Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Podem, el vuitè passatger

Podem

No puc. M’és impossible sintetitzar aquí tots els articles i les opinions que els analistes catalans han abocat les darreres setmanes al voltant del fenomen Podem. Els primers dies després del desembarcament de Pablo Iglesias a casa nostra, empès per una pueril il·lusió d’ubiqüitat, vaig aplegar una colla de textos que en parlaven amb l’objectiu de formar-me una idea més o menys objectiva de l’impacte que tindria el nou partit en el mapa polític català. Però amb el pas de les setmanes, la profusió de comentaris publicats a la premsa i emesos per la ràdio i la televisió havia agafat un volum tan hiperbòlic que donar-ne compte de tots esdevingué una empresa irrealitzable. Miraré doncs de cercar els punts comuns que hi he trobat, i amb permís del pacient lector, provaré de desdramatitzar els efectes que la irrupció d’aquest nou artefacte polític pot tenir sobre el procés sobiranista.

Un punt en el qual coincideixen gairebé tots els comentaristes és el fet que Podem ha vingut per disputar al sobiranisme el vot de la il·lusió, el de la innocència i el del cop de porta, tal com ho expressava Antoni Puigverd a “La serp” (La Vanguardia, 24/12). Segons aquests opinadors, l’independentisme hauria trobat un competidor directe en la seva “il·lusió de construir alguna cosa nova i esperançadora que permeti fer oblidar un Estat espanyol que està en mans de partits i institucions incompetents, oxidats i depriments”. Podem també vol vendre aquesta il·lusió, i en aquest sentit s’ha convertit en la gran esperança de molts ciutadans espanyols que, no fa tant, ens envejaven per l’absència a Espanya d’un projecte engrescador com el que aquí representava el procés. Doncs bé, ara ja el tenen. El problema per a alguns articulistes neguitosos és que aquest projecte renovador de les Espanyes acabi arrossegant molts votants catalans que fins ara havien confiat en la independència per fer cau i net. Per als menys militants o per als indepes d’última hora, les proclames de Podem ofereixen la possibilitat d’una ruptura controlada que no passi pel daltabaix d’un esquerdament de l’estat. Com escrivia Toni Soler a l’ARA, “fa només un any, Espanya semblava condemnada a l’immobilisme, mentre que a Catalunya tot era possible; ara és el procés català el que sembla cronificar-se, després de moltes victòries simbòliques però cap d’efectiva”. En aquest sentit, Podem seria, per a satisfacció dels Puigverd, Juliana, Bassets, etc. l’autèntica tercera via. És per això que tots aquests periodistes clamen per esgotar la legislatura catalana fins al 2016, quan el panorama polític espanyol suposadament ja haurà viscut la implosió de la majoria absoluta del PP i l’aparició de Podem permeti, en conjunció amb altres forces progressistes, negociar l’enèsim “tracte diferenciat” per a l’autonomia catalana.

Un altre dels llocs comuns que trobem en la majoria de comentaris és que Podem bloquejarà el creixement de l’independentisme a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona (o de Terrassa i Sabadell), a “la Catalunya que sopa amb els informatius de Tele 5, vibra amb la Roja i la nit de Nadal canta Los peces en el río”, per dir-ho com Odei A. Etxearte a “Si no tomba l’Estaca“. És a dir, l’espai polític en què solia pescar milers de vots l’agonitzant PSC de Miquel Iceta, o més ben dit, el PSOE de Felipe i, en menor mesura, de l’home del talante. Per Puigverd, no és el sobiranisme qui s’apodera del cadàver del PSC, sinó Podem. La Catalunya metropolitana s’hauria mantingut impermeable als cants de sirena d’ERC o de la CUP, i ara és a punt d’abraçar l’ideari maximalista de Pablo Iglesias. Plataformes civils com ara Súmate no han estat prou incisives o prou convincents per seduir els catalans que s’expressen en castellà i tenen els seus orígens al sud d’Espanya.

Tercer punt: els indecisos. Com es va veure el 18 de setembre a Escòcia, aquest sector de l’electorat és clau en un referèndum d’independència. La seva invisibilitat, la seva desconeguda magnitud i l’absència de prediccions fiables sobre el seu vot fan possible que els partits unionistes se’l facin seu (és la famosa majoria silenciosa de Sánchez Camacho) o que diaris com La Vanguardia efectuïn projeccions sobre el vot dels indecisos segons el comportament a Escòcia, amb el previsible resultat que a Catalunya el referèndum l’acabaria guanyant el No per un 50,7% contra un 49,3% a favor del Sí (“El vot de la incertesa“, 29/12). Segons el diari dels Godó, són els riscos econòmics els que al capdavall decideixen el resultat del plebiscit. Hi ha un magnífic estudi de Robert Liñeira, de la Universitat d’Edimburg (“Per què Escòcia va votar No?“), sobre aquesta qüestió. Liñeira afirma que si bé la identitat nacional és important en aquest tipus de referèndums, hi ha altres variables, com la de l’aversió al risc, que resulten més decisives: en el cas escocès, només un 23% de la població s’identifica com a britànica enfront d’un 65% que se sent únicament escocesa, però un 45% creia que la independència seria dolenta per a l’economia davant d’un 38% que creia que seria bona. Fet el recompte del sufragi, la majoria justificava el seu vot negatiu per la incertesa que els provocava la ruptura amb el Regne Unit.

Doncs bé, seria aquest sector d’indecisos el que també decantaria la balança en el referèndum català. I mentre no s’escometi un veritable debat públic sobre els pros i contres de la secessió i sobre com es conformaria el nou estat –amb posicions ben definides sobre la pertinença a la UE i el manteniment de l’euro–, una opció política com Podem és l’ideal per no haver-se de mullar gaire en un afer tan espinós. Sobretot tenint en compte que mentrestant la crisi econòmica continua fent estralls entre els sectors més desfavorits de la societat. Podem actuaria com un “aspirador d’indecisos” (Antoni Bassas), que veurien tranquil·litzada la seva consciència votant un partit que diu que està a favor del dret a decidir (sense concretar) però en contra de la independència.

Aquests són, doncs, els punts que provoquen l’actual estat de nerviosisme entre les files del sobiranisme.

I ara ve el revés de la moneda: com és que jo, pessimista per naturalesa, no veig les coses tan negres en aquest moment de desànim? Per les següents raons:

1. Crec que, en general, tots plegats estem pecant de massa impacients davant l’evolució de les negociacions entre Mas i Junqueras per acordar el mínim denominador comú de cara a les eleccions plebiscitàries. És lògic, si tenim en compte que portem dos anys amb una notícia bomba gairebé cada setmana. Tot just fa dos mesos de l’èxit espaterrant del 9N i ja ens agafen tots els mals perquè no hi ha hagut cap titular destacable d’aquells que provoquen cagarel·les en la caverna de Madrid. Diem amb el pit inflat que el 9N és el fet de més transcendència dels darrers 300 anys i no ens podem esperar unes setmanes que els principals actors es posin d’acord per traçar el full de ruta que ens ha de dur a l’alliberament definitiu! Tranquils, doncs, perquè hi haurà acord i hi haurà eleccions abans de la primavera. N’estic íntimament convençut –tant, que goso posar-ho aquí per escrit abans que l’acord es produeixi, a risc de quedar en ridícul si la realitat no confirma les meves intuïcions.

2. La hipòcrita felicitat dels terceraviïstes amb la irrupció del vuitè passatger dins la nau política catalana no els hauria de fer perdre de vista que, sense el corrent de fons sobiranista que porta empenyent des del 2012, la seva tercera via o el seu sobrevingut federalisme no serien més que fum. I que, sense aquest corrent de base popular (no com Podem, que no deixa de ser un experiment cuinat en un laboratori de la Complutense), Espanya no se sentiria interpel·lada a realitzar un qualsevol canvi en l’statu quo territorial. En el pitjor dels casos, tard o d’hora la Moncloa haurà de fer importants concessions a Catalunya. La condescendència dels Puigverd, els Cuní i els Juliana envers el procés fa de mal lligar amb el fet que, en una hipotètica negociació amb l’Estat, ells i els partits que representen les seves idees –com el PSC, Unió o Iniciativa, i ara també Podem– no podrien posar res al plat català de la balança si el 13 de setembre de 2009 l’Ajuntament d’Arenys de Munt no hagués endegat el moviment popular que després va desembocar en les mobilitzacions massives de 2010, 2012, 2013 i 2014. Rieu, rieu tot el que volgueu, però us recordem que esteu aposentats a les vostres poltrones en bona part gràcies al nostre èxit.

3. La insistència de determinats comentaristes en la pretesa hegemonia de Podem a la Catalunya metropolitana és més l’expressió d’un desig que no pas una realitat, que en qualsevol cas està per veure. Hi ha molts opinadors que encara no han paït la pràctica desaparició del seu estimat PSC i que es pensen que les coses no s’han mogut d’ençà dels anys 70. És cert que ni ERC ni la CUP no han aconseguit encara penetrar decisivament en la xarxa de població que viu a Can Palet de Terrassa, al Fondo de Santa Coloma de Gramenet o a Badia del Vallès (Odei A. Etxearte), però si 20 (o 10!) anys enrera ens haguessin dit que un municipi com Sant Vicenç dels Horts seria regit per un alcalde d’ERC, que a més a més resulta ser el principal candidat del seu partit a la presidència de la Generalitat, ens hauríem quedat veient visions. L’independentisme va calant a poc a poc, però eppur si muove!

4. Presumir que el magma inconcret dels indecisos es passarà en massa al partit de Pablo Iglesias és, també, una forma de pensament màgic. Els fets, ¿quins són? Doncs que de moment, cada una de les passes que ens han portat a on som ara ha comptat amb la participació d’una quantitat ingent de persones que no es podia ni sospitar que existien, començant per la manifestació del 10 de juliol de 2010, quan molts d’aquests que ara diuen que ells ja ho veien a venir ens volien vendre la moto que, comptat i debatut, l’Estatut no havia estat tan retallat com es deia. Doncs bé, totes aquestes persones, les que van fer possible l’èxit incontestable de la consulta del 9N, no desapareixeran per art d’encanteri ni és probable que es deixin seduir per un partit creat des d’un despatx de Madrid, per molt antisistema que es vulgui mostrar. El procés sobiranista és l’expressió d’una realitat que s’ha fet tossudament palesa malgrat la indiferència o la hostilitat manifesta dels principals mitjans de comunicació del país, tot i el protagonisme que ara es vol atorgar a TV3. Aquesta és l’única realitat comprovable, per ara. No podem saber amb certesa quin serà el comportament dels indecisos. A diferència d’Escòcia, tot sembla indicar que aquí la gent gran no s’inclinarà en massa pel No: el 9N els col·legis electorals eren plens de venerables avis i àvies amb els ulls lluents i el cor vessant d’agraïment per l’ocasió que se’ls havia ofert de votar el futur polític del país. A Escòcia, els pensionistes i els jubilats no havien viscut mai sota l’opressió d’una dictadura que els va prohibir la llengua i va intentar anorrear-los la identitat. En el referèndum català, la por de la incertesa pot veure’s contrarestada per la constatació que l’Estat espanyol mai no farà res per protegir els trets identitaris propis ni per afavorir l’economia del país.

5. Com escriu Francesc Puigpelat (“La incògnita de Podem(os)”), “arribat el moment de la veritat, Podemos s’haurà de decidir. Haurà de manifestar clarament si està a favor o no de la independència, i aleshores començarà a patir en carn pròpia els problemes que ha tingut sempre el conglomerat PSC-PSOE, per ser alhora català i espanyol”. Com ja s’ha dit a bastament, el planter d’on pescarà els vots Pablo Iglesias a Catalunya no serà pas el de CiU o ERC, ni tan sols el de la CUP, sinó principalment els del PSC, Iniciativa i Ciutadans (vegeu l’enquesta de l’ARA “D’on treu els vots Podem?“). Qui es pot creure que un votant, posem per cas, de David Fernández, al capdavant d’una formació que ha fermentat lentament des de la base, barri a barri, poble a poble, amb un àmbit de decisió tan extraparlamentari com és el dels Països Catalans, voldrà ara acollir-se a un partit de laboratori, fortament centralitzat a Madrid, que per no molestar no discuteix ni la monarquia? Com diu Puigpelat, Podemos no és un problema per a Artur Mas i Oriol Junqueras, sinó que, més aviat al contrari, Mas i Junqueras (i Fernández) són un problema per a Podemos, “perquè l’obligaran a mullar-se en un territori enormement incòmode”.

6. Al cap i a la fi, en el millor dels casos, si Podem aconsegueix efectivament fer-se amb el poder a Madrid i posa en pràctica les iniciatives que semblen desprendre’s del seu programa, és un pas endavant respecte al que ara teníem, el bipartidisme PP-PSOE. El fet que Gemma Ubasart sigui “secretària de Plurinacionalitat” del partit d’Iglesias indica que presumiblement arribaran més enllà que el PSOE amb la seva desnerida Declaració de Granada. Cal atenir-se al principi de realitat, i no deixa de ser una bona notícia que els nostres interlocutors a Madrid –amb qui, vulgues no vulgues, haurem de negociar un moment o altre, fins i tot la independència– creguin sincerament que Espanya és una “nació de nacions” i no pas aquesta entelèquia aznariana de la “nació plural” a la qual el PSOE es va deixar arrossegar, esporuguit per la força del revitaminat nacionalisme espanyol del pare de la FAES. En aquest sentit, també és una bona notícia que Vicenç Navarro sigui un dels gurús econòmics de Podem, ja que, a banda de la seva militància contra el capitalisme salvatge, és conegut per la seva aversió al nacionalisme espanyolista, com demostra aquest article del seu web. Ho escriu avui mateix Josep Ramoneda a l’ARA: “un bon resultat de Podem faria esclatar la crisi del règim espanyol i podria obrir una finestra d’oportunitat, impensable amb el bipartidisme tradicional”.

Per totes aquestes raons, digueu-me ximple, però jo em sento optimista. Primer, perquè estic convençut que l’acord per a les plebiscitàries s’anunciarà aviat, i després perquè no veig raons fonamentades perquè Podem pugui esguerrar-nos la festa. Disculpeu el llençol que us he escrit, però algú ho havia de dir.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Com hauria dit Joan Sales

joan-sales-e1363081713618

Una mica estordit encara per tot l’enrenou que s’ha desfermat amb la conferència d’Oriol Junqueras (dimarts a la nit eren freqüents a Twitter comentaris del tipus “Tot se n’ha anat a la merda”), resolc aïllar-me del brogit i la fúria de l’actualitat i endinsar-me en les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales. Fa pocs dies que l’he començat a llegir, i ja veig clarament que serà un dels meus llibres de capçalera. Doncs bé, vet aquí que arribo a la carta del 26 de setembre de 1936, adreçada a Mercè Figueres, i al cap de cinc minuts de lectura quedo esborronat per l’evidència. El que li explica Sales a la seva amiga és, mutatis mutandis, una transposició del mateix dilema que avui tensa la política catalana. Vegem-ho:

Barcelona, 26 de setembre

Estimada amiga:

L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits. Com que sempre ens perd allò de “tants caps tants barrets”, a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes “Milícies Alpines” (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran “Pirinenques”) que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors. Els mou sobretot la il·lusió de constituir una “columna” en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les “columnes” de partit. El nacionalisme català no hauria de ser un partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les “columnes” i enquadrant-ne els soldats. 

La negreta és meva. Si ho he entès bé, Sales es lamenta que, amb el lloable fi de bastir una columna 100% nacionalista, els nois de les Milícies Alpines en realitat resten, deixen de sumar, a l’objectiu més ambiciós de formar part d’un Exèrcit Català amb multitud de columnes que pugui aturar l’avenç de les forces insurrectes.

Els paral·lelismes amb el present em semblen obvis. D’una banda, Sales ja detectava el problema de la divisió,  inherent al catalanisme d’ençà de temps immemorials (amb només dos breus parèntesis: la Solidaritat Catalana i l’Assemblea de Catalunya). De l’altra, criticava el vici del purisme, aquella dèria d’alguns de voler ser els nacionalistes químicament més purs. En tercer lloc, advocava perquè el catalanisme o nacionalisme fos un vector compartit per tothom, per tots els partits, de dreta o d’esquerra –per això abominava de l’anarquisme, que veia completament aliè a aquest substrat comú. I finalment, era partidari d’unir forces davant l’enemic. De fet, pensava que si no érem capaços d’això últim, teníem la batalla –i la guerra– perduda.

Cal que continuï? Avui, tal com revelen els missatges de Twitter, hi ha motius per a la preocupació. Farà falta que els nostres dirigents siguin molt intel·ligents, molt generosos, i molt conscients de la gravetat de la situació. De la mateixa manera que un bon dia el Barça va ser capaç de contradir la seva pròpia història i va saber forjar aquell cercle virtuós que el va dur al cim, ara és Catalunya qui ha de poder enlairar-se per damunt dels seus propis dimonis interiors. Amb una sola columna, amb dues columnes o, com hagués dit Joan Sales, amb un exèrcit format per múltiples columnes i un mateix denominador comú.

Publicat dins de General | Deixa un comentari