Ulleres de pinçanàs

És un fet que la pregunta que els partits sobiranistes proposaren el passat dia 12 ha estat generalment acceptada. Només cal escoltar les abrandades lloances que Junqueras li dedicà a l’Auditori el dia 14, la satisfacció amb què Iniciativa la presenta com a victòria dels federalistes o la peculiar “unanimitat crítica” amb què el consell polític de la CUP l’acatà dissabte passat.
Anem, però, a analitzar una mica els ets i uts de la famosa pregunta. Per fer-ho, és necessari allunyar-nos d’aquests elogis desmesurats. També, per higiene mental, més val deixar estar els retrets apocalíptics que ha concitat entre l’espanyolisme radical. No, no. Ens interessen més les opinions matisades, les que no ho veuen tot blanc o tot negre. I cal dir que, d’aquestes, n’hi ha per part de totes dues bandes.

L’endemà mateix de la proposta, José Juan Toharia, actual president de Metroscopia, escrivia al diari El País:

“Resulta menos oneroso, psicológicamente, para el ciudadano medio conceder que negar, aceptar que rechazar, admitir que condenar, afirmar que negar. Quizá sea por azar, pero no deja de ser llamativo que las dos respuestas que van en el sentido que los sectores soberanistas desearían ver apoyado sean, ambas, un sí”.

És un postulat psicològic singular. Com que a tothom li resulta més simpàtic afirmar que negar, la pregunta, tal com està formulada, predisposa inexorablement al sí. La conclusió de Toharia és clara. Casualment, coincideix punt per punt amb la posició oficial dels socialistes sobre aquesta qüestió:

“Así, el resultado es que las dos preguntas constituyen una autopista para quienes, desde ya, tienen clara su opción independentista, pero suponen un dificultoso y desmotivador camino de cabras para quienes dudan o tienen otras preferencias”.

Per tant, segons aquest sociòleg, la pregunta no és altra cosa que una “Autopista al sí” poc dissimulada. El curiós és que, un dia més tard, dissabte 14, l’agudíssim Jordi Graupera arribava exactament a la conclusió oposada. A la seva columna de LV “Riscos, ficcions i feina“, Graupera analitza totes les possibles respostes i conclou:

“L’opció intermèdia permet que hi hagi vots favorables a continuar formant part d’Espanya sense responsabilitzar-se’n explícitament. Poden no votar a favor d’un suposat statu quo ni a favor de marxar-ne. És a dir, el no té dues opcions: un no explícit i un no implícit. Al capdavall, el sí/no, sense oferta estatal, no té contingut”.

Que el sí/no és en realitat un no implícit ho demostra la forma de cuinar les enquestes amb què ens han obsequiat els dos rotatius més venuts de Catalunya. Tant El Periódico com La Vanguardia han publicat l’última setmana sengles enquestes i han fet tots dos la mateixa operació: comptabilitzar els vots nuls i els vots en blanc com a “no”. Lleig. Ens ho explica molt bé Miquel Almirall, membre de Contrastant, a Vilaweb.

És per això que Graupera assegura que el sí/no surt amb avantatge i que “qui ho defensi ha de fer-se responsable d’Espanya“. De manera que ja ho saben el senyor Duran i els ecosocialistes: si guanyen, hauran de carregar-se Espanya damunt les espatlles. Uf…

Que la pregunta, tal com està plantejada, suscita dubtes entre els partidaris de la independència ja m’ho vaig començar a ensumar el mateix dijous 12, quan vaig escoltar estupefacte en Xavier Sala i Martin plantejar la següent hipòtesi: què passaria si sortís, diguem-ne, un 5% de no/no , un 10% de sí/no i un 49% de sí/sí? Doncs que el sí no tindria majoria, i en canvi, el sí/no, amb només un 10% dels vots, seria l’opció guanyadora. (Recordem que per guanyar un referèndum d’autodeterminació cal obtenir, pel cap baix, un 51% dels vots).

Tampoc la periodista Pilar Carracelas sembla gaire convençuda del format de la pregunta atès que, segons ella, “sobrerrepresenta l’statu quo”. Carracelas, com Sala i Martin, va encara més lluny: qüestiona la idoneïtat de la doble pregunta perquè “fa que diverses combinacions de resultats siguin difícilment interpretables i legitimables“. Amb Graupera, coincideix que dues de les tres possibles respostes porten al no, i que en conseqüència el sí a la independència necessitarà d’un esforç suplementari.

En definitiva: en què quedem? La pregunta, la famosa pregunta, està psicològicament esbiaixada cap al sí –com afirma J. J. Toharia– o més aviat està redactada de manera que estadísticament afavoreix el no, com argüeixen Sala i Martin, J. Graupera i P. Carracelas?

Francament, no ho sé. Al meu entendre, el sol fet d’haver-se posat d’acord i d’haver-la plantejat constitueix un èxit indiscutible dels partits sobiranistes. La prova és la cara de lluç bullit que els ha quedat als unionistes catalans i als espanyols en general. Està clar que a partir d’ara assistirem a un reguitzell d’enquestes, interpretacions i manipulacions diverses –com hem vist, de fet ja han començat. Però la bola de neu rodola ineluctablement pendent avall, i la hipòtesi més plausible, a hores d’ara –com ja apuntava Sala i Martin– és que la consulta no arribi a celebrar-se.

En què quedem? Doncs quedem que els sobiranistes catalans han plantejat a l’Estat un conflicte democràtic de molt difícil resolució. I que el més probable és que els poders espanyols hi reaccionin amb la fúria, la ceguesa i la intransigència que històricament els han caracteritzat. Tanmateix, és cert que, si la consulta s’arriba a produir, la interpretació dels resultats serà allò que a casa en diem feina de micos.

De tota manera, jo m’atreveixo a pronosticar que hem posat la primera pedra del futur estat català independent. Tot sembla indicar que aquest partit no el guanyarem pas comptant vots, sinó, com diu Toni Soler, per la manifesta incompareixença de l’equip contrari.

P.S. Perquè es vegi fins a quin punt estem tots confusos amb la pregunta de marres, llegiu-vos sisplau aquest article de l’Astrid Bierge on arriba a canviar fins a quatre cops de parer, abans d’arribar a la conclusió que… bé, llegiu-vos l’article: Som sobirans o no?