El Desplaçament (II)
El moviment sísmic del qual parlava en l’anterior entrada no només ha somogut les bases de l’espanyolisme casolà. També ha afectat en gran manera els fonaments en què solia basar-se el nacionalisme català. De fet, els ha somogut tant, que ara alguns independentistes (entre els quals el qui escriu aquestes ratlles) ens mostrem reticents a ser titllats de nacionalistes.
Diumenge 1 de desembre Jordi Barbeta publicava una columna a La Vanguardia titulada “Cal renunciar al nacionalisme“. És un text important. Barbeta es fa ressò d’un argumentari que ja fa temps que circula, si bé en cercles encara minoritaris, dins el món sobiranista. Es resumeix de la següent manera: avui dia no es pot anar pel món proclamant alegrement que s’és nacionalista català. En el món civilitzat, la paraula nacionalisme evoca els episodis més foscos de la història europea, ben inclosa la barbàrie de la 2a Guerra Mundial. En l’àmbit anglosaxó, per dir que un defensa el seu país, es fa servir el mot “patriot“. A mi, què voleu que us digui, definir-se com a “patriota” em sembla d’un mal gust horrible, però es veu que allà no causa tantes ganyotes de rebuig. Aclareixo: “allà” vol dir el Regne Unit, però també la Unió Europea i els Estats Units.
Posteriorment, Lluís Foix va dir la seva al respecte. A “Rèquiem pel nacionalisme català“, el periodista lleidatà expressa el seu antic refús del terme quan en parlaven amb Jordi Pujol (el qual sí que es reconeixia com a nacionalista català), i ens explica la coneguda reprimenda que Albert Einstein va etzibar a Rafael Campalans quan aquest li va confiar que es considerava “socialista i nacionalista”. Un cop Campalans el va haver il·lustrat sobre la dissortada història del nostre país, Einstein va respondre emprenyat: “Això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d’aquest nom funest“.
Charles De Gaulle va afirmar: “Le patriotisme, c’est aimer son pays. Le nationalisme, c’est détester celui des autres“. És ben bé això. I és per això que el simpòsium que és a punt de celebrar-se a Barcelona amb el títol d'”Espanya contra Catalunya (1714-2014)” em sembla una relliscada monumental. Naturalment, no nego de cap manera la veracitat dels continguts que s’hi exposaran. Les persones que hi participen són tots acadèmics de primer ordre, gent culta i civilitzada, i els documents que hi presentaran seran, ben segur, tots ells verídics i irrefutables. Ara bé, el títol, el nom de la cosa, és un horror, i des d’un punt de vista independentista equival a disparar-se un tret al peu. No calia. Amb aquest nom, estem proporcionant als nostres adversaris un argument de pes per incidir en el descrèdit i les divisions internes.
Divisions internes, sí. No havíem quedat que una de les grans fites de l’independentisme era haver aconseguit incorporar a les nostres files un munt de gent d’orígens familiars espanyols i de parla castellana? Com us penseu que se sentiran els de “Súmate” en llegir el títol del simpòsium? Com se sentiran quan els mitjans i els portantveus espanyolistes (escolteu les declaracions de Margallo) furguin en la ferida i els recordin que els “nacionalismes perifèrics” són –com ells sempre han defensat– una forma perversa de victimisme inventada pels polítics locals?
Aquest vespre he vist a la tele en Jaume Sobrequés (director del Centre d’Història Contemporània que ha organitzat l’event) donant explicacions a Josep Cuní sobre el desficaci. Ha volgut sortir-se’n per la tangent. “Es tracta d’una veritat objectiva, repetia, basada en arguments acadèmics“. I com que està basada de forma exclusiva en arguments acadèmics, Sobrequés es negava a respondre a les “crítiques polítiques“. Miri, senyor Sobrequés, ho sento però no cola. La història, l’acadèmia i la política solen anar sempre de bracet, com saben molt bé els francesos i els espanyols. Ja ho sé, ja ho sé: “ells” ho fan cada cop que els surt del barret i tots ens ho hem d’empassar. Però si de debò volem fundar un nou estat d’Europa, estaria bé que no fos per copiar les males arts dels nostres veïns del nord i de ponent.
Per si això fos poc, ara resulta que, de cara a les eleccions europees del proper mes de maig, hi ha un grapat de partits ultradretans que s’hi presenten per separat o en coalició. És el cas del Front Nacional de Marine Le Pen, del Partit de la Llibertat de Geert Wilders o dels papanates habituals de la Lliga Nord. Tots ells són profundament antieuropeistes, xenòfobs i feixistoides. Endevineu com se’ls coneix a les Europes? Bingo: com a nacionalistes o ultranacionalistes. Els catalans, si volem que el món i la UE ens reconeguin, hem de fugir com gats escaldats de qualsevol comparació o analogia amb gentola d’aquesta mena.
També és pega que la setmana que es mor Mandela, als sempre contemporitzadors catalans ens agafi per posar-nos nacionalistes, en el pitjor sentit del terme. En el sentit que Mandela va desterrar del seu vocabulari. No, no, no. Desplacem-nos, sisplau, en la direcció que indica l’Albert Pla Nualart en aquest magnífic article: Independència no-nacionalista. L’altra direcció, de veritat us ho dic: no porta enlloc. O sí: porta de retruc a la casella de sortida.