Ulleres de pinçanàs

Ja s’ha comentat prou aquests dies, no voldria perdre-hi gaire estona. Però com que aquest blog voldria constituir una mena de dietari del procés, no puc de cap manera deixar passar per alt l’abracadabrant article que el sociòleg Enrique García Calvo va dedicar al procés sobiranista: El misterioso caso catalán (El País, 31 de desembre de 2013). De tots els textos escrits sobre el que està succeint a Catalunya, aquest em sembla un dels més marcians –pel desconeixement còsmic que l’autor mostra envers la realitat– i alhora un dels més simptomàtics. 

És simptomàtic perquè es va publicar a El País i, per tant, ha passat a formar part de l’argumentari que l’esquerra espanyola fa servir contra l’autodeterminació dels catalans. Que, a més a més, fos escrit per un catedràtic de Sociologia (actualment en exercici a la Complutense), ho fa més greu encara. 

“¿Cómo es posible que el pueblo más culto y moderno de la península caiga en esa regresión irracional?“, es demana Gil Calvo. La “regresión irracional” és, evidentment, el nacionalisme, el desafío, la deriva, etc. d’Artur Mas & cia. Estic cansat –ja ho he escrit alguna altra vegada– d’haver de lluitar tot lo dia per desfer amb arguments aquesta catalogació maniqueista de Raó = unitat d’Espanya / Emoció = independència de Catalunya. No hi insistiré més. 

El que fa absolutament sensacional aquest article és, però, una altra línia d’argumentació. Gil Calvo compara els “casos” català i alemany (els nazis, de nou), i arriba a la conclusió que “el factor responsable del hecho diferencial catalán y alemán es el modelo de familia troncal (también genuino de la comunidad foral vasconavarra), basada en la autoridad paterna y el reparto desigual de la herencia en beneficio del primogénito con exclusión del igualitarismo fraterno”. 

Vaja, que si els catalans (i la sra. Merkel) tendim a ser garrepes, insolidaris i nacionalistes és per causa de la institució de l’hereu. 

Dos intel·lectuals catalans han respost amb autoritat i ironia l’atzagaiada de Gil Calvo: primer ho va fer Joan B. Culla (Ara, 12 de gener) amb “Els nacionalismes culpables“. Dos dies més tard ho va fer Germà Bel a LV: “Nacionalisme völkisch i sociologia kitsch“. Culla s’ocupa en general de rebatre l’eterna culpabiltzació que comporta l’etiqueta “nacionalista”, posant l’accent en el fet que, a Europa, els nacionalismes autènticament perillosos han estat els nacionalismes d’estat. Germà Bel és més específic. Se’n fot sense embuts de les tesis de Gil Calvo, de la seva sociologia de barra de bar, i per rematar-ho li recorda al catedrático que tant a Espanya com a Itàlia, estats amb predomini del model familiar igualitari, hi va haver durant el segle XX sengles dictadures nacionalistes. 

Bel conclou el seu article recordant que “és més fàcil situar-se en la superioritat i el menyspreu moral que analitzar per què les dinàmiques socials a Catalunya i Espanya porten anys divergint, i si aquesta divergència té solució o no“. 

És una bona conclusió. Perquè els despropòsits continuen i continuaran. Diumenge passat (18 de gener), sense anar més lluny, el diari dels progressistes espanyols va publicar un article de César Molinas (economista, ex-assessor del PSOE) on es diu: “Cataluña se desarrolló gracias al Decreto de Nueva Planta, no a pesar de él“. No comment. També s’agafa a les velles teories de Vicens Vives per afirmar que Catalunya és un poble “menestral” i poc ambiciós. Tan poc ambiciós, que li cal l’ambició d’Espanya per poder passejar-se pel món. Xavier Sala i Martín es va apressar a respondre-li amb xifres, que no amb teories. 

És que no n’encerten ni una. I si enlloc de pontificar amb total desconeixement de causa deixessin de banda uns quants dies –o unes quantes setmanes– el catecisme d’El País i es dediquessin a parar atenció al que passa en realitat al nostre país?

Als que ens agrada llegir articles d’opinió, amb el temps desenvolupem una mena d’instint per detectar fàcilment els tics, els llocs comuns, les citacions i les suposades lectures que a cada època es posen de moda.
Heus ací una colla de tòpics fossilitzats que alguns opiniatres (com en deia l’estimat Ignasi Riera) fan córrer sense solta ni volta:

1. Gaziel.  Ja fa mesos que alguns articulistes –particularment aquells que es declaren partidaris de la tercera via— recorren a l’antic director de La Vanguardia com a auctoritas per tal d’apuntalar els seus punts de vista. El problema és que hi ha dos Gaziels: el d’abans de la guerra civil, molt crític amb el catalanisme sobiranista, i el de després de la guerra, profundament desencantat amb Catalunya, amb Espanya i amb les potències aliades, a més de fustigador implacable de la intransigència castellana/espanyola com a causant dels conflictes peninsulars. Naturalment, els moderantistes tan sols fan esment del primer Gaziel. En Bernat Dedéu ha escrit un magnífic text (Gaziel s’ha perdut) desenmascarant aquesta pràctica. 

2. Tarradellas i el sentit del ridícul. Concretament, la frase que diu que va pronunciar Tarradellas: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”. L’apropiació de la figura de Josep Tarradellas, sobretot per part dels socialistes catalans, ha estat una mena de fenomen paranormal al llarg de més de 30 anys. Dic paranormal, atès que el pacte que va fer amb Suárez estava pensat bàsicament per impedir que les esquerres catalanes arrasessin a les primeres eleccions democràtiques. En qualsevol cas, la frase és un horror. Pertany a aquell tipus de filosofia de l’home del carrer que tant agradava a Josep Pla i que, en general, tant mal ha fet al país. Ah per cert, la frase no és de Tarradellas, sinó de Pla, com apuntava Manuel Cuyàs fa uns dies a El Punt/Avui. 

3. El nacionalisme. Em va deixar perplex llegir en un article del sempre ponderat J. L. López-Burniol una crítica exacerbada i gens contrastada al nacionalisme, així, sense especificar. La diatriba es trobava al final d’un text sobre les causes de la Gran Guerra (Aquell 1914…), però era claríssim que Burniol disparava de forma indiscriminada contra el nacionalisme català. Personalment, he insistit moltes vegades que hauríem d’anar deixant enrera l’ús del concepte “nacionalisme” per definir-nos, però fa mandra haver de donar constantment explicacions sobre les diferències entre els nacionalismes expansius, imperialistes, propis dels grans estats, i els nacionalismes defensius, de supervivència, propis de les nacions sense estat. En Joan B. Culla ho va deixar ben clar uns dies més tard a “Els nacionalismes culpables”, publicat a l’Ara.

4. El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. Citació literària que sempre queda bé per expressar la idea que algú espera que succeeixi alguna cosa que mai no es produirà. El tinent Giovanni Drogo de la novel·la espera, isolat en una fortalesa perduda, l’arribada d’un enemic que mai no arribarà. De la mateixa manera, segons alguns periodistes els catalans esperem amb ànsia la celebració d’una consulta que asseguren que mai no es celebrarà. No he llegit el llibre de Buzzati i probablement ja no ho faré: me l’han explicat tants cops que no paga la pena. Hi ha una variació possible a aquest tema de l’espera inútil: el poema de Kavafis “Esperant els bàrbars”. Llàstima que avui Kavafis ja no estigui de moda, perquè de bàrbars, haberlos, haylos.  

5. Kafka: el Procés. Home, no es pot pas negar que en aquest cas l’analogia és massa temptadora. A Enric Juliana, però, li plau més comparar el procés sobiranista català amb “El castell”. Una opció equivocada, al meu entendre, ja que si a “El castell” el senyor K. prova d’aproximar-se als misteriosos amos de la fortalesa, “El procés”, en canvi, descriu com K. malda per fugir de les inaprehensibles autoritats. Potser Juliana només mirava d’explicar la seva pròpia actitud i no la del país. 

6. La meva pàtria és… Qualsevol cosa excepte una pàtria. El tòpic presenta un seguit de variacions possibles, depenent de la pedanteria del comentarista.

6.1. Hi ha la variant consistent a afirmar que “la pàtria és la infantesa”. S’atribueix la frase a l’escriptor austríac R. M. Rilke, enorme poeta però amb una certa tirada a la fador metafísica. En la meva opinió, això d’atribuir a la infantesa totes les virtuts només es fa per la gran distància cronològica que ens en separa i per la sensació de decadència (física o moral) que ens suscita el nostre estat actual. Ser nen, en realitat, no és cap ganga. La prova és que allò que tots els nens desitgen amb més intensitat és fer-se grans. 

