Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Sensacions del desassossec (de la mà de Pessoa)

En aquesta era metàl·lica dels bàrbars només un cultiu metòdicament excessiu de les nostres facultats de somniar, d’analitzar i d’atreure pot servir de salvaguarda a la nostra personalitat, perquè no esdevingui nul·la o idèntica a les altres.

El que les nostres sensacions tenen de real és precisament el que tenen de no nostres. El que hi ha de comú en les sensacions és allò que forma la realitat. Per això la nostra individualitat en les nostres sensacions es troba només en la seva part errònia. L’alegria que tindria jo si veiés un dia el sol escarlata. Fóra tan meu aquell sol, només meu!

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

(fotografia d’E. Almeida)

Problemes

Hi ha un determinat tipus de gent que sol veure problemes a tot arreu. I no s’adonen que, allò que ells anomenen problema, únicament és la seva feina.

Un vídeo “propi” amb música de Miquel Gil

Tenia ganes de fer-ho i espero que no em reclamin drets de còpia. He fet una mena de vídeo al youtube amb fotografies pròpies meves i de la meva dona, i alienes, majoritàriament del web 1000imagens.com, l’enllaç al qual podreu trobar als meus enllaços de la columna de la dreta, amanit amb música i veu de Miquel Gil, una cançó anomenada Pareà, i que crec que està en grec. És una passada, com diuen ara o des de fa un temps, i crec que ha quedat força reeixit. El trobareu si seguiu llegint.

Malalties, pecats i ètica

Cada vegada sembla que hi hagi més gent, metges i infermeres inclosos, que tendeixen a veure la malaltia com a conseqüència del mal comportament de la gent. Ens va passar i ens segueix passant amb la sida, amb la cirrosi, la bronquitis crònica i el càncer de pulmó, entre d’altres.
En els dos darrers casos és encara més flagrant perquè per comptes de ser víctimes de la publicitat i els addictius que les tabacaleres posen als seus productes els fumadors s’han convertit en espècies perilloses que atempten contra la nostra salut.
La malaltia deixa de ser llavors una situació de pèrdua de salut individual per a constituir un intent d’agressió a la salut col·lectiva.

I, en aquest sentit, existeix un determinat tipus de professionals de la salut (sortosament no majoritaris, però presents en tots els hospitals i centres de salut) que, emmmasquerats en una pressuposada bondat i dedicació als altres, emeten judicis de valor sobre el malalt i el seu entorn i consideren que la malaltia, de la que barregen causa i conseqüència, és la penitència pel comportament desviat de certes persones. No ho diuen directament, però amb determinades conyetes, i de vegades algun comentari sarcàstic, posen de manifest la hipocresia més absoluta i una manca de respecte amb la que seria bó acabar.
Si algú té dubtes del què parlo, només ha de parar l’orella a la cafeteria de qualsevol hospital, o a l’ascensor, on normalment tots estem més relaxats perquè sembla que ningú no pari atenció a les converses dels altres.
Fer comitès deontològics en les professions sanitàries està molt bé, el del Col·legi de Metges de Barcelona és, certament, modèlic, però en el dia a dia és on l’ètica no solament s’ha de demostrar sinó que ha de constituir una forma de vida o una manera de relacionar-se amb els altres, especialment si han emmalaltit. I això no sempre s’assoleix, per desgràcia.

Recuperant Camus i Sísif

No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimenons, si l’esperit te nou o dotze categories, ve després. Es tracta de simples jocs. De primer, cal respondre. I si és cert, com vol Nietzsche, que un filòsof, per a ser estimable, ha de predicar amb l’exemple, es comprèn la importància d’aquesta resposta, ja que precedirà el gest definitiu. Tot això són evidències sensibles al cor, però que cal aprofundir per a fer-les clares a la intel·ligència.

Albert Camus: El mite de Sísif

(fotografia de Luis Ribeiro)

Un retall al diari… i una invitació

Mig per casualitat em vaig assabentar que al suplement de cultura de l’Avui del 22 de maig, hi havien inclòs un fragment del meu post que feia referència al volum de poesia completa de Vinyoli dins la col·lecció la butxaca. De fet va ser a través de la Núria Sagués, que em va escriure un correu electrònic on em feia veure que un comentari al fòrum de Relats en Català ho explicava. Molta gent m’ha demanat com és que jo no en sabia res.

