Ulleres de pinçanàs

L’obsessió de Jose Mourinho pel Barça l’ha fet fracassar al capdavant del Madrid

A finals de maig de 2010, Florentino Pérez feia públic que el Reial Madrid prescindia de Manuel Pellegrini i contractava Jose Mourinho “de seguida que acabi la seva relació amb l’Inter”. Mourinho acabava de guanyar l’Scudetto, la Copa italiana i la Champions amb l’Inter -un títol que se’ls resistia des de feia 45 anys. I sobretot, per guanyar la Champions, l’Inter de Mourinho havia deixat al voral ni més ni menys que al Barça de Guardiola, el millor equip de la història. Fou aquesta eliminació -junt amb l’aurèola de triomfador que acompanyava pertot el tècnic lusità- que persuadí Florentino de l’oportunitat del fitxatge. Com d’habitud, no estalvià pas ni diners ni maniobres expeditives per aconseguir el seu objectiu. Mourinho amb prou feines tingué temps de celebrar el títol europeu amb els interistes. De fet, només es va acomiadar d’un jugador, Marco Materazzi, famós per les seves claus de kung fu als terrenys de futbol i per haver fet sortir de polleguera Zinedine Zidane a la final del Mundial de 2006. 

Mourinho, doncs, va ser fitxat com l’antídot perfecte contra el Barça de Guardiola. La temporada anterior, el president del Madrid havia afirmat: “Ens cal gastar en un any el que s’hauria de gastar en tres”. I a fe que va complir la seva paraula: el 2009 es va gastar 254 milions d’euros en Cristiano Ronaldo (96), Kaká, Xabi Alonso i Benzema. L’estiu de 2010 els noms escollits van ser Canales, Di María, Pedro León, Khedira, Carvalho i Özil: 93 milions més. 

Amb això, el club madridista ja disposava de l’entrenador més cobejat i d’una plantilla potentíssima per fer front a l’hegemonia blaugrana. A la Lliga espanyola, tots dos equips van començar forts, i el Madrid va assolir el lideratge del campionat a partir de la 7a. jornada; fins a la 13a. no el va amollar. El 29 de novembre de 2010 els dos grans es van enfrontar al Camp Nou. El Barça anava segon, a dos punts del Madrid. Aquell matí la portada del Marca denunciava amb lletres de pel·lícula de terror: “El Barça es feliz con Iturralde” (per l’àrbitre Iturralde González). Era només el començament d’una forma de neurosi que després arribaria al paroxisme, amb acusacions de conspiració i favoritisme per part d’àrbitres, periodistes, Villar, calendari, UEFA i fins i tot Unicef. El resultat tothom el sap: 5-0, una panadera històrica dels de Guardiola i l’inici d’un liderat que duria el Barça a coronar-se campió. 

No sé si l’obsessió de Mourinho va començar aquell vespre de 2010 o si ja venia d’abans, de la seva etapa al Chelsea. El cas és que Mou va començar a maquinar per venjar-se d’aquella humiliant derrota. Ho va fer de portes endins, als entrenaments, i també de portes enfora, amb tota aquella gesticulació paranoica de cara a la premsa. A poc a poc, el seu equip es va refer de l’ensulsiada al Camp Nou, i quan va arribar la final de Copa, també contra el Barça, ningú no esperava que el Madrid jugués amb tanta ferocitat ni de bon tros que guanyés el títol, com va fer. Recordo aquella època amb esgarrifances: quatre “clàssics” en només 18 dies, entre Lliga, Copa i Champions. Quatre clàssics (en realitat cinc) envoltats de fum, insults, bronques i acusacions tòxiques per part del portuguès, ben acomboiat pels principals membres de la seva plantilla i esperonat per la premsa esportiva de la capital del Reino. Malgrat tot, el Barça va acabar guanyant Lliga i Champions, i va ser aclamat per tot el món futbolístic pel seu estil de joc i per la sensacional victòria sobre el Manchester United (3 -1).

Tanmateix, Mourinho, com un dels foscos personatges de les novel·les de Balzac, continuava treballant a l’ombra, obsedit a aconseguir allò pel que va ser fitxat. La següent temporada, els merengues es van endur la Lliga amb rècord de punts i de gols. La corda es va arribar a tibar tant que Josep Guardiola, probablement incapaç de prendre algunes decisions incòmodes respecte a jugadors considerats intocables i visiblement exhaust per les topades amb Mourinho, va decidir anar-se’n a airejar una estona al Central Park. Aquesta passada temporada, la 2012-13, amb Tito Vilanova a la banqueta, el Barça ha estat campió de Lliga, però ha perdut o empatat tots els duels individuals amb el Real Madrid, incloses la derrota a la Supercopa d’Espanya i l’eliminació de la Copa. El Madrid no només ha perdut la por que l’aclaparava quan s’enfrontava als blaugranes, sinó que ha encomanat aquesta mateixa nerviositat al màxim rival. 

I amb això arribem allà on volia arribar. Mourinho ha treballat incansablement, dia i nit, per aconseguir vèncer damunt del camp el considerat millor equip de futbol del món. Ha complert amb escreix, per tant, amb la missió encomanada per Florentino quan el va fitxar. El problema és que Mourinho no ha sabut fer pràcticament res més. Ha creat una màquina perfecta per enfrontar-se al Barça. No obstant, quan se li han presentat altres equips forts, amb plantejaments diferents als del Barça, la plantilla dels 400 milions ha naufragat de forma lamentable. Ahir l’Atlético de Falcao i Simeone els va passar la mà per la cara amb la mateixa fórmula amb què ells solen plantejar els partits contra el Barça: renunciant al domini de la pilota i amb agressivitat extrema. 

Isaiah Berlin va escriure, parafrasejant el poeta grec Arquíloc, que “la guineu sap moltes coses, mentre que l’eriçó només en sap una d’important”. El savi d’Oxford dividia els homes entre aquells que veuen el món com una diversitat heterogènia de fets i interessos i aquells que el perceben des d’una visió central i sistemàtica, des de la qual creuen que el podran ordenar millor. 

Mourinho, òbviament, és un eriçó. A hores d’ara no deu entendre gaire per què el madridisme està tan emprenyat amb ell. Que no li van demanar, de manera molt especial, que fos capaç de guanyar el Barça? Doncs li ha costat déu i ajut, però ja ho ha fet. Missió complerta. Èxit total. Demanar-li més és no entendre com funcionen les coses d’eixe món. 

Divergències pel que fa a l’status del castellà en una Catalunya independent

Decididament, som uns exasperats. O com en deien al meu institut quan era noi, uns agonies. Encara no ens hem posat d’acord sobre la diferència moral entre legalitat i legitimitat, que alguns, avançant-se uns mesos o unes dècades als esdeveniments, ja s’embranquen en alambicades discussions sobre quin haurà de ser l’status de la llengua espanyola en la futura Catalunya independent. 

Desconec qui va encendre primer l’esca de la discòrdia. Probablement fou l’Eduard Voltas amb aquest article a l’Ara (“En castellà també, sisplau”) de febrer de 2012. L’article fou educadament replicat unes setmanes després per Albert Pla Nualart des del mateix diari (“L’abraçada de l’ós”). Amb tot plegat la curiosa polèmica s’inflamà ràpidament per la xarxa, i aviat teníem servits els típics dos bàndols dividits entre condescendents i alarmistes. 

De seguida altres polèmiques més urgents n’agafaren el relleu i la flama s’anà esblaimant.

Fins aquesta setmana. Concretament, fins l’entrevista que li feren a Muriel Casals al 3/24, on la presidenta d’Òmnium Cultural defensava que només el català hauria de ser oficial en una Catalunya independent: vilaweb 12/05/2013. “Dos idiomes oficials en un mateix país és una mica estrany. Això no passa, al món”, declarava Casals. Aquesta opinió fou rebatuda només un dia més tard per l’escriptor Sebastià Alzamora en la seva columna a l’Ara. Alzamora no només li replicava que hi ha molts països al món (alguns de ben propers) que tenen dues i tres llengües oficials, sinó que afegia: “en un país en què més del cinquanta per cent de la població té el castellà com a llengua mare, què volem, que el partit espanyolista de torn guanyi les primeres eleccions després de la proclamació de la independència?” L’endemà Alzamora hi tornava a la càrrega, armat de més raons i arguments similars: “Són milers els castellanoparlants que votarien de bon grat en un referèndum a favor d’una Catalunya independent, i molts més els que ho faran si no se’ls relega a ciutadans de segona categoria”. Això a banda dels “molts milions d’euros del PIB de Catalunya que tenen a veure amb el fet que a Catalunya també es parla, s’escriu i es treballa en castellà”. 

Per la seva banda, en Voltas hi tornava, i repiulava a Jaume Clotet, partidari d’una única llengua oficial (el català): “Aneu a explicar-ho a Cornellà. I després demaneu-los el sí”. 

I bé, l’últim episodi del colobrot el protagonitza de nou l’Albert Pla (Nualart), que avui ha escrit un important article a l’Ara titulat: “Plenament cooficial?”. Des de la talaia que li proporciona la seva condició de lingüista, en Pla (Nualart) esmicola un per un els arguments de l’Alzamora, com ara el de l’estratègia de cara al referèndum: “Si alguna cosa no passarà en una Catalunya independent és que el castellà caigui de cop en la irrellevància, o sigui perseguit. És ridícul imaginar-ho quan la majoria de catalans tenim pares o fills amb arrels castellanoparlants”.  En aquest article l’autor dels deliciosos “tastos de català” adverteix contra una “generositat suïcida” que podria acabar fent de la nostra llengua una mera varietat regional del castellà com ara ja ho és el gallec.  

No cal dir que us recomano vivament la lectura d’aquests articles. Estan escrits per persones intel·ligents, molt competents en el seu ofici i amb una capacitat de defensar la seva opinió extraordinària. Tampoc em cal aclarir que tots ells són catalanistes de pedra picada i partidaris de l’estat propi per al nostre país. La qüestió de l’oficialitat o cooficialitat del castellà és sens dubte interessantíssima, i jo mateix us en podria donar aquí mateix la meva opinió, també interessantíssima, si no fos…

Si no fos pel petit detall que aquestes admirables persones semblen partir del pressupòsit que això de la independència ja ho tenim com qui diu al sac. I està bé que comencem a pensar en com voldríem que fos el nostre futur estat, però anem amb compte no caiguem en el conte de la lletera. 

Més que res, ho dic perquè avui s’aprovarà al Congrés de diputats la llei d’educació del ministre Wert. I prou feina tindrem a conservar –només a conservar– els petits progressos que havíem fet en 30 anys d’escola catalana i democràtica. Per fer aquesta feina, per traslladar tota la pressió del país al Govern espanyol i a tots els probables governs espanyols que ho tornaran a intentar, necessitarem la formació, la competència i la capacitat d’argumentació de tots aquests intel·lectuals que acabem d’esmentar. Deixin estar, doncs, per uns dies les seves elucubracions -ja vindrà el moment d’escatir aquesta i altres qüestions- i centrin-se, sisplau, a presentar batalla contra l’huracà tropical que se’ns tira a sobre d’aquí a escasses hores. 

Roger Palà expressa les seves reserves en relació al documental de Dolors Genovès

No han passat gaires dies. El 8 de maig us comentava les reserves que em suscitava el documental “Hola Europa” (“Convèncer els no convençuts”). El 14 de maig sortia publicat aquest text de Roger Palà a Nació Digital: “Hola Europa i els autogols sobiranistes“. 

A veure, tampoc és qüestió de flagel·lar-se. Simplement, cal ser conscients de l’aspresa del camí i mirar de fer crítica constructiva. El documental de Dolors Genovès és magnífic, que quedi clar. I la idea que hi ha al darrere és la meva, és la nostra. Però entre tots ho hem de fer cada cop millor. Ja se sap: si estirem tots…
 

El tacticisme d’alguns partits permet pensar que ens prenen el número

No crec ser el primer a afirmar que, avui dia, el gran partit de l’statu quo a Catalunya és el PSC. Sembla que ens haurem d’anar acostumant als vaivens ciclotímics d’aquesta formació pel que fa al dret a decidir o a qualsevol altra qüestió que afecti el nucli central de l’autogovern català. El PSC és la bancada de l’immobilisme perquè és el partit que pugna amb totes les seves forces perquè res no es mogui gaire de com estava abans de l’11-S. Curiosament, s’autoamenen d’esquerres i són dels més conservadors de tot l’arc parlamentari. A la seva dreta només queden PP i Ciutadans, que no són conservadors, sinó directament involucionistes. 

En fi, hi tenen tot el dret. El que ja no és admissible és que prenguin el pèl als ciutadans amb els seus embolics freudians sobre el dret a decidir. A LV de dilluns 13 apareix una crònica signada per Juan Carlos Merino on, sota el títol d'”El debat territorial dels socialistes”, es comenta la jugada de Carme Chacón amb la seva carta publicada a El Mundo el mateix dia de la cimera convocada per Mas. Com tothom sap, aquella carta va enfurismar Pere Navarro i la direcció del PSC i va dinamitar els escassos ponts que a la d’Esplugues li quedaven amb el carrer Nicaragua. Però heus aquí el que el periodista escriu, segons ell, extret de fonts socialistes:
“Navarro es va enfurismar, i no n’hi ha per a menys [sic], perquè Chacón va danyar tota la seva estratègia”. Una estratègia que Navarro ja havia acordat prèviament amb Alfredo Pérez Rubalcaba: “Navarro havia d’anar a una cimera pel dret a decidir, ja que és un principi que defensa el PSC, però per denunciar després que era una trampa de Mas cap a la independència”, expliquen aquestes fonts. “La carta de Chacón va interferir notablement en els seus plans”.

O sigui, a veure si ho he entès: resulta que Navarro havia pactat amb Rubalcaba, abans de la reunió, que el PSC hi assistiria, però ells dos ja havien decidit prèviament que en realitat la reunió era una trampa. És així? Si és així, aleshores per què hi anaven? Els interessaven tan poc les propostes que podien fer-se que ja havien resolt refusar-les totes? Insisteixo: llavors per què hi van? Se’m dirà que tot plegat té a veure amb una complexa estratègia d’escenificació, etc. etc. Mireu: no ens prengueu per imbècils, sisplau. Si no creieu en la possibilitat que el poble català exerceixi el seu vot per decidir si vol continuar formant part d’Espanya, doncs ho dieu, us presenteu a les eleccions amb aquest programa i s’ha acabat. Però fer creure a la gent que s’assisteix a una cimera per convicció quan el que es vol és dinamitar-la des de dins constitueix un frau democràtic. 

Ves per on que la puta i la Ramoneta han canviat de vorera…

Comparteixo 100 % el que diu sobre el tema, al capdavall jo també vaig xalar molt amb “Invictus”. Ara bé, cal ser realistes: no ens guanyarem pas el cor dels espanyols, amb aquest procés. Més val tenir-ho clar des d’ara. Màxim respecte i màxima serenitat per la nostra part, d’acord. Millor Thoreau, Gandhi i Mandela que no “Gladiator” i les guerres balcàniques, d’acord. Però no esperem que ens estimin, perquè no ens estimaran. O sí, però serà quan el temps hagi guarit les ferides. Igual que ara els espanyols (i alguns catalans poca-soltes) van de vacances a Cuba en ramat i rumbegen per la Rampa i pel Malecón sense pensar gota en el cuirassat Maine ni en la batalla de Santiago, algun dia no gaire llunyà vindran a la Costa Brava i diran que els enamoren les garotes de Cadaqués, amb la mà al cor i sense patir malsons amb Carod-Rovira. Però no es pot demanar això al començament. No al començament. Perquè no serà així.

Igualment, chapeau, Bosch.

Tot això del LAPAO fa molta gràcia i ha estat motiu d’un reguitzell d’acudits ben ocurrents. Però, com apunta avui el director de Vilaweb (L’assalt contra el català i el control de la perifèria), en realitat és més important del que sembla.

En un altre escrit us vaig fer la comparació entre l’espanyolisme i una forma d’integrisme religiós. N’hi ha d’altres, de comparacions possibles. Per exemple, aquella que associaria qualsevol tipus de diferència -en relació a l’espanyolitat pura i dura- a una espècie de tumor maligne. No m’ho invento. Recordo una parella d’amics que, en aquell ja llunyà 1992, van anar a l’Expo de Sevilla, i en tornar m’explicaven que, tot fent cua per entrar a un dels pavellons, una dona que els va sentir parlar en català els va etzibar: “Sois el cáncer de España”. El que aquella dona els va dir de manera tan brutal és el que en realitat pensa molta gent a l’estat espanyol sobre la cosa aquesta de la diversitat nacional i lingüística. És un mal orgànic; com a tal, el millor seria extirpar-lo.
És per això que els espanyols estan bastint un cordó de seguretat al voltant del Principat: per impedir el contagi, com escriu en Partal. És per això també que ja fa temps que, amb molta pena, als meus amics valencians els dic que ells (ells, amb els balears i els de la Franja) seran el preu a pagar per la independència de Catalunya. Espanya vol impedir la metàstasi. Naturalment, el diagnòstic és erroni. Però això no hi fa res. No n’aprenen. Han construït la seva identitat nacional en base a l’exclusió (primer moros, després jueus, més tard moriscos, a continuació els pobles de l’Amèrica Llatina i ara catalans i bascos, y suma y sigue) i això ho porten inscrit a l’ADN.
Un apunt final: aquesta teoria de l’ADN i de l’exclusió no és pas meva. Me la van explicar per primer cop un parell d’amics extremenys que viuen a Alacant, i és el mateix que explica fa molts anys el novel·lista en llengua castellana Juan Goytisolo.

Diumenge El País va publicar un article (d’aquells de pàgina sencera) sobre el tema del tractament de les llengües a l’Estat espanyol:  Por una ley de lenguas (de una maldita vez). L’autor és Juan Claudio de Ramón, de professió sus diplomacias, com en diu graciosament l’Àlex Gutiérrez a l’Ara. El senyor de Ramón defensa una idea fins ara insòlita en el món hispanocèntric: que el català, el gallec i el basc siguin també llengües oficials de l’Estat. De tot l’Estat. “La Constitució de 1978 es va quedar a mitges en aquesta qüestió. Existeix una asimetria entre el que una persona instruïda de, diguem-ne, Gandia, sap de Garcilaso i una de Toledo d’Ausiàs March”. La solució passaria perquè en una escola andalusa, per exemple, s’hi poguessin estudiar nocions de català, poesia en gallec o “la fascinant filogènia de l’eusquera”, o que el catàleg del Museu del Prado estigués també disponible en aquestes llengües. Com a contrapartida, “les comunitats amb més d’una llengua haurien d’abandonar posicions dogmàtiques i maximalistes”; i és clar, l’exemple que l’autor cita com a mostra d’aquestes posicions radicals és la immersió lingüística que es practica al nostre país. 

Així doncs, escola bilingüe a canvi d’un estat realment sensible a la seva diversitat lingüística? Mmm… Doncs mira, no sona pas malament. Se’n podria haver parlat –fa uns quants anys, potser. Ara ja no. Fas tard, amic de Ramón. Fas tard perquè els catalans o la majoria dels catalans hem entès (per la via de l’experiència) que Espanya no vol ser així. Espanya no vol ser canviada. Ahir al documental de Dolors Genovés aquesta idea es repetia com un mantra: “L’Espanya de matriu castellana vol formar un estat unitari, centralista i hegemònicament castellà”. I això ho deien persones que havien tingut o que tenen encara estrets contactes amb el Madrid polític. Això ho deien persones que abans-d’ahir encara es consideraven federalistes. 

De manera que té raó el senyor de Ramón quan escriu que aquesta solució plurilingüe seria la més raonable. També té raó quan conclou que els espanyols seguirem, probablement, amb el ball de bastons que ens ha dut fins aquí.  

Acabo de veure a TV3 el nou documental de M. Dolors Genovès. De factura impecable, adoptant una estètica de Photoshop pròpia de “Catalunya des de l’aire”, no cal dir que en surto més satisfet que en Carpanta després d’haver passat la tarda al Celler de Can Roca. Quinze minuts després, però, un dubte em rosega per dins. De debò que és per estar-ne tan cofois? Gairebé totes les intervencions -civilitzades, pedagògiques, incisives- eren del mateix bàndol. Del bàndol dels convençuts. Sí, d’acord, hi havia en Gay de Montellà, i aquell Trias de Bes (un altre Trias de Bes?) que preferiria que Catalunya continués dins d’Espanya “això sí, amb un autogovern tremendu“. Una minoria conscient de jugar a camp contrari. Tots els altres eren, en major o menor mesura, independentistes -ben inclòs un Antoni Castells que he vist molt cremat dels seus tractes amb el Govern “amic” de Zapatero. El panorama que ens pintaven era de realisme màgic. El cor se t’esponjava en constatar que Espanya, Europa i el món acabarien, malgrat algunes petites reticències inicials, retudes davant l’evidència del nostre nou petit estat. 

Ara bé.

Si el que la Genovés pretenia era convèncer els ja convençuts, no té dubte que ho ha aconseguit. Jo mateix m’hi incloc. Però és que a mi -i probablement a tots vosaltres que em llegiu- no és a qui cal convèncer. A qui cal convèncer és a dos sectors de la població que he vist amb prou feines representats al reportatge: la franja alta, diguéssim (sí, d’acord, hi havia en Gay de Montellà, però estava acollonit) i la franja baixa. Pedralbes i el Baix Llobregat. On eren els baixllobregatencs de llengua materna castellana? No tenen res a opinar sobre el tema? Perquè serà aquí (al Baix Llobregat, al Vallès, al cinturó de Tarragona) on ens jugarem les garrofes de la consulta. Els empresaris, al capdavall, poden pressionar tot el que vulguin, però els seus vots valen igual que el teu i el meu. Ens cal urgentment una forma menys òbvia i esbiaixada d’arribar als catalans de Cornellà, de Santa Coloma i del barri de Campclar de Tarragona. 

És per això que també agrairia una mica més de contrast en els parers. És cert el que diu al programa un dels convidats: que de moment els unionistes, tret del discurs de la por, no han aportat cap argument amb cara i ulls al debat. Doncs bé, donem-los-hi l’ocasió. No tinguem por de la batalla dialèctica. Si no ho fem així, correm el risc de contribuir nosaltres mateixos a això de què acusem sempre els polítics espanyols: de crear dues comunitats, cadascuna amb la seva llengua, amb el seu equip de futbol, amb les seves teles de referència i amb les mateixes poques ganes d’escoltar les raons dels altres.  

(A part de tot això, genial la intervenció del biòleg Ramon Folch, segons el qual la independència és necessària per raons higiènico-sanitàries).