Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Mística domèstica

Ahir al vespre fent una mica de zapping pels canals del TdT em vaig adonar de vàries coses referents a la visita del Papa a Barcelona.
La primera és que si fem cas de TVE (La 1), una gran part de les persones que hi havia al carrer no eren de Barcelona, ni tan sols de Catalunya (de fet quan anaven preguntant, la major part venien de Madrid).
La segona és que molta gent va matinar per res. Als carrers a penes hi havia dues fileres de persones, si més no pel que vaig observar a les imatges des de l’aire. Si la jerarquia catòlica esperava un bany de masses, estil barçaquanguanyalachampions, doncs va quedar molt lluny.
Una altra qüestió és que, si fem cas de la manera d’expressar-se de molts fidels, està clar que representaven el sector més xaró  i acrític del catolicisme del país (aquí sí que n’hi havia alguns de catalans, entrevistats per TV3). Algunes persones estaven a un pas, contingut, això sí, de l’accés místic i feien gala d’un entusiasmat aspecte beatífic, a mig camí entre el fervor i l’èxtasi. Vaja, que tots semblaven clons del Sr. Joan Rigol.
Podríem parlar també de la seguretat: hi havia carrers on era més nombrosa la presència de policia que de fidels. Era necessari? No m’atreviria a dir que no, perquè segurament en aquests moments la paranoia (potser justificada, jo què sé!) en qüestions terroristes fa que qualsevol seguretat sembli poca als ulls dels governants, però la veritat és que a mi em va semblar un dispendi fora de mida.
I la darrera: em sembla, ara sí, absolutament exagerada la cobertura de TV3, una televisió que se suposa pública. Similar a la que van fer altres televisions quan es va casar la filla de José Maria Aznar. Això sí, les imatges eren de molta qualitat (almenys les que vaig veure) i feien que la Sagrada Família semblés maca i tot. Perquè jo no puc amagar que sóc dels que esperava el pas del TGV per sota per deixar l’interior del temple a la vista, una cosa que molt em temo que no passarà.

Breu i concís: jo tampoc no l’espero.

I no solament no l’espero sinó que preferiria que no vingués. I em sumo a la campanya de la lliga per la laïcitat per mostrar el meu desacord amb el fet que les autoritats civils del país estiguin participant de tota la parafernàlia que al voltant de la visita s’està muntant.
De totes maneres, per coherència, m’agradaria que aquestes queixes s’expresessin també davant la visita de personatges com el Dalai-Lama, que és un altre dirigent teocràtic encara que pel que es veu desperta més simpaties .

Quan la cultura és una mica més que el record d’uns noms

Una de les frases que el meu avi solia pronunciar, i que de tant en tant jo mateix deixo anar, reconeixent-li sempre uns drets d’autor que no sé si li eren propis, és que la cultura és allò que queda quan s’oblida el que hem après. Ve a tomb això, a partir del post d’avui de la Júlia Costa, en que fa recordatori de l’aniversari del naixement de François Mauriac.
L’esment que en fa, m’ha tornat a portar als meus catorze o quinze anys, una època en què jo creia que era molt desgraciat i que cada vegada més estic convençut que va ser una de les més intenses en aprenentatge i creixement personal de la meva vida (bé, possiblement és així com ha de ser, però bo és reconèixer-ho). A l’escola on jo anava (IPSE, al carrer Casanovas) feiem un batxillerat mixte (vull dir mig de lletres, mig de ciències) i una de les assignatures que fèiem era Literatura Francesa, en francès, és clar. Això ens va permetre llegir algunes obres (algunes en versions reduïda i/o adaptada al nivell que se suposava que havíem de tenir) d’autors com ara el mateix Voltaire de qui conservo encara a casa una edició de butxaca del Candide, comprada a la Llibreria Francesa, de Barcelona.
M’han vingut al cap un munt de noms d’autors que estudiàvem, molts dels quals no els he llegit més que en els fragments que havíem de comentar durant el curs, i d’altres que he preferit posteriorment llegir en català o en castellà: Gide, Verlaine, Valéry, Camus, Mauriac, etc., van desfilar per davant nostre al llarg d’un any. Va ser el mateix any que un professor de català ens va introduir a la lectura de Gabriel Ferrater i Jordi de Sant Jordi. El mateix any que, quan sortíem d’escola ens anàvem a casa d’un amic a escoltar discos de Paco Ibáñez que ens van fer conèixer Alberti, Gabriel Celaya, Blas de Otero, Goytisolo… i comprar-nos-en llibres.
Una experiència frustrant és agafar aquests noms, escriure’ls i demanar-li a un estudiant de batxillerat actual que marqui amb una creu quins “li sonen”. És una experiència no aconsellable per a qui encara cregui en alguna forma de pervivència del coneixement… almenys tal i com el concebem alguns de nosaltres.

