Ulleres de pinçanàs

Recapitulem, doncs.

1. L’espanyolisme català ha iniciat un desplaçament cap a posicions més racionals i modernes per posar-se al dia i combatre amb més eficàcia l’envit del sobiranisme.

2. L’espanyolisme català, en la seva majoria, ja no és exclusivament castellanoparlant ni enyora tan descaradament les formes més grotesques del franquisme. Encara es nodreix bàsicament, però, dels mateixos graners socials de sempre: la Barcelona upper Diagonal i les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. 

3. Aquest desplaçament l’il·lustra molt bé el transvasament de vots que hi ha hagut des del PP (més lligat al poder de Madrid i amb tuf de ranci) i des del PSC-PSOE, versió Corbacho-Baix Llobregat, cap a Ciutadans.  

4. El principal problema de l’espanyolisme català és, paradoxalment, l’espanyolisme espanyol. A la resta de l’Estat no els ha calgut tunejar-se i encara gosen exhibir sense complexos la seva afinitat amb el franquisme o amb un nacionalisme espanyol basat en tòpics castissos o historicistes. Això entra en flagrant contradicció amb el no-nacionalisme il·lustrat que afirmen venerar els espanyolistes catalans.  

5. Al seu torn, la societat catalana ha experimentat canvis demogràfics de molt calat, i com a conseqüència l’independentisme ha deixat de ser exclusivament catalanoparlant i practicant del folclorisme de barretina i pa amb tomàquet. 

6. L’independentisme català també està fent un esforç notori per allunyar-se de postulats nacionalistes (en el sentit germànic) i per basar les seves raons en arguments més pragmàtics i racionals. 

7. L’independentisme català hauria de desprendre’s definitivament de la pulsió antiespanyola per tal de guanyar legitimitat dins i fora del país. Només els països adolescents s’autoafirmen per contraposició a altres països.  

8. La base social independentista ja no s’ubica de forma exclusiva al rerepaís (Hinterland) o a l’anomenada “Catalunya catalana”. Hi ha independentistes perfectament urbans, hi ha força independentistes a l’àrea metropolitana i fins i tot una població de gran majoria castellanoparlant i d’origen espanyol com Sant Vicenç dels Horts ha elegit Oriol Junqueras perquè sigui el seu batlle. 

9. El canvi d’hegemonia social (de l’autonomisme pujolià a l’independentisme de Mas i Junqueras) ha deixat descol·locats aquells sectors de la societat catalana acostumats a viure de la dependència. Essencialment estem parlant de grans empresaris, grans holdings editorials o de comunicació, tota la gamma del parasitisme polític i una colla de personatges públics que es guanyen la vida treballant en mitjans espanyols (observi’s la connivència actual de Maruja Torres ara que ja no escriu a El País o la calculada ambigüitat de Jordi Évole en relació al procés). 

10. El xoc és inevitable. L’espanyolisme de matriu castellana ha iniciat un procés d’involució a tots els nivells amb l’excusa de la crisi i a Catalunya això no ho accepten ni els més aferrissats partidaris d’una entesa amb l’Estat. Tard o d’hora els actuals moderantistes catalans, tot constatant la manca d’una proposta mínimament acceptable per part de Madrid, es passaran indefectiblement a l’independentisme. La reforma constitucional propugnada pel PSOE és, d’una banda, clarament insuficient, i de l’altra, impossible de consensuar amb el PP.

11. Guanyarem.