6.2. Una altra variant: “La meva pàtria és la llengua”. Aquesta també prové d’un grandíssim poeta, Fernando Pessoa, que exactament va escriure: “Minha pátria é a língua portuguesa“. Estaria bé si no fos pel detall que Pessoa va escriure la major part de la seva obra en llengua… anglesa. De ben petit la seva família es va mudar a Sudàfrica i la seva llengua de contacte amb el món extern va ser sempre l’anglès. Tan sols els seus poemes els escrivia en portuguès. La llengua, en Pessoa, constituïa doncs una altra infantesa perduda. 

6.3. Tercera variant: “La meva pàtria és el món (i la meva família la humanitat)”. Regust inconfusiblement anarquista, però avui dia la solen fer servir més aviat els anomenats “liberals” –és a dir, gent de dreta o d’extrema dreta. És bonica i tal, però no he conegut mai ningú que realment la posés en pràctica. Tinc un amic, lector impenitent d’El País, que sol afirmar aquesta mena de ximpleries, i quan vas a casa seva la totalitat dels llibres de la seva biblioteca són en l’idioma d’El País, i quan li preguntes pels viatges que ha fet resulta que tampoc ha sortit gaire d’El País.

6.4. “La meva pàtria és Martin Scorsese”. Aquesta l’acabo de llegir en una crítica cinematogràfica de LV. No està malament. També podria haver dit: “La meva pàtria és Francis Ford Coppola” o “La meva pàtria és José Luis Garci”. La qüestió és sempre la mateixa: fugir d’estudi i donar-se-les de cosmopolita. El problema amb totes aquestes belles frases és que la veritat no hi és pas en allò que es diu, sinó en allò que demostren els fets. Només cal furgar una mica (quins diaris i autors llegeix, a quins llocs va de vacances, en quina llengua es relaciona amb el món, quins partits vota, etc.) perquè la pàtria de debò aflori i desmenteixi l’esnobisme de l’autor. 

Cada cop anem sabent més coses sobre el famós projecte federal que els socialistes ens presenten com la panacea que projectarà Espanya a la tercera dimensió. A la nebulosa Declaració de Granada del 6 de juliol de 2013 la va succeir, fa dos dies, la reunió inèdita entre les cúpules del PSOE i el PSC a Barcelona. Els mitjans afins (o sigui gairebé tots a Barcelona i un dels grossos a Madrid) havien presentat aquest conclave com una data clau, on serien abordades mesures concretes a favor del federalisme, etc. etc. 

De tot plegat què n’ha quedat?  Doncs n’ha quedat una altra vagarosa declaració, anomenada full de ruta (gran innovació terminològica), que és tan inconcreta i tan poc ambiciosa com la del juliol. M’he pres el temps de llegir-me els dos documents. De fet no calia, perquè amb el que en diuen cada dia els diaris i els tertulians ja n’hi havia prou. Estalviaré al pacient lector el resum d’uns papers que no aporten res de substancial al debat territorial causat pel procés. No obstant, sí que m’interessa subratllar-ne una clamorosa absència. 

Ni a la Declaració de Granada ni al Full de ruta del 8 de gener hi apareix un qualificatiu que fa uns anys –no tants– era d’ús habitual en la fraseologia dels socialistes. Em refereixo a l’adjectiu plurinacional. Al Full de ruta barceloní, hi detecto, aplicat a Espanya, els genèrics pluricultural i plurilingüe. De plurinacional, ni rastre. Pasqual Maragall va ser potser l’últim socialista que va gosar parlar sense embuts d’Estat plurinacional. El juny de 2006, el PSOE va retirar aquesta expressió d’un text inclòs al projecte de llei de l’estatut dels espanyols a l’exterior. Ho va fer pressionat pel PP, que l’acusava (gran novetat) de “plegarse a las reivindicaciones de los nacionalistas“. Mai més l’han fet servir. 

L’eliminació del caràcter plurinacional d’Espanya en el discurs del PSC-PSOE em sembla un error colossal i una de les raons per les quals aquest partit pateix avui dia un naufragi electoral de dimensions insospitades. No acontenta la gran massa social de matriu castellana, cada dia que passa més al·lèrgica a qualsevol concepció realment plural de l’estat. I tampoc satisfà –aquest és el drama particular del PSC– la franja central del catalanisme, que s’ha fet major d’edat i es pixa de riure amb els discursets monàrquics sobre la “rica diversidad de nuestra gran nación“. 

Per solucionar el tema del tema, Espanya hauria de ser valenta. Hauria d’agafar el toro per les banyes i proclamar que dins l’Estat espanyol (o dins d’Espanya, tant és) hi ha quatre grans “grups humans”, quatre nacions. Que cap d’aquestes nacions no calça un número més que les altres, ni apareix a la Bíblia, ni prové de l’època del Big Bang, ni és indissoluble, perquè no hi ha res en aquest món que ho sigui. I a partir d’aquí articular un espai comú basat en el respecte i la igualtat de tots els seus ciutadans i també de totes les seves nacions. 

És una cosa que Espanya mai farà. No ho pot fer. Els seus polítics i funcionaris s’han passat molts segles bastint una ficció, una unitat inexistent. Al seu extraordinari “Inventari de jubilacions”, de 1992, J. M. Espinàs escrivia: “Tinc la impressió que el sentiment d’espanyolitat l’he perdut anant per Espanya. Quan he pogut conèixer Espanya, no m’hi he pogut reconèixer com a espanyol. […] No he pogut sentir, concentrada orgullosament en la meva individualitat, una mena de síntesi gairebé màgica de tantes diferències“. La síntesi màgica, Espanya ha maldat molt de temps per construir-la a la força, i no se n’ha sortit. És hora que es mirin al mirall i es reconeguin tal com són. Però no ho poden fer, perquè qui ho hauria de fer –els seus polítics, els seus mitjans, molt particularment els progressistes– no tenen el valor de tractar els espanyols com a majors d’edat i els amaguen l’ou amb Declaracions que són fum.   

I després ja ens pot venir l’Antoni Puigverd al darrere amb un flabiol sonant. No és pas que el sobiranisme pugni per cruspir-se el catalanisme (“El remat“). És que el catalanisme s’ha fet gran, i Espanya, la concepció d’Espanya, s’ha encongit. 

De seguida que un polític o intel·lectual espanyol ve a Catalunya (per presentar un llibre, per exemple), el primer que es posa a la boca són uns versos de “La pell de brau” de Salvador Espriu. Anys enrera l’elegit era Joan Maragall. I més anys enrera, encara, Verdaguer. 

Als pocs espanyols que n’han llegit algun vers, els encanta el símbol espriuà d’una Sepharad que encarnaria l’Espanya Gran de Cambó: un país/estat/nació plenament europeu, obert i respectuós amb les seves diverses llengües i cultures.

L’iberisme sempre va tenir a Catalunya il·lustres representants. Des del mateix Maragall (el poeta), fins a Prat de la Riba o el gran arqueòleg Pere Bosch i Gimpera. S’entén que “iberisme” vol dir la unió voluntària de tots els pobles de la Península en un Estat confederal, amb relacions entre ells d’igual a igual. Francesc Macià va proclamar l’abril de 1931 la República Catalana com un “Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques“. 

Darrerament, Enric Juliana, Gabriel Magalhâes (per part lusa) i el notari Juan-José López Burniol han fet tímides aproximacions iberistes des de les pàgines de La Vanguardia. A Burniol, un respectabilíssim espanyolista, li he llegit quatre o cinc vegades pel cap baix aquesta citació de l’historiador Pierre Vilar:

“L’Oceà. La Mediterrània. La Serralada Pirinenca. Entre aquests límits perfectament diferenciats, sembla com si el medi natural s’oferís al destí particular d’un grup humà, a l’elaboració d’una unitat històrica“.

El catalanisme sempre va veure en la utòpica Unió Ibèrica una forma de superar el ferreny nacionalisme castellà / espanyol per elevació, basant-se en el següent axioma: com més llengües, més tolerància i respecte mutu entre elles. 

Aquest és el magma intel·lectual en què es movia Espriu quan va escriure “La pell de brau” el 1959. Espriu havia estat alumne de Bosch i Gimpera a la Universitat de Barcelona. Bosch exposà la seva idea d’Espanya en una conferència dictada a València el 1937. Hi sostenia que “no s’ha d’agafar cap poble d’Espanya, ni la seva cultura, com a representat exclusiu dels espanyols o la cultura espanyola, ni atribuir patents d’heterodòxia als altres“. (Cito de la crònica d’Enric Company al Quadern d’El País). 

