Tòpic de Capricorni
Als que ens agrada llegir articles d’opinió, amb el temps desenvolupem una mena d’instint per detectar fàcilment els tics, els llocs comuns, les citacions i les suposades lectures que a cada època es posen de moda.
Heus ací una colla de tòpics fossilitzats que alguns opiniatres (com en deia l’estimat Ignasi Riera) fan córrer sense solta ni volta:
1. Gaziel. Ja fa mesos que alguns articulistes –particularment aquells que es declaren partidaris de la tercera via— recorren a l’antic director de La Vanguardia com a auctoritas per tal d’apuntalar els seus punts de vista. El problema és que hi ha dos Gaziels: el d’abans de la guerra civil, molt crític amb el catalanisme sobiranista, i el de després de la guerra, profundament desencantat amb Catalunya, amb Espanya i amb les potències aliades, a més de fustigador implacable de la intransigència castellana/espanyola com a causant dels conflictes peninsulars. Naturalment, els moderantistes tan sols fan esment del primer Gaziel. En Bernat Dedéu ha escrit un magnífic text (Gaziel s’ha perdut) desenmascarant aquesta pràctica.
2. Tarradellas i el sentit del ridícul. Concretament, la frase que diu que va pronunciar Tarradellas: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”. L’apropiació de la figura de Josep Tarradellas, sobretot per part dels socialistes catalans, ha estat una mena de fenomen paranormal al llarg de més de 30 anys. Dic paranormal, atès que el pacte que va fer amb Suárez estava pensat bàsicament per impedir que les esquerres catalanes arrasessin a les primeres eleccions democràtiques. En qualsevol cas, la frase és un horror. Pertany a aquell tipus de filosofia de l’home del carrer que tant agradava a Josep Pla i que, en general, tant mal ha fet al país. Ah per cert, la frase no és de Tarradellas, sinó de Pla, com apuntava Manuel Cuyàs fa uns dies a El Punt/Avui.
3. El nacionalisme. Em va deixar perplex llegir en un article del sempre ponderat J. L. López-Burniol una crítica exacerbada i gens contrastada al nacionalisme, així, sense especificar. La diatriba es trobava al final d’un text sobre les causes de la Gran Guerra (Aquell 1914…), però era claríssim que Burniol disparava de forma indiscriminada contra el nacionalisme català. Personalment, he insistit moltes vegades que hauríem d’anar deixant enrera l’ús del concepte “nacionalisme” per definir-nos, però fa mandra haver de donar constantment explicacions sobre les diferències entre els nacionalismes expansius, imperialistes, propis dels grans estats, i els nacionalismes defensius, de supervivència, propis de les nacions sense estat. En Joan B. Culla ho va deixar ben clar uns dies més tard a “Els nacionalismes culpables”, publicat a l’Ara.
4. El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. Citació literària que sempre queda bé per expressar la idea que algú espera que succeeixi alguna cosa que mai no es produirà. El tinent Giovanni Drogo de la novel·la espera, isolat en una fortalesa perduda, l’arribada d’un enemic que mai no arribarà. De la mateixa manera, segons alguns periodistes els catalans esperem amb ànsia la celebració d’una consulta que asseguren que mai no es celebrarà. No he llegit el llibre de Buzzati i probablement ja no ho faré: me l’han explicat tants cops que no paga la pena. Hi ha una variació possible a aquest tema de l’espera inútil: el poema de Kavafis “Esperant els bàrbars”. Llàstima que avui Kavafis ja no estigui de moda, perquè de bàrbars, haberlos, haylos.
5. Kafka: el Procés. Home, no es pot pas negar que en aquest cas l’analogia és massa temptadora. A Enric Juliana, però, li plau més comparar el procés sobiranista català amb “El castell”. Una opció equivocada, al meu entendre, ja que si a “El castell” el senyor K. prova d’aproximar-se als misteriosos amos de la fortalesa, “El procés”, en canvi, descriu com K. malda per fugir de les inaprehensibles autoritats. Potser Juliana només mirava d’explicar la seva pròpia actitud i no la del país.
6. La meva pàtria és… Qualsevol cosa excepte una pàtria. El tòpic presenta un seguit de variacions possibles, depenent de la pedanteria del comentarista.
6.1. Hi ha la variant consistent a afirmar que “la pàtria és la infantesa”. S’atribueix la frase a l’escriptor austríac R. M. Rilke, enorme poeta però amb una certa tirada a la fador metafísica. En la meva opinió, això d’atribuir a la infantesa totes les virtuts només es fa per la gran distància cronològica que ens en separa i per la sensació de decadència (física o moral) que ens suscita el nostre estat actual. Ser nen, en realitat, no és cap ganga. La prova és que allò que tots els nens desitgen amb més intensitat és fer-se grans.
6.2. Una altra variant: “La meva pàtria és la llengua”. Aquesta també prové d’un grandíssim poeta, Fernando Pessoa, que exactament va escriure: “Minha pátria é a língua portuguesa“. Estaria bé si no fos pel detall que Pessoa va escriure la major part de la seva obra en llengua… anglesa. De ben petit la seva família es va mudar a Sudàfrica i la seva llengua de contacte amb el món extern va ser sempre l’anglès. Tan sols els seus poemes els escrivia en portuguès. La llengua, en Pessoa, constituïa doncs una altra infantesa perduda.
6.3. Tercera variant: “La meva pàtria és el món (i la meva família la humanitat)”. Regust inconfusiblement anarquista, però avui dia la solen fer servir més aviat els anomenats “liberals” –és a dir, gent de dreta o d’extrema dreta. És bonica i tal, però no he conegut mai ningú que realment la posés en pràctica. Tinc un amic, lector impenitent d’El País, que sol afirmar aquesta mena de ximpleries, i quan vas a casa seva la totalitat dels llibres de la seva biblioteca són en l’idioma d’El País, i quan li preguntes pels viatges que ha fet resulta que tampoc ha sortit gaire d’El País.
6.4. “La meva pàtria és Martin Scorsese”. Aquesta l’acabo de llegir en una crítica cinematogràfica de LV. No està malament. També podria haver dit: “La meva pàtria és Francis Ford Coppola” o “La meva pàtria és José Luis Garci”. La qüestió és sempre la mateixa: fugir d’estudi i donar-se-les de cosmopolita. El problema amb totes aquestes belles frases és que la veritat no hi és pas en allò que es diu, sinó en allò que demostren els fets. Només cal furgar una mica (quins diaris i autors llegeix, a quins llocs va de vacances, en quina llengua es relaciona amb el món, quins partits vota, etc.) perquè la pàtria de debò aflori i desmenteixi l’esnobisme de l’autor.