Ulleres de pinçanàs

De seguida que un polític o intel·lectual espanyol ve a Catalunya (per presentar un llibre, per exemple), el primer que es posa a la boca són uns versos de “La pell de brau” de Salvador Espriu. Anys enrera l’elegit era Joan Maragall. I més anys enrera, encara, Verdaguer. 

Als pocs espanyols que n’han llegit algun vers, els encanta el símbol espriuà d’una Sepharad que encarnaria l’Espanya Gran de Cambó: un país/estat/nació plenament europeu, obert i respectuós amb les seves diverses llengües i cultures.

L’iberisme sempre va tenir a Catalunya il·lustres representants. Des del mateix Maragall (el poeta), fins a Prat de la Riba o el gran arqueòleg Pere Bosch i Gimpera. S’entén que “iberisme” vol dir la unió voluntària de tots els pobles de la Península en un Estat confederal, amb relacions entre ells d’igual a igual. Francesc Macià va proclamar l’abril de 1931 la República Catalana com un “Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques“. 

Darrerament, Enric Juliana, Gabriel Magalhâes (per part lusa) i el notari Juan-José López Burniol han fet tímides aproximacions iberistes des de les pàgines de La Vanguardia. A Burniol, un respectabilíssim espanyolista, li he llegit quatre o cinc vegades pel cap baix aquesta citació de l’historiador Pierre Vilar:

“L’Oceà. La Mediterrània. La Serralada Pirinenca. Entre aquests límits perfectament diferenciats, sembla com si el medi natural s’oferís al destí particular d’un grup humà, a l’elaboració d’una unitat històrica“.

El catalanisme sempre va veure en la utòpica Unió Ibèrica una forma de superar el ferreny nacionalisme castellà / espanyol per elevació, basant-se en el següent axioma: com més llengües, més tolerància i respecte mutu entre elles. 

Aquest és el magma intel·lectual en què es movia Espriu quan va escriure “La pell de brau” el 1959. Espriu havia estat alumne de Bosch i Gimpera a la Universitat de Barcelona. Bosch exposà la seva idea d’Espanya en una conferència dictada a València el 1937. Hi sostenia que “no s’ha d’agafar cap poble d’Espanya, ni la seva cultura, com a representat exclusiu dels espanyols o la cultura espanyola, ni atribuir patents d’heterodòxia als altres“. (Cito de la crònica d’Enric Company al Quadern d’El País). 

Tanmateix, l’editor Xavier Folch, que tractà el poeta per aquelles dates, recorda sovint que “La pell de brau” el va deixar molt amargat, perquè era en certa manera un llibre en què reprenia l’intent de Maragall de dialogar amb Espanya, per dir-ho així, i es va trobar sense interlocutor, sense cap veu que respongués, amb un mutisme total”. 

El llibre va ser publicat en edició bilingüe el 1962 a París, amb nota introductòria de Maria Aurèlia Capmany i traducció al castellà de José Agustín Goytisolo. Però el silenci dels intel·lectuals espanyols va ser total, granític, i Espriu en quedà trasbalsat —amargat, en paraules de Folch. 

En un fragment de la seva correspondència que es pot consultar aquests dies al Centre de Cultura Contemporània, hi llegim el següent comentari:

“Vaig escriure “La pell de brau”, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega (allò que “solo las mentes castellanas tienen capacidad adecuada para percibir el gran problema de una España unida“), que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada dia ho veig més clar– que el diàleg amb Madrid és impossible. El Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”. 
                                                              
Això era el que opinava Salvador Espriu a finals dels 60 sobre la seva estimada Sepharad. 

De manera que ja saben els nostres benintencionats iberistes com sol acabar la broma. Hi ha una cosa que mai no he entès d’un home tan agut com en Juanjo López Burniol: com és possible que no ho vegi? Com és possible que, coneixent tan bé la idiosincràsia del poble castellà, encara es faci il·lusions d’un “pacte entre iguals” o, simplement, d’una relació de mutu respecte? És que els de La Vanguardia no han après l’amarga lliçó que ens va deixar al respecte el seu insigne director–Agustí Calvet–Gaziel? 

Em sap greu per la bonica frase de Pierre Vilar i el seu determinisme geopolític. A la Península hi ha, com a mínim, quatre “grups humans” ben diferenciats. De moment, tots els intents per unir-los i homogeneïtzar-los sota un sol poder central han fracassat de manera clamorosa. Per una vegada a la vida, els catalans hem decidit assajar una altra via. Que no és la tercera, precisament.