Tanmateix, l’editor Xavier Folch, que tractà el poeta per aquelles dates, recorda sovint que “La pell de brau” el va deixar molt amargat, perquè era en certa manera un llibre en què reprenia l’intent de Maragall de dialogar amb Espanya, per dir-ho així, i es va trobar sense interlocutor, sense cap veu que respongués, amb un mutisme total”. 

El llibre va ser publicat en edició bilingüe el 1962 a París, amb nota introductòria de Maria Aurèlia Capmany i traducció al castellà de José Agustín Goytisolo. Però el silenci dels intel·lectuals espanyols va ser total, granític, i Espriu en quedà trasbalsat —amargat, en paraules de Folch. 

En un fragment de la seva correspondència que es pot consultar aquests dies al Centre de Cultura Contemporània, hi llegim el següent comentari:

“Vaig escriure “La pell de brau”, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega (allò que “solo las mentes castellanas tienen capacidad adecuada para percibir el gran problema de una España unida“), que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada dia ho veig més clar– que el diàleg amb Madrid és impossible. El Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”. 
                                                              
Això era el que opinava Salvador Espriu a finals dels 60 sobre la seva estimada Sepharad. 

De manera que ja saben els nostres benintencionats iberistes com sol acabar la broma. Hi ha una cosa que mai no he entès d’un home tan agut com en Juanjo López Burniol: com és possible que no ho vegi? Com és possible que, coneixent tan bé la idiosincràsia del poble castellà, encara es faci il·lusions d’un “pacte entre iguals” o, simplement, d’una relació de mutu respecte? És que els de La Vanguardia no han après l’amarga lliçó que ens va deixar al respecte el seu insigne director–Agustí Calvet–Gaziel? 

Em sap greu per la bonica frase de Pierre Vilar i el seu determinisme geopolític. A la Península hi ha, com a mínim, quatre “grups humans” ben diferenciats. De moment, tots els intents per unir-los i homogeneïtzar-los sota un sol poder central han fracassat de manera clamorosa. Per una vegada a la vida, els catalans hem decidit assajar una altra via. Que no és la tercera, precisament. 

1. Es podrà dur a terme la consulta?
2. En cas afirmatiu, la pregunta afavoreix els independentistes o els federalistes?

És un fet que la pregunta que els partits sobiranistes proposaren el passat dia 12 ha estat generalment acceptada. Només cal escoltar les abrandades lloances que Junqueras li dedicà a l’Auditori el dia 14, la satisfacció amb què Iniciativa la presenta com a victòria dels federalistes o la peculiar “unanimitat crítica” amb què el consell polític de la CUP l’acatà dissabte passat.
Anem, però, a analitzar una mica els ets i uts de la famosa pregunta. Per fer-ho, és necessari allunyar-nos d’aquests elogis desmesurats. També, per higiene mental, més val deixar estar els retrets apocalíptics que ha concitat entre l’espanyolisme radical. No, no. Ens interessen més les opinions matisades, les que no ho veuen tot blanc o tot negre. I cal dir que, d’aquestes, n’hi ha per part de totes dues bandes.

L’endemà mateix de la proposta, José Juan Toharia, actual president de Metroscopia, escrivia al diari El País:

“Resulta menos oneroso, psicológicamente, para el ciudadano medio conceder que negar, aceptar que rechazar, admitir que condenar, afirmar que negar. Quizá sea por azar, pero no deja de ser llamativo que las dos respuestas que van en el sentido que los sectores soberanistas desearían ver apoyado sean, ambas, un sí”.

És un postulat psicològic singular. Com que a tothom li resulta més simpàtic afirmar que negar, la pregunta, tal com està formulada, predisposa inexorablement al sí. La conclusió de Toharia és clara. Casualment, coincideix punt per punt amb la posició oficial dels socialistes sobre aquesta qüestió:

“Así, el resultado es que las dos preguntas constituyen una autopista para quienes, desde ya, tienen clara su opción independentista, pero suponen un dificultoso y desmotivador camino de cabras para quienes dudan o tienen otras preferencias”.

Per tant, segons aquest sociòleg, la pregunta no és altra cosa que una “Autopista al sí” poc dissimulada. El curiós és que, un dia més tard, dissabte 14, l’agudíssim Jordi Graupera arribava exactament a la conclusió oposada. A la seva columna de LV “Riscos, ficcions i feina“, Graupera analitza totes les possibles respostes i conclou:

“L’opció intermèdia permet que hi hagi vots favorables a continuar formant part d’Espanya sense responsabilitzar-se’n explícitament. Poden no votar a favor d’un suposat statu quo ni a favor de marxar-ne. És a dir, el no té dues opcions: un no explícit i un no implícit. Al capdavall, el sí/no, sense oferta estatal, no té contingut”.

Que el sí/no és en realitat un no implícit ho demostra la forma de cuinar les enquestes amb què ens han obsequiat els dos rotatius més venuts de Catalunya. Tant El Periódico com La Vanguardia han publicat l’última setmana sengles enquestes i han fet tots dos la mateixa operació: comptabilitzar els vots nuls i els vots en blanc com a “no”. Lleig. Ens ho explica molt bé Miquel Almirall, membre de Contrastant, a Vilaweb.

És per això que Graupera assegura que el sí/no surt amb avantatge i que “qui ho defensi ha de fer-se responsable d’Espanya“. De manera que ja ho saben el senyor Duran i els ecosocialistes: si guanyen, hauran de carregar-se Espanya damunt les espatlles. Uf…

Que la pregunta, tal com està plantejada, suscita dubtes entre els partidaris de la independència ja m’ho vaig començar a ensumar el mateix dijous 12, quan vaig escoltar estupefacte en Xavier Sala i Martin plantejar la següent hipòtesi: què passaria si sortís, diguem-ne, un 5% de no/no , un 10% de sí/no i un 49% de sí/sí? Doncs que el sí no tindria majoria, i en canvi, el sí/no, amb només un 10% dels vots, seria l’opció guanyadora. (Recordem que per guanyar un referèndum d’autodeterminació cal obtenir, pel cap baix, un 51% dels vots).

Tampoc la periodista Pilar Carracelas sembla gaire convençuda del format de la pregunta atès que, segons ella, “sobrerrepresenta l’statu quo”. Carracelas, com Sala i Martin, va encara més lluny: qüestiona la idoneïtat de la doble pregunta perquè “fa que diverses combinacions de resultats siguin difícilment interpretables i legitimables“. Amb Graupera, coincideix que dues de les tres possibles respostes porten al no, i que en conseqüència el sí a la independència necessitarà d’un esforç suplementari.

En definitiva: en què quedem? La pregunta, la famosa pregunta, està psicològicament esbiaixada cap al sí –com afirma J. J. Toharia– o més aviat està redactada de manera que estadísticament afavoreix el no, com argüeixen Sala i Martin, J. Graupera i P. Carracelas?

Francament, no ho sé. Al meu entendre, el sol fet d’haver-se posat d’acord i d’haver-la plantejat constitueix un èxit indiscutible dels partits sobiranistes. La prova és la cara de lluç bullit que els ha quedat als unionistes catalans i als espanyols en general. Està clar que a partir d’ara assistirem a un reguitzell d’enquestes, interpretacions i manipulacions diverses –com hem vist, de fet ja han començat. Però la bola de neu rodola ineluctablement pendent avall, i la hipòtesi més plausible, a hores d’ara –com ja apuntava Sala i Martin– és que la consulta no arribi a celebrar-se.

En què quedem? Doncs quedem que els sobiranistes catalans han plantejat a l’Estat un conflicte democràtic de molt difícil resolució. I que el més probable és que els poders espanyols hi reaccionin amb la fúria, la ceguesa i la intransigència que històricament els han caracteritzat. Tanmateix, és cert que, si la consulta s’arriba a produir, la interpretació dels resultats serà allò que a casa en diem feina de micos.

De tota manera, jo m’atreveixo a pronosticar que hem posat la primera pedra del futur estat català independent. Tot sembla indicar que aquest partit no el guanyarem pas comptant vots, sinó, com diu Toni Soler, per la manifesta incompareixença de l’equip contrari.

P.S. Perquè es vegi fins a quin punt estem tots confusos amb la pregunta de marres, llegiu-vos sisplau aquest article de l’Astrid Bierge on arriba a canviar fins a quatre cops de parer, abans d’arribar a la conclusió que… bé, llegiu-vos l’article: Som sobirans o no?

Recapitulem, doncs.

1. L’espanyolisme català ha iniciat un desplaçament cap a posicions més racionals i modernes per posar-se al dia i combatre amb més eficàcia l’envit del sobiranisme.

