Ulleres de pinçanàs

Aquests dies he llegit amb autèntica fruïció les llargues entrevistes aparegudes en diversos mitjans que se li han fet a Giovanna Valls, la germana del primer ministre francès. Aquesta admirable dona de 50 anys acaba de publicar un llibre, “Aferrada a la vida” (RBA), en el qual narra el seu descens als inferns de la drogaaddicció i de la marginalitat, provenint d’uns orígens il·lustres. Els humans tenim una estranya flaca per aquestes cròniques tremebundes que Dostoievski ja va immortalitzar el 1864 a “Memòries del subsòl”. 

Giovanna és filla del pintor barceloní Xavier Valls, ja traspassat, i germana, com hem dit, de Manuel Valls. Vaig veure l’entrevista que li va fer en Cuní el dia 10. Vaig llegir, també, l’extensa entrevista que li va fer Núria Escur a LV el dissabte dia 14. La història de Valls (Giovanna) m’interessa per motius subjectius (conec persones que han passat per situacions similars a les d’ella), i també per motius, diguem-ne, polítics. Sempre em va intrigar, quan es parlava de Manuel Valls, sobretot arran del seu nomenament per Hollande, quina relació establiria el flamant nou primer ministre francès amb els seus orígens catalans i, sens dubte, catalanistes. (Que com puc saber que, de jove, era catalanista? Ho sé perquè tota la seva família ho era. Perquè, expatriats a París, van continuar emprant el català com a llengua de relació familiar, i això no pot ser fruit només d’un hàbit, sinó de la famosa “voluntat de ser” de Vicens Vives. Ho sé perquè, segons aquesta crònica, una escriptora amiga de la família afirma que la mare, Luisa Galfetti, és “independentista, tot i que sigui suïssa”). 

I sobretot: ho sé perquè tant ell com la seva germana s’han cuidat moltíssim d’ocultar-ho als mitjans de comunicació.

A la mateixa entrevista de Núria Escur, aquesta li pregunta: “El tema de Catalunya el veuen de manera diferent?” I ella (Giovanna) respon: “No opinaré. La feina del meu germà ara és ser primer ministre de França, entenc que ell no pugui dir ni piu d’això“. 

I, efectivament, el que és d’això no en diu mai ni piu. Quan, el passat 21 de maig, Manuel Valls es va presentar juntament amb Elena Valenciano i Martin Schulz al míting central dels socialistes catalans (veure aquí), Valls va parlar breument en la llengua del seu pare, i també en castellà i en francès. Va fer un encès elogi a aquesta França que havia permès que un “nascut a l’estranger” arribés a responsable del país (en això té similituds amb Nicolas Sarkozy, d’ascendència hongaresa). I a continuació es va desfer en imprecacions contra una “dreta” respecte a la qual, francament, no li veig gaires diferències ni pràctiques ni doctrinàries. 

Tanmateix, quan es referia als companys socialistes, sempre parlava de socialistes espanyols i francesos. Em va sorprendre que obviés els seus amics catalans, precisament quan figura que havia vingut a fer-los costat en un moment particularment delicat de la seva història. 

Segons la crònica d’El Mundo, un bon dia la seva mare es va plantar davant seu i li va demanar que intercedís per Catalunya davant la situació actual de possible independència. Però Manuel, “que es muy inteligente“, li va respondre que ell només vetllaria pels interessos de França. Que és més o menys el mateix que contesta Giovanna quan la periodista es desvia del tema de les drogues i la interpel·la sobre la qüestió catalana. 

Moralina d’aquesta història: més val que no esperem res d’Europa, de l’Europa oficial, pel que fa a la nostra lluita. Recordeu el que va passar el 1714 (i no van ser només els anglesos, els que ens van trair: va ser, molt abans, tota la coalició austracista), o, com lamentava amargament Gaziel a les “Meditacions en el desert”, el que va passar a finals dels anys 40 amb els aliats, vencedors de Hitler i en canvi rentant-se les mans en relació al règim criminal del general Franco. Europa, l’Europa oficial, no ens ajudarà. Tan sols una carambola extraordinària –que Escòcia guanyés el seu referèndum i que d’aquesta manera s’obrís la possibilitat d’una ampliació exprés de la UE– ens podria beneficiar, i tot i així hi posaran totes les traves possibles. En aquest sentit, l’intent d’Artur Mas de demanar l’ingrés de Catalunya a la Francophonie (El País, 24 de maig) em sembla una maniobra molt naïf per part del President. França, la jacobina França, fent-nos costat en el moment de l’emancipació? Ni jartos de vino, que diria un castís. 

Només cal observar el que ha passat aquests dies amb la coalició liberal (ALDE) amb la qual es va presentar Convergència a les europees. Van assegurar-nos que donarien suport al dret a decidir i, de moment, el que han fet ha estat acceptar a les seves files els amics d’UPyD i Ciutadans tot garantint-los “la integritat territorial dels estats europeus”. Això sí que és fer de puta i de ramoneta. 

Europa? Com escriu Marc Alza en un text força més optimista que aquest, “interessos i fredor”. Això en el millor dels casos.  

Vivim dies d’eufòria continguda. Els resultats de les eleccions europees han injectat en les files sobiranistes un justificat devessall de confiança i d’exaltació. Potser, per això mateix, és un bon moment per aturar-nos i girar els ulls cap a aquells dels nostres conciutadans que no comparteixen aquest sentiment exultant. Avui llegia a Twitter que “un català indecís sobre la independència no és res més que una persona desinformada”. Amb aquest post intentaré demostrar que aquesta afirmació no sempre es correspon amb la veritat. 

Si els independentistes tenim una virtut inqüestionable, és que som gent amb les idees clares. Almenys, quan del futur del nostre país es tracta. Alguns ho som de fa molts anys –de quan l’independentisme es bellugava entre bambolines, aquell moviment, ¿us en recordeu?, rebec, minoritari i innocu. D’altres s’hi han afegit més tard, esperonats per circumstàncies diverses, bé per convicció, bé per reacció a unes institucions estatals cada cop més hostils. Fins i tot n’hi ha hagut que ho han fet decepcionats per altres opcions que –com el federalisme– han acabat per considerar impracticables a l’Espanya actual (llegiu per exemple aquestes magnífiques “Tres cartas de un federalista catalán” del recentment traspassat professor Miquel Caminal). Tant se val. La qüestió és que avui, si no som majoria, com a mínim formem una franja molt important de la població catalana. 

Al meu entendre, un dels principals reptes que a hores d’ara hem d’afrontar els independentistes és què en fem, d’aquells que no són independentistes. No em refereixo als espanyolistes de tota la vida, ni als falsos catalanistes de tota la vida. No. Vull dir aquelles persones, aquells catalans que, de manera totalment sincera i totalment legítima, no ho tenen gens clar. També d’ells pot dir-se que, si no són majoria, com a mínim formen una franja molt important de la població catalana. Més encara: d’ells pot dir-se que són fonamentals en tot aquest procés, perquè seran ells els qui, finalment, decantaran la balança d’un o altre cantó. 

El lector impacient, sobreexposat a l’habitual partiditis, deu estar preguntant-se: de qui parla, exactament? Dels d’Unió? Dels d’Iniciativa? Dels socialistes de Girona? Doncs no ben bé. O potser sí, però no és de sigles partidistes que estic parlant. Estic parlant, per exemple, de gent com Raimon. Tranquils, no cauré en el parany de confondre una minoria d’energúmens (aquells que el van insultar emparats en l’anonimat de la xarxa) amb la immensa majoria dels indepes, que respectem profundament la figura del cantant de Xàtiva. Però compte, perquè el que va dir Raimon no és cap ximpleria i és una cosa que pensa molta gent. Una altra història és el motiu que va al·legar (la independència del Principat seria negativa per al País Valencià), que és, naturalment, molt i molt discutible. 

Un altre d’aquests dubtosos sistemàtics és l’escriptor Sergi Pàmies. El dia 11 d’abril publicava una columna a LV (“Ni pocs, ni bojos“) que em va semblar interessantíssima. Escriu Pàmies: “No cal haver estudiat ciències polítiques per intuir que l’espiral de la confrontació s’intensificarà. En aquest context, el respecte a la diversitat d’opinions i a la dissidència passiva o crítica serà un valor doblement necessari, sobretot davant la temptació d’atiar la dialèctica visceral, el vudú sectari o l’esgrima d’intransigències catalanofòbiques o hispanofòbiques“. Al capdavall, el que demana Pàmies és, novament, respecte. Respecte pels indecisos, pels qui no veuen gens clara cap de les sortides al conflicte que ara mateix hi ha damunt la taula. És innegable: hi ha persones –tots en coneixem, suposo– que viuen aquest procés amb preocupació. No són espanyolistes, no simpatitzen gens amb el centralisme del PP ni amb el jacobinisme del PSOE, però tenen objeccions raonables a com s’està gestionant políticament tot plegat. Alguns, per què no dir-ho, tenen por. Ep! són tan catalans i tan (o tan poc) patriotes com vostè o com jo. Però els fa por que el desenllaç del desafío no ens acabi col·locant, com a país, en una casella fins i tot anterior a la de partida. O els fa por una possible intervenció militar (aquests espanyols, ja se sap…). O que l’autonomia sigui suspesa i la cúpula del govern català acabi de pet a la garjola (igual que el 34!…). O que quedem fora de la UE, etc. etc. Totes o alguna d’aquestes situacions, que objectivament són possibles, a un cert nombre de ciutadans catalans els fan venir esgarrifances.   

Que hi hagi força gent que pensi així és normal, i hem de ser capaços de conviure-hi amb naturalitat. Sí, ja ho sé, ara em direu: “Ves quin problema. Doncs que votin NO el 9-N”. No és tan senzill. D’entrada, perquè la majoria d’aquestes persones estan convençudes que no podrem votar. Després, perquè si finalment es pogués votar, segons com vagin les coses és ben possible que una part d’elles s’inclini pel SÍ. Però ara mateix el que la majoria rebutja és que se’ls exigeixin adhesions increbrantables, ni als uns, ni als altres.

Vegem-ne un altre cas. Em va agradar molt l’entrevista que li va fer el Carles Capdevila a Rafael Argullol, al suplement dominical de l’ARA. Preguntat sobre si veia possible construir un nou estat, el filòsof barceloní responia que “si Catalunya és capaç de fer un projecte que s’acosti a aquest model [una xarxa de ciutats estat a Europa], estaria satisfet. Si Catalunya el que vol fer és una Espanya bis, amb tots els defectes de l’estat espanyol… la idea no m’entusiasma pas“. (De passada, diré que a mi tampoc m’entusiasmaria, i que precisament per això vull la independència). He sentit a moltes persones intel·ligents expressar prevencions similars. 

Hi ha dubtosos sistemàtics però honestos, com aquests que acabem d’esmentar. O com l’Antoni Puigverd, que ja es veu que donaria un braç perquè Espanya fos diferent de com és i no haguéssim hagut d’arribar a aquests extrems. L’Antoni Puigverd hi ha dies que està encertat i hi ha dies que no tant –la seva estripada sobre Raimon a LV va ser deplorable– però jo, comptat i debatut, el considero un analista lúcid, sensible i honest. Diria que és un home que pertany a un partit que no ha existit mai –el partit dels maragallistes de primera hora. Tanmateix, quan en Puigverd lamenta amb horror l’espiral d’odi mutu en què estem immersos, parla des del cor. I torno a insistir: cal respectar-lo. 

Després hi ha, naturalment, els falsos apòstols del diàleg, o de la 3a via, o d’un federalisme que saben perfectament que és inviable. Gent deshonesta. No em fa res donar noms propis. No sóc ningú i per tant no em faran cap cas. Ja vaig dedicar una entrada al catedràtic Francesc de Carreras, un dels homes que més ha fet per estendre l’espanyolisme desacomplexat a casa nostra. Gent com Félix de Azúa, brillant intel·lectual que fa 30 anys es va lluir vaticinant l’enfonsament del Titanic de Barcelona (causat, és clar, per l’iceberg del nacionalisme) i que ara ha decidit anar-se’n a viure a la molt cosmopolita Villa y Corte per tal que el seu fill no sigui educat en català. Gent deshonesta com Ignacio Vidal-Folch, escriptor, germà del periodista Xavier Vidal-Folch, un altre (l’Ignacio) autoconsiderat intel·lectual progressista que destil·la anticatalanisme per tots els porus (llegiu, si teniu prou estómac, el seu dietari “Lo que cuenta es la ilusión“). Gent tan deshonesta com l’historiador Joaquim Coll, aquest nou gurú de l’espanyolisme ranci –com el definia Pilar Rahola–, que sota la guayabera aparentment progre hi amaga un odi visceral a tot el que no sigui submissió incondicional a Espanya. 

Hem de saber distingir els uns dels altres, deixar que parlin, desemmascarar els hipòcrites i respectar-los tots. Als que ens menyspreen, els hem de dedicar un cordial somriure i fer-los entendre que, s’hi posin com s’hi posin, hem vingut per quedar-nos. Als que sincerament tenen dubtes, hem de mirar de minimitzar les seves pors i garantir-los que si volem marxar no és per revenges historicistes sinó per millorar la qualitat democràtica del país. Però seria un suïcidi per part nostra ignorar que existeixen. Com escrivia Sergi Pàmies, “a mesura que la situació s’enverini, serà més imprescindible que mai intensificar els nivells de tolerància i de llibertat d’expressió“. 

Hi ha, a més, un motiu extra. I és que per cada energumen que destrossi un aparador, per cada idiota que vomiti comentaris cafres a Twitter, per cada esbojarrat que amenaci els polítics del PP, tot el moviment sobiranista en patirà les conseqüències. I el descrèdit.

El món ens observa. Siguem-ne dignes, sisplau. 

Un cop més, una enquesta (la de Feedback per LV, publicada dilluns dia 12) ha tornat a posar de manifest que, en l’apartat sentimental, la major part dels catalans s’identifica amb la frase: “Em sento tan català com espanyol“. Concretament, aquest empat tècnic aconseguia el suport del 42,3% dels enquestats, mentre que el grup següent, el d’aquells que se senten més catalans que espanyols, només n’obtenia el 23%, i el dels qui únicament se senten catalans, el 22,2%. 

Qualsevol observador extern a la realitat social catalana se sentiria perplex amb la lectura d’aquesta enquesta. Sobretot si la contraposava amb el suport majoritari a la independència (43% davant del 35% que no la voldrien i un 7,8% d’indecisos, segons la mateixa enquesta). “No ho entenc“, es diria aquest presumpte observador imparcial. “Com pot ser que la majoria se sentin tan catalans com espanyols i, després, donin suport a la independència?“. 

I el cert és que, per als qui no som ni gaire observadors ni gaire imparcials, aquestes dades ens podrien desconcertar. Però no ens desconcerten perquè som gats vells i perquè ja fa temps que, quan es publiquen enquestes d’aquest tipus, hem après a llegir entre línies. Però jo, si us trobeu en el cas que acabeu d’aterrar a Catalunya procedents del planeta Mart o de la ciutat de Cuenca, si voleu us ho explico. 

El baròmetre del CIS de desembre de 2013 indicava que, a nivell estatal, un 52,5% dels ciutadans se senten “tan espanyols com de la seva comunitat autònoma”. És a dir que, en aquest capítol, resulta que els catalans no seríem tan diferents de la resta d’espanyols. Oficialment, només un 15,4% de la població es declara “únicament espanyola”. Per quin motiu, aleshores, els catalans voten majoritàriament partits que advoquen per la independència o per un distanciament més gran respecte de l’Estat, mentre que els altres voten en massa a partits netament espanyolistes com el PSOE i el PP, per no parlar dels ultranacionalistes d’UPyD o Vox?

La resposta és senzilla. Això passa perquè, quan un català afirma que se sent “tan català com espanyol”, ho diu de debò. El que un català vol dir quan es pronuncia en aquest sentit és que, en la seva percepció, hi ha dues esferes de pertinença nacional: la catalana i l’espanyola. Al mateix nivell. Amb la mateixa potència simbòlica cadascuna. Cadascuna amb una llengua, una història i una cultura al darrera, igualment respectables. No hi ha una de grossa i una de petita. No hi ha una de subordinada a l’altra. De vegades se superposen, sí, però aquí el joc de les nines russes, on la identitat va del més petit (l’individu) al més gran (l’estat, o Europa, ja que hi som), passant per etapes intermèdies com la comunitat autònoma o la ciutat de naixença, no funciona. Vull dir que jo, per posar un exemple, em puc sentir barceloní i català, i també europeu, però per a mi aquestes tres dimensions identitàries són molt diferents. Les tres coses em defineixen, però el que em singularitza com a ciutadà de manera precisa és el fet nacional: tot això de la llengua, la cultura, etc. No posaré mai la nina catalana a dins d’una nina espanyola perquè, per mi, la primera presenta exactament la mateixa mida que la segona. No hi cabria.

Una vegada li van preguntar a Jordi Pujol per quina raó no se sentia del tot còmode amb la definició d’espanyol quan viatjava pel món. La resposta del President va ser sensacional: “Perquè no em defineix amb prou exactitud”. Quan viatges pel món, si dius que ets espanyol, la gent t’identifica amb uns trets nacionals determinats: parles castellà, t’agraden el sol, la paella, probablement els toros, etc. Per Pujol, això no és suficient o això no és sempre cert. Això no defineix amb precisió una persona nascuda a Catalunya. Parlem castellà, és veritat, però també –i al mateix nivell o més– parlem català. Ens agrada el sol, som meridionals, en efecte, però comparats amb els espanyols-espanyols tenim sensibilitats diferents en relació a un grapat de coses (la tauromàquia, el gust arquitectònic o la memòria històrica, per exemple). El nostre folclore popular tampoc és exactament el mateix. 

Doncs la cosa va per aquí. Preguntats amb quina frase s’identifiquen, i posats al davant de la d'”Em sento tan català com espanyol”, molts catalans responen que sí, que és ben bé això, però la seva resposta és essencialment diferent de la d’un andalús que contesta “Em sento tan andalús com espanyol”. Perquè l’andalús no creu estar davant de dos paràmetres iguals. El fet de ser andalús és una forma de ser espanyol. Ser espanyol és un cercle concèntric superior al de ser andalús. L’andalusitat s’entén com a part inextricable de l’espanyolitat. 

En canvi, el català percep que es tracta de dues coses diferents. Que potser participa de les dues, sense manies, per raons biogràfiques o ideològiques o les que siguin, però que una no conté l’altra, una no domina l’altra, sinó que li és paral·lela. Per la mateixa raó que l’andalús és un dialecte del castellà i el català és una llengua diferent. Ni millor ni pitjor. Una altra llengua. 

Sospito que al País Basc passa una cosa molt semblant. En canvi, em temo que ni al País Valencià ni a les Illes ocorre el mateix. No hi ha la percepció majoritària de constituir una realitat netament diferent de la realitat estatal. Es voldrien comparar amb els andalusos o amb els murcians, i voldrien que la comparació els fos sempre favorable, però ni se’ls passa pel cap de no “sentir-se” espanyols o de sentir-se espanyols a mitges. Almenys a la gran majoria. És per això que tant valencians com balears tendeixen a votar partits d’àmbit estatal. 

És només una interpretació. Però si no és així, digueu-me, com us expliqueu vosaltres el resultat de les enquestes?

Fa temps que volia dedicar un text al senyor Francesc de Carreras i Serra. La meva idea era emmarcar-lo en una sèrie dedicada als principals ideòlegs de l’unionisme català, però l’atzar ha fet que aquesta setmana el seu nom hagi sortit a la palestra per partida doble. Aprofito, doncs, l’ocasió.

Aquest respectable senyoritu de Barcelona, catedràtic de Dret Constitucional i fundador, entre altres, del Foro Babel i de Ciutadans/Ciudadanos, és, com tothom sap, un dels màxims ideòlegs de l’espanyolisme català. Les tesis de Carreras / Rivera / Ciutadans han passat a formar part de l’artilleria habitual de l’espanyolisme madrileny, que darrerament ha descobert que potser això del procés català no és el deliri d’un polític embogit, sinó un fenomen de més abast. Han trigat uns mesos, però finalment els unionistes catalans han aconseguit que l’ANC, Òmnium o l’Associació de Municipis per la Independència ara es trobin també al punt de mira (juntament amb Artur Mas) dels cavernaris monclovites.

Però tot en aquesta vida és susceptible d’empitjorar, i dilluns dia 5 De Carreras publicava un article a El País (“La independencia que viene de lejos“) on apuntava encara més enllà. Concretament, a la “labor callada” que va emprendre des dels anys 80 del segle passat el nacionalisme català liderat per Jordi Pujol. Ja ens ho sabem de memòria. És allò d'”El árbol y las nueces” que l’any 2000 van publicar Carmen Gurruchaga i Isabel San Sebastián en relació a la política basca: hi havia una relació soterrada i intrínseca entre el nacionalisme del PNB i la violència etarra. A Catalunya no hi ha violència, però sí que hi ha una encara difusa voluntat de ruptura amb l’estat. Per De Carreras, si bé el pujolisme no era explícitament independentista, va crear, tanmateix, les condicions perquè avui es pogués produir l’esclat sobiranista. La seva tasca fou la de “ir preparando el Estado del futuro mientras se desarrollaban las competencias del presente“. En fi, no continuarem perquè tant Francesc-Marc Álvaro (“Nosaltres els malalts“) com Suso de Toro (“España ya está rota“) ja han replicat magistralment les teories del senyor catedràtic.

El que a mi m’interessa, en tot cas, és remarcar com de Carreras incorre habitualment en el menyspreu de la societat catalana i dels seus polítics, siguin del color que siguin, per sostenir les seves tesis. Álvaro, per exemple, escriu que, segons l’ideòleg unionista, “les persones que propugnen la independència no tenen capacitat de discerniment, són ninots en mans de governants conspiradors que –per reblar el clau–dominen la situació gràcies a les subvencions“. Som independentistes, doncs, no perquè hàgim pogut arribar a aquesta conclusió nosaltres solets a través d’un raonament madur, sinó perquè TV3 i l’escola catalana ens han xarrupat el cervell. De Toro també incideix en aquest reduccionisme flagrant: “Si aceptásemos su visión de la sociedad catalana nos hallaríamos frente a un pueblo de idiotas manipulado por taimados canallas“. I és que no són només els independentistes. És la societat catalana en el seu conjunt qui ha emmalaltit o s’ha tornat ximple. L’escriptor gallec arriba a emprar un terme que, si l’hagués fet servir qualsevol articulista català, ja hauria encès la Puerta del Sol: “Creo que se le pueden hacer muchas objeciones a una tesis así, la primera es que aceptarla implica subestimar casi hasta el racismo a la población catalana“.

Que De Carreras pensa que els catalans, a més d’estar malalts, som imbècils de solemnitat és evident. Fa uns anys en dèiem autoodi. Ara està més de moda l’expressió catalanofòbia. És igual. La qüestió és posar-li nom al fet que les invectives sempre vagin contra el mateix col·lectiu. Perquè no és pas que de Carreras abomini de manera exclusiva el catalanisme / nacionalisme / independentisme. Aquells dies de canonització laica d’Adolfo Suárez em van fer recordar un text escrit fa mesos amb uns mots plens d’arrogància i de menyspreu contra els polítics catalans que protagonitzaren la Transició. Contra tots els polítics catalans: també els del PSC i el PSUC. Va ser en un article titulat “La hora de la audacia”, publicat a LV el 31 de juliol. Llegiu, llegiu aquest fragment dedicat a lloar l’astúcia d’Adolfo Suárez per contraposició a l’estultícia dels catalans:

“Pero Adolfo Suárez tenía también preparada otra inesperada jugada, más audaz que prudente: el retorno de Tarradellas como presidente de la Generalitat. Todos los políticos catalanes, de boquilla, estaban pidiendo el retorno de Tarradellas, pero ninguno lo deseaba. Jugaban de farol sabiendo que se trataba de un imposible lógico: no era posible entroncar la legitimidad histórica republicana con la nueva monarquía democrática. Pero inopinadamente Tarradellas aterrizó en Madrid ante el pasmo general”. 

Que burros els catalans, oi? I que llest, aquest Suárez! De manera que era ell, i no els catalans, el més interessat a fer “entroncar la legitimitat històrica republicana amb la nova monarquia democràtica”. Es veu que aquest antic secretari del Movimiento (que, com s’ha dit aquests dies, no sabia qui coi era Tarradellas ni que existís una Generalitat a l’exili) es moria de ganes que tornés el President de la Generalitat republicana, mentre que cap dels polítics catalans no ho veia amb bons ulls. Cosas veredes…

En definitiva, que, com proclamava l’ínclit Narciso de Carreras*, pare d’en Francesc, secretari de Cambó reconvertit al franquisme, potser el que ens passa als catalans és que no estem preparats per a la independència, tal com els passava als pobres africans del seu temps:

Vaig aprofitar un d’aquests dies de Setmana Santa per anar a veure la pel·lícula més taquillera de la història del cinema espanyol. Tot i que alguns tuits sens dubte malèvols me n’havien previngut (“no hi aneu! és una espanyolada farcida de tòpics, etc.“), a l’últim el meu esperit irreverent i les ganes de riure una estona em van fer caure en la temptació. 

I bé. És, efectivament, una espanyolada. I també em va fer riure a cor què vols. Si algú ara em demanés consell, li diria que anés a veure-la. Això sí, abans el previndria com em van fer a mi. 

La pel·lícula d’Emilio Martínez-Lázaro constitueix una comèdia d’allò més clàssic, a l’estil d’aquella “Benvinguts al Nord” (Bienvenue chez les Ch’tis) de Dany Boon, que també va retre rècords al país veí a costa dels trets diferencials. El tema territorial, però, a Espanya resulta força més empantanegat, i no van trigar a aflorar les crítiques. A “Gara”, Mikel Insausti parlava irat de “forasteros que se hacen pasar por vascos de zarzuela“, i del retorn de “los mismos chistes sobre vascos y andaluces que se contaban durante el franquismo“. “Libertad digital“, per descomptat, celebrava l’èxit del film per raons oposades a les d’Insausti, bo i denunciant aquest últim amb un subtítol completament trampós: “El diario proetarra arremete contra la exitosa película por su mestizaje“. Dic trampós perquè Insausti, quan parla de mestissatge, no ho fa per criticar la parella vasco-andalusa protagonista, sinó la inversemblant barreja d’elements urbans i rurals que apareixen a la pel·li: “Fruto de semejante mestizaje nunca visto la chica supuestamente abertzale pretende casarse embutida en un lujoso vestido blanco, digno de una boda gitana“. 

De crítiques estrictament cinematogràfiques tampoc n’han faltat. Jordi Costa, a El País (Amor y hecho diferencial), es carrega l’obra de Martínez-Lázaro. Malgrat un inici prometedor, afirma Costa, la pel·lícula s’acaba ensorrant a causa de l’erràtica direcció d’actors (el personatge interpretat per Clara Lago “hubiese funcionado mejor cuanto más problemático e inasumible como ideal romántico fuera“) i les inconsistències del guió –particularment, aquelles improbables noces convocades en dos dies. En canvi, Jordi Batlle, a LV (8 apellidos vascos: Bienvenidos al norte) més aviat la salva: “Pese a sus rasgos convencionales, la película está trufada de diálogos inspirados y réplicas brillantes“. 

Com us he dit més amunt, la pel·li fa riure, i en definitiva això és del que es tracta. Ara bé, no deixa de tenir aspectes molt sucosos de comentar. Per exemple. Des del meu punt de vista, la comèdia pretén explotar allò que els antropòlegs anomenen “la mirada de l’altre“. Segons Marc Augé, “tan altre és l’indígena observat com l’etnòleg que observa, des del punt de vista de l’indígena“. Qui és l’indígena i qui és l’etnòleg a “Ocho apellidos vascos”? Per mi no hi ha dubte: el punt de vista és inequívocament hispanocèntric. Els altres són, en aquesta pel·lícula, la noia basca, el país i el món i la llengua dels bascos. Mentre que els nostres o els més similars als nostres serien el simpàtic Rafa i els seus amics sevillans. Les proves d’això que dic són dues. Una és el personatge interpretat per Carmen Machi. Ella, sense ser andalusa, fa d'”infiltrada” en aquell món: però en realitat és una de los nuestros. I la segona prova és el final. (Atenció: spoiler!). Al final, és Amaia, la noia abertzale, qui agafa les maletes i se’n va al món “normal” de Rafa, on s’havien trobat al principi. El viatge de Rafa a Euskadi és un viatge a l’ignot, a l’estranger (en el sentit camusià d’estrany), a un món diferent. El film, per a l’espectador mitjà espanyol, acaba bé, perquè el noi rescata la noia d’un lloc aliè. És significativa aquella escena en què el jove andalús, arrepapat a l’autocar que el porta a “las Vascongadas”, somieja que penetra en un paisatge de llamps i trons, encerclat per muntanyes amenaçadores. És l’escenari perfecte d’introducció a l’alteritat. (En canvi, hi ha una altra escena que em va semblar espantosa: quan el Rafa, en el seu intent de fer-se passar per abertzale, comença a arengar una manifestació independentista amb el crit “¡Somos mejores / que los españoles!“. De manera que aquesta és la idea que tenen de l’independentisme: un nacionalisme de “la meva és més llarga”. Un regionalisme elevat a la mil·lèsima potència. Seria ridícul si no fos profundament decebedor). 

Diu que ara Ghislain Barrois, el productor, està pensant a fabricar una seqüela, ubicant-la, on sinó, a Catalunya –que és l’altre gran escenari de l’alteritat per al bon ciutadà espanyol. L’empresari José Frade ja ha inscrit la “marca” Ocho apellidos catalanes a l’Oficina Espanyola de Patents. Em sembla fantàstic. Tot el que sigui riure –ni que sigui de nosaltres mateixos– ha de ser benvingut. Ara, no sé jo si podran repetir la jugada amb tanta facilitat. Vull dir que, a Catalunya, on diantre trobaran un personatge mínimament versemblant amb vuit cognoms catalans? Aquí els únics que tenen vuit cognoms catalans són, probablement, alguns membres del Círculo Ecuestre, i militen al PP. Per contra, si el que pretenen és parodiar un independentista enragé, el més habitual és que aquest presenti un desconcertant enfilall de cognoms d’origen castellà. Només cal fer una ullada als llinatges dels nostres representants polítics. No, no hi ha puresa de sang, a Catalunya. No n’hi ha hagut mai. Des del començament, aquest país ha estat sempre un corredor, un passadís, un espai de trobada. 

Jo, als productors de la futura pel·lícula, els suggeriria més aviat que incidissin en la qüestió futbolera. Aquí sí que hi trobarien una mina. Un culer guardiolista amb una merengue molt fan de Tomás Roncero, per exemple. Això donaria per una seqüela digna. I ja que s’hi posen, aquest cop, per compensar, ho podrien fer al revés: després d’una breu visita del culer a la capital del Regne, on la gent fa coses tan rares com anar als toros i deglutir bocates de calamars, la madridista acaba venint a viure a Catalunya, fent-se castellera i afiliant-se a Súmate. Què els sembla? De res, senyor Barrois, para lo que haga falta. 

1. El nivell dels tres comissionats catalans em semblà més que discutible. Com apuntava ahir Enric Juliana a LV, a Madrid “s’hi esperaven més prosòdia”. És una forma molt suau de referir-s’hi. El nivell va ser justet, escarit, de necessita millorar. Només Joan Herrera va estar-hi a l’alçada. Qualsevol comparació amb els ponents de novembre de 2005 (Mas, Carod i Manuela de Madre) resulta demolidora.

2. Jordi Turull, d’entrada, va estar molt fluix. Era la viva caricatura del nacionalisme pujolista a la qual estan tan avesats a Madrid. No calia que els confirméssim el tòpic. Frases grandiloqüents, greuges històrics i allò de “som una de les nacions més antigues d’Europa” que, és veritat, ho va dir Pau Casals el 1971, però que comporta ubicar-se precisament al terreny que Madrid vol: a veure qui la té més llarga. És com si el Barça volgués competir amb l’Atlético de Simeone en testosterona. Turull va estar més encertat en la seva segona intervenció, replicant amb contundència a Rajoy i sobretot a Rubalcaba. 

3. Marta Rovira pot ser una parlamentària molt vàlida aquí a Catalunya, però a Madrid no li guanya un duel verbal ni al recepcionista del Congrés. Quan parlem de saber idiomes, ja s’entén que el castellà n’ha de ser un. I si no, doncs hi envies algú amb més fluïdesa en aquesta llengua. Més greuges (“el país se’ns fon a les mans”) i un cert to naïf que va propiciar que Antoni Puigverd se’n fotés en retratar-la (a ella i de passada a tots els independentistes) com a típica integrant de la generació de Les tres bessones. 

4. Joan Herrera va ser, dels tres, el millor. Punyent i incisiu, va fer servir el castellà amb la mateixa naturalitat que els seus amfitrions i, sobretot, per l’amor de Déu, va deixar enrera els greuges històrics –que hi són– i el conflicte identitari –que també hi és– per centrar-se en la voluntat de la majoria dels catalans ara. A més, va lligar la (possible) ruptura nacional amb un nou estat més sensible envers els drets socials. Aquesta és la música que la gent, que la immensa majoria de la gent, vol sentir. El seu federalisme és disculpable: no té res a veure amb el café para todos i, per tant, Espanya mai no l’acceptarà. 

5. Els més brillants de tots els actors catalans del 8 d’abril van ser Duran Lleida (I’m sorry), Alfred Bosch i Joan Coscubiela. Les taules, senyors, són les taules. Duran va emplaçar de manera emfàtica el govern espanyol a negociar la consulta o “el que sigui”. Aquest “el que sigui” és precisament el que no fa creïble Duran aquí, a Catalunya, tips com estem de pactes als reservats. Bosch, en canvi, va lluir-se com el bon orador que és, i es va adreçar als ciutadans espanyols tot evocant el famós poema de Martin Niemöller: “avui se’ns nega el dret a votar a nosaltres, catalans; demà, quan vulgueu triar entre monarquia o república, amb les mateixes raons se us negarà a vosaltres”. Joan Coscubiela, per la seva banda, va protagonitzar el momentum de la jornada, en cridar l’atenció, com un profe d’institut, a Rajoy i Soraya per estar parlant pel mòbil enlloc d’escoltar el seu discurs.

6. En general, fa tot l’efecte que, aquest cop, el Parlament català no ha volgut posar-hi tota la carn a la graella, com el 2005, i s’ha reservat els primeres espases per a millor ocasió. En part és una bona notícia –s’ha evitat l’efecte Ibarretxe– però en part sap greu que no tinguem res millor per defensar les nostres posicions en un lloc clau com és el Congrés dels Diputats. Cal tenir en compte que, fins i tot en el cas que s’acabés produint l’anhelada ruptura amb l’estat, s’haurien de negociar serrells de tota mena a Madrid. I si això de dimarts havia de ser la nostra posada de llarg davant el món, la impressió que em resta és que per comptes de llarg hem fet curt. 

7. Pel que fa a les intervencions dels principals líders espanyols, no paga la pena ni comentar-les. Rubalcaba es queixa amargament (ahir va arraconar en Jordi Barbeta per traslladar-l’hi en persona) que la posició dels socialistes no és la mateixa que la dels populars, però en tota la seva intervenció no va esmentar ni un sol cop el concepte de plurinacionalitat. Això fa que, en la pràctica, la seva postura sigui de facto la mateixa que la del PP. L’única proposta espanyola que de debò podria desbaratar l’independentisme la va verbalitzar ahir a Barcelona Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. És una sortida molt digna, que certament faria disminuir gairebé a la meitat el suport a la trencadissa si fos feta amb garanties mínimes i amb honestedat. No obstant, com deia ahir no sé qui a Twitter, “tranquils, que aquest Herrero a Madrid és un friki”. 

Al relat “La mamà”, Quim Monzó explica la història d’un nen que arriba a pensar que la seva mare es prostitueix perquè, tot jugant un partit de futbol, xoca amb un altre i aquest l’insulta dient-li “fill de puta!”. El nen se’l queda mirant amb uns ulls com unes taronges, gira cua i se’n torna a casa, pensatiu. La gràcia del conte rau en el fet que el nano actua en tot moment prenent-se l’improperi com una descripció per comptes d’un insult. De manera que, en arribar de l’escola, no deixa que la mamà li faci un petó, busca pèls als llençols del llit matrimonial, creu fermament que tots els nens de l’escola saben que la seva mare és puta i es mira malament els homes del barri convençut que la seva amabilitat amb la mare obeeix al fet que tots se la follen.

Recordo quan a mi, de nen, em deien aquest insult. Sense arribar a l’extrem del marrec del conte de Monzó, l’impacte emocional que em produïa era més aviat escàs. Compte, no era pas que malinterpretés el dicteri. Sabia perfectament que es tractava d’un insult. Ara bé, per més que fos conscient de les males intencions de qui me’l deia, no aconseguia suscitar en mi una reacció estomacal o pugilística. Em semblava tan inversemblant que la meva mare pogués ser una prostituta, que no hi atorgava la menor importància. En aquest sentit, em comportava al revés que el protagonista del conte: com que no hi creia gens, la pretesa ofensa em deixava fred. 

En canvi, hi havia altres nois que responien amb una extrema agressivitat en sentir-se dir fills de puta. La seva resposta solia consistir en alguna de les variacions sobre el mateix tema: “A mí dime lo que quieras, pero con mi madre no te metas, eh? eh?” I a continuació venia la batussa, és clar. Jo m’ho mirava amb distància i un punt d’incredulitat. Com era possible que caiguessin de manera tan ximpleta en una simple provocació? I, d’altra banda, si estaven tan segurs de la santedat de les seves mares, per què reaccionaven tan visceralment? De seguida vaig concloure que aquells nanos, o bé eren molt curts de gambals, o bé eren uns brivalls que canalitzaven la seva agressivitat posant les seves mares com a excusa. Sovint totes dues coses coincidien en la mateixa persona. 

En tot això m’hi ha fet pensar la reacció del diputat de Ciutadans Jordi Cañas encarant-se amb uns membres del comitè d’empresa de TV3 perquè havia sentit que algú més o menys anònim li cridava fill de puta. “M’han dit fill de puta. Això no és normal. Tu tens mare?“, li ha etzibat a un dirigent del comitè. “Perquè jo tinc mare i no accepto que cap dels vostres companys em digui fill de puta. Ho entens?“, bramava l’home, vermell com un perdigot. Només li ha faltat agafar-lo de les solapes i sondrollar-lo. Aquí cal afegir que, de la mateixa turba, en Brauli Duart, president de la CCMA, ha rebut crits de “lladre” i Jordi Turull, portaveu de CiU, s’ha sentit dir “pallasso”. I vet aquí que ni Duart ha escudrinyat els voltants per si l’enxampaven els Mossos d’Esquadra, ni Turull s’ha tret un nas vermell i unes sabates foradades de la butxaca. Han continuat fent via, impertèrrits, conscients que, d’una banda, els insults van amb el sou, i de l’altra, que ja els ha passat l’edat de rebotar-se contra els falsos escarnis. 

P.S. Acabo de llegir (dilluns 31) el text que l’Enric VIla ha dedicat al mateix incident. L’un i l’altre —el del Vila i el meu–són complementaris. Us recomano vivament que el llegiu: Violència.

Recepta de plantilla per a escriure un article moderantista

1. Selecciones una de les notícies relacionades amb el procés, normalment provocada per algun titular macarra extret de la premsa espanyola.  

2. Apliques la plantilla a la notícia o declaració seleccionada.  

3. Sobre un fons de to tenebrós, hi ubiques en primer lloc l'”immobilisme” del govern espanyol del PP, situant en la sentència del Tribunal Constitucional i la recollida de signatures contra l’Estatut l’origen del conflicte actual. Aquests són els dolents-dolents. 

4. A continuació passes a descriure el “carreró sense sortida” en què s’ha ficat el president Mas, obligat per la pressió de Junqueras, per una banda, i per l’ANC (“que ningú no ha votat”), de l’altra. Aquests són els més-o-menys-bons-però-inconscients. 

5. De manera subtil, col·loques la idea que “entre els uns i els altres” (cf. aquest magnífic article de Contrastant) hi ha uns polítics o uns ciutadans catalans que són mooooooolt assenyats i optarien (si poguessin) per una via del mig, pactista, que és de fet l’única possible. Aquests són els bons-bons-boníssims. 

6. No oblides mai de remarcar l’equivocada decisió de convocar eleccions anticipades el mes de novembre de 2012 i el “clatellot” que hi va rebre el President (no pas Convergència, no pas Unió, no pas Duran: el President).

7. Fas una benèvola referència, així com de passada, als Fets d’Octubre del 34, deixes caure oportunament una citació de Vicens Vives o de Puig i Cadafalch o de Gaziel (la part que més et convingui). Accentues la gravetat profètica del teu discurs.

8. Finalment, contraposes la legítima il·lusió popular que suscita la consulta amb el pragmatisme de la realpolitik: primer, destacant que Catalunya no té padrins internacionals i segon, afirmant que la democràcia no consisteix només en votar sinó (i sobretot) en complir la llei. 

9. Encabat, al maximalisme dels uns i dels altres, hi contraposes el desig de moderació de la majoria (?) i acabes fent una enèrgica crida al diàleg, perfectament conscient que a Madrid ningú no perdrà un minut del seu temps en llegir-te i que, en canvi, a Barcelona, els principals mitjans lloaran el teu “coratge” per escriure coses tan assenyades en temps de rauxa generalitzada.

10. Retires, satisfet, la plantilla.

I així fins a la pròxima notícia. Fins al pròxim article.  

Al meu anterior post vaig fer referència a una pulsió constant de l’espanyolisme, la del sentiment possessiu sobre allò que consideren “el seu territori”. És una pulsió, deia, que històricament també trobem molt arrelada a Rússia. Doncs bé, aquesta setmana n’hem tingut un bon botó de mostra. 

Dimarts dia 11 el Parlament regional de Crimea es va declarar independent d’Ucraïna, com a pas previ al referèndum d’autodeterminació de diumenge vinent. Ja fa dies que Crimea és un titular fix als telenotícies d’arreu del món. I com és lògic, a Catalunya la notícia es llegeix en clau catalana, i a Espanya en clau espanyola. 

Tot plegat no deixa de ser rocambolesc. Tothom proclama que Crimea no té res a veure amb Catalunya, però uns i altres aprofiten la crisi ucraïnesa per escombrar cap a casa. Divendres passat, el president Artur Mas, en una entrevista a RAC1, va afirmar que “la distància entre Crimea i Catalunya és tan gran com la que hi ha entre l’Estat espanyol i el Regne Unit”. Gol per l’escaire. Naturalment, Rajoy no va trigar a contraatacar amb una encesa defensa de la “integritat dels territoris nacionals”, referint-se a Ucraïna però en realitat pensant en Espanya. Tot ben trist i provincià. El que potser ni Mas ni Rajoy van gosar verbalitzar (tot i que ben segur que ho pensaven) és que Espanya no s’assembla en res a Ucraïna. És molt més com Rússia. 

No sé vosaltres, però jo sempre he detectat una afinitat força curiosa entre Espanya i Rússia, aquests dos vells imperis caducs. Tamara Djermanovic, professora d’Humanitats a la Pompeu Fabra, va escriure dimarts (“La responsabilitat occidental“) que Rússia és “una nació on l’absolutisme del poder sempre ha anat unit al sentiment d’orgull i a una actitud de superioritat malaltissa“. Djermanovic és sèrbia, o sigui eslava. Deu saber de què parla. El diplomàtic Carles Casajuana es preguntava dissabte a “Rússia i la democràcia“: “¿L’estabilitat política russa és incompatible amb la democràcia?” Els arguments de Casajuana són molt interessants. Diu que Rússia és una vasta extensió de terres sense obstacles físics a una invasió estrangera. “No té, com els Estats Units, uns oceans que la protegeixin. Ni tan sols té el canal de la Mànega, com el Regne Unit. (…) Això ha creat una obsessió per la seguretat que està inscrita a l’ADN del país. Aquesta obsessió ha conduït històricament a la repressió i l’autocràcia”. En el cas d’Espanya, tot i que els límits geogràfics sí que existeixen (els Pirineus, el mar i l’oceà que l’envolten), és obvi que l’obsessió malaltissa per la unitat és una de les seves constants històriques més marcades. Una obsessió que també l’ha portat ineluctablement a la repressió i l’autocràcia. 

Tal volta aquesta obsessió compartida ha fet que, ben sovint, Espanya i Rússia hagin anat de bracet a l’escenari internacional. Com recordava Vicent Partal a Vilaweb, no fa gaire temps Espanya es resistia aferrissadament a reconèixer el nou estat d’Ucraïna i insistia a donar suport a l’URSS, “fins i tot quan ja no ho feia ningú més” (com ara passa amb Kosovo). “Ieltsin“, explica Partal, “va ser a Barcelona i el va rebre Pujol mentre el govern espanyol el tractava com un empestat. I ja no t’explique com tractaven Ucraïna o Estònia o Armènia, que eren considerats directament precedents perillosos pel ministeri que ara dirigeix Margallo“. Ara no recordo on vaig llegir que, quan s’havia de votar alguna qüestió important referida a disputes territorials, la consigna que es donava als ambaixadors espanyols a l’ONU sempre era: “Voteu igual que els russos!”. 

En fi, que posats davant del “mirall de Crimea” (així en deia Lluís Bassets a El País), què hem de fer / pensar / concloure els independentistes catalans? D’una banda, hi ha una minoria nacional dins d’un estat més gran que demana celebrar un referèndum d’autodeterminació. Hands up! Per l’altra, aquesta minoria nacional es recolza en un estat encara més gran que amenaça amb l’ús de les armes per imposar la independència (i posterior annexió) dels seus aliats. Hands down! Tot això sense oblidar que si a Crimea avui existeix una majoria de població d’origen rus és perquè el camarada Stalin, el 1944, va deportar la població tàrtara originària del país (a més de les minories grega, búlgara i armènia) i els va substituir per connacionals seus. O sigui el mateix que està fent ara mateix el Govern de la Xina al Tibet, bo i substituint els tibetans per xinesos de l’ètnia majoritària han. Fins a quin punt és legítim un referèndum d’autodeterminació en territoris on la major part de la població autòctona ha estat reemplaçada per una de forastera? I fins a quin dia aquesta nova població és encara forastera? Són forasters els actuals llanitos a Gibraltar? Ho són els espanyols que viuen a Ceuta i Melilla?

Per totes aquestes confuses raons, jo no seria gaire partidari d’establir cap mena de paral·lelisme entre Crimea i Catalunya, francament. Més val que continuem emmirallant-nos en el model escocès o quebequès, que ja ens anava bé. I si algú, apuntant-nos amb una pistola a la templa, ens obliga a opinar sobre la disputa ucraïnesa, aleshores seguirem aquest mot d’ordre: quan una de les parts en un conflicte territorial utilitza o amenaça d’utilitzar la força militar, nosaltres sempre hem d’anar amb els altres. Com escriu el gran Vicenç Villatoro a l’Ara: “A vots sí, a trets no”.  

________________________________________________________________

P.S. Molts dies després d’haver escrit aquesta entrada, em topo amb un text d’Antonio García Trevijano (“El sueño de Dostoyevsky“, a El Confidencial.com) que ratifica el que jo vaig escriure. Diu Trevijano que “España y Rusia tienen muchas cosas en común […] Han sido los grandes escudos de Europa, la primera frente al islam y la segunda frente a los mongoles“. La tesi de Trevijano és que Europa hauria d’estar immensament agraïda a aquests dos grans Estats. La meva tesi és que precisament la forja d’un esperit nacional sempre a la contra ha contribuït a fer d’Espanya i Rússia dos dels estats-nació més agressius i intransigents del continent.

Ho va deixar anar Felipe González al “Salvados” del passat 28 de gener (en aquell famós tête-à-tête amb Artur Mas): “En el caso de que un día hubiera que decidir sobre la estructura territorial de eso que compartimos que se llama el espacio público compartido, España, tienen que decidir todos los españoles”. 

El 27 de febrer hi va tornar a la càrrega. Aquest cop l’expressió que va fer servir l’expresident espanyol va ser “casa compartida”: “Estoy en contra del razonamiento nacionalista y populista que dice que quemar la casa compartida vale para todo“.

Els que tenim una edat ja sabem massa bé que González és un vell encantador de serps. Em vaig quedar veient visions quan, al “Salvados”, va arremetre sense rubor contra la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, coincidint amb Artur Mas que havia estat un desastre total. De debò? Està bé saber-ho. I llavors per què, poc després de conèixer-se la sentència, va escriure aquell article mano a mano amb Carme Chacón, on afirmava que “en rigor, los efectos jurídicos del fallo sobre la realidad del Estatuto son pequeños“? I també que “el fallo consagra y constitucionaliza el mayor nivel de autogobierno alcanzado“?

En fi, deixem-ho córrer. M’interessa més el tema de la casa compartida. 

Fins ara, les metàfores sobre el procés català havien estat dues. Antitètiques, en funció de quina de les parts la fes servir. Per als espanyols, la independència de Catalunya suposava “una amputación”. Era com si a una persona li tallessin una mà, o un braç del seu cos. Com no li havia de fer mal? I com no havia de lluitar per impedir-ho? En canvi, per als independentistes catalans el procés s’assemblava molt a un divorci. Dolorós, naturalment, però que podia i havia de pactar-se de manera civilitzada. En el cèlebre símil de Xavier Sala i Martín, un marcià no podria entendre que els humans votessin per decidir qüestions com ara l’educació, la sanitat o la gestió dels impostos i en canvi les fronteres només les poguessin modificar a hòsties. 

Bé, doncs ja tenim una tercera via (metafòrica). La de la casa compartida. I per si el verb sublim de Felipe no fos suficient, de seguida hi va acudir al remat un artiller pesant de la progressia espanyola: l’escriptor lleonès Andrés Trapiello. 

En un article publicat a El País el 29 de gener (¿Va a durar mucho este 2014?), Trapiello comença amb la vella metàfora de l’amputació, versió Al Qaeda (“Claro que Cataluña no deja de ser el cuello de España“). No s’està de criticar sense pietat la idea secessionista del divorci civilitzat: “La (ventaja) principal es la de hacer creer que se trata de dos partes, más o menos simétricas y soberanas”. I a continuació estableix el nou cànon metafòric: “En vez de de pensar en un matrimonio, pensemos en un inmueble“. Un immoble del qual també formen part molts altres propietaris i inquilins: andalusos, vascos, castellans, navarresos, gallecs, etc. Un immoble “que hemos levantado entre todos“. 

No només això. En aquest immoble, resulta que Catalunya, “por razones históricas y económicas no siempre equitativas y otras justificadísimas, ocupa zonas privilegiadas“, mentre que als altres inquilins tan sols els deixa “por su mala cabeza y su haraganería la escalera de servicio, pisos superiores, buhardillas y, naturalmente, el tejado“. 

De manera que per a Trapiello, a sobre que tenim terrassa amb vistes, som uns mals veïns i, a més, el nostre pis no ens pertany. Pertany “a la comunidad de vecinos”. El text de l’assagista castellà (un habitual del Magazine de La Vanguardia) destil·la realment molta, molta mala llet. I com que és escriptor, la seva dèria per les metàfores no s’atura aquí. “Entonces empezaron a circular su identidad (?) y a tirar de manual de agravios, pero al hacerlo, se tropezaron con un gran escollo, los Estatutos de la Comunidad, conocidos también con el nombre de Constitución“. No cal continuar. El metaforista s’erigeix, al final de l’article, en portaveu de “aquellos que tienen derecho a heredar lo que se construyó entre todos“. La casa compartida.

El que resulta repugnant d’aquest text és:

1) Que estigui escrit per un suposat intel·lectual de prestigi.

2) Que estigui escrit per una persona que se suposa que és d’esquerres.

3) Que el seu punt de vista sigui (com hem sentit en boca de González) compartit per molts altres suposats esquerrans espanyols. 

4) El sentiment possessiu, a la russa, sobre un territori que considera que li pertany pel simple fet de tenir un DNI espanyol. 

Ja vaig denunciar aquest tipus de deliri possessiu en una entrada anterior (De qui és el solar?), on un personatge influent li diu a un empresari català, enmig d’una reunió: “Els catalans podeu demanar el que vulgueu, però tingueu clara una cosa: el solar és nostre“. I jo que, atònit, no deixo d’insistir un cop i un altre en el mateix, en la qüestió que s’ha convertit en el leitmotiv d’aquest blog: Com és possible que els intel·lectuals espanyols d’esquerres siguin còmplices d’aquesta barbaritat? 

Rebatre la metàfora de la casa compartida és fàcil si es tenen quatre nocions elementals d’història moderna. La casa no “l’hem aixecada entre tots”, com diu Trapiello. Ens l’han aixecada al damunt. Al contrari del que va succeir entre Anglaterra i Escòcia, la unió factual entre les Corones de Castella i Aragó no va ser fruit de cap pacte, sinó de la violència física (1714). Precisament perquè aquella unió va ser producte de la violència i no del pacte, ha calgut sempre més violència, de forma recurrent (1842, Espartero; 1843, Prim; 1923, Primo de Rivera; 1939, Franco), per mantenir les condicions draconianes de la unió. L’últim exemple d’aquest estat de coses el constitueix, justament, la sacrosanta Constitució. Com ja va deixar escrit Jordi Solé Tura (i com ja vaig apuntar en un altre post), l’article 2 de la Sacrosanta va ser imposat pels militars espanyols, que ostentaven i encara ostenten el monopoli de la violència. Si juguem a les metàfores, no és pas la Guàrdia Civil qui ha de redactar, em sembla a mi, els estatuts d’una comunitat de veïns.

En resum. El símil de la casa compartida és, al meu entendre, una forma edulcorada de colonialisme de manual. Com els russos, com els xinesos, com els turcs, una gran majoria d’espanyols considera que el territori és seu. Que la terra o un fragment de la terra és més important que la gent que hi habita. En conseqüència, és ben natural que no els interessi el més mínim conèixer l’opinió d’aquests molestos inquilins. 

A Espanya darrerament tot està canviant molt. En pocs mesos ja han caigut tres directors de diari: José Antich, P. J. Ramírez i Javier Moreno. Moreno era menys mediàtic que els altres, però no menys important. El País continua essent –tot i la crisi del paper– el rotatiu més venut a tot l’estat. Ara Cebrián hi ha posat un tal Antonio Caño al comandament, i l’estrena del nou director no ha pogut ser més sonada: dilluns 17 obria portada alertant del perill d’invasió zulu que corria Espanya: “30.000 subsaharians preparen el salt a Europa per Ceuta i Melilla“. Diu que es basava en un informe del Ministeri d’Interior. Ni La Razón no els va poder superar aquell dia en l’apartat de portada cafre. 

Abans solia llegir El País. No cada dia, però sí dos o tres cops per setmana. Diumenge era un costum casolà, com el de fer la migdiada o anar al cinema. La secció d’Internacional era excel·lent; sempre hi havia articles interessants a Opinió, i al damunt el suplement dominical li donava cent mil voltes al Magazine de La Vanguardia o al de l’Avui.

Fa un parell d’anys, les coses van començar a canviar. En van saltar alguns periodistes emblemàtics, entre els quals Maruja Torres (que m’agradava regular tirant a poc) i Enric González (que m’agradava moltíssim). Les seves pàgines van començar a superpoblar-se d’articulistes molt bel·ligerants amb el catalanisme: Vargas Llosa, Antonio Elorza, Félix de Azúa, etc. El dominical, finalment, també es va aprimar de contingut i ara sembla un catàleg de moda per a pijos de la Castellana. 

De tant en tant, però, hi torno a fer una ullada. Per exemple, dijous passat. La secció d’Internacional continua sent magnífica, en bona part gràcies als seus excel·lents corresponsals i a comentaristes com Lluís Bassets, Moisés Naïm o Timothy Garton Ash. 

Però quan dijous vaig arribar a les pàgines centrals d’Opinió, la ídem em va caure als peus. A la pàgina dreta (la que primer capta l’atenció del lector), un article destacat d’un tal Emilio Albi, Perjuicios para Cataluña y el resto de España. Vaig inhalar profundament i vaig començar a llegir. Quan vaig arribar allà on diu: “Con el franquismo, que sojuzgó a Cataluña política y culturalmente, no le fue mal al empresario catalán…“, vaig notar unes palpitacions familiars a la caixa del pit. Ja unes ratlles més amunt havia patit el primer sotrac amb aquell clàssic que diu que, amb Felip V, “se abrió a Cataluña el comercio con las Indias [sic], antes reservado a Castilla“. Estava assistint a l’últim refregit de les tesis de Vicens Vives, tan de moda actualment entre els llumeneres orteguians. 

Vaig passar pàgina, literalment.  Aleshores em vaig trobar amb el cuadernillo “Cataluña”, dedicat a la nostra bonica comunitat autònoma. Pàgina 2 del quadern: textos de David Lizoain (esquerra, a dalt) i de Francesc Serés (esquerra, a baix). Mmm. Interessant. Vaig directe pel Serés: “Wally nunca estuvo allí“. I aleshores ho veig claríssim: Francesc Serés ha escrit l’article que jo sempre he volgut escriure i no he sabut, per falta de traça. Un míssil directe en la línia de flotació dels anomenats intel·lectuals espanyols d’esquerra. Els nostres amics. “¿Cómo es posible que en todo lo referente a Cataluña la mayoría absolutísima de los intelectuales españoles no se muevan de los estrictos límites de opinión que marca la derecha española?“. La peça és magistral, no us la perdeu per res del món. Deixeu ara mateix tot el que estigueu fent, inclosa la lectura d’aquest post, i claveu-li queixalada. 

De manera que El País encara és capaç de publicar textos poc complaents amb la mirada del nacionalisme espanyol dominant. Bona notícia.  

Però aquí ve allò tan cartesià de l’ordre que esmentava al títol d’aquesta entrada. Si del que es tracta és de fer saber a l’opinió pública espanyola que potser hi ha alguna cosa que (fins i tot des de les esquerres) no s’està fent bé, per què no publicar l’article de Serés a l’edició “nacional” i en un lloc destacat? Publicant-lo només per als lectors catalans, d’acord, ens regalen més arguments, ens obsequien amb l’estil punyent de Serés, però escatimen als lectors espanyols un punt de vista que potser els faria reflexionar. 

El mateix passa, per cert, amb els textos de Joan Francesc Mira al cuadernillo del País Valencià. Per què arraconen a la secció “regional” un autor que a qualsevol altre lloc del món seria considerat una eminència? Sempre he pensat que Mira és un intel·lectual europeu de primeríssim ordre, de l’alçada d’un George Steiner o un Harold Bloom. Quina mena de país tenim que no li atorguem la importància que es mereix?

En certa manera, això també passa, fa un temps, a La Vanguardia. Si hi pareu atenció, la pàgina central-dreta d’Opinió és sempre encapçalada per un articulista que pot anar des de Borja García-Nieto fins a Francesc de Carreras, passant per Carme Riera reivindicant el “Visca Espanya!” maragallià. O sigui: des dels descendents dels franquistes catalans fins als desinteressats entusiastes de la 3a via. Els opinadors sobiranistes queden relegats tres pàgines més endavant, cantó esquerre, que en llatí es deia sinister. Allà hi pots trobar en Salvador Cardús, el Francesc-Marc Àlvaro, o en Xavier Antich. Aquests mai ocupen, però, el prime time. Ni tan sols el pobre Rafael Nadal, que últimament va fort i gosa exigir a les classes dirigents catalanes un poquito de compromís, juga en primera divisió. 

Algú podria pensar que sóc un llepafils. Que aquesta pretesa jerarquització de les notícies i dels articles només existeix en la meva malaltissa imaginació. No. Sense ser periodista, fa temps que sé perfectament que, en un diari, les pàgines més importants després de la primera són les de la dreta (les imparelles). Contractar-hi publicitat és més car que en les parelles. Així mateix, és més important (i més car) l’espai de la meitat superior de la plana que l’inferior. (Ho teniu aquí explicat, si voleu). O sigui, que en una escala de més a menys important, el text de Serés, per exemple, es trobaria a baix de tot. 

Tot plegat només demostra que el procés avança amb pas ferm i que tots els implicats hi estan posant tota la carn a la graella. També demostra que quan es fan invocacions genèriques al diàleg, si no van acompanyades d’un veritable esforç per escoltar les raons de l’altre, en realitat només són música celestial. Volen vostès diàleg? Perfecte, ho tenen ben fàcil: deixin que els lectors espanyols escoltin a Francesc Serés, a J. F. Mira o a Antonio Baños a les pàgines destacades dels seus diaris, o a les tertúlies de les seves teles. De debò, no mosseguen. No els provocaran urticària ni els encomanaran cap malaltia lletja. Més que res ho esmento perquè, el que és aquí, de llegir De Carreras o Elorzas, i d’escoltar Riveras i Girautas, ens en fem un tip i cregui’ns, de moment no ens ha sortit cap erupció ni se’ns ha posat malament el sopar. I de passada, hem après a escoltar les raons dels altres… i a filar més prim en les nostres.

No em va sorprendre gaire llegir, el 26 de gener, una carta d’un lector de La Vanguardia amb el títol “No tothom és independentista“. De tant en tant, al diari godosià te’n trobes, d’aquestes. Per ser justos, també en trobes de les de signe contrari. En aquest cas, però, la de J. L. C. S. era la carta destacada del diumenge. El guió és el previst: “En els últims dos anys, tots hem notat que hi ha una pressió ambiental a favor de l’onada separatista. […] Sembla que el principal tema que preocupa el Govern de Catalunya és aquest, etc. etc.” 

La carta del lector vilanoví s’inscriu dins un gènere molt de moda que podria dur el títol d’ “El Pensament Únic a Catalunya”. Seria una variació del totalitarisme soft que va denunciar Javier Cercas en un cèlebre article a El País. O de l’Espiral del Silenci de què parlava Francesc de Carreras al mateix diari. Abreujant, segons aquests respectables senyors, al nostre país existeix un clima social asfixiant que no permet altra forma de pensar l’articulació política de Catalunya que no passi per la independència. Aquest clima vindria donat per la parcialitat ideològica dels mitjans de comunicació catalans, per l’adoctrinament escolar, per formes més o menys matusseres de pressió social (les estelades als balcons) o, què sé jo, pels colors de la segona equipació del Barça. 

Vicenç Villatoro ja es va fer ressò d’aquesta singular distorsió de la realitat quan, en el seu article a l’ARA “Són bojos, aquests catalans!” (29/01/14), escrivia: “a Catalunya es poden veure, llegir i escoltar els mitjans fets a Madrid, mentre que a la resta de l’Estat són inaccessibles els mitjans que es fan a Catalunya. Quin és llavors el veritable territori del pensament únic?”

També Pilar Carracelas s’ha expressat en aquest sentit a “El genoma de l’independentisme“: “Viure a Catalunya, un país on es pot veure TV3 i TVE, es pot trobar al quiosc l’Avui i La Razón, es parlen com a mínim dues llengües, s’ha jugat al pati de l’escola amb nens de cognom Teixidor i Carranza, s’ha après història a l’institut amb el Gonzalo i el Lluís, i es poden tenir de professors de facultat Oriols Junqueras i Pacos Marhuendas, confereix un marc mental permeable, mutable i resilient, és a dir, capaç d’adaptar-se a les variacions de l’entorn”. 

Podríem continuar, és clar. Una constant en les discussions sobre el tema dels temes és aquest suposat Pensament Únic. Personalment, m’he trobat havent de defensar una evidència com aquesta no només davant de persones de fora de Catalunya que es pensen que aquí estem abduïts, sinó també de persones de dintre, unionistes emocionals que s’han vist de sobte contrariats pel canvi d’hegemonia social. Perquè, en el fons, no hi ha més que això. És ben senzill. El centre sociològic s’ha desplaçat en l’eix nacional: del ploricó autonomista a l’independentisme del “nosaltres sols”. 

Per això, quan Enric Millo denuncia que “CiU intenta silenciar qualsevol veu discrepant de la seva obsessió separatista“, ell, antic militant d’Unió, en el fons el que lamenta és això: el Desplaçament. Igual que quan Dolors Montserrat demana, en plena Convenció Nacional del PP a Valladolid, que “necessitem que ens estimeu”, semblaria com si, a Catalunya, a la gent del PP se’ls insultés pel carrer o se’ls prohibís l’entrada a les discoteques. Com si aquí també haguessin de portar guardaespatlles. (Una altra cosa és que a un militant del PP li pugui resultar més o menys incòmode sortir de casa amb la rojigualda el 12-O, en un poble de la Catalunya interior. Pot passar. Exactament igual que pot passar que a un independentista li resulti incòmode sortir amb l’estelada l’11-S en segons quina població de l’àrea metropolitana de Barcelona. Pura sociologia. Tots dos juguen, diguéssim, en camp contrari. Ara, d’això a parlar d’espiral del silenci…).

En realitat, no m’estranya que estiguin tots així d’esverats. El que està succeint és realment sensacional. Perquè no és només que aquí tinguem perfecte accés a la informació dels mitjans espanyols (i que per tant puguem accedir a altres punts de vista sobre la qüestió). És que resulta que els dos diaris més importants del país, les empreses més importants del país, els lobbies amb més poder del país, són tots refractaris a la solució rupturista. Fa mesos que tots plegats ens adverteixen dels perills del “carreró sense sortida” a què ens abocaria la consulta o, en cas de no fer-se, de la nata que ens fotríem amb la temudíssima DUI. Què passa aquí?, es pregunten els de la gavina i els godosians. Per què les enquestes continuen mostrant aquesta tossuda majoria a favor de les tesis independentistes? Que no havíem quedat que La Vanguardia, El Periodico i 8TV farien campanya a favor de la 3a via?

Dilluns mateix l’Antoni Puigverd ens donava la resposta a “Girar la truita” (LV, 17/02/14). El que passa segons Puigverd és que “estem assistint a una revolució”. Una revolució incruenta, on l’objectiu és precisament
aquest, girar la truita, “capgirar l’estructura social d’aquest país”. Diu Puigverd que, fins ara, les elits de Madrid havien transaccionat (s’havien repartit el poder, parlant en plata) amb unes elits menors, com eren la catalana i la basca. Ara, en canvi, en aquest guió habitual hi ha fet irrupció un actor inesperat: la “menestralia catalana”. “La menestralia no té interessos compartits amb l’elit espanyola i vol accedir a dirigir Catalunya“. 

Desconec què vol dir ben bé Puigverd quan parla de “menestralia”. És un concepte propi d’altres èpoques, molt emprat per Vicens Vives, que César Molinas també va fer servir en aquell seu famós article “Lo que no se quiere oir sobre Catalunya”. Menestralia vol dir classes mitjanes, senyor Puigverd? Ah. Ho dic perquè, si consulteu el DIEC, allà posa que menestral és la “persona que professa un art mecànic”. Bé, anem a suposar que menestralia vol dir classes mitjanes. 

Doncs el que sol passar quan les classes mitjanes d’un país decideixen provocar un canvi polític i social és… que el provoquen. 

En conseqüència, no és que a Catalunya hi hagi un Pensament Únic. És que la fatiga respecte a les institucions espanyoles ha activat un moviment popular, molt transversal, molt magmàtic, però majoritari, que vol ser consultat sobre l’articulació política del seu país. La carta del lector vilanoví de LV acabava implorant a “la classe política catalana” que “deixin de banda els interessos personals o partidistes i intentin, tots plegats, fer una reforma federal de la Constitució que doni cabuda a tothom”. I és aquí, exactament, on s’equivoca de mig a mig. La “menestralia catalana” –les classes mitjanes del país– ja no estan disposades a tolerar un “arreglo”, una componenda (aquesta expressió l’hi vaig escoltar un dia a Rafel Nadal) entre la classe política catalana, la classe política espanyola i els sospitosos habituals (grans empresaris, alts funcionaris, accionistes majoritaris, etc.). La revolució de què parla Puigverd és aquesta: no volem que tot plegat es resolgui en quatre reunions a porta tancada. Som al segle XXI i hi volem dir la nostra. Una persona, un vot. Aquesta és la juguesca. Com ha dit avui mateix en David Fernàndez a l’Ateneu, “el procés català té un punt molt important d’antioligarquia”. 

Pel que fa al bon senyor de Vilanova, em sap greu, però això que vostè demana no és possible. Ara mateix, una reforma federal de la Constitució deixaria fora la majoria del poble de Catalunya i només donaria cabuda a un escàs 15% que encara hi creu. Afirmar això no és imposar cap Pensament Únic. És el joc de les majories i les minories. És el fonament de la democràcia. Com diuen en catanyol, és lo que n’hi ha. 

En definitiva, avui no tothom és independentista, hi estem d’acord. Tanmateix, per mèrits propis o demèrits dels altres, l’independentisme ocupa en aquests moments la franja central de l’electorat. Confondre de manera interessada aquesta realitat amb un suposat pensament totalitari denota una greu mancança d’arguments propositius en favor d’altres legítimes opcions. 

Fa una setmana vam tenir l’honor de rebre aquí ni més ni menys que la presidenta del PSOE andalús, Susana Díaz. D’ella es diu que és l’esperança blanca del socialisme espanyol (què se’n deu haver fet, de la Chacón?). Aquesta senyora va venir a passejar-se per Barcelona i àrea metropolitana (acte multitudinari a L’Hospi) per recordar als catalans d’arrels andaluses que mai deixaran de ser immigrants a la seva pròpia terra. Com es va encarregar de recordar fa dos dies Juan Cornejo, secretari d’organització del PSOE andalús: “a Catalunya hi viuen dos milions d’andalusos“. Dos milions, què voleu que us digui, a mi em sembla que són pocs. Per què no tres o quatre? Suposo que aquest caballero m’hi deu comptar a mi també, que sóc fill de malagueny. 

Doncs bé, els de Súmate, els catalans sobiranistes d’origen espanyol, van voler entrevistar-se amb la lideressa andalusa, però no hi va haver manera. Tan sols van aconseguir parlar breument amb ella fora de càmeres. Els del PSOE no volen sentir –ni volen que se sàpiga– que aquí no hi ha dos (o tres) milions d’andalusos, sinó 7 milions de catalans amb orígens i parles molt diversos. 

Dos dies després, dimarts 4, en una tertúlia a 8TV, la periodista Cristina Fallarás va comparar els de Súmate amb “el primer negre que va parlar català a TV3”. Ho va perbocar davant del president de l’associació, Eduardo Reyes. El pobre home es va quedar veient visions. 

I és que els primers que ens avisen que si el procés tirés endavant hi hauria una fractura social a Catalunya són els més interessats que aquesta fractura efectivament s’acabi produint. I que es perpetuï pels segles dels segles, amèn. Segons aquests senyors, ni jo ni la meva família no serem mai catalans pata negra. Per què? Doncs perquè a ells els convé molt que sigui així. Per això els socialistes sempre es van preocupar tant d’organitzar cases regionals i cursets de sevillanes als municipis del Baix on van governar. Per això encara –encara!–existeix aquesta aberració grotesca que es diu Fira d’Abril i que ens costa uns quants milers d’eurets a tots plegats. I per això ve la Susana Díaz a donar lliçons a Catalunya i a dir-los als pobres negrets (perdó, xarneguets) que li sap molt greu però que, de consulta, ná de ná. 

La resposta de Súmate a Cristina Fallarás i a tots els que pensen com ella ha estat ben simple. Una carta: Querida Cris. Ara, en aquesta missiva d’Antonio Baños hi ha condensats 30 anys de la història de Catalunya. En aquesta missiva, Antonio Baños li etziba (metafòricament parlant) a Tarradellas: “qué cojones ciutadans de Catalunya? Catalans!” Si encara no l’heu llegit, no us la perdeu, és d’antologia.

I és que, com escrivia F-Marc Álvaro a LV, “l’aparició de Súmate no és només una bona notícia per als demòcrates en general i els sobiranistes en particular. És també una invitació seriosa a repensar què és avui la catalanitat, entesa com una identitat dinàmica i complexa que absorbeix influències diverses, les fusiona i les projecta globalment”. 

Ah, però és que a Andalusia també hi ha gent que li ha vist el llautó a la sra. Díaz. “Españolear en Cataluña” va sortir publicat al Diario de Sevilla el 24 de gener, uns dies abans de la visita de la lideressa. És un text important, al meu parer. Des d’un punt de vista català, de vegades fa la impressió que a les Espanyes només existeix el pensament únic PP-PSOE-UPyD. I no. Hi ha gent, com Isidoro Moreno, amb qui ens podríem entendre. Són poquets, són minoria, però qui sap… De moment, cal aplaudir-los el gest. Olé tus webs, Isidoro!

Uns dies després d’haver publicat l’última entrada al meu blog, va aparèixer un text del col·lectiu Contrastant (ben tornats, amics!) bo i analitzant l’article de César Molinas: A propòsit de “Lo que no se quiere oir sobre Cataluña”. Bé, doncs aquí el teniu, amables lectors, per si us ve de gust aprofundir en el tema.

De tota manera, reflexionant de nou sobre aquell article, se’m va acudir una altra idea en relació amb les tesis de Molinas (que s’està convertint en l’última vedette dels terceraviïstes). Sembla que fins ara ningú no hi hagi reparat gaire. Repassem: Molinas, basant-se en Tony Judt, considera que Catalunya és un dels Quatre Motors econòmics d’Europa. També afirma que el nostre país, com Eslovènia, és un europeu pata negra, en qualitat d’antic integrant de l’imperi Carolingi. (Això recordo que ho repetia molt el president Pujol). I després ve tot allò que us explicava al meu últim post sobre Vicens Vives, l’esperit menestral, la falta d’empenta, etc. etc. Tanmateix, un text com aquest, amb voluntat d’establir una opinió ferma i equilibrada sobre el tema dels temes, presenta, al meu entendre, una gravíssima mancança. Molinas passa de puntetes sobre un dels pilars fonamentals de la identitat catalana: la llengua. Sí, sí, ja ho sabem, juntament amb la Llombardia, Baden-Würtenberg i el departament de Rhône-Alps formem els Quatre Magnífics d’Europa. Però és que, a més a més, com Noruega o com la malaurada Polònia, resulta que tenim una llengua ben consolidada, una cultura escrita mil·lenària i una literatura profusa i de qualitat en tots els gèneres. Molinas és economista i potser no ho pot abastar tot. Ja ens en fem càrrec. Però home, no és un petit detall. L’únic esment que l’assagista fa sobre la qüestió és dir que “este declive (desde mediados del XV hasta principios del XVIII) fue tanto económico como cultural“, i que “en el ámbito cultural, los siglos XVI i XVII, siglos de oro del castellano, el inglés y el francés, fueron un desierto para el catalán“. 

Recordo que quan estudiava Filologia hi havia, perdut en algun punt del temari, aquell període nebulós anomenat Decadència que comprenia els segles de “desert” que menciona Molinas. Ara bé, ja tenim una edat, i són incomptables els llibres ben documentats que s’han publicat des de primers dels 90s desmentint la suposada Decadència cultural. No és que jo hi estigui gaire d’acord, amb aquestes noves teories. Personalment, no considero el Calaix de Sastre del Baró de Maldà o els sonets del Rector de Vallfogona com a exemples d’excel·lència literària. Però amb Decadència o sense, per mi, que no sóc economista, està claríssim que no som exactament el mateix que la Llombardia o que Baden-Würtenberg. La diferència la marquen la llengua i la cultura. Si a això hi afegeixes unes dinàmiques econòmiques diferenciades de les de la resta de l’estat, el que em surt no és pas una regió del nord incardinada en un estat del sud. El que em surt és un país. 

És com quan Valentí Puig va pregonant que el seu model per a Catalunya és Massachusetts, i no Kosovo. Està entès. Però la realitat és tossuda, i si el nostre país fos el que és Massachusetts respecte als Estats Units, aleshores Valentí Puig no escriuria els seus llibres en català, sinó en espanyol. Sempre topem amb la mateixa pedra: el país existeix. 

També el gran Jordi Graupera s’ha referit –de manera molt subtil– a la doble pàgina de Molinas a El País. En una columna a LV titulada Sense història (divendres 31 de gener), Graupera apunta i dispara: “Només de veure l’evolució en els estudis acadèmics dels darrers trenta anys sobre, posem, els segles XVII, XVIII, i XIX al·lucino que hi hagi periodistes que encara sofregeixin tòpics apresos als anys 60 i 70. O bé apel·lin sense matís a historiadors que van treballar i publicar sota dictadura“. 

Endevineu qui és el periodista i qui és l’historiador? Who’s who?