Fiestas Patrias
Quan el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va declarar el passat 28 de juliol que “el nacionalisme es cura viatjant i llegint”, vaig sentir una íntima satisfacció, ja que precisament per aquelles dates jo em trobava a la capital del Perú. “A veure si és veritat, i per fi puc alliberar-me d’aquest tribalisme pintoresc que em fa estar pensant i enraonant en una llengua insignificant quan al meu voltant hi ha 400 milions de persones que en parlen una d’important de debò”, vaig pensar. Mentre passejava pels elegants barris residencials de Miraflores i Barranco em vaig veure imbuït de l’esperit del marquès de Jorge Mario Pedro Vargas Llosa, i em vaig sentir, com ho diria, imperial.
Però la família que m’hostatjava va insistir que també havia de conèixer aquells barris de Lima que no són tan residencials, i que ells anomenen “conos” o “asentamientos”. De manera que vam agafar el cotxe i ens vam plantar al barri mariner del Callao, a la Victoria, a San Juan de Lurigancho… Allà vaig descobrir que una ciutat són moltes ciutats, i que de tot aquell bé de Déu de gent que teòricament parlen l’espanyol, un gran nombre pateixen la mateixa síndrome que jo, i en realitat tenen com a primera llengua alguna de tan pintoresca com la meva. (El quítxua és parlat per uns 10 milions de persones i l’aimara, per uns 2 milions). En aquests desolats ravals no hi vaig trobar ni rastre del llorejat marquès, el qual, en algun dels seus escrits, convida amablement a tots aquests milions de persones que renunciïn a la seva parla materna per abracar el idioma común i així esdevenir, com per art d’encanteri, ciutadans del món.
Una altra sorpresa que vaig ensopegar en el meu viatge va ser que, justament el mateix dia que Catalá enunciava la seva recepta per als nacionalismes, a tot el país andí se celebraven les Fiestas Patrias, això és, la commemoració del dia que el Perú s’alliberà definitivament del jou espanyol (28 de juliol de 1821). La festa oficial va durar dos dies (el 28 i el 29), però des d’una setmana abans els carrers estaven tots engalanats de senyeres peruanes, els centres comercials feien descomptes especials i els anuncis a la tele eren d’una insistència obsessionant amb el tema de la peruanitat. Com passa als Estats Units, totes les cases lluïen orgulloses la seva ensenya bicolor, i molts automòbils la duien adossada a una de les finestres. Aquest fervor patriòtic resultava tan pervasiu que al llarg de tota la setmana es va infiltrar en els meus somnis i em va fer visualitzar l’insigne general San Martín el Libertador amb les faccions i aquell mig somriure sardònic tan típic del nostre president Artur Mas.
A poc a poc vaig anar descobrint més coses. El dia 26 el principal diari del país, El Comercio, publicava un article molt interessant de l’historiador José Agustín de la Puente Candamo (“La independencia y el Perú de hoy“), on desmentia la idea que jo m’havia format en el sentit que la població peruana va abraçar la seva emancipació de forma unànime i exaltada. “Se trató de un acontecimiento frente al cual se conjugaron ilusiones y temores. […] Sin embargo, frente a este deseo de conducir lo propio, unos hombres lucharon por obtener reformas en el gobierno virreinal. […] La separación de España encerraba múltiples cuestiones en el camino de la duda y de las incertidumbres. Por eso, la independencia supuso una guerra civil, una lucha entre los mismos peruanos sobre el porvenir del país. […] Fueron miles los peruanos quienes lucharon en el ejército del rey en la batalla de Ayacucho. […] Ese debate se dio en la misma vida cotidiana, y en muchos casos en la intimidad de una misma familia. Todos eran peruanos, pero vivían matices o discrepancias frente al tema de la emancipación. […] En este proceso, los peruanos se fueron acercando progresivamente a la voluntad de separarse de España, por el camino de las dudas, de los hechos concretos, de la reflexión. […] Es más, incluso no pocos españoles que vivían en el Perú aceptaron la independencia.”
Aquestes ratlles em van fer rodar el cap. O sigui que el procés d’independència del Perú, exceptuat el seu caràcter bèl·lic, havia estat en essència molt similar al nostre: sembrat de dubtes, de divisions, de discussions familiars, de promeses federals i fins i tot amb uns espanyols que, a desgrat del seu origen, van decidir apostar per la naixença de la nova República. Ho heu sentit, estimats amics de Súmate?
Va ser aleshores que vaig capir el sentit profund de les declaracions del ministre. Tot viatjant i llegint, com ell recomana, finalment havia entès que el nacionalisme és simplement el patriotisme dels que no tenen estat, i que el patriotisme és el nacionalisme dels que sí que en tenen. I també vaig poder constatar que el nostre procés d’emancipació no era pas gaire res de l’altre món; que, de fet, tots els països que s’havien alliberat dels seus opressors havien tingut, abans de la desconnexió, les mateixes incerteses i els mateixos entrebancs que patim nosaltres. I per totes aquestes coses, no puc sinó agrair al senyor Rafael Catalá que em donés tan savi consell, tot i que en honor a la veritat la idea no sigui ben bé seva, sinó de Pío Baroja, i una mica, també, dels milers de saberuts cosmopolites que ens l’han repetit obsessivament al llarg de l’últim segle. ¡Que viva el Perú, señores!