fotografia: As letras caídas, Paulo Andrade (1000imagens)

Escriure: entre l’onanisme i l’orgia (amb perdó)

Discutíem fa pocs dies, arran de la presentació d’un llibre d’un amic, si el fet de publicar satisfà alguna dèria interior de l’escriptor, si dóna sortida a necessitats o voluntats de comunicació, o si per contra es tracta d’un epifenòmen ja que el que hom pretèn quan escriu és únicament expressar-se per a ell mateix. La discussió pot semblar tòpica, però no per això deixa d’estar present cada vegada que els escriptors, sobre tot elñs que fem poesia, “minoritaris” treiem un llibre.
Jo sóc dels que pensa que si no fos per comunicar alguna cosa no perdríem com de vegades passa bous i esquelles intentant que ens editin o publiquin en paper un llibre. Internet i, sobre tot, el món dels blocs ha vingut a compensar parcialment aquestes dificultats, però difícilment arriben a produir la satisfacció que s’obtè en veure el primer (sobre tot el primer) llibre publicat en paper.
Comparteixo el fet que cap de nosaltres, que escrivim, ho fem pensant “d’entrada” en els altres. Però si, partir d’algun moment no fos així, quin sentit tindrien les desenes de correccions a què sotmetem els nostres papers, les entrades dels blocs, les mateixes galerades d’un llibre en curs d’edició?
Escrivim, és cert, per i per a nosaltres. Però hi ha un moment difícill d’establir a partir del qual volem compartir allò que hem escrit i ens sentim satisfets quan sabem que algú “connecta” amb el que hem posat en negre sobre blanc.
Aquest moment imprecís és le moment en què l’escriptura deixa de tenir el component onanista inicial i té tendència a anar a la recerca del què a mi m’agrada anomenar una certa capacitat orgiàstica.
Arribar-hi o no, això ja són figues d’un altre paner.

Quan els pares es van casar

Quan érem petits, i ja no tan petits, i vivíem a casa dels pares mai no ens passava per alt l’aniversari del seu casament. Entre altres coses perquè ells el teníen sempre present i, d’una manera o altra, s’acabava celebrant. Ahir era aquesta data i hi vaig pensar no sé ben bé per quin motiu. El fet és que avui m’he adonat que ara fa dos anys que haguéssin celebrat el 50è aniversari, si no fos perquè cap dels dos ja no hi és.
Recordar la història dels propis pares no és fàcil. Un té tendència a que li quedin únicament els records més tendres i a pensar que li hauria agradat poder-li explicar a l’un o l’altra determinades coses que han anat passant. Quan el pare va morir, jo tenia 30 anys tot just i per tant mai no va tenir l’opció de valorar o opinar (que, coneixent-lo, segur que ho hauria fet negativament) sobre determinats girs de la meva activitat o carrera professional.
Quan vols fer més memòria és quan t’adones que probablement no els podries definir com un “matrimoni feliç”. Cinc fills, una única feina durant molts anys no gaire ben pagada, una tendència compulsiva a fer despeses innecessàries i a estar embrancat en crèdits als que era difícil fer-hi front, i una severitat en la relació amb nosaltres en temes que segurament no la necessitaven, fan que, amb la distància, el record del pare sigui agredolç. I en canvi a la mare, segurament, només li podríem recriminar haver aguantat massa coses  que avui en dia són inaguantables.
Però el temps és el temps i el seu pas ens dóna l’oportunitat de quedar-nos amb els aspectes més agradables del record. I per mantenir el record sempre va bé recuperar velles fotografies, com la que penjo, de la cerimònia del seu casament. Una manera com una altra de recordar-los, ara que ha fet cinquanta-dos anys que es van casar i cap dels dos no hi és per tenir-ho present.