2. L’espanyolisme català, en la seva majoria, ja no és exclusivament castellanoparlant ni enyora tan descaradament les formes més grotesques del franquisme. Encara es nodreix bàsicament, però, dels mateixos graners socials de sempre: la Barcelona upper Diagonal i les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. 

3. Aquest desplaçament l’il·lustra molt bé el transvasament de vots que hi ha hagut des del PP (més lligat al poder de Madrid i amb tuf de ranci) i des del PSC-PSOE, versió Corbacho-Baix Llobregat, cap a Ciutadans.  

4. El principal problema de l’espanyolisme català és, paradoxalment, l’espanyolisme espanyol. A la resta de l’Estat no els ha calgut tunejar-se i encara gosen exhibir sense complexos la seva afinitat amb el franquisme o amb un nacionalisme espanyol basat en tòpics castissos o historicistes. Això entra en flagrant contradicció amb el no-nacionalisme il·lustrat que afirmen venerar els espanyolistes catalans.  

5. Al seu torn, la societat catalana ha experimentat canvis demogràfics de molt calat, i com a conseqüència l’independentisme ha deixat de ser exclusivament catalanoparlant i practicant del folclorisme de barretina i pa amb tomàquet. 

6. L’independentisme català també està fent un esforç notori per allunyar-se de postulats nacionalistes (en el sentit germànic) i per basar les seves raons en arguments més pragmàtics i racionals. 

7. L’independentisme català hauria de desprendre’s definitivament de la pulsió antiespanyola per tal de guanyar legitimitat dins i fora del país. Només els països adolescents s’autoafirmen per contraposició a altres països.  

8. La base social independentista ja no s’ubica de forma exclusiva al rerepaís (Hinterland) o a l’anomenada “Catalunya catalana”. Hi ha independentistes perfectament urbans, hi ha força independentistes a l’àrea metropolitana i fins i tot una població de gran majoria castellanoparlant i d’origen espanyol com Sant Vicenç dels Horts ha elegit Oriol Junqueras perquè sigui el seu batlle. 

9. El canvi d’hegemonia social (de l’autonomisme pujolià a l’independentisme de Mas i Junqueras) ha deixat descol·locats aquells sectors de la societat catalana acostumats a viure de la dependència. Essencialment estem parlant de grans empresaris, grans holdings editorials o de comunicació, tota la gamma del parasitisme polític i una colla de personatges públics que es guanyen la vida treballant en mitjans espanyols (observi’s la connivència actual de Maruja Torres ara que ja no escriu a El País o la calculada ambigüitat de Jordi Évole en relació al procés). 

10. El xoc és inevitable. L’espanyolisme de matriu castellana ha iniciat un procés d’involució a tots els nivells amb l’excusa de la crisi i a Catalunya això no ho accepten ni els més aferrissats partidaris d’una entesa amb l’Estat. Tard o d’hora els actuals moderantistes catalans, tot constatant la manca d’una proposta mínimament acceptable per part de Madrid, es passaran indefectiblement a l’independentisme. La reforma constitucional propugnada pel PSOE és, d’una banda, clarament insuficient, i de l’altra, impossible de consensuar amb el PP.

11. Guanyarem.  

El moviment sísmic del qual parlava en l’anterior entrada no només ha somogut les bases de l’espanyolisme casolà. També ha afectat en gran manera els fonaments en què solia basar-se el nacionalisme català. De fet, els ha somogut tant, que ara alguns independentistes (entre els quals el qui escriu aquestes ratlles) ens mostrem reticents a ser titllats de nacionalistes. 

Diumenge 1 de desembre Jordi Barbeta publicava una columna a La Vanguardia titulada “Cal renunciar al nacionalisme“. És un text important.  Barbeta es fa ressò d’un argumentari que ja fa temps que circula, si bé en cercles encara minoritaris, dins el món sobiranista. Es resumeix de la següent manera: avui dia no es pot anar pel món proclamant alegrement que s’és nacionalista català. En el món civilitzat, la paraula nacionalisme evoca els episodis més foscos de la història europea, ben inclosa la barbàrie de la 2a Guerra Mundial. En l’àmbit anglosaxó, per dir que un defensa el seu país, es fa servir el mot “patriot“. A mi, què voleu que us digui, definir-se com a “patriota” em sembla d’un mal gust horrible, però es veu que allà no causa tantes ganyotes de rebuig. Aclareixo: “allà” vol dir el Regne Unit, però també la Unió Europea i els Estats Units. 

Posteriorment, Lluís Foix va dir la seva al respecte. A “Rèquiem pel nacionalisme català“, el periodista lleidatà expressa el seu antic refús del terme quan en parlaven amb Jordi Pujol (el qual sí que es reconeixia com a nacionalista català), i ens explica la coneguda reprimenda que Albert Einstein va etzibar a Rafael Campalans quan aquest li va confiar que es considerava “socialista i nacionalista”. Un cop Campalans el va haver il·lustrat sobre la dissortada història del nostre país, Einstein va respondre emprenyat: “Això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d’aquest nom funest“. 

Charles De Gaulle va afirmar: “Le patriotisme, c’est aimer son pays. Le nationalisme, c’est détester celui des autres“. És ben bé això. I és per això que el simpòsium que és a punt de celebrar-se a Barcelona amb el títol d'”Espanya contra Catalunya (1714-2014)” em sembla una relliscada monumental. Naturalment, no nego de cap manera la veracitat dels continguts que s’hi exposaran. Les persones que hi participen són tots acadèmics de primer ordre, gent culta i civilitzada, i els documents que hi presentaran seran, ben segur, tots ells verídics i irrefutables. Ara bé, el títol, el nom de la cosa, és un horror, i des d’un punt de vista independentista equival a disparar-se un tret al peu. No calia. Amb aquest nom, estem proporcionant als nostres adversaris un argument de pes per incidir en el descrèdit i les divisions internes. 

Divisions internes, sí. No havíem quedat que una de les grans fites de l’independentisme era haver aconseguit incorporar a les nostres files un munt de gent d’orígens familiars espanyols i de parla castellana? Com us penseu que se sentiran els de “Súmate” en llegir el títol del simpòsium? Com se sentiran quan els mitjans i els portantveus espanyolistes (escolteu les declaracions de Margallo) furguin en la ferida i els recordin que els “nacionalismes perifèrics” són –com ells sempre han defensat– una forma perversa de victimisme inventada pels polítics locals?

Aquest vespre he vist a la tele en Jaume Sobrequés (director del Centre d’Història Contemporània que ha organitzat l’event) donant explicacions a Josep Cuní sobre el desficaci. Ha volgut sortir-se’n per la tangent. “Es tracta d’una veritat objectiva, repetia, basada en arguments acadèmics“. I com que està basada de forma exclusiva en arguments acadèmics, Sobrequés es negava a respondre a les “crítiques polítiques“. Miri, senyor Sobrequés, ho sento però no cola. La història, l’acadèmia i la política solen anar sempre de bracet, com saben molt bé els francesos i els espanyols. Ja ho sé, ja ho sé: “ells” ho fan cada cop que els surt del barret i tots ens ho hem d’empassar. Però si de debò volem fundar un nou estat d’Europa, estaria bé que no fos per copiar les males arts dels nostres veïns del nord i de ponent. 

Per si això fos poc, ara resulta que, de cara a les eleccions europees del proper mes de maig, hi ha un grapat de partits ultradretans que s’hi presenten per separat o en coalició. És el cas del Front Nacional de Marine Le Pen, del Partit de la Llibertat de Geert Wilders o dels papanates habituals de la Lliga Nord. Tots ells són profundament antieuropeistes, xenòfobs i feixistoides. Endevineu com se’ls coneix a les Europes? Bingo: com a nacionalistes o ultranacionalistes. Els catalans, si volem que el món i la UE ens reconeguin, hem de fugir com gats escaldats de qualsevol comparació o analogia amb gentola d’aquesta mena.   

També és pega que la setmana que es mor Mandela, als sempre contemporitzadors catalans ens agafi per posar-nos nacionalistes, en el pitjor sentit del terme. En el sentit que Mandela va desterrar del seu vocabulari. No, no, no. Desplacem-nos, sisplau, en la direcció que indica l’Albert Pla Nualart en aquest magnífic article: Independència no-nacionalista. L’altra direcció, de veritat us ho dic: no porta enlloc. O sí: porta de retruc a la casella de sortida. 

Hi ha moviment, senyors. El procés sobiranista actua com una falla tectònica que, amb la seva embranzida, provoca canvis, fractures i dislocacions diverses a tots els estrats de la societat catalana. Avui m’ocuparé de parlar del desplaçament que el procés està provocant en l’espanyolisme català. 

