Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

No n’encerten ni una

Un repàs de les últimes estrambòtiques teories que alguns han d’inventar-se per tal d’evitar confrontar la realitat

Ja s’ha comentat prou aquests dies, no voldria perdre-hi gaire estona. Però com que aquest blog voldria constituir una mena de dietari del procés, no puc de cap manera deixar passar per alt l’abracadabrant article que el sociòleg Enrique García Calvo va dedicar al procés sobiranista: El misterioso caso catalán (El País, 31 de desembre de 2013). De tots els textos escrits sobre el que està succeint a Catalunya, aquest em sembla un dels més marcians –pel desconeixement còsmic que l’autor mostra envers la realitat– i alhora un dels més simptomàtics. 

És simptomàtic perquè es va publicar a El País i, per tant, ha passat a formar part de l’argumentari que l’esquerra espanyola fa servir contra l’autodeterminació dels catalans. Que, a més a més, fos escrit per un catedràtic de Sociologia (actualment en exercici a la Complutense), ho fa més greu encara. 

¿Cómo es posible que el pueblo más culto y moderno de la península caiga en esa regresión irracional?“, es demana Gil Calvo. La “regresión irracional” és, evidentment, el nacionalisme, el desafío, la deriva, etc. d’Artur Mas & cia. Estic cansat –ja ho he escrit alguna altra vegada– d’haver de lluitar tot lo dia per desfer amb arguments aquesta catalogació maniqueista de Raó = unitat d’Espanya / Emoció = independència de Catalunya. No hi insistiré més. 

El que fa absolutament sensacional aquest article és, però, una altra línia d’argumentació. Gil Calvo compara els “casos” català i alemany (els nazis, de nou), i arriba a la conclusió que “el factor responsable del hecho diferencial catalán y alemán es el modelo de familia troncal (también genuino de la comunidad foral vasconavarra), basada en la autoridad paterna y el reparto desigual de la herencia en beneficio del primogénito con exclusión del igualitarismo fraterno”

Vaja, que si els catalans (i la sra. Merkel) tendim a ser garrepes, insolidaris i nacionalistes és per causa de la institució de l’hereu. 

Dos intel·lectuals catalans han respost amb autoritat i ironia l’atzagaiada de Gil Calvo: primer ho va fer Joan B. Culla (Ara, 12 de gener) amb “Els nacionalismes culpables“. Dos dies més tard ho va fer Germà Bel a LV: “Nacionalisme völkisch i sociologia kitsch“. Culla s’ocupa en general de rebatre l’eterna culpabiltzació que comporta l’etiqueta “nacionalista”, posant l’accent en el fet que, a Europa, els nacionalismes autènticament perillosos han estat els nacionalismes d’estat. Germà Bel és més específic. Se’n fot sense embuts de les tesis de Gil Calvo, de la seva sociologia de barra de bar, i per rematar-ho li recorda al catedrático que tant a Espanya com a Itàlia, estats amb predomini del model familiar igualitari, hi va haver durant el segle XX sengles dictadures nacionalistes. 

Bel conclou el seu article recordant que “és més fàcil situar-se en la superioritat i el menyspreu moral que analitzar per què les dinàmiques socials a Catalunya i Espanya porten anys divergint, i si aquesta divergència té solució o no“. 

És una bona conclusió. Perquè els despropòsits continuen i continuaran. Diumenge passat (18 de gener), sense anar més lluny, el diari dels progressistes espanyols va publicar un article de César Molinas (economista, ex-assessor del PSOE) on es diu: “Cataluña se desarrolló gracias al Decreto de Nueva Planta, no a pesar de él“. No comment. També s’agafa a les velles teories de Vicens Vives per afirmar que Catalunya és un poble “menestral” i poc ambiciós. Tan poc ambiciós, que li cal l’ambició d’Espanya per poder passejar-se pel món. Xavier Sala i Martín es va apressar a respondre-li amb xifres, que no amb teories. 

És que no n’encerten ni una. I si enlloc de pontificar amb total desconeixement de causa deixessin de banda uns quants dies –o unes quantes setmanes– el catecisme d’El País i es dediquessin a parar atenció al que passa en realitat al nostre país?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tòpic de Capricorni

Quins són els tòpics més emprats aquests dies pels creadors d’opinió?

Als que ens agrada llegir articles d’opinió, amb el temps desenvolupem una mena d’instint per detectar fàcilment els tics, els llocs comuns, les citacions i les suposades lectures que a cada època es posen de moda.
Heus ací una colla de tòpics fossilitzats que alguns opiniatres (com en deia l’estimat Ignasi Riera) fan córrer sense solta ni volta:

1. Gaziel.  Ja fa mesos que alguns articulistes –particularment aquells que es declaren partidaris de la tercera via— recorren a l’antic director de La Vanguardia com a auctoritas per tal d’apuntalar els seus punts de vista. El problema és que hi ha dos Gaziels: el d’abans de la guerra civil, molt crític amb el catalanisme sobiranista, i el de després de la guerra, profundament desencantat amb Catalunya, amb Espanya i amb les potències aliades, a més de fustigador implacable de la intransigència castellana/espanyola com a causant dels conflictes peninsulars. Naturalment, els moderantistes tan sols fan esment del primer Gaziel. En Bernat Dedéu ha escrit un magnífic text (Gaziel s’ha perdut) desenmascarant aquesta pràctica. 

2. Tarradellas i el sentit del ridícul. Concretament, la frase que diu que va pronunciar Tarradellas: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”. L’apropiació de la figura de Josep Tarradellas, sobretot per part dels socialistes catalans, ha estat una mena de fenomen paranormal al llarg de més de 30 anys. Dic paranormal, atès que el pacte que va fer amb Suárez estava pensat bàsicament per impedir que les esquerres catalanes arrasessin a les primeres eleccions democràtiques. En qualsevol cas, la frase és un horror. Pertany a aquell tipus de filosofia de l’home del carrer que tant agradava a Josep Pla i que, en general, tant mal ha fet al país. Ah per cert, la frase no és de Tarradellas, sinó de Pla, com apuntava Manuel Cuyàs fa uns dies a El Punt/Avui. 

3. El nacionalisme. Em va deixar perplex llegir en un article del sempre ponderat J. L. López-Burniol una crítica exacerbada i gens contrastada al nacionalisme, així, sense especificar. La diatriba es trobava al final d’un text sobre les causes de la Gran Guerra (Aquell 1914…), però era claríssim que Burniol disparava de forma indiscriminada contra el nacionalisme català. Personalment, he insistit moltes vegades que hauríem d’anar deixant enrera l’ús del concepte “nacionalisme” per definir-nos, però fa mandra haver de donar constantment explicacions sobre les diferències entre els nacionalismes expansius, imperialistes, propis dels grans estats, i els nacionalismes defensius, de supervivència, propis de les nacions sense estat. En Joan B. Culla ho va deixar ben clar uns dies més tard a “Els nacionalismes culpables”, publicat a l’Ara.

4. El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. Citació literària que sempre queda bé per expressar la idea que algú espera que succeeixi alguna cosa que mai no es produirà. El tinent Giovanni Drogo de la novel·la espera, isolat en una fortalesa perduda, l’arribada d’un enemic que mai no arribarà. De la mateixa manera, segons alguns periodistes els catalans esperem amb ànsia la celebració d’una consulta que asseguren que mai no es celebrarà. No he llegit el llibre de Buzzati i probablement ja no ho faré: me l’han explicat tants cops que no paga la pena. Hi ha una variació possible a aquest tema de l’espera inútil: el poema de Kavafis “Esperant els bàrbars”. Llàstima que avui Kavafis ja no estigui de moda, perquè de bàrbars, haberlos, haylos.  

