Ulleres de pinçanàs

Sembla que alguna cosa es mou a les altes esferes de l’Estat en relació amb els toros. El subsecretari d’Educació, Cultura i Esport, Fernando Benzo, ha amenaçat aquest passat divendres que “el ministeri està en camí” de fer que la tauromàquia torni al nostre país.

Aviat farà 5 anys de l’abolició de les corrides de  bous per part del Parlament de Catalunya, l’estiu de 2010. Encara me’n recordo com si fos ahir. Aquells dies de final de juliol em trobava al Périgord, de vacances amb la família, i recordo que, en comentar la notícia amb alguns autòctons en un bar de Sarlat, van fer cara de no entendre gaire la meva indissimulable alegria. A gran part d’Occitània i a la Catalunya Nord, hélas!, els toros formen part de la cultura popular. A la tornada del viatge, vaig procurar-me tots els diaris que vaig poder del dia de la votació (amb especial carinyo pels de la caverna madrilenya) i vaig al·lucinar amb les interpretacions que feien de la històrica jornada. En general, tots els rotatius espanyols, incloent-hi El País, atribuïen la prohibició a una pulsió identitària, o separatista, o a l’afany de vedetisme de la classe política catalana, delerosa de distingir-se dels seus compatriotes espanyols. Costava molt trobar una anàlisi objectiva i desapassionada. Fins i tot una patum hispanocatalana com és ara Pere Gimferrer parlava de “la més greu agressió a la cultura des de la Transició”, comparant-la amb la prohibició de les festes de Carnestoltes durant el franquisme. Afigureu-vos el que en devien arribar a dir les patums marca España!

Han passat gairebé cinc anys i de moment, tot i les amenaces del PP, els toros no han tornat a les places catalanes. Jo, amb perdó de la immodèstia, vaig tenir clar des d’un primer moment el que havia succeït: la societat catalana havia evolucionat prou durant aquests últims 30 anys com per considerar una salvatjada la mal anomenada Fiesta Nacional. Que en alguns casos hi havia un component ideològico-identitari de fons és innegable, però aquest no era el principal motiu que havia originat la ILP (recordem-ho, amb 180.169 signatures recollides per la plataforma Prou!). El principal motiu era l’horror que produïa la tortura i mort d’un animal convertits en espectacle públic. Tanmateix, les desqualificacions se succeïen en cascada: “Si se hubiera llamado la Fiesta Catalana, no se hubiera abolido” (Salvador Balil, vicepresident de la Federació d’Entitats Taurines de Catalunya); “con la prohibición de los toros, Cataluña ha querido ganar una batalla a España” (Albert Boadella); “este no es un debate sobre protección de los animales” (Albert Rivera); “la cámara ha hecho suyo el rechazo a la Fiesta de los animalistas tras un debate centrado tanto por los detractores como los defensores de la iniciativa en el carácter identitario de la prohibición” (ABC), etc. etc. Aquestes interpretacions, sap greu haver de dir-ho, es van veure reforçades pel blindatge que el Parlament va fer dels indignants correbous que se celebren en algunes comarques del sud del país. Una jugada incomprensible si no és per la por de perdre vots.

Doncs bé, passats gairebé cinc anys, vet aquí que l’Ajuntament de l’Hospitalet promou unes “jornades taurines” que es van celebrar al Centre Cultural La Bòbila d’aquest municipi. Les jornades van ser organitzades per la UTYAC (Unión de Taurinos y Aficionados de Catalunya) entre el 31 de gener i l’1 de febrer i van comptar amb la presència de l’alcaldessa Núria Marín. Fins aquí, res d’estrany. La prohibició afectava la celebració de corrides, però no deia res –faltaria sinó–de la celebració de congressos, fontades o gimcanes sobre tauromàquia. El que em va sobtar, però, va ser la publicació el passat dimecres 11 de febrer a La Vanguardia (i el 31 de gener a El Periódico) d’una carta al director amb el títol “Toros en l’Hospitalet“, signada per Julio Brotons Gasco, que feia així:

“Llega a mis manos la promoción de unas jornadas taurinas de próxima celebración en el Centre Cultural La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat. No puedo contener mi estupefacción. Toda la vida he defendido la libertad y el respeto, así que no creo que apoyar la tortura pública de animales sea un avance cultural ni deba prorrogarse. Dicen los expertos que la violencia engendra violencia. Lo taurino, que no los toros, se extingue por irracional y caduco. Sin embargo, la ignorancia o tal vez la provocación llevan a la alcaldía de l’Hospitalet de Llobregat a remar contra los tiempos amparando la más vergonzante tradición. Pero no con mis impuestos, ni al amparo de la administración pública“.

La carta, com es pot observar, està escrita en castellà per un senyor que es diu Julio, veí de l’Hospitalet. La resposta del consistori venia tot seguit, era aquesta:

“El Congrés de Tauromàquia de Catalunya és una més de les activitats que tenen lloc al Centre Cultural La Bòbila. Al llarg de tot l’any, el centre acull representacions teatrals, exposicions, conferències o presentacions de llibres. També és obert a congressos, tallers, jornades formatives i tot tipus d’esdeveniments ciutadans i actes organitzats per entitats socials, institucions i organitzacions polítiques. Unes activitats que contribueixen a projectar la imatge de l’Hospitalet més enllà dels nostres límits geogràfics.

Com a Ajuntament, sempre hem demostrat un respecte absolut davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Reconeixem el dret del teixit associatiu a desenvolupar la seva activitat per fer de les ciutats un punt de trobada ciutadana i fer realitat l’expressió cultural, social i democràtica que sigui del seu interès“.

La resposta, escrita en un perfecte català, està signada per Jaume Graells i Veguín, regidor de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

El que em fascina d’aquest intercanvi epistolar és que el suposat talibà separatista sigui un senyor que es diu Julio i que escriu en castellà, mentre que el defensor de la dignitat cultural de la tauromàquia sigui un altre senyor que es diu Jaume Graells i que escriu en català. Què ens indica aquest petit detall? Doncs que la pretesa fractura a Catalunya entre taurins i antitaurins per raó de la seva filiació identitària era, naturalment, una fal·làcia com una catedral. Perquè si no era una fal·làcia, aleshores:

1. Qui va promoure a Mèxic DF l’octubre de 2012 la proposta de reformes a la Llei per a la Celebració d’Espectacles Públics amb l’objectiu de prohibir les corrides en aquell país? Devia ser el nucli dur del llegendari Casal Català d’aquella ciutat, inspirat per l’esperit de Tísner i de Pere Calders?

2. Qui eren els qui el 13 de novembre de 2014 es van manifestar a Madrid per demanar la supressió de la carnisseria del Toro de la Vega? Potser havien vingut tots en autocar des de Catalunya instigats per la pèrfida Carme Forcadell?

3. Quants catalans hi havia entre els centenars de persones que es van manifestar davant La Maestranza de Sevilla el 20 d’abril de 2012 per demanar l’abolició de les andalusíssimes corrides? Quants militants de la CUP o d’ERC hi havia entre el miler de persones que es van manifestar al centre de la capital andalusa tot cridant “Toros, con mis impuestos no” o “La tortura no es cultura”, tal com denunciava Quim Monzó? Eren tots ells antiandalusos i antiespanyols?

4. És de nissaga catalana l’alcalde de Bogotá, Gustavo Petro, que l’any 2012 va decidir prohibir els toros a la seva ciutat i convertir la seva plaça en un centre de poesia, literatura i cultura? (Per cert, el Tribunal Constitucional colombià deu assemblar-se molt a l’espanyol, ja que a principis d’aquest mes ha ordenat de reintroduir la “fiesta brava” pel seu caràcter cultural i artístic).

En fi, ja es veu que últimament els catalans ens hem multiplicat arreu del planeta per tal de combatre aquest noble art mil·lenari d’ataconar bous. Fins i tot, com hem vist més amunt, de vegades hem de dissimular la nostra talibanitat bo i escrivint en castellà a fi que la il·lustre alcaldessa de L’Hospitalet (que fa un parell d’anys va votar, juntament amb el PP i Plataforma x Catalunya, una moció per impedir la consulta referendària) es digni a atendre les nostres provincianes reclamacions. Invasió subtil, que diria l’enyorat Calders.

Recordeu aquella campanya de l’ABC, ara fa 22 anys (setembre de 1993)? “Igual que Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña“, feia la portada.  Tan sols nou anys després d’haver proclamat Jordi Pujol com a “español del año” (1984), el diari de Luis María Ansón es girava en contra de la política lingüística de la Generalitat. I així ha continuat fins avui. El problema és que avui ja no és només l’ABC.

Dimarts passat 20 de gener, el professor de l’IESE Alfredo Pastor va publicar un article a LV titulat “Els plats trencats”. La tesi de l’article s’explicita de seguida, a la ratlla núm. 3: “(Crec) que l’anomenat procés no arribarà a bon port”. Molt bé. Com que això ja ens ho recorda cada dia una legió d’articulistes, la pregunta que immediatament se li acut al sofert lector és: “OK. I quina és la novetat?”. Doncs sí senyors, hi ha novetat. I de les grosses. La major part del text transcorre pels acostumats verals: al començament l’autor puigverdeja i pretén ubicar-se just a mig camí entre “l’entossudiment del Govern central” i “l’insult a l’única ordenació legal que avui tenim” que haurien proferit el malèfic President Mas i la seva colla de saltataulells convergents i republicans. No és exactament, però, un himne a la Tercera Via. Pastor assegura que la “unitat” és l’únic que ens permetrà preservar el que som. Increïblement, es refereix a la unitat d’Espanya. Però la sorpresa de debò arriba unes ratlles més avall: “a Catalunya, durant una generació s’ha fet servir sovint l’ensenyament de la història com un instrument de formació de la ciutadania. (…) Mentre la Formación del Espíritu Nacional dels anys de Franco no va deixar rastre en la consciència dels escolars, no es pot dir el mateix de l’educació històrica de les últimes generacions a Catalunya. (…) Aquí fa temps que es trenquen plats, i amb mètode“.

No segueixo, perquè aquest era el punt que m’interessava comentar. I m’interessa comentar-lo perquè, tres dies més tard, a la convenció del PP celebrada amb tota la pompa a Madrid, Alicia Sánchez-Camacho va insistir amb el tema. La dirigent catalana deia coses com ara que “gràcies a la Lomce s’ha pogut escolaritzar els nostres fills en castellà” (quants dels nostres fills? tres? cinc?), i que “és important que hi hagi uns continguts mínims iguals a tot Espanya, perquè la història i la literatura no es manipulin”.

De manera que ja ho veuen: aquests dos grans experts en educació, Alfredo Pastor i Alicia Sánchez-Camacho, han identificat d’on plora la criatura unitarista. A les escoles catalanes es manipula la història i la literatura i s’adoctrina els infants d’una forma similar a com ho feia Franco amb la Formación del Espíritu Nacional. “Igual que… pero al revés“.

Tot plegat em toca de prop, perquè resulta que jo sóc un d’aquests malvats manipuladors que treballen per a l’administració catalana d’ensenyament, i suposo que m’hauria de donar per al·ludit. Com que a més a més sóc professor de literatura (enguany, de literatura castellana), provo de fer un examen de consciència i reviso el programa del curs, amb la intenció de trobar-hi els pertorbadors elements de què parlen l’Alfredo i l’Alicia. Vejam. L’assignatura de Literatura castellana és una de les matèries de modalitat que els alumnes catalans poden triar a primer o a segon de batxillerat. Les lectures obligatòries són: Antologia poética del Siglo de Oro, Don Quijote de la Mancha, La vida es sueño, Don Juan Tenorio, Luciérnagas (d’Ana María Matute) i La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza. I bé, no és el mateix currículum que segueixen els estudiants de tot el Reino? Aleshores, on és Wally?  De Sánchez-Camacho en podem esperar qualsevol atzagaiada, però que tot un catedràtic de l’IESE gosi dubtar de la professionalitat dels docents catalans és directament insultant.

Pel que fa a la Història –una matèria molt més inflamable que la literatura–, he estat resseguint els currículums d’ESO i de Batxillerat, i no sé veure-hi enlloc la manipulació. Agafem, per exemple, el llibre de Socials de segon d’ESO (Ed. Vicens Vives), que dóna compte d’un període bastant ampli de la nostra història, i que segons com podria ser susceptible de silencis sospitosos i tergiversacions adoctrinadores. Doncs bé, els capítols dedicats a l’Edat Mitjana comprenen:

-L’Islam i Al-Andalus

-L’Europa feudal

-Els orígens de Catalunya (segles VIII-XII)

-Catalunya dins la Corona d’Aragó (segles XIII-XV)

-Orígens i expansió de la Corona de Castella

Mentre que l’Edat Moderna inclou:

-El naixement del món modern

-La monarquia dels Reis Catòlics

-Els descobriments geogràfics: l’imperi americà

-L’imperi dels Àustries

-L’Europa del Barroc

-Catalunya dins la monarquia hispànica (segles XVI i XVII)

Dels capítols dedicats a la Geografia, només n’hi ha un centrat en el nostre país, i significativament es titula “La població d’Espanya i de Catalunya”. Més endavant, a “La ciutat i el fet urbà”, hi ha tres apartats, el 4, el 5 i el 6, dedicats, respectivament, a “La ciutat europea al llarg del temps”, “L’espai urbà a Espanya” i “El fet urbà a Catalunya”. Quan es parla de les societats humanes, l’apartat 5 porta el títol de “La societat espanyola i catalana”.

I això és tot.

És a dir, que no hi ha traces del meliquisme del qual ens acusen Pastor i tants altres. L’única referència discutible és quan, per referir-se al regnat d’Isabel i Fernando, es fa servir l’expressió “monarquia autoritària”, que potser s’hauria de situar en el context de l’època (al currículum andalús es fa servir el terme de “monarquia absoluta”). Però en tot moment la història de Catalunya es conjuga al costat de la de Castella o dins de la de Castella/Espanya. Al currículum oficial, xtec.cat, currículum Ciències Socials ESO, es diu que en l’estructura dels continguts “es considera fonamental que al final de l’etapa l’alumnat hagi adquirit un bon coneixement de la realitat catalana i espanyola en el context europeu“. Entre els objectius a assolir, “identificar i localitzar en el temps i en l’espai els processos i esdeveniments rellevants de la història del món, posant èmfasi en Europa, Espanya i Catalunya“. I entre els continguts comuns, el “reconeixement dels elements bàsics que caracteritzen els estils artístics a l’època medieval i moderna, per mitjà de l’observació directa i indirecta, i interpretació d’obres significatives de l’àmbit català, espanyol i europeu dins el seu context cultural“.

I doncs, quin és el gran problema? Si ho comparem amb les Socials que estudiàvem els estudiants catalans de finals dels 70 i principis dels 80, l’única novetat és que aleshores Catalunya, senzillament, no existia. Ni com a país amb història pròpia, ni com a llengua/cultura, ni tan sols com a element geogràfic digne d’estudi específic. Invisibilitat absoluta i hispanocentrisme. Aquells dies, Europa només era una referència vaga i llunyana. És comprensible que una dirigent del PP pretengui tornar al Non Plus Ultra predemocràtic. Però la qüestió de la manipulació de la història a l’escola catalana és un mantra que, de manera completament frívola, avui dia fan anar molts opinadors espanyols de dretes i d’esquerres, sense haver-se pres la molèstia de contrastar les seves acusacions.

El que és jo, a tots aquests savis que es mostren tan convençuts que la vertebració d’Espanya passa per controlar els continguts curriculars de les autonomies rebels, els voldria regalar un consell sobre quina seria la manera d’assolir d’una vegada per totes aquesta sacrosanta “unitat” que els fa humitejar els llençols totes les nits. I ves per on, no seria a través de la recentralització de les competències d’Educació, sinó més aviat tot al contrari. Al meu modest entendre, per aconseguir la definitiva identificació de tots els espanyols amb l’Espanya real, caldria que els nens de Málaga i de Valladolid, d’Ourense i de Múrcia, de Lleida i de Gasteiz, aprenguessin unes nocions mínimes de les quatre principals llengües que es parlen a Espanya. Això per començar. Després, haurien de tenir una noció clara de la singularitat de les seves cultures respectives. Sense jerarquies. Proritzant, esclar, la llengua i cultura pròpies de cada indret. Però anomenant les coses pel seu nom, i sense unitats de destí a aquestes alçades ja molt improbables.

Dic tot això perquè, consultant el currículum per a l’ESO de la Comunitat Autònoma de Madrid, em trobo que, entre els objectius generals, l’única referència a la història i la cultura és el punt núm. 10, on diu que caldrà “conocer los aspectos fundamentales de la cultura, la geografía y la historia de España y del mundo; respetar el patrimonio artístico, cultural y lingüístico; conocer la diversidad de culturas y sociedades a fin de poder valorarlas críticamente y desarrollar actitudes de respeto por la cultura propia y por la de los demás“. Fixeu-vos bé que es parla de “la cultura, la geografía i la historia de España” entenent-les com un tot unitari, sense matisos; i que quan s’al·ludeix a la “diversidad de culturas y sociedades” es fa sense donar-ne més detalls, de forma que podríem entendre que es pretén abastar tot el món mundial. Aquests són els silencis a què em referia, disfressats de generalitzacions buides de contingut. Però és que entrant més a fons en l’assignatura de Ciències Socials, a l’apartat d’objectius hi trobem el següent:  “comprender y valorar el carácter unitario de la trayectoria histórica de España con sus diversidades lingüístico-culturales”. Carácter unitario de la trayectoria histórica de España? Això no és una altra forma d’enunciar la famosa “unidad de destino en lo universal”? I llavors què explicaran de Portugal? Que és una anomalia? Que fue un globo que se me escapó?

En fi, tot això em porta a pensar que l’axioma d’Alfredo Pastor és fals: ja ho crec que la Formación del Espíritu Nacional va deixar rastre en la consciència dels escolars espanyols! Només cal que es miri al mirall, senyor catedràtic. Sense anar més lluny, la seva afirmació que la unitat espanyola, per se, és un bé a preservar “per continuar sent el que som” constitueix una claríssima mostra de la mena d’educació que vostè va rebre. El fet que cap dels actuals polítics espanyols–llevat de Pablo Iglesias, que és molt jove, i de José Antonio Pérez Tapias, que és un outsider–sigui capaç d’articular una proposta veritablement plurinacional de l’estat és un símptoma inequívoc del pes del franquisme en la consciència dels líders espanyols que avui ens governen. Els fatxes de nova fornada (Albert Rivera, Rosa Díez) conformen un fenomen a part, explicable a partir de la dinàmica de confrontació interna que Aznar va desfermar contra les nacions històriques de l’estat, i del sentit de l’oportunitat que espavilats com Rivera hi van saber veure.

Aquest passat diumenge Albert Sánchez Piñol ridiculitzava les teories de Pastor, Sánchez- Camacho i Esperanza Aguirre (“España es una gran nación, con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños“) amb l’immens i documentat article “Construir Espanya“. Aquest text, i les dades històriques que aporta, sí que hauria de ser posat en coneixement de tots els estudiants de l’estat. I de passada, també dels periodistes.

Vaja, que estem ben arreglats si hem d’arribar a alguna mena de pacte, com voldrien Pastor i els seus mentors de La Vanguardia, amb gent que té aquesta concepció de la història d’Espanya. No hi ha res a fer, senyors. El millor, per deixar de tirar-nos els plats de la història pel cap, és que cadascú expliqui la seva. I aquí pau i allà glòria.

P.S. No he sentit mai a cap periodista, catedràtic o polític madrileny queixar-se de la història que s’ensenya als instituts andalusos. I tanmateix, si fem una ràpida ullada al seu currículum de 2n d’ESO, constatarem que l’estructura del curs és molt similar a la que segueixen els manuals catalans. On aquí diu Catalunya, allà ells –amb molt bon sentit–hi posen Andalusia, o Al-Andalus. I ben fet que fan. La qual cosa em porta a concloure que, com han apuntat alguns escriptors perifèrics (Suso de Toro, Oscar Pazos), en realitat el problema de l’estructura territorial de l’estat es troba a Madrid, no pas a Catalunya.

“Non bene pro toto libertas venditur auro”  (no hi ha prou or per pagar la manca de llibertat). Aquesta llatinada que es troba inscrita a la muralla de Dubrovnik (i al pròleg del Quixot) serviria avui perfectament per il·lustrar allò que tots tenim en ment després dels salvatges atemptats de París. És una forma de verbalitzar el corrent d’indignació que ha suscitat el carnatge, i que dit de forma més prosaica expressaria la ferma voluntat d’Occident de no renunciar al seu model de societat lliure. Quantes vegades ho hem llegit els últims dies? Tots som Charlie. La nostra forma d’entendre la llibertat –d’expressió, de la dona, de l’individu davant el ramat–no admet reculades, ni cap cessió al xantatge del terror.

I tanmateix, hi ha fets i opinions que ens haurien de fer reflexionar. Per exemple, la de Farhad Khosrokhavar, expert de l’EHESS (École des Hautes Études à Sciences Sociales) entrevistat el passat diumenge per LV. Khosrokhavar, francès d’origen iranià, és autor de diversos llibres i d’un informe en la matèria per al Ministeri de Justícia francès. Interpel·lat per Rafael Poch, el sociòleg francoiranià critica l’actitud de molts occidentals envers els seus connacionals de religió musulmana: “El fet que s’exigeixi dels musulmans un rebuig frontal i públic envers aquesta ideologia que ningú no aprova no està escrit en cap codi civil. Amb aquesta actitud se’ls tracta com a sospitosos de complicitat amb aquests actes, només pel fet de ser musulmans”.

Més opinions. La d’Isona Passola, la directora de “L’endemà”, que us resumiré en tres tuits: 1. “Com a Presidenta que sóc de l’Associació de Productors de la Mediterrània que reuneix molts productors àrabs demòcrates,no cal ferir l’altre”. 2. “El món àrab dels fonamentalistes i dels que no ho són, que en són molts, en un moment delicadíssim, recomana no ferir sensibilitats. Visca l’humor!” 3. “Quina necessitat hi ha de fer caricatures de Mahoma? La provocació no és la resposta: el respecte és llibertat i la convivència l’únic camí”.

Mohamed Chaib Akhdim, president de la fundació Ibn Batuta i exdiputat del PSC, reconeix que els imams “no saben què fer. Es troben en un dilema, perquè tots o la immensa majoria condemnen els atemptats i la violència (…), però alhora no poden dir a la seva gent que no passa res. Les accions armades unilaterals dels Estats Units i França, l’opressió dels palestins… també compten. I especialment, els atacs a la religió i al Profeta. Què hi guanya, Europa, insultant el profeta Mahoma?”

Finalment, l’opinió d’Antoni Puigverd, amb qui, sense que serveixi de precedent, aquesta vegada hi estic completament d’acord. Escriu Puigverd al seu magnífic article “Espasa i mantega“: “Qualsevol veí intel·ligent que viu al costat d’algú molt diferent d’ell es planteja en què li cal cedir una mica, i quins costums o normes de l’escala cal replantejar, per tal de facilitar bon veïnatge i per estar en condicions d’exigir respecte”. Puigverd es refereix, en essència, als musulmans que viuen a les nostres societats occidentals. Però també apunta al nostre grau de responsabilitat. “Hem volgut considerar la religió una cosa privada. Ells no deixaran que no tingui influència pública”.

Després hi ha els fets. Fets que ens haurien de treure la bena dels ulls. Ja va passar amb els atemptats de l’11-S de 2001. A països com Turquia, Egipte o el Marroc, on l’islam figura que hi és en la seva forma més light, bona part de la població va celebrar la gesta de Mohamed Atta i els seus col·legues. Ara també s’hi han produït actes de celebració. Molts (no tots) consideren els germans Kouachi uns herois, uns màrtirs de la religió. “Je suis Kouachi“, podia llegir-se divendres a Twitter, en el que va ser el número 5 del trending topic mundial. No cal anar gaire lluny: dijous a la mateixa França, va haver-hi incidents en diverses escoles quan alguns alumnes musulmans es van negar a respectar el minut de silenci en homenatge a les víctimes de la revista.

Per nosaltres, naturalment, són uns monstres despietats. No seré pas indulgent en aquest punt: eren uns monstres despietats, sense cap mena de dubte. Curiosament, pel que he pogut llegir als diaris, ells creien que havien estat selectius. A Michel Catalano, gerent de la impremta on es van refugiar abans de l’assalt final, li van respectar la vida. “Nosaltres no matem civils”, deien. En la seva distorsionada visió del món, els dibuixants de Charlie Hebdo no eren civils. Eren un objectiu a abatre tan hostil i perillós com les forces especials de l’exèrcit francès que van intervenir a Mali durant la crisi d’ara fa dos anys. Delirant, però real.

Què vull dir amb tot això? Doncs que potser que ens ho féssim mirar. Té raó M. C. Akhdim: el món musulmà mai no ha paït les invasions de l’Afganistan i de l’Iraq, ni el suport dels països occidentals a Israel en el seu interminable conflicte amb Palestina. Però també hi ha una raó més de fons, i és l’abisme cultural que existeix entre ells i nosaltres. Per ells, la religió és l’eix sobre el qual pivoten les seves vides. Els seus símbols i el seu profeta són sagrats. A títol personal, entre Voltaire i la religió m’inclino sense vacil·lar per Voltaire, però haig d’entendre que no tothom pensa com jo. Molts d’aquests que no pensen com jo resulta que són els meus veïns, nascuts aquí, ciutadans europeus de ple dret.

Quina necessitat hi ha de fer caricatures de Mahoma?, escrivia la Isona Passola. Estic amb ella. Quan esclata un conflicte d’abast mundial com aquest, tenim dues opcions: podem fer com John Wayne al Salvatge Oest i no cedir ni un pam a l’enemic, o bé repensar la noció d’enemic i distingir entre els que només desitgen viure en pau les seves creences religioses i els enemics de debò. Jo també sóc Charlie, però discrepo de la forma en què Charlie entenia la llibertat d’expressió.

No puc. M’és impossible sintetitzar aquí tots els articles i les opinions que els analistes catalans han abocat les darreres setmanes al voltant del fenomen Podem. Els primers dies després del desembarcament de Pablo Iglesias a casa nostra, empès per una pueril il·lusió d’ubiqüitat, vaig aplegar una colla de textos que en parlaven amb l’objectiu de formar-me una idea més o menys objectiva de l’impacte que tindria el nou partit en el mapa polític català. Però amb el pas de les setmanes, la profusió de comentaris publicats a la premsa i emesos per la ràdio i la televisió havia agafat un volum tan hiperbòlic que donar-ne compte de tots esdevingué una empresa irrealitzable. Miraré doncs de cercar els punts comuns que hi he trobat, i amb permís del pacient lector, provaré de desdramatitzar els efectes que la irrupció d’aquest nou artefacte polític pot tenir sobre el procés sobiranista.

Un punt en el qual coincideixen gairebé tots els comentaristes és el fet que Podem ha vingut per disputar al sobiranisme el vot de la il·lusió, el de la innocència i el del cop de porta, tal com ho expressava Antoni Puigverd a “La serp” (La Vanguardia, 24/12). Segons aquests opinadors, l’independentisme hauria trobat un competidor directe en la seva “il·lusió de construir alguna cosa nova i esperançadora que permeti fer oblidar un Estat espanyol que està en mans de partits i institucions incompetents, oxidats i depriments”. Podem també vol vendre aquesta il·lusió, i en aquest sentit s’ha convertit en la gran esperança de molts ciutadans espanyols que, no fa tant, ens envejaven per l’absència a Espanya d’un projecte engrescador com el que aquí representava el procés. Doncs bé, ara ja el tenen. El problema per a alguns articulistes neguitosos és que aquest projecte renovador de les Espanyes acabi arrossegant molts votants catalans que fins ara havien confiat en la independència per fer cau i net. Per als menys militants o per als indepes d’última hora, les proclames de Podem ofereixen la possibilitat d’una ruptura controlada que no passi pel daltabaix d’un esquerdament de l’estat. Com escrivia Toni Soler a l’ARA, “fa només un any, Espanya semblava condemnada a l’immobilisme, mentre que a Catalunya tot era possible; ara és el procés català el que sembla cronificar-se, després de moltes victòries simbòliques però cap d’efectiva”. En aquest sentit, Podem seria, per a satisfacció dels Puigverd, Juliana, Bassets, etc. l’autèntica tercera via. És per això que tots aquests periodistes clamen per esgotar la legislatura catalana fins al 2016, quan el panorama polític espanyol suposadament ja haurà viscut la implosió de la majoria absoluta del PP i l’aparició de Podem permeti, en conjunció amb altres forces progressistes, negociar l’enèsim “tracte diferenciat” per a l’autonomia catalana.

Un altre dels llocs comuns que trobem en la majoria de comentaris és que Podem bloquejarà el creixement de l’independentisme a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona (o de Terrassa i Sabadell), a “la Catalunya que sopa amb els informatius de Tele 5, vibra amb la Roja i la nit de Nadal canta Los peces en el río”, per dir-ho com Odei A. Etxearte a “Si no tomba l’Estaca“. És a dir, l’espai polític en què solia pescar milers de vots l’agonitzant PSC de Miquel Iceta, o més ben dit, el PSOE de Felipe i, en menor mesura, de l’home del talante. Per Puigverd, no és el sobiranisme qui s’apodera del cadàver del PSC, sinó Podem. La Catalunya metropolitana s’hauria mantingut impermeable als cants de sirena d’ERC o de la CUP, i ara és a punt d’abraçar l’ideari maximalista de Pablo Iglesias. Plataformes civils com ara Súmate no han estat prou incisives o prou convincents per seduir els catalans que s’expressen en castellà i tenen els seus orígens al sud d’Espanya.

Tercer punt: els indecisos. Com es va veure el 18 de setembre a Escòcia, aquest sector de l’electorat és clau en un referèndum d’independència. La seva invisibilitat, la seva desconeguda magnitud i l’absència de prediccions fiables sobre el seu vot fan possible que els partits unionistes se’l facin seu (és la famosa majoria silenciosa de Sánchez Camacho) o que diaris com La Vanguardia efectuïn projeccions sobre el vot dels indecisos segons el comportament a Escòcia, amb el previsible resultat que a Catalunya el referèndum l’acabaria guanyant el No per un 50,7% contra un 49,3% a favor del Sí (“El vot de la incertesa“, 29/12). Segons el diari dels Godó, són els riscos econòmics els que al capdavall decideixen el resultat del plebiscit. Hi ha un magnífic estudi de Robert Liñeira, de la Universitat d’Edimburg (“Per què Escòcia va votar No?“), sobre aquesta qüestió. Liñeira afirma que si bé la identitat nacional és important en aquest tipus de referèndums, hi ha altres variables, com la de l’aversió al risc, que resulten més decisives: en el cas escocès, només un 23% de la població s’identifica com a britànica enfront d’un 65% que se sent únicament escocesa, però un 45% creia que la independència seria dolenta per a l’economia davant d’un 38% que creia que seria bona. Fet el recompte del sufragi, la majoria justificava el seu vot negatiu per la incertesa que els provocava la ruptura amb el Regne Unit.

Doncs bé, seria aquest sector d’indecisos el que també decantaria la balança en el referèndum català. I mentre no s’escometi un veritable debat públic sobre els pros i contres de la secessió i sobre com es conformaria el nou estat –amb posicions ben definides sobre la pertinença a la UE i el manteniment de l’euro–, una opció política com Podem és l’ideal per no haver-se de mullar gaire en un afer tan espinós. Sobretot tenint en compte que mentrestant la crisi econòmica continua fent estralls entre els sectors més desfavorits de la societat. Podem actuaria com un “aspirador d’indecisos” (Antoni Bassas), que veurien tranquil·litzada la seva consciència votant un partit que diu que està a favor del dret a decidir (sense concretar) però en contra de la independència.

Aquests són, doncs, els punts que provoquen l’actual estat de nerviosisme entre les files del sobiranisme.

I ara ve el revés de la moneda: com és que jo, pessimista per naturalesa, no veig les coses tan negres en aquest moment de desànim? Per les següents raons:

1. Crec que, en general, tots plegats estem pecant de massa impacients davant l’evolució de les negociacions entre Mas i Junqueras per acordar el mínim denominador comú de cara a les eleccions plebiscitàries. És lògic, si tenim en compte que portem dos anys amb una notícia bomba gairebé cada setmana. Tot just fa dos mesos de l’èxit espaterrant del 9N i ja ens agafen tots els mals perquè no hi ha hagut cap titular destacable d’aquells que provoquen cagarel·les en la caverna de Madrid. Diem amb el pit inflat que el 9N és el fet de més transcendència dels darrers 300 anys i no ens podem esperar unes setmanes que els principals actors es posin d’acord per traçar el full de ruta que ens ha de dur a l’alliberament definitiu! Tranquils, doncs, perquè hi haurà acord i hi haurà eleccions abans de la primavera. N’estic íntimament convençut –tant, que goso posar-ho aquí per escrit abans que l’acord es produeixi, a risc de quedar en ridícul si la realitat no confirma les meves intuïcions.

2. La hipòcrita felicitat dels terceraviïstes amb la irrupció del vuitè passatger dins la nau política catalana no els hauria de fer perdre de vista que, sense el corrent de fons sobiranista que porta empenyent des del 2012, la seva tercera via o el seu sobrevingut federalisme no serien més que fum. I que, sense aquest corrent de base popular (no com Podem, que no deixa de ser un experiment cuinat en un laboratori de la Complutense), Espanya no se sentiria interpel·lada a realitzar un qualsevol canvi en l’statu quo territorial. En el pitjor dels casos, tard o d’hora la Moncloa haurà de fer importants concessions a Catalunya. La condescendència dels Puigverd, els Cuní i els Juliana envers el procés fa de mal lligar amb el fet que, en una hipotètica negociació amb l’Estat, ells i els partits que representen les seves idees –com el PSC, Unió o Iniciativa, i ara també Podem– no podrien posar res al plat català de la balança si el 13 de setembre de 2009 l’Ajuntament d’Arenys de Munt no hagués endegat el moviment popular que després va desembocar en les mobilitzacions massives de 2010, 2012, 2013 i 2014. Rieu, rieu tot el que volgueu, però us recordem que esteu aposentats a les vostres poltrones en bona part gràcies al nostre èxit.

3. La insistència de determinats comentaristes en la pretesa hegemonia de Podem a la Catalunya metropolitana és més l’expressió d’un desig que no pas una realitat, que en qualsevol cas està per veure. Hi ha molts opinadors que encara no han paït la pràctica desaparició del seu estimat PSC i que es pensen que les coses no s’han mogut d’ençà dels anys 70. És cert que ni ERC ni la CUP no han aconseguit encara penetrar decisivament en la xarxa de població que viu a Can Palet de Terrassa, al Fondo de Santa Coloma de Gramenet o a Badia del Vallès (Odei A. Etxearte), però si 20 (o 10!) anys enrera ens haguessin dit que un municipi com Sant Vicenç dels Horts seria regit per un alcalde d’ERC, que a més a més resulta ser el principal candidat del seu partit a la presidència de la Generalitat, ens hauríem quedat veient visions. L’independentisme va calant a poc a poc, però eppur si muove!

4. Presumir que el magma inconcret dels indecisos es passarà en massa al partit de Pablo Iglesias és, també, una forma de pensament màgic. Els fets, ¿quins són? Doncs que de moment, cada una de les passes que ens han portat a on som ara ha comptat amb la participació d’una quantitat ingent de persones que no es podia ni sospitar que existien, començant per la manifestació del 10 de juliol de 2010, quan molts d’aquests que ara diuen que ells ja ho veien a venir ens volien vendre la moto que, comptat i debatut, l’Estatut no havia estat tan retallat com es deia. Doncs bé, totes aquestes persones, les que van fer possible l’èxit incontestable de la consulta del 9N, no desapareixeran per art d’encanteri ni és probable que es deixin seduir per un partit creat des d’un despatx de Madrid, per molt antisistema que es vulgui mostrar. El procés sobiranista és l’expressió d’una realitat que s’ha fet tossudament palesa malgrat la indiferència o la hostilitat manifesta dels principals mitjans de comunicació del país, tot i el protagonisme que ara es vol atorgar a TV3. Aquesta és l’única realitat comprovable, per ara. No podem saber amb certesa quin serà el comportament dels indecisos. A diferència d’Escòcia, tot sembla indicar que aquí la gent gran no s’inclinarà en massa pel No: el 9N els col·legis electorals eren plens de venerables avis i àvies amb els ulls lluents i el cor vessant d’agraïment per l’ocasió que se’ls havia ofert de votar el futur polític del país. A Escòcia, els pensionistes i els jubilats no havien viscut mai sota l’opressió d’una dictadura que els va prohibir la llengua i va intentar anorrear-los la identitat. En el referèndum català, la por de la incertesa pot veure’s contrarestada per la constatació que l’Estat espanyol mai no farà res per protegir els trets identitaris propis ni per afavorir l’economia del país.

5. Com escriu Francesc Puigpelat (“La incògnita de Podem(os)”), “arribat el moment de la veritat, Podemos s’haurà de decidir. Haurà de manifestar clarament si està a favor o no de la independència, i aleshores començarà a patir en carn pròpia els problemes que ha tingut sempre el conglomerat PSC-PSOE, per ser alhora català i espanyol”. Com ja s’ha dit a bastament, el planter d’on pescarà els vots Pablo Iglesias a Catalunya no serà pas el de CiU o ERC, ni tan sols el de la CUP, sinó principalment els del PSC, Iniciativa i Ciutadans (vegeu l’enquesta de l’ARA “D’on treu els vots Podem?“). Qui es pot creure que un votant, posem per cas, de David Fernández, al capdavant d’una formació que ha fermentat lentament des de la base, barri a barri, poble a poble, amb un àmbit de decisió tan extraparlamentari com és el dels Països Catalans, voldrà ara acollir-se a un partit de laboratori, fortament centralitzat a Madrid, que per no molestar no discuteix ni la monarquia? Com diu Puigpelat, Podemos no és un problema per a Artur Mas i Oriol Junqueras, sinó que, més aviat al contrari, Mas i Junqueras (i Fernández) són un problema per a Podemos, “perquè l’obligaran a mullar-se en un territori enormement incòmode”.

6. Al cap i a la fi, en el millor dels casos, si Podem aconsegueix efectivament fer-se amb el poder a Madrid i posa en pràctica les iniciatives que semblen desprendre’s del seu programa, és un pas endavant respecte al que ara teníem, el bipartidisme PP-PSOE. El fet que Gemma Ubasart sigui “secretària de Plurinacionalitat” del partit d’Iglesias indica que presumiblement arribaran més enllà que el PSOE amb la seva desnerida Declaració de Granada. Cal atenir-se al principi de realitat, i no deixa de ser una bona notícia que els nostres interlocutors a Madrid –amb qui, vulgues no vulgues, haurem de negociar un moment o altre, fins i tot la independència– creguin sincerament que Espanya és una “nació de nacions” i no pas aquesta entelèquia aznariana de la “nació plural” a la qual el PSOE es va deixar arrossegar, esporuguit per la força del revitaminat nacionalisme espanyol del pare de la FAES. En aquest sentit, també és una bona notícia que Vicenç Navarro sigui un dels gurús econòmics de Podem, ja que, a banda de la seva militància contra el capitalisme salvatge, és conegut per la seva aversió al nacionalisme espanyolista, com demostra aquest article del seu web. Ho escriu avui mateix Josep Ramoneda a l’ARA: “un bon resultat de Podem faria esclatar la crisi del règim espanyol i podria obrir una finestra d’oportunitat, impensable amb el bipartidisme tradicional”.

Per totes aquestes raons, digueu-me ximple, però jo em sento optimista. Primer, perquè estic convençut que l’acord per a les plebiscitàries s’anunciarà aviat, i després perquè no veig raons fonamentades perquè Podem pugui esguerrar-nos la festa. Disculpeu el llençol que us he escrit, però algú ho havia de dir.

Una mica estordit encara per tot l’enrenou que s’ha desfermat amb la conferència d’Oriol Junqueras (dimarts a la nit eren freqüents a Twitter comentaris del tipus “Tot se n’ha anat a la merda”), resolc aïllar-me del brogit i la fúria de l’actualitat i endinsar-me en les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales. Fa pocs dies que l’he començat a llegir, i ja veig clarament que serà un dels meus llibres de capçalera. Doncs bé, vet aquí que arribo a la carta del 26 de setembre de 1936, adreçada a Mercè Figueres, i al cap de cinc minuts de lectura quedo esborronat per l’evidència. El que li explica Sales a la seva amiga és, mutatis mutandis, una transposició del mateix dilema que avui tensa la política catalana. Vegem-ho:

Barcelona, 26 de setembre

Estimada amiga:

L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits. Com que sempre ens perd allò de “tants caps tants barrets”, a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes “Milícies Alpines” (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran “Pirinenques”) que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors. Els mou sobretot la il·lusió de constituir una “columna” en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les “columnes” de partit. El nacionalisme català no hauria de ser un partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les “columnes” i enquadrant-ne els soldats. 

La negreta és meva. Si ho he entès bé, Sales es lamenta que, amb el lloable fi de bastir una columna 100% nacionalista, els nois de les Milícies Alpines en realitat resten, deixen de sumar, a l’objectiu més ambiciós de formar part d’un Exèrcit Català amb multitud de columnes que pugui aturar l’avenç de les forces insurrectes.

Els paral·lelismes amb el present em semblen obvis. D’una banda, Sales ja detectava el problema de la divisió,  inherent al catalanisme d’ençà de temps immemorials (amb només dos breus parèntesis: la Solidaritat Catalana i l’Assemblea de Catalunya). De l’altra, criticava el vici del purisme, aquella dèria d’alguns de voler ser els nacionalistes químicament més purs. En tercer lloc, advocava perquè el catalanisme o nacionalisme fos un vector compartit per tothom, per tots els partits, de dreta o d’esquerra –per això abominava de l’anarquisme, que veia completament aliè a aquest substrat comú. I finalment, era partidari d’unir forces davant l’enemic. De fet, pensava que si no érem capaços d’això últim, teníem la batalla –i la guerra– perduda.

Cal que continuï? Avui, tal com revelen els missatges de Twitter, hi ha motius per a la preocupació. Farà falta que els nostres dirigents siguin molt intel·ligents, molt generosos, i molt conscients de la gravetat de la situació. De la mateixa manera que un bon dia el Barça va ser capaç de contradir la seva pròpia història i va saber forjar aquell cercle virtuós que el va dur al cim, ara és Catalunya qui ha de poder enlairar-se per damunt dels seus propis dimonis interiors. Amb una sola columna, amb dues columnes o, com hagués dit Joan Sales, amb un exèrcit format per múltiples columnes i un mateix denominador comú.

Diu que la posició del diari El País en relació al procés català és gairebé indestriable de la que mantenen els mitjans més ultrancers de Madrid. Fa temps que no el compro. Serà veritat? Faig un esforç i decideixo seguir-lo durant tres caps de setmana. M’interessa especialment la posició que adopta respecte del 9-N.

Set dies abans de la consulta, el diari madrileny publica un quadernet monogràfic titulat “El muro del 9-N. Seis visiones del desafío soberanista”. Les sis visions estan signades per Santos Juliá, Joan Subirats, Ignacio Vidal-Folch, Jordi Gracia, Joaquín Leguina i Valentí Puig.

• Tret de Subirats, que demana respecte, cap d’aquests periodistes simpatitza en absolut amb l’ideari sobiranista.
• Els menys ofensius, com el mateix Subirats o Jordi Gracia, es limiten a constatar la realitat que es palpa als carrers i alerten que no es tracta pas de cap suflé.
• Valentí Puig subratlla la importància de “la mayoría sustancial de los que previsiblemente no votarán“; en realitat està avançant l’argumentari que esgrimirà el PP l’endemà de la votació.
• Leguina fa honor a la seva fama de guerrista menjacatalans i equipara l’independentisme als populismes d’extrema dreta que han sorgit arreu d’Europa per culpa de la crisi.
• Santos Juliá es limita a escriure una crònica històrica que va “des de l’autonomia regional a la sobirania nacional”. No és que desbordi d’objectivitat: quan arriba a l’època contemporània, Juliá argüeix que el canvi de rasant del catalanisme s’ha produït perquè en les tres últimes dècades “un programa de construcción nacional, elaborado y ejecutado con recursos públicos desde un poder de Estado como es la Generalitat, ha culminado en la reapertura del pleito de Cataluña“.
• La idea d’una massa de gent manipulada per la Generalitat o pels mitjans de la Generalitat és recurrent, de manera més o menys explícita, a tots els articles.
• Però cap d’ells no ho fa amb la mala bava que gasta el text d’Ignacio Vidal-Folch. “TV3 fuerza la máquina” és una de les invectives més àcides i destraleres que s’han escrit mai sobre la televisió pública catalana.  “Lo fundamental es que TV3 transmita de mil maneras el mensaje básico: “Los catalanes somos prácticamente daneses, y España es un suburbio de Puerto Hurraco lleno de gente sucia y bajita“. L’al·lusió clarament homòfoba i despectiva que s’hi fa a Lluís Llach provocarà les queixes irades de molts lectors: “Al fondo se ve a un empleado suyo: un negro musculoso a la orilla de la mar, cepillando un bonito caballo; pero tranquilos, ¡que no hay colonialismo, malpensados!“.

El diumenge de la consulta, el titular que domina la portada d’El País fa així: “Cataluña celebra un 9-N inútil para definir su encaje en España”. El sots-títol és ben eloqüent: “La consulta de Mas carece de garantías”. Per acabar-ho d’adobar, la foto central mostra una parella jove armant les urnes en una aula d’institut; a sota, el diari insisteix que “la jornada se presenta llena de incertidumbres ante la falta de controles: no hay un censo oficial y vale cualquier papeleta, incluso las que se traigan de casa con propuestas alternativas“.

Finalment, tal com informa Vilaweb, aquest passat diumenge, Lola Galán, la Defensora del Lector, ha hagut de sortir al pas davant les queixes d’alguns lectors i subscriptors pel titular sobre el 9-N, i molt en particular per l’estil groller emprat per Vidal-Folch . La resposta d’aquest és sensacional: “En mi artículo TV3 fuerza la máquina he proporcionado a los lectores de EL PAÍS una información veraz y llena de datos indiscutibles sobre un fenómeno desconocido para quienes no viven en Cataluña y que contribuye en buena medida al auge del separatismo: la naturaleza y deriva de TV3. Que algunos se sientan agredidos me es indiferente. Hay que contar las cosas como son, y no como a algunos les gustaría que se contasen“. Atenció a la tria del llenguatge: “información veraz y datos indiscutibles”, “auge del separatismo”, “deriva de TV3”. És un registre que no desentonaria gens a les columnes abrasives de Jiménez Losantos o d’Alfonso Ussía.

En aquest exemplar el diari també informa de l’estrena de Pablo Iglesias com a secretari general de Podemos. Condescendència i un cert menysteniment: “En su contra juega tanto la radicalidad de sus propuestas, cuando las plantean, como su indefinición, cuando por razones tácticas deciden esconderlas para no asustar a sus potenciales votantes“, escriu José Ignacio Torreblanca.

Ja han passat les tres setmanes. L’experiment ha arribat a la seva fi. Confirmat: tant en l’anàlisi del conflicte territorial com pel que fa a la irrupció de noves forces polítiques d’esquerres, El País és, per dir-ho com s’estila ara, casta pura i dura. Me’n vaig a la farmàcia a comprar-me un Almax.

No sé si ho va fer conscientment, però quan en Xavier Sala i Martín va adduir el passat 21 d’octubre la teoria de l’espagueti com a símil per reclamar una candidatura unitària a les futures eleccions plebiscitàries, l’economista català estava retent homenatge al nostre cronista medieval Ramon Muntaner i la seva cèlebre metàfora de la mata de jonc.

Repassem-ho tot plegat. A la tertúlia matinal de Rac1, Sala i Martín va demanar als partits pro-consulta que anessin junts a les eleccions amb la següent comparació: “Si tu agafes un espagueti el podràs trencar; en canvi, si agafes un paquet de 500 grams d’espagueti, prova-ho i veuràs que no podràs de cap manera”. L’economista va argumentar que aquesta unitat era necessària “no pas perquè sumin més vots amb una candidatura unitària, sinó perquè aquesta donaria un missatge molt més clar i seria molt més il·lusionador. A més, així no hi hauria baralles durant la campanya electoral”.

Em sap greu haver de dir-ho, però molt em temo que el desig de Sala i Martín no es complirà. Tots coneixem la naturalesa caïnita dels partits catalans quan es tracta d’anar a l’una, i la meva predicció és que aquest cop tampoc podrà ser. Fins i tot hi ha analistes que consideren que la unitat no és desitjable. Que és millor que cadascú es presenti amb el seu propi programa i que, en tot cas, els partidaris del sí-sí pactin un punt en comú.

Sigui com vulgui, el que més m’ha cridat l’atenció de les declaracions de Sala i Martín és la semblança tan gran que tenen amb el que va escriure fa 686 anys el cronista empordanès Ramon Muntaner. En un famós passatge de la seva obra, per tal de glorificar els “reis de la Casa d’Aragó” –o sigui, la dinastia del Casal de Barcelona–i de demanar-los que es mantinguessin units, Muntaner s’empesca la següent metàfora:

“I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà“.

Muntaner va escriure la seva Crònica el 1328. En aquella època, els Casals d’Aragó, de Mallorca i de Sicília estaven units pel “bell catalanesc” i per la disputa de l’hegemonia al Mediterrani contra els genovesos. Avui dia, la nostra guerra és tota una altra, però la necessitat d’anar tots plegats no és pas menor. Seria conscient Sala i Martín d’estar actualitzant les paraules de Muntaner? Som conscients nosaltres de la importància de la unitat catalana per als mesos que ens esperen?

El 2 d’octubre Fernando Ónega va escriure una columna a LV (“El pacte fiscal”) en què, amb una murrieria molt gallega, exposava les raons per les quals, al seu entendre, ja no hi havia cap motiu per negar el pacte fiscal al Govern de la Generalitat. Ónega apuntava que les comunitats autònomes d’Extremadura, Castella-la Manxa, València i Castella i Lleó, i multitud d’alcaldes, tots ells “militants acreditats del PP”, havien anunciat solemnement una rebaixa d’impostos. Algunes d’aquestes comunitats i municipis, continuava Ónega, es troben actualment en estat de fallida –el cas de València és potser el més espectacular–però tot i això havien promès als seus ciutadans l’esperada rebaixa.

El raonament que Ónega feia tot seguit és de calaix: “qui rebaixa impostos, és que no té problemes financers; si no té aquest problema, és que li sobren els diners; qui neda així en l’abundància, no té per què esperar la solidaritat de ningú; ergo, la solidaritat ja no és imprescindible i hi pot haver pacte fiscal“. Justament aquell mateix dia, els papers publicaven que el banc d’inversors Morgan Stanley havia assenyalat que el pacte fiscal podia ser la solució al conflicte entre Rajoy i Mas.

No seré pas jo qui, a hores d’ara, es posi a saltar i a ballar en sentir el vell romanço del concert econòmic o pacte fiscal. Això ho deixo per en Duran i els seus amics de LV. Personalment, crec que ja hem anat massa lluny en la desconnexió respecte a Espanya. Però si de debò algú, sigui Ónega, sigui Morgan Stanley o sigui el sursumcorda, si algú creu de debò que el Govern central s’avindrà mai a cedir la clau de la caixa al Govern de la Generalitat, és que coneix poc Espanya i a més no ha llegit la carta que un lector de Barcelona, en Francesc Casals, va publicar a LV el passat dilluns 13 d’octubre. Us la reprodueixo sencera, perquè no té pèrdua:

No és just

“Cada vegada que sento l’argumentació del Govern d’Espanya rebutjant la sol·licitud de la consulta basant-se en la Constitució i en què tot Espanya ha d’opinar sobre el que afecta a una part, em ve a la memòria una història sobre la democràcia que m’explicaven en la meva època d’estudiant (lògicament en una escola estrangera, ja que a les escoles espanyoles aquest tema no es tractava).

La història deia: van en una barca tres persones. Una d’elles governa la nau. Una altra va asseguda i una tercera rema. Al cap d’unes hores, el que rema es queixa de la seva situació i de la injustícia que significa que només remi ell. El que governa l’embarcació assenteix i diu que, atesa la situació, el millor que es pot fer és votar per trobar una solució. Fan una votació i el que governa la barca i el que va assegut voten perquè el que estava remant segueixi remant.

Òbviament sembla que el sistema triat és democràtic, però no és just. D’aquí la importància de decidir qui pot votar.”

La carta es comenta sola. Casals es refereix al dret a decidir, però el seu apòleg també val per al pacte fiscal. Totes dues són coses que es troben en poder de qui governa la barca i de qui va assegut. D’una en diuen “soberanía del pueblo español ” i de l’altra “caja única de la Seguridad Social”. Presumir que un dia o altre aquests amables companys de travessia abandonaran el seu còmode seient per aposentar el cul a la dura banqueta del remer és tenir una idea molt fantasiosa de la naturalesa humana. Tothom sap que, ni que les comunitats i municipis governats pel PP (o pel PSOE, tant és) superessin algun dia l’estat de Massachusetts en renda per càpita, a nosaltres ens tocaria continuar remant pels segles dels segles. És per això que, fins en les projeccions més agosarades de reforma constitucional, no es parla mai de concert econòmic: només es fa un vague esment al “principi d’ordinalitat”, que és allò que consagrava l’Estatut del 2006 i que el TC es va carregar per inconstitucional. El principi d’ordinalitat estableix que, si tu ets qui més aportes, també has de ser tu qui més rebis de l’Estat. Però aquest principi no qüestiona mai que la decisió –i els diners–estiguin sempre a les mans del Govern central. Amb el principi d’ordinalitat, quedaríem sempre a mercè de les majories absolutes que es produïssin al Congrés dels Diputats. És a dir, sotmesos a la voluntat arbitrària del barquer.

Gràcies, amic Casals, per la teva sensacional paràbola!

1. El primer tòpic el va proferir Pedro Sánchez el diumenge 21 de setembre a Gavà, durant la celebració de la Festa de la Rosa –el tradicional aplec del cargol dels socialistes hispanocatalans. Sánchez va acusar Mas d’erigir-se en guardià de les essències catalanes i va afegir: “Aquí –en Cataluña– se ha defendido la libertad con la sangre de andaluces y extremeños, y se han levantado fábricas con el sudor de castellano-manchegos y gallegos”. Per començar, això de parlar, en ple segle XXI, de conceptes com “la sang que ens uneix”, em sembla, pel cap baix, un pèl etnicista. Però és que a més a més, qui li ha escrit el guió a Sánchez demostra no tenir ni punyetera idea dels canvis demogràfics que s’han produït a Catalunya en els últims 20 anys.  La frase de Sánchez és profundament anacrònica, perquè obvia que la llibertat i les fàbriques catalanes –i la indústria de la fruita, i les caixes dels supermercats–els ha aixecat en bona part l’esforç de ciutadans d’origen africà, asiàtic o llatinoamericà, arribats al nostre país en proporcions molt similars a les de la immigració espanyola de finals dels 60 del segle passat. Només des d’un nacionalisme espanyol excloent es pot explicar que a Sánchez i als amanuenses del PSOE els passés per alt un detall tan important. Catalunya és mestissa, cert, però el seu mestissatge és veritablement universal, no com el de Madrid, on quan es vanten que “hi ha gent de tot arreu” en realitat volen dir que hi ha gent de tota Espanya.

2. El segon tòpic el va pronunciar el senyor Francisco Marhuenda, a qui els ninotaires dels diaris catalans haurien d’erigir un monument per la seva propensió a dibuixar-se ell solet la seva pròpia caricatura. El dia 26, en declaracions al programa “Espejo público”, Marhuenda va dir el següent: “Cometimos el error de darles Educación, universidades o televisiones públicas que manipulan”. L’afirmació és fascinant, perquè parteix d’un “nosaltres” implícit (qui és que va “cometre” l’error?) que diu molt de la idea patrimonial que tenen molts espanyols de la seva relació amb Catalunya. Però les paraules de Marhuenda també resulten reveladores perquè ell, que és de Barcelona, hi estableix una clara línia divisòria entre “nosotros” i “ellos”: els espanyols i els catalans. Heus aquí, doncs, la paradoxa que un dels màxims portaveus de l’unionisme és el primer que, amb les seves declaracions, separa les dues realitats nacionals de manera més nítida que qualsevol proclama secessionista. Pel que fa a l’ús del verb “donar”, és un altre clàssic del gènere. Als catalans, el sistema educatiu, la televisió pública o les universitats de prestigi ens els han donat; no els hem pas creat nosaltres amb el nostre afany. D’aquí es dedueix que, de la mateixa forma que ens els han donat, ens els poden tornar a prendre quan vulguin. Aquesta és la idea. Aquí és on volia anar a parar Marhuenda.

3.  ‘Mai Catalunya havia arribat a aquest nivell de prosperitat i tirar això per la borda en una aventura incerta em sembla un despropòsit’, ha dit José Manuel García-Margallo en una entrevista a la cadena SER (1 d’octubre). Ho ha dit Margallo i abans que ell ho havien repetit molts altres: “nunca gozó Cataluña de tan altas cotas de autogobierno, etc. etc.”. Tercer tòpic trist. Tots aquests senyors parteixen de la convicció que Catalunya va néixer abans-d’ahir –concretament, el dia que va passar a ser una província més de Castella, ara fa 300 anys. I és clar, si comptem amb la successió de dictadures, dictablandes, pronunciamientos i règims autàrquics que han constituït la història de l’Espanya moderna, doncs potser sí, que mai havíem arribat a tenir un nivell tan alt de prosperitat; potser és que abans estàvem massa ocupats a sobreviure. El cert és que sempre que a Espanya hi ha hagut un règim més o menys democràtic, el problema catalán ha ressorgit com per generació espontània. Cosa que demostra que si les nostres cotes d’autogovern no han estat mai tan altes com ara no és perquè els catalans no les hàgim volgut, sinó perquè les classes dirigents espanyoles no han sabut mai crear un autèntic sistema de llibertats.

Ara que ja sabem els resultats del referèndum escocès –el més rellevant, que la Gran Bretanya és una democràcia de debò–m’he recordat de l’article que Javier Cercas hi va dedicar diumenge passat a El País (“Escocia y nosotros“). Aprofitant una estada de tres dies a Edimburg, l’escriptor gironí estableix un “mínimo recuento de semejanzas y diferencias entre la situación escocesa y la catalana”.

La sorpresa és que les semblances i diferències que detalla Cercas són exactament les mateixes que hi hauria descobert un conductor de telenotícies de 13TV; això és, que Catalunya mai no ha estat independent; que a Espanya la Constitució prohibeix el referèndum; que a Catalunya els mitjans són majoritàriament independentistes; que la pregunta catalana és un nyap; i finalment que Artur Mas és un politicastre o un il·luminat que està a punt de rebentar el seu propi partit amb l'”aposta sobiranista”.

L’única nota diguem-ne marca de la casa (El País, PSOE) és que, segons Cercas, Escòcia ha sabut crear una política pròpia, de caire socialdemòcrata i europeista, diferenciada de la tendència neoliberal de les polítiques britàniques dominants des dels governs de Margaret Thatcher. En canvi, per l’articulista, “la cultura política catalana es idéntica a la española, sólo que corregida y aumentada”. Això ho diu, és clar, per l’afer Pujol, però també per la ràbia que li fa el fet que a Espanya “hi ha hagut 21 anys de governs socialdemòcrates, mentre que a Catalunya, només 7”.

Cadascú és lliure d’opinar el que vulgui, però jo voldria contraposar aquest text, publicat a tot Espanya en el diari de més tirada i al suplement més llegit, amb un altre de Joaquim Albareda (“¿Qué perdió Cataluña en 1714?“), que va sortir al mateix diari dijous dia 18. Albareda hi exposa les raons que ja va deixar consignades al seu magnífic llibre “La guerra de 1714”, on desmunta un per un els tòpics revisionistes sobre aquell lamentable capítol de la nostra història.

L’opinió de Cercas, naturalment, és tan respectable com la d’Albareda, tot i que no es refereixin al mateix tema. Ara bé, jo em pregunto per què el text de Cercas surt publicat a tot Espanya, quan podria haver estat perfectament inclòs a la secció “autonòmica” del diari (quan parla de “nosotros” es refereix als catalans, no a tots els espanyols), i en canvi el text d’Albareda, que podria interessar els lectors espanyols no gaire familiaritzats amb la Guerra de Successió, només apareix publicat dins el quadernet autonòmic.

La resposta, al meu entendre, és que es tracta de la mateixa tàctica que avui ha propiciat l’error de traducció de la locutora de TVE quan retransmetia les paraules de Cameron sobre el referèndum escocès. Quan Cameron parlava d”el nostre país de quatre nacions”, la locutora traduïa “la nostra nació unida”. La tàctica, deia, és la mateixa: amagar la realitat i mantenir el lector/espectador espanyol captiu d’un univers simbòlic i referencial visceralment uniformista. Tot allò que no va en aquesta direcció –les paraules de Cameron, l’article d’Albareda, o més lluny en el temps, les xiulades al rei–es confina en un marge, es “tradueix” al codi unitarista o bé simplement se silencia. Ja ho va escriure Enric Vila l’altre dia: és per demòcrates com Cercas que Espanya és un Estat fallit i que ha hagut de triar sempre entre l’obscurantisme o la dissolució, de forma tan tràgica.

Després de la tercera Diada Guiness consecutiva, hi ha qui troba a faltar un posicionament més o menys clar de les elits econòmiques catalanes. Li ho acabo de sentir dir a Manolo Millán Mestres a la tele. Fa una setmana, Rafael Nadal es queixava a LV del capteniment de les classes dirigents catalanes per ignorar el clam popular, facilitar moviments soterrats i promoure acords a l’esquena de la ciutadania. Però també hi ha els qui, com Juanjo López Burniol, deploren que hi hagi líders d’opinió que “s’enfilen” i que ofereixen a la llotja de les il·lusions col·lectives quatre idees radicals i sublims, però irrealitzables. Després de la tercera Diada Guiness consecutiva, quin és doncs el paper que haurien de jugar les elits catalanes en aquesta pugna històrica entre els poders autòctons i els espanyols?  Doncs coneixent el percal dels nostres capitostos d’ençà del Compromís de Casp, potser el millor que podrien fer és no destorbar gaire. Ni promoure pactes vergonyants ni enarborar l’estelada a les oficines de Zamora. Deixar que siguin els polítics –i al costat d’aquests, el poble–els qui juguin la partida d’escacs. Deixar fer. Només això, des d’un punt de vista històric, ja seria un gran avenç.

1. L’estiu que s’acaba ha estat mediàticament dominat per l’afer Jordi Pujol. La gran pregunta a hores d’ara és si la confessió del 25 de juliol tindrà o no alguna incidència en el decurs del procés sobiranista. S’han escrit carretades d’articles sobre la qüestió i tots els opiniatres habituals hi han dit la seva; em permetré d’afegir la meva banal opinió a la d’aquests il·lustres comentadors. Mirat des d’una certa distància, l’assumpte no em sembla tan rellevant per al procés, tot i la compareixença triomfal de Montoro exhibint el cap tallat de l’expresident. Ja s’ha dit que Pujol en tot cas representava una idea autonomista de Catalunya que precisament ara estem mirant de superar. No conec ni una sola persona del meu entorn que, afectada pel cas Pujol, s’hagi declarat tan decebuda com per abandonar el projecte independentista. (En Francesc-Marc Álvaro, per contra, escrivia que la reacció d’un “nombre indeterminat de persones” havia estat la de dir: “No penso votar mai més”. Però tot seguit afegia que aquesta frase la pronunciaven, sobretot, persones d’una certa edat, mentre que per als catalans menors de 50 anys l’impacte semblava haver estat molt menor). Personalment, m’apunto a la teoria que dilluns vaig sentir enunciar a Montserrat Nebrera: una cosa és l’autor i una altra és l’obra. És a dir, ningú pot negar que l’obra política de l’ex-exhonorable va ser formidable, i que en bona part la Catalunya d’avui constitueix un llegat de la seva infatigable feinada durant 23 anys. Pujol es va buidar pel país, a qui va dotar d’uns fonaments materials i polítics sense els quals avui no seríem on som. Ara bé, a nivell privat, va obrar com un perfecte cafre. Està entès. Nebrera posava l’exemple d’una gran personalitat de la cultura europea: Jean-Jacques Rousseau, que d’una banda escrivia coses com ara “Mostreu-me un home millor que jo, un cor més amant, més tendre, més sensible”, o “la posteritat m’honrarà… perquè és el que em correspon”, mentre enviava els quatre fills que va tenir amb Thérèse Levasseur a l’orfenat, on dos terços morien abans de complir un any de vida. Voltaire, a la seva època, ja li va retreure durament aquesta conducta repugnant, però qui se’n recorda avui dels fills de Rousseau? Doncs bé, això és el que crec que passarà amb Pujol, i el que en el fons deu esperar l’expresident, de qui tothom afirma que estava tan preocupat per la imatge que deixaria a la posteritat.

2. Tinc un gran respecte per les opinions emeses per Juan-José López Burniol. Llegeixo amb fruïció els seus documentats articles, gaudeixo de les seves intervencions a les tertúlies i en general discrepo amb gairebé tot el que diu. En canvi, estic bastant d’acord amb el que va manifestar dilluns al programa del Cuní, en el sentit que, “sota la dialèctica política dominant, batega una soterrada lluita pel poder de dos grups diferents. El que –vertebrat per CiU–l’ha exercit durant l’últim terç de segle i ha tingut per dirigents universitaris de classe mitjana i mitjana-alta, molts d’ells barcelonins, pertanyents a les famílies de l’establishment o ben connectats amb elles, i el que –enquadrat per Esquerra–es proposa de conquerir-lo, els líders del qual són joves de formació anàloga, però no predominantment barcelonins ni de la mateixa procedència social, sinó originaris en bona part de la resta de Catalunya i amb escassa vinculació amb l’establishment tradicional barceloní“.  Està ben vist, però, com a votant discrecional de tots dos grups, haig de dir que la distinció geogràfica no em sembla pas gaire important (quasi tots els meus amics són barcelonins i pertanyen al segon grup). Per contra, la segona diferència, la de les connexions amb l’establishment, sí que és significativa, de manera que, segons Burniol, estaríem davant d’una lluita per la supremacia dins el mateix sobiranisme. Doncs bé, és precisament aquesta lluita interina la que Madrid espera que faci implosionar el moviment sencer, dessagnat per la ferida oberta amb el cas Pujol.

3. Divendres 29 d’agost Ricardo Estarriol va publicar un article sobre la crisi d’Ucraïna titulat “L’ambició dels impotents”. Hi podem llegir coses com ara que “tots sabíem que després de la desintegració de la Unió Soviètica, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia i altres serien inicialment (a partir del 1991) estats d’una vergonyant semisobirania. Serien estats semblants que romandrien dins de l’esfera d’influència russa”. Així, per Estarriol, la gran culpable del que passa avui a l’est d’Ucraïna no és Rússia, sinó la UE: “Convidar Ucraïna a ser membre de la UE i de l’OTAN implicava que Ucraïna hauria de renunciar a una part de la sobirania. Com que una bona part de la sobirania d’Ucraïna era, de fet, administrada per Moscou, allò equivalia a col·locar una bomba de rellotgeria a Ucraïna“.  L’argument em sembla tan cínic com realista. Això de les esferes d’influència constitueix una aclaparadora i innegable realitat (pregunteu als tibetans). No obstant, pel meu esperit en el fons romàntic o perquè no dec ser prou llest, jo em resisteixo a donar-li la raó al senyor Estarriol. A mi em sembla que Ucraïna té tot el dret del món a aspirar a formar part de la UE, de l’OTAN i del Festival de Cantonigròs, si li ve de gust. De fet, és el mateix que penso en relació al meu propi país. I tanmateix, hi ha una colla d’Estarriols escampats per Europa que consideren que Catalunya és una mena de Bielorússia d’Espanya i que a la Unió no li convé que provem d’escapolir-nos de la seva esfera d’influència. Contra els propagandistes de la fatalitat històrica, els romàntics sempre tindrem els casos de l’Índia de Gandhi o la Sudàfrica de Mandela. Com escrivia de forma admirable ahir Vicent Partal, “cal que siguem conscients que no hem d’aguantar això necessàriament”. Els propers mesos seran crucials per constatar quina de les dues visions –la idealista o la cínica–s’imposa a l’altra.

A l’agost, ja se sap, prolifera als diaris aquell subgènere del periodisme que podríem anomenar “no-tenim-notícies-però-bé-que-ens-hem-de-guanyar-la-vida”.  És un mes feixuc per als qui tenim una relació obsessivo-compulsiva amb la lectura del periòdic i per algun motiu no hem pogut fugir de ciutat almenys un parell de setmanes. Doncs bé, com que malgrat tot una cosa o altra hem de llegir, aquest matí esmorzava amb una entrevista lleugera que LV dedicava a la jove promesa del PP Andrea Levy.

De la mateixa quinta que Javi López i Ernest Urtasun, Levy passa per ser una persona molt ben preparada, molt “activa a les xarxes socials” (que vindria a ser un sinònim de moderneta de m.) i, segons ens informa Iñaki Ellakuría, molt llegida per la seva tendra edat. No en dubtem pas. Quan l’entrevistador li demana quines lectures recomanaria per aquest estiu, ella respon: “El sentido de un final”, de Julian Barnes, “Limónov”, d’Emmanuel Carrère i “Olvidado rey Gudú”, d’Ana M. Matute. (Sense ànim d’ofendre, la condició de persona molt ben preparada no hauria d’incloure llegir en altres idiomes que el propi? O és que potser vol seguir les passes de Rajoy, Zapatero i Paco Martínez Soria?).

De tota manera, el que més m’ha sobtat de l’entrevista ha estat quan, interpel·lada sobre com està vivint el procés sobiranista, Levy contesta el següent: “Amb preocupació. Lamento que molts independentistes, pel simple fet de ser-ho, es creguin que poden parlar als catalans no independentistes amb superioritat. No accepto que reparteixin carnets de catalanitat“.

Òstima tu, els carnets de catalanitat! Ja gairebé me n’havia oblidat. En vaig sentir a parlar per primer cop ja fa prop de 30 anys, quan Raimon Obiols capitanejava la nau del PSC. Per aquell temps el papu d’Obiols i del socialisme català era aquest senyor que avui fa 15 dies es confessava no precisament a la parròquia de Queralbs. Llavors Pujol semblava inexpugnable, i la simbiosi entre el President de la Generalitat i el país, que ell va alimentar de manera interessada, feia molt difícil la feina als soferts sociates catalans. Aleshores a algú se li va acudir aquesta genialitat de la distribuïdora de carnets de catalanisme. Naturalment, era una forma que tenien els socialistes de reivindicar la seva pròpia manera d’entendre la catalanitat.

Sorprèn escoltar-ho per boca d’Andrea Levy perquè aquest és un concepte molt antic, i ella figura que és una política molt jove. Faig l’esforç d’imaginar-me la mateixa idea aplicada al nacionalisme espanyol, però no em surten els comptes. L’espanyolisme és una idea tan inherent, tan banal i tan pervasiva dels mitjans de comunicació estatals, que si algú sortís criticant la distribució de carnets d’espanyolitat per part d’algun partit, la gent no entendria ni fava, o s’ho miraria arrufant el nas. L’espanyolitat és un concepte hard : es dóna per fet, no es discuteix, forma part del disc dur. La catalanitat, en canvi, és soft; és una idea difusa, discutible –de fet admet qualsevol definició que li vulgueu donar– i sobretot, és opcional. És només des d’aquesta opcionalitat estructural que els uns poden acusar els altres d’arrogar-se l’exclusiva de la patent catalanista.

Ara bé, jo desconec quina mena de gent freqüenta Andrea Levy, però el que és entre els meus amics, coneguts i saludats, no m’he topat mai amb ningú que es mirés els altres amb aires de superioritat pel sol fet de ser independentista. N’he vistos d’obstinats, de platònics, de renuents a qualsevol altra possibilitat de relació amb Espanya, etc. etc. Fins i tot me n’he trobat de molt bel·ligerants amb la defensa de la Idea. Però amb aires de superioritat? Mai. En tot cas, si es produeix una discussió, aporten arguments perquè volen dur l’aigua al seu molí. Exactament igual que fan els altres.

Sospito que la superioritat de què parla Andrea Levy és, en realitat, la confessió d’una feblesa. La feblesa del posicionament que el seu partit manté en relació a la idea de catalanitat. És a dir, més que denunciar aires de suficiència, el que fa Levy –o el que feia Obiols 30 anys enrera– és mirar d’amagar el seu propi complex d’inferioritat quan el Tema surt a col·lació.

Mesurar el grau d’adhesió a un projecte nacional i utilitzar-lo com a projectil en el debat polític és una pràctica demencial, que només desapareixerà el dia que a Catalunya ja no calgui amidar-se les catalanitats respectives perquè s’haurà acabat l’opcionalitat –o sigui, el dia que haurem esdevingut un Estat. Aquell dia, la catalanitat també es donarà per feta, no serà objecte de picabaralla política de vol gallinaci, i llavors tots podrem fer com Joan Sales quan va dir allò de “sóc català igual que un llangardaix és un llangardaix”. Aquell dia serem catalans, llangardaixos o cadires de vímet, però sense aires de superioritat ni cap altre carnet que no sigui el DNI d’un nou país de la Unió Europea.

Fa un parell de setmanes (dimecres 9 de juliol), el professor de Traducció i Interpretació de la UAB Albert Branchadell ens va obsequiar amb una crònica al suplement de cultura de LV titulada: “1714 Què hi ha de nou?”. L’epígraf ja ho deia tot: “Més divulgació canònica que innovació”. Com que ja conec de quin peu sol calçar Branchadell, ja no em caldria haver continuat llegint. El meu vessant ombres de Grey  em va impel·lir, però, a continuar fent-ho.

L’eminent professor fa un repàs d’algunes de les publicacions que han sorgit arran del tricentenari de la Guerra de Successió. Doncs bé, la immensa majoria d’aquests llibres, segons Branchadell, pateixen del que ell anomena el biaix austracista –és a dir, una marcada parcialitat envers el bàndol favorable a l’arxiduc Carles. Així, no té inconvenient a elogiar el volum de Joaquim Albareda i Joan Esculies (“El llibre comença bé”, afirma), però de seguida hi objecta: “La llàstima és que la resta del llibre no deixa de ser un exemple més d’aquest mirar-se massa el conflicte en clau interna espanyola i no aconsegueix desempallegar-se del biaix austracista habitual”.

Branchadell fa un esforç admirable per detectar, en tots els llibres analitzats, aquell punt, aquell paràgraf, aquella cua de frase que delata el temudíssim biaix austracista, que seria com la plaga del pugó per a les publicacions centrades en el 1714. Del llibre d’Antoni Espino “Pàtria i llibertat”, escriu: “Espino observa que si la guerra no va acabar abans no va ser per la bravezza de Barcelona sinó pels problemes logístics dels borbònics als fronts catalans del conflicte”. Ah, d’acord. O sigui que si els barcelonins van aguantar un dels setges més perllongats i sanguinaris que es recorden no va ser en cap cas per mèrits propis, sinó per la incompetència dels assaltants.

El llibre de Guillem Pongiluppi i F. Xavier Hernàndez Cardona “1714. El setge de Barcelona”, Branchadell el despatxa amb: “La introducció conté el biaix habitual fins i tot una mica més exagerat”. Més endavant també diu que pateix d’una “visió maximalista”. En canvi, dedica grans elogis al volum d’Albert García Espuche “Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714”, el més important, segons ell, de tots els dedicats a la guerra de Successió. Les lloances són efectivament immenses, però Branchadell no pot evitar colar-hi la seva particular obsessió: “ves per on, a Barcelona també hi va haver gent cobdiciosa que es va aprofitar de les circumstàncies”, o com quan cita “el cas dels felipistes que van sortir de sota les pedres després de l’11 de setembre”.

A Branchadell li sembla que el biaix s’ho menja tot. És per això que “en aquest any del tricentenari ningú no ha gosat biografiar els protagonistes del bàndol felipista”. El que li sembla més interessant del llibre de Francesc Serra “Els herois de 1714” és descobrir que entre els “suposats herois de 1714 hi ha dissidents o directament traïdors”. (Però la novel·la de Sánchez Piñol ja ho explica, això: aquell tràfec humà que aprofitava la foscor de la nit per escapolir-se de la muralla, reptant en direcció a la trinxera borbònica).

Amb el llibre de Patrícia Gabancho “Les dones del 1714” el professor de la UAB no pot ser més menyspreatiu: “No aporta res de nou i té el previsible biaix austracista fins i tot en els detalls”; “potser l’encàrrec de l’Ajuntament no va ser prou clar o Gabancho no era l’autora més indicada”; “les dones del 1714 segueixen reclamant la monografia que es mereixen”.

Per contra, una publicació que sí que mereix respecte a Branchadell és la de Fernando Sánchez-Costa, “A l’ombra del 1714”. Per què? Doncs perquè Sánchez-Costa (jove promesa del PP català) gosa desvelar que l’11 de setembre s’ha convertit en “la clau de volta de la memòria nacionalista”, gràcies a “l’esquema patriòtic que la presenta essencialment com un aixecament del poble català en defensa de la seva personalitat política”. Veges tu, aquest Sánchez-Costa sí que és valent! Resulta que “té la gosadia d’escriure en ple tricentenari que les llibertats catalanes reiteradament invocades potser no són altra cosa que una figura retòrica, un lloc literari del catalanisme polític” . Déu n’hi dó, la bravezza de Sánchez-Costa. I aquest home s’atreveix a passejar-se per Barcelona sense escorta i desproveït d’armilla anti-bales?

El llibre d’aquest últim historiador serveix perquè Branchadell pugui concloure que “totes aquestes publicacions beuen amb més o menys intensitat del que seguint Sánchez-Costa podríem anomenar “discurs de memòria catalanista canònic”. Però és precisament al final de la seva crònica on a Branchadell se li veu més el llautó: “Potser caldrà esperar una altra conjuntura desvinculada del procés perquè es facin noves lectures de la guerra de Successió amb més capacitat de distanciació del discurs canònic –un discurs en què la guerra apareix desposseïda de la seva dimensió internacional, del seu caràcter dinàstic i fins del seu component federalista”. Ah, home, haver-ho dit abans, i ens hauríem estalviat de llegir tan sàvies anàlisis. O sigui que els catalans de 1714 (perdó, els catalans austracistes de 1714) en realitat van lluitar i van morir pel Federalisme…

A veure, no fotem. Ja està bé que, en un context de forta polarització com l’actual, sorgeixin punts de vista que, des de Catalunya, ens facin veure que la història de 1714 no pot contemplar-se com una pel·lícula amb bons i dolents, en blanc i negre, sense matisos. Però és que això és exactament el que no fan els llibres més venuts del moment: tant “Victus” com el volum-entrevista de Joaquim Albareda, per exemple, expliquen a bastament els dubtes, les vacil·lacions, la covardia d’alguns dels “nostres” i contribueixen a desmitificar la versió Braveheart de l’11 de setembre. És lloable que, des de LV, es vulgui proporcionar als lectors una anàlisi desapassionada dels fets. El que no és gens honest és aprofitar l’ocasió per portar l’aigua al molí de la tercera via o del federalisme, quan, estrictament parlant, aquests conceptes no es poden aplicar en un escenari geopolític de fa 300 anys. En tot cas, si d’algun concepte podem parlar en relació a l’estira-i-arronsa entre felipistes i austracistes, aquest seria el de confederalisme. No debades, les “llibertats i constitucions” per les quals lluitaren els catalans (no tots, ho sabem, però sí la gran majoria) constituïen una forma de relació amb la monarquia i amb el poder de Madrid que avui dia tindria més a veure amb el model suís que no pas amb el model federal nord-americà o alemany.