En anteriors entrades hem comentat la naturalesa profundament dogmàtica i antimoderna del nacionalisme espanyol encarnat en la Constitució de 1978. M’hi feia ressò d’un pensament pronunciat en veu alta: com és possible que persones enraonades i intel·ligents com ara Francesc de Carreras, Juan Carlos Girauta o J. L. López Burniol defensin amb vehemència un text tan carca, tan escassament il·lustrat com és la Carta Magna espanyola? Se m’acudien dues possibles respostes:

1. En realitat, aquests senyors no són tan racionals com pretenen ser. Només ho fan veure. En realitat, es tracta de nacionalistes arrauxats amb una carcassa exterior políticament correcta. Tanmateix, en el fons pensen (sobre el tema del tema) el mateix que un Jiménez Losantos o un J. M. Aznar.  

2. El que passa és que no tenen alternativa. La història d’Espanya (aquesta història tan trista que ha de helarte el corazón) no dóna per més. El més semblant a una constitució democràtica que han tingut mai és aquesta de 1978. Com que són i se senten espanyols, la defensen.

Però és clar, d’això no només me n’he adonat jo solet. Ells també. A la resta d’Espanya potser no hi han rumiat gaire –tot i que m’agradaria saber què en pensen Fernando Savater o Antonio Muñoz Molina–, però aquí, a Catalunya, el procés independentista ha fet que aquestes persones hagin hagut de pensar-hi una mica més, una mica enllà. Aquests dies observo que hi ha moviments en aquest sentit per part de prohoms destacats de l’espanyolisme nostrat.

Per exemple, ahir dimecres sortia publicat a La Vanguardia –a la plana dreta, en primera línia– un article de F. de Carreras titulat “Assajos històrics sobre Espanya“. El text comença de la següent guisa: “En els darrers anys comencen a abundar els assajos històrics sobre Espanya distanciats de la metafísica“. La novetat, segons de Carreras, és que aquestes noves perspectives d’Espanya parteixen no pas del tradicional nacionalisme identitari, sinó “des d’una idea de nació il·lustrada i liberal, és a dir, des de criteris d’universalitat“. Ai, la universalitat… Bé, no m’entretindré a analitzar la totalitat del text, només volia remarcar que l’autor s’ha preocupat d’anar a cercar en aquests documents una visió d’Espanya menys troglodita que la de Francisco Marhuenda. Un nacionalisme (espanyol) inodor, incolor, que no se note y que no traspase. 

D’altra banda, quan sento a parlar a Girauta o a Burniol, em fa l’efecte que més que de l’Espanya realment existent ells teoritzen (sobretot Girauta) al voltant d’un país imaginat –o més exactament, d’un país real però que no és el seu: França. 

En efecte, al meu entendre la perspectiva històrica i el marc mental en què es mouen tots aquests intel·lectuals són molt afrancesats. Ja vàrem esmentar a l’entrada anterior el clàssic exemple de la contraposició Renan – Herder, o el que és el mateix, Il·lustració francesa – Romanticisme alemany. El drama de tots ells és que la concepció hegemònica d’Espanya està i ha estat sempre en mans d’una oligarquia –com li agrada dir a Burniol– que ha ocupat els centres de poder de l’Estat i que és qualsevol cosa excepte il·lustrada. Germà Bel ja va exposar de manera magistral al seu llibre “Espanya capital París” com l’Estat espanyol ha intentat imitar el seu veí del nord tot mirant de construint el seu país en base a una gran capital radicada al centre que fagocita tot el que hi ha al voltant. Óscar Pazos, geòleg i historiador gallec, va fer una operació semblant amb “Madrid es una isla. El Estado contra la ciudadanía”. Cal destacar que totes aquestes aportacions –fins i tot les dels espanyolistes catalans– es fan sempre des de la perifèria, mai des de la capital de l’estat. A Madrid són tan miops que ve un dia a visitar-nos el Fernando Ónega i no se li acut altra cosa que escriure que (a Catalunya) “el negoci ja no compta; el que compta és la mística“. Senyor Ónega, llegeixi Gaziel abans de redactar informes sobre els catalans als seus superiors, faci’m el favor. Si hi ha un nacionalisme decididament anti-místic és el català. 

Des del meu punt de vista, aquesta miopia de les classes dirigents i de la majoria d’intel·lectuals espanyols té molt a veure amb un particular biaix cultural. I és que tots ells –de Carreras, Girauta, Cercas, Espada, Savater, etc.– van tenir, de joves, com a gran model cultural París i la cultura francesa. Les seves lectures de joventut són sobretot franceses, la seva música de referència és la chanson francesa, i la seva idea de nació és la que neix dels principis de la Revolució de 1789. El mateix Vargas Llosa, quan volgué fugir de l’asfixiant Perú de la seva joventut, se’n va anar a París. No a New York, ni a Roma, ni a Singapur: a París. 

Han mamat Voltaire i Montesquieu (curiosament, mai esmenten Rousseau, que és l’autor del Contracte Social, però que és sospitós del delicte de romanticisme). Més endavant, molts d’ells, com Sartre i Beauvoir, es van fer comunistes, perquè el comunisme no és més que el jacobinisme portat a l’extrem. A més a més, com tot allò que venia de París, estava de moda. 

I aquesta és, doncs, la clau de volta del naixement d’un partit com Ciutadans i del sorpasso que Ciutadans ha fet al PP català. Jo no crec que Albert Rivera sàpiga prou francès com per llegir aquests autors, però el seu mentor, ben segur, li va inocular el microbi jacobí. És una pena, perquè si enlloc d’haver llegit Pierre Vilar haguessin llegit Isaiah Berlin, la seva idea del nacionalisme seria una altra. Més benigna. Més semblant a la del món anglosaxó, que actualment permet que els escocesos decideixin ells sols el que volen ser de grans. Realment, és una gran desgràcia no saber idiomes. Avui dia, el món francòfon es desfà a bocins, atès que la realitat és tossuda i no s’adapta als rígids principis dels enciclopedistes. D’això ens en va impartir classes magistrals als seus articles al diari Avui el gran Alfons Quintà, abans de desaparèixer del mapa i ressuscitar, com l’Anna Grau, incorporat a la nòmina dels mitjans ciudadanos. 

En qualsevol cas, tant és. Com a independentista, m’importa un rave la regeneració de l’estat espanyol. Ja s’ho faran (sense nosaltres, espero). No obstant, qui avisa no és traïdor. L’Àstrid Bierge la va ben clavar quan ens avisava, ja fa dies, que Encara hi pot haver desbandada. Hi ha moviments, senyors. I els espanyolistes de casa nostra s’estan movent ràpid. La bona notícia és que només es mouen els d’aquí, esperonats per la força del procés. Els d’allà ni es mouen ni es mouran gaire, perquè com demostra Ónega a la seva columna d’avui a LV, Madrid és una illa.  

P.S. Només un apunt. He llegit per Twitter alguna cosa així com “Aquests (els ciutadans) volen imposar el bilingüisme però aquí els únics bilingües som nosaltres”. Fals. Els espanyolistes catalans, la major part d’ells, són bilingües. Gràcies precisament a la immersió lingüística que ara es volen carregar, aquests senyors són bilingües. No ens equivoquéssim pas. No són els fatxes dels anys 80 o 90. Aquí també hi ha hagut un desplaçament. Més val que ho tinguem clar.  

L’hi vaig escoltar l’altre dia a Juan Carlos Girauta, quan presentava el seu llibre “Votaré no” a can Cuní. Ja ho havia escoltat abans, infinitat de vegades. I ho he tornat a escoltar avui, aquest cop en boca d’Albert Rivera, durant l’acte de presentació de Movimiento Ciudadano. És la invocació de la raó –de la Raó– il·lustrada, encarnada segons ells en l’espanyolisme i oposada a la “sentimentalitat” del moviment independentista català. “Desde la razón, rehuyendo el enfrentamiento“, predica Rivera. Parlem-ne.

Parlem-ne perquè és important. De cap manera podem deixar que els nostres adversaris es facin seu l’argument, perquè es tracta d’un argument crucial. Jo ja n’he parlat a bastament, almenys en dues de les entrades d’aquest blog. Sembla que caldrà que ho torni a fer. 

Als unionistes els agrada fer bandera de representar la part racional en aquest conflicte que enfronta Catalunya amb Espanya. Davant del suflè, de la deriva, de la rebullida independentista, ells es mantenen de manera incòlume al costat del que diuen les lleis i del que diu el “seny”. Aquest últim és un concepte particularment estimat pels famosos moderantistes o terceraviïstes. Ells no són sentimentals. No es deixen influir mai per les emocions quan es parla de temes seriosos. Són ciutadans, no pas integrants de tribus ètniques o regnes de taifes. La Constitució és la norma jurídica per la qual es regeix l’Estat espanyol i per tant tot aquell que s’hi oposi és l’equivalent d’un trinxeraire ideològic sense nocions de dret civil. 

