Ulleres de pinçanàs

Diu que la posició del diari El País en relació al procés català és gairebé indestriable de la que mantenen els mitjans més ultrancers de Madrid. Fa temps que no el compro. Serà veritat? Faig un esforç i decideixo seguir-lo durant tres caps de setmana. M’interessa especialment la posició que adopta respecte del 9-N.

Set dies abans de la consulta, el diari madrileny publica un quadernet monogràfic titulat “El muro del 9-N. Seis visiones del desafío soberanista”. Les sis visions estan signades per Santos Juliá, Joan Subirats, Ignacio Vidal-Folch, Jordi Gracia, Joaquín Leguina i Valentí Puig.

• Tret de Subirats, que demana respecte, cap d’aquests periodistes simpatitza en absolut amb l’ideari sobiranista.
• Els menys ofensius, com el mateix Subirats o Jordi Gracia, es limiten a constatar la realitat que es palpa als carrers i alerten que no es tracta pas de cap suflé.
• Valentí Puig subratlla la importància de “la mayoría sustancial de los que previsiblemente no votarán“; en realitat està avançant l’argumentari que esgrimirà el PP l’endemà de la votació.
• Leguina fa honor a la seva fama de guerrista menjacatalans i equipara l’independentisme als populismes d’extrema dreta que han sorgit arreu d’Europa per culpa de la crisi.
• Santos Juliá es limita a escriure una crònica històrica que va “des de l’autonomia regional a la sobirania nacional”. No és que desbordi d’objectivitat: quan arriba a l’època contemporània, Juliá argüeix que el canvi de rasant del catalanisme s’ha produït perquè en les tres últimes dècades “un programa de construcción nacional, elaborado y ejecutado con recursos públicos desde un poder de Estado como es la Generalitat, ha culminado en la reapertura del pleito de Cataluña“.
• La idea d’una massa de gent manipulada per la Generalitat o pels mitjans de la Generalitat és recurrent, de manera més o menys explícita, a tots els articles.
• Però cap d’ells no ho fa amb la mala bava que gasta el text d’Ignacio Vidal-Folch. “TV3 fuerza la máquina” és una de les invectives més àcides i destraleres que s’han escrit mai sobre la televisió pública catalana.  “Lo fundamental es que TV3 transmita de mil maneras el mensaje básico: “Los catalanes somos prácticamente daneses, y España es un suburbio de Puerto Hurraco lleno de gente sucia y bajita“. L’al·lusió clarament homòfoba i despectiva que s’hi fa a Lluís Llach provocarà les queixes irades de molts lectors: “Al fondo se ve a un empleado suyo: un negro musculoso a la orilla de la mar, cepillando un bonito caballo; pero tranquilos, ¡que no hay colonialismo, malpensados!“.

El diumenge de la consulta, el titular que domina la portada d’El País fa així: “Cataluña celebra un 9-N inútil para definir su encaje en España”. El sots-títol és ben eloqüent: “La consulta de Mas carece de garantías”. Per acabar-ho d’adobar, la foto central mostra una parella jove armant les urnes en una aula d’institut; a sota, el diari insisteix que “la jornada se presenta llena de incertidumbres ante la falta de controles: no hay un censo oficial y vale cualquier papeleta, incluso las que se traigan de casa con propuestas alternativas“.

Finalment, tal com informa Vilaweb, aquest passat diumenge, Lola Galán, la Defensora del Lector, ha hagut de sortir al pas davant les queixes d’alguns lectors i subscriptors pel titular sobre el 9-N, i molt en particular per l’estil groller emprat per Vidal-Folch . La resposta d’aquest és sensacional: “En mi artículo TV3 fuerza la máquina he proporcionado a los lectores de EL PAÍS una información veraz y llena de datos indiscutibles sobre un fenómeno desconocido para quienes no viven en Cataluña y que contribuye en buena medida al auge del separatismo: la naturaleza y deriva de TV3. Que algunos se sientan agredidos me es indiferente. Hay que contar las cosas como son, y no como a algunos les gustaría que se contasen“. Atenció a la tria del llenguatge: “información veraz y datos indiscutibles”, “auge del separatismo”, “deriva de TV3”. És un registre que no desentonaria gens a les columnes abrasives de Jiménez Losantos o d’Alfonso Ussía.

En aquest exemplar el diari també informa de l’estrena de Pablo Iglesias com a secretari general de Podemos. Condescendència i un cert menysteniment: “En su contra juega tanto la radicalidad de sus propuestas, cuando las plantean, como su indefinición, cuando por razones tácticas deciden esconderlas para no asustar a sus potenciales votantes“, escriu José Ignacio Torreblanca.

Ja han passat les tres setmanes. L’experiment ha arribat a la seva fi. Confirmat: tant en l’anàlisi del conflicte territorial com pel que fa a la irrupció de noves forces polítiques d’esquerres, El País és, per dir-ho com s’estila ara, casta pura i dura. Me’n vaig a la farmàcia a comprar-me un Almax.

No sé si ho va fer conscientment, però quan en Xavier Sala i Martín va adduir el passat 21 d’octubre la teoria de l’espagueti com a símil per reclamar una candidatura unitària a les futures eleccions plebiscitàries, l’economista català estava retent homenatge al nostre cronista medieval Ramon Muntaner i la seva cèlebre metàfora de la mata de jonc.

Repassem-ho tot plegat. A la tertúlia matinal de Rac1, Sala i Martín va demanar als partits pro-consulta que anessin junts a les eleccions amb la següent comparació: “Si tu agafes un espagueti el podràs trencar; en canvi, si agafes un paquet de 500 grams d’espagueti, prova-ho i veuràs que no podràs de cap manera”. L’economista va argumentar que aquesta unitat era necessària “no pas perquè sumin més vots amb una candidatura unitària, sinó perquè aquesta donaria un missatge molt més clar i seria molt més il·lusionador. A més, així no hi hauria baralles durant la campanya electoral”.

Em sap greu haver de dir-ho, però molt em temo que el desig de Sala i Martín no es complirà. Tots coneixem la naturalesa caïnita dels partits catalans quan es tracta d’anar a l’una, i la meva predicció és que aquest cop tampoc podrà ser. Fins i tot hi ha analistes que consideren que la unitat no és desitjable. Que és millor que cadascú es presenti amb el seu propi programa i que, en tot cas, els partidaris del sí-sí pactin un punt en comú.

Sigui com vulgui, el que més m’ha cridat l’atenció de les declaracions de Sala i Martín és la semblança tan gran que tenen amb el que va escriure fa 686 anys el cronista empordanès Ramon Muntaner. En un famós passatge de la seva obra, per tal de glorificar els “reis de la Casa d’Aragó” –o sigui, la dinastia del Casal de Barcelona–i de demanar-los que es mantinguessin units, Muntaner s’empesca la següent metàfora:

“I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà“.

Muntaner va escriure la seva Crònica el 1328. En aquella època, els Casals d’Aragó, de Mallorca i de Sicília estaven units pel “bell catalanesc” i per la disputa de l’hegemonia al Mediterrani contra els genovesos. Avui dia, la nostra guerra és tota una altra, però la necessitat d’anar tots plegats no és pas menor. Seria conscient Sala i Martín d’estar actualitzant les paraules de Muntaner? Som conscients nosaltres de la importància de la unitat catalana per als mesos que ens esperen?