Ulleres de pinçanàs

Antoni Puigverd va escriure dilluns passat un text a LV, “El triomf de la intransigència“, que és una mostra en carn viva de com els soi-disants moderantistes s’estan posant cada cop més neguitosos. Tot seguit mirarem de demostrar com algunes de les premisses de què parteix l’assagista gironí es basen en una fal·làcia prèvia:

1. Puigverd parla tothora en nom d’un “ampli segment de la ciutadania”, “molta gent inquieta”, “un segment molt ampli” etc., que serien “els que no volen decidir”. Com que en una societat democràtica les majories o minories només podem verificar-les a cada convocatòria electoral, les últimes eleccions i totes les enquestes que s’han fet els darrers dos anys demostren que aquest segment de la població potser no és tan ampli com es pensa en Puigverd. De fet, el percentatge de la societat catalana que es proclama contrari al referèndum d’autodeterminació oscil·laria entre un 20 i un 25%, essent molt generosos. I si observem el mapa dels partits que es mostren explícitament contraris a exercir aquest dret, només en trobem dos, que a les eleccions de 2012 van sumar un percentatge del 20,57% del total. És a dir, si fa no fa el mateix percentatge que abans de 2006 ocupava l’independentisme, i que aleshores la gent d’ordre com Puigverd titllava de “minoria radical”. 

2. La segona fal·làcia consisteix a ubicar-se sistemàticament en un punt mig —le juste milieu— de les actuals posicions sobre el conflicte amb l’Estat. D’aquesta manera, Puigverd situa els “intransigents” (independentistes i espanyolistes) a banda i banda de l’espectre polític, mentre ell es col·loca hàbilment al bàndol angelical dels moderats que no volen sentir a parlar de conflictes. Tanmateix, de moment l’única part realment intransigent la conformen els unionistes o constitucionalistes, que branden el seu llibre sagrat contra qualsevol intent –fins i tot els més tímids, com el recent d’Alícia Sánchez-Camacho– de cercar una sortida al problema. Malgrat això, l’article traspua ressentiment contra l'”irredemptisme català”, al qual atribueix la ruptura de la unitat civil (una altra fal·làcia, com de seguida veurem). 

3. “El diagnòstic que afirma que Catalunya està abocada a la desaparició si persisteixen les circumstàncies actuals és el més arrelat entre el sobiranisme, però no deixa de ser un diagnòstic discutible“. Home, depèn del que entenguem per Catalunya. Si per Catalunya entenem una comunitat autònoma dins d’un estat-nació amb tendències centralistes, efectivament, no té per què desaparèixer. A França hi ha la bonica regió d’Aquitània. Si ens agrada o no ens fa res la idea que el català, tot i ser la novena llengua en nombre de parlants de la Unió Europea, constitueixi dins l’Estat espanyol una llengua regional, fragmentada i subalterna, doncs no, aleshores potser no estamos tan mal. (Mai entendré com és possible que escriptors com ara Puigverd, que és també poeta, o Valentí Puig, per posar només dos exemples, puguin conformar-se amb que el seu principal vehicle d’expressió creativa sigui tingut per una llengua de segona pels estaments oficials de l’estat al qual volen continuar pertanyent de manera aferrissada). 

4. Però la principal fal·làcia és aquesta: els moderantistes estarien sobretot espantats per la possible “separació dels catalans en dos blocs per causa del sentiment de pertinença”. Allò de la fractura de la societat catalana que ja hem hagut d’escoltar manta vegada. Encara no han comprès o no han volgut comprendre que, la famosa fractura, ja s’ha produït. Ja fa temps que els catalans estem dividits en dos blocs per causa del nostre sentiment de pertinença. Simplement, el que passava era que fins ara els integrants d’un dels dos blocs no havíem aixecat la veu. D’ençà de la sentència del TC, però, aquest silenci es va trencar, perquè una cosa és la “unitat civil” i una altra de ben diferent és deixar-se estomacar sense dir ni piu. El “valor de la unitat transversal” que Puigverd invoca potser va ser efectiu durant la Transició. No ho sé. En tot cas, ara no és més que una expressió buida de contingut. O amb un contingut pervers, ja que implica que un dels dos blocs (el de sempre), continuï callat i continuï empassant-se tots els gripaus. Com declarava l’altre dia David Fernàndez a l’entrevista que li feien a l’Ara, “Sí, la vida és pacte, però també és conflicte”. I com sol dir l’admirable J. López-Burniol, hi ha un temps per a cada cosa, i ara ja ha passat el temps dels pactes als despatxos. 

5. La demostració fefaent de la fal·làcia moderantista ens la proporciona l’autor de l’article en assenyalar el futbolista del F.C. Barcelona Xavi Hernàndez com a portantveu dels sentiments d’aquesta pretesa “majoria” social. “Preguntat pels periodistes sobre quina selecció triaria, en cas que pogués fer-ho, ell responia “No em feu triar!”. Déu meu, però com es pot estar tan cec! Que no comprenen que Xavi no podia ni pot triar? Que el fet de no voler triar ja implica una tria? Xavi, a nivell internacional, és jugador del Barça i de la selecció espanyola de futbol. Punt. És que potser Puigverd i el seu “ampli sector”de moderantistes –que en certa manera recorden la majoria silenciosa a la qual apel·lava el PP– desitgen per al nostre país l’estatus que en el context esportiu internacional ostenta la selecció catalana? Una selecció de fireta apta només per jugar partits amistosos, i això si al Ministerio del ram li sembla que no perjudica els interessos de la selecció de debò. Senyor Puigverd: Xavi ja ha triat. Té tot el dret del món de fer-ho. Nosaltres només volem gaudir del mateix dret que ell. Perquè triar implica disposar de dues alternatives com a mínim igual de vàlides, cadascuna amb la mateixa legitimitat. I això a Catalunya de moment no s’ha produït mai.  

És precisament el que esperem que es produeixi ara. Perquè potser la nostra serà, com escriu el senyor Puigverd, “una democràcia feta a la mida dels intransigents”. Però és que això que tenim ara no és cap democràcia.