No n’encerten ni una
Ja s’ha comentat prou aquests dies, no voldria perdre-hi gaire estona. Però com que aquest blog voldria constituir una mena de dietari del procés, no puc de cap manera deixar passar per alt l’abracadabrant article que el sociòleg Enrique García Calvo va dedicar al procés sobiranista: El misterioso caso catalán (El País, 31 de desembre de 2013). De tots els textos escrits sobre el que està succeint a Catalunya, aquest em sembla un dels més marcians –pel desconeixement còsmic que l’autor mostra envers la realitat– i alhora un dels més simptomàtics.
És simptomàtic perquè es va publicar a El País i, per tant, ha passat a formar part de l’argumentari que l’esquerra espanyola fa servir contra l’autodeterminació dels catalans. Que, a més a més, fos escrit per un catedràtic de Sociologia (actualment en exercici a la Complutense), ho fa més greu encara.
“¿Cómo es posible que el pueblo más culto y moderno de la península caiga en esa regresión irracional?“, es demana Gil Calvo. La “regresión irracional” és, evidentment, el nacionalisme, el desafío, la deriva, etc. d’Artur Mas & cia. Estic cansat –ja ho he escrit alguna altra vegada– d’haver de lluitar tot lo dia per desfer amb arguments aquesta catalogació maniqueista de Raó = unitat d’Espanya / Emoció = independència de Catalunya. No hi insistiré més.
El que fa absolutament sensacional aquest article és, però, una altra línia d’argumentació. Gil Calvo compara els “casos” català i alemany (els nazis, de nou), i arriba a la conclusió que “el factor responsable del hecho diferencial catalán y alemán es el modelo de familia troncal (también genuino de la comunidad foral vasconavarra), basada en la autoridad paterna y el reparto desigual de la herencia en beneficio del primogénito con exclusión del igualitarismo fraterno”.
Vaja, que si els catalans (i la sra. Merkel) tendim a ser garrepes, insolidaris i nacionalistes és per causa de la institució de l’hereu.
Dos intel·lectuals catalans han respost amb autoritat i ironia l’atzagaiada de Gil Calvo: primer ho va fer Joan B. Culla (Ara, 12 de gener) amb “Els nacionalismes culpables“. Dos dies més tard ho va fer Germà Bel a LV: “Nacionalisme völkisch i sociologia kitsch“. Culla s’ocupa en general de rebatre l’eterna culpabiltzació que comporta l’etiqueta “nacionalista”, posant l’accent en el fet que, a Europa, els nacionalismes autènticament perillosos han estat els nacionalismes d’estat. Germà Bel és més específic. Se’n fot sense embuts de les tesis de Gil Calvo, de la seva sociologia de barra de bar, i per rematar-ho li recorda al catedrático que tant a Espanya com a Itàlia, estats amb predomini del model familiar igualitari, hi va haver durant el segle XX sengles dictadures nacionalistes.
Bel conclou el seu article recordant que “és més fàcil situar-se en la superioritat i el menyspreu moral que analitzar per què les dinàmiques socials a Catalunya i Espanya porten anys divergint, i si aquesta divergència té solució o no“.
És una bona conclusió. Perquè els despropòsits continuen i continuaran. Diumenge passat (18 de gener), sense anar més lluny, el diari dels progressistes espanyols va publicar un article de César Molinas (economista, ex-assessor del PSOE) on es diu: “Cataluña se desarrolló gracias al Decreto de Nueva Planta, no a pesar de él“. No comment. També s’agafa a les velles teories de Vicens Vives per afirmar que Catalunya és un poble “menestral” i poc ambiciós. Tan poc ambiciós, que li cal l’ambició d’Espanya per poder passejar-se pel món. Xavier Sala i Martín es va apressar a respondre-li amb xifres, que no amb teories.
És que no n’encerten ni una. I si enlloc de pontificar amb total desconeixement de causa deixessin de banda uns quants dies –o unes quantes setmanes– el catecisme d’El País i es dediquessin a parar atenció al que passa en realitat al nostre país?