Ulleres de pinçanàs

Vivim dies d’eufòria continguda. Els resultats de les eleccions europees han injectat en les files sobiranistes un justificat devessall de confiança i d’exaltació. Potser, per això mateix, és un bon moment per aturar-nos i girar els ulls cap a aquells dels nostres conciutadans que no comparteixen aquest sentiment exultant. Avui llegia a Twitter que “un català indecís sobre la independència no és res més que una persona desinformada”. Amb aquest post intentaré demostrar que aquesta afirmació no sempre es correspon amb la veritat. 

Si els independentistes tenim una virtut inqüestionable, és que som gent amb les idees clares. Almenys, quan del futur del nostre país es tracta. Alguns ho som de fa molts anys –de quan l’independentisme es bellugava entre bambolines, aquell moviment, ¿us en recordeu?, rebec, minoritari i innocu. D’altres s’hi han afegit més tard, esperonats per circumstàncies diverses, bé per convicció, bé per reacció a unes institucions estatals cada cop més hostils. Fins i tot n’hi ha hagut que ho han fet decepcionats per altres opcions que –com el federalisme– han acabat per considerar impracticables a l’Espanya actual (llegiu per exemple aquestes magnífiques “Tres cartas de un federalista catalán” del recentment traspassat professor Miquel Caminal). Tant se val. La qüestió és que avui, si no som majoria, com a mínim formem una franja molt important de la població catalana. 

Al meu entendre, un dels principals reptes que a hores d’ara hem d’afrontar els independentistes és què en fem, d’aquells que no són independentistes. No em refereixo als espanyolistes de tota la vida, ni als falsos catalanistes de tota la vida. No. Vull dir aquelles persones, aquells catalans que, de manera totalment sincera i totalment legítima, no ho tenen gens clar. També d’ells pot dir-se que, si no són majoria, com a mínim formen una franja molt important de la població catalana. Més encara: d’ells pot dir-se que són fonamentals en tot aquest procés, perquè seran ells els qui, finalment, decantaran la balança d’un o altre cantó. 

El lector impacient, sobreexposat a l’habitual partiditis, deu estar preguntant-se: de qui parla, exactament? Dels d’Unió? Dels d’Iniciativa? Dels socialistes de Girona? Doncs no ben bé. O potser sí, però no és de sigles partidistes que estic parlant. Estic parlant, per exemple, de gent com Raimon. Tranquils, no cauré en el parany de confondre una minoria d’energúmens (aquells que el van insultar emparats en l’anonimat de la xarxa) amb la immensa majoria dels indepes, que respectem profundament la figura del cantant de Xàtiva. Però compte, perquè el que va dir Raimon no és cap ximpleria i és una cosa que pensa molta gent. Una altra història és el motiu que va al·legar (la independència del Principat seria negativa per al País Valencià), que és, naturalment, molt i molt discutible. 

Un altre d’aquests dubtosos sistemàtics és l’escriptor Sergi Pàmies. El dia 11 d’abril publicava una columna a LV (“Ni pocs, ni bojos“) que em va semblar interessantíssima. Escriu Pàmies: “No cal haver estudiat ciències polítiques per intuir que l’espiral de la confrontació s’intensificarà. En aquest context, el respecte a la diversitat d’opinions i a la dissidència passiva o crítica serà un valor doblement necessari, sobretot davant la temptació d’atiar la dialèctica visceral, el vudú sectari o l’esgrima d’intransigències catalanofòbiques o hispanofòbiques“. Al capdavall, el que demana Pàmies és, novament, respecte. Respecte pels indecisos, pels qui no veuen gens clara cap de les sortides al conflicte que ara mateix hi ha damunt la taula. És innegable: hi ha persones –tots en coneixem, suposo– que viuen aquest procés amb preocupació. No són espanyolistes, no simpatitzen gens amb el centralisme del PP ni amb el jacobinisme del PSOE, però tenen objeccions raonables a com s’està gestionant políticament tot plegat. Alguns, per què no dir-ho, tenen por. Ep! són tan catalans i tan (o tan poc) patriotes com vostè o com jo. Però els fa por que el desenllaç del desafío no ens acabi col·locant, com a país, en una casella fins i tot anterior a la de partida. O els fa por una possible intervenció militar (aquests espanyols, ja se sap…). O que l’autonomia sigui suspesa i la cúpula del govern català acabi de pet a la garjola (igual que el 34!…). O que quedem fora de la UE, etc. etc. Totes o alguna d’aquestes situacions, que objectivament són possibles, a un cert nombre de ciutadans catalans els fan venir esgarrifances.   

Que hi hagi força gent que pensi així és normal, i hem de ser capaços de conviure-hi amb naturalitat. Sí, ja ho sé, ara em direu: “Ves quin problema. Doncs que votin NO el 9-N”. No és tan senzill. D’entrada, perquè la majoria d’aquestes persones estan convençudes que no podrem votar. Després, perquè si finalment es pogués votar, segons com vagin les coses és ben possible que una part d’elles s’inclini pel SÍ. Però ara mateix el que la majoria rebutja és que se’ls exigeixin adhesions increbrantables, ni als uns, ni als altres.

Vegem-ne un altre cas. Em va agradar molt l’entrevista que li va fer el Carles Capdevila a Rafael Argullol, al suplement dominical de l’ARA. Preguntat sobre si veia possible construir un nou estat, el filòsof barceloní responia que “si Catalunya és capaç de fer un projecte que s’acosti a aquest model [una xarxa de ciutats estat a Europa], estaria satisfet. Si Catalunya el que vol fer és una Espanya bis, amb tots els defectes de l’estat espanyol… la idea no m’entusiasma pas“. (De passada, diré que a mi tampoc m’entusiasmaria, i que precisament per això vull la independència). He sentit a moltes persones intel·ligents expressar prevencions similars. 

Hi ha dubtosos sistemàtics però honestos, com aquests que acabem d’esmentar. O com l’Antoni Puigverd, que ja es veu que donaria un braç perquè Espanya fos diferent de com és i no haguéssim hagut d’arribar a aquests extrems. L’Antoni Puigverd hi ha dies que està encertat i hi ha dies que no tant –la seva estripada sobre Raimon a LV va ser deplorable– però jo, comptat i debatut, el considero un analista lúcid, sensible i honest. Diria que és un home que pertany a un partit que no ha existit mai –el partit dels maragallistes de primera hora. Tanmateix, quan en Puigverd lamenta amb horror l’espiral d’odi mutu en què estem immersos, parla des del cor. I torno a insistir: cal respectar-lo. 

Després hi ha, naturalment, els falsos apòstols del diàleg, o de la 3a via, o d’un federalisme que saben perfectament que és inviable. Gent deshonesta. No em fa res donar noms propis. No sóc ningú i per tant no em faran cap cas. Ja vaig dedicar una entrada al catedràtic Francesc de Carreras, un dels homes que més ha fet per estendre l’espanyolisme desacomplexat a casa nostra. Gent com Félix de Azúa, brillant intel·lectual que fa 30 anys es va lluir vaticinant l’enfonsament del Titanic de Barcelona (causat, és clar, per l’iceberg del nacionalisme) i que ara ha decidit anar-se’n a viure a la molt cosmopolita Villa y Corte per tal que el seu fill no sigui educat en català. Gent deshonesta com Ignacio Vidal-Folch, escriptor, germà del periodista Xavier Vidal-Folch, un altre (l’Ignacio) autoconsiderat intel·lectual progressista que destil·la anticatalanisme per tots els porus (llegiu, si teniu prou estómac, el seu dietari “Lo que cuenta es la ilusión“). Gent tan deshonesta com l’historiador Joaquim Coll, aquest nou gurú de l’espanyolisme ranci –com el definia Pilar Rahola–, que sota la guayabera aparentment progre hi amaga un odi visceral a tot el que no sigui submissió incondicional a Espanya. 

