Ulleres de pinçanàs

Després d’intenses setmanes de lectura, he acabat de llegir “Victus”. Les meves impressions inicials: 1) L’obra de Sánchez Piñol és una bona, molt bona novel·la. 2) L’autor (d’altra banda, com qualsevol novel·lista) fa trampa. 

1. “Victus” és una bona novel·la històrica, una bona novel·la d’acció i una molt bona mostra de literatura popular de qualitat. Després de gairebé un segle escatint si podia existir una novel·lística catalana que fos un èxit de públic i que alhora tingués certa dignitat literària, Sánchez Piñol ha trobat la fórmula perfecta. Ves per on que aquella “gran novel·la de Barcelona” que alguns cercaven –i altres parodiaven– ha nascut… escrita primer en castellà i situada tres segles enrere! Però no hi fa res. La qüestió és que ja tenim un best-seller de debò made in Catalonia, un llibre potent, ambiciós, amb tots els ingredients per convertir-se en un gran èxit fora de les nostres fronteres. (Hi ha dos precedents que, curiosament, van ser també escrits en castellà. Em refereixo a “La ciudad de los prodigios” d’Eduardo Mendoza i “L’ombra del vent” de Carlos Ruiz Zafón). 

2. No entraré ara en detalls de crítica literària sobre els personatges (el protagonista, Martí Zuviría, beu molt de la picaresca del XVII castellà), ni sobre l’estructura del llibre, etc. etc. Això ja ho han fet altres. Quan afirmo que Sánchez Piñol fa trampa, ho dic perquè de seguida se li veu el llautó. Es veu clarament que l’autor (i amb ell el seu personatge principal) és al·lèrgic tant a l’autoritarisme dels borbònics com a la pompositat de les institucions catalanes. Compte: no es tracta d’un llibre neutral, ni de bon tros. Està clar per qui van les simpaties de l’autor (només cal llegir les explicacions històriques sobre l’origen de la Guerra de Successió, pàgines 125-132, o el sensacional diàleg entre Zuviría i el sinistre Diego Zúñiga, encarnació de l’imperialisme castellà, pàgs 258-262). 
Ara bé, quan l’autor decideix erigir don Antonio de Villarroel en heroi absolut per contraposició a un Rafael Casanova més aviat ridícul, fa trampa. Quan Piñol caricaturitza les institucions catalanes anomenant els seus membres “pendons vermells”, tot contraposant-los a la tosca gosadia dels miquelets o a l’ascètica obstinació de Villarroel, fa trampa. No perquè el Consell de Cent i la Junta de Braços no fossin criticables. Segur que ho eren, i molt. Però la història, qualsevol història, si vol ésser versemblant, no pot estar pintada només de blanc i negre. Precisament diumenge passat, l’Albert Pla Nualart ens va advertir des de l’ARA sobre aquest perill: “Per desacreditar la democràcia, no hi ha res pitjor que idealitzar-la: caure en l’absurd d’afirmar que “El poble sempre té raó”. 

Sobre Casanova, l’historiador Joaquim Albareda escriu el següent: “Pel fet de no haver patit repressió, no se’l pot acusar d’haver-se canviat de bàndol en acabar la guerra. De fet, Ernest Lluch havia apuntat que els anys posteriors a la caiguda de Barcelona, Casanova fins podria haver escrit algun dels pamflets que van circular entre els austracistes que es van quedar. A ell no li van aplicar la repressió que van patir els caps militars, potser perquè era el Conseller en Cap de la ciutat, un càrrec civil, tot i que era el màxim responsable de la Coronela. Sigui com sigui, Casanova, que pertanyia al sector que podríem qualificar de moderat entre els resistents, va complir el que exigia el seu càrrec i ha passat a ser el referent de la resistència perquè era la màxima autoritat de la ciutat i perquè va caure ferit portant la bandera de Santa Eulàlia en l’heroic contraatac final. No hi ha cap evidència que permeti sostenir que es passés a l’altre bàndol. L’homenatge que se li ret, any rere any des de principis del segle XX, és en record dels resistents i dels ideals que defensaven, i no pas de la seva persona“. 

Pel que fa als miquelets, Albareda parla de les extorsions que cometien sobre la població i de com “als ulls de la gent, eren simples delinqüents“.

Sàvies paraules. A mi em fa l’efecte que Sánchez Piñol juga una mica a fer l’iconoclasta, i que també juga (per bé que això és més una intuïció meva que una realitat comprovable) a transposar la situació de 1705-1714 a la situació actual. Ara mateix hi ha una pila de gent que està disposada a creure que tot el que faci o digui l’ANC va a missa, i que tot el que facin o diguin els nostres representants al Parlament, si no va en el mateix sentit, no val res. Per a aquesta mena de gent, el gran “error” de Casanova fou no morir immolat en l’última envestida dels borbònics, tal com suggereix la famosa pintura d’Antoni Estruch. Al capdavall, a Companys tothom el tenia per un tebi fins que el van afusellar pel càrrec que ostentava. Diria que Piñol parteix d’aquesta mateixa ingènua aversió per les autoritats, siguin les d’ara o les d’abans; Casanova, a “Victus”, rep de valent perquè certament ell encarnava l’Autoritat. Villarroel no tant, ja que es tractava d’un personatge exògen al sistema institucional del país. I l’oficial de miquelets Esteve Ballester, encara menys.
 
Ballester, com admet el mateix novel·lista a la seva “Guia de personatges”, és considerat al llarg del llibre com “la representació del poble català en armes“. És un personatge que, malgrat la seva brutalitat, és impossible que et caigui antipàtic. Doncs bé, a mi, aquesta idealització del “poble” en la novel·la de Sánchez Piñol, erigint-lo en el gran protagonista de la resistència malgrat les seves pròpies ineptes i covardes institucions, em recorda una mica el que sol fer Arturo Pérez-Reverte en les seves novel·les protagonitzades pel Capitán Alatriste: contraposar un noble, tot i que brutal i primari, “poble espanyol”, a les seves corruptes, estúpides i fallides autoritats. Segons la teoria de Reverte-Piñol, el poble sempre és genuí, sempre té raó, i si la història del país (Catalunya o Espanya) és un bunyol, la raó és simple: perquè els governants han fallat a la bona gent.  

Tot plegat fa un cert tuf a allò tan rousseaunià del “bon salvatge”. Precisament ara comencen a proliferar tot de partits polítics que posen l’accent en aquesta mena de devolució de poder des de les autoritats al poble ras. És allò de la “nova política” que discutien l’altre dia al “Punt Cat” de TV3. Sens dubte, constitueix un fenomen interessant, i probablement necessari, però que al meu parer té també la seva pròpia trampa. Ho explicava magníficament en Bernat Dedéu des del seu blog La Torre de les Hores: “Però la política, a banda d’idees, sempre cerca el poder: i el poder diu que cal parlar de qui va i qui no a unes llistes, de com es paguen actes electorals de milions d’euros, i de mantenir posicions ideològiques fermes“.

Però ens estem allunyant massa del tema principal. En definitiva, amics lectors: “Victus” és una novel·la formidable, us la recomano ferventment, i si pot ser, mentre la llegiu, tingueu ben a la vora el llibre de Joaquim Albareda i Joan Esculies “La guerra de 1714”. Pel que fa a la història contemporània, encara no sabem si a última hora en Casanova s’haurà de transformar en Villarroel, o si, al contrari, com advertia divendres 27 de juny el President Mas, sorgirà algú capaç de reconstruir una llera que contingui les aigües desbordades del riu.