La batalla de la Raó
Parlem-ne perquè és important. De cap manera podem deixar que els nostres adversaris es facin seu l’argument, perquè es tracta d’un argument crucial. Jo ja n’he parlat a bastament, almenys en dues de les entrades d’aquest blog. Sembla que caldrà que ho torni a fer.
Als unionistes els agrada fer bandera de representar la part racional en aquest conflicte que enfronta Catalunya amb Espanya. Davant del suflè, de la deriva, de la rebullida independentista, ells es mantenen de manera incòlume al costat del que diuen les lleis i del que diu el “seny”. Aquest últim és un concepte particularment estimat pels famosos moderantistes o terceraviïstes. Ells no són sentimentals. No es deixen influir mai per les emocions quan es parla de temes seriosos. Són ciutadans, no pas integrants de tribus ètniques o regnes de taifes. La Constitució és la norma jurídica per la qual es regeix l’Estat espanyol i per tant tot aquell que s’hi oposi és l’equivalent d’un trinxeraire ideològic sense nocions de dret civil.
Aquesta és la imatge que projecten de nosaltres gent com Francesc de Carreras, Fernando Savater o Arcadi Espada (i també, en menor mesura, Enric Juliana o Lluís Foix). Naturalment, també és la imatge que en projecten Girauta o Rivera; no és cap casualitat que Ciutadans fos fundat per de Carreras. Estem parlant de persones intel·ligents. Persones amb una certa aura de modernitat, de solvència intel·lectual.
Aquesta mena de gent és molt més perillosa que els Aznars i Vidal-Quadres de torn.
Contra aquesta operació, cal insistir fins a la nàusea que nosaltres, els independentistes, no ens movem només per raons viscerals. Que no som víctimes d’una flamarada passatgera, sinó que també tenim les nostres raons i els nostres arguments, madurats al llarg de molt de temps. L’altre dia, al programa d’en Cuní, el presentador, per tal d’introduir el llibre de Girauta, va informar els espectadors que fins ara s’havien publicat 61 llibres favorables a la independència i només 1 llibre (“Votaré no”) contrari a la secessió. Això és una veritat a mitges: seria veritat si a Catalunya el públic lector tan sols consumís “productes” (llibres) escrits per catalans. Com que això no és veritat, i el públic del nostre país té perfectament a l’abast tot allò que es publica arreu d’Espanya, la balança estaria molt més equilibrada. Quants llibres favorables a la unitat d’Espanya s’han publicat els últims 5 o 10 anys a tot l’Estat? Aquesta dada també l’hauria d’haver proporcionat Josep Cuní. Altrament, ens presenta una Catalunya ideal (i falsa) on els lectors catalans només llegirien llibres catalans. El nostre avantatge és que tenim accés als nostres arguments, per descomptat, però també als arguments dels altres.
Pel que fa al tema de la Raó il·lustrada, ja vaig escriure a L’error de Descartes que els últims anys hi ha hagut una espleta de llibres escrits per neurocientífics (d’aquests que sempre cita Eduard Punset) que demostren que a l’hora de prendre una decisió l’emoció és indestriable de la raó, és a dir, que no existeix una raó pura, desproveïda d’apriorismes emocionals, com tampoc no existeix una emoció pura deslligada de la seva pròpia explicació racional. Raó i emoció, doncs, són etiquetes binàries avui dia inservibles per comprendre el funcionament del nostre complexíssim cervell.
Hi va haver un moment del programa de 8TV en què Cuní va voler provocar Girauta: li va demanar amb insistència si de debò ell no es considerava nacionalista (espanyol). Girauta va respondre –i em sembla que era sincer– que no. Que ell només creia “en la Raó dels il·lustrats”. Ja ens entenem: volia dir que ell era del bàndol d’Ernest Renan, que creia que l’Estat és un mer contracte entre el ciutadà i el poder, i contrari al bàndol de J. G. Herder, filòsof romàntic alemany que creia que la Nació (el Poble, das Volk) és un organisme viu, amb ànima pròpia, que s’expressa a través de la llengua i la literatura popular. Per això el partit de Girauta es diu Ciudadanos. I per això el contrari d’un ciutadà vindria a ser un nacionalista, en el sentit ètnic del terme.
El que hem de fer els independentistes és demostrar (amb raons!) que això és una gran fal·làcia. Començant pel fet que la Constitució espanyola es basa en l’existència d’una “nació espanyola” que, a més a més, resulta que és “indissoluble” (article 2). Hi ha res de més irracional? Quan els capellans, fa 30 anys (1981), pressionaven el govern espanyol assegurant que el matrimoni era “indissoluble” perquè així ho deia la Bíblia, tots aquests progres (Savater, de Carreras, etc.) també se’ls creien? No eren partidaris del dret al divorci? Seguim: la “indissolubilitat” de la nació espanyola ha de ser protegida, si cal, per la força de les armes (article 8). I a més a més, la “sobirania nacional” recau en el “poble espanyol” (article 1). Aquest Poble, ves per on, sí que existeix.
Tot molt il·lustrat, oi? Doncs bé, el voltairià Girauta, avui, durant l’acte de Movimiento Ciudadano, cridava com un boig “¡Quitad las manos de nuestra libertad! ¡Viva la Constitución!” De veritat que algú que únicament estigués guiat per la raó i el seny es posaria a saltar d’entusiasme tot defensant un artefacte tan arcaic i ple de sentimentalitat (espanyola) com és la Constitució de 1978? Sincerament, jo, si fos espanyol, si em sentís espanyol, abominaria de l’esmentat patracol. Igualment, essent català, em faria vergonya que la norma bàsica de convivència del meu país (Catalunya), fos presidida per uns conceptes tan primaris i només garantida per la força de l’exèrcit o dels Mossos d’Esquadra, m’és ben igual.
Aquest no ha de ser el nostre camí. El nostre camí l’haurien de marcar gent com José Rodríguez, sobiranista del PSC, o Pilar Carracelas, independentista i filla de pare i mare gallecs.
Ells són els veritables ciutadans i els que posen en evidència que la sentimentalitat és la principal raó d’existir de l’espanyolisme, no la nostra.