Ulleres de pinçanàs

De tots els plebiscits que he llegit que es podrien dur a terme el proper 27S, n’hi ha un que batega de manera més o menys implícita en tots ells: el sufragi sobre la figura d’Artur Mas. No és una qüestió menor. És una qüestió que ha concitat debats enfervorits fins al punt que s’ha arribat a crear una llista (o confluència) de partits heterogenis que tan sols estan d’acord en aquest punt: l’animadversió que els suscita la figura de Mas. Per a aquests partits, Mas no és només el president de les retallades, sinó que encarna de forma obscena allò que ells en diuen “la dreta catalana”. La de tota la vida. La que abans havia encarnat Jordi Pujol, i la mateixa que va retratar Jordi Solé Tura en el seu infaust llibre sobre els orígens mefítics del nacionalisme català. Després hi ha els altres: aquells que estarien bàsicament d’acord amb la política econòmica del govern català, amb la seva diguem-ne política de classe, però que no ho estan gens amb la seva “deriva identitària”, és a dir, amb les seves directrius lingüístiques i culturals i amb el seu suport al procés. Tots ells tenen les seves raons per detestar intensament el president de la Generalitat.

La figura d’Artur Mas és a hores d’ara tan potent que ella soleta va desfermar la tempesta perfecta quan es discutia el seu rol en la llista unitària que havia d’aplegar els principals partits independentistes. Quan es parlava de “llista amb polítics” o “llista sense polítics”, el que en realitat es volia dir era “llista amb Artur Mas” (també llista del / amb el president) o “llista sense Artur Mas”. Com és ben sabut, la inclusió final de Mas en la llista va comportar la sortida cames ajudeu-me d’un dels actors polítics que estaven asseguts a la taula de negociació.

Els favorables a la figura del president consideren que és un actiu importantíssim del qual el procés no hauria de prescindir. És (segons ells) la imatge internacional més homologable de l’independentisme, el cap visible  i reconegut del moviment secessionista català. Els repatanis, per contra, opinen que Mas arrossega el llast d’un partit molt cremat per la corrupció i les polítiques antisocials. A més, se li imputa el pecat d’haver estat elegit a dit pel padre padrone del nacionalisme autonomista, avui reduït a cendres. Entre els seus detractors, hi figura en lloc destacat Antoni Puigverd, un periodista de tarannà afable i conciliador que quan escriu sobre Mas es transforma en Mr. Hyde. Al bàndol oposat, entre els seus partidaris sobresurt la infatigable Pilar Rahola, que quan parla de Mas entorna els ulls en arravatament extàtic.

Tot això està molt bé, però a mi ja fa dies que em ronda el cap la següent pregunta: és Artur Mas un home honest, un polític de posat auster que s’ha vist desbordat pels esdeveniments i que ha escollit posar-se al capdavant de les reivindicacions populars malgrat el cost personal que això li pot suposar (en forma de querelles, p. ex.)? O és més aviat un murri, un serpentejant Maquiavel a qui només interessa el poder i que des dels temps de Pasqual Maragall ha sabut sobreviure’s sempre a si mateix, tot i les vegades que l’havien donat per mort? La seva obsessió per la llista única, obeeix a una finalitat purament patriòtica o és més aviat el resultat d’un càlcul derivat de l’afany de desempallegar-se de personatges que li puguin fer ombra?

Després de molts dies de donar-li voltes, he arribat a la conclusió que no ho sabrem mai. I que fet i fet no m’importa gaire la resposta, sigui quina sigui. El fet és que ara Artur Mas és allà, en aquella llista, i que jo desitjo de tot cor que aquella llista guanyi àmpliament les eleccions del 27S. Com que no sóc masista, també desitjo de tot cor que guanyi l’altra llista que es presenta amb el mateix objectiu i que no pot veure ni en pintura l’actual president. No m’interessa gaire saber si la jugada de Mas estava calculada a priori, si es deu a un olfacte polític de llebrer o bé si és només l’aposta personal d’un home compromès amb el país i conscient de la transcendència que comporta ser, avui, el president de la Generalitat de Catalunya. Parafrasejant Groucho Marx, aquest és ara el meu George Washington, però si no us agrada, en puc tenir un altre. Ara bé, si en tinguéssim un altre, seria gaire diferent? No suscitaria les mateixes reaccions viscerals per part dels dos bàndols? Ben segur que sí. Perquè molt em temo que en aquest món de misèries no hi pot haver cap afany químicament pur, i que en el decurs de la història el camí de l’alliberament es mostra ben sovint acompanyat per interessos massa humans. Ens cal més distància. Al capdavall, aneu a saber si finalment no serà dit que fou el procés qui instrumentalitzà la figura –tan amada, tan odiada– d’Artur Mas, i no el contrari.