Hem de saber distingir els uns dels altres, deixar que parlin, desemmascarar els hipòcrites i respectar-los tots. Als que ens menyspreen, els hem de dedicar un cordial somriure i fer-los entendre que, s’hi posin com s’hi posin, hem vingut per quedar-nos. Als que sincerament tenen dubtes, hem de mirar de minimitzar les seves pors i garantir-los que si volem marxar no és per revenges historicistes sinó per millorar la qualitat democràtica del país. Però seria un suïcidi per part nostra ignorar que existeixen. Com escrivia Sergi Pàmies, “a mesura que la situació s’enverini, serà més imprescindible que mai intensificar els nivells de tolerància i de llibertat d’expressió“. 

Hi ha, a més, un motiu extra. I és que per cada energumen que destrossi un aparador, per cada idiota que vomiti comentaris cafres a Twitter, per cada esbojarrat que amenaci els polítics del PP, tot el moviment sobiranista en patirà les conseqüències. I el descrèdit.

El món ens observa. Siguem-ne dignes, sisplau. 

Un cop més, una enquesta (la de Feedback per LV, publicada dilluns dia 12) ha tornat a posar de manifest que, en l’apartat sentimental, la major part dels catalans s’identifica amb la frase: “Em sento tan català com espanyol“. Concretament, aquest empat tècnic aconseguia el suport del 42,3% dels enquestats, mentre que el grup següent, el d’aquells que se senten més catalans que espanyols, només n’obtenia el 23%, i el dels qui únicament se senten catalans, el 22,2%. 

Qualsevol observador extern a la realitat social catalana se sentiria perplex amb la lectura d’aquesta enquesta. Sobretot si la contraposava amb el suport majoritari a la independència (43% davant del 35% que no la voldrien i un 7,8% d’indecisos, segons la mateixa enquesta). “No ho entenc“, es diria aquest presumpte observador imparcial. “Com pot ser que la majoria se sentin tan catalans com espanyols i, després, donin suport a la independència?“. 

I el cert és que, per als qui no som ni gaire observadors ni gaire imparcials, aquestes dades ens podrien desconcertar. Però no ens desconcerten perquè som gats vells i perquè ja fa temps que, quan es publiquen enquestes d’aquest tipus, hem après a llegir entre línies. Però jo, si us trobeu en el cas que acabeu d’aterrar a Catalunya procedents del planeta Mart o de la ciutat de Cuenca, si voleu us ho explico. 

El baròmetre del CIS de desembre de 2013 indicava que, a nivell estatal, un 52,5% dels ciutadans se senten “tan espanyols com de la seva comunitat autònoma”. És a dir que, en aquest capítol, resulta que els catalans no seríem tan diferents de la resta d’espanyols. Oficialment, només un 15,4% de la població es declara “únicament espanyola”. Per quin motiu, aleshores, els catalans voten majoritàriament partits que advoquen per la independència o per un distanciament més gran respecte de l’Estat, mentre que els altres voten en massa a partits netament espanyolistes com el PSOE i el PP, per no parlar dels ultranacionalistes d’UPyD o Vox?

La resposta és senzilla. Això passa perquè, quan un català afirma que se sent “tan català com espanyol”, ho diu de debò. El que un català vol dir quan es pronuncia en aquest sentit és que, en la seva percepció, hi ha dues esferes de pertinença nacional: la catalana i l’espanyola. Al mateix nivell. Amb la mateixa potència simbòlica cadascuna. Cadascuna amb una llengua, una història i una cultura al darrera, igualment respectables. No hi ha una de grossa i una de petita. No hi ha una de subordinada a l’altra. De vegades se superposen, sí, però aquí el joc de les nines russes, on la identitat va del més petit (l’individu) al més gran (l’estat, o Europa, ja que hi som), passant per etapes intermèdies com la comunitat autònoma o la ciutat de naixença, no funciona. Vull dir que jo, per posar un exemple, em puc sentir barceloní i català, i també europeu, però per a mi aquestes tres dimensions identitàries són molt diferents. Les tres coses em defineixen, però el que em singularitza com a ciutadà de manera precisa és el fet nacional: tot això de la llengua, la cultura, etc. No posaré mai la nina catalana a dins d’una nina espanyola perquè, per mi, la primera presenta exactament la mateixa mida que la segona. No hi cabria.

