El Desplaçament (I)
Hi ha moviment, senyors. El procés sobiranista actua com una falla tectònica que, amb la seva embranzida, provoca canvis, fractures i dislocacions diverses a tots els estrats de la societat catalana. Avui m’ocuparé de parlar del desplaçament que el procés està provocant en l’espanyolisme català.
En anteriors entrades hem comentat la naturalesa profundament dogmàtica i antimoderna del nacionalisme espanyol encarnat en la Constitució de 1978. M’hi feia ressò d’un pensament pronunciat en veu alta: com és possible que persones enraonades i intel·ligents com ara Francesc de Carreras, Juan Carlos Girauta o J. L. López Burniol defensin amb vehemència un text tan carca, tan escassament il·lustrat com és la Carta Magna espanyola? Se m’acudien dues possibles respostes:
1. En realitat, aquests senyors no són tan racionals com pretenen ser. Només ho fan veure. En realitat, es tracta de nacionalistes arrauxats amb una carcassa exterior políticament correcta. Tanmateix, en el fons pensen (sobre el tema del tema) el mateix que un Jiménez Losantos o un J. M. Aznar.
2. El que passa és que no tenen alternativa. La història d’Espanya (aquesta història tan trista que ha de helarte el corazón) no dóna per més. El més semblant a una constitució democràtica que han tingut mai és aquesta de 1978. Com que són i se senten espanyols, la defensen.
Però és clar, d’això no només me n’he adonat jo solet. Ells també. A la resta d’Espanya potser no hi han rumiat gaire –tot i que m’agradaria saber què en pensen Fernando Savater o Antonio Muñoz Molina–, però aquí, a Catalunya, el procés independentista ha fet que aquestes persones hagin hagut de pensar-hi una mica més, una mica enllà. Aquests dies observo que hi ha moviments en aquest sentit per part de prohoms destacats de l’espanyolisme nostrat.
Per exemple, ahir dimecres sortia publicat a La Vanguardia –a la plana dreta, en primera línia– un article de F. de Carreras titulat “Assajos històrics sobre Espanya“. El text comença de la següent guisa: “En els darrers anys comencen a abundar els assajos històrics sobre Espanya distanciats de la metafísica“. La novetat, segons de Carreras, és que aquestes noves perspectives d’Espanya parteixen no pas del tradicional nacionalisme identitari, sinó “des d’una idea de nació il·lustrada i liberal, és a dir, des de criteris d’universalitat“. Ai, la universalitat… Bé, no m’entretindré a analitzar la totalitat del text, només volia remarcar que l’autor s’ha preocupat d’anar a cercar en aquests documents una visió d’Espanya menys troglodita que la de Francisco Marhuenda. Un nacionalisme (espanyol) inodor, incolor, que no se note y que no traspase.
D’altra banda, quan sento a parlar a Girauta o a Burniol, em fa l’efecte que més que de l’Espanya realment existent ells teoritzen (sobretot Girauta) al voltant d’un país imaginat –o més exactament, d’un país real però que no és el seu: França.
En efecte, al meu entendre la perspectiva històrica i el marc mental en què es mouen tots aquests intel·lectuals són molt afrancesats. Ja vàrem esmentar a l’entrada anterior el clàssic exemple de la contraposició Renan – Herder, o el que és el mateix, Il·lustració francesa – Romanticisme alemany. El drama de tots ells és que la concepció hegemònica d’Espanya està i ha estat sempre en mans d’una oligarquia –com li agrada dir a Burniol– que ha ocupat els centres de poder de l’Estat i que és qualsevol cosa excepte il·lustrada. Germà Bel ja va exposar de manera magistral al seu llibre “Espanya capital París” com l’Estat espanyol ha intentat imitar el seu veí del nord tot mirant de construint el seu país en base a una gran capital radicada al centre que fagocita tot el que hi ha al voltant. Óscar Pazos, geòleg i historiador gallec, va fer una operació semblant amb “Madrid es una isla. El Estado contra la ciudadanía”. Cal destacar que totes aquestes aportacions –fins i tot les dels espanyolistes catalans– es fan sempre des de la perifèria, mai des de la capital de l’estat. A Madrid són tan miops que ve un dia a visitar-nos el Fernando Ónega i no se li acut altra cosa que escriure que (a Catalunya) “el negoci ja no compta; el que compta és la mística“. Senyor Ónega, llegeixi Gaziel abans de redactar informes sobre els catalans als seus superiors, faci’m el favor. Si hi ha un nacionalisme decididament anti-místic és el català.
Des del meu punt de vista, aquesta miopia de les classes dirigents i de la majoria d’intel·lectuals espanyols té molt a veure amb un particular biaix cultural. I és que tots ells –de Carreras, Girauta, Cercas, Espada, Savater, etc.– van tenir, de joves, com a gran model cultural París i la cultura francesa. Les seves lectures de joventut són sobretot franceses, la seva música de referència és la chanson francesa, i la seva idea de nació és la que neix dels principis de la Revolució de 1789. El mateix Vargas Llosa, quan volgué fugir de l’asfixiant Perú de la seva joventut, se’n va anar a París. No a New York, ni a Roma, ni a Singapur: a París.
Han mamat Voltaire i Montesquieu (curiosament, mai esmenten Rousseau, que és l’autor del Contracte Social, però que és sospitós del delicte de romanticisme). Més endavant, molts d’ells, com Sartre i Beauvoir, es van fer comunistes, perquè el comunisme no és més que el jacobinisme portat a l’extrem. A més a més, com tot allò que venia de París, estava de moda.
I aquesta és, doncs, la clau de volta del naixement d’un partit com Ciutadans i del sorpasso que Ciutadans ha fet al PP català. Jo no crec que Albert Rivera sàpiga prou francès com per llegir aquests autors, però el seu mentor, ben segur, li va inocular el microbi jacobí. És una pena, perquè si enlloc d’haver llegit Pierre Vilar haguessin llegit Isaiah Berlin, la seva idea del nacionalisme seria una altra. Més benigna. Més semblant a la del món anglosaxó, que actualment permet que els escocesos decideixin ells sols el que volen ser de grans. Realment, és una gran desgràcia no saber idiomes. Avui dia, el món francòfon es desfà a bocins, atès que la realitat és tossuda i no s’adapta als rígids principis dels enciclopedistes. D’això ens en va impartir classes magistrals als seus articles al diari Avui el gran Alfons Quintà, abans de desaparèixer del mapa i ressuscitar, com l’Anna Grau, incorporat a la nòmina dels mitjans ciudadanos.
En qualsevol cas, tant és. Com a independentista, m’importa un rave la regeneració de l’estat espanyol. Ja s’ho faran (sense nosaltres, espero). No obstant, qui avisa no és traïdor. L’Àstrid Bierge la va ben clavar quan ens avisava, ja fa dies, que Encara hi pot haver desbandada. Hi ha moviments, senyors. I els espanyolistes de casa nostra s’estan movent ràpid. La bona notícia és que només es mouen els d’aquí, esperonats per la força del procés. Els d’allà ni es mouen ni es mouran gaire, perquè com demostra Ónega a la seva columna d’avui a LV, Madrid és una illa.
P.S. Només un apunt. He llegit per Twitter alguna cosa així com “Aquests (els ciutadans) volen imposar el bilingüisme però aquí els únics bilingües som nosaltres”. Fals. Els espanyolistes catalans, la major part d’ells, són bilingües. Gràcies precisament a la immersió lingüística que ara es volen carregar, aquests senyors són bilingües. No ens equivoquéssim pas. No són els fatxes dels anys 80 o 90. Aquí també hi ha hagut un desplaçament. Més val que ho tinguem clar.