eslògans? De veritat a algú li sembla que la gent congregada
davant de la Ciutadella tenia organitzat un cop d’estat o una cosa per
l’estil? Jo crec que si hi pensem en calma veurem que la reacció dels
nostres sacrosants representants parlamentaris ha estat majoritàriament
histèrica, exagerada, i una mostra de l’escassa talla política que tenen
una bona part d’ells.

Si jo fos el conseller d’interior…

Si jo fos el Conseller d’Interior, m’estaria assegut còmodament, escarxofat en un sillò, amb un puro a la mà i un wiski a l’atra, mirant-me al mirall i repetint-me: collons que n’ets de guapo i quins pebrots que tens!
Primer m’avisen amb deu dies d’antel·lació del que pensen fer, després s’avenen a no entrar al recinte i quedar-se a fora. Més tard, els diputats miren d’entrar a peu per allà on hi ha més gent; i finalment, com no pot ser d’una altra manera, alguns ximplets (o no) em posen en safata la justificació de l'”acció preventiva” de finals de maig…
Tres empentes, un parell d’estrabades, una mica de pintura, i l’amplificació mediàtica justa per poder dir allò de “ho veieu, veieu que jo ja us ho deia que són una colla d’anarquistes totalitaris?
Si jo fos el Conseller d’Interior em sentiria avui com un triomfador. Si ho hagués organitzat jo mateix, no hauria pogut sortir gaire millor. O si?

Acampades i vots

Ja sigui casual o provocat, el fet evident és que les acampades que s’estan multiplicant aquests dies per l’Estat Espanyol han coincidit amb la campanya electoral. Constatem dues reaccions: la primera, la ridícula reacció de la majoria dels polítics intentant sintonitzar amb els que acampen/protesten, i especialment patètica la fugida endavant de la senyora Sánchez-Camacho, que devia confondre els acampats amb militants de les Nuevas Generaciones, perquè sinó no s’entèn el què va dir; la segona, segurament conseqüència del desconcert, la campanya de criminalització de l’abstencionisme, que porta fins i tot a demonitzar els vots blancs i els nuls, dient que són vots per a la dreta.
Recordaria als demòcrates de pa sucat amb oli que no votar és, en democràcia una opció absolutament legítima, tant quan es fa per passiva, com, sobre tot, si es fa activament. Que votar en blanc és també legítim i, sovint, un vot de protesta; que el vot nul, si excloem quan es produeix per un error, és també una forma de dir que “nosaltres no som d’aquest món”.
Hauríen d’entendre, els demonitzadors de voluntats, que si algú pren la lícita i legítima decisió de no votar és perquè és conscient, o creu sincerament, que surti el que surti, difícilment hi notarà diferències, i que si cregués el contrari, segurament no s’abstindria.
La gent, molta o poca, que es concentra a les places més emblemàtiques de l’estat és prou grandeta per saber el que fa. I és gent conscienciada, i emprenyada. El seu moviment, a hores d’ara, sembla que creix. Si arriba a induir un nivell d’abstenció que condicioni que guanyi una o altra de les suposades alternatives que existeixen, el que està clar és que haurà assolit un protagonisme que dubto que d’entrada vulguessin tenir. I segons el percentatge d’abstenció que es produeixi, poden assumir una capacitat d’influència des del carrer que mai tindrien guanyi qui guanyi amb una participació massiva a les eleccions.
Perquè el que també tinc molt clar és que el que preocupa en el fons als polítics “professionals” és que, com deia Raimon: som molts més dels que ells volen i diuen.

Ara que ha mort Bin-Laden

Ara que ha mort Bin Laden no crec que el món sigui un lloc més segur. Fins i tot, deixeu-me opinar que determinades reaccions, potser comprensibles en el fons, m’han semblat inapropiades.
Puc entendre, i entenc, que la gent s’alegri de la mort d’algú que ha estat la personificació del mal durant els darrers anys. No puc compartir l’alegria per un assassinat.
Bin Laden va servir als EUA en la seva guerra subterrània contra els soviètics, ajudant a fer-los fora d’Afganistan i sobre tot debilitant la moral del seu exèrcit.
Fins i tot, com a enemic, Bin Laden ha servit als EUA i a una determinada manera d’entendre el món occidental afavorint una progressiva disminució de la llibertat al carrer, al pensament, a l’opinió, a la circulació. Determinats retalls de la llibertat que s’han concretat els darrers anys, haurien estat impensables abans de l’11-S (i no parlem ja abans de la caiguda del mur… però aquest és un altre tema).
El món no serà a partir d’avui un món més segur ni, encara menys, lliure pel fet que Bin Laden no hi sigui. Ell tindrà el dubtós honor d’haver esdevingut una de les moltes coartades amb les que determinats poders han vingut prenent un seguit de decisions que ens porten directes a un món on les llibertats  i els drets de les persones tenen cada vegada menys importància . Un món que a mi, em recorda, cada vegada més en determinats aspectes al dels anys 30 del segle passat.

Liquidant la societat del benestar (iii): retallada sanitària

He sentit un minut de la intervenció de la Patrícia Gabancho a RAC1 aquest vespre, cap allà les 9. Només m’he quedat amb una frase que demostra que la ignorància és agosarada i ser de lletres (si és que la senyora Patrícia ho és) no és excusa per ser tan curt de mires. Dir, com ho ha fet, que retallar un 10% no justifica un descens en la qualitat dels serveis és senzillament ser ignorant. Primer perquè aquest 10% s’ha de sumar al 3,21% que ja es va retallar fa menys d’un any, i ja no estem parlant d’un 10 sinó de més d’un 13. Després perquè només cal aplicar-s’ho un mateix: un 10% està molt lluny, per a la major part dels mortals del límit entre arribar i no arribar a final de mes. Els treballadors d’empreses públiques ho han comprovat amb el 5% famós.
Posem-ho en números absoluts: un hospital amb un pressupost de 100 milions d’euros veurà els seus ingressos disminuïts en uns 8 o 10 milions. Segurament a la Sra. Patrícia li semblen molt pocs diners perquè parlem de “xifres molt grosses”. Oblidem molt sovint, que més enllà dels sous de les persones que hi treballen, els hospitals són, en moltes comarques, la principal empresa i d’ells depenen no tan sols el directament empleats sinó tota una corrua d’empreses auxiliars que es veuran afectades per l’apretada: als fusters, llauners, electricistes que, sovint es veuen implicats en tasques d’ajuda als serveis de manteniment ja se’ls demana “que s’ajustin”; els proveïdors també hauran de fer-ho…
Una retallada d’aquestes dimensions pot fer que un hospital de 100 milions de pressupost hagi de deixar d’operar pel capbaix unes 300 persones l’any. Segur que si ens hi va la vida, ens atendran. Però no totes les malalties que cal operar tenen urgència vital. Moltes intervencions d’esquena, o processos benignes poden demorar-se: això tindrà repercussions posteriors en la salut de les persones, però també en termes de baixes laborals, absentisme, productivitat. I d’altres acabaran entrant per la via d’urgències.

Jo sempre he dit que l’estadística serveix fins que l’apliquem a les persones individuals. Deixar de fer el 10% de les intervencions pot no semblar res, però si portaves un any esperant que t’operessin i ara no ho hanm de fer fins d’aquí a dos anys, coi com canvia la cosa!
Ja sé que el gruix dels pressupostos públics està en Salut. I que si cal retallar, és lògic que es faci allà on hi ha, precisament, més gruix per retallar. Ara bé, i ja ho he dit altres vegades, perquè la nostra sanitat (que fins ara era tan suposadament modèlica que anavem a “vendre-la” a l’estranger i la presentavem en escoles de negocis de tot el món) ha estat escollida, segon sembla, com a víctima propiciatòria per resoldre els dèficits del país, o fins i tot de l’Estat? Mentre no em demostrin el contrari, ni els metges, ni les infermeres, ni les auxiliars de clínica, ni els psicòlegs, ni els portalliteres…. dels hospitals, de l’atenció primària, del món sociosanitari,  són els causants directes d’una crisi que té els seus origens en unes institucions per a les quals els estats han preparat, i sovint executat diversos escenaris de rescat.

Recomanació literària: La cendra dels anys, de Júlia Costa

He acabat de llegir avui La cendra dels anys, la darrera novel·la (suposo que de moment) de la Júlia Costa. Vaig ser a la presentació que en va fer a la Catalònia i allà vaig comprar, ara ja fa uns mesos, el llibre. El fet de no haver pogut tenir, per motius bàsicament relacionats amb la meva feina, una desitjada continuitat en la lectura, ha fet que el procés hagi estat més lent del que m’hauria agradat.
No vull fer-ne una crítica. Altres en saben més i ho faran molt millor que no pas jo. Només vull expressar algunes consideracions sobre el llibre i la història que recull i a la vegada aconsellar la seva lectura.
Una primera consideració: sé, perquè ho va explicar ella mateixa, que ha trigat força anys a enllestir-lo. M’imagino que ha visitat indrets, s’ha documentat sobre alguns esdeveniments i alguns personatges i fins i tot, no m’estranyaria que, d’alguna manera l’hagi coniderat la seva obra més important: No sé si ho serà, perquè espero que encara ens ofereixi algun llibre encara millor. Mentre l’anava llegint, no em podia sustreure a un pensament que avui en acabar-lo ha tornat al meu cap. Crec que si s’ho hagués proposat n’hauria pogut treure una mena de nissaga, i haver fet un llibre de les dimensions dels del Falcones o el Ruiz Zafon (que ja sé que no són sants de la seva devoció). Però vull dir que n’hagués pogut treure encara més suc del que n’ha tret, que ja és molt.
Segurament per a fer això, hauria d’haver escrit la història de manera longitudinal i llavors, amb tota probabilitat hauria perdut la gràcia (a canvi, hauria guanyat la possibilitat, per què no? de veure la història convertida en un guió de cine o de minisèrie: personalment m’agrada més que la trama de Pà Negre).
Segona consideració: el llenguatge de la Júlia és ric i creïble, és proper, no es perd ni en circumloquis irrellevants, ni busca un cultisme excessiu que el faci de difícil digestió, un mal que apareix massa sovint en el nostre petit món intel·lectual i literari. Les descripcions dels indrets, d’Userda, Solanes, Santa Maria… sense ser exaustives permeten imaginar-se un territori, sense necessitat que sigui un lloc concret del país; encara que a mi, personalment m’ha vingut de gust identificar amb alguns indrets de la Garrotxa i La Selva.
Tercera: la història és també en si mateixa creïble. I ho és perquè crec que molts dels personatges són identificables en el sentit que coneixem gent que s’hi assembla.  Aquest país és ple de Núries, de Joseps Maries i de Francescs i Raquels. De senyores Dolors i (encara) de ressons de carlinades,  de clericalisme, republicanisme i (encara més) de la Guerra del 36, amb efectes que no s’han esborrat del tot al món rural. I no s’entendria una història centrada en aquest món rural al llarg d’uns 150 anys sense que travessés per aquests temes, que la Júlia Costa tracta des de la introspecció dels personatges principals.
Una altra consideració, que no sé si és bona però a mi m’ha fet gràcia. Hi ha moments del llibre, els més reflexius, segons com els més crítics amb determinades postures dels protagonistes, en què és fàcil “sentir la veu” de la Júlia quan escriu a La panxa del bou. Especialment quan fa esment de les contradictòries actituds de la gent d’esquerres o que se’n fa dir. No vull que soni a retret. En allò que escrivim hi deixem una part de nosaltres mateixos, i allà queda perquè algú sempre ens hi pugui reconéixer. I això no és res dolent, ben al contrari.
En resum, per a mi es tracta d’un bon llibre, m’ho he passat molt bé llegint-lo, m’ha deixat aquella tristor que deixen els llibres quan els acabes, i ja l’he recomanat, a més de fer-ho des d’aquí, a vàries persones (ja ho havia fet abans d’acabar-lo).
I ho deixo aquí, amb la darrera frase del llibre (la puc posar perquè no condiciona per res el coneixement de la trama):
No hi ha res més excitant que tenir projectes ni res més esperançador que saber que mai no aconseguirem realitzar-los del tot.
Personalment espero que si la Júlia té entre mans algun projecte com aquest sí que aconsegueixi completar-lo.