Una vegada li van preguntar a Jordi Pujol per quina raó no se sentia del tot còmode amb la definició d’espanyol quan viatjava pel món. La resposta del President va ser sensacional: “Perquè no em defineix amb prou exactitud”. Quan viatges pel món, si dius que ets espanyol, la gent t’identifica amb uns trets nacionals determinats: parles castellà, t’agraden el sol, la paella, probablement els toros, etc. Per Pujol, això no és suficient o això no és sempre cert. Això no defineix amb precisió una persona nascuda a Catalunya. Parlem castellà, és veritat, però també –i al mateix nivell o més– parlem català. Ens agrada el sol, som meridionals, en efecte, però comparats amb els espanyols-espanyols tenim sensibilitats diferents en relació a un grapat de coses (la tauromàquia, el gust arquitectònic o la memòria històrica, per exemple). El nostre folclore popular tampoc és exactament el mateix. 

Doncs la cosa va per aquí. Preguntats amb quina frase s’identifiquen, i posats al davant de la d'”Em sento tan català com espanyol”, molts catalans responen que sí, que és ben bé això, però la seva resposta és essencialment diferent de la d’un andalús que contesta “Em sento tan andalús com espanyol”. Perquè l’andalús no creu estar davant de dos paràmetres iguals. El fet de ser andalús és una forma de ser espanyol. Ser espanyol és un cercle concèntric superior al de ser andalús. L’andalusitat s’entén com a part inextricable de l’espanyolitat. 

En canvi, el català percep que es tracta de dues coses diferents. Que potser participa de les dues, sense manies, per raons biogràfiques o ideològiques o les que siguin, però que una no conté l’altra, una no domina l’altra, sinó que li és paral·lela. Per la mateixa raó que l’andalús és un dialecte del castellà i el català és una llengua diferent. Ni millor ni pitjor. Una altra llengua. 

Sospito que al País Basc passa una cosa molt semblant. En canvi, em temo que ni al País Valencià ni a les Illes ocorre el mateix. No hi ha la percepció majoritària de constituir una realitat netament diferent de la realitat estatal. Es voldrien comparar amb els andalusos o amb els murcians, i voldrien que la comparació els fos sempre favorable, però ni se’ls passa pel cap de no “sentir-se” espanyols o de sentir-se espanyols a mitges. Almenys a la gran majoria. És per això que tant valencians com balears tendeixen a votar partits d’àmbit estatal. 

És només una interpretació. Però si no és així, digueu-me, com us expliqueu vosaltres el resultat de les enquestes?

Fa temps que volia dedicar un text al senyor Francesc de Carreras i Serra. La meva idea era emmarcar-lo en una sèrie dedicada als principals ideòlegs de l’unionisme català, però l’atzar ha fet que aquesta setmana el seu nom hagi sortit a la palestra per partida doble. Aprofito, doncs, l’ocasió.

Aquest respectable senyoritu de Barcelona, catedràtic de Dret Constitucional i fundador, entre altres, del Foro Babel i de Ciutadans/Ciudadanos, és, com tothom sap, un dels màxims ideòlegs de l’espanyolisme català. Les tesis de Carreras / Rivera / Ciutadans han passat a formar part de l’artilleria habitual de l’espanyolisme madrileny, que darrerament ha descobert que potser això del procés català no és el deliri d’un polític embogit, sinó un fenomen de més abast. Han trigat uns mesos, però finalment els unionistes catalans han aconseguit que l’ANC, Òmnium o l’Associació de Municipis per la Independència ara es trobin també al punt de mira (juntament amb Artur Mas) dels cavernaris monclovites.

