Llambordes
Ho he de dir en veu
alta. Em nego a sentir-me culpable de considerar-me hereu del 68, encara que
jo, llavors tot just tenia 9 anys i probablement sigui més aviat fill del
trienni 74-76, que per aquests indrets també va ser prou mogudet.
Però començo a
estar fart de l’actual tendència a infantilitzar la història i a fer-nos creure
que determinats moviments socials han estat anècdotes puntuals que han incidit en la
història pre-escrita.
Estic,
decididament, fart de veure que les coses es rellegeixin des d’una òptica neo-liberal
oblidant que sense aquelles llambordes que volaven les coses serien iguals que
fa 41 anys.
I de vegades, ho
confesso, enyoro el mur de Berlin i la guerra freda, perquè mentre existia el perill a l’altra banda, el capitalisme no se sentia segur, i cedia fins acabar per assumir l’estat i la
societat del benestar. Un cop desapareguts els dolents de la pel·lícula, tinc
la sensació que fa gairebé vint anys que anem marxa enrere. Fins i tot he
arribat a pensar que en aquesta marxa enrere acabarem veient com es recol·loca
al seu lloc el cap de Lluís XVI.