Trobar un lloc al món… dels blocs

Sóc cul de mal seient. Però almenys ara no deixaré l’assentament, el campanment al qual des de fa un parell d’anys m’he arrelat, aquí a Mesvilaweb. Tot i així he de reconèixer que se’m queda petit. Els qui ens hem abocat a la cosa aquesta dels blocs (bé, o dels blogs, segons determinats sectors de la Resistència), sabem que les fidelitats van cares. I que el mínim inconvenient, perllongat adequadament en el temps comporta una pulsió de canvi irrefrenable que ens porta ineludiblement a la mudança de plataforma.
Ja ho he fet alguna vegada, però no ho faré ara. Em limito a augmentar la meva “cartera de serveis”. Necssitat de donar sortida a expectatives emocionals diferents de les que em mantenen en aquest indret, m’he permès incorporar dos nous blogs/blocs a les vies d’expressió de les meves neures.
D’aquesta manera, si algú es pren la molèstia de seguir-me (algú hi deu haver, no?), sàpiga que des de fa uns dies, apart de la coexistència amb altres lletraferits a Poems&blogs, de l’expressió individual d’aquesta mateixa lletraferidura a Obstinacions, i de la meva lleialtat crítica (sobre tot per algunes rigideses difíficls de superar) a Secundària memòria, em podrà trobar a:
L’udol desesperat del licantrop
Una obstinada imarge.
Tots dos blogs estan ubicats a blogspot, que probablement és la plataforma més fàcil d’anar i més versàtil. En un em dedicaré a penjar de tant en tant fotografies, segurament de poca qualitat (no en sabem més a casa!) i en l’altra anirem seguint les passes del licantrop que se’ns ha instal·lat al més pregon de la nostra ànima des de fa uns quants anys.
Ah, aquests dos títols coincideixen amb els dels dos darrers llibres de poesia que he publicat (L’udol desesperat… està inclòs al Dilema de Faust). No hi tenen res a veure, però em va semblar que quedaven prou bé… i poden acabar sent-ne propaganda subliminal (si més no, no passa res per provar-ho!).

Aniversaris desapercebuts altra vegada: 27 de setembre

Enmig de les convocatòries de vaga, de les controvèrsies urbanístiques i dels judicis mediàtics ha tornat a passar pràcticament desapercebut l’aniversari, i ja és el trentacinquè, dels darrers afusellaments (que no de les darreres morts) del franquisme.
Certament, fent una recerca per qualsevol cercador, es poden trobar diverses referències als fets, però a un li hauria agradat (digueu-me idealista) que hi hagués hagut una mica més de referències explícites i públiques sobre el tema.
Ara fa tres anys vaig escriure en aquest mateix bloc una entrada sobre la qüestió, de la que em permeto reproduir el pràgraf que feia referència als noms dels afusellats. Perquè la recuperació de la memòria de la que tan ens emplenem la boca no hauria de limitar-se a recordar la Guerra i la postguerra immediata.
Deia llavors i ho segueixo pensant:
Per motius que ara mateix em costen d’entendre, i que potser tingui a veure amb que els seus defensors tenien i, encara més la van tenir en els anys posteriors, una certa repercusió mediàtica, quan demanes a la gent si recorden el fet, en el millor dels casos, recorden el nom de “Txiki”, el militant basc que va ser afusellat a Cerdanyola (Juan Paredes Manot, d’origen extremeny, per cert). Pràcticament ningú no recorda el nom de l’altre basc (Otaegui) i encara molt menys el dels tres membres del FRAP (Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo, i Ramon García Sanz).
Serveixi aquesta modesta entrada per reivindicar la memòria de tots ells.

Uns dies a Egipte: Finale (?)

Des de fa uns dies, quan tenia una estona he anat aprofitant per posar en ordre els records de viatge. I mentre ho feia, tot repassant les fotos, m’he dedicat a penjar per aquí unes breus entrades que em permetessin compartir amb la blocosfera algunes de les meves impressions.
El gruix de records, sensacions, imatges i olors retingudes… és tan gran que poidríem no acabar mai, de manera que en algun moment hem de decidir aturar-nos. I crec que ara és el moment. No hi ha cap motiu especial més enllà d’evitar que el bloc se’m faci monogràfic, un perill en el que he vist que anava caient. Per tant us estalviaré les digressions sobre El Caire Vell i el mercat de Khalili, més enllà d’aconsellar enfervoridament visitar-los a qui hi vagi.
Crec que ja he comentat en alguna de les entrades prèvies com m’ha costat reincorporar-me a la “normalitat” després de passar per Egipte. La intensitat de les impressions és tan gran que deixa una marca permanent en la memòria i jo m’atreviria a dir que també en el caràcter.
No vaig voler marxar sense prendre una imatge de la sortida del sol a El Caire, el símbol del retorn de la vida. I la sensació de què un tros de nosaltres s’hi quedava.

Uns dies a Egipte (10): Saqqara, les Piràmides i l’Esfinx

El dos darrers dies de viatge els vam dedicar a El Caire i els seus entorns. Vam alterar una mica l’ordre previst per l’agència i vam deixar Giza i Saqqara per al darrer dia. El que més ens va impressionar va ser pensar, davant de les piràmides i l’esfinx que estàvem davant de construccions de gairebé cinc mil anys d’antiguetat.
A Saqqara hi ha un petit museu al qual gairebé no hi entra ningú que guarda peces de les primeres dinasties i que aconsello que no us perdeu si mai us deixeu caure per allà. Aquí a Saqqara és on es troben les piràmides esglaonades i algunes tombes, tant de faraons com de nobles per arribar a les quals cal fer una petita passejada per un terreny absolutament desèrtic que et fa sentir com els exploradors de tombes dels documentals de la BBC. Vam entrar en una tomba molt ben conservada, la del noble anomenat Ty, que guarda relleus i pintures molt ben conservats, amb impressionants escenes de la vida agrícola del país.
Les piràmides de Giza són, per altra banda, un espectacle, encara que la quantitat de gent que s’hi passeja el desmereix una mica. Ens vam fer la típica foto que simula que estem agafant una de les piràmides, que no posaré per evitar l’escarni públic del fotografiat (que no sóc jo) i vaig seguir el consell de l’Ahmed en el sentit de no entrar a la piràmide si no n’estava molt convençut (problemes de pressió). Des de Giza, forçant una mica la vista -i enmig d’una boirina provocada per la calor i la contaminació- es veuen vàries de les piràmides de Saqqara. Però, certament, la imatge de la piràmide de Khefren amb l’esfinx al davant, és una de les que es queden fixades a la retina durant molts dies… o molts anys.

Uns dies a Egipte (9): El Caire, algunes impressions

Tot i que la majestuositat i les condicions en què vam ser a Abu-Simbel fan que el record que ens queda sigui inesborrable, si algú em demanès que triés entre dos llocs a Egipte, segur que el meu dubte seria entre Luxor i El Caire. Ja he comentat que alguna cosa deu tenir Luxor que deixa gairebé tothom enamorat. Jo mateix he tingut durant dies la sensació de ser-hi encara. La ciutat i els seus temples han estat presents en alguns dels meus somnis, encara que no hi tinguessin res a veure, i quan he estat badant, en aquelles estones que els pensaments volen, indefectiblement (i encara ho fan de tant en tant) tornaven a Luxor.
Tot i així, també hem quedat sotmesos a l’encant del Caire. El Caire és una de les experiències més semblants al caos que hem viscut. El soroll dels cotxes, amb un parc automobilístic més pròxims als anys 70 que a l’actualitat, els clàxons, els crits de la gent, el trànsit inaturable, la gent travessant per mig de les autovies, botigues obertes a les tres de la matinada… Diuen que El Caire és la ciutat que mai no dorm. I segurament és cert. Ja he fet esment de com és d’impressionant sentir els milers de mesquites de la ciutat fent la primera oració del divendres totes a la vegada, a les quatre del matí.
És cert que quan estàs a El Caire et porten a veure les Piràmides i l’Esfinx, la mesquita d’alabastre, l’Església penjada, i el mercat de Khan El Khalili. Però més enllà d’aquestes obligades i meravelloses visites, ens vam quedar amb la mateixa ciutat. Ara, no podem negar que passejar pel Caire pot acabar semblant quelcom pròxim a un esport de risc. Travessar els carrers per a qui no hi està avesat pot ser una tasca gairebé de superheroi, i les distàncies dels llocs “que queden a prop”, no es medeixen amb les mateixes unitats que ho fem nosaltres. Potser per això, si aconsegueixes trobar el Restaurant que t’han indicat i tornar a l’hotel on t’allotges, la descàrrega d’endorfines és tan gran que només et queden bones sensacions…
La fotografia està presa des de Giza, i dóna una idea de les dimensions (i la contaminació) de la ciutat.

Uns dies a Egipte (8): navegant pel Nil

Quan organitzàvem el viatge teníem por que els dies de navegació amb el creuer ens acabessin resultant avorrits o tediosos. La veritat és que no tens temps d’avorrir-te. D’una banda, el fet d’haver-se de llevar d’hora per les visites, fa que vingui de gust aprofitar algunes estones per descansar al llarg del dia. D’altra banda, dedicar-se a observar des del vaixell detalls de vida quotidiana que sovint passen desapercebuts a causa del ritme de les visites, és també gratificant.
Durant la navegació vam poder observar nens banyant-se a la riba del riu, carros tirats per rucs, vaques pasturant, fent palesa la realitat agrícola del país, sovint aliena o indiferent a la gairebé insultant presència del turisme… La presència del desert, poc més enllà de la zona verda immediata al riu era també una imatge impressionant.
Quan un viatja amb un cert nivell de luxe, com feiem nosaltres, pot deixar que el record del viatge es limiti a la gravació fotogràfica o retiniana de belles imatges de postal. Les converses amb l’Ahmed, el guia, van venir a suplir en certa mesura aquesta mancança. Amb ell vam poder parlar d’hijabs, de niqabs, de cabells sense cobrir, sense gaire embuts. Vam poder entendre alguns aspectes de la religiositat del país i dels lligams de la seva manera d’entendre la religió, amb la història mil·lenària. Vam comprendre qüestions com la rancúnia que senten envers les potències que els han ocupat (Anglaterra, Turquia i, en menor mesura, França). Aquestes converses, de vegades de llarga durada, van contribuir també a que el trajecte amb el creuer fos molt més instructiu del que en un principi vam pensar que seria.

Uns dies a Egipte (7): l’àrea de Luxor

Luxor, terme que ve de l’àrab Al-Uqsur, que ve a significar “lloc emmurallat” és el lloc sagrat per excel·lència de l’Alt Egipte. Està situada a la regió o provincia de Qena. Aquí vam visitar el Temple de Luxor, la Vall dels Reis, Medinet Habu i el Temple de Karnak. Apart d’una visita en calesa (i per tant en pla una mica “guiri”) per la pròpia ciutat de Luxor, a través del seu mercat. Alguna cosa deu tenir aquest territori que et deixa “enganxat”. La posta de sol, ja n’he parlat en algun altre lloc, és espectacular. Al temples hi trobes gent amb les mans agafades, fent cercles i buscant xacres o forces interiors desconegudes…
Els dos temples principals, Luxor i Karnak, estan separats per un parell de quilometres, i enllacen per una avinguda d’esfinxs amb caps d’animals que s’està reconstruint. Quan estigui acabada, el passeig entre un i altre temple pot ser una experiència gairebé inigualable.
A la Vall dels Reis vam optar per no entrar a veure la tomba de Tutankamon, i en canvi vam entrar en algunes de menors que van resultar molt interessants. I a Medinet Habu, d’on és la fotografia, vam poder veure el temple mortuori de Ramses III, amb alguns dels frescos més ben conservats que queden.

Uns dies a Egipte (6): més enllà dels monuments

Quan un comença a pensar i organitzar el viatge a un país com Egipte pensa, fonamentalment en els monuments, els temples, les piràmides… Tendim també a creure que la font principal d’ingressos del país és el turisme. La realitat, però és diferent. El turisme només és la tercera o quarta de les fonts d’ingressos del país. Per davant hi ha l’agricultura i, evidentment el Canal de Suez.
La importància de l’agricultura en el país salta a la vista només que l’observador es fixi una mica en la gent fora d’El Caire. A l’Egipte més rural és habitual a les carreteres trobar-s’hi carros
tirats per rucs, barrejats amb els cotxes, portant el resultat de les collites, o aliment pels animals. Pel que ens van comentar, blat, arròs, patates, tomàquets i carbassons, així com dàtils, són els principals conreus que configuren el camp egipci. Ara bé, aquesta agricultura s’ha de desenvolupar tota als marges del riu, uns marges que, en el millor dels casos no solen penetrar gaire més enllà de dos quilòmetres endins del territori, que sobtadament es converteix en desert.

 

Uns dies a Egipte (5): les postes de sol al Nil

Més enllà de l’experiència que representa enfrontar-se a la monumentalitat de l’arquitectura o de la pròpia història d’una civilització que va durar gairebé tres mil anys, o fins i tot més enllà del xoc cultural que representa intentar penetrar en el caos vital que defineix El Caire, hi ha un fet que resulta difícil de definir i que constitueix una mena d’experiència estètica i que m’atreviria a dir que desperta en qui ho contempla sensacions pròximes a l’espiritualitat. M’estic referint a les postes de sol al Nil. Alguns dies les vam observar des del creuer, altres des d’un hotel, altres des d’algun dels conjunts de ruïnes que vam visitar.
A l’antiga cultura egípcia el lloc de la posta del sol, occident, era el lloc dels morts, de la mort, on la vida s’amagava. Per aquest motiu els conjunts funeraris estan a la riba occidental, és a dir a ponent, mentre que els llocs “de vida” estan a l’oriental, o sigui on neix el dia.
Vam fer aquesta foto a Kom-Ombo, entre Aswan i Luxor i encara que segurament no vam ser capaços de recollir tota la majestuositat del fet, és possible que pugui transmetre, encara que sigui parcialment els sentiments de què parlo.

Uns dies a Egipte (4): per territori nubi

Una experiència interessant va ser la visita a un poblat nubi. Els nubis són els antics pobladors de la regió i durant molts segles van estar en lluita constant amb els egipcis. Fins i tot hi va haver alguns faraons nubis. Actualment, i com a conseqüència de la construcció de la presa d’Aswan, que va comportar la inundació de bona part de les seves terres, gran part de la població núbia ha hagut d’emigrar fora del seu territori original i s’ha dispersat per les ciutats de la regió i fins i tot ha emigrat a El Caire. Queden però, als marges del Nil alguns poblats, orientats en bona mesura a l’explotació turística. Tot i això, la visita a una casa núbia ens va permetre entrar en contacte amb aquests pobladors i a la vegada vam poder entendre algunes de les reticències egípcies cap a aquesta minoria: les persones grans, sobre tot les dones, a penes parlen àrab ja que els nubis tenen llengua i costums propis que miren de conservar zelosament.
Oferir, a canvi d’unes quantes lliures egípcies, ombra sota el sol de la regió, te d’herbes (excel·lent) i pa cuit al sol, així com permetre als visitants fotografiar els cocodrils amb els que (com a reclam turístic) conviu, fa que la mestressa de la casa, vídua i sense pensió, puguir anar fent amb una certa dignitat.
En tornar a casa, vaig començar a buscar una mica més d’informació sobre Núbia a la xarxa. Llavors m’en vaig adonar que, durant l’estada mai no vam ser prou conscients que quan ens parlaven de la Província d’Aswan, en realitat estàvem parlant sobre una part del País Nubi (que s’extèn també dins del Sudan), i que aquella extensa franja del Sud d’Egipte, té una història pròpia, una civilització, una cultura que pel fet de quedar eclipsada per l’esplendor faraònic mai no acaba de fer-se prou explícita i evident als ulls del viatger organitzat que hi arriba.