Aquesta és la imatge que projecten de nosaltres gent com Francesc de Carreras, Fernando Savater o Arcadi Espada (i també, en menor mesura, Enric Juliana o Lluís Foix). Naturalment, també és la imatge que en projecten Girauta o Rivera; no és cap casualitat que Ciutadans fos fundat per de Carreras. Estem parlant de persones intel·ligents. Persones amb una certa aura de modernitat, de solvència intel·lectual. 

Aquesta mena de gent és molt més perillosa que els Aznars i Vidal-Quadres de torn.

Contra aquesta operació, cal insistir fins a la nàusea que nosaltres, els independentistes, no ens movem només per raons viscerals. Que no som víctimes d’una flamarada passatgera, sinó que també tenim les nostres raons i els nostres arguments, madurats al llarg de molt de temps. L’altre dia, al programa d’en Cuní, el presentador, per tal d’introduir el llibre de Girauta, va informar els espectadors que fins ara s’havien publicat 61 llibres favorables a la independència i només 1 llibre (“Votaré no”) contrari a la secessió. Això és una veritat a mitges: seria veritat si a Catalunya el públic lector tan sols consumís “productes” (llibres) escrits per catalans. Com que això no és veritat, i el públic del nostre país té perfectament a l’abast tot allò que es publica arreu d’Espanya, la balança estaria molt més equilibrada. Quants llibres favorables a la unitat d’Espanya s’han publicat els últims 5 o 10 anys a tot l’Estat? Aquesta dada també l’hauria d’haver proporcionat Josep Cuní. Altrament, ens presenta una Catalunya ideal (i falsa) on els lectors catalans només llegirien llibres catalans. El nostre avantatge és que tenim accés als nostres arguments, per descomptat, però també als arguments dels altres. 

Pel que fa al tema de la Raó il·lustrada, ja vaig escriure a L’error de Descartes que els últims anys hi ha hagut una espleta de llibres escrits per neurocientífics (d’aquests que sempre cita Eduard Punset) que demostren que a l’hora de prendre una decisió l’emoció és indestriable de la raó, és a dir, que no existeix una raó pura, desproveïda d’apriorismes emocionals, com tampoc no existeix una emoció pura deslligada de la seva pròpia explicació racional. Raó i emoció, doncs, són etiquetes binàries avui dia inservibles per comprendre el funcionament del nostre complexíssim cervell.

Hi va haver un moment del programa de 8TV en què Cuní va voler provocar Girauta: li va demanar amb insistència si de debò ell no es considerava nacionalista (espanyol). Girauta va respondre –i em sembla que era sincer– que no. Que ell només creia “en la Raó dels il·lustrats”. Ja ens entenem: volia dir que ell era del bàndol d’Ernest Renan, que creia que l’Estat és un mer contracte entre el ciutadà i el poder, i contrari al bàndol de J. G. Herder, filòsof romàntic alemany que creia que la Nació (el Poble, das Volk) és un organisme viu, amb ànima pròpia, que s’expressa a través de la llengua i la literatura popular. Per això el partit de Girauta es diu Ciudadanos. I per això el contrari d’un ciutadà vindria a ser un nacionalista, en el sentit ètnic del terme. 

El que hem de fer els independentistes és demostrar (amb raons!) que això és una gran fal·làcia. Començant pel fet que la Constitució espanyola es basa en l’existència d’una “nació espanyola” que, a més a més, resulta que és “indissoluble” (article 2). Hi ha res de més irracional? Quan els capellans, fa 30 anys (1981), pressionaven el govern espanyol assegurant que el matrimoni era “indissoluble” perquè així ho deia la Bíblia, tots aquests progres (Savater, de Carreras, etc.) també se’ls creien? No eren partidaris del dret al divorci? Seguim: la “indissolubilitat” de la nació espanyola ha de ser protegida, si cal, per la força de les armes (article 8). I a més a més, la “sobirania nacional” recau en el “poble espanyol” (article 1). Aquest Poble, ves per on, sí que existeix.

Tot molt il·lustrat, oi? Doncs bé, el voltairià Girauta, avui, durant l’acte de Movimiento Ciudadano, cridava com un boig “¡Quitad las manos de nuestra libertad! ¡Viva la Constitución!” De veritat que algú que únicament estigués guiat per la raó i el seny es posaria a saltar d’entusiasme tot defensant un artefacte tan arcaic i ple de sentimentalitat (espanyola) com és la Constitució de 1978? Sincerament, jo, si fos espanyol, si em sentís espanyol, abominaria de l’esmentat patracol. Igualment, essent català, em faria vergonya que la norma bàsica de convivència del meu país (Catalunya), fos presidida per uns conceptes tan primaris i només garantida per la força de l’exèrcit o dels Mossos d’Esquadra, m’és ben igual.

Aquest no ha de ser el nostre camí. El nostre camí l’haurien de marcar gent com José Rodríguez, sobiranista del PSC, o Pilar Carracelas, independentista i filla de pare i mare gallecs. 

Ells són els veritables ciutadans i els que posen en evidència que la sentimentalitat és la principal raó d’existir de l’espanyolisme, no la nostra.   

L’ombra de RTVV és allargada.

Una de les onades expansives que ha produït el tancament exprés de la televisió valenciana ha arribat, ves per on, a les tranquil·les aigües dels nostres mitjans més nostrats: els diaris Avui i Ara, TV3 i Catalunya Ràdio. 

El passat 8 de novembre els lectors d’e-noticies vam esmorzar amb una sorprenent informació: l’Anna Grau, l’excel·lent periodista que molts havíem seguit durant anys en aquests mitjans, es despenjava en un article al diari digital Crònica Global tot ventilant les “mentides” que segons ella l’havien obligat a propagar els esmentats rotatius i la televisió pública catalana. 

Tot criticant el fet que la periodista de RTVV Iolanda Marmol només es decidís a denunciar la censura que havia patit quan el tancament ja era un fet consumat, la Grau passava a denunciar altres censures menys conegudes: com, per exemple, que a l’Avui “no hi havia Espanya, sinó Estat espanyol –va haver-hi qui li va tocar escriure sobre els rius de l’Estat espanyol–mentre la paraula país es reservava exclusivament per a Catalunya“, o com a les tertúlies de TV3 “et trucaven per a cantar-te els temes. Primer tema: “Espanya ens roba”. Segon tema: “La independència, més a prop que mai”. Tercer: “El català, llengua perseguida“, etc. etc.  
Un etcètera que arriba fins a les galerades del diari Ara. El cas de l’Ara és diguem-ne especial. D’entrada, per contrast amb la idea de frescor, innocència i energia que desprèn aquest mitjà relativament nou; però sobretot, pel vessant vodevilesc de la història personal que la periodista explica, i que podeu llegir aquí.

Fins aquí els fets. Cadascú que els interpreti com vulgui.

Davant d’això, què podem dir els perplexos lectors de l’Anna Grau, que un dia vam veure com s’esvaïa de l’Ara i de l’Avui per reaparèixer, poc després, a l’ABC? 

Doncs una mica allò que ella mateixa descriu molt bé al seu últim article: que els catalans, si ens punxen, també sagnem. No només com la resta d’espanyols, sinó com la resta del gènere humà (hi ha vida més enllà d’Espanya). I que és idiota pensar que, pel fet de ser catalans, o independentistes, deixarem de ser humans i ens transformarem en éssers angelicals. O sigui, remarcant el que Toni Soler (i modestament, jo mateix) hem escrit en més d’una ocasió, que n’hi ha que exigeixen que el sobiranisme ha de ser pur, immaculat, que ha de canviar-ho tot, perquè si no, alerta que se’ns passen de bursada a l’ABC o a Intereconomía o, el que és el mateix, als braços de la incorrupta Espanya de Rajoy i Rubalcaba. 

La metamorfosi d’Anna Grau, en realitat, ens fa un gran bé. En primer lloc, perquè potser havíem pecat d’ingenus en pensar que els nostres mitjans estaven exempts de pràctiques habituals –execrables, però habituals– en el món del periodisme. Després, perquè hi ha coses en què té raó: resulta demencial escriure (o dir) “els rius de l’Estat espanyol”. És urgent corregir aquesta mena d’autocensures i de barbaritats terminològiques, ni que sigui per sentit del ridícul. 

El cas Grau, d’altra banda, rebla un arquetipus mític de la nostra història: el de l’intel·lectual català enfurismat amb altres intel·lectuals catalans que, per venjar-se’n, es passa a l’enemic. Qui els ho havia de dir, als d’Ors, Boadella, Sostres, el Flotats del 2001, Grau o Quintà (sí, l’Alfons Quintà, ai! també), que un dia acabarien militant al costat ideològic dels Arcadi Espada, Esperanza Aguirre o Vargas Llosa? Com escriu en Carles Torras, que coneix la Grau de fa anys, “cuando yo la traté, no iba de este palo“. 

Quan jo la solia llegir, tampoc. 

Benvolguda Anna, jo no sóc ningú, només un mindundis amb el vici de llegir papers i que et considera una de les plomes més àgils del país. Però la teva curiosa presa de partit m’hagués resultat més creïble si, aprofitant que ets viatjada i que saps anglès, l’haguessis feta des del Brooklyn Daily Eagle o, m’és ben igual, des del diari La Nación de Buenos Aires. Si juguem a fer-nos els cosmopolites, juguem-hi de veritat. Quan constato que ho fas des de les pàgines de l’ABC o de Crònica Global (Consell editorial: Toni Bolaño, Francesc de Carreras, Joaquim Coll, Joan López, Pablo Planas i Ignacio Vidal-Folch), sincerament, no et puc creure. Ja entenc que la vida és dura i que el periodisme, avui dia, pot ser una baralla de galls, però hi ha evolucions que farien enrojolar la més pintada. A mi, que ventilis les misèries de l’Avui, de TV3 o de Joan Puigcercós em sembla de puta mare. T’hi encoratjo, de debò. Però com tu mateixa criticaves de la Iolanda Marmol, això ho haguessis fet quan escrivies pels mitjans catalans i catalanistes. Que ho facis des d’on ho fas ara, què vols que et digui, fa ferum de credibilitat zero. 

“Leo que Guerra pide crear la marca blanca del PSOE en Cataluña y romper con el PSC. Suena a puñetazo sobre la mesa. Quienes no se preocuparon mucho por la S de socialista en las siglas, ni por la O de obrero, saltan muy preocupados por la E de España. El PSOE quiere ser un partido nacional y por eso mismo, dar la batalla al nacionalismo en su propio campo. Pero la exclusión, la expulsión, la escisión no es nunca una buena idea y no está en la tradición del socialismo democrático. Además, los socialistas catalanes no quieren romper, a pesar de su defensa del dret a decidir porque se consideran un partido español. Un partido español que defiende el derecho de autodeterminación. Me temo que es un discurso demasiado complejo para unas actitudes cada vez más maniqueas en la derecha y también en la izquierda. La Patria está en peligro; no ha lugar a medias tintas; o con nosotros o contra nosotros.

El PSOE debe dos relatos a la ciudadanía: el relato sobre la crisis y el relato sobre España. De momento no los tiene. Pero ambos son esenciales para calibrar las posibilidades electorales de la izquierda en un momento especialmente difícil”.
 

(Del blog de R. Cotarelo, Palinuro: El espía universal, 31 d’octubre de 2013)

Antoni Puigverd va escriure dilluns passat un text a LV, “El triomf de la intransigència“, que és una mostra en carn viva de com els soi-disants moderantistes s’estan posant cada cop més neguitosos. Tot seguit mirarem de demostrar com algunes de les premisses de què parteix l’assagista gironí es basen en una fal·làcia prèvia:

1. Puigverd parla tothora en nom d’un “ampli segment de la ciutadania”, “molta gent inquieta”, “un segment molt ampli” etc., que serien “els que no volen decidir”. Com que en una societat democràtica les majories o minories només podem verificar-les a cada convocatòria electoral, les últimes eleccions i totes les enquestes que s’han fet els darrers dos anys demostren que aquest segment de la població potser no és tan ampli com es pensa en Puigverd. De fet, el percentatge de la societat catalana que es proclama contrari al referèndum d’autodeterminació oscil·laria entre un 20 i un 25%, essent molt generosos. I si observem el mapa dels partits que es mostren explícitament contraris a exercir aquest dret, només en trobem dos, que a les eleccions de 2012 van sumar un percentatge del 20,57% del total. És a dir, si fa no fa el mateix percentatge que abans de 2006 ocupava l’independentisme, i que aleshores la gent d’ordre com Puigverd titllava de “minoria radical”. 

2. La segona fal·làcia consisteix a ubicar-se sistemàticament en un punt mig —le juste milieu— de les actuals posicions sobre el conflicte amb l’Estat. D’aquesta manera, Puigverd situa els “intransigents” (independentistes i espanyolistes) a banda i banda de l’espectre polític, mentre ell es col·loca hàbilment al bàndol angelical dels moderats que no volen sentir a parlar de conflictes. Tanmateix, de moment l’única part realment intransigent la conformen els unionistes o constitucionalistes, que branden el seu llibre sagrat contra qualsevol intent –fins i tot els més tímids, com el recent d’Alícia Sánchez-Camacho– de cercar una sortida al problema. Malgrat això, l’article traspua ressentiment contra l'”irredemptisme català”, al qual atribueix la ruptura de la unitat civil (una altra fal·làcia, com de seguida veurem). 

3. “El diagnòstic que afirma que Catalunya està abocada a la desaparició si persisteixen les circumstàncies actuals és el més arrelat entre el sobiranisme, però no deixa de ser un diagnòstic discutible“. Home, depèn del que entenguem per Catalunya. Si per Catalunya entenem una comunitat autònoma dins d’un estat-nació amb tendències centralistes, efectivament, no té per què desaparèixer. A França hi ha la bonica regió d’Aquitània. Si ens agrada o no ens fa res la idea que el català, tot i ser la novena llengua en nombre de parlants de la Unió Europea, constitueixi dins l’Estat espanyol una llengua regional, fragmentada i subalterna, doncs no, aleshores potser no estamos tan mal. (Mai entendré com és possible que escriptors com ara Puigverd, que és també poeta, o Valentí Puig, per posar només dos exemples, puguin conformar-se amb que el seu principal vehicle d’expressió creativa sigui tingut per una llengua de segona pels estaments oficials de l’estat al qual volen continuar pertanyent de manera aferrissada). 

4. Però la principal fal·làcia és aquesta: els moderantistes estarien sobretot espantats per la possible “separació dels catalans en dos blocs per causa del sentiment de pertinença”. Allò de la fractura de la societat catalana que ja hem hagut d’escoltar manta vegada. Encara no han comprès o no han volgut comprendre que, la famosa fractura, ja s’ha produït. Ja fa temps que els catalans estem dividits en dos blocs per causa del nostre sentiment de pertinença. Simplement, el que passava era que fins ara els integrants d’un dels dos blocs no havíem aixecat la veu. D’ençà de la sentència del TC, però, aquest silenci es va trencar, perquè una cosa és la “unitat civil” i una altra de ben diferent és deixar-se estomacar sense dir ni piu. El “valor de la unitat transversal” que Puigverd invoca potser va ser efectiu durant la Transició. No ho sé. En tot cas, ara no és més que una expressió buida de contingut. O amb un contingut pervers, ja que implica que un dels dos blocs (el de sempre), continuï callat i continuï empassant-se tots els gripaus. Com declarava l’altre dia David Fernàndez a l’entrevista que li feien a l’Ara, “Sí, la vida és pacte, però també és conflicte”. I com sol dir l’admirable J. López-Burniol, hi ha un temps per a cada cosa, i ara ja ha passat el temps dels pactes als despatxos. 

5. La demostració fefaent de la fal·làcia moderantista ens la proporciona l’autor de l’article en assenyalar el futbolista del F.C. Barcelona Xavi Hernàndez com a portantveu dels sentiments d’aquesta pretesa “majoria” social. “Preguntat pels periodistes sobre quina selecció triaria, en cas que pogués fer-ho, ell responia “No em feu triar!”. Déu meu, però com es pot estar tan cec! Que no comprenen que Xavi no podia ni pot triar? Que el fet de no voler triar ja implica una tria? Xavi, a nivell internacional, és jugador del Barça i de la selecció espanyola de futbol. Punt. És que potser Puigverd i el seu “ampli sector”de moderantistes –que en certa manera recorden la majoria silenciosa a la qual apel·lava el PP– desitgen per al nostre país l’estatus que en el context esportiu internacional ostenta la selecció catalana? Una selecció de fireta apta només per jugar partits amistosos, i això si al Ministerio del ram li sembla que no perjudica els interessos de la selecció de debò. Senyor Puigverd: Xavi ja ha triat. Té tot el dret del món de fer-ho. Nosaltres només volem gaudir del mateix dret que ell. Perquè triar implica disposar de dues alternatives com a mínim igual de vàlides, cadascuna amb la mateixa legitimitat. I això a Catalunya de moment no s’ha produït mai.  

És precisament el que esperem que es produeixi ara. Perquè potser la nostra serà, com escriu el senyor Puigverd, “una democràcia feta a la mida dels intransigents”. Però és que això que tenim ara no és cap democràcia.

Allò tan graciós d’Alfonso Guerra de passar el ribot a l’Estatut de 2006 (“Nos lo hemos cepillado“) ha passat a formar part de l’imaginari polític del país. Avui no hi ha cap periodista o aspirant a periodista que no ho faci servir en algun article a major glòria del gran humorista andalús. 

No obstant, la frase antològica, la sensacional, la que debò hauria de quedar –i probablement quedarà– per als annals de la Història del Disbarat és la que el mateix Guerra va pronunciar tot just coneguda la sentència del Tribunal Constitucional, quan les reaccions a Catalunya començaven a aflorar: “Están obligados a hacer ruido, pero tendrán que acatar y no pasará nada“. 

No pasará nada. 

Com que aquesta setmana el senyor Guerra –en sintonia amb el seu camarada González– s’ha permès verbalitzar un altre dels seus acudits (“Catalunya no va a ser independiente, no puede serlo“), no podem sinó celebrar l’actual estat de forma del polític del PSOE i desitjar que ens continuï delectant amb les seves entranyables profecies. Més que res, perquè si totes s’acompleixen com aquella, tenim la independència assegurada. 

Un dels efectes col·laterals més divertits d’això que anomenem el procés és l’aparició de nous vocables, o més ben dit de nous usos de vocables que es feien servir amb tota una altra intenció abans de ser processats. 

Per a un filòleg com jo, el procés independentista, d’ençà que va començar, constitueix sens dubte una Arcàdia bucòlica on sempre pots anar a cercar mots i expressions pervertits, manipulats o desproveïts del seu sentit original, com qui va a caçar bolets els primers dies de la tardor incipient. 

En aquesta entrada miraré de crear un glossari on hi tindran cabuda algunes d’aquestes expressions idiotes que quedaran per a la Història Universal de l’Estupidesa quan tot plegat s’ho hagi endut el vent.

Naturalment, esteu tots convidats a suggerir noves troballes. No cal ser filòleg: només cal mirar els telenotícies o llegir els diaris d’aquests dies.

Glossari del Procés

Aznar, J.M.: autèntic artífex de l’actual dream team independentista. Quan obtinguem la llibertat, caldria fer-li un monument a cada capital de comarca. “Sense ell no hauria estat possible“, hauria de constar a la peanya. 

Bucle identitari: invenció feliç de Jon Juaristi (exetarra, excomunista i neopepero) per designar aquella ideologia segons ell reaccionària que apel·la a “algo que no se puede exponer con argumentos racionales, sino sólo acudiendo a historias tan cargadas de emoción como vagas y difusas“: o sigui, el nacionalisme (dels altres).

Callejón sin salida: veure Deriva sobiranista. 

Carcoprogre: invenció feliç de Bernat Dedeu que defineix aquells pretesos progressistes hispanocatalans que segueixen el principi que “les col·lectivitats sempre tenen raó mentre defensin el que jo penso”. Veure Internacional Papanates.

Constitució / constitucionalista: les Taules de la Llei i els seus Guardians en versió celtibèrica.

Consulta: manera edulcorada d’anomenar a Catalunya el que arreu del món es diu referèndum d’autodeterminació.

Deriva sobiranista: veure desafiament sobiranista.

Desafiament (desafío) sobiranista: veure deriva sobiranista.

Dret a decidir: veure Consulta.

Espacio público compartido: Invenció feliç de Felipe González per referir-se a la IUNE (Indissoluble Unitat de la Nació Espanyola). González ja va destacar en els anys 80 per parlar de la necessitat de construir un “nosotros” comú, per damunt de la diversitat cultural i lingüística. I jo que em pregunto: en ple procés de construcció de la Unió Europea, qui són “ellos”?

Estat de dret: entitat jurídica de dring impecable i d’origen franquista que es fa servir com a paret argumental contra la qual reboten les idees que a un no li convenen, especialment si atempten contra la IUNE.

Festiva, cívica i familiar: d’ara endavant, qualsevol manifestació haurà de complir aquests tres requisits per poder ser homologada a les Diades 2012 /2013. No es descarta que la reunió d’ultres a Montjuïc de cada 12-O pugui rebre l’any vinent l’esmentada certificació. 

Fractura social: una de les tantes plagues amb què els bons ciutadans espanyols adverteixen que Catalunya incorrerà si continua amb la Deriva. Veure Deriva. 

Gran Maniobra: expressió emprada per Vicent Partal per referir-se a una operació d’estat ordida en base a “gestos i propostes molt probablement acompanyats i acceptats pel PP i el PSOE, en la línia d’evitar la independència de Catalunya tot acceptant un règim únic i excepcional per al Principat”.

Guerra, Alfonso: variant en versió esquerranosa de J. M. Aznar. Molt popular fou el seu símil de “passar el ribot” a l’Estatut que havia sortit del Parlament català, així com la seva profecia (“no pasará nada“) després de la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010. 

Indissoluble Unitat de la Nació Espanyola (IUNE): 1. variant de la joseantoniana “Unidad de Destino en lo Universal” en versió constitucional. 2. clàusula introduïda d’estranquis al text constitucional mitjançant un misteriós sobre quan els ponents ja s’havien posat d’acord en la redacció d’un text menys carca per a l’article 2 de l’esmentat document. 

Interdependència: argúcia argumental que fan servir els partidaris de la IUNE per donar un vernís de cosmopolitisme al vell argumentari espanyolista quan senten a parlar d’independència.

Internacional Papanates: invenció feliç de Quim Monzó que fa referència als progressistes post-franquistes que s’atorguen una pretesa superioritat moral sobre altres opcions ideològiques, en especial el nacionalisme (dels altres).

@labisma (l’abisme): forat negre cap a on s’encamina el nostre país si persisteix en el Desafío. Veure Desafío. Veure @labisma a Twitter. 

Legalitat / Legitimitat: matrimoni aparentment irreconciliable a l’estat espanyol que sol viure en harmonia a la major part de països del món.

Llei de partits (Ley de partidos): artefacte legal expressament creat per parar els peus a l’esquerra abertzale però no a l’ampli ventall de partits d’ideologia feixista que pul·lulen i fan el que els rota a tot Espanya, particularment al País Valencià.

Nazi: qualificatiu d’ús corrent a l’estat espanyol i d’ús restringit pel Codi Penal a l’Europa civilitzada que es fa servir per desqualificar l’adversari, sigui aquest un partit polític, una ideologia o un personatge públic que cau antipàtic.

Órdago: veure Deriva; veure Desafío.

Pacte fiscal: 1. manera edulcorada d’anomenar a Catalunya el que al País Basc i Navarra es diu concert econòmic. 2. manera que tenen La Vanguardia i el Cercle d’Economia de referir-se a l’etern subterfugi de la negociació d’un sistema de finançament “singular” per a la comunitat autònoma catalana.

Pancatalanista: separatista o sediciós segons el llibre d’estil de Las Provincias de València o del govern Bauzá de les Illes.

Patriotisme constitucional: invenció feliç (manllevada de Jürgen Habermas) de J. M. Aznar i la FAES per donar una pàtina de modernitat al que sempre s’havia anomenat “el sano orgullo de ser español”.

Procés: a part d’una novel·la de Kafka, és el nom que rep el camí cap a la restitució de la dignitat del nostre poble d’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional d’octubre de 2010 sobre l’Estatut. 

Ribot: eina de cara molt dura que va servir per aplanar, aprimar, allisar, polir i en definitiva liquidar el projecte d’Estatut que va sortir del Parlament el 30 de setembre de 2005. Veure Alfonso Guerra.

Sediciós/a: separatista segons el llibre d’estil de l’ABC.
 
Separatista: sediciós segons el llibre d’estil de La Razón.

Soberanista: sediciós o separatista segons el llibre d’estil d’El País.

Sobirania del Poble Espanyol: fraseologia constitucional emprada com a paret argumental per rebutjar qualsevol intent d’expressió democràtica popular contrària a la IUNE.  

Unionista: terme manllevat del moviment independentista irlandès per designar els que tota la vida n’havíem dit fatxes. 

_______________________________________________________________

And so on, and on… el glossari és obert, i sens dubte es veurà enriquit en les setmanes i mesos propers mercès a la prodigiosa inventiva dels nostres polítics, periodistes i opinadors de capçalera. I recordeu: s’accepten suggeriments!