5. Kafka: el Procés. Home, no es pot pas negar que en aquest cas l’analogia és massa temptadora. A Enric Juliana, però, li plau més comparar el procés sobiranista català amb “El castell”. Una opció equivocada, al meu entendre, ja que si a “El castell” el senyor K. prova d’aproximar-se als misteriosos amos de la fortalesa, “El procés”, en canvi, descriu com K. malda per fugir de les inaprehensibles autoritats. Potser Juliana només mirava d’explicar la seva pròpia actitud i no la del país. 

6. La meva pàtria és… Qualsevol cosa excepte una pàtria. El tòpic presenta un seguit de variacions possibles, depenent de la pedanteria del comentarista.

6.1. Hi ha la variant consistent a afirmar que “la pàtria és la infantesa”. S’atribueix la frase a l’escriptor austríac R. M. Rilke, enorme poeta però amb una certa tirada a la fador metafísica. En la meva opinió, això d’atribuir a la infantesa totes les virtuts només es fa per la gran distància cronològica que ens en separa i per la sensació de decadència (física o moral) que ens suscita el nostre estat actual. Ser nen, en realitat, no és cap ganga. La prova és que allò que tots els nens desitgen amb més intensitat és fer-se grans. 

6.2. Una altra variant: “La meva pàtria és la llengua”. Aquesta també prové d’un grandíssim poeta, Fernando Pessoa, que exactament va escriure: “Minha pátria é a língua portuguesa“. Estaria bé si no fos pel detall que Pessoa va escriure la major part de la seva obra en llengua… anglesa. De ben petit la seva família es va mudar a Sudàfrica i la seva llengua de contacte amb el món extern va ser sempre l’anglès. Tan sols els seus poemes els escrivia en portuguès. La llengua, en Pessoa, constituïa doncs una altra infantesa perduda. 

6.3. Tercera variant: “La meva pàtria és el món (i la meva família la humanitat)”. Regust inconfusiblement anarquista, però avui dia la solen fer servir més aviat els anomenats “liberals” –és a dir, gent de dreta o d’extrema dreta. És bonica i tal, però no he conegut mai ningú que realment la posés en pràctica. Tinc un amic, lector impenitent d’El País, que sol afirmar aquesta mena de ximpleries, i quan vas a casa seva la totalitat dels llibres de la seva biblioteca són en l’idioma d’El País, i quan li preguntes pels viatges que ha fet resulta que tampoc ha sortit gaire d’El País.

6.4. “La meva pàtria és Martin Scorsese”. Aquesta l’acabo de llegir en una crítica cinematogràfica de LV. No està malament. També podria haver dit: “La meva pàtria és Francis Ford Coppola” o “La meva pàtria és José Luis Garci”. La qüestió és sempre la mateixa: fugir d’estudi i donar-se-les de cosmopolita. El problema amb totes aquestes belles frases és que la veritat no hi és pas en allò que es diu, sinó en allò que demostren els fets. Només cal furgar una mica (quins diaris i autors llegeix, a quins llocs va de vacances, en quina llengua es relaciona amb el món, quins partits vota, etc.) perquè la pàtria de debò aflori i desmenteixi l’esnobisme de l’autor. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El full de ruta socialista

El PSC-PSOE ja no pot enganyar a ningú amb els seus sopars de duro: el catalanisme s’ha fet gran i Espanya s’ha encongit

Cada cop anem sabent més coses sobre el famós projecte federal que els socialistes ens presenten com la panacea que projectarà Espanya a la tercera dimensió. A la nebulosa Declaració de Granada del 6 de juliol de 2013 la va succeir, fa dos dies, la reunió inèdita entre les cúpules del PSOE i el PSC a Barcelona. Els mitjans afins (o sigui gairebé tots a Barcelona i un dels grossos a Madrid) havien presentat aquest conclave com una data clau, on serien abordades mesures concretes a favor del federalisme, etc. etc. 

