On és que reparteixen els carnets?
A l’agost, ja se sap, prolifera als diaris aquell subgènere del periodisme que podríem anomenar “no-tenim-notícies-però-bé-que-ens-hem-de-guanyar-la-vida”. És un mes feixuc per als qui tenim una relació obsessivo-compulsiva amb la lectura del periòdic i per algun motiu no hem pogut fugir de ciutat almenys un parell de setmanes. Doncs bé, com que malgrat tot una cosa o altra hem de llegir, aquest matí esmorzava amb una entrevista lleugera que LV dedicava a la jove promesa del PP Andrea Levy.
De la mateixa quinta que Javi López i Ernest Urtasun, Levy passa per ser una persona molt ben preparada, molt “activa a les xarxes socials” (que vindria a ser un sinònim de moderneta de m.) i, segons ens informa Iñaki Ellakuría, molt llegida per la seva tendra edat. No en dubtem pas. Quan l’entrevistador li demana quines lectures recomanaria per aquest estiu, ella respon: “El sentido de un final”, de Julian Barnes, “Limónov”, d’Emmanuel Carrère i “Olvidado rey Gudú”, d’Ana M. Matute. (Sense ànim d’ofendre, la condició de persona molt ben preparada no hauria d’incloure llegir en altres idiomes que el propi? O és que potser vol seguir les passes de Rajoy, Zapatero i Paco Martínez Soria?).
De tota manera, el que més m’ha sobtat de l’entrevista ha estat quan, interpel·lada sobre com està vivint el procés sobiranista, Levy contesta el següent: “Amb preocupació. Lamento que molts independentistes, pel simple fet de ser-ho, es creguin que poden parlar als catalans no independentistes amb superioritat. No accepto que reparteixin carnets de catalanitat“.
Òstima tu, els carnets de catalanitat! Ja gairebé me n’havia oblidat. En vaig sentir a parlar per primer cop ja fa prop de 30 anys, quan Raimon Obiols capitanejava la nau del PSC. Per aquell temps el papu d’Obiols i del socialisme català era aquest senyor que avui fa 15 dies es confessava no precisament a la parròquia de Queralbs. Llavors Pujol semblava inexpugnable, i la simbiosi entre el President de la Generalitat i el país, que ell va alimentar de manera interessada, feia molt difícil la feina als soferts sociates catalans. Aleshores a algú se li va acudir aquesta genialitat de la distribuïdora de carnets de catalanisme. Naturalment, era una forma que tenien els socialistes de reivindicar la seva pròpia manera d’entendre la catalanitat.
Sorprèn escoltar-ho per boca d’Andrea Levy perquè aquest és un concepte molt antic, i ella figura que és una política molt jove. Faig l’esforç d’imaginar-me la mateixa idea aplicada al nacionalisme espanyol, però no em surten els comptes. L’espanyolisme és una idea tan inherent, tan banal i tan pervasiva dels mitjans de comunicació estatals, que si algú sortís criticant la distribució de carnets d’espanyolitat per part d’algun partit, la gent no entendria ni fava, o s’ho miraria arrufant el nas. L’espanyolitat és un concepte hard : es dóna per fet, no es discuteix, forma part del disc dur. La catalanitat, en canvi, és soft; és una idea difusa, discutible –de fet admet qualsevol definició que li vulgueu donar– i sobretot, és opcional. És només des d’aquesta opcionalitat estructural que els uns poden acusar els altres d’arrogar-se l’exclusiva de la patent catalanista.
Ara bé, jo desconec quina mena de gent freqüenta Andrea Levy, però el que és entre els meus amics, coneguts i saludats, no m’he topat mai amb ningú que es mirés els altres amb aires de superioritat pel sol fet de ser independentista. N’he vistos d’obstinats, de platònics, de renuents a qualsevol altra possibilitat de relació amb Espanya, etc. etc. Fins i tot me n’he trobat de molt bel·ligerants amb la defensa de la Idea. Però amb aires de superioritat? Mai. En tot cas, si es produeix una discussió, aporten arguments perquè volen dur l’aigua al seu molí. Exactament igual que fan els altres.
Sospito que la superioritat de què parla Andrea Levy és, en realitat, la confessió d’una feblesa. La feblesa del posicionament que el seu partit manté en relació a la idea de catalanitat. És a dir, més que denunciar aires de suficiència, el que fa Levy –o el que feia Obiols 30 anys enrera– és mirar d’amagar el seu propi complex d’inferioritat quan el Tema surt a col·lació.
Mesurar el grau d’adhesió a un projecte nacional i utilitzar-lo com a projectil en el debat polític és una pràctica demencial, que només desapareixerà el dia que a Catalunya ja no calgui amidar-se les catalanitats respectives perquè s’haurà acabat l’opcionalitat –o sigui, el dia que haurem esdevingut un Estat. Aquell dia, la catalanitat també es donarà per feta, no serà objecte de picabaralla política de vol gallinaci, i llavors tots podrem fer com Joan Sales quan va dir allò de “sóc català igual que un llangardaix és un llangardaix”. Aquell dia serem catalans, llangardaixos o cadires de vímet, però sense aires de superioritat ni cap altre carnet que no sigui el DNI d’un nou país de la Unió Europea.