Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

L’enigma Anna Grau

La increïble metamorfosi d’Anna Grau: de redactora de l’Avui a “española sin complejos”

L’ombra de RTVV és allargada.

Una de les onades expansives que ha produït el tancament exprés de la televisió valenciana ha arribat, ves per on, a les tranquil·les aigües dels nostres mitjans més nostrats: els diaris Avui i Ara, TV3 i Catalunya Ràdio. 

El passat 8 de novembre els lectors d’e-noticies vam esmorzar amb una sorprenent informació: l’Anna Grau, l’excel·lent periodista que molts havíem seguit durant anys en aquests mitjans, es despenjava en un article al diari digital Crònica Global tot ventilant les “mentides” que segons ella l’havien obligat a propagar els esmentats rotatius i la televisió pública catalana. 

Tot criticant el fet que la periodista de RTVV Iolanda Marmol només es decidís a denunciar la censura que havia patit quan el tancament ja era un fet consumat, la Grau passava a denunciar altres censures menys conegudes: com, per exemple, que a l’Avui “no hi havia Espanya, sinó Estat espanyol –va haver-hi qui li va tocar escriure sobre els rius de l’Estat espanyol–mentre la paraula país es reservava exclusivament per a Catalunya“, o com a les tertúlies de TV3 “et trucaven per a cantar-te els temes. Primer tema: “Espanya ens roba”. Segon tema: “La independència, més a prop que mai”. Tercer: “El català, llengua perseguida“, etc. etc.  
Un etcètera que arriba fins a les galerades del diari Ara. El cas de l’Ara és diguem-ne especial. D’entrada, per contrast amb la idea de frescor, innocència i energia que desprèn aquest mitjà relativament nou; però sobretot, pel vessant vodevilesc de la història personal que la periodista explica, i que podeu llegir aquí.

Fins aquí els fets. Cadascú que els interpreti com vulgui.

Davant d’això, què podem dir els perplexos lectors de l’Anna Grau, que un dia vam veure com s’esvaïa de l’Ara i de l’Avui per reaparèixer, poc després, a l’ABC

Doncs una mica allò que ella mateixa descriu molt bé al seu últim article: que els catalans, si ens punxen, també sagnem. No només com la resta d’espanyols, sinó com la resta del gènere humà (hi ha vida més enllà d’Espanya). I que és idiota pensar que, pel fet de ser catalans, o independentistes, deixarem de ser humans i ens transformarem en éssers angelicals. O sigui, remarcant el que Toni Soler (i modestament, jo mateix) hem escrit en més d’una ocasió, que n’hi ha que exigeixen que el sobiranisme ha de ser pur, immaculat, que ha de canviar-ho tot, perquè si no, alerta que se’ns passen de bursada a l’ABC o a Intereconomía o, el que és el mateix, als braços de la incorrupta Espanya de Rajoy i Rubalcaba. 

La metamorfosi d’Anna Grau, en realitat, ens fa un gran bé. En primer lloc, perquè potser havíem pecat d’ingenus en pensar que els nostres mitjans estaven exempts de pràctiques habituals –execrables, però habituals– en el món del periodisme. Després, perquè hi ha coses en què té raó: resulta demencial escriure (o dir) “els rius de l’Estat espanyol”. És urgent corregir aquesta mena d’autocensures i de barbaritats terminològiques, ni que sigui per sentit del ridícul. 

El cas Grau, d’altra banda, rebla un arquetipus mític de la nostra història: el de l’intel·lectual català enfurismat amb altres intel·lectuals catalans que, per venjar-se’n, es passa a l’enemic. Qui els ho havia de dir, als d’Ors, Boadella, Sostres, el Flotats del 2001, Grau o Quintà (sí, l’Alfons Quintà, ai! també), que un dia acabarien militant al costat ideològic dels Arcadi Espada, Esperanza Aguirre o Vargas Llosa? Com escriu en Carles Torras, que coneix la Grau de fa anys, “cuando yo la traté, no iba de este palo

Quan jo la solia llegir, tampoc. 

Benvolguda Anna, jo no sóc ningú, només un mindundis amb el vici de llegir papers i que et considera una de les plomes més àgils del país. Però la teva curiosa presa de partit m’hagués resultat més creïble si, aprofitant que ets viatjada i que saps anglès, l’haguessis feta des del Brooklyn Daily Eagle o, m’és ben igual, des del diari La Nación de Buenos Aires. Si juguem a fer-nos els cosmopolites, juguem-hi de veritat. Quan constato que ho fas des de les pàgines de l’ABC o de Crònica Global (Consell editorial: Toni Bolaño, Francesc de Carreras, Joaquim Coll, Joan López, Pablo Planas i Ignacio Vidal-Folch), sincerament, no et puc creure. Ja entenc que la vida és dura i que el periodisme, avui dia, pot ser una baralla de galls, però hi ha evolucions que farien enrojolar la més pintada. A mi, que ventilis les misèries de l’Avui, de TV3 o de Joan Puigcercós em sembla de puta mare. T’hi encoratjo, de debò. Però com tu mateixa criticaves de la Iolanda Marmol, això ho haguessis fet quan escrivies pels mitjans catalans i catalanistes. Que ho facis des d’on ho fas ara, què vols que et digui, fa ferum de credibilitat zero. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Cadascú s’acaba ubicant ideològicament allà on se sent més còmode. i el viatge de l’Anna Grau des de les pàgines de l’Avui i de l’Ara fins a acabar als Colonos de Movimiento Ciudadano doncs és força explícit. Bon vent i barca nova Anna.

    1. Hola Marcel,
      Amb aquesta expressió em refereixo a la tendència que percebo en algunes persones a condicionar el seu suport a la independència al fet que el país resultant sigui d’esquerres, o anticasta, o que no hi governi mai la dreta, etc. En canvi, aquestes mateixes persones no tenen cap inconvenient a viure en un país governat –ara i cada quatre o vuit anys– per una de les dretes més reaccionàries d’Europa. El lema preferit d’aquesta gent és: “Si és perquè hi governin els mateixos de sempre, no cal la independència”.

    2. Doncs percisament:
      A molta gent si la convencerem és perquè els hi explicarem que farem un país millor, un país amb lleis reals i efectives contra la corrupció, el frau fiscal. Un país productiu i que no visqui de renta, un país socialment just i sense privilegis ni families….
      Si no entenem que molta gent no es mourà per fer una mala còpia d’espanya no serem capaços de tirar endavant la independència.
      Jo no penso lluitar perquè els Pujols, Millets i companyia tinguin un millor terreny per robar i fer els seus “xanxullos”, lluitaré per un país nou i millor.
      No es tracta d’un país d’esquerres o de dretes, això ho decidiran les eleccions. Es tracta d’apostar per un país millor que aquesta broma de mal gust que és espanya

  2. Heu mai acabat a pensar que era feixista ja des de neixement ? Quants cops va demanar l’independència de Catalunya a la seva vida, podria ser cap ni un ?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.