He de confessar que el procès que vaig viure en relació amb això va ser: primer sorpresa, després una mica d’emoció (ai, com tira la lletra impresa!), després una miqueta de contrarietat (home, ja et podien haver dit alguna cosa, aquesta gent!), i finalment acceptació. Acceptació que internet és això: democratització de continguts, i ús global dels mateixos. De la mateixa manera que jo penjo fragments de llibres i fotografies de gent a qui no he demanat permís per fer-ho (i si a algú el molesta que ho faci, amb les seves obres, només m’ho ha de dir, que les esborraré), he d’acceptar que algú faci el mateix amb el que jo exposo per a que la gent ho llegeixi i, si els vaga, n’opini. L’únic que puc exigir, i en aquest cas ja està complert el desig, és que se’n citi la font. A partir d’aquí, només puc sentirme feliç (potser és una paraula exagerada, però en tot cas, una mica més que content) que algú hagi considerat una opinió personal com quelcom significatiu i adequat per emplenar unes línies d’una columna en un diari.
I punt, pel que fa al tema.
Ara la invitació. Dimecres presentem a la Casa del Llibre a Barcelona, junt amb la Núria Sagués, els nostres darrers llibres. En el meu cas, ja duc unes quantes presentacións dels meus Xiprers. Però, en el cas de la Núria serà la posada de llarg de La infinitud dels eclipsis, un llibre del que he tingut la satisfacció de fer-ne el pròleg. La presentació anirà a càrrec del nostre editor, l‘Israel Clarà.
No cal dir que hi esteu tots i totes convidats (si cliqueu la imatge, es veu una mica millor).

Llambordes

Ho he de dir en veu
alta. Em nego a sentir-me culpable de considerar-me hereu del 68, encara que
jo, llavors tot just tenia 9 anys i probablement sigui més aviat fill del
trienni 74-76, que per aquests indrets també va ser prou mogudet.

Però començo a
estar fart de l’actual tendència a infantilitzar la història i a fer-nos creure
que determinats moviments socials han estat anècdotes puntuals que han incidit en la
història pre-escrita.

Estic,
decididament, fart de veure que les coses es rellegeixin des d’una òptica neo-liberal
oblidant que sense aquelles llambordes que volaven les coses serien iguals que
fa 41 anys.

I de vegades, ho
confesso, enyoro el mur de Berlin i la guerra freda, perquè mentre existia el perill a l’altra banda, el capitalisme no se sentia segur, i cedia fins acabar per assumir l’estat i la
societat del benestar. Un cop desapareguts els dolents de la pel·lícula, tinc
la sensació que fa gairebé vint anys que anem marxa enrere. Fins i tot he
arribat a pensar que en aquesta marxa enrere acabarem veient com es recol·loca
al seu lloc el cap de Lluís XVI.

El caçador d’estels: visions interessades

He necessitat uns
quants dies per pair-la. Vaig anar a veure-la seduït per unes crítiques que la
definien com una pel·lícula poètica, gairebé d’impressionant bellesa, una
experiència estètica, com un cant a l’amistat duradora…

A més, les cròniques
de la pel·lícula la centren en un punt que només és la conclusió de la mateixa.

Als deu minuts de
pel·lícula ja vaig veure que, per molta poesia que hi volgués veure, m’estava
enfrontant a una pel·lícula dura. I maniquea. Amb el rerefons de la
història de l’Afganistan dels 20 anys previs a l’11S, ens presenten una història
d’amistat traïda i, finalment redimida gairebé diria que gràcies a la bondat
dels principis de l’american way of life
.

Hi ha instants
interessants, és cert, en la pel·lícula, però es fa per moments, terriblement
llarga. Sobre tot la part ambientada als Estats Units. Potser jo anava a veure una altra cosa i l’aridesa del paisatge (crec
que la pel·lícula està filmada a una regió xinesa propera a la frontera
precisament amb l’Afganistan) se’m va incrustar al cervell mentre l’anava
veient. L’escassa versemblança de determinats moments de la part final acaba
contribuint a aquesta mena de desencís que m’ha deixat en el record.

Ah, i el doblatge
(l’he vista en castellà, Cometas en el
cielo
, perquè és l´única versió que encara es podia veure), senzillament
espantós, sobre tot pel que fa als nens. Algú m’ha dit, però, que el llibre és
una altra cosa.

Vinyoli, de butxaca

Habitualment, els volums de poesia ja ho són, de butxaca. Ara, trobar que una col·lecció de llibres de butxaca inclogui un volum amb la poesia completa d’un autor, em sembla que ja no ho és tant. Ahir em vaig dur la sorpresa de trobar a la col·lecció la butxaca, d’Edicions 62, precisament la poesia completa de Joan Vinyoli, amb pròleg d’Enric Casasses. Res més lluny de la meva intenció que fer comentari del llibre, tret del fet de felicitar-nos tots plegats que una iniciativa d’aquest tipus posi a l’abast del comú dels mortals l’obre poètica completa de qui ha de ser considerat un dels millors poetes de la literatura catalana.
El meu esperit una mica “hooligan” pel que fa a Vinyoli em demana que no el limiti en la seva excel·lència a la nostra literatura i que l’ampliï fins la consideració d’un dels millors poetes universals, cosa que faig de bon grat.

(segueix)

Quan vaig començar a escriure poesia, Vinyoli va ser un dels primers autors que “va caure a les meves mans” (deixeu-m’ho dir així). Conservo d’aquella època els exemplars de la col·lecció dels Llibres de l’Escorpí de Tot és ara i res, Encara les paraules i Ara que és tard, unes lectures que em van impressionar i que d’alguna forma van condicionar en bona mesura els meus gustos i, perquè no, les meves percepcions literàries. Vinyoli no va ser mediàtic com d’altres, però no per això ha tingut menys influència en el món de la nostra poesia.

Us deixo un dels poemes del llibre, Platja, pertanyent al llibre El griu

No hi és: la mort se la va endur.
Miro la mar. Tot d’una m’entra por
de les grans roques negres, de la ratlla
de l’horitzó, vermella de tan blava,
de la infinita llunyania immòbil.
La mort, rient, feineja per la platja
plena de cossos impregnats de cremes,
al bat d’un sol que degoteja sang.

He tremolat davant d’aquests misteris.

la fotografia és de Ricardo Araujo

Percepcions

El benestar i la indigència depenen de l’opinió de cadascú; i la riquesa, com la glòria i la salut, no té tanta bellesa ni plaer com li concedeix aquell que la posseeix. Cadascú està bé o mal segons com es trobe ell mateix. No està content aquell de qui ho creiem, sinó aquell que ho creu d’ell mateix. I només així la creença adquireix essència de veritat.
Michel de Montaigne

Israel Clarà, demà a Granollers

Demà, a la Biblioteca de Can Pedrals, de Granollers, la Núria Sagués i jo presentem dos llibres de l’Israel Clarà. L’Israel és un personatge estrany, en el sentit de no convencional, carregat de loquacitat desbordant que es tradueix en la publicació a hores d’ara (i no puc assegurar que no els hagi augmentat quan el post vegi la llum) d’una cinquantena llarga d’obres.
Així com hi ha gent de qui se’n diu que “xerra pels descosits”, l’Israel escriu pels descosits. I sol fer-ho bé. Molt bé. O si més no, a mi m’agrada com escriu i m’agrada que ho faci de les coses què parla.

Això de les presentacions de llibres és divertit. Mai saps com anirà. Quan una vintena de persones et confirmen que hi seran, llavors els dos darrers dies apareix una reunió inesperada a la que hi ha d’anar la meitat de la gent, i l’altra meitat té un inesperat mal de panxa que els obliga a fer repòs aquell dia precisament. En canvi, dies que et pensaries que com és dissabte no vindrà ningú, o no has pogut localitzar els amics de sempre perquè vinguin a fer “bulto”, de sobte t’apareixen els fidels de la llibreria o responen amics a qui només per compliment havies remès la invitació.
Després ve la feina de, segons el públic, procurar no repetir-se. Tothom sap com vas començar a escriure i perquè. Tothom sap què signifiquen els teus poemes. Tothom?
Però quan el que fas és presentar un altre autor, llavors la cosa és més complicada. D’entrada els amics que vinguin no tenen l’obligació moral de comprar el llibre. En tot cas venen pel “morbo” de veure com te’n surts d’una situació compromesa, que traduida al món dels colors es defineix com un “marron”.
Demà, doncs, presentarem dos llibres de l’Israel. I ho farem perquè ens ho ha demanat ell, la persona que ha fet possible que publiquèssim els nostres primers llibres a través d’Òmicron; ho farem perquè, almenys en el meu cas, em ve de gust explicar a la gent les sensacions que em desperta la lectura dels llibres d’un altre; i ho farem sobre tot, i abans que res, perquè creiem que els llibres son bons, perquè contenen bona poesia, sense artificis ni grandiloqüències, que val la pena que arribi a la gent. Per pocs que siguem tots plegats.