El bigoti
Ahir dia 6 de febrer em vaig llevar tard. La primera cosa que vaig fer va ser posar la tele per poder seguir el que estava passant al Palau de Justícia de Barcelona. Al plató de TV3 hi havia uns quants periodistes comentant la jugada, ben orquestrats per Lídia Heredia, Carles Costa i Núria Solé. Em vaig escarxofar al sofà, fascinat per les imatges de la gentada que havia acudit des de tots els punts de Catalunya per donar suport als encausats. Un altre dia històric, en efecte. Uns minuts més tard, ja amb el bol de cereals i el cafè calent, em vaig disposar a tafanejar per Twitter les opinions i ocurrències que l’esdeveniment havia generat. Mentiria si digués que em va sorprendre gaire el tractament que els mitjans espanyols havien dedicat a la qüestió: entre l’enrabiada amb crides a l’article 155 i el passar de puntetes per les imatges del bany de masses que havia acompanyat als tres polítics catalans (enfocant, per exemple, només la porta dels Jutjats i escatimant als espectadors d’arreu d’Espanya la visió del Passeig de Lluís Companys ple a vessar d’estelades i crides a la solidaritat amb els dolents). En contrast amb això, hi havia la cobertura que n’havien fet els principals mitjans internacionals, neutra però transparent, desproveïda de les contorsions que devien haver hagut de fer els càmeres d’Antena 3 per no mostrar la tossuda realitat.
Surfejant de tuit en tuit, de seguida em va cridar l’atenció el titular d’un article de Lluís Bassets a El País: “Si no és legal, no és democràtic“. No em va caldre llegir-lo per intuir de què anava: conec a bastament l’opinió de Bassets sobre el tema arran de les seves intervencions a la tertúlia de 8aldia. I aleshores vaig tenir una epifania: al llarg de tot el que portem de procés, la dicotomia legalitat-legitimitat havia acabat per dibuixar un país (el nostre, però també Espanya en conjunt) profundament dividit en dos grans blocs:
a) Els que consideren l’estat espanyol com una democràcia de ple dret, homologable a la dels altres grans estats europeus, i
b) els qui sostenim que Espanya és tot just una pseudo-democràcia, o una democràcia amb tics dictatorials com ho són les de Turquia, Rússia o el Marroc.
Aquesta divisió en dos grans blocs, dèiem, es dóna en menor mesura a tot Espanya, però on més descarnada apareix és a Catalunya. Personalment, crec que constitueix una bretxa més profunda i significativa que no la d’independentistes – no independentistes. Així, els creients (en una democràcia espanyola de debò) es passen la vida retraient als no creients que hi ha certes coses que no es poden fer en un estat de dret. Com ara saltar-se la legalitat, en la línia de l’article de Bassets. La resposta dels no creients és fulminant: Espanya no és un veritable estat de dret, ja que no hi regeix la separació de poders. La mateixa dinàmica del 9-N i del judici en curs dóna la raó al bloc B : tot sembla indicar que el Gobierno i el Govern havien arribat a un acord per tolerar la realització del 9-N mentre la Generalitat no hi participés activament, però quan Artur Mas va sortir al vespre vantant-se davant els mitjans de tot el món que ell era el “responsable” de la votació, Rajoy va entrar en còlera i dies després va endegar una ronda de trucades a la Fiscalia per tal que imputés els tres polítics catalans, passant per sobre del veredicte del TSJC, que assegurava que no havien incorregut en cap delicte.
Tot aquest vodevil m’ha fet recordar la novel·la que estic llegint aquests dies: “La moustache” (El bigoti), de l’escriptor francès Emmanuel Carrère. L’argument és simple però molt sucós: un bon dia el protagonista decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant molts anys a fi de donar-li una sorpresa a la seva parella, l’Agnès, i als amics i companys de feina. No obstant, quan l’Agnès arriba a casa no sembla adonar-se del canvi de look del seu amant, i quan ell prova d’evidenciar-li sense èxit el que és obvi (amb fotos, amb trucades als amics comuns, amb gemecs i imploracions), a poc a poc no té més remei que admetre una dolorosa disjuntiva: o l’Agnès és boja (i fa veure o fabula que ell no va portar mai bigoti) o ell és boig (i fa veure o fabula que sempre n’havia portat). Carrère és un narrador molt hàbil, i a través de les argumentacions que desplega cadascun dels protagonistes, dels diàlegs surrealistes entre tots ells, i sobretot de les disquisicions solipsistes del personatge principal, va portant el lector d’un costat a l’altre de la disputa, de manera que durant unes pàgines sembla evident que el boig és ell i tot seguit, amb un inesperat canvi de rasant, el que sembla segur és que la guillada és la dona.
Doncs aquí, a Catalunya, passa una mica el mateix. No podem saber encara quin dels dos grans blocs ha perdut l’oremus i es dirigeix, cegament, a la seva perdició. No ho sabem perquè el llibre del procés encara no s’ha acabat. Però a mesura que el final es va acostant, els dos principals contendents criden més fort, gesticulen amb més vehemència i estan cada cop més segurs que el boig és l’altre. Perquè una cosa és segura: o hi ha bigoti o no hi ha bigoti. O hi ha voluntat de fer un referèndum o no n’hi ha. Qui perdi la disputa es veurà obligat a confessar que va ser víctima d’una mena d’al·lucinació. Qui la guanyi, veurà acceptat per tothom el seu relat com si fos l’única realitat possible.
Ja falta poc. Estic impacient per saber quin serà el desenllaç de la novel·la.