Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Eurovisió

bAREI  Presentacion Objetivo Eurovision

Radio Televisión Española ha decidit que enguany enviaran a concursar al Festival d’Eurovisió una cançó interpretada íntegrament en anglès. La RAE s’ha indignat amb la tria i ho ha expressat de forma contundent:  el director de la Reial Acadèmia, Darío Villanueva, ho ha atribuït a “un complex d’inferioritat i papanatisme”, mentre que l’escriptor gallec José María Merino, que ocupa el seient “m” de la citada institució, va declarar a l’agència Efe el passat 3 de febrer: “Tenint en compte que l’espanyol és una llengua que parlen 500 milions de persones, presentar-se amb una cançó en anglès és sorprenentment estúpid”.

Doncs sí, és sorprenent. ¿Potser esperen guanyar d’aquesta manera un certamen que se’ls resisteix des de 1969, quan la cantant catalana Salomé es va endur el guardó amb el tema “Vivo cantando”? O tal vegada Villanueva té raó i tot plegat obeeix a un complex d’inferioritat atàvic. No oblidem que l’espanyol, a Europa, és només la cinquena llengua més parlada, per darrera de l’anglès, l’alemany, el francès i l’italià. Davant la preponderància de la llengua anglesa (parlada per un 31% dels europeus, enfront del 14% que parlen castellà), la tendència general és cada cop més de recórrer a l’idioma de Martin Amis i oblidar-se de les llengües nacionals.

Hi ha, però, un detall en la declaració de la RAE (recollit per Vicenç Villatoro a l’ARA) que m’ha cridat l’atenció: diu que RTVE hauria de tenir un codi que obligués, si no jurídicament, sí moralment, a relacionar-se amb l’exterior sempre en “una llengua espanyola”. Villatoro aprofita per fer pupa i recorda els arguments que porten a cantar en anglès a Eurovisió: “l’accés a un mercat més gran, a una llengua més cosmopolita, que parlen més persones…”.  Perquè, diu Villatoro, “aquests mateixos arguments els han fet servir en ocasions membres de la mateixa acadèmia, d’una manera literal, per convèncer creadors catalans de renunciar a la llengua pròpia en benefici del castellà. Els mateixos arguments que els semblaven lògics per passar-se del català al castellà els semblen repugnants quan són per passar-se del castellà a l’anglès”.

I ara jo afegeixo: ¿no seria aquesta una ocasió d’or per visibilitzar davant dels europeus el fet que a Espanya no hi ha només una llengua oficial? No és que m’interessin gaire, dit sigui de passada, ni l’esmentat Festival –que em recorda el circ dels horrors del film de Tod Browning–ni el prestigi internacional d’Espanya, però trobo que presentar a Eurovisió una cançó interpretada en català, gallec o eusquera constituiria un primer pas per donar visibilitat a la famosa plurinacionalitat de què avui tant es parla en segons quins fòrums de la capital del Regne. Un pas net, senzill i diàfan, per al qual no caldria ni tan sols reformar la Sacrosanta.

Fer visibles les altres llengües espanyoles a nivell europeu podria comportar així mateix la dignificació d’aquests idiomes per als propis espanyols monolingües. Perquè, no ens enganyem, si hi ha hagut un problema d’adoctrinament escolar i comunicatiu a l’Estat espanyol, aquest no s’ha donat pas a les aules de les escoles catalanes o basques, sinó a les aules i mitjans de les comunitats castellanoparlants. El català, el gallec o el basc no han estat mai percebuts com a propis en aquestes comunitats. Sempre han estat llengües alienes, foranes, inferiors. Una molèstia que, en el millor dels casos, s’ha optat per silenciar, i en el pitjor, per atribuir-los qualificatius com ara excluyentes, paletas o aldeanas. Només cal fer una ullada a les recents polèmiques suscitades per militants de Ciudadanos –aquests que en teoria representen la voluntat de regeneració institucional–en relació al valencià.

Per què ningú, a Espanya, no exigeix seriosament això que la Real Academia manifesta por lo bajini? Si jo fos espanyol, encara més, si fos un patriota espanyol, reclamaria que l’Estat reparés de forma immediata el mal que es va fer a la pàtria comuna quan es va voler obligar Joan Manuel Serrat a cantar el “La, la, la” en castellà. De fet, llegint les declaracions dels líders de Podemos i constatant que per primer cop es tolera l’ús del català i de l’èuscar al Congrés de diputats, crec que els hispànics més avençats i intel·ligents ja han entès que aquest és el camí a seguir. “Som la millor garantia de la unitat d’Espanya”, reivindica Pablo Iglesias, i no li falta raó.

Però com que no sóc un patriota espanyol, assisteixo a aquestes puerils picabaralles amb una barreja d’indiferència i de malenconia pel que podia haver estat i no és. La independència de Catalunya i d’Euskadi seran un fet, més tard o més d’hora, per la senzilla raó que els ciutadans d’aquestes dues nacions no podem esperar 10, 20 o 30 anys que Espanya gosi sortir de l’armari identitari d’una punyetera vegada. I és per això, sospito, que a casa nostra la batalla dels propers mesos serà entre dues velocitats: la dels que no volem esperar més temps i la dels que ens voldran convèncer que aviat, potser, algun dia tot això serà tan normal com avui ho és que el regne dels belgues s’hagi presentat a Eurovisió 24 vegades en llengua neerlandesa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari