Ulleres de pinçanàs

Recordeu aquella campanya de l’ABC, ara fa 22 anys (setembre de 1993)? “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña“, feia la portada.  Tan sols nou anys després d’haver proclamat Jordi Pujol com a “español del año” (1984), el diari de Luis María Ansón es girava en contra de la política lingüística de la Generalitat. I així ha continuat fins avui. El problema és que avui ja no és només l’ABC.

Dimarts passat 20 de gener, el professor de l’IESE Alfredo Pastor va publicar un article a LV titulat “Els plats trencats”. La tesi de l’article s’explicita de seguida, a la ratlla núm. 3: “(Crec) que l’anomenat procés no arribarà a bon port”. Molt bé. Com que això ja ens ho recorda cada dia una legió d’articulistes, la pregunta que immediatament se li acut al sofert lector és: “OK. I quina és la novetat?”. Doncs sí senyors, hi ha novetat. I de les grosses. La major part del text transcorre pels acostumats verals: al començament l’autor puigverdeja i pretén ubicar-se just a mig camí entre “l’entossudiment del Govern central” i “l’insult a l’única ordenació legal que avui tenim” que haurien proferit el malèfic President Mas i la seva colla de saltataulells convergents i republicans. No és exactament, però, un himne a la Tercera Via. Pastor assegura que la “unitat” és l’únic que ens permetrà preservar el que som. Increïblement, es refereix a la unitat d’Espanya. Però la sorpresa de debò arriba unes ratlles més avall: “a Catalunya, durant una generació s’ha fet servir sovint l’ensenyament de la història com un instrument de formació de la ciutadania. (…) Mentre la Formación del Espíritu Nacional dels anys de Franco no va deixar rastre en la consciència dels escolars, no es pot dir el mateix de l’educació històrica de les últimes generacions a Catalunya. (…) Aquí fa temps que es trenquen plats, i amb mètode“.

No segueixo, perquè aquest era el punt que m’interessava comentar. I m’interessa comentar-lo perquè, tres dies més tard, a la convenció del PP celebrada amb tota la pompa a Madrid, Alicia Sánchez-Camacho va insistir amb el tema. La dirigent catalana deia coses com ara que “gràcies a la Lomce s’ha pogut escolaritzar els nostres fills en castellà” (quants dels nostres fills? tres? cinc?), i que “és important que hi hagi uns continguts mínims iguals a tot Espanya, perquè la història i la literatura no es manipulin”.

De manera que ja ho veuen: aquests dos grans experts en educació, Alfredo Pastor i Alicia Sánchez-Camacho, han identificat d’on plora la criatura unitarista. A les escoles catalanes es manipula la història i la literatura i s’adoctrina els infants d’una forma similar a com ho feia Franco amb la Formación del Espíritu Nacional. “Igual que… pero al revés“.

Tot plegat em toca de prop, perquè resulta que jo sóc un d’aquests malvats manipuladors que treballen per a l’administració catalana d’ensenyament, i suposo que m’hauria de donar per al·ludit. Com que a més a més sóc professor de literatura (enguany, de literatura castellana), provo de fer un examen de consciència i reviso el programa del curs, amb la intenció de trobar-hi els pertorbadors elements de què parlen l’Alfredo i l’Alicia. Vejam. L’assignatura de Literatura castellana és una de les matèries de modalitat que els alumnes catalans poden triar a primer o a segon de batxillerat. Les lectures obligatòries són: Antologia poética del Siglo de Oro, Don Quijote de la Mancha, La vida es sueño, Don Juan Tenorio, Luciérnagas (d’Ana María Matute) i La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza. I bé, no és el mateix currículum que segueixen els estudiants de tot el Reino? Aleshores, on és Wally?  De Sánchez-Camacho en podem esperar qualsevol atzagaiada, però que tot un catedràtic de l’IESE gosi dubtar de la professionalitat dels docents catalans és directament insultant.

Pel que fa a la Història –una matèria molt més inflamable que la literatura–, he estat resseguint els currículums d’ESO i de Batxillerat, i no sé veure-hi enlloc la manipulació. Agafem, per exemple, el llibre de Socials de segon d’ESO (Ed. Vicens Vives), que dóna compte d’un període bastant ampli de la nostra història, i que segons com podria ser susceptible de silencis sospitosos i tergiversacions adoctrinadores. Doncs bé, els capítols dedicats a l’Edat Mitjana comprenen:

-L’Islam i Al-Andalus

-L’Europa feudal

-Els orígens de Catalunya (segles VIII-XII)

-Catalunya dins la Corona d’Aragó (segles XIII-XV)

-Orígens i expansió de la Corona de Castella

Mentre que l’Edat Moderna inclou:

-El naixement del món modern

-La monarquia dels Reis Catòlics

-Els descobriments geogràfics: l’imperi americà

-L’imperi dels Àustries

-L’Europa del Barroc

-Catalunya dins la monarquia hispànica (segles XVI i XVII)

Dels capítols dedicats a la Geografia, només n’hi ha un centrat en el nostre país, i significativament es titula “La població d’Espanya i de Catalunya”. Més endavant, a “La ciutat i el fet urbà”, hi ha tres apartats, el 4, el 5 i el 6, dedicats, respectivament, a “La ciutat europea al llarg del temps”, “L’espai urbà a Espanya” i “El fet urbà a Catalunya”. Quan es parla de les societats humanes, l’apartat 5 porta el títol de “La societat espanyola i catalana”.

I això és tot.

És a dir, que no hi ha traces del meliquisme del qual ens acusen Pastor i tants altres. L’única referència discutible és quan, per referir-se al regnat d’Isabel i Fernando, es fa servir l’expressió “monarquia autoritària”, que potser s’hauria de situar en el context de l’època (al currículum andalús es fa servir el terme de “monarquia absoluta”). Però en tot moment la història de Catalunya es conjuga al costat de la de Castella o dins de la de Castella/Espanya. Al currículum oficial, xtec.cat, currículum Ciències Socials ESO, es diu que en l’estructura dels continguts “es considera fonamental que al final de l’etapa l’alumnat hagi adquirit un bon coneixement de la realitat catalana i espanyola en el context europeu“. Entre els objectius a assolir, “identificar i localitzar en el temps i en l’espai els processos i esdeveniments rellevants de la història del món, posant èmfasi en Europa, Espanya i Catalunya“. I entre els continguts comuns, el “reconeixement dels elements bàsics que caracteritzen els estils artístics a l’època medieval i moderna, per mitjà de l’observació directa i indirecta, i interpretació d’obres significatives de l’àmbit català, espanyol i europeu dins el seu context cultural“.

I doncs, quin és el gran problema? Si ho comparem amb les Socials que estudiàvem els estudiants catalans de finals dels 70 i principis dels 80, l’única novetat és que aleshores Catalunya, senzillament, no existia. Ni com a país amb història pròpia, ni com a llengua/cultura, ni tan sols com a element geogràfic digne d’estudi específic. Invisibilitat absoluta i hispanocentrisme. Aquells dies, Europa només era una referència vaga i llunyana. És comprensible que una dirigent del PP pretengui tornar al Non Plus Ultra predemocràtic. Però la qüestió de la manipulació de la història a l’escola catalana és un mantra que, de manera completament frívola, avui dia fan anar molts opinadors espanyols de dretes i d’esquerres, sense haver-se pres la molèstia de contrastar les seves acusacions.

El que és jo, a tots aquests savis que es mostren tan convençuts que la vertebració d’Espanya passa per controlar els continguts curriculars de les autonomies rebels, els voldria regalar un consell sobre quina seria la manera d’assolir d’una vegada per totes aquesta sacrosanta “unitat” que els fa humitejar els llençols totes les nits. I ves per on, no seria a través de la recentralització de les competències d’Educació, sinó més aviat tot al contrari. Al meu modest entendre, per aconseguir la definitiva identificació de tots els espanyols amb l’Espanya real, caldria que els nens de Málaga i de Valladolid, d’Ourense i de Múrcia, de Lleida i de Gasteiz, aprenguessin unes nocions mínimes de les quatre principals llengües que es parlen a Espanya. Això per començar. Després, haurien de tenir una noció clara de la singularitat de les seves cultures respectives. Sense jerarquies. Proritzant, esclar, la llengua i cultura pròpies de cada indret. Però anomenant les coses pel seu nom, i sense unitats de destí a aquestes alçades ja molt improbables.

Dic tot això perquè, consultant el currículum per a l’ESO de la Comunitat Autònoma de Madrid, em trobo que, entre els objectius generals, l’única referència a la història i la cultura és el punt núm. 10, on diu que caldrà “conocer los aspectos fundamentales de la cultura, la geografía y la historia de España y del mundo; respetar el patrimonio artístico, cultural y lingüístico; conocer la diversidad de culturas y sociedades a fin de poder valorarlas críticamente y desarrollar actitudes de respeto por la cultura propia y por la de los demás“. Fixeu-vos bé que es parla de “la cultura, la geografía i la historia de España” entenent-les com un tot unitari, sense matisos; i que quan s’al·ludeix a la “diversidad de culturas y sociedades” es fa sense donar-ne més detalls, de forma que podríem entendre que es pretén abastar tot el món mundial. Aquests són els silencis a què em referia, disfressats de generalitzacions buides de contingut. Però és que entrant més a fons en l’assignatura de Ciències Socials, a l’apartat d’objectius hi trobem el següent:  “comprender y valorar el carácter unitario de la trayectoria histórica de España con sus diversidades lingüístico-culturales”. Carácter unitario de la trayectoria histórica de España? Això no és una altra forma d’enunciar la famosa “unidad de destino en lo universal”? I llavors què explicaran de Portugal? Que és una anomalia? Que fue un globo que se me escapó?

En fi, tot això em porta a pensar que l’axioma d’Alfredo Pastor és fals: ja ho crec que la Formación del Espíritu Nacional va deixar rastre en la consciència dels escolars espanyols! Només cal que es miri al mirall, senyor catedràtic. Sense anar més lluny, la seva afirmació que la unitat espanyola, per se, és un bé a preservar “per continuar sent el que som” constitueix una claríssima mostra de la mena d’educació que vostè va rebre. El fet que cap dels actuals polítics espanyols–llevat de Pablo Iglesias, que és molt jove, i de José Antonio Pérez Tapias, que és un outsider–sigui capaç d’articular una proposta veritablement plurinacional de l’estat és un símptoma inequívoc del pes del franquisme en la consciència dels líders espanyols que avui ens governen. Els fatxes de nova fornada (Albert Rivera, Rosa Díez) conformen un fenomen a part, explicable a partir de la dinàmica de confrontació interna que Aznar va desfermar contra les nacions històriques de l’estat, i del sentit de l’oportunitat que espavilats com Rivera hi van saber veure.

Aquest passat diumenge Albert Sánchez Piñol ridiculitzava les teories de Pastor, Sánchez- Camacho i Esperanza Aguirre (“España es una gran nación, con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños“) amb l’immens i documentat article “Construir Espanya“. Aquest text, i les dades històriques que aporta, sí que hauria de ser posat en coneixement de tots els estudiants de l’estat. I de passada, també dels periodistes.

Vaja, que estem ben arreglats si hem d’arribar a alguna mena de pacte, com voldrien Pastor i els seus mentors de La Vanguardia, amb gent que té aquesta concepció de la història d’Espanya. No hi ha res a fer, senyors. El millor, per deixar de tirar-nos els plats de la història pel cap, és que cadascú expliqui la seva. I aquí pau i allà glòria.

P.S. No he sentit mai a cap periodista, catedràtic o polític madrileny queixar-se de la història que s’ensenya als instituts andalusos. I tanmateix, si fem una ràpida ullada al seu currículum de 2n d’ESO, constatarem que l’estructura del curs és molt similar a la que segueixen els manuals catalans. On aquí diu Catalunya, allà ells –amb molt bon sentit–hi posen Andalusia, o Al-Andalus. I ben fet que fan. La qual cosa em porta a concloure que, com han apuntat alguns escriptors perifèrics (Suso de Toro, Oscar Pazos), en realitat el problema de l’estructura territorial de l’estat es troba a Madrid, no pas a Catalunya.

“Non bene pro toto libertas venditur auro”  (no hi ha prou or per pagar la manca de llibertat). Aquesta llatinada que es troba inscrita a la muralla de Dubrovnik (i al pròleg del Quixot) serviria avui perfectament per il·lustrar allò que tots tenim en ment després dels salvatges atemptats de París. És una forma de verbalitzar el corrent d’indignació que ha suscitat el carnatge, i que dit de forma més prosaica expressaria la ferma voluntat d’Occident de no renunciar al seu model de societat lliure. Quantes vegades ho hem llegit els últims dies? Tots som Charlie. La nostra forma d’entendre la llibertat –d’expressió, de la dona, de l’individu davant el ramat–no admet reculades, ni cap cessió al xantatge del terror.

I tanmateix, hi ha fets i opinions que ens haurien de fer reflexionar. Per exemple, la de Farhad Khosrokhavar, expert de l’EHESS (École des Hautes Études à Sciences Sociales) entrevistat el passat diumenge per LV. Khosrokhavar, francès d’origen iranià, és autor de diversos llibres i d’un informe en la matèria per al Ministeri de Justícia francès. Interpel·lat per Rafael Poch, el sociòleg francoiranià critica l’actitud de molts occidentals envers els seus connacionals de religió musulmana: “El fet que s’exigeixi dels musulmans un rebuig frontal i públic envers aquesta ideologia que ningú no aprova no està escrit en cap codi civil. Amb aquesta actitud se’ls tracta com a sospitosos de complicitat amb aquests actes, només pel fet de ser musulmans”.

Més opinions. La d’Isona Passola, la directora de “L’endemà”, que us resumiré en tres tuits: 1. “Com a Presidenta que sóc de l’Associació de Productors de la Mediterrània que reuneix molts productors àrabs demòcrates,no cal ferir l’altre”. 2. “El món àrab dels fonamentalistes i dels que no ho són, que en són molts, en un moment delicadíssim, recomana no ferir sensibilitats. Visca l’humor!” 3. “Quina necessitat hi ha de fer caricatures de Mahoma? La provocació no és la resposta: el respecte és llibertat i la convivència l’únic camí”.

Mohamed Chaib Akhdim, president de la fundació Ibn Batuta i exdiputat del PSC, reconeix que els imams “no saben què fer. Es troben en un dilema, perquè tots o la immensa majoria condemnen els atemptats i la violència (…), però alhora no poden dir a la seva gent que no passa res. Les accions armades unilaterals dels Estats Units i França, l’opressió dels palestins… també compten. I especialment, els atacs a la religió i al Profeta. Què hi guanya, Europa, insultant el profeta Mahoma?”

Finalment, l’opinió d’Antoni Puigverd, amb qui, sense que serveixi de precedent, aquesta vegada hi estic completament d’acord. Escriu Puigverd al seu magnífic article “Espasa i mantega“: “Qualsevol veí intel·ligent que viu al costat d’algú molt diferent d’ell es planteja en què li cal cedir una mica, i quins costums o normes de l’escala cal replantejar, per tal de facilitar bon veïnatge i per estar en condicions d’exigir respecte”. Puigverd es refereix, en essència, als musulmans que viuen a les nostres societats occidentals. Però també apunta al nostre grau de responsabilitat. “Hem volgut considerar la religió una cosa privada. Ells no deixaran que no tingui influència pública”.

Després hi ha els fets. Fets que ens haurien de treure la bena dels ulls. Ja va passar amb els atemptats de l’11-S de 2001. A països com Turquia, Egipte o el Marroc, on l’islam figura que hi és en la seva forma més light, bona part de la població va celebrar la gesta de Mohamed Atta i els seus col·legues. Ara també s’hi han produït actes de celebració. Molts (no tots) consideren els germans Kouachi uns herois, uns màrtirs de la religió. “Je suis Kouachi“, podia llegir-se divendres a Twitter, en el que va ser el número 5 del trending topic mundial. No cal anar gaire lluny: dijous a la mateixa França, va haver-hi incidents en diverses escoles quan alguns alumnes musulmans es van negar a respectar el minut de silenci en homenatge a les víctimes de la revista.

Per nosaltres, naturalment, són uns monstres despietats. No seré pas indulgent en aquest punt: eren uns monstres despietats, sense cap mena de dubte. Curiosament, pel que he pogut llegir als diaris, ells creien que havien estat selectius. A Michel Catalano, gerent de la impremta on es van refugiar abans de l’assalt final, li van respectar la vida. “Nosaltres no matem civils”, deien. En la seva distorsionada visió del món, els dibuixants de Charlie Hebdo no eren civils. Eren un objectiu a abatre tan hostil i perillós com les forces especials de l’exèrcit francès que van intervenir a Mali durant la crisi d’ara fa dos anys. Delirant, però real.

Què vull dir amb tot això? Doncs que potser que ens ho féssim mirar. Té raó M. C. Akhdim: el món musulmà mai no ha paït les invasions de l’Afganistan i de l’Iraq, ni el suport dels països occidentals a Israel en el seu interminable conflicte amb Palestina. Però també hi ha una raó més de fons, i és l’abisme cultural que existeix entre ells i nosaltres. Per ells, la religió és l’eix sobre el qual pivoten les seves vides. Els seus símbols i el seu profeta són sagrats. A títol personal, entre Voltaire i la religió m’inclino sense vacil·lar per Voltaire, però haig d’entendre que no tothom pensa com jo. Molts d’aquests que no pensen com jo resulta que són els meus veïns, nascuts aquí, ciutadans europeus de ple dret.

Quina necessitat hi ha de fer caricatures de Mahoma?, escrivia la Isona Passola. Estic amb ella. Quan esclata un conflicte d’abast mundial com aquest, tenim dues opcions: podem fer com John Wayne al Salvatge Oest i no cedir ni un pam a l’enemic, o bé repensar la noció d’enemic i distingir entre els que només desitgen viure en pau les seves creences religioses i els enemics de debò. Jo també sóc Charlie, però discrepo de la forma en què Charlie entenia la llibertat d’expressió.