Ulleres de pinçanàs

Suma y sigue… La llista de presumptes cervells més o menys il·lustrats que insisteixen a comparar el moviment independentista amb els nazis o amb qualsevol altre repugnant totalitarisme s’incrementa cada dia que passa. Aquesta setmana, a part del batlle de Saragossa J. A. Belloch, que es comenta tot solet, li han passat el torn a Jordi Llovet. 

Llovet és un eminent professor universitari jubilat, crític i traductor literari. Fa un parell d’anys va fer una certa forrolla el seu llibre “Adéu a la universitat”, on lamentava els estralls que ha causat el pla de Bolonya i la seva conseqüència lògica, allò que ell anomena l’eclipsi de les humanitats. Aquest llibre va ser contestat amb tota la ironia i tota la mala llet per un altre professor de literatura, Jordi Gràcia, amb el llibre-pamflet “El intelectual melancólico”. Com en deia Umberto Eco? Ah sí, apocalíptics i integrats. 

Llovet fou el meu professor d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona. Era un tipus brillant, gens propens -que jo recordi- a la malenconia. Capaç d’improvisar una ària de Donizetti enmig d’una classe sobre Flaubert i de relacionar-la amb Madame Bovary. Coneixia el petit apartament de Frank Kafka a Praga millor que casa seva, i un dia ens dibuixà a la pissarra un plànol exacte de l’habitació de l’escriptor, per demostrar que es corresponia de manera precisa amb l’habitacle de Gregor Samsa a “La metamorfosi”. Estava barallat a mort amb Joaquim Molas -en desconec la raó- i exhibia una certa tendència al dandisme estètic que no lligava gaire amb la seva tirada pels escriptors germànics més espessos. 

Llovet sempre ha manifestat una olímpica displicència envers el nacionalisme català, que ell associa a una barreja letal entre la caixa registradora del senyor Esteve i la fortor de les xiruques del Centre Excursionista de Catalunya. Com per a tants intel·lectuals d’esquerres catalans de l’últim quart de segle, Jordi Pujol fou i continua essent la seva bèstia negra. 

Tot això està molt bé i només faltaria que la gent no pogués opinar el que li donés la gana sobre política. El problema és quan l’opinió excedeix un determinat límit, que hauria de ser el del Codi Penal. Perquè és o hauria de ser un delicte comparar tan a la lleugera moviments criminals com el nazisme i l’actual independentisme català.

Estètica i poder és un article de Llovet publicat dijous passat al Quadern de cultura catalana d’El País. Comença dient: “Només els totalitarismes es poden permetre l’ús i l’abús d’elements estètics per afirmar-se”. Enumera uns quants d’aquests totalitarismes i tot seguit, perquè ningú no es confongui, dispara:

“L’exemple més notable, molt present en la memòria dels nostres lectors (si més no, en la memòria audiovisual), és el del Tercer Imperi alemany: grans desfilades amb soldats perfectament arrenglerats (avui encara es veuen a les parades de Corea del Nord); abundor d’estendards, senyeres i domassos; discursos altisonants que no solen dir gairebé res, llevat de tòpics; aplecs de masses entusiastes; insígnies de tota mena; projecció de les dites insígnies en les tasses per prendre el cafè i, si fos el cas, les arracades de vestir, eixugamans i samarretes, etcètera. Hom entendrà perfectament a què em refereixo”. 

Se li entén tot, senyor Llovet, no s’amoïni. El text continua en la línia diguem-ne Cercas (“societat amb voluntat d’identitat total” contraposada a “democràcia veritable”), per acabar en allò que vàrem denunciar a l’anterior entrada: la fal·làcia sentimental:

“Tots els parafernals i l’oriflama estètiques que hom es pugui imaginar -manifestacions, grogors disperses, cadenes humanes, samarretes tribarrades o quadribarrades, tant se val- acaba topant amb un discurs racional més poderós que els pressupòsits del moviment estètic mateix, que el redueix i el minimitza fins a l’estatus de l’anècdota sentimental”. 

Discurs racional més poderós? Ehem. Quin? El de Belloch, el de Bono, el de Corcuera, el de Felipe González (“es imposible porque no puede ser”)? I això per esmentar només els d’esquerres… D’altra banda, per quina raó Jordi Llovet no deia ni piu quan la Rambla era plena -encara ho és- de figures de toreros, de flamenques i de barrets mexicans? Només el molesten els clauers amb l’estelada?

Com ja hem denunciat a bastament en aquest bloc, Llovet caricaturitza una legítima opció ideològica com si fos una mena d’emulsió sentimental, i hi oposa l’altra, la contrària, com a dipositària exclusiva de la racionalitat: “una opinió molt més contrastada, mesurada, enraonada i dialèctica que tota manifestació estetitzant, sensorial, sentimental i emocional”. La conclusió de l’articulista és, doncs, la mateixa que la de Vargas Llosa, Cercas i cia: “Perquè els totalitarismes no tenen límit; la democràcia, sí”. 
  
En fi, què voleu que us digui. Comencen a cansar.  

L’error de Descartes és un llibre publicat el 1994 per Antonio Damasio, un neuròleg portuguès que dedicà 267 pàgines a demostrar una teoria (aleshores) insòlita: que els occidentals hem incorregut en un immens error quan hem volgut separar el “cervell” del cos o l'”ànima” del cos. Sí, ja sé que el nostre entranyable Eduard Punset també hi ha dedicat quatre o cinc llibres, però (em sap greu) el primer fou Damasio. La tesi de Damasio és que a l’hora de prendre una decisió no existeix una part “racional” desvinculada d’una part “emocional”. Totes dues actuen coordinadament, de manera que, contràriament a l’opció científica tradicional, els sentiments són tan cognitius com les altres percepcions (Jesús C. Guillén).  

Dos anys més tard, el 1996, Joseph Ledoux, professor de neurociència a la Universitat de New York, publicava El cervell emocional, on també subratllava el paper clau de les emocions en la presa de decisions del cervell “racional”. Ledoux explica de forma molt planera com aquelles parts del cervell que vehiculen les emocions, particularment el sistema límbic i el còrtex frontal lateral i medial, afecten profundament el nostre capteniment, el nostre pensament i les nostres vides. 

Tot plegat podria resumir-se en un simple axioma: primer sentim l’emoció, i és només a posteriori que elaborem una argumentació racional per tal d’explicar-nos-la. 

Tot això ve a tomb d’algunes decisions o posicions ideològiques que ens poden resultar xocants però que en realitat obeeixen a aquelles pulsions obscures que Freud anomenava “Id” (Allò) i que piloten les nostres vides més del que nosaltres voldríem. 

Quan, per exemple, alguns opinadors de casa nostra s’entesten a qualificar de “sentimentalitat catalana” allò que va moure tants milers de persones a organitzar i formar l’admirable Via per la Independència, no comprenen que:

1. Com escriu David González a LV, “Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment s’ubiquen a la base de la racionalitat”. 

2. Oposant una pretesa “sentimentalitat” a un suposat “seny” basat en la raó i no en els sentiments, l’únic que fan és donar carta de superioritat a les seves pròpies emocions per damunt de les dels altres.  

3. Tan sentimental o racional és defensar la independència de Catalunya com la unitat d’Espanya. O defensar una hipotètica tercera via (potser aquesta és l’opció més sentimental de totes). 

És per això que, quan Javier Cercas o Fernando Savater o Jaume Cabré, justament valorats per la seva enorme vàlua com a escriptors, entren en el debat polític i i defensen una determinada opció, hem d’agafar les seves opinions amb pinces. El fet que aquestes persones pensin de la manera que ho fan, ve determinat per la manera com senten. En l’origen de la defensa numantina de la legalitat constitucional per part d’un Cercas hi ha probablement un vincle emocional molt fort amb Espanya. I darrera les explanacions professorals d’un Junqueras, farcides de dades històriques i de xifres favorables a la independència dels catalans, hi ha també un vincle emocional molt potent, pilotant la nau de les argumentacions racionals. 

És perfectament lícit que així sigui. Però tinguem-ho clar i no ens deixem engalipar pels qui despatxen els moviments populars i socials com a febrades més o menys epidèrmiques i temporals. La rauxa és una de les múltiples formes del seny. 

Primera

No sóc seguidor de la sèrie de ficció històrica espanyola “Isabel” –en general, no segueixo mai, per sistema, cap sèrie de ficció històrica de la mena que sigui. Veure els actors disfressats d’aquella guisa i impostant un llenguatge semi-cavalleresc em fa venir angúnia i canvio de canal de forma automàtica. (A banda que això de “ficció històrica” conté sempre un previsible oxímoron). 
Si, a més a més, la sèrie està produïda per espanyols o catalans, amb més raó encara en fujo com gat escaldat: la pompositat, el romanticisme xaró i la graponeria envers els fets reals són de ben segur encara més exagerats. Les produccions britàniques són una altra cosa, però ni tan sols aquestes me les puc empassar. 

Dit tot això, em sembla un error monumental que el director del Museu d’Història de Barcelona decidís no permetre el rodatge dels capítols d'”Isabel” que s’havien de gravar al Saló del Tinell i a la Plaça del Rei. Més enllà de la versemblança de l’acció històrica que es vol representar –probablement nul·la, com he dit–, la decisió és estúpida perquè proporciona munició argumentativa als qui denuncien tics totalitaristes en els mitjans –i en la societat– catalans. L’intent de rectificació de Xavier Trias fa tard, i a més una rectificació no aplacaria les ires dels qui ja s’han llençat a la jugular del consistori barceloní, ni tampoc deixaria gaire satisfets els qui, per contra, troben la mar d’encertat el fet que no es permeti rodar el nyap del “monta tanto” a casa nostra. 

Hem de ser molt cauts, molt nets, extremadament escrupolosos amb tot el que fem d’ara endavant. Com titulava avui un rotatiu del país, “El món ens mira”. I al món civilitzat, per un general, no li agraden gens les prohibicions arbitràries.   

Segona 

El dia 18 d’aquest mes en Vicent Partal publicava el següent editorial de Vilaweb: La Unió juga amb foc. M’agrada llegir en Partal per la mateixa raó que m’agrada escoltar-me un company de feina que, en tot això del procés, sempre hi veu el got mig ple. No obstant, una cosa és veure el got mig ple i una altra de ben diferent és sobrevalorar les pròpies forces. 
Que “l’ofensiva espanyola per a fer creure que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea és propaganda política interessada” em sembla d’una evidència cristal·lina. És precisament en aquesta batalla que ens trobem, ara. Tanmateix, pretendre que la UE hagi de tenir por de les terribles conseqüències econòmiques que li comportaria el fet que Catalunya quedés fora de la Unió, això ja són figues d’un altre paner. Molt em temo que l’actitud de la UE en relació al “cas dels catalans” és la mateixa que van tenir els altres països europeus quan es va signar el Tractat d’Utrecht: I couldn’t care less, és a dir, ens importeu un rave.

Si al damunt és el nostre mateix president qui cau en aquesta curiosa forma de cofoisme (“Ja se n’ocuparan [els europeus] de no fer-se mal“), la qüestió comença a ser inquietant. Em recorda massa allò de “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS”. 

Si no ho he entès malament, la Unió Europea no és una unió de pobles ni de ciutadans: és una unió d’estats. I els estats faran tots els possibles per ajudar-se mútuament si veuen que la integritat territorial d’un d’ells està en risc. És ben possible que aquesta forma de sobirania estatal estigui actualment en crisi, i sens dubte seria desitjable que la UE tendís cap a altres formes de sobirania més flexibles i horitzontals. Però la crua realitat és la que és. Ara mateix els interessa més tenir estabilitat a l’Europa meridional que no pas cap dels possibles beneficis que es derivarien de la nostra independència. I d’altra banda, és que us penseu que França, la jacobina França, donarà mai suport a una secessió que demà passat li pot esclatar dins les seves pròpies fronteres? 

Cal seguir amb molta atenció el procés d’Escòcia, perquè si aconseguim fer equivaldre, dins la ment de tots els europeus, el seu cas amb el nostre, ja tindrem molt guanyat. Com a mínim per a celebrar el referèndum. Aquesta és l’única escletxa per on veig que tenim una possibilitat real.

Benvinguts doncs els missatges esperançadors, però no fem brometes ni enganyem la gent: això no serà pas un camí de roses. 

L’altra gran sorpresa de diumenge passat ens la vàrem endur amb la senyora Elvira Lindo i el seu escrit “Un silencio elocuente.” Si el de Cercas ens va sobtar, aquest de la sra. Lindo, directament, fa venir basques. La seva tesi porta al límit la idea tan estesa a Espanya segons la qual ara com ara hi ha instal·lat a Catalunya un clima irrespirable d’unanimisme (llegiu el post anterior); és a dir, de falsa unanimitat i de manca de dissidència al nostre país. Dic que la porta al límit perquè, passant-se pel forro tots els límits de l’honestedat moral, l’escriptora madrilenya arriba a comparar el “silenci”que es respira avui dia a la societat catalana amb el que pesava sobre el País Basc durant l’època del terrorisme. 

“¿No se acuerdan? Iba uno al País Vasco y sentía esa espesura. Se sentaba uno a una mesa y se hablaba de todo con esa gran cordialidad propia del norte hasta que llegaba el momento en que a cada comensal se le perdía la mirada por tener en mente algo de lo que no se podía hablar. Ocurre ahora con el asunto catalán. ¿Qué piensan nuestros amigos? A los de allí, me refiero. Porque finalmente son los que callan con más finura. ¿Qué piensan? Viendo la televisión catalana este verano he podido escuchar a algunos personajes públicos y tenían en común su postura independentista. O al menos no coincidió que yo diera con un entrevistado que tuviera una voz discrepante. ¿Es que los que disienten no quieren salir a dar su opinión, que no la tienen clara?, ¿o es que no les invitan a los programas?“

No es pot caure més baix. Em pregunto quants dies o quants minuts va estar-se la sra. Lindo mirant TV3 o 8TV perquè es produís la prodigiosa coincidència de no haver-hi topat amb cap veu discrepant. Em pregunto, també, si es va dignar cap dia a asseure’s a la terrassa de qualsevol cafè i parar l’orella a les converses que sentia al voltant. Els catalans som mediterranis, això és, bocamolls de mena: abans preferiríem fer-nos matar que tancar la boca per dir-hi la nostra sobre qualsevol fotesa. Per sort, l’Agustí Colomines va ocupar-se amb un post al seu blog de respondre com cal aquestes repugnants insinuacions: “Quina bola!” Heus aquí la llista de “dissidents”, amb nom i cognoms, que Colomines enumera i que apareixen constantment a tota mena de mitjans catalans, públics i privats, i que qualsevol espectador o lector català ben informat pot reconèixer:

“Joan López, Alejandro Tercero, María Jesús Cañizares, Rafael Jorba, Lluís Foix, Gonzalo Bernardos, Gemma Galdon, Albert Montagut, Juan Carlos Girauta, José Antich, Xavier Vidal-Folch, Enric Juliana, Cristina Fallarás, Joaquim Nadal, Laia Bonet, Ricard Fernández Deu, Juan Arza, Joan Queralt, Jordi Barbeta, Sònia Domènech, Agustí Colom, Xavier Sardà, Juan José López Burniol, Antoni Puigverd, Tirso Gracia, Milagros Pérez Oliva, Jordi Mercader, Oriol Bartomeus, Andreu Mayayo, Joan Tàpia, Toni Comin, Miquel Porta Perales, Joaquim Coll, Núria Ribó, Àlex Sàlmon, Borja de Riquer, José Miguel Villarroya, Ignacio Martín, Josep Maria Cardellach, Jesús de Miguel, Manuel Delgado, Toni Bolaño, Antoni Segura, Veronica Fumanal, Oleguer Sarsanedas, Lluís Bassets, Esperanza García, incloent-hi Luis del Olmo, Julia Otero o Jordi González i un llarg etcètera. A banda que hi podríem afegir el bon nombre de polítics del PP, C’s, PSC i ICV-EUiA que acudeixen a tertúlies o els fan entrevistes i que es mostren desimboltament contraris a la independència. Qui ho pot negar això? Que algunes de les persones esmentades, per bé que no totes, estiguin d’acord en què cal consultar el poble per resoldre l’escull on som ara no ha de servir per amagar el fet, real, que totes les versions de l’unionisme s’expressen amb normalitat en els mitjans públics i privats.”

L’evidència és aclaparadora; les visions d’aquestes dues llumeneres del progressisme sucat amb oli no poden estar més distorsionades: aleshores la pregunta és: com és possible que persones ben informades, sensibles i hem de suposar que intel·ligents siguin capaces de deformar la realitat d’aquesta manera? 

La resposta, d’aquí a dos posts (L’error de Descartes). 

El text és estremidor. Comença dient que a Catalunya els últims temps estem vivint en una “suerte de totalitarismo soft” causat per una malura anomenada “unanimismo”: “la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia”. Bé, ja ho discutirem en una altra entrada, això. Ara bé, sens dubte el pinyol de l’article és l’afirmació següent: “No hay nada menos democrático que el derecho a decidir”. Segons Cercas, es pot ser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir. Caram senyor Cercas. I això com es menja? Doncs amb la cantarella habitual: perquè la Constitució diu (segons ell) que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol (és mentida: diu que resideix en el poble espanyol, però no en el seu conjunt; atención al dato). I com que la Constitució diu això que Cercas vol que digui, la conclusió és clara: “Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo rojo o no: tengo que pararme”. 

Em sap greu perquè Cercas és un bon escriptor (que encara seria millor si deixés d’esforçar-se tant per semblar Roberto Bolaño) i, fins ara, sempre s’havia mostrat com una persona raonable en opinar sobre el contenciós català. Però el curiós símil que fa amb el semàfor m’ha fet pensar en una escena de la pel·lícula “Gremlins”, que la meva filla aquests dies està mirant per desena o onzena vegada. No sé si vosaltres la recordeu: és aquella en què un dels gremlins dolents (com aquest negre de la foto), per tal de provocar un accident, es dedica a manipular els cables del semàfor d’una cruïlla molt transitada. Doncs bé, al meu entendre, l’argument de Javier Cercas -aparentment impecable- falla per aquesta banda. La caixa del semàfor de la vida política espanyola seria el Tribunal Constitucional. És aquest Tribunal qui ha de dictaminar si una determinada llei és constitucional (semàfor verd) o no ho és (semàfor vermell). El problema és que a l’Estat espanyol el Tribunal Constitucional està comandat per gremlins. I la prova d’això és que fa només uns dies el seu president, que com a tal posseeix el dret de desempatar una votació, va ser confirmat en el seu càrrec malgrat haver-se provat que entre el 2008 i el 2011 havia militat en el PP i que el 2005 havia emès judicis duríssims contra les institucions catalanes. La votació ja sabeu prou com va anar: 9 a 2 a favor de ratificar el senyor Francisco Pérez de los Cobos. Els dos vots en contra van ser… dels dos juristes catalans que hi ha al TC. 

Abreugem: en tot estat de dret hi ha unes regles del joc i hi ha uns àrbitres que s’encarreguen de fer-les complir. A Espanya, com es va veure arran de la sentència de l’Estatut, les regles són parcials i els àrbitres estan comprats. De les regles del joc a l’Espanya constitucional ja n’havíem parlat en un post anterior (Boris Vian i les regles del joc). Avui l’Antonio Franco ho feia anar d’una manera molt graciosa en una tertúlia: “No pot ser que totes les entrades que fa un jugador siguin penalty i les que fa el contrari totes siguin joc viril”. És per això que no li puc comprar a Cercas la seva argumentació. Amb permís del Constitucional o sense, jo tinc dret a decidir si, davant d’un semàfor manipulat, em convé més aturar-me o travessar el carrer per salvar la pell. 

Diumenge passat Enric Juliana va escriure una de les seves encícliques dominicals a LV. Es titulava “Algú va volar sobre el niu del cupo“. El director adjunt del Diari de diaris hi feia un repàs a vista d’aguilot de les diferents circumstàncies que han convertit l’Espanya actual en un “manicomi” (sic). Entre elles, per exemple, el fet que Extremadura, la regió més pobra i receptora neta de la “solidaritat territorial”, es permeti la frivolitat d’abaixar impostos, o que a Pamplona i a Bilbao hi hagi ara mateix un emprenyament sideral contra els (socialistes) catalans per haver gosat qüestionar el privilegi carlí del concert econòmic. Però Juliana també inclou (entre aquestes circumstàncies que fan d’Espanya un país de bojos) l'”absència de mà esquerra a Catalunya, on la sentimentalitat ja ha desbordat totalment les fredes defenses de la intel·ligència política“.

Hummm… examinem la frase de Juliana. Quan a Catalunya algú parla -habitualment en sentit despectiu- de “sentiments” o “sentimentalitat”, de seguida sentim a la gola el reflux de Vicens Vives i la seva canònica interpretació de la política catalana com una acció marcada per dos pulsions o principis antagònics: el seny i la rauxa. Segons Vives, quan Catalunya s’ha deixat emportar per la rauxa, només se n’han derivat desgràcies irreparables: els Segadors, els atemptats anarquistes, el caos dels primers mesos a Barcelona després de l’aixecament de Franco. Per contra, quan la seva legítima “voluntat de ser” ha estat convenientment amorosida pels dictats del seny, els catalans han trobat un encaix més harmònic en el món (que és Espanya). La rauxa seria l’estirabot de Companys l’octubre del 1934 i també seria “un camió amb la cabina plena d’emprenyats escoltant Lluís Llach a tot volum”, per dir-ho a la manera caricaturesca de Juliana. El seny català, en canvi, seria l’Operació Reformista de Miquel Roca i també la camaleònica habilitat de mudar de pell d’un J. A. Samaranch. Actualment, la suprema encarnació del seny seria Josep Antoni Duran i Lleida torpedinant dia sí dia també el programa de Govern amb què es va presentar a les eleccions. Deu ser el que queda de les fredes defenses de la intel·ligència política. 

Tot plegat encara resulta més interessant si hi afegim la tradicional distinció entre dos tipus de nacionalisme: el d’arrel germànica, nascut sota l’advocació de J. G. Herder i el Romanticisme alemany, segons el qual la humanitat està dividida de manera natural en nacions culturals, i aquestes són l’autèntic subjecte polític, per damunt de l’Estat; i el de filiació francesa, formulat per Ernest Renan, per qui la base del concepte de nació es troba en la volunta col·lectiva i sobirana d’un conjunt d’individus, independentment del seu origen lingüístic, ètnic o identitari. O sigui, sentiment versus raó, de nou. 

Al nacionalisme català se li ha atribuït sovint, de manera gens innocent, el fet de basar-se de forma exclusiva en el model germànic. A Jordi Pujol sempre se’l va vincular (o es va vincular ell solet) a les teories tel·lúriques de Herder. Això va donar pàbul a la seva desqualificació rotunda per part dels “afrancesats” (jacobins) catalans i espanyols que consideren que l’existència en un territori d’una llengua i una cultura diferenciades no és motiu suficient per constituir-se en nació. Tots aquests “renanians” trobaren després un altre para-sol ideològic més homologable en el concepte de “patriotisme constitucional” de J. Habermas. Que personatges tan visceralment nacionalistes com José María Aznar s’acollissin al pretext del patriotisme constitucional diu molt de les veritables intencions dels promotors d’aquest bunyol intel·lectual.

Però aquest article només volia parlar, al cap i a la fi, d’Enric Juliana i de la sentimentalitat catalana. Tot el que he escrit abans pot servir de context al lector d’aquestes ratlles per capir una mica més bé el sentit maliciós de l’expressió. Quan Juliana escriu que “la sentimentalitat ja ha desbordat les fredes defenses, etc.”, el que en realitat vol dir és que el sobiranisme català no és més que foc d’encenalls, un rampell provisori que passarà com tots els rampells i que quedarà en no-res, com ha declarat aquesta setmana el Gran Gurú de la Internacional del Seny.

La sentimentalitat, al capdavall, té mala premsa. Està lligada amb passions descontrolades, amb incontinència emocional, amb sobrecàrregues hormonals. És una emoció primària més pròpia d’una pel·lícula d’Almodóvar que d’un projecte de país europeu. 

Tanmateix, el que Juliana i molts altres no saben veure (perquè no els interessa veure-ho) és que el sobiranisme català fa temps que s’ha alliberat de la càrrega del sentimentalisme cultural i lingüístic (d’ètnic no en va ser mai) propi dels temps de Pujol. Les noves generacions no tenen cap problema a desitjar la independència de Catalunya en llengües diferents al català (i sí, també en castellà), com molts vàrem comprovar a la manifestació de l’11-S de 2012. La immensa majoria del país prové d’orígens culturals mixtos o directament foranis. La reclamació catalana actual té molt més a veure amb l’exercici d’un dret democràtic fonamental que no pas amb una dèria nacionalista segregada pel sistema endocrí. És a dir, té molt me? a veure amb Renan que amb Herder, tot salvant les simplificacions.

Així doncs, pitjor per ells, si volen continuar observant la realitat catalana amb les ulleres de fa 30 anys. Estan neguitosos, no acaben de controlar la situació com sempre havien fet, i això fa que el periodista estrella del grup Godó escrigui al final del seu article una sentència tan lapidària com vagament amenaçadora: “Res absolutament decisiu no passarà demà, ni demà passat, digui el que digui la sentimentalitat”. A sus órdenes, mi general.

El cas és que, de la mateixa manera que fa temps s’acusava alguns polítics d'”apropiar-se de la bandera del catalanisme”, ara alguns patrimonialitzen sense manies la bandera del seny. Però a mi em fa l’efecte que, en el moment històric que estem vivint, els més proclius a la sentimentalitat no són pas els catalans partidaris de decidir lliurement el seu futur, sinó els qui, incapaços de tallar els lligams emocionals que els uneixen a Espanya, s’estimen més continuar-hi units contra tota lògica, malgrat que aquesta dependència suposi un perjudici evident per als interessos dels seus conciutadans.    

De vegades, les coses són més simples del que semblen. Els poetes han estat sempre reputats com una mena d’oracles que hi veuen clar allà on la resta de mortals no distingim un hipopòtam d’una guatlla. Aquests dies espessos, caliginosos de juny, tan plens de picabaralles partidistes, ens havien fet perdre per moments la capacitat de judicar correctament tot el que està passant al nostre voltant. L’Enric Casasses, amb un parell de ratlles al final d’una entrevista, em va fer sentir de nou l’escalfor dels moments primigenis.

Es tracta d’una d’aquelles cròniques/entrevistes que apareixen publicades a LV sota l’epígraf “El creador”. La peça periodística, obra d’en Toni Coromina, fou publicada el dia 3 d’aquest mes amb el títol “La poesia no és flor d’un dia“.

Paràgraf final. No gaire llarg. Tot just tres ratlles i mitja. 

Més que suficient.

“Parlant de l’eufòria independentista”, escriu el cronista, “Enric Casasses en té una opinió molt clara. Considera que “la cultura catalana ja és independent, plena i compacta. No és una província d’una altra llengua. Tard o d’hora, el país s’articularà en aquest sentit, diguin el que diguin els diners i els poders“. (I digui el que digui La Vanguardia, hi hagués afegit un follet maliciós). 

És tan clar, tan transparent i tan poc discutible que sembla mentida. Però resulta que és veritat. Només un altre poeta, cent setanta-dos anys després, podia esmenar la plana a Lo Gaiter del Llobregat quan escrivia allò de: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, […] però sí a la literària…“. 

Com no se’ns havia acudit abans? És precisament la independència i la potència de la cultura catalana (de la seva literatura, del seu art, del seu cinema, etc.) el que finalment farà espletar -tal com li agradaria dir-ne a un gran amic de Casasses, el poeta i pintor Perejaume- la creació d’un estat independent, s’hi posin com s’hi posin els del Pont Aeri. Per què? Doncs perquè a un Cabré o a un Plensa o a un Savall no els pot aixoplugar políticament una comunitat autònoma. Ni tan sols un estat federat. És exactament el contrari del que pensava Rubió i Ors, el nostre estimat Gaiter: Catalunya pot aspirar a la independència política, puix la seva cultura pesa massa com per poder sobreviure dins la cotilla d’un estat aliè.

Ho diuen els poetes i és profecia. 

La setmana passada es va produir l’incident aquell entre l’alcalde de Girona, en Carles Puigdemont, i l’insigne hereu de la corona hispànica. Bé, ja sabeu com va anar: en un acte oficial on van coincidir, el polític electe va fer una declaració favorable al dret a decidir i el borbó dilecte va contrarestar amb allò que fa tan bonic del respecte a les regles del joc. En realitat, tot plegat va ser molt més pesat, i la rèplica monàrquica es va envoltar d’aquell gust per la retòrica de missatge de Nadal que solen gastar els membres de la Casa: “La seguretat jurídica neix d’una voluntat d’estabilitat i de respecte a les regles del joc”. Gallardón, des del seu seient, anava fent que sí. 

De tots els sucosos comentaris que ha suscitat l’anècdota, personalment em quedo amb el que va escriure en Sebastià Alzamora a l’Ara el dimarts dia 4: “Tornem-hi amb les regles del joc“. I de tot l’article, el millor és sens dubte la referència que hi fa a un conte de Boris Vian, “Una trista història”. Us el transcric: “En un conte del 1952 titulat Una trista història, el gran Boris Vian esmenta la relació entre un general i un seu presoner que cada dia es jugaven la llibertat del presoner a veure quin dels dos componia abans el seu nom en un plat de sopa de lletres. Si ho aconseguia el presoner, quedava lliure. Si el primer a compondre el seu nom dins el plat era el general, el presoner havia d’ingerir una doble ració de l’odiosa sopa. Les regles del joc estaven clares, però hi havia un problema en contra del presoner: i era que ell es deia Joseph Ulrich de Saxakrammerigothensburg, mentre que el general tan sols es deia Pol”. 

Les regles de joc que alguns tant es posen a la boca aquests dies són com les del conte de Boris Vian. La qüestió fonamental és: en un estat de dret (paraulota que detesto), qui dicta les regles del joc? Perquè si els qui les dicten o les reformen són sempre els mateixos, està clar que el presoner, com escriu Alzamora, es veurà condemnat a menjar doble plat de sopa de lletres de per vida.

Al capdavall, el que ha predit l’enquesta d’aquest passat divendres no és més que una forma més prosaica de proclamar allò que diu la cançó de Vian Le Déserteur: “C’est pas pour vous fâcher, / il faut que je vous dise, / ma décision est prise, / je m’en vais déserter”. 

Sóc conscient que a hores d’ara la quantitat de garrotades que estic repartint en aquest blog als polítics socialistes i/o ecosocialistes potser resulta un pèl excessiva. Però és que no passa dia que no ens delectin amb una o altra broma de gust dubtós en forma de declaracions, manifestos o amb posicions tan canviants com les del Kama Sutra. 

Agafem per exemple el cartell que s’ha empescat la Núria Marin, alcadessa de L’Hospitalet. He escoltat en alguna tertúlia que, des d’un punt de vista independentista, n’hauríem d’estar encantats. “Això és el que voldria jo que fessin també els polítics del PP!”. Està entès. Defensar el No a la independència implica acceptar, ni que sigui a desgrat, la possibilitat de celebrar la consulta. Tanmateix, potser les coses no són tan simples com això. 

Sempre he pensat que la idea de federalisme o, encara més, de confederalisme resulta massa complexa en el context de la cultura política espanyola. Amb alguna excepció de curta durada, l’estat espanyol presenta una tradició històrica (alzamientos, cops d’estat, enfrontaments fratricides) gens propícia a les subtilitats i als delicadíssims equilibris que comportaria l’aplicació d’un federalisme asimètric de l’estil dels que s’apliquen a Alemanya o als Estats Units.  Ja ni entro a valorar el que suposaria una confederació com la que constitueix l’estat suís, on cada cantó fa la seva sense que els altres s’hi fiquin en absolut. L’autèntica prova del nou de qualsevol democràcia és el respecte a les minories. El federalisme i el confederalisme serien, doncs, un intent de blindar jurídicament aquest respecte, de manera que les minories nacionals que formen l’estat espanyol poguessin, per exemple, tenir dret de veto a l’hora d’aprovar-se al Congrés les lleis que afectin directament els seus territoris.

Això a Espanya és inconcebible. 

És inconcebible i els socialistes ho saben perfectament. 

D’aquí la campanya de l’alcaldessa de L’Hospitalet. Davant l’amenaça que el campetxano president del CE Hospitalet, Miguel García, es presenti a les municipals enarborant la bandera de Ciutadans -és a dir de l’espanyolisme més rampant-, la reacció de Núria Marin ha estat apel·lar a les vísceres dels seus conciutadans per tal d’evitar la fuga de vots per aquest flanc. Fixeu-vos bé en el disseny dels pamflets. A la part del text, la paraula federal no apareix fins a la ratlla 30 d’un total de 33. La paraula consulta apareix a la ratlla 25, al costat, naturalment, de “pactada”. I les paraules realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística són les últimes de la fila. Qualsevol persona no del tot ignorant en qüestions de màrqueting sabria desxifrar perfectament que el més rellevant del cartell no és pas que el PSC proposi el federalisme, o que estigui a favor d’una consulta pactada amb l’estat. El més rellevant és el No. No (subratllat) a la independència. Aquest és EL missatge. 

Amb això, l’alcaldessa el que fa és menystenir la intel·ligència dels hospitalencs. El seu cartell diu grosso modo el mateix que diuen el PP i Ciutadans: la cantarella aquesta dels problemes reals de la gent, com si un dels nostres principals problemes no fos el dèficit fiscal escandalós que ens impedeix fer polítiques socials. Només al final, i gairebé d’esquitllentes, deixa anar el romanço del federalisme i de la consulta pactada. Dic que menysté la intel·ligència dels ciutadans perquè pressuposa que aquests no saben distingir gaire entre federalisme, autonomisme o unitarisme, i que a l’hora de la veritat l’únic que els mourà a votar el PSC és l’espantall de la por als “separatistes”. Per a Núria Marin, explicar de forma clara i sense ambigüitats què significa en realitat el federalisme no és prioritari: resulta massa complicat i resta vots, oi? El que, per contra (segons ella i el nucli dur del PSC), entendran de seguida els seus pretesos votants és el NO a la independència. O el SÍ a l’Espanya de sempre, que és el mateix. 

Però Catalunya ha canviat molt. I L’Hospitalet també. Ves que no s’enduguin una sorpresa el dia de les eleccions. A part que, com declaren ells mateixos en relació a CiU i Esquerra, la gent al final prefereix sempre l’original a la còpia. Si el que la gent de veres vol és espanyolisme, triarà la papereta del PP o la de Ciutadans, no la del PSC. 

Com deia avui la Marina Llansana al “Divendres“, el PSC sempre es defineix per negativa: No som això, no som allò. “Ni independentistes ni de dretes”, us en recordeu? Confiar que aquest partit, quan arribem al cap del carrer, es posicioni a favor d’una consulta real (no una de platònica pactada amb l’estat) és una temeritat. Ens faran perdre un temps preciós, i francament, com deia l’estimat Barrera, tenim pressa.

Ho he llegit, vist o escoltat infinitat de vegades, però amb dos exemples a l’atzar n’hi ha més que suficient per entendre de què va la cosa. 
Existeix una espècie d’intel·lectual d’esquerres i progressista (ells ho fan anar així), endèmica de casa nostra, que no s’acaba d’aclarir gaire amb això del dret a decidir i la independència. Encantats amb la posa de defensar causes perdudes, sembla que tenen una doble vara de mesurar: una, per als pobles oprimits que són ben lluny d’aquí -amb especial preferència pels del sud de Gibraltar-, i una altra per al seu propi país. Així, els veuràs participant en tota llei de manifestacions a favor dels drets dels palestins o dels saharauis, però tan bon punt els esmentes el tema del tema, en fugen com gats escaldats. N’hi ha que els han etiquetat d'”esquerra caviar”, pel fet que molts d’ells provenen de famílies no precisament obreres, i que els locals que freqüentaven durant els feliços setantes eren d’aquells on a l’entrada hi deia “Reservado el derecho de admisión”. Quim Monzó, que sempre se n’ha mofat, va titular el seu últim llibre d’articles “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates” (2010) en el seu honor. 
Doncs bé, últimament aquests éssers es mostren, com deia, bastant desorientats amb tot l’embolic aquest del procés.  

Exemple 1. Rosa Regàs. Entrevista al suplement dominical del País (12 de maig, “Cara y Cruz: Rosa Regàs“). L’entrevistador, Juan Cruz, ens recorda el seu passat a l’exili, el seu passat com a “directora de proyectos culturales” i la defineix com a votant socialista decepcionada i “catalana, madrileña y catalana otra vez”. Molt bé. Com el Guadiana. Al llarg de l’entrevista, l’antiga musa del Boccaccio incideix sobretot en el gran tema del moment: la crisi i les retallades. Natural, tractant-se d’una persona d’esquerres i progressista. Ara bé, cap al final de l’entrevista, el periodista l’agafa desprevinguda: 

– “Una pregunta, Rosa, ¿cómo vive este proceso independentista que se ha iniciado en su tierra?”
– “¡Tenemos que ir a la independencia de la mano de los corruptos! ¡Tiene cojones! (Artur) Mas, que dirige el partido más corrupto que hay en España en este momento, que ya lo era con Pujol y con sus hijos, archimillonarios cuando aún son jóvenes, ¿estos son los que nos tienen que llevar a la independencia? Es que con esos señores yo no voy ni al estanco”.

Exemple 2. Alberto San Juan. Actor (“Mientras duermes”, “Una pistola en cada mano”), fill del dibuixant Máximo, és un d’aquests artistes espanyols que tant irriten els governants del PP per les seves opinions esquerranoses. Diumenge passat el director de l’Ara (Ara Tu 19 de maig) li feia, també, una entrevista. Déu n’hi dó amb el San Juan júnior. Aquest es passa molt més de frenada que la Regàs pel que fa a progressisme militant: “El PSOE i el PP persegueixen el mateix, però el PP destrueix a una velocitat molt més gran”. “Encara no coneixem la democràcia. Ni Stalin era comunista, ni Aznar, Zapatero i Rajoy són demòcrates”. Ai noi, si et sentien la Regàs o la Maruja Torres!… Deu ser qüestió generacional. Hi ha una cosa, però, que no canvia: 

– “Com veus Catalunya?”
– “A mi em sembla fenomenal ser independents o ser dependents o el que es vulgui. (Ja es veu que és un tio enrotllat). Però m’interessa molt saber quin projecte hi ha al darrere, quina societat es vol quan hi hagi la independència. (…) Una Catalunya independent amb els principis polítics de Convergència i Unió no m’interessa gens, prefereixo una Catalunya integrada a Espanya”. 

Ja. O sigui, que independència sí, però només si la independència la porten els meus, els de la meva corda. En cas contrari, Virgencita, que me quede como estoy. La Regàs és cauta, ni tan sols es mulla en aquest sentit. No diu: em semblaria fenomenal una Catalunya independent si la governessin els meus. Però se li entén tot. I ja us ho dic, no és ni la primera ni la segona vegada que presencio, escolto o llegeixo arguments similars. 
Doncs ja em perdonareu, però aquesta mena d’argumentació té trampa. I és ben fàcil de desentrellar. Ara com ara, l’única alternativa a la independència liderada per CiU és la dependència liderada pel PP. (Esquerra tampoc els agrada, però de moment no sembla possible que lideri el procés). És a dir que aquests ells i elles tan ortodoxos amb el manual del bon progre són hiperexigents quan es tracta de posar condicions per a la independència (o pel dret a decidir), però si no es compleixen aquestes condicions de puresa esquerrana, ja els està bé “una Catalunya integrada a Espanya”. I no a qualsevol Espanya: a l’Espanya de Gallardón, de Wert i de Rouco Varela. Que aquests no representen tots els espanyols? Bé, tampoc CiU representa tots els catalans, i encara menys tots els independentistes. 

Camarades de la Internacional, se us veu massa el llautó.  

En Josep Ramoneda va escriure ahir dimecres una contra a l’Ara (“Obliqües, metàl·liques i possessives“) que em sembla antològica. D’una banda, aquest home d’esquerres i històric adalid del socialisme català deixava l’actual PSC a l’alçada del betum arran de l’última “proposta” de Pere Navarro pel seny i la unitat. “El discurs del seny és un tòpic sobre el caràcter moderat dels catalans que ja només utilitzen alguns polítics espanyols quan ens volen fer una moixaina”, escriu Ramoneda. “La unitat és el lloc comú de la impotència: la proposta dels que no tenen proposta, etc. etc.” Hi he xalat de valent, perquè és ben necessari en aquest moment d’impasse que gent inequívocament esquerrana (i si poden ser exsocialistes, millor) desemmascari la postura hipòcrita i fraudulenta de l’actual nucli dur del PSC-PSOE. 

Però el més sucós de l’article de l’antic director del CCCB ve més cap al final. Ramoneda explica que, en una reunió empresarial a Madrid, un dels reunits va i li etziba a l’únic assistent català: “Els catalans podeu demanar el que vulgueu, però tingueu clara una cosa: el solar és nostre“. 

Sensacional. D’això els francesos en dirien “délimitation du domaine de la lutte”. Així doncs, els espanyols tenen molt clar quina és la delimitació del camp de batalla: el solar -Catalunya, la terra, el territori- és seu. És d’ells por derecho de conquista. La gent, la voluntat dels habitants del solar, se’ls en refot. Ja podem anar-los amb el flabiol sonant. Ni que la població catalana es declarés en un 90% favorable al referèndum, no afluixarien. Catalunya és de la seva propietat. Punto pelota. 

Això obre la porta a interessants disquisicions. De qui és la propietat d’un país? A qui pertany el territori d’una nació? A la gent que actualment l’habita o bé a aquells que en algun revolt de la història se’l van fer seu (normalment de manera cruenta)? 

Jo li proposo al gran Manu Chao que compongui una cançó amb aquest títol: “De qui és el solar?” Com que de fer versos no en sé un borrall, li deixo caure algunes idees per anar omplint les estrofes: 

De qui és el solar de Gibraltar, els habitants del qual volen ser britànics?

De qui és el solar de Ceuta i de Melilla, els habitants del qual volen ser espanyols?

De qui és el solar de l’illa de Perejil (o de Lella, en àrab), els habitants de la qual no volen ser res, perquè no hi ha habitants?

De qui és el solar del País Basc, els habitants del qual van repel·lir (o això diuen) fins i tot les legions romanes?

De qui és el solar del Kurdistan, els habitants del qual estan repartits entre quatre estats?

De qui és el solar del Tibet, que està essent repoblat amb ciutadans d’altres regions de Xina? 

De qui és el solar de Palestina (aquesta t’agradarà molt, Manu), que va ser trossejat per fundar-hi un nou país?

De qui és el solar d’Israel, els habitants del qual van ser expulsats de tot arreu i que al seu torn van expulsar-ne els palestins?

De qui és el solar de les Malvines, els habitants del qual volen ser britànics tot i que es troben a 12.489 km. de la Gran Bretanya?

I podríem continuar ad infinitum (Escòcia, Quebec, Groenlàndia, el Sàhara, les illes Kuril, etc.). Ho deixo a les teves mans, amic Chao. Això sí, per ser coherents amb el model hispànic, la tonada hauria de fer:

“Me gusta tu solar, no me gustas tú, me gusta tu terruño, no me gustas tú…“.