Prozac, un poema brutal de Joan Margarit

Tinc escrit un text que reflecteix la profunda torbació que em produí la primera lectura de Casa de Misericòrdia. M’ha quedat entre els fulls del poemari de l’autor de Sanaüja, i no crec que mai tingui prou valor com per fer-lo públic.
És un llibre dur i que no es perd en lirismes vacus ni en contemplacions. Però així com en aquell moment vaig tenir la sensació que amb aquest llibre havia perdut alguna cosa de referent pel que feia al Margarit que a mi m’agradava (perdoneu aquesta expressió), la seva relectura ha reobert moltes de les impressions que sempre ha despertat en mi el poeta.
He de reconèixer que sóc dels que són capaços de plorar (potser seria més correcte dir-ne somicar, o que se’m faci un nus a la gola) davant d’un poema que m’emocioni.
Com a mostra d’aquesta situació, seguint l’entrada, hi trobareu el poema Prozac, amb dos versos finals que, al meu entendre són antològics.

Prozac

La lluna és un glaçó en el vas de fosca
que m’ofereix la vida. Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per jo salvar-me, puc matar.
La vida és justament aquest desastre.
Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d’un túnel?
Com sentir si, tan lluny dins de la nit,
està plorant la nostra filla morta?
Els antidepressius són pesticides.
Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants.

Joan Margarit

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*