Ulleres de pinçanàs

Cada cop anem sabent més coses sobre el famós projecte federal que els socialistes ens presenten com la panacea que projectarà Espanya a la tercera dimensió. A la nebulosa Declaració de Granada del 6 de juliol de 2013 la va succeir, fa dos dies, la reunió inèdita entre les cúpules del PSOE i el PSC a Barcelona. Els mitjans afins (o sigui gairebé tots a Barcelona i un dels grossos a Madrid) havien presentat aquest conclave com una data clau, on serien abordades mesures concretes a favor del federalisme, etc. etc. 

De tot plegat què n’ha quedat?  Doncs n’ha quedat una altra vagarosa declaració, anomenada full de ruta (gran innovació terminològica), que és tan inconcreta i tan poc ambiciosa com la del juliol. M’he pres el temps de llegir-me els dos documents. De fet no calia, perquè amb el que en diuen cada dia els diaris i els tertulians ja n’hi havia prou. Estalviaré al pacient lector el resum d’uns papers que no aporten res de substancial al debat territorial causat pel procés. No obstant, sí que m’interessa subratllar-ne una clamorosa absència. 

Ni a la Declaració de Granada ni al Full de ruta del 8 de gener hi apareix un qualificatiu que fa uns anys –no tants– era d’ús habitual en la fraseologia dels socialistes. Em refereixo a l’adjectiu plurinacional. Al Full de ruta barceloní, hi detecto, aplicat a Espanya, els genèrics pluricultural i plurilingüe. De plurinacional, ni rastre. Pasqual Maragall va ser potser l’últim socialista que va gosar parlar sense embuts d’Estat plurinacional. El juny de 2006, el PSOE va retirar aquesta expressió d’un text inclòs al projecte de llei de l’estatut dels espanyols a l’exterior. Ho va fer pressionat pel PP, que l’acusava (gran novetat) de “plegarse a las reivindicaciones de los nacionalistas“. Mai més l’han fet servir. 

L’eliminació del caràcter plurinacional d’Espanya en el discurs del PSC-PSOE em sembla un error colossal i una de les raons per les quals aquest partit pateix avui dia un naufragi electoral de dimensions insospitades. No acontenta la gran massa social de matriu castellana, cada dia que passa més al·lèrgica a qualsevol concepció realment plural de l’estat. I tampoc satisfà –aquest és el drama particular del PSC– la franja central del catalanisme, que s’ha fet major d’edat i es pixa de riure amb els discursets monàrquics sobre la “rica diversidad de nuestra gran nación“. 

Per solucionar el tema del tema, Espanya hauria de ser valenta. Hauria d’agafar el toro per les banyes i proclamar que dins l’Estat espanyol (o dins d’Espanya, tant és) hi ha quatre grans “grups humans”, quatre nacions. Que cap d’aquestes nacions no calça un número més que les altres, ni apareix a la Bíblia, ni prové de l’època del Big Bang, ni és indissoluble, perquè no hi ha res en aquest món que ho sigui. I a partir d’aquí articular un espai comú basat en el respecte i la igualtat de tots els seus ciutadans i també de totes les seves nacions. 

És una cosa que Espanya mai farà. No ho pot fer. Els seus polítics i funcionaris s’han passat molts segles bastint una ficció, una unitat inexistent. Al seu extraordinari “Inventari de jubilacions”, de 1992, J. M. Espinàs escrivia: “Tinc la impressió que el sentiment d’espanyolitat l’he perdut anant per Espanya. Quan he pogut conèixer Espanya, no m’hi he pogut reconèixer com a espanyol. […] No he pogut sentir, concentrada orgullosament en la meva individualitat, una mena de síntesi gairebé màgica de tantes diferències“. La síntesi màgica, Espanya ha maldat molt de temps per construir-la a la força, i no se n’ha sortit. És hora que es mirin al mirall i es reconeguin tal com són. Però no ho poden fer, perquè qui ho hauria de fer –els seus polítics, els seus mitjans, molt particularment els progressistes– no tenen el valor de tractar els espanyols com a majors d’edat i els amaguen l’ou amb Declaracions que són fum.   

I després ja ens pot venir l’Antoni Puigverd al darrere amb un flabiol sonant. No és pas que el sobiranisme pugni per cruspir-se el catalanisme (“El remat“). És que el catalanisme s’ha fet gran, i Espanya, la concepció d’Espanya, s’ha encongit.