De tot plegat què n’ha quedat?  Doncs n’ha quedat una altra vagarosa declaració, anomenada full de ruta (gran innovació terminològica), que és tan inconcreta i tan poc ambiciosa com la del juliol. M’he pres el temps de llegir-me els dos documents. De fet no calia, perquè amb el que en diuen cada dia els diaris i els tertulians ja n’hi havia prou. Estalviaré al pacient lector el resum d’uns papers que no aporten res de substancial al debat territorial causat pel procés. No obstant, sí que m’interessa subratllar-ne una clamorosa absència. 

Ni a la Declaració de Granada ni al Full de ruta del 8 de gener hi apareix un qualificatiu que fa uns anys –no tants– era d’ús habitual en la fraseologia dels socialistes. Em refereixo a l’adjectiu plurinacional. Al Full de ruta barceloní, hi detecto, aplicat a Espanya, els genèrics pluricultural i plurilingüe. De plurinacional, ni rastre. Pasqual Maragall va ser potser l’últim socialista que va gosar parlar sense embuts d’Estat plurinacional. El juny de 2006, el PSOE va retirar aquesta expressió d’un text inclòs al projecte de llei de l’estatut dels espanyols a l’exterior. Ho va fer pressionat pel PP, que l’acusava (gran novetat) de “plegarse a las reivindicaciones de los nacionalistas“. Mai més l’han fet servir. 

L’eliminació del caràcter plurinacional d’Espanya en el discurs del PSC-PSOE em sembla un error colossal i una de les raons per les quals aquest partit pateix avui dia un naufragi electoral de dimensions insospitades. No acontenta la gran massa social de matriu castellana, cada dia que passa més al·lèrgica a qualsevol concepció realment plural de l’estat. I tampoc satisfà –aquest és el drama particular del PSC– la franja central del catalanisme, que s’ha fet major d’edat i es pixa de riure amb els discursets monàrquics sobre la “rica diversidad de nuestra gran nación“. 

Per solucionar el tema del tema, Espanya hauria de ser valenta. Hauria d’agafar el toro per les banyes i proclamar que dins l’Estat espanyol (o dins d’Espanya, tant és) hi ha quatre grans “grups humans”, quatre nacions. Que cap d’aquestes nacions no calça un número més que les altres, ni apareix a la Bíblia, ni prové de l’època del Big Bang, ni és indissoluble, perquè no hi ha res en aquest món que ho sigui. I a partir d’aquí articular un espai comú basat en el respecte i la igualtat de tots els seus ciutadans i també de totes les seves nacions. 

És una cosa que Espanya mai farà. No ho pot fer. Els seus polítics i funcionaris s’han passat molts segles bastint una ficció, una unitat inexistent. Al seu extraordinari “Inventari de jubilacions”, de 1992, J. M. Espinàs escrivia: “Tinc la impressió que el sentiment d’espanyolitat l’he perdut anant per Espanya. Quan he pogut conèixer Espanya, no m’hi he pogut reconèixer com a espanyol. […] No he pogut sentir, concentrada orgullosament en la meva individualitat, una mena de síntesi gairebé màgica de tantes diferències“. La síntesi màgica, Espanya ha maldat molt de temps per construir-la a la força, i no se n’ha sortit. És hora que es mirin al mirall i es reconeguin tal com són. Però no ho poden fer, perquè qui ho hauria de fer –els seus polítics, els seus mitjans, molt particularment els progressistes– no tenen el valor de tractar els espanyols com a majors d’edat i els amaguen l’ou amb Declaracions que són fum.   

I després ja ens pot venir l’Antoni Puigverd al darrere amb un flabiol sonant. No és pas que el sobiranisme pugni per cruspir-se el catalanisme (“El remat“). És que el catalanisme s’ha fet gran, i Espanya, la concepció d’Espanya, s’ha encongit. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari