Ulleres de pinçanàs

Un cop aconseguit el triplet, ha començat el drama shakespearià de la continuïtat de l’entrenador. Després d’assolir una fita que ni els més optimistes somiaven fa tot just cinc mesos, Luis Enrique respon amb evasives quan se li pregunta pel seu futur immediat. Els afeccionats culers al·lucinen. No troben explicació als dubtes metafísics de l’asturià. Ni tan sols els càntics del Camp Nou corejant el seu nom semblen commoure el tècnic blaugrana. Per què no es defineix?, es demanen. Quin problema hi ha?, temoregen.

És una història amb tradició dins el barcelonisme. Recordeu quan, al final de cada temporada, en Pep Guardiola esfullava la margarida –ara em quedo, ara no em quedo– i posava l’ai al cor de tots els seguidors? En aquella època, tothom semblava creure que els èxits de l’equip depenien gairebé en exclusiva de la continuïtat del tècnic de Santpedor. Finalment, en Pep va fer mutis d’una manera força misteriosa (“si no, ens farem mal”, va afirmar) i els temors es van complir només en part. Només en part, perquè la feina de Tito Vilanova va resultar tan o més brillant que la del seu examic, fins que la parca va decidir que se li havia acabat el fil. Aleshores sí que va arribar la temuda decadència, aquell papu que el barcelonisme, encara tocat del fatalisme històric de l’entitat, havia anticipat amb aprensió durant la belle époque.

Una dècada abans, Johan Cruyff abandonava la nau blaugrana de la pitjor manera possible i sumia el club en una fractura emocional que encara dura a hores d’ara. Se sol dir que va ser l’entrenador holandès qui va canviar la mentalitat derrotista del club, i no sense raó. Se sol dir que els triomfs actuals són deutors de l’estil de joc que Cruyff va impulsar des de la banqueta, i també és veritat. Però ningú es recorda de l’estrepitosa última època del tècnic ajacied, quan va provocar la marxa de Michael Laudrup i va començar a perpetrar genialitats com fitxar un tal José Mari, rescatar Korneyev, Gica Hagi i Prosinecki o posar el seu gendre Jesús Angoy sota els pals.

Cruyff era –i és– un megalòman consumat i estava convençut que la clau dels èxits esportius del primer equip era ell i només ell. Per provar aquesta teoria, va prescindir d’algun dels grans jugadors que havien guanyat la primera Champions a Wembley i va creure’s que el seu estil de joc guanyaria sol, amb independència de les peces que fes servir damunt la gespa. Naturalment, es va equivocar. Una part de l’afició culer ho va veure clar i va ser molt crítica amb les seves decisions, que incloïen prioritzar l’alineació del seu fill Jordi a la del temperamental Iván de la Peña, que hagués pogut ser l’Iniesta dels anys 90. Una altra part –la meitat, si fa no fa– el continuava venerant per damunt de tot i pensava que amb algunes modificacions Cruyff tornaria a portar el Barça al cim.

Personalment, crec que s’ha sobrevalorat molt el paper dels entrenadors en el futbol modern. Crec que es tracta d’un fenomen relativament nou, perquè quan es parla dels equips triomfadors d’altres èpoques, la gent els recorda pels seus jugadors –el Barça de Kubala, el Madrid de Di Stefano– i no tant pels individus que els van entrenar. Em fa l’efecte que aquesta propensió va lleugerament a la baixa: avui tothom parla del Barça de Messi, no tant del de Luis Enrique. Tendeixo a pensar que es tracta d’una percepció més realista i enraonada que no pas l’altra. Sense negar el pes que professionals com Cruyff o Guardiola han tingut en la gran època que està vivint el club barcelonista, sóc del parer que els autèntics artífexs del prodigi han estat els jugadors. Cruyff amb Korneyev, Hagi o Busquets a la porteria no va poder fer del Barça un equip guanyador. Guardiola amb Robben, Ribéry o Schweinsteiger en el crepuscle de la seva carrera tampoc no ha aconseguit dur el Bayern al podi del futbol europeu. Està claríssim que la idea del joc que tenien aquests entrenadors va ser determinant en la transformació del F. C. Barcelona. Però sense grans jugadors, aquesta mateixa idea no ha acabat de quallar en altres plantilles no tan excel·lents. En canvi, un senyor tan poc excepcional com Vicente del Bosque va fer d’Espanya –un equip tradicionalment perdedor– la sensació del futbol mundial. És ben sabut que l’època daurada de la selecció espanyola no va ser obra de del Bosque –ni tan sols de Luis Aragonés–, sinó de l’aportació dels jugadors blaugranes que ja ho havien guanyat tot amb el seu club.

La temporada passada, quan el Reial Madrid va aixecar l’anhelada Décima, tothom deia meravelles de Carlo Ancelotti. Jo en vaig discrepar. Ancelotti em semblava un home assenyat, amb poques idees però ben fermes, que havia sabut pacificar un vestidor encara fumejant pels incendis que hi va calar el sinistre José Mourinho. La resta era mèrit dels jugadors, una plantilla que Florentino Pérez havia confegit pel mètode de comprar cada temporada el millor en cada posició, sense importar-li el preu. El que ha passat aquesta temporada em dóna la raó: quan li han fallat dos dels titulars estelars, el Madrid d’Ancelotti s’ha estavellat de forma lamentable. Ni abans era tan bo ni ara tan dolent. Són els jugadors, els que fan bo o dolent un tècnic d’elit.

Per això, ara tampoc no comparteixo aquesta angoixa dels culers per la continuïtat de Luis Enrique. El caràcter espartà de l’asturià ha posat disciplina i mètode allà on l’abúlia de Martino hi havia deixat un forat negre. Però crec que la majoria dels barcelonistes estaran d’acord amb mi que sense jugadors com Messi, Suárez i Neymar, el de Gijón hagués naufragat. Només quan, després de la derrota d’Anoeta, va decidir (o el van fer decidir) que calia un onze titular més o menys estable i que els millors no podien començar el partit a la banqueta, l’equip va començar a rutllar i a imposar la seva jerarquia en totes les competicions. Ara L. Enrique practica allò que a l’Amèrica Llatina en diuen hacerse el rico —i en català genuí fer gruar–, però em sembla que fins i tot ell sap que no és imprescindible.

P.S. Avui ha transcendit que Luis Enrique continuarà al Barça fins al 2017. Em sembla perfecte, un projecte esportiu sòlid no pot anar canviant de timoner cada temporada. Però la renovació del tècnic asturià no invalida la meva tesi. El F. C. Barcelona continuarà guanyant si manté el nivell d’excel·lència en totes les demarcacions. Això implica canvis rellevants (Xavi ja no hi serà i Iniesta no garanteix unes prestacions regulars al llarg de tota la temporada), i sobretot una estabilitat institucional que ara no existeix. Bartomeu està demostrant que és més llest del que molts pensaven.

Ahir al vespre el Barça i l’Athletic de Bilbao van disputar la final de la Copa del Rei que a tots els països del món llevat d’Espanya passarà a la història pel gol antològic de Leo Messi al minut 21 de partit. Al Regne d’Espanya, en canvi, el matx ha transcendit per la monumental xiulada que es va produir mentre sonava l’himne nacional dels espanyols. Tant l’esbroncada del públic com la reacció dels mitjans nacional-madrilenys m’han fet pensar en aquesta pel·lícula (la seqüela d'”Ocho apellidos vascos”) que ara estan rodant a diverses localitats de l’Empordà i que diu que serà tan divertida.

I d’una pel·lícula a una altra, vet aquí que també he pensat en l’última estrena que he anat a veure al cinema, el film francès “Hipòcrates” de Thomas Lilti. (Atenció: agafeu-vos amb pinces tot el que diré en les següents ratlles: no sóc crític literari). “Hipòcrates” és la típica pel·lícula francesa de denúncia social. Tal com feia aquella magnífica “Recursos humans” (1999) de Laurent Cantet descrivint l’entorn laboral irrespirable d’una grisa ciutat de províncies, “Hipòcrates” carrega les tintes contra les duríssimes condicions de feina que han d’afrontar els professionals de la sanitat pública francesa. Els protagonistes de la història són dos: el jove Benjamin, que sembla destinat a esdevenir un gran doctor i del qual s’explica la seva primera experiència com a metge resident, i el seu company de feina Abdel, més experimentat, amb qui el principiant establirà un sòlid vincle d’amistat i fraternitat.

La qüestió és que Abdel, com el seu nom indica, és d’origen argelià, i amb el seu personatge el director ha volgut “retre homenatge als metges estrangers, que són els qui fan els torns de nit, els qui sempre són allà quan les coses es torcen”. Per al meu gust, el personatge d’Abdel resulta massa bonista: és un professional impecable i abnegat, viu només per a la seva família i la seva feina, i a més, com el doctor House, en els casos més difícils sap detectar la solució feliç que ningú altre ha sabut veure. En qualsevol cas, a mi el que m’interessa d’aquest personatge és la intencionalitat del director: presentar els étrangers com a persones responsables i de qui te’n pots fiar, en el context de precarietat d’una sanitat pública devastada per la crisi econòmica que recorda moltíssim la que tenim al nostre país. I atenció, perquè l’Abdel no és un estranger qualsevol: prové del Magreb i és musulmà. Com els germans Kouachi que van perpetrar la matança de Charlie Hebdo.

En aquest sentit, “Hipòcrates” se suma a la llarga llista de pel·lícules franceses que els darrers anys han tractat el tema de la diversitat racial, cultural i religiosa del país gal: pensem en “Mon fils” d’Eran Riklis, “Qu’est qu’on a fait au Bon Dieu” de Philippe de Chauveron o l’entranyable “Intouchables” d’Olivier Nakache i Eric Toledano. La llista és molt extensa, i no cal reproduir-la tota. Es diria que els directors francesos estan fent un esforç deliberat per presentar la cara amable de la diversitat ètnica i cultural que a molts dels seus paisans els produeix horror i basarda. Hi ha, em sembla, una relació directa entre la proliferació de films amb component social integrador i l’ascens imparable del Front Nacional de Marine LePen a les darreres conteses electorals. Existeix una fractura dins la societat francesa, i els creadors culturals fan els possibles per recosir les ferides que s’enceten cada cop que la banlieue indignada es revolta contra els burgesos benestants dels barris més cèntrics.

Aquí és on jo veig el paral·lelisme amb els “Ocho (ara sembla que seran Nueve) apellidos vascos” d’Emilio Martínez Lázaro. El director madrileny ha volgut presentar un dels temes tabú de la jove democràcia espanyola –l’existència de diverses sensibilitats nacionals al si de la societat– des d’un punt de vista simpàtic, còmic i fins i tot romàntic. Que la seqüela s’estigui rodant a Girona i diversos punts de l’Empordà no és una tria innocent: “són el moll de l’os de la identitat cultural catalana”, ha afirmat Martínez Lázaro, que quedaria bocabadat si s’acostés algun dia a les comarques de l’Ebre i parés esment als resultats de les eleccions municipals que van tenir lloc el 24-M. El director espanyol vol mostrar aquest espinós assumpte des dels paràmetres del bon rotllo i dins el marc de la comèdia costumista. Fa un any ja vaig escriure un article assenyalant les trampes que em semblava veure en la primera pel·lícula de la sèrie. Però les falles ocasionals que pugui contenir el film no invaliden el punt de vista conciliador del director, que en una entrevista es preguntava: “Me gustaría ver si por parte de los españolistas más exaltados se admitirá una parodia así”.

Jo gosaria apostar que no s’admetrà. Només cal observar la reacció furibunda que va tenir la xiulada d’ahir entre els espanyolistes més exaltats i també entre els qui es vanten de ser més tolerants (el líder del PSOE Pedro Sánchez ha trucat avui al Palau de la Zarzuela per “solidaritzar-se” amb el rei). És ben possible que xiular un himne nacional davant del cap d’estat reveli una manca de respecte envers una insígnia estimada per molta gent. Però si els espanyols –i els espanyolistes– fossin una mica intel·ligents, potser s’haurien de preguntar quina és la raó de fons que motiva aital comportament. La xiulada delata un malestar profund i compartit per moltes persones que no s’identifiquen amb els símbols que actualment representen l’estat espanyol. Entre el malestar dels uns i l’honor ferit dels altres s’obre un esvoranc insondable que de vegades adopta la forma d’una trinxera. Vull creure que existeixen solucions alternatives al fet de sancionar i criminalitzar aquestes persones, com vol fer el govern espanyol, o rodar pel·lícules benvolents, com fan els francesos, per trobar un punt d’entesa entre posicions tan distants.

Al capdavall, si hi hagués voluntat d’entendre’s i no només d’imposar, tampoc no costaria tant. Un exemple del que dic és la proposta que va llançar el president del PNB, Andoni Ortuzar, en el sentit que a la final sonessin els tres himnes (l’espanyol, el català i el basc), per tal que tothom s’hi pogués sentir representat. Ja es veu el cas que li van fer, i el resultat de no haver-li fet cas.