Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

L’error de Descartes


Què va abans? El sentiment o la raó? Pregunta incorrecta. No es poden deslligar.


L’error de Descartes és un llibre publicat el 1994 per Antonio Damasio, un neuròleg portuguès que dedicà 267 pàgines a demostrar una teoria (aleshores) insòlita: que els occidentals hem incorregut en un immens error quan hem volgut separar el “cervell” del cos o l'”ànima” del cos. Sí, ja sé que el nostre entranyable Eduard Punset també hi ha dedicat quatre o cinc llibres, però (em sap greu) el primer fou Damasio. La tesi de Damasio és que a l’hora de prendre una decisió no existeix una part “racional” desvinculada d’una part “emocional”. Totes dues actuen coordinadament, de manera que, contràriament a l’opció científica tradicional, els sentiments són tan cognitius com les altres percepcions (Jesús C. Guillén).  

Dos anys més tard, el 1996, Joseph Ledoux, professor de neurociència a la Universitat de New York, publicava El cervell emocional, on també subratllava el paper clau de les emocions en la presa de decisions del cervell “racional”. Ledoux explica de forma molt planera com aquelles parts del cervell que vehiculen les emocions, particularment el sistema límbic i el còrtex frontal lateral i medial, afecten profundament el nostre capteniment, el nostre pensament i les nostres vides. 

Tot plegat podria resumir-se en un simple axioma: primer sentim l’emoció, i és només a posteriori que elaborem una argumentació racional per tal d’explicar-nos-la. 

Tot això ve a tomb d’algunes decisions o posicions ideològiques que ens poden resultar xocants però que en realitat obeeixen a aquelles pulsions obscures que Freud anomenava “Id” (Allò) i que piloten les nostres vides més del que nosaltres voldríem. 

Quan, per exemple, alguns opinadors de casa nostra s’entesten a qualificar de “sentimentalitat catalana” allò que va moure tants milers de persones a organitzar i formar l’admirable Via per la Independència, no comprenen que:

1. Com escriu David González a LV, “Ment i cos són la mateixa cosa i emoció i sentiment s’ubiquen a la base de la racionalitat”. 

2. Oposant una pretesa “sentimentalitat” a un suposat “seny” basat en la raó i no en els sentiments, l’únic que fan és donar carta de superioritat a les seves pròpies emocions per damunt de les dels altres.  

3. Tan sentimental o racional és defensar la independència de Catalunya com la unitat d’Espanya. O defensar una hipotètica tercera via (potser aquesta és l’opció més sentimental de totes). 

És per això que, quan Javier Cercas o Fernando Savater o Jaume Cabré, justament valorats per la seva enorme vàlua com a escriptors, entren en el debat polític i i defensen una determinada opció, hem d’agafar les seves opinions amb pinces. El fet que aquestes persones pensin de la manera que ho fan, ve determinat per la manera com senten. En l’origen de la defensa numantina de la legalitat constitucional per part d’un Cercas hi ha probablement un vincle emocional molt fort amb Espanya. I darrera les explanacions professorals d’un Junqueras, farcides de dades històriques i de xifres favorables a la independència dels catalans, hi ha també un vincle emocional molt potent, pilotant la nau de les argumentacions racionals. 

És perfectament lícit que així sigui. Però tinguem-ho clar i no ens deixem engalipar pels qui despatxen els moviments populars i socials com a febrades més o menys epidèrmiques i temporals. La rauxa és una de les múltiples formes del seny. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dues espifiades

Hem de ser molt cauts, molt nets, extremadament escrupolosos amb tot el que fem d’ara endavant

Primera

No sóc seguidor de la sèrie de ficció històrica espanyola “Isabel” –en general, no segueixo mai, per sistema, cap sèrie de ficció històrica de la mena que sigui. Veure els actors disfressats d’aquella guisa i impostant un llenguatge semi-cavalleresc em fa venir angúnia i canvio de canal de forma automàtica. (A banda que això de “ficció històrica” conté sempre un previsible oxímoron). 
Si, a més a més, la sèrie està produïda per espanyols o catalans, amb més raó encara en fujo com gat escaldat: la pompositat, el romanticisme xaró i la graponeria envers els fets reals són de ben segur encara més exagerats. Les produccions britàniques són una altra cosa, però ni tan sols aquestes me les puc empassar. 

Dit tot això, em sembla un error monumental que el director del Museu d’Història de Barcelona decidís no permetre el rodatge dels capítols d'”Isabel” que s’havien de gravar al Saló del Tinell i a la Plaça del Rei. Més enllà de la versemblança de l’acció històrica que es vol representar –probablement nul·la, com he dit–, la decisió és estúpida perquè proporciona munició argumentativa als qui denuncien tics totalitaristes en els mitjans –i en la societat– catalans. L’intent de rectificació de Xavier Trias fa tard, i a més una rectificació no aplacaria les ires dels qui ja s’han llençat a la jugular del consistori barceloní, ni tampoc deixaria gaire satisfets els qui, per contra, troben la mar d’encertat el fet que no es permeti rodar el nyap del “monta tanto” a casa nostra. 

Hem de ser molt cauts, molt nets, extremadament escrupolosos amb tot el que fem d’ara endavant. Com titulava avui un rotatiu del país, “El món ens mira”. I al món civilitzat, per un general, no li agraden gens les prohibicions arbitràries.   

Segona 

El dia 18 d’aquest mes en Vicent Partal publicava el següent editorial de Vilaweb: La Unió juga amb foc. M’agrada llegir en Partal per la mateixa raó que m’agrada escoltar-me un company de feina que, en tot això del procés, sempre hi veu el got mig ple. No obstant, una cosa és veure el got mig ple i una altra de ben diferent és sobrevalorar les pròpies forces. 
Que “l’ofensiva espanyola per a fer creure que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea és propaganda política interessada” em sembla d’una evidència cristal·lina. És precisament en aquesta batalla que ens trobem, ara. Tanmateix, pretendre que la UE hagi de tenir por de les terribles conseqüències econòmiques que li comportaria el fet que Catalunya quedés fora de la Unió, això ja són figues d’un altre paner. Molt em temo que l’actitud de la UE en relació al “cas dels catalans” és la mateixa que van tenir els altres països europeus quan es va signar el Tractat d’Utrecht: I couldn’t care less, és a dir, ens importeu un rave.

Si al damunt és el nostre mateix president qui cau en aquesta curiosa forma de cofoisme (“Ja se n’ocuparan [els europeus] de no fer-se mal), la qüestió comença a ser inquietant. Em recorda massa allò de “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS”. 

Si no ho he entès malament, la Unió Europea no és una unió de pobles ni de ciutadans: és una unió d’estats. I els estats faran tots els possibles per ajudar-se mútuament si veuen que la integritat territorial d’un d’ells està en risc. És ben possible que aquesta forma de sobirania estatal estigui actualment en crisi, i sens dubte seria desitjable que la UE tendís cap a altres formes de sobirania més flexibles i horitzontals. Però la crua realitat és la que és. Ara mateix els interessa més tenir estabilitat a l’Europa meridional que no pas cap dels possibles beneficis que es derivarien de la nostra independència. I d’altra banda, és que us penseu que França, la jacobina França, donarà mai suport a una secessió que demà passat li pot esclatar dins les seves pròpies fronteres? 

Vist així, el panorama pot semblar negre. Però…

Cal seguir amb molta atenció el procés d’Escòcia, perquè si aconseguim fer equivaldre, dins la ment de tots els europeus, el seu cas amb el nostre, ja tindrem molt guanyat. Com a mínim per a celebrar el referèndum. Aquesta és l’única escletxa per on veig que tenim una possibilitat real.

Benvinguts doncs els missatges esperançadors, però no fem brometes ni enganyem la gent: això no serà pas un camí de roses. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Silencis que clamen al cel


S’intenta vendre que a Catalunya no hi ha lloc per a la discrepància

L’altra gran sorpresa de diumenge passat ens la vàrem endur amb la senyora Elvira Lindo i el seu escrit “Un silencio elocuente.” Si el de Cercas ens va sobtar, aquest de la sra. Lindo, directament, fa venir basques. La seva tesi porta al límit la idea tan estesa a Espanya segons la qual ara com ara hi ha instal·lat a Catalunya un clima irrespirable d’unanimisme (llegiu el post anterior); és a dir, de falsa unanimitat i de manca de dissidència al nostre país. Dic que la porta al límit perquè, passant-se pel forro tots els límits de l’honestedat moral, l’escriptora madrilenya arriba a comparar el “silenci”que es respira avui dia a la societat catalana amb el que pesava sobre el País Basc durant l’època del terrorisme. 

¿No se acuerdan? Iba uno al País Vasco y sentía esa espesura. Se sentaba uno a una mesa y se hablaba de todo con esa gran cordialidad propia del norte hasta que llegaba el momento en que a cada comensal se le perdía la mirada por tener en mente algo de lo que no se podía hablar. Ocurre ahora con el asunto catalán. ¿Qué piensan nuestros amigos? A los de allí, me refiero. Porque finalmente son los que callan con más finura. ¿Qué piensan? Viendo la televisión catalana este verano he podido escuchar a algunos personajes públicos y tenían en común su postura independentista. O al menos no coincidió que yo diera con un entrevistado que tuviera una voz discrepante. ¿Es que los que disienten no quieren salir a dar su opinión, que no la tienen clara?, ¿o es que no les invitan a los programas?

No es pot caure més baix. Em pregunto quants dies o quants minuts va estar-se la sra. Lindo mirant TV3 o 8TV perquè es produís la prodigiosa coincidència de no haver-hi topat amb cap veu discrepant. Em pregunto, també, si es va dignar cap dia a asseure’s a la terrassa de qualsevol cafè i parar l’orella a les converses que sentia al voltant. Els catalans som mediterranis, això és, bocamolls de mena: abans preferiríem fer-nos matar que tancar la boca per dir-hi la nostra sobre qualsevol fotesa. Per sort, l’Agustí Colomines va ocupar-se amb un post al seu blog de respondre com cal aquestes repugnants insinuacions: “Quina bola!” Heus aquí la llista de “dissidents”, amb nom i cognoms, que Colomines enumera i que apareixen constantment a tota mena de mitjans catalans, públics i privats, i que qualsevol espectador o lector català ben informat pot reconèixer:

“Joan López, Alejandro Tercero, María Jesús Cañizares, Rafael Jorba, Lluís Foix, Gonzalo Bernardos, Gemma Galdon, Albert Montagut, Juan Carlos Girauta, José Antich, Xavier Vidal-Folch, Enric Juliana, Cristina Fallarás, Joaquim Nadal, Laia Bonet, Ricard Fernández Deu, Juan Arza, Joan Queralt, Jordi Barbeta, Sònia Domènech, Agustí Colom, Xavier Sardà, Juan José López Burniol, Antoni Puigverd, Tirso Gracia, Milagros Pérez Oliva, Jordi Mercader, Oriol Bartomeus, Andreu Mayayo, Joan Tàpia, Toni Comin, Miquel Porta Perales, Joaquim Coll, Núria Ribó, Àlex Sàlmon, Borja de Riquer, José Miguel Villarroya, Ignacio Martín, Josep Maria Cardellach, Jesús de Miguel, Manuel Delgado, Toni Bolaño, Antoni Segura, Veronica Fumanal, Oleguer Sarsanedas, Lluís Bassets, Esperanza García, incloent-hi Luis del Olmo, Julia Otero o Jordi González i un llarg etcètera. A banda que hi podríem afegir el bon nombre de polítics del PP, C’s, PSC i ICV-EUiA que acudeixen a tertúlies o els fan entrevistes i que es mostren desimboltament contraris a la independència. Qui ho pot negar això? Que algunes de les persones esmentades, per bé que no totes, estiguin d’acord en què cal consultar el poble per resoldre l’escull on som ara no ha de servir per amagar el fet, real, que totes les versions de l’unionisme s’expressen amb normalitat en els mitjans públics i privats.”

L’evidència és aclaparadora; les visions d’aquestes dues llumeneres del progressisme sucat amb oli no poden estar més distorsionades: aleshores la pregunta és: com és possible que persones ben informades, sensibles i hem de suposar que intel·ligents siguin capaces de deformar la realitat d’aquesta manera? 

La resposta, d’aquí a dos posts (L’error de Descartes)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cercas i els Gremlins

Tornem-hi amb les regles del joc…


Aquest darrer diumenge, amb la compra del diari El País, el lector català podia adquirir -sense haver de pagar cap extra- un parell de lliçons molt profitoses de cara als dies que vindran. 
La primera lliçó la proporcionava l’escriptor gironí Javier Cercas, en un article al suplement dominical que ha causat un cert estupor entre els lectors poc avesats: Democracia y derecho a decidir.

El text és estremidor. Comença dient que a Catalunya els últims temps estem vivint en una “suerte de totalitarismo soft” causat per una malura anomenada “unanimismo”: “la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia”. Bé, ja ho discutirem en una altra entrada, això. Ara bé, sens dubte el pinyol de l’article és l’afirmació següent: “No hay nada menos democrático que el derecho a decidir”. Segons Cercas, es pot ser demòcrata i estar a favor de la independència, però no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir. Caram senyor Cercas. I això com es menja? Doncs amb la cantarella habitual: perquè la Constitució diu (segons ell) que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol (és mentida: diu que resideix en el poble espanyol, però no en el seu conjunt; atención al dato). I com que la Constitució diu això que Cercas vol que digui, la conclusió és clara: “Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo rojo o no: tengo que pararme”. 

Em sap greu perquè Cercas és un bon escriptor (que encara seria millor si deixés d’esforçar-se tant per semblar Roberto Bolaño) i, fins ara, sempre s’havia mostrat com una persona raonable en opinar sobre el contenciós català. Però el curiós símil que fa amb el semàfor m’ha fet pensar en una escena de la pel·lícula “Gremlins”, que la meva filla aquests dies està mirant per desena o onzena vegada. No sé si vosaltres la recordeu: és aquella en què un dels gremlins dolents (com aquest negre de la foto), per tal de provocar un accident, es dedica a manipular els cables del semàfor d’una cruïlla molt transitada. Doncs bé, al meu entendre, l’argument de Javier Cercas -aparentment impecable- falla per aquesta banda. La caixa del semàfor de la vida política espanyola seria el Tribunal Constitucional. És aquest Tribunal qui ha de dictaminar si una determinada llei és constitucional (semàfor verd) o no ho és (semàfor vermell). El problema és que a l’Estat espanyol el Tribunal Constitucional està comandat per gremlins. I la prova d’això és que fa només uns dies el seu president, que com a tal posseeix el dret de desempatar una votació, va ser confirmat en el seu càrrec malgrat haver-se provat que entre el 2008 i el 2011 havia militat en el PP i que el 2005 havia emès judicis duríssims contra les institucions catalanes. La votació ja sabeu prou com va anar: 9 a 2 a favor de ratificar el senyor Francisco Pérez de los Cobos. Els dos vots en contra van ser… dels dos juristes catalans que hi ha al TC. 

Abreugem: en tot estat de dret hi ha unes regles del joc i hi ha uns àrbitres que s’encarreguen de fer-les complir. A Espanya, com es va veure arran de la sentència de l’Estatut, les regles són parcials i els àrbitres estan comprats. De les regles del joc a l’Espanya constitucional ja n’havíem parlat en un post anterior (Boris Vian i les regles del joc). Avui l’Antonio Franco ho feia anar d’una manera molt graciosa en una tertúlia: “No pot ser que totes les entrades que fa un jugador siguin penalty i les que fa el contrari totes siguin joc viril”. És per això que no li puc comprar a Cercas la seva argumentació. Amb permís del Constitucional o sense, jo tinc dret a decidir si, davant d’un semàfor manipulat, em convé més aturar-me o travessar el carrer per salvar la pell. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Paradoxes catalanes

Tots tenim un amic com el meu amic M. de Torelló
españa-eurocopa
Aquests dies de fervor indepe val la pena plantejar-se una pregunta que sempre m’ha rondat pel cap.

Es pot ser independentista sense ser nacionalista?

Qüestió interessant. Hi va haver un intent, amb el primer tripartit, de separar els dos ismes: “Independentisme social versus nacionalisme identitari”, es deia en aquella època, sovint per refermar les posicions d’ERC i, de passada, denigrar les de CiU. Per aquell mateix temps, es va maldar així mateix per distingir catalanisme de nacionalisme. En aquest cas, va ser el PSC de Pasqual Maragall i de Ciutadans pel Canvi (no confondre amb els Ciutadans d’Albert Rivera, please) qui propalà el canvi d’etiqueta.  “Nacionalisme” era un concepte massa vinculat a Jordi Pujol, a la cultureta i a la famosa burgesia catalana que amb tan poca solta denuncià Jordi Solé-Tura. Els socialistes s’hi sentien -i encara s’hi senten- incòmodes.

L’Albert Pla Nualart ja fa temps que en parla als seus davantals de l’ARA. L’últim, per exemple, del 14 de setembre: “Independència no-nacionalista“. Personalment, sóc del mateix parer que ell: “Les coses ens aniran més bé si aprenem a presentar el nostre independentisme al món com a no-nacionalista. Per una raó de pes: no és res més que la reacció de dignitat d’un poble davant un nacionalisme [l’espanyol] que l’ofega”. Exactament. Això per no parlar de la mala premsa que el terme en qüestió té en el context internacional. A Europa i als Estats Units, definir-se com a “nationalist” provoca en la gent una ganyota de rebuig. Ho relacionen amb l’Alemanya nazi i amb la Sèrbia de Milosevic.

Però deixem que els savis dirimeixin aquestes etèries qüestions i passem a un “fet de la vida real”, que segur que ens entendrem més bé.

Un dia d’aquest passat estiu em trobava de barbacoa a casa uns amics. Havíem dinat esplèndidament, i, passada l’hora del cafè, M., el nostre amfitrió, un futbolero empedreït, em convidà a mirar amb ell el partit Uruguai – Itàlia de la Copa de Confederacions. No és que em vingués gaire de gust, però vaig acceptar per allò de la cortesia en casa aliena. El partit fou interessant, però encara ho fou molt més la conversa que vàrem mantenir nosaltres dos.

Entre cerveses i olivetes, M. em participà que aquella nit es quedaria despert fins les dues del matí per veure la final Brasil – Espanya, que es presentava amb molt de morbo per la presència de Neymar al combinat brasiler. Aleshores vingué la pregunta fatídica:

-Tu vas a favor d’Espanya?

Glups. Li vaig respondre amb el que contesto habitualment:

-Ni a favor ni en contra. M’és indiferent. (Mentida. Hi vaig en contra.)

-Ah. Doncs jo…

I el que segueix podria donar per a una tesi sociològica amb molt de suc -o per a una radiografia d’aquesta “Catalunya real” que tothom es posa a la boca. El M. m’explicà (sense que jo li ho demanés) que ell era català, de la Catalunya profunda (Torelló), que se sentia molt català i que “sempre havia votat Convergència i Unió”. “Ara bé, em va confessar, jo sóc molt de la Roja. Però molt, eh? Tant, que quan guanyen em foto a cridar com un boig i surto al balcó a tirar petards”. També ho feia amb el Barça -vull dir, això de xisclar i llençar coets-, però resulta que ell tenia la sort que podia gaudir amb tots dos: amb el Barça i amb la Roja. Cosa que no podia fer un amic seu “molt independentista” que no suportava els triomfs de l’equip de Del Bosque, etc. etc.

Jo vaig provar d’explicar-li els motius que em feien passar olímpicament de la selecció espanyola, però de seguida m’hi va oposar un parell d’objeccions: una, que juguen igual que el Barça i dues, que a la Roja hi ha molts catalans. Tens raó, vaig concedir, però el fet que hagin copiat l’estil del Barça no els fa iguals que el Barça. I pel que fa a això dels catalans…

Bé, aquí és on topem amb aquell paràgraf inicial sobre la distinció entre nacionalisme i catalanisme. Què li podia dir jo a un paio de Torelló, catalanoparlant i fill de catalanoparlants, sobre els nostres paisans? Em trobava en un atzucac. Per sortir-me’n, només se’m va acudir dir-li això:

-És que jo no sóc nacionalista.

Va quedar bocabadat. Però no li acabava de dir que…?

-No sóc nacionalista. Me la bufa que a la selecció espanyola hi juguin catalans. En qualsevol cas, quan juguen amb la Roja no representen Catalunya. Sí, ja sé que alguns jugadors, acabat el partit, treuen la senyera i s’hi fan fotos pels diaris locals. Per mi com si es posen a ballar La Santa Espina o a fer un 2 de 9 amb folre i manilles. M’és ben igual. Si juguen amb Espanya, no m’hi sento representat.

I és la veritat. Sóc d’aquells que estaran encantats amb la independència, entre altres coses, perquè a partir d’aquell dia podrem finalment fer-nos els desmenjats davant les manifestacions patriòtiques. Com cantava Georges Brassens a “La mauvaise reputation”:

Le jour du 14 juillet
                         je reste dans mon lit douillet,
                         la musique qui marche au pas
                         cela ne me regarde pas

(El dia del 14 de juliol
em quedo al meu llit ben calentó,
la música que marca el pas
a mi no m’interessa gens)

I aquesta és la paradoxa. Quan siguem independents, el dia 11 de setembre jo espero poder quedar-me al llit com feia Brassens en la seva cançó. A partir d’aquell dia voldria poder veure els Barça – Madrid com un espectacle purament esportiu. També estic esperant amb candeletes aquella data per poder, els vespres que la selecció catalana jugui en competició oficial, anar-me’n a un bon restaurant sense haver de reservar. I ves per on, estic ben segur que, quan vagi pel segon plat, tronaran els coets si el Xavi o el Bojan de torn marca un gol, i que no podré evitar un somriure en pensar que és precisament el meu amic M. qui n’ha llançat el més fort.

Publicat dins de General | Deixa un comentari