Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Un altre article sobre el 27S

samarreta-eleccions-27s

1. Comencem amb un missatge optimista. Les eleccions del 27S les ha guanyat per primer cop en la història de Catalunya un partit amb un programa explícitament independentista. Encara recordo un article de Javier Cercas  de 2013  que basava tota la seva argumentació en el fet que CiU no s’havia presentat mai amb un programa secessionista, i que per tant l’independentisme no passava en realitat del 20-25% en què sempre s’havia mogut. Cercas, que és molt enginyós, gosava afegir: “ Y si en un referéndum celebrado el año que viene hay más de un 35% de votos en favor de la independencia, prometo vestir para siempre de lagarterana“. Doncs bé, de referèndum, per desgràcia, no n’hi ha hagut, però a les eleccions que tothom ha llegit com un plebiscit el tant per cent d’independentistes no és del 35%, sinó del 47,7%. Ara esperem amb candeletes el moment en què el brillant escriptor gironí surti per la porta de casa seva abillat amb un vestit de farbalans. Una altra dada per sentir-se optimista és la lectura que han fet de l’escrutini tots els mitjans internacionals sense excepció, atorgant la victòria als indepes catalans. No em calen hipervincles per demostrar-ho, oi?

2. El dilema entre vots i escons ja era ben viu abans de saber-se els resultats. De fet, va començar a agafar empenta de seguida que totes les enquestes, l’una rera l’altra, anunciaven una victòria dels partits favorables a la ruptura. Si us hi fixeu, aquesta és una de les principals raons esgrimides pels partidaris de la 3a via: als unionistes de pedra picada els hi sua un peu si hi ha o no hi ha majoria de vots, perquè per a ells la unitat d’Espanya és el primer versicle de l’Alcorà i no es pot sotmetre a votació. Tal com ho descrivia ahir amb lucidesa Vicenç Villatoro a l’ARA, “Qui escriu les regles del joc no perd mai. Si guanyes les eleccions com es guanyen a tot el món, et diuen que havies de tenir la majoria dels vots; si els tinguessis, et dirien que calen els dos terços, com per modificar l’Estatut; si tinguessis els dos terços, et dirien que han de ser sobre el total d’electors, no de votants; etc. etc.“. Tot i que coincideixo amb l’opinió de Villatoro, el detector de falses il·lusions que tinc ficat al cervell em diu que, efectivament, amb menys de la meitat de vots no pots aspirar a proclamar unilateralment la independència. Fins i tot la CUP està d’acord amb això. I és que, com em va dir ahir una companya de feina, valenciana i rupturista com el més pintat, “en l’amor i en la independència un sí és un sí i tota la resta és no”. Ja els ho vam advertir, als de CSQEP, que el seu vot seria comptat com a no. Si els electors, a desgrat de saber-ho, els han atorgat el seu vot, és de justícia reconèixer que ho han fet a consciència. Com diria Pilar Rahola, no tenim cap necessitat de fer-nos trampes al solitari.

3. Les eleccions del 27S han mostrat amb força claredat que hi ha, en efecte, dues Catalunyes. A La Vanguardia de dimarts hi podem llegir una crònica titulada “Història de dos països“. En aquesta peça Carles Castro distingeix entre “l’interior dels aclaparadors contraforts sobiranistes, i el litoral de la diversitat en totes les seves gammes“. És de traç gruixut, però tots sabem què vol dir. Aquest “litoral de la diversitat”, en realitat, es limita al litoral barceloní i a certes clapes de la costa tarragonina. I de diversitat, no gaire, francament. Són aquelles poblacions on Ciutadans ha estat la candidatura més votada, molt sovint seguida del PSC, a gran distància de les llistes sobiranistes. És un fum de gent. És precisament en aquestes localitats on totes les xarxes espanyolistes (des del PP fins a Ciutadans, passant pel PSC i els desorientats seguidors de Pablo Iglesias) han anat a pescar vots, a inocular el “discurs de la por” i on han celebrat els seus mítings de cloenda. Si no fos per aquest vot espanyol(ista), a Catalunya l’independentisme guanyaria amb més del 70% dels sufragis. Ara ens podem preguntar allò clàssic de “què hem fet malament” i tal, però jo crec que tampoc cal que ens flagel·lem gaire. Hi ha una Catalunya, la que habita les populoses ciutats de l’extrarradi barceloní i tarragoní, que viu en un marc mental espanyol-madrileny. Està entès. I això, malgrat les voluntarioses campanyes de Súmate, és molt difícil de canviar. “Tranquil. En una o dues generacions, aquest tipus de votant canviarà”, m’asseguren alguns amics imbuïts d’un optimisme a prova de Sálvame. Ah sí? I com ens ho farem perquè canviï? Perquè fins avui, gairebé 40 anys després de les primeres eleccions democràtiques, ni la immersió lingüística, ni la suposada omnipresència dels mitjans de la CCMA, ni la generositat de l’extingit PSUC, ni el llibre de Paco Candel, ni la molt discutible feina d’integració del PSC, i ni tan sols el Club Super 3 no han pogut modificar la tossuda realitat. I menys si, com tot sembla indicar, Ciutadans es fa fort en aquestes places i substitueix l’ambigüitat del PSC per la seva visió fèrriament unitarista. A més, l’Estat espanyol ja ha vist de manera nítida que és aquí on es pot fer fort i on pot generar una autèntic front de resistència a l’onada sobiranista. Creieu que hi renunciarà?

En definitiva, com apunta el company blogaire Jordi Casadevall, dels resultats de les eleccions n’estic “content, però no eufòric”. Hi ha motius per estar ben contents, però també n’hi ha per a la preocupació. I un apunt final: això va per llarg, amics.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Lima l’horrible

Lima.

Lima la horrible és el títol d’un assaig de l’escriptor peruà Sebastián Salazar Bondy. Va ser publicat el 1964, però la seva actualitat, pel poc que jo conec del país andí, resulta sorprenent  i innegable. L’assagista sotmet a una crítica implacable el mite de l'”Arcàdia Colonial”, això és, la idealització d’unes formes de vida anteriors a la independència del Perú (1821) amb l’objectiu, per part de l’aristocràcia dominant limenya, de mantenir els seus privilegis de classe i perpetuar d’aquesta manera l’opressió de la majoria indígena del país. En la seva recensió, Salazar Bondy no es deixa res per verd: des de l’articulació del poder polític amb el poder religiós fins al paper de la dona com a “bastió del conservadurisme”, passant per la configuració urbanística de la ciutat, el gust pel pastitx cultural o el culte als morts.

Ja entenc que per a un lector català poc familiaritzat amb el panorama sociopolític del Perú, alguns d’aquests conceptes li poden resultar una mica marcians. Però a mi una carambola de la vida m’ha portat a deambular sovint pels carrers grisos i laberíntics de l’antiga ciutat virreinal, a trenar contacte amb els seus habitants, i de manera ineluctable, a establir comparacions amb el país que un dia no tan llunyà va constituir la seva metròpoli.

Perquè Lima, la ciutat que va cartografiar Salazar Bondy i que avui s’erigeix com una de les urbs més puixants d’Amèrica del Sud, s’assembla molt a Madrid i una mica a Barcelona. M’ha sobtat molt, per exemple, trobar a “Lima la horrible” referències constants a la casta en el mateix sentit que li dóna la vèrbola incandescent de Pablo Iglesias: una elit oligàrquica conformada pels poders polítics i econòmics que viu d’esquena al poble, a “los siervos indígenas, los esclavos negros, los braceros chinos y los subproductos de las mezclas”, al “serrano sucio”, el “cholo de mierda”, el “negro bruto” o el “chino tísico” que “no merecen ni la centésima parte del salario que recibe su semejante de Illinois o Cincinatti”.

La casta de Lima, segons Salazar Bondy, és l’hereva directa del poder virreinal, és a dir, d’aquelles grans famílies burgeses o aristòcrates que “en la suntuosidad de sus residencias, en sus restaurantes, en sus balnearios y playas privadas […], casi con las mismas ideas del siglo pasado o antepasado, viven aterrorizados ante palabras como revolución, reforma agraria, sindicalismo, etc., pero muy convencidos de que, salvo variantes superficiales, el mundo, su mundo, no se acabará”. Llegir aquestes invectives del gran escriptor peruà em transporta al món de les grans famílies hereves del franquisme que encara avui, a Madrid sobretot però també a Barcelona, remenen les cireres del poder i viuen horroritzades davant la possibilitat de qualsevol canvi que faci trontollar el seu omnímode domini. Són aquelles famílies castellanes que Lluc Salellas denuncia a “El franquisme que no marxa” (Edicions Saldonar), o les que a Catalunya governen la banca o posseeixen les grans empreses de cava i que pretenen condicionar amb pressions i manifestos el resultat de les eleccions (“Les enquestes del 27-S disparen la inquietud de les grans empreses“, La Vanguardia, diumenge 13 de setembre)*.

Quan Salazar Bondy denuncia els vestigis d’una Arcàdia que mai no va existir, ho fa perquè somia a enderrocar una casta autàrquica “que advirtió a tiempo que había que mantener íntegros y en pie […] los fundamentos del régimen colonial, la gallina de los huevos de oro”. No és precisament això el que defensen els actuals dipositaris de les essències pàtries, tant a Madrid com a Barcelona? El procés d’independència de Catalunya els horroritza, perquè no seria altra cosa que un intent d’ensorrar la piràmide socioeconòmica bastida gràcies a les prebendes derivades del règim del 78, legatari de la dictadura militar i guardià dels pilars que sostenen l’actual estat espanyol. Espanya també somia en la seva Arcàdia colonial, la que precedí el tímid assaig reformista de Suárez i Tarradellas, de Miquel Roca i Gregorio Peces-Barba. Tenen raó els qui asseguren que per a aquesta casta el procés català constitueix una amenaça molt més temible que les filípiques dels seguidors d’Iglesias, al capdavall tan digeribles per al sistema com ho va ser el malaguanyat Partit Socialista de González i Guerra. Com sempre s’encarrega de recordar-nos el notari J. José López Burniol, el problema territorial d’Espanya és, en el fons, una lluita pel repartiment del poder. I en aquest sentit, qui qüestiona amb més intensitat aquest repartiment injust és el nacionalisme català, avui transformat en independentisme. Ja es va veure a la Via Lliure que ocupà la Meridiana el passat dia 11: els partidaris de la ruptura no són els desclassats ni el poble subdesenvolupat que defensa Salazar Bondy, sinó les dinàmiques classes mitjanes i populars que nodreixen el teixit social català i que fins fa poc havien transigit amb el règim del 78. És aquesta base social la que haurà d’empènyer el nou govern de la República a remoure “els fonaments del règim colonial”, abans que els actuals poders fàctics no es facin amb el control de la nau.

Els prejudicis i la fractura social que va posar en solfa Salazar Bondy a finals dels 60 (i que, oh sorpresa! li van valer l’elogi encomiàstic d’un jove Vargas Llosa), es mantenen, com ja he escrit més amunt, en bona part intactes avui dia, però alguna cosa es deu haver mogut quan a hores d’ara el Perú té un president cholo (Ollanta Humala) i no per això s’ha produït el previsible pronunciamiento militar. Així mateix, a Barcelona tenim un president de Convergència, procedent de l’alta burgesia, que defensa la secessió amb una fermesa que també era inimaginable en un dirigent d’aquest partit tan sols 10 anys enrera. Salazar Bondy acaba el seu llibre amb aquestes paraules: “Para rechazar la aberración de la Arcadia colonial, los limeños necesitamos aprehender su entidad sutil y compleja y cogerla por las astas a riesgo de perder en el combate. […] Ante nosotros se abre una pregunta. No responder al acertijo equivale a entregarse a las fauces del trágico portento que lo propone. Vivir ahora es decir que no”. Per als catalans de 2015, en canvi, la sortida del laberint colonial pressuposa dir que sí.

(*) Només cal fer una ullada al document d’opinió emès ahir pel Cercle d’Economia presidit per Antón Costas.
Publicat dins de General | Deixa un comentari