Però tot en aquesta vida és susceptible d’empitjorar, i dilluns dia 5 De Carreras publicava un article a El País (“La independencia que viene de lejos“) on apuntava encara més enllà. Concretament, a la “labor callada” que va emprendre des dels anys 80 del segle passat el nacionalisme català liderat per Jordi Pujol. Ja ens ho sabem de memòria. És allò d'”El árbol y las nueces” que l’any 2000 van publicar Carmen Gurruchaga i Isabel San Sebastián en relació a la política basca: hi havia una relació soterrada i intrínseca entre el nacionalisme del PNB i la violència etarra. A Catalunya no hi ha violència, però sí que hi ha una encara difusa voluntat de ruptura amb l’estat. Per De Carreras, si bé el pujolisme no era explícitament independentista, va crear, tanmateix, les condicions perquè avui es pogués produir l’esclat sobiranista. La seva tasca fou la de “ir preparando el Estado del futuro mientras se desarrollaban las competencias del presente“. En fi, no continuarem perquè tant Francesc-Marc Álvaro (“Nosaltres els malalts“) com Suso de Toro (“España ya está rota“) ja han replicat magistralment les teories del senyor catedràtic.

El que a mi m’interessa, en tot cas, és remarcar com de Carreras incorre habitualment en el menyspreu de la societat catalana i dels seus polítics, siguin del color que siguin, per sostenir les seves tesis. Álvaro, per exemple, escriu que, segons l’ideòleg unionista, “les persones que propugnen la independència no tenen capacitat de discerniment, són ninots en mans de governants conspiradors que –per reblar el clau–dominen la situació gràcies a les subvencions“. Som independentistes, doncs, no perquè hàgim pogut arribar a aquesta conclusió nosaltres solets a través d’un raonament madur, sinó perquè TV3 i l’escola catalana ens han xarrupat el cervell. De Toro també incideix en aquest reduccionisme flagrant: “Si aceptásemos su visión de la sociedad catalana nos hallaríamos frente a un pueblo de idiotas manipulado por taimados canallas“. I és que no són només els independentistes. És la societat catalana en el seu conjunt qui ha emmalaltit o s’ha tornat ximple. L’escriptor gallec arriba a emprar un terme que, si l’hagués fet servir qualsevol articulista català, ja hauria encès la Puerta del Sol: “Creo que se le pueden hacer muchas objeciones a una tesis así, la primera es que aceptarla implica subestimar casi hasta el racismo a la población catalana“.

Que De Carreras pensa que els catalans, a més d’estar malalts, som imbècils de solemnitat és evident. Fa uns anys en dèiem autoodi. Ara està més de moda l’expressió catalanofòbia. És igual. La qüestió és posar-li nom al fet que les invectives sempre vagin contra el mateix col·lectiu. Perquè no és pas que de Carreras abomini de manera exclusiva el catalanisme / nacionalisme / independentisme. Aquells dies de canonització laica d’Adolfo Suárez em van fer recordar un text escrit fa mesos amb uns mots plens d’arrogància i de menyspreu contra els polítics catalans que protagonitzaren la Transició. Contra tots els polítics catalans: també els del PSC i el PSUC. Va ser en un article titulat “La hora de la audacia”, publicat a LV el 31 de juliol. Llegiu, llegiu aquest fragment dedicat a lloar l’astúcia d’Adolfo Suárez per contraposició a l’estultícia dels catalans:

“Pero Adolfo Suárez tenía también preparada otra inesperada jugada, más audaz que prudente: el retorno de Tarradellas como presidente de la Generalitat. Todos los políticos catalanes, de boquilla, estaban pidiendo el retorno de Tarradellas, pero ninguno lo deseaba. Jugaban de farol sabiendo que se trataba de un imposible lógico: no era posible entroncar la legitimidad histórica republicana con la nueva monarquía democrática. Pero inopinadamente Tarradellas aterrizó en Madrid ante el pasmo general”. 

Que burros els catalans, oi? I que llest, aquest Suárez! De manera que era ell, i no els catalans, el més interessat a fer “entroncar la legitimitat històrica republicana amb la nova monarquia democràtica”. Es veu que aquest antic secretari del Movimiento (que, com s’ha dit aquests dies, no sabia qui coi era Tarradellas ni que existís una Generalitat a l’exili) es moria de ganes que tornés el President de la Generalitat republicana, mentre que cap dels polítics catalans no ho veia amb bons ulls. Cosas veredes…

En definitiva, que, com proclamava l’ínclit Narciso de Carreras*, pare d’en Francesc, secretari de Cambó reconvertit al franquisme, potser el que ens passa als catalans és que no estem preparats per a la independència, tal com els passava als pobres africans del seu temps: