Reversos grup poètic

El passat 25 d’abril el grup Reversos va retre homenatge a Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008) amb una magnífica conferència de l’Oriol Izquierdo.

Pocs dies abans s’havia inaugurat l’any Palau i Fabre; com sabeu enguany es celebra el centenari del seu naixement i Reversos, lectors i admiradors del poeta, aprofitàvem l’avinentesa per rellegir i reivindicar la seva obra.

El nostre convidat ens va oferir una conferència admirable que provarem de sintetitzar en aquesta breu crònica de l’acte.

L’Oriol Izquierdo va iniciar la xerrada explicant la descoberta de la poesia de Palau i Fabre als 19 anys. Entre els llibres que va dur a la sessió destacava un vell exemplar de Poemes de l’Alquimista editat el 1982, molt valuós per a ell. Aquest llibre, com ens va contar, havia sigut fonamental en la seva formació personal i literària.

El mateix llibre està signat per Palau i Fabre el 1988, quan Izquierdo va assumir la direcció de l’Editorial Proa i va voler reeditar algunes de les seves obres, exhaurides en aquell moment. En la primera cita amb el poeta li va dur el seu llibre perquè li dediqués.

El jove lector, fascinat i enlluernat, es va trobar uns quants anys més endavant, i pel govern de l’atzar, amb el poeta admirat. De la seva època d’editor d’en Palau i Fabre resten nombrosos records personals, alguns dels quals va compartir amablement amb nosaltres.

Són tres els aspectes que van seduir profundament a l’Oriol Izquierdo de l’obra poètica de Palau i Fabre, aplegada a Poemes de l’Alquimista. En primer lloc, es tracta d’un llibre tancat, d’un recorregut vital amb un inici i un final. L’obra està composada per cinc llibres, ordenats cronològicament, dels quals en Palau fa una selecció molt estricta dels poemes, en destil·la l’essència, representen un recorregut biogràfic clos.

Josep Palau i Fabre, de manera sorprenent, va decidir que amb la poesia no podia viure-ho ni experimentar-ho tot i, com un “suïcidi literari”, no tornarà a escriure cap poema després del 35 anys. En el darrer poema, “Comiat” (del llibre Atzucac) trobem les claus de la seva renúncia.

Un segon aspecte que va destacar Izquierdo de la poesia de Palau és la personificació del poeta en la figura de l’alquimista, aquell qui en l’Edat Mitjana tenia el poder de transformar els metalls en or, coneixia l’essència absoluta de les coses, talment com un déu. “L’home és l’animal que es busca” diu l’epígraf que encapçala Poemes de l’Alquimista. En aquest exercici d’alquímia cerca les veus que l’ajuden a trobar-se. Palau es despersonifica i de retop vol arribar a la seva essència. L’exemple més potent és la suite de poemes “Imitació de Rosselló-Pòrcel” que inclouen aquest preàmbul explicatiu de l’autor:

Dinou títols —dinou projectes—deixà, consignats i ordenats en un full, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És la seva obra inèdita: un somni inacabat. He volgut sorprendre’l en aquesta actitud per tal de sorprendre’m, trobar-me; dur la despersonificació a l´últim extrem, perquè els extrems es toquen, i potser per aquí, he pensat, em toparia amb mi mateix.

El darrer aspecte que va ressaltar Izquierdo de l’obra poètica de Palau és la dissolució dels límits entre poesia, prosa i assaig literari. Aquesta dissolució ja havia estat conreada per alguns autors francesos del segle XIX; no oblidem que la llengua materna de Palau i Fabre era el francès i òbviament tenia un gran coneixement de la cultura francesa. La poesia representa per a Palau un mitjà d’exploració i no un fi en ella mateixa; per això, en la seva aventura poètica tenen cabuda tots els gèneres literaris. Un clar exemple és el “Cant espiritual”, escrit en prosa, un dels poemes més profunds de Palau, una resposta, de caire ben oposat, al “Cant espiritual” de Maragall.

La publicació de bona part de l’obra de Palau, de forma normalitzada, fent-la accessible als lectors, va donar una gran empenta al reconeixement definitiu de l’escriptor que al final de la seva vida es dedicà especialment a crear la Fundació Palau; li cal protegir el seu fons documental i artístic (la col·lecció personal d’obres de Picasso, i d’artistes pels quals va apostar, com Pere Jaume i Miquel Barceló). Abans de morir també va aplegar el conjunt de la seva obra literària i així, per primera vegada, la poesia, el teatre, els contes, els assaigs, els articles i les memòries, es publicaran el 2005 a cura de l’autor.

En les seves memòries deixa escrit:

He titulat les meves memòries El monstre. No és un títol gens exagerat. ¿No mereix ser qualificat de monstre un escriptor que, després de lluitar, com ningú, en els pitjors moments, per tal de redreçar la llengua i fer-la sortir de la postració en la qual havia caigut, a la qual estava sotmesa, després d’haver comès aquest pecat, dic, s’ha intentat marginar-lo, atès que ha estat impossible eliminar-lo del tot com els més conspicus haurien desitjat?

Ens honora com a poble que el reconeixement li arribés quan era viu, va ressaltar l’Oriol Izquierdo. Palau era considerat un autor “menor”, però tanmateix, aplegada la seva obra, hom comprèn per què és un dels grans escriptors, un dels intel·lectuals més importants que ha donat el nostre país.

Només ens queda, per acabar, agrair a l’Oriol Izquierdo la xerrada que de forma desinteressada va compartir amb nosaltres; va ser un privilegi sentir de primera mà les vivències i els records que conserva de Palau i Fabre i copsar el clima de respecte, confiança i afecte que es va crear entre tots dos.

En la segona part de l’acte vàrem dir una selecció de Poemes de l’Alquimista, aquí us en deixem alguns.

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat
—pecat—
espines no duu,
per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels
—estels—
duen un fibló:
dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur
—atzur—
i resta suspès,
malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit
al pit,
per voler abastar
l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor,
l’amor!
Ai, l’amor, l’amor,
amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

L’IMPOSSIBLE

Si fossis esperit, amor, t’estimaria.
Estreny-me fort, que els teus braços són febles:
no arriben al meu cos, que és tan endins de mi,
i els meus braços són febles per a fer-t’hi sentir.

Si sols pogués amar-te, amor, prou t’amaria.
Fossis rostre i fos un rostre jo,
només, podríem adorar-nos l’un a l’altre:
deixar els teus llavis i besar el somriure,
mirar l’esguard i en ton esguard reviure.

Fossis coixí i somni i son que abriga
fores per sempre, amor, la meva amiga.

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

FRAGMENT DE SUPERHOME

Doneu-me a veure, una per una,
totes les dones d’aquest món.
Fins  que la rossa, com la bruna,
no hagi copsat mon ull pregon,
no em demaneu que el cor ofreni
a cap beutat que se’m donés,
ni l’ona dolça se m’emmeni
a  l’illa fèrtil del seu bes.
Cap criatura no em deturi
del meu afany de creador.
Mon esperit no s’afiguri
assolir mai l’últim penó.
Mes sols enmig de totes elles
podria haver-hi algun estel
com entremig de les estrelles
l’ull és endut a un punt del cel…
I ho sento així. Sento la vida
com un bell somni no acomplert,
com la meitat d’una altra vida
que s’escolés, l’abraç obert.
Jo sóc meitat. (Trista mentida
per escondir ma poquedat.)
No sóc meitat, sinó ferida:
un tros de carn tempestejat.
No sé el que sóc. Fantasiejo
per figurar-me en plenitud,
i en tants de somnis em rabejo
que em resta el cor i el seny eixut,
i en el meu rostre és ostensible
amb un avenç de senectud
que en el mirall se’m fa risible.
Que antic que sóc! El meu cervell
–tan rebregat, quasi il·legible–
quin pergamí més brut i vell!
Passió insana, insatisfeta
d’algun anhel no complagut
que em llança enfora i m’inquieta
per abastar l’inconegut
i el pit del somni que ens alleta!

Barcelona, tardor del 1939

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS

A Joan Triadú

Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’afinen pàl·lids violins
quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum

i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.

20 de gener de 1943

Josep Palau i Fabre, L’alienat (Dins Poemes de l’Alquimista)

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

IDIL·LI

Un clar de lluna verinós projecta
una verda claror sobre l’escena
de dos amants de treballosa mena
que fan el coit amb ritual perfecte.

Ell el seu pus en la vagina injecta
fent una cara d’enganxosa pena
arran del rostre de la vella Helena.
I acte seguit el fal.lus desinfecta.

Ella, a peu dret, novament, s’eixarranca.
Orina estrepitosa com els muls.
La lluna desdibuixa una ombra ranca.

Ell es clou la bragueta amb els dits ganduls.
Es van perdent, entrellaçats per l’anca.
A l’horitzó, sols s’albiren dos culs

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

SENSATION 

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature—hereux comme avec une femme.

Rimbaud

L’AVENTURA

Sensació

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura —com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
—tot sol, amb mi mateix— com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit —el cap nu— irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor —altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal —o animal— i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. —Resta el desig pregon.

París, 15 de maig del 1947

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

TARONJA

Volia ser vermell i no pogué. No sabé estimar del tot. No sabé donar-se. La descripció furiosa dels esdeveniments l’espaordeix. Potser s’avergonyiria d’ésser vermell. Sempre duu la línia dels pantalons ben feta, els cabells ben clenxinats, mai no ofèn. A tot estirar pot pervenir a convertir-se en dona i passar-vos les mans entorn del coll, en una actitud que tant pot ésser de la mare com de la filla, de l’amant com de la muller. Sap estimar. Però la paraula amor té en ell una dimensió derivada. Estimació vol dir per a ell permanència, fidelitat, tendresa, en lloc de lliurament i possessió, fam i mossec.
Els homes hi acudim quan el tub del vermell se’ns ha acabat
El taronja és el vermell de la nit.

23 de desembre de 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

EL PRIMER AMOR

Cal envestir el vermell de dret, amb l’espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu­­ —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sents fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig del 1950

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

COMIAT

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig del 1946

Josep Palau i Fabre, Atzucat (Dins Poemes de l’Alquimista)

De nou agraïm a l’Oriol Izquierdo la generositat i l’entusiasme amb què dona a conèixer aspectes de l’obra i de la personalitat del gran escriptor català Josep Palau i Fabre.

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz 

Tot just s’engega l’any Josep Palau i Fabre i el nostre grup vol retre homenatge al que considerem el gran alquimista, un dels grans exploradors i experimentadors de la poesia catalana del segle XX.

Tenim el plaer de celebrar el centenari del seu naixement amb una conversa amb l’Oriol Izquierdo. En acabar la seva exposició i el col·loqui direm una selecció de la poesia de Palau i Fabre.

Us hi esperem!

Dimarts, 28 de març, al vespre, tal i com havíem anunciat a través d’aquest diari, vàrem dedicar la sessió al poeta Konstantinos P. Kavafis.

Va ser una vetllada preciosa que restarà en el record de tot els presents perquè, si Kavafis és un dels millors poetes contemporanis, l’excel·lència de la seva obra se’ns va manifestar amb major rotunditat gràcies a l’exposició sàvia, precisa i entusiasta de Montserrat Gallart i Sanfeliu, la nostra convidada.

Montserrat Gallart i Sanfeliu és Doctora en Filologia (2009) amb la tesi: Margeritte Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis, llicenciada en Filologia Clàssica (1975) i en Filologia Francesa (1978). Parla diverses llengües, entre les quals, grec modern. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. S’ha dedicat a la docència durant trenta-dos anys. Ha participat en diversos congressos. Actualment, tradueix, escriu, col·labora amb algunes universitats (UAB, UB, UPF) i és docent de l’Ateneu Barcelonès.

La imatge d’un paisatge bucòlic de la Flandes de M. Yourcenar, molt semblant, va dir Gallart, a un dels afores de l’Alexandria de Kavafis, acompanyada pel piano de Frédéric Rossille a la pantalla de l’ordinador, va presidir l’inici de l’acte, i també va ser el començament de la presentació en imatges que durant tot l’acte va acompanyar les explicacions i les lectures.

A la primera part de la sessió, Montserrat Gallart ens va explicar el perquè de la seva tesi sobre M. Yourcenar i les traduccions de Kavafis. L’interès per practicar grec modern i per saber més de la cultura grega la van portar a la universitat d’estiu de Salònica, on va conèixer la traductora grega de Marguerite Yourcenar, Ioanna Hatzinikolí, que va la il·lustrar sobre l’autora a qui havia conegut personalment mentre la traduïa, i que la va posar en contacte amb l’escriptora Vassa Solomoú Xanthaki qui, al seu torn, li va il·luminar el camí vers en Kavafis. Va ser per casualitat? O per una causalitat gestada de temps? En qualsevol cas, el tema de la tesi, segons explicava la Montserrat, s’ajustava molt als seus interessos i, jo crec que, a bastament, a la seva capacitat i voluntat per dur-la a terme com demostra l’excel·lent cum laude que va rebre.

La Montserrat, tot seguit, va dibuixar, a grans trets, la biografia de K. Kavafis, va tractar de l’obra poètica i va valorar la traducció que n’havia fet Yourcenar amb comentaris a la globalitat del treball de l’escriptora. Heus ací un resum:

Konstantinos P. Kavafis va néixer el 29 d’abril 1863 a Alexandria d’Egipte, ciutat en la qual va passar la major part de la seva vida i on va morir un 29 d’abril de 1933.Va venir al món en el si d’una família benestant originària del Fanari (barri aristocràtic d’Istambul), quan Egipte era en la pràctica un condomini francobritànic. Arran de la mort del pare i de la fallida del negoci familiar dedicat a l’exportació de cotó, hagué d’emigrar a Liverpool i a Constantinoble. Retornà i s’establí de manera definitiva a Alexandria el 1885, on treballà primer de periodista i més tard al Servei d’Irrigacions del Ministeri d’Obres Públiques sota jurisdicció anglesa. La llengua familiar de Kavafis era la grega, però tanmateix dominava perfectament l’anglès, idioma en què havia fet l’aprenentatge a escola. Després de la seva estada a Gran Bretanya, quan retorna a Alexandria, reprèn el grec com a primera llengua, mantenint tot i així l’anglès. Va fer estudis comercials, de filologia grega, i d’història.

Alexandria (cruïlla de cultures i de nacionalitats) va ser la pàtria del gran poeta. En aquesta ciutat, trobava la perfecta conjunció amb la seva pròpia decadència i melangia; la ciutat origen i destí, la seva Ítaca, l’indret opressiu, envoltat dels murs de la gent que podia ferir-lo, que ell tanmateix estimava amb passió, i de la qual es pogué allunyar només temporalment. I aquí, vàrem recordar el “Inici de càntic en el temple” de Salvador Espriu. Els seus poemes se situen sempre a ciutat, en espais tancats: a l’església, al cafè, als bordells.

La seva obra, com a poeta lúcid, soliu i únic, té la gènesi en la seva solitud dolorosa, en l’exili emocional provocat per la diferència, en el sentiment constant de pèrdua de la bellesa un cop depassada la joventut, de la pèrdua definitiva i irreversible que causa la mort. Està amarada d’espais tancats, de cataus i bordells on, en contrast, resplendeixen Eros i els cossos joves i bells que el poeta estimava i evocava constantment.

La seva poesia té com a nord la recerca de la bellesa en tots els àmbits, el compromís d’elevar l’ànima més enllà de les limitacions d’aquest món, i la fugida de l’agror i de l’enraonia que envolten el poeta. I, intrínsecament units a la bellesa, la bondat i la veritat (valors que els filòsofs de l’antiga Grècia proclamaven). Apareixen en els poemes els amors furtius, homoeròtics, la desfeta, la decadència, la tolerància, la vellesa.

“Més tard, en alguna altra societat més íntegra, algú constituït igual que jo sortirà i obrarà lliurement.” Konstantinos P. Kavafis

Allò que comptava per al poeta era una determinada hora, dia, moment d’amor o de plaer inoblidables, determinats rostres o éssers, i el decorat grec absolutament lluminós. Les experiències amoroses sols estan habitades per cossos joves i bells. Sempre escrivia sota la força del record que torna; mai sota l’impacte dels fets recents.

Kavafis escrigué els poemes en grec, amb una característica molt personal: és capaç d’amalgamar de manera comprensiva i bella el grec culte i el grec popular que es parlaven aleshores, i que eren molt diferents entre si. I ho fa amb la voluntat d’arribar a tothom.

Va tractar temes de la història antiga amb dos tipus d’objectius: un, establir un vincle entre successos del passat amb el present; i dos, a través de fets lloables de personatges històrics del món hel·lènic, considerats mediocres, reivindicar la bondat de la mitjania.

L’obra poètica que ens ha arribat de Kavafis n’és una part, molt reduïda. Sabem que va regalar poemes als seus amics que no figuren en el còmput de la seva producció i que en va desestimar molts d’altres; però de totes maneres, Kavafis no va ser un poeta prolífic; sí que, en canvi, va ser genial, intens, innovador. Feia correccions constantment, era rigorós, car volia que els seus instants d’escriptura fossin per crear poemes perdurables, bells i harmoniosos. I volia que els entengués la gent del poble, motiu pel qual els els donava a llegir per a comprovar-ne la comprensió o fer-hi modificacions. Per a ell l’escriptura era un desafiament a la mort i a la fugacitat de la vida.

Tenia un estil sec i dúctil, gens retòric. Sabia fer la tria adequada dels mots, atenent a la musicalitat i força expressiva. Sentia passió per elaborar poesies plenes de simplicitat basada en l’harmonia, en els contrastos entre l’exquisitat i la mediocritat, en combinar mots del grec culte i altres del popular, i en tensar la intensitat dels poemes esporgant-los de tot allò que no fos essencial; per això també la gran majoria de peces són breus, controlades.

A la seva època, la poesia de Kavafis va ser molt poc valorada. Després de la seva mort, la reputació de Kavafis va créixer i va passar a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns. E. M. Forster va ser el primer que va divulgar la seva poesia per Europa. A l’estat espanyol, Luís Cernuda. A Catalunya, l’introduí Carles Riba (1962). Posteriorment també el traduí Ferrater, més recentment Alexis Eudald Solà. Ungaretti el va proposar com a premi Nobel de literatura, però la seva petició no va prosperar.

Marguerite Yourcenar va ser la primera dona a traduir els poemes de Kavafis a la llengua francesa, aquest és un mèrit que cal reconèixer-li. Se sentí atreta per l’obra de Kavafis, perquè entre ella i el poeta hi havia nombroses coincidències, com la idea de bellesa, el recurs constant a la història antiga, els amors homosexuals i la decadència, la vellesa i la tolerància. Però Yourcenar era una gran escriptora, no pas una traductora.

Va tenir crítiques: l’elecció de la prosa per traduir la poesia, guiar-se més de la seva intuïció que no pas del diccionari; els afegits, les supressions…

Grisos dit en grec i en català per la Montserrat, va ser el bellíssim poema que va encetar la segona part de la vetllada, al qual va seguir Pregària.

Alguns membres de Reversos, com sempre, ens vàrem sumar a la lectura, amb el goig afegit de sentir la musicalitat dels versos en la llengua de creació; perquè la Montserrat, després que nosaltres el dèiem en català, ella el feia ressonar en grec.

Va tancar la lectura la mateixa Montserrat Gallart amb el poema El mirall de l’entrada. I després, amb una fotografia d’un capvespre a Alexandria mentre escoltàvem, precisament la peça Alexandreia en la interpretació de Giannis Kótsiras.

Emmudits per l’emoció d’aquella estona amb Kavafis, reblada sens dubte pels darrers acords musicals, vàrem agrair a la Montserrat Gallart i Sanfeliu la participació a la vetllada. Ho férem sense aplaudiments, amb els ulls brillants i un somriure. Un GRÀCIES! va trencar el silenci; després un A REVEURE!

A reveure, sí, perquè la Montserrat Gallart ha de tornar a una de les sessions poètiques mensuals de Reversos per presentar-nos la seva poesia.

L’acte va traspassar les portes de Vilaweb. Quatre passes per aquells carrerons foscos del Raval (com els que devia freqüentar Kavafis a Alexandria) i ja érem al restaurant de sempre. El poeta continuava amb nosaltres. Mentre sopàvem continuàvem parlant de Kavafis, Yourcenar… La Montserrat va llegir un text en honor seu: A Kavafis, des dels acords del meu cor… escrit per ella mateixa. En sortir del restaurant no vàrem tenir més remei que acomiadar-nos de l’alexandrí. Tot i que jo penso que Konstantinos va empaitar més d’un durant uns quants dies.

A continuació, alguns dels poemes més representatius de K. P. Kavafis llegits a la sessió, i el text que en honor seu va confegir i dir Montserrat Gallart i Sanfeliu.

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins d’una tomba
esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus–
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

                                        Traducció Carles Riba

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

                                                   Traducció de C. Riba

JÒNICA

Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t’estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d’aquests s’aixeca damunt teu
per la seva atmostera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.
                                     
                                          Traducció de C. Riba

MAR MATINAL

Deixeu que aquí m’estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matina, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m’estigui
i que m’enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

                                           Traducció de C. Riba

UN VELL

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
Inclinat sobre la taula, seu un vell,
Amb un diari al davant, sense companyia.

I en el desengany de la vellesa miserable,
pensa que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!

I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
Com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: “Demà. Tens molt de temps”.

Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d’haver reflexionat i recordat tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’adorm
recolzant el cap sobre la taula del cafè.

                                                        Traducció de C. Riba

EN TANT QUE PUGUIS

I si doncs no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l’abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l’abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis,
fins que es torni com una forastera enfadosa.

                                                         Traducció de C. Riba

EL MIRALL DE L’ENTRADA

A l’entrada d’aquella casa rica hi havia
un immens mirall, molt antic:
feia almenys vuitanta anys que l’havien comprat.

Un bellíssim minyó, fadrí d’un sastre
(els diumenges atleta diletant),
era allí amb un paquet. Va fer-lo a mans d’algú
de la casa, i aquest va entrar-lo a dins
per tornar l’albarà. El fadrí del sastre
va romandre sol i esperava.
Es va acostar al mirall i s’hi mirava
i s’ajustava la corbata. Al cap de cinc minuts,
van portar l’albarà signat. El prengué i se n’anà.

Però l’antic mirall, que havia vist
en la seva existència de tants anys
milers de coses i de cares;
però l’antic mirall estava joiós
i exultava d’haver acollit damunt seu
la completa bellesa durant uns quants minuts.

                                           Traducció de C. Riba
CIRIS

Els dies que vindran són davant nostre
com una filera de ciris encesos,
daurats, càlids i plens de vida.

Els dies que passaren resten darrere
com una trista filera de ciris apagats.
Els de més a prop fumegen encara,
ciris freds, consumits, torçats.

No els vull veure: m’entristeix la seva forma
i m’entristeix també el record de la seva antiga llum.
Miro al davant els meus ciris encesos.

No em vull girar, per no frisar en veure
com s’allarga de pressa la filera ja esmorteïda,
com augmenten de pressa els ciris apagats.

                                  Traducció d’Alexis E. Solà

RECORDA, COS…

Cos meu, recorda
no solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se’t clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos

                                               Traduccions de C. Riba

MURS

Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.

I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,

perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!

Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.

                                                   Traducció d’Alexis E. Solà

LA CIUTAT

Has dit: “Me’n aniré en una altra terra,
me’n aniré en un altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una setència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins d’una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i per tot on miro
veig de la meva vida  aquí les negres, runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i fet destrossa.

Uns nous indrets no els trobaràs,
no trobaràs, no uns altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.

                                         Traducció de C. Riba

DIES DE 1903

No els he trobat mai més –tan aviat perduts…
els ulls tan plens de poesia, el rostre
pàl·lid… en la nit closa del carrer.

No, no els he retrobats –per atzar foren meus
i els vaig renunciar tan fàcilment;
i després he passat agonies volent-los.
Els ulls tan plens de poesia, el rostre pàl·lid,
aquells llavis que ja no he trobat mai més.

                                        Traducció de C. Riba

Text escrit per Montserrat Gallart i Sanfeliu en honor de K. P. Kavafis, que llegí durant el sopar posterior a la sessió poètica de Reversos.

A Kavafis, des dels acords del meu cor…
(Del recull ACORDS DEL COR. Bcn 2014, Tàndem Edicions)

Poesia kavafiana. Inspirada i gestada a Alexandria, pàtria del gran poeta que, en aquesta ciutat, trobava la perfecta conjunció amb la seva pròpia melangia. Analogia de dues decadències… Aquella Alexandria que els ulls d’Antoni abandonat pel déu, anaven perdent mentre se n’acomiadava… L’Alexandria en la qual Kavafis efectuà la personal travessia. Ciutat que va ser-li origen i Ítaca de destí. L’indret opressiu -envoltat dels Murs de la gent que podia ferir-lo- que ell tanmateix estimava amb passió, i del qual es pogué allunyar només temporalment.
Poesia com a autografia, és a dir, com a escriptura de sí mateix, específica i singular. Poesia com a autobiografia, sovint críptica, de vegades d’una gosadia provocadora. Lluny de somriure i de ser fruit d’un esclat joiós per la vida i pel fet de sentir una simbiosi empàtica amb la natura, lluny de presentar decorats paisatgístics o d’exteriors, l’epifania poètica de Kavafis -poeta lúcid, solitari i únic- té la seva gènesi en la dolorosa rebosteria de la solitud, en l’exili emocional provocat per la diferència, en el sentiment constant de pèrdua de la bellesa un cop depassada la joventut, i de la pèrdua definitiva i irreversible que causa la mort, i està amarada d’espais tancats i de cataus sinistres on, en contrast, resplendeixen l’atractiu i l’excel·lència d’Eros, que habiten els cossos joves que el poeta estima i evoca constantment.
Per la seva particular bruixeria, la creació kavafiana té sempre com a nord i com a complexa coreografia la recerca de la Bellesa en tots els àmbits possibles, el compromís d’elevar l’ànima més enllà de les limitacions d’aquest món, i la fugida de l’agror i de l’enraonia que envolten el poeta. Kavafis va coronar i transcendir amb escreix aquell primer esglaó que fa que alguns el recordem encara.

Montserrat Gallart i Sanfeliu, Doctora en filologia per la U. B.

MOLTES GRÀCIES, MONTSERRAT GALLART, A REVEURE !

Text de la crònica: Marta Teixidó i Abril

Fotografies: Aurelio Ruiz Ronda

Us convidem, amics, el proper dimarts 28 de març, a compartir una estona amb Kavafis sota el guiatge de la Montserrat Gallart i Sanfeliu.

Gallart és Doctora en Filologia i especialista en K. P. Kavafis a través de les traduccions que Marguerite Yourcenar va fer del poeta alexandrí. Ens en parlarà a bastament, de l’home, de la seva obra, de les traduccions i les influències…

Gallart dirà poemes de Kavafis en grec i podrem copsar, així, la musicalitat original de la seva poesia.

Kavafistes, no deixeu d’assistir a aquesta vetllada sobre un dels més grans poetes neogrecs. Us hi esperem!

El passat vint-i-vuit de febrer vàrem rebre a l’espai VilaWeb la nostra convidada, na Josefa Contijoch, i amb ella vàrem compartir bones reflexions sobre literatura i poesia; us en fem un petit tast, de la vetllada.

“Josefa Contijoch és poeta i narradora, i excel·leix en ambdues vessants. Lectora i cinèfila empedreïda assegura que la lectura i el cinema li han salvat la vida. És una de les veus poètiques més destacades del nostre país, així, ras i curt. La seva veu lírica és potent i rica, creix aprofundida en lectures i pensaments, en reflexions ben saboroses. D’altra banda, l’escriptura narrativa de Contijoch, que també és tremendament interessant i captivadora, ha avançat per vies experimentals, ha fusionat gèneres en els quals harmonitza sàviament diversos registres. La seva obra en prosa, per tant, es manté en la frontera, sense decantar-se per cap gènere. Contijoch afirma que la novel·la convencional l’avorreix, s’estima més el desordre, o millor, no seguir l’ordre establert, la riquesa de pensaments, la construcció d’un entramat argumental diferent al tradicional, l’exigència amb la llengua.

A part de poesia i narrativa també ha fet traducció del francès, crítica literària i assaig (en destaquem Les vacants, 2005, llibre de llibres; conté fragments d’obres de nombroses dones escriptores del segle XX).

Potser la seva obra és o ha estat poc reconeguda, això sempre és difícil de dir en aquest nostre país tan petit, però en els àmbits de cultura seriosa és molt valorada i respectada, i aquest deu ser un autèntic èxit per a un creador.

Escriu a Sense alè (copsem així la trajectòria, l’ideari de Contijoch): “En aquest món, mantenir-se independent és una victòria, encara que sigui una victòria pírrica. Ser independent significa no ser respectat i ser menystingut. Això, més la desproporció del desafecte envers la major part de la nòmina dels creadors, amb uns pocs aviciats rellevants, sembra incoherència i provoca destrempament. Converteix els creadors en persones esperitades, desencisades, sense autoestima. I tot és paranoia. Si el creador necessita estímuls (editar, una crítica endreçada, etc.) per fer l’acte creatiu, està ben llest.”

Però malgrat tot, ha viscut moments de glòria i, a part de diversos reconeixements en forma de guardons literaris per obres de poesia i narrativa, alguns d’ells atorgats per la crítica a obra publicada, el 2012 va rebre un homenatge esplèndid coincidint amb el Festival de Poesia de Barcelona i el 2016  rep de mans del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la Creu de Sant Jordi.

Si ens remuntem als inicis, en els anys seixanta comença a escriure en castellà, la llengua amb què apreníem durant el franquisme. Després de publicar tres llibres en aquesta llengua esdevé un canvi fonamental, la tornada a la seva llengua com a mitjà literari.

Una altra activitat fonamental en la seva biografia és que forma part, des de la seva creació el 1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal, del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club.

Després de la mort de Maria-Mercè Marçal, el 1998, continua formant part del Comitè d’Escriptores durant dotze anys més, fins la seva dissolució el 2010.

Els objectius del Comitè d’Escriptores redactats per Marçal, i als quals sempre es van mantenir fidels, resum una part de la seva activitat literària:

1. Recuperació de la memòria històrica.
2. Promoció de la literatura actual escrita per dones.
3. Foment de la interacció i la comunicació entre escriptores.
4. Reivindicació i defensa davant possibles situacions de discriminació i agressió.

Aquests objectius programàtics apareixen en el seva darrera obra: La passió segons Maria-Mercè Marçal. Dietari d’una amistat (2016), llibre-homenatge a Marçal, de gran valor testimonial que ve a conformar, a completar, la figura històrica, juntament amb el dietari de l’escriptora a cura d’Heura Marçal i la primera biografia, molt recentment publicada per Lluïsa Julià.

No és difícil imaginar que durant aquesta etapa en què forma part del Comitè d’escriptores, Contijoch viu uns anys de gran activitat cultural i literària, d’enorme riquesa vital i personal, amb nombroses coneixences. La munió d’actes, conferències, recitals que el Comitè d’Escriptores va organitzar de ben segur que la van marcar i la van nodrir personalment i literària.

Per cloure la presentació de la nostra convidada ressaltaria que la seva obra, en qualsevol de les seves vessants, excel·leix per l’energia creadora, l’exigència vers el llenguatge, la profunditat reflexiva, a voltes sentenciosa, o irònica i adolorida. Ella en sap molt, de modelar la llengua, perquè el resultat final sigui pura delectació i gran literatura.”

Empar Sáez

ELEGÍA A UN LLANTO

He visto a una mujer
llorando en plena calle.
Una mujer pobre joven, marchita
con lágrima y temblor a flor de boca,
a flor de manos,
a flor de mueca amarga.

Mujer, no sé por qué llorabas.
Yo he cruzado tan sólo tu desdicha,
apenas la he rozado con mis ojos
súbitamente humanizados.

No sé nada de ti
ni volveré a saber nunca en la vida.
Hoy te he visto un instante
y llorabas –ignoro la razón–
en plena calle, a pleno sol,
envuelta sin notarlo
por una indiferencia profanada.

Te he mirado
durante la urgencia de mis pasos imparables
y ahora escribo éste poema para ti.
Quién sabe dónde sigues con el llanto…
Quién sabe dónde, cómo,
en que mano resbalas.

Mujer del llanto,
has de saber que estoy contigo,
que yo también he deseado, más de una vez,
llorar desesperadamente
en plena calle.

Josefa Contijoch, Aquello que he visto (1965)

NIRVANA

Després de desitjar tant
quasi no ansio res.
Nirvana.
Ni el so efímer d l’arpa,
ni l’almoina de cap amor,
ni el desig del desig voraginós.

Les impertinències de l’esperit
controlades,
mossega’m, amor, pots devorar-me,
sobretot si és de nit i si plou i és l’hivern.

Però sinó,
indiferent i fràgil i expectant
restaré
sobre el tall
de la fina ganiveta
esmolada.

Sóc l’espurna d’un cor que batega
a punt de tot i a punt de res,
ja ho veus.

Josefa Contijoch, Ales intactes, 1996

Cammina cammina
ho ritrovato
il pozzo d’amore
Giuseppe Ungaretti

Desoïa la tarda el vent cremat
no feia cas dels remolins de fulles
anava al fons dels llavis que parlaven
i el vent s’enduia lluny bocins de llavis
com si fossin petons o fossin fulles.

Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions, 2001

L’ÀNGEL
A la meva filla Anna

(Poema inspirat en una fotografia de l’exposició de Roberto Terrrile “Sur le signe de l’ange”)

Every great journey begins with a simple mistake.
Dorothy Parker

Par les soirs bleus d’êté j’irai dans les sentiers
Arthur Rimbaud

Je suis en route, j’ai toujours été en route
Blaise Cendrars

I

Àngel de tu
levites
en la llum
que surt de tu

tot viatge comença
a partir d’una il·luminació
d’una vacil·lació
(esborrar-se i dibuixar-se)
àngel de tu
absorbeixes
la llum que
levitant
et guia.

II

Tot viatge parteix
d’un oblit
d’una convicció
(t’oblides qui vas ser
i no saps qui seràs)

trànsit/moviment:
la llum de l`angel.

Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions, 2001

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d’entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l’aigua
l’estantissa blancor del borrissol
de l’àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d’esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

I em pregunto què passarà el dia aquell
que no serà cap dia
quan no tindrem paraules
al lloc on no caldrà alenar
on potser el desig no podrà extreure
ni por ni febre de nosaltres
i tot serà no-res o sigui res

descalços anirem
per vastos camins d’ombra
i un vent impetuós sortit de mare
la pols escamparà
d’aquest no-res
al lloc que no és un lloc
que és cap paraula.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

Mare dels ofegats
patrona dels setials encimbellats
far dels abandonats al lliure albir
dels cors asclats dels orfes espantats

dóna’ns les herbes d’embogir
sal a la clastra per llepar
i anar fent cos anar tirant
per la sendera fosca del delit

mare del donar a llum
que sigui llarga l’hora de durar
i curt el desesper de veure-hi clar
en aquest llosc sembrat del pedregar.

Josefa Contijoch, Congesta (2007)

Les onades porten
petxines escuma plàstics pedres polides
no porten la felicitat no les onades
no la porten
les onades van escopint
el contingut del mar:
galeres esmicolades
iode algues plàncton peixos i alguna sirena
la felicitat és allò que no arriba
que ha d’arribar algun dia
que arribarà segurament o mai
el mar no entén el mot felicitat
no entén cap desig humà cap obsessió
s’entén amb d’altres mars amb l’oceà i amb les marees
no conté felicitat el mar
i doncs no pot portar-la
no l’esperis.

Josefa Contijoch, Baix continu (2014)

Ben agraïts per la bona conversa, i després de continuar xerrant al voltant d’una taula amb bones menges, volem deixar testimoni de la gran vetllada que vàrem compartir amb la Josefa Contijoch i donar-li una vegada més les gràcies.

Fotografies d’Aureli Ruiz. Gràcies per aquest bell reportatge!

Aquest mes hem convidat a na Josefa Contijoch, poeta i narradora; gaudirem de la conversa amb una de les escriptores fonamentals del panorama literari català. Ens sentim propers i proclius a la seva poesia, i a la seva prosa essencial, experimental, inclassificable. Ha recollit diversos premis i prestigiosos reconeixements durant el seu camí literari; en parlarem amb l’autora, d’aquest periple, i de més coses.

Serà dimarts 28 de febrer a les set del vespre, a l’espai VilaWeb. Després de la tertúlia llegirem una selecció de la seva poesia.

No hi falteu, hi sou tots convidats!

El passat 31 de gener vàrem gaudir de la trobada amb en Josep-Ramon Bach a l’espai VilaWeb. Entaulàrem una conversa amb l’autor, a qui considerem un dels escriptors més interessants del panorama literari català.

Ens plau contribuir, des del nostre espai, a donar visibilitat als poetes de llarga trajectòria vital i literària, tot llegint-los bé i coneixent-los millor.

La seva obra és extensa, comprèn poesia, narrativa breu i teatre, i ha merescut nombrosos premis literaris. No fem, però, en aquesta ocasió, una relació bibliogràfica de l’autor; la trobareu fàcilment en altres pàgines de la xarxa (Josep-Ramon Bach, Viquipèdia)

Introduïm el nostre poeta convidat amb uns breus apunts sobre el que ens ha transmès la lectura d’una bona colla dels seus llibres.

En els seus escrits hi ha una amalgama feta d’amor profund pels seus congèneres, als quals s’hi atansa amb una curiositat infinita, així s’entén que la temática i la forma de la seva obra sigui molt variada; crea i recrea nombroses veus de civilitzacions llunyanes, diverses; en trobem de ficció, i reals. L’autor busca arreu, de forma intuïtiva, enmig dels artificis del nostre món, i prova d’apropiar-se’n, de conquerir les vivències més diàfanes, veraces i autèntiques.

En la majoria de llibres d’en Bach és fàcil percebre una gran tendresa, en altres s’hi pot entreveure aquesta tendror, bo i que moltes vegades la trobem recoberta per una esplendorosa closca d’ironia i mordacitat, també d’una bona dosi de sentit de l’humor. 

De la mateixa manera, quan llegim la seva obra és ben palesa l’estimació immensa que sent per la literatura, per l’art (les arts plàstiques), per la poesia, la música, el teatre de l’absurd i existencialista (“Tot esperant Godot” és l’obra que més l’ha impressionat); és del tot clar que se sent fascinat pel gran misteri de la creació artística.

Una altra característica de l’autor és la seva creativitat; ens sorprèn amb una idea nova, creació renovada en cada llibre. Segueix fidel un compromís amb si mateix que el fa avançar per camins no fressats, amb laboriositat, tenacitat i honestedat.

És un escriptor que experimenta, que vol anar més enllà, un investigador intuïtiu en literatura. En Josep-Ramon té, des dels inicis, una veu pròpia molt potent, però tanmateix gaudeix del nou vestit amb què se’ns presenta en cada llibre, això sí, estima la brevetat i encomana als lectors l’estat de fascinació amb què ell observa el món, la vida.

Empar Sáez

En Josep-Ramon Bach va començar explicant el seu vintàleg per escrire poesia. Us el transcrivim tot seguit:

La poesia és la llibertat del futur perdurable

1. Desterrar per sempre més les evidències.
2. Subvertir en tot moment el llenguatge lògic.
3. Abraçar la fe de la síntesi.
4. Ser capaç d’imaginar a partir del desordre.
5. No defugir el compromís amb el destí.
6. Acceptar la sorpresa com un fet inherent a la pròpia manera d’entendre la vida.
7. Saber mantenir-se a una distància prudencial de la literatura i el pensament.
8. Destapar l’imperceptible.
9. Donar-se impuls amb la llengua comuna.
10. Defugir els efectes calculats i les obeïdes raons.
11. Desconèixer els propis límits.
12. Deixar-se portar sempre per l’instint.
13. Convocar l’atzar i ser-li deutor.
14. Entendre que l’ambigüitat multiplica la lectura.
15. Saber que el poema conjura el sentiment i la raó.
16. Adonar-se que el líric i el dramàtic són dos registres d’una mateixa veu.
17. Constatar que la llunyania ha mort.
18. Sentir que la poesia és l’expressió única d’una vida sola. I que el seu temps és el futur.
19. Viure apassionadament i escriure amb desmesura.
20. Estimar la pròpia obra.

Vàrem continuar conversant sobre el mite personal de Kosambi que apareix per primer cop en L’ocell imperfecte (1996) (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), dels llibres de versions lliures de poesia de poetes d’altres civilitzacions, com Viatge al cor de Li Bo (1997) en què recrea el gran clàssic xinès del segle VIII i Versions profanes (2010). Paràrem de Secreta Dàlia, Premi Vicent Andrés de Poesia 2015 i de Caïm, Premi Crítica Serra d’Or 2016 i de dos llibres de poesia ben especials: L’enunciat i En abstracte (publicats a labreu edicions el 2011 i 2016). En Bach també ens va parlar d’algunes de les seves obres de teatre, de pintura (d’en Joan Miró, entre altres; l’autor reconeix que ha tingut en la seva pintura una font d’inspiració molt important ), dels llibres de narrativa breu… i finalment va llegir alguns fragments de narrativa i poemes. Nosaltres vàrem continuar amb la lectura de poemes de Josep-Ramon Bach; us en transcrivim alguns d’ells.

Monografia

Home de fang
que claves instants
amb agulles de pluja,
¿quin perfil del sol
et negarà l’origen?

Home de calç
que adores la lluna
amb les ombres del món,
¿quina llum d’arrels
bastirà el teu somni?

Home de sal
que capgires l’arena
amb les paraules del vent,
¿quina amarga set
abrusarà el teu dubte?

Josep-Ramon Bach, Trànsfuga de la llum (Edicions del Mall, 1985)

Fantasmes

Han cremat els rostolls
del meu paisatge.

L’escena ara és buida.

Invisibles, passen
sota la pancarta de meta
tots els personatges
d’aquesta infantesa muda.

Han arribat tard
a la cita de la memòria,
però un cop a casa
volen donar testimoni
d’una època de la vida.

Agafats de la mà,
dansant al ritme
frenètic dels timbals,
els fantasmes
se’n van a dormir
al rebost dels miracles.

Josep-Ramon Bach, El laberint de Filomena (Edicions Proa, 2010) (Premi a Rosa Leveroni, 2009)

(Versions de l’il·luminat Basavanna, s XII)

Shiva, tu no tens pietat!
Tu no tens misericòrdia!

Per què em vas fer fora
de l’altre món
i em vas fer néixer
en aquest tan insensible?

Oh Senyor dels Tres Rius,
escolta’m, no tindries pas
un arbust tendre o una flor
feta a la meva mida?

Josep-Ramon Bach, Versions profanes (Pagès editors, 2010)

28
Alguns déus han somiat que escrivien poemes.

47
Un bon poema és com una petjada en el fang que el temps ha de convertir en pedra.

114
Aquest poema sobre el vent està brodat amb fil d’or a la sella d’un cavall àrab.

126
Van fer la dissecció del cor d’un poeta i, a dins, hi van trobar un nedador solitari que travessava el món.

129
Aquest poema s’ha reproduït per generació espontània. I ara creix en milers de cors sensibles.

186
A Roma, el meu poeta es va quedar adormit en braços de La Pietat de Miquel Àngel.

210
Per anar pel món cal portar la Pedra de Rosetta al cor.

273
Un conegut poeta robava la bellesa als rics per donar-la als pobres.

337
Tots els poemes haurien de ser la premonició d’un miracle.

343
Si algú vol definir el poema, el destruirà.

426
Un poema és un desig atrapat en una gota d’ambre.

438
La vida és un error de l’univers, tal vegada una estranya malaltia de les pedres.

523
El pitjor enemic de molts poetes és la poesia.

561
La larva que ahir era cuc i demà serà papallona és una definició exacta del procés creatiu.

604
El poeta sempre és un estrany en el propi país.

Josep-Ramon Bach, L’enunciat (labreu edicions, 2010)

DIONEA

APUNT AL NATURAL SOBRE PAPER PAUTAT
D’UN QUADERN DE CAMP

Fulles aplatades i dobles
de frontissa tensa
i dentadura sana
que, en sentir el fregadís
d’un cos estrany,
tanqueu el cancell dels morts
amb un bes etern.

Oh planta
d’ennuegades arrels
que la fam t’ha acuitat
a imitar els botxins.
¿Quina humana ferotgia
ha empeltat en el teu cos
el deliri de la sang?

Josep-Ramon Bach, Caïm (Tres i Quatre, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

BALANCES

PINTURA AL FRESC
SOBRE PARET MESTRA

Tristesa de viure
sota el cop d’una fona.

Diana mòbil
que la mort sempre encerta.

Temor de ser carn tova
a mans de fera.

Veus que s’escapen
de la rapsòdia humana

i clamen serenes
per un món en concert.

Braços que gronxen
els cossos més dèbils.

Ulls que il·luminen
en temps de foscor.

Josep-Ramon Bach, Caïm (Tres i Quatre, 2015, Premi Crítica Serra d’Or 2016)

La força secreta
d’un destí musculós.
El corrent
que empeny l’aigua
fins al salt obert
a la pedra roja.

Visc sota els arbres
en vorals arenosos.
I amb fona nova
llenço còdols blancs
contra tota murada.

Josep-Ramon Bach, Secreta Dàlia. Tres i Quatre, 2016 (Premi Octubre 2015)

Gotes de tendresa
en el llit dels amants.
Joies de plata
al bec dels ocells
que amenitzen,
de l’arbre estant,
el diluvi de cossos.
Onades al rompent
sota llei del vaivé.
Bressol d’astres
que omplen el sac
de pols divina.
Secreta dàlia
del jardí del desig.
Pàtria del món
on neixen els dies.

Josep-Ramon Bach, Secreta Dàlia. Tres i Quatre, 2016 (Premi Octubre 2015)

CLAVEGUERES

Era un vell somni viure en el subsòl lliure amb la brutícia. Conec un home que mossegava els múrids amb dents agrestes. Com una gata per l’albelló rondava amb boca plena. El seu desvari el duia a mostrar-se com un gall mascle. Les clavegueres eren grans avingudes amb ponts de merda. Quan arribava l’aigua nova de pluja la carn fugia. Sense cacera el galifardeu jeia amb la desgana. Pura demència passar pel tub infecte del gran descrèdit. Saber-se immune a les deixalles orfes d’un món prou tòxic. Desafiar el vici de la raó més sagrada sense vergonya.

Josep-Ramon Bach, En abstracte (labreu edicions, 2016)

Vàrem continuar la conversa a taula, amb un bon sopar, i el nostre poeta va tenir temps de explicar-nos, de raonar, entre moltes altres coses, que “Per crear cal desaprendre”.

Quina gran festa de les paraules, de les idees i de la imaginació… Gràcies, Josep-Ramon!

Fotografies: Aureli Ruiz

Reiniciem el nostre cicle de poesia amb un autor de llarga i fructífera trajectòria, en Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), poeta, narrador i dramaturg, darrerament guardonat amb el Premi de la crítica Serra d’Or 2016 per l’obra Caïm i el Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València per Secreta Dàlia. En el seu últim llibre, En abstracte (labreu edicions, 2016), Bach torna a sorprendre els lectors amb una nova i interessantíssima experiència creadora.

Xerrarem amb el poeta i llegirem una selecció de la seva obra. No t’ho pensis i acompanya’ns el proper dimarts 31 de gener a quarts de vuit del vespre!

La darrera sessió organitzada pel grup, el vint-i-dos de novembre, la vàrem dedicar a la figura gegantina de Ramon Llull. Si les celebracions i homenatges tenen algun fi destacable, aquest hauria de ser la difusió de l’obra de l’homenatjat per tal d’incrementar els seus lectors. Ens hem sumat a la celebració de l’any Llull amb aquesta finalitat.

La nostra convidada, l’Anna Fernàndez Clot, filòloga i lul·lista (investigadora del Centre de Documentació Ramon Llull) va impartir una magnífica conferència en què va transmetre els seus grans coneixements sobre Llull i la gran passió pel personatge i per la seva obra.

A continuació us expliquem algunes dades sobre la nostra convidada i transcrivim un breu resum de la xerrada.

Anna Fernàndez Clot (Vic, 1987) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 2011, forma part de l’equip d’investigadors del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universistat de Barcelona i del grup de recerca de literatura i cultura catalana medieval que dirigeix la professora Lola Badia. Ha estat becària predoctoral al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on ha impartit docència (2012-2015), i ha fet diverses estades de recerca en universitats i biblioteques internacionals. Ha participat en seminaris i congressos nacionals i internacionals, ha publicat articles i ressenyes sobre Ramon Llull i el lul·lisme en diverses revistes, i és coeditora de l’edició crítica Llibre de meravelles. Volum II. Llibres VIII-X(NEORL XIII, 2014). S’ocupa de diverses tasques editorials i de gestió de bases de dades documentals com la Base de Dades Ramon Llull (Llull DB) i corpus de textos com el Diccionari de Textos Catalans Antics (DTCA). En aquests moments està a punt de finalitzar els estudis de doctorat, amb la tesi Estudi i edició crítica de la Medicina de pecat de Ramon Llull, dirigida pel professor Albert Soler (UB). Ha estat conductora de diversos clubs de lectura, de tallers i seminaris sobre llengua i literatura, i ha preparat alguns espectacles literaris. Durant l’Any Llull escriu diàriament una frase de Ramon Llull al Twitter: @annafclot.

“Ramon Llull és un dels pensadors i escriptors més interessants, singulars i polígrafs del’Edat Mitjana. La seva extensa i variada producció, escrita tant en català com en llatí o àrab, no es pot entendre al marge del seu original sistema de pensament, l’Art, i de l’objectiu que marca tota la seva trajectòria: la difusió de les veritats de la fe cristiana i la conversió dels infidels. Per tal de comunicar de manera clara i eficaç el seu projecte i per aconseguir que arribés al màxim nombre de destinataris possible, Llull va utilitzar diverses estratègies i recursos que tenia al seu abast, entre els quals destaquen els mitjans propis de l’expressió literària.

Al costat de textos tècnics sobre l’Art, d’obres teològiques o d’obres dedicades a disciplines universitàries de l’època, doncs, Llull va escriure un bon nombre de textos de caràcter literari. Entre els més emblemàtics i originals destaquen el Romanç d’Evast e Blaquerna (que inclou el famosíssim Llibre d’amic e amat), el diàleg Llibre del gentil e dels tres savis,el Llibre de meravelles (del qual forma part el Llibre de les bèsties), el poema dialògic Desconhort (que introdueix per primera vegada el personatge de Ramon), el poema líric Cant de Ramon o els recontaments i proverbis de l’Arbre exemplifical, la quinzena part de l’Arbre de ciència. En tots aquests textos, l’ús de recursos propis de la literatura té una finalitat instrumental: han de servir per difondre el programa doctrinal i espiritual de Llull entre grups de lectors no especialitzats en teologia i filosofia.

Si, malgrat aquest ús instrumental dels mitjans literaris, Ramon Llull és considerat un escriptor genial i inclassificable és perquè va ser capaç d’absorbir diversos materials que li oferien les tradicions que tenia al seu abast (la romànica, la llatina o l’àrab), i els va saber reciclar i transformar per tal d’adaptar-los al seu programa intel·lectual i apostòlic. Com a resultat d’aquesta operació, va crear productes molt singulars, que s’adequaven específicament a les seves necessitats comunicatives.
 

Si ens fixem en l’ús del vers i de la rima, podem observar que Llull va començar rebutjant la tradició trobadoresca que havia cultivat quan era jove, abans de la conversió, i progressivament va anar recuperant els recursos propis de la poesia i els va adaptar i transformar segons el context en què es trobava i els objectius concrets que perseguia en cada moment. És a partir d’aquesta evolució i capacitat d’adaptació que s’explica el fet que la producció poètica de Llull estigui formada per obres de naturalesa tan diferent com la Lògica del Gatzell, el Dictat de Ramon,les Hores de nostra dona santa Maria, el Desconhort de Nostra Dona, el Desconhort de Ramon, el Cant de Ramon o el Concili, per citar només alguns dels seus textos en vers o rimats.”

Anna Fernàndez Clot

Alguns dels textos que es van llegir del Llibre d’Amic i Amat (El Gall Editor, 2ª edició, 2009. Versió de Joan Gelabert). També els trobareu en aquest enllaç on hi ha una breu antologia del Llibre d’Amic e Amat.

22.-Digué l’Amic a l’Amat:
“D’ençà que t’he conegut,
no he fugit ni he deixat d’estimar-te;
car en tu, i per tu i amb tu
vaig on sigui que vagi”
Respongué l’Amat: ”Ni jo,
d’ençà que m’has conegut i estimat,
no t’he oblidat, i en cap moment
no t’he enganyat, ni t’he fallat”

26.-Els ocells cantaven l’alba
i es despertà l’Amic, que és l’alba;
i els ocells acabaren llur cant,
I l’Amic morí per l’Amat en l’alba.

45.-Dos són els focs que escalfen
l’amor de l’Amic:
l’un és bastit amb desigs,
plaers i meditacions;
l’altre és compost de temor,
abatiment, llàgrimes i plors.

47.-Estava l’amic tot sol
sota l’ombra d’un bell arbre.
Passaren homes per aquell lloc
i li demanaren per què estava sol.
I l’amic respongué que se senti tot sol
així que els havia vists i sentits,
Car abans era en companyia del seu amor.

54.-Anava l’Amic per una ciutat
com un foll, cantant al seu Amat;
i la gent li demanà si havia perdut el seny.
Respongué que el seu Amat
havia pres el seu voler,
i que ell li havia donat el seu enteniment;
per això tan solament li restava
la facultat de recordar,
i el seu record era el seu Amat.

131.-Jeia l’amic en llit d’amor:
Els llençols eren de plers
El cobertor era de llanguiments
I el coixí era de plors;
I la qüestió era si el drap del coixí
era teixit del drap
dels llençols o del cobertor.

132.-L’amor i el desamor s’encontraren
en un verger on parlaven secretament
l’Amic i l’Amat;
i l’amor demanà al desamor
quina intenció l’havia dut a aquell lloc;
i respongué el desamor que volia
desenamorar l’Amic per a deshonrar l’Amat.
Molt desplagué a l’Amat i a l’Amic
això que deia el desamor;
I augmentaren l’amor a fi de vèncer
i destruir el desamor.

235.-L’amor és una mar turbulenta
d’ones i de vents,
en la qual no hi ha port ni ribatge.
Naufraga l’Amic en la mar,
i en el seu naufragi
s’ofeguen els seus turments
i neixen les seves petites perfeccions.

239.-Digues foll: “Quin feix és més feixuc
i més greu, treballs per amor
o treballs per desamor”
Respongué que ho demanés als homes
que fan penitència per amor al seu Amat
o per temor dels turments infernals.

292.-Digues, foll:
“ Has vist cap home
que estigui boig?”
Respongué que ell havia vist un bisbe
que tenia en la seva taula moltes copes
i molts de plats i safates d’argent,
i tenia en la seva cambra molts de vestits
i un gran llit;
i en les seves caixes molt diners;
i a la porta del seu palau
hi havia pocs pobres.

Del llibre Arbre exemplifical (Editorial Barcino, 2016. A cura de Jaume C. Pons Alorda) del Fruit de l’arbre exemplifical:

1. De l’exemple del fruit elemental (pp.152-153)

Conten que en l’anell del rei l’or i la maragda varen disputar, perquè l’or deia que els elements eren més per tal que ell existís que no per la maragda, perquè més serveis feia ell que la maragda.La maragda va dir que ella feia més servei en el rei, i l’or en els mercaders.I l’or va dir a la maragda que no sabia el que el ferro havia dit a la fusta.

–I com va ser, això? –va dir la margada.

–Conten –va dir l’or– que un rei va vèncer en una batalla. Hi va haver una disputa entre l’escut i l’espasa del rei, perquè l’escut deia que ell havia protegit el rei, que no havia estat ferit en batalla, perquè ell havia sofert els cops de les llances i de les espases dels que volien matar el rei que s’hauria mort si ell no hi hagués estat. I l’espasa va dir que ella havia vençut en la batalla, perquè havia matat i i ferit els que volien matar el rei.

I llavors la maragda va dir a l’or que ell havia donat exemple contra si mateix, perquè encara que era bell en l’escut del rei, no seria bo en l’espasa que fereix i mata els cavallers, els quals no podria matar si fos d’or. I, a més a més, que ell es donat als cavallers perquè els cavallers tinguin espases de ferro amb què guardar i defensar el rei i matar els qui el volen matar.

I així, l’espasa té dos oficis: el primer, que és defensar el rei, i el segon, que es matar els enemics del rei. I l’escut no té més que un ofici solament. I llavors l’or va sentir vergonya de com havia donat exemple contra si mateix, perquè bé coneixia que la maragda guardava el rei de metzines i alegrava el cor del rei.

Volem agrair a l’Anna Fernández que compartís amb els assistents els seus coneixements sobre l’obra i la figura de Ramon Llull amb una passió encomanadissa. Moltíssimes gràcies, Anna, va ser un plaer escoltar-te.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Us convidem al propera sessió organitzada pel grup Reversos, dedicada a la gran figura literària de Ramon Llull. Ens sumem així als actes de commemoració del VII centenari de la seva mort.

Per l’ocasió comptarem amb Anna Fernàndez Clot, filòloga i lul·lista, membre del Centre de Documentació Ramon Llull del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.

Ho celebrarem dimarts 22 de novembre a dos quarts de vuit del vespre a l’espai VilaWeb. La xerrada de l’Anna Fernández precedirà la lectura de textos de Ramon Llull.

Hi sereu benvinguts!

La il·lustració del cartell és de Francina Cortés.

El passat vint-i-set d’octubre vàrem gaudir de la paraules de la Sònia Moll, la poeta convidada pel nostre grup.  A continuació hi trobareu una breu crònica de l’acte, una selecció de poemes de la Sònia Moll i un bon grapat d’imatges del nostre benvolgut fotògraf, n’Aureli Ruiz, que com és costum ha sabut copsar l’ambient distès i càlid de la trobada.

Ens trobem amb la poeta Sònia Moll a l’espai VilaWeb,a l’acte que organitza Reversos, per parlar de poesia, del seu darrer llibre I Déu en algun lloc que l’autora dedica a sa mare i que al seu bloc La vida té vida pròpia, descriu així:

“eres irreverent, impulsiva, emocional fins al moll de l’os, valenta, lleona, terra ferma, mar vertiginós. Tenies a dins bastiments trencats per sempre, i no els sabíem però ho sabíem, perquè no amagaves ni la nostàlgia ni la por ni la ràbia ni la pena. Eres tant, amb majúscules, sense màscares. Llençaves les cries de ratolins pel forat del vàter, cuinaves coques de pa entre les pedres de la llar de foc, ens contaves que una infermera t’havia saltat damunt del ventre per expulsar-te el fill mort. Reies fort, parlaves alt, ploraves sense amagar-te. No agradaves, sovint. Et vam conèixer desubicada, despatriada, desarrelada. Ens vas ser dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada. Ens vas ser mare amb cicatriu al ventre, del melic fins al pubis, mare amb davantal de flors i mans aspres, mare laberíntica, mare des(con)centrada, malhumorada, rompuda. Presència irrenunciable abans i ara, abans i sempre…”

I continua al mateix text explicant la força de les seva relació materno-filial:

“…i jo, que vaig estimar el que eres fins a trencar els límits del meu món, jo que sé estimar només des que t’estimo, camino algunes nits amb la por que no em vulguin dèbil, enyorada, desorientada, rabiüda, malparlada, laberíntica, desubicada, desarrelada.” 

I Déu en algun lloc és un llibre que vol reflectir els sentiments i les vivències de la Sònia des del moment en què a sa mare li va ser diagnosticat  Alzheimer fins que es va produir la mort. Això és el que explica el poemari, també el que dona la gravetat a l’obra, el to, la seva tristesa, sovint la seva desesperació.

Però com ens va explicar la Sònia en el mateix col.loqui, amb aquests sentiments, per molt nobles que siguin, no n’hi ha prou per fer literatura. La literatura vol una elaboració literària dels sentiments. Ella ens ho va explicar amb una metàfora: el sentiments són quan la rentadora centrifuga la roba, literatura quan la roba ja està neta i s’estén; el resultat de transformar unes idees i uns sentiments en llenguatge poètic. Aquest llenguatge poètic per a la Sònia ha de ser prou potent per emocionar el lector. I transformar-lo. No crec que la Sònia consideri literatura els versos que ens deixen indiferents.

L’estona que vàrem compartir amb la Sònia Moll ens va remoure per dins. Per la profunditat dels seus sentiments i per la força dels seus poemes. Fou una vetllada realment excepcional.

Tomàs Maria Porta

EL MEU AMOR PETIT

El meu amor petit, com de mentida,
espiava els teus ulls de color de cel
darrere les escales de cargol
al pati de l’escola de les monges.

La meva amor petita, de joguina,
trencadissa com fulla de llorer,
amagava el secret dins les butxaques
de l’uniforme blau. I al pas dels dies
(dilluns tacats de gris, dimarts de cendra,
dimecres virolats, dijous groguencs,
divendres plens de llum) refeia el somni:
cabells de blat madur, petons de menta.
(Perquè ho devien ser, de menta, crec,
aquells petons secrets que us espiava.
Ell era un noi rosset, d’ulls de maragda,
un any més gran que tu. Dels jesuïtes.)

El meu amor petit teixia somnis
ocult sota la culpa adolescent.
I els dits tacats de guix et resseguien
el nom a les finestres. T’enyoraven
la pell desconeguda, immaculada.

La meva amor petita, d’or i sucre,
la van ferir de mort des que va néixer
les ombres del pecat i la vergonya.

Sònia Moll, Non si male nunc

LES COSES QUE NO DIUS

Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.

S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.

S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
-almenys, tu creus que ho fas-; però revénen:

revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.

Les cosesque no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
-olor de resclosit, de por, de sexe.

Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.

Sònia Moll, Non si male nunc

POR

Martellets insistents
a tocar de les temples.
Defora, quietuds sense repòs
esperen per clavar-me dentegada.
Em quedo en el llindar del pànic, única
drecera entre la mort i jo, i provo
d’aturar el remolí d’un pensament
que no em pertany.

Els vidres de la por
m’escampen a bocins
damunt l’estora.

M’ensorro en un instant
com un Castell de cartes.

Sònia Moll, Non si male nunc

FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

TOTS ELS ARBRES

El tiempo de los árboles está en ti
después de amarnos.
KIRMEN URIBE, “El tiempo de los árboles”

Ens va ploure molt, tots aquells dies.
Moltes tardes, moltes nits,
molts matins de diumenge.
M’agradava encara més fer l’amor així
amb el silenci nostre
espetegant contra el soroll de l’aigua rere els vidres.

Hi penso avui, que plou i que voldria
que encara fes més vent aquesta matinada.
Que hi hagués arbres frondosos a prop de casa,
que la remor de les fulles em bressolés el son.

La pluja ja no m’és mai més absència.
Tinc a les mans tota l’aigua d’ahir,
tots els arbres d’avui.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

ALGÚ UNA VEGADA VA DIR

Zazu se miró las manos, sus manos pequeñas y
delgadas, y las escondió en la espalda,  porqué
alguien dijo una vez que tenía manos de ladrona. 

ANA MARÍA MATUTE, Pequeño teatro 

Això has fet? Aquest desastre?
–SÍ, l’he fet jo i aquí te’l porto.

TERESA FORCADES

Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar les mans a l’esquena,
i en vas fer un nus petit i dur com un ou de fusta.

Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar els ulls darrera les ulleres de sol,
i vas deixar de mirar els arbres nus retallats contra el cel.

Algú una vegada va dir.
I tu vas enfonsar el cor dins d’una ampolla
i en vas fer un vaixell de fusta cremada
respirant contra les parets de vidre.

Algú una vegada va dir.
I tu vas tornar a mostrar les mans obertes,
Això ho has fet tu, aquest desastre?
Sí, l’he fet jo i aquí te’l porto.
I les vas enfonsar dins de la terra molla.
I vas fer fang i margarida.

Algú alguna vegada va dir.
I tu.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

I NO VA QUEDAR RES DE MI

Em miro avui i aquest és el vertigen:
que tot el que tu eres
s’engrunés aquells dies
pels camins de l ‘aigua.
Que a l’arribada al port de Barcelona
ja no quedés res de tu
–de la teva bellesa
d’ulls verds i pell pigada,
la teva força,
la teva-nostra sang indígena.
Y no quedó nada de mi.
Què hi ha encara de tu, mare,
després de l’oceà?
Hi ets?
Ets?
M’aboco a tu
i tot és aigua fonda,
aigua negra,
aigua cega.

Odio i estimo amb ràbia
l’Hades inclement
Que et va engolir i no et retorna.
Estimo i odio l’oceà
que et va partir en dos la vida.
I m’hi acosto
i me n’allunyo,
eterna i absurda rissaga al port,
amb l’esperança infantil
de retornar-te el que ets
–la llum,
el verd,
la teva vida a punt d’obrir-se
com una papallona.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

PESA LA LLUNA

llega la noche y carga
el peso de la luna en nuestros ojos
JOSE ANTONIO ARCEDIANO, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
—les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
—com es camina aquest camí?—,
tu sense jo,
enllà dels ulls que miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono encara com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
—com es camina aquest camí?

Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
—que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

EN VERMELL

Hi ha dies
que et trobes en vermell tots els semàfors.

No saps com es fa,
això d’ofegar les ganes d’arrencar a córrer
i haver-te d’aturar a cada cruïlla
i trobar-te a sota de la pell
alguna cosa que s’assembli a la calma
de què parlen els savis.

A les sales de vetlla dels tanatoris
hi fa el mateix fred que en algunes oficines.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

EL TEU MÚSCUL PRECIÓS

Les costelles endins
—gàbia d’ossos que protegeixen
el batec ferit—
i tota la por amagada als nusos de l’esquena.
Que no el toqui ningú (més),
el teu múscul menut i tremolós.
Que ningú gosi esquitxar d’aigua bullent
la membrana escaldada.
Entre els barrots de la gàbia
s’escolen espases
que esquincen la vida de dalt a baix,
com la línia interrompuda
que tens impresa al palmell de la mà esquerra.
Que no te’l toqui ningú,
el teu múscul preciós,
la teva pobra criatura esgarriada,
la teva ànima malmesa.
Que no te’l toqui ningú.
Que no te’l vegi ningú entelat,
tremolós,
esgarrapat,
vençut.
Les costelles endins,
sentinelles ferotges,
i l’aire aspre, dens,
cada dia més difícil.
Que no te’l toqui ningú (més),
el teu múscul cansat.
Que no te’l mirin.
‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍Que no te’l vegin.
Que no te’l vulguin.
‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍ ‍‍‍‍‍‍ ‍‍Que no te’l prenguin.

Sònia Moll, I Déu en algun lloc

Gràcies, Sònia, per compartir amb nosaltres la teva saviesa i vitalitat poètica! Va ser un gran plaer.

Fotografies d’Aureli Ruiz

El proper acte organitzat pel grup el celebrem dijous 27 d’octubre a les 19.30 h. Tindrem el plaer de comptar amb na Sònia Moll Gamboa com a poeta convidada.

Conversarem amb l’autora i llegirem una selecció dels seus poemes, dels llibres Non si male nunc (2008, Viena edicions), Premi Sant Celoni de Poesia 2007, I Déu en algun lloc  (2014, Vic: Cafè Central i Eumo Editorial).

Us hi esperem, no hi falteu!

El passat vint-i-set de setembre vàrem acollir, en el primer acte després de la pausa de l’estiu, la poeta Clara Mir Maristany. Va ser un goig poder parlar amb ella de poesia, de llibres, de poetes…; us deixem, a continuació, un petit bocí de les seves reflexions i una selecció de poemes que vàrem llegir al final de la vetllada.

“Sovint he pensat que la poesia és una disfunció del llenguatge i que tanmateix serveix per comunicar-nos. És un joc, en el més noble sentit de la paraula, d’interpretacions de l’experiència humana. El poeta fa un exercici de llibertat donant forma escrita al pensament. Ho fa amb una elasticitat semàntica que li permet donar nou sentit a les paraules triades i construir una mena d’artefacte màgic que, quan és reeixit, funciona per si sol.

També llegir poesia és un acte de llibertat on, lector i autor, cadascú des de  la seva autonomia i en una cruïlla de representacions i d’alteritats, es poden  reconèixer dins d’un paisatge emocional i intel·lectual compartit.”

Clara Mir Maristany

Resum de la trajectòria literària de l’autora:

La Clara Mir Maristany és una poeta amb un gran bagatge intel·lectual; és llicenciada en Filosofia, diplomada en Psicologia Clínica i Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, de la qual va rebre el Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística.

Professionalment s’ha dedicat a la docència i a la recerca en diferents institucions, entre elles en la Universitat de Barcelona i en la Universitat Autònoma de Barcelona.

La seva activitat poètica té clarament dues èpoques: abans d’iniciar el seu trajecte professional i després de jubilar-se.

En la primera època, entre el 1959 i el 64, participa en nombrosos recitals i trobades clandestines amb poetes com Clementina Arderiu, Josep Carner, Josep M. de Segarra, Palau i Fabra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Carles Riba, Blai Bonet, Sala Cornadó, Josep M. Llompart, Marius Sampere, Joaquim Horta, Gabriel Ferrater… també amb altres poetes aleshores novells, com ella: en Miquel Bauçà i en Joan Julià. Aquestes trobades s’organitzaven al domicili del Dr. Colomines i si entreu al web www.catedramariustorres, dins la fonoteca de Joan Colomines, podreu escoltar la veu de tots aquests poetes i també la dels més joves, entre ells la Clara Mir.

Després de la jubilació la Clara reprèn amb força la seva la activitat poètica. Està antalogada en diversos llibres i revistes literàries. Des del 2006, juntament amb la Marta Malleu, organitza nombroses sessions literàries “Poesia a la carta”  en diferents espais i amb el grup “7 de Cors” també ha conreat la poesia oral arreu de Catalunya.

És finalista del Premi Joan Santamaria (2007) per l’obra “Persistències”. L’any 2012 publica a Pagès editors el poemari Els Déus i les Bèsties, el 2014 guanya el Premi de Poesia Josep Maria López Picó, Vila de Vallirana amb La paraula des-habitada I el 2015 és guardonada amb el Premi Marià Manent per l’obra El torn, que es publicarà pròximament.

TANCAR EL CERCLE

Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set.
sense trencar el fil d’aigua.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

DE NIT

espera el frec suau d’unes mans
les mans d’un déu qualsevol per adormir-se
el déu dels infants amb la seva mort petita
el déu que eixuga el plor i la por dels llavis
i la pupil·la. El déu que vigila, a ell, que és pobre
de paraules i de fe, que no sap estrenar
cap altra vida. Tampoc no sap que no sap viure.
És per això que espera el frec tranquil del déu-nit
per adormir-se.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

ABSÈNCIA

Aquell dibuix que tu vas fer i que tinc
penjat al pis de Barcelona
el groc estès damunt les ratlles de la taula
i el negre d’una xemeneia abstracta,
em duen la mirada fins al llum petit
de la casa abandonada
(com als contes)
sense tu, sense nosaltres a banda i banda
de la taula.
Des de la finestra veig
el reguer escampat d’una bombeta
damunt la taula desparada.

Hi vas deixar el llum encès per guardar-nos
el record a banda i banda de la vida.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties

NO SÉ

si la teva cara dibuixa rems o ales.
No vull que te’n vagis.
Et porto raïms i altres fruits que t’agraden
i tots els records ben plegats en paper de plata
i tots els contes i totes les paraules
que escoltava asseguda al travesser
de les potes de la taula.
I tot el que em rodola pel cap
i per les galtes, perquè no te’n vagis.
I te’n vas, sense cap vergonya
amb aquesta cara de morta
i em deixes sola.

Clara Mir, Els Déus i les Bèsties 

Eppur si muove:
L’ensinistrament eficaç de la paraula
manté les exigències de la Inquisició
i les eines de l’exorcisme sempre a punt
d’escapçar meticulosament el desordre
del teu ordre.

Aquí es tanca la porta sense fer fressa.
Aquí aprens l’ofici de callar,
aquí no hi ha finestres,
aquí la llum s’estavella com qui esqueixa
una magrana i escup pinyols de sang.

Volies alçar els braços i perbocar
l’espantaocells que duies arrapat a l’ànima:
estampar, fora terme, l’ombra vacil·lant d’una creu.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Hi ha paraules que em parlen i paraules
que em callen, n’hi ha que em criden, d’altres
em vénen sense cridar-les. Les coses
existeixen pel tacte del seu nom:
orient, vertigen, misteri.
I dic allò que faig:
escric, ensopego.
La quietud és murmuri:
sil·logisme, solstici, silenci.
Exploro la paraula:
pell, sexe, cor.
I callo.
Sento les paraules que em parlen soles:
batec, exili, res.
Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:
ràbia, pedra, foc.
O la simetria imperfecta dels secrets:
llamp, navalla, mort.

Els vents entremailats,
les feixes de ponent,
la figuera estintolada
davant de casa,
i la mula que puja pel camí
amb la gropa lluent
i l’orgull de raça.

No podrien ser més bells
aquests flocs de neu
que cauen,
que tot s’ho empassen,
que ens alcen per damunt
la terra quieta,
blanca, de porcellana.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Entre el mar i la terra jo sentia, alhora,
el rosec de l’aigua i el toc de les esquelles
pasturant aquell estrany jardí de la infantesa.
Després, molta pressa
per créixer amb la corriola del temps,
per pujar l’aigua i la set, per revoltar-me,
per fer créixer l’herba i la tempesta,
per sentir com encara giren, abraçats, el mar
i la pedra.
En aquest pendent, tornaré a néixer?
Serà la mort un suau duet d’ones i esquelles?

Clara Mir, La paraula des-habitada

Estàvem convocats
a la badia encesa
de l’estiu.
Damunt l’arena, la barca jeia
bocaterrosa davall del tamarell.
La capgiràvem,
la menàvem a la mar petita
i buidàvem l’aigua de les ferides
amb un poal.
El ca també venia.
Abraçàvem per torns
el fons còsmic de les petxines,
el gep de mar
i el record deshabitat
de la infantesa. Després,
herois de postguerra,
tornàvem a l’ombra del tamarell
i, amb la nuesa desordenada del verb
i l’olor de tristesa adolescent,
desvestíem el temps i la innocència.

Clara Mir, La paraula des-habitada

Li agraïm a la Clara Mir que ens hagi acompanyat en aquesta trobada de poesia de gran nivell, i esperem amb deler el seu darrer llibre, El Torn, que es publicarà en les pròximes setmanes.

Gràcies, Clara, sempre seràs benvinguda!

Fotografies d’Aureli Ruiz

El proper dimarts 27 de setembre reprenem les nostres activitats literàries, després de la pausa de les vacances, i tenim el plaer de convidar-vos a la conversa que mantindrem amb la poeta Clara Mir Maristany.

Parlarem amb ella dels seus dos llibres de poesia publicats: Els Déus i les Bèsties (Pagès editors, 2012) i La paraula deshabitada (Viena edicions, 2015) guardonat amb el XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó. També parlarem del seu nou llibre, Torn, que es publicarà en breu, l’obra amb què la poeta va guanyar el Premi Marià Manent 2015.

Després de la xerrada direm una selecció de la poesia de la Clara Mir.

No us ho perdeu, hi sou tots convidats!

El passat vint-i-u de juny, a dos quarts de vuit del vespre, Mònica Miró i Vinaixa va presentar el llibre Perennia. Poesia Epigràfica Llatina (Godall Edicions, 2015) en la sessió organitzada pel grup poètic Reversos, a l’Espai Vilaweb.

Va ser un honor i un goig per als membres d’aquest grup poder comptar amb la participació d’aquesta polifacètica i brillant dona de lletres, i volem agrair-li d’entrada que acceptés, sense dubtar-ho, la nostra invitació.

A l’inici de l’acte, Marta Teixidó va fer un esbós de la sòlida formació literària de la conferenciant i de l’ampli ventall d’activitats relacionades amb l’ensenyament i el món editorial que duu a terme*.

El llibre, del qual la Mònica és compiladora i traductora, està format per cinquanta epitafis llatins (seleccionats entre uns cinc mil) en edició bilingüe llatí-català. Editat per Godall, en el núm. 3 de la col·lecció Cadup, el març de 2015, compta, a hores d’ara, amb una segona edició en català (novembre de 2015) i una en castellà (maig de 2016).

La conferència de Miró va discórrer sobre els tòpics literaris poètics lligats a la vida, el temps i la mort en la tradició occidental, i ho va fer a partir de Perennia i d’altres poemes triats per ella. L’enfocament, doncs, va traspassar els límits de l’obra que es presentava, en un intent —va dir Miró— de fer de cada presentació d’aquest recull d’epitafis un acte nou, sense caure en automatismes fruit de la repetició —ja ronden la trentena, les presentacions de Perennia arreu de Catalunya.

Mònica Miró, entusiasta, rigorosa i empàtica, va mantenir l’atenció i l’interès del nombrós públic que s’havia encabit a la sala. Va acompanyar les explicacions amb citacions d’alguns dels epitafis de Perennia o d’altres dels poemes que havia seleccionat; i va facilitar-les amb el passi simultani d’una presentació de diapositives de PowerPoint, en la qual apareixien, intercalades en els textos, belles imatges amb restes arqueològiques de l’antic imperi romà.

Miró va comentar que havia volgut fer un llibre a l’abast de la majoria de lectors, i que, per tant, s’havia volgut allunyar explícitament de les servituds que comporten les edicions acadèmiques: havia obviat les notes a peu de pàgina o els annexos explicatius, i havia emprat un llenguatge bell al més transparent possible, sense cultismes ni artificis barroquitzants. També va comentar que els poemes dels epitafis els havia traduït en prosa poètica per evitar les expressions o girs forçats que hauria comportat una traducció en vers estricte.

Va afegir que havia procurat fer una selecció que fos una mostra representativa de la diversitat dels epitafis tant des d’un punt de vista formal com del contingut: temàtiques variades (vida, mort, temps, creences…), edat i sexe dels difunts diversos —fins i tot amb referències al món animal—, varietat en el tipus de composició mètrica i en la veu o persona dels textos, extensió, tòpics, provinença i cronologia dels epígrafs, etc. No volia un florilegi que aplegués textos esparsos sinó, ben al contrari, construir a través d’una tria selecta d’inscripcions funeràries llatines de caràcter poètic un discurs sobre la vida, el temps i la mort.

Acabada la seva exposició, alguns membres del grup poètic Reversos varen llegir epitafis de Perennia. Llavors, es va poder acabar de constatar (com ja s’havia fet durant les lectures per part de l’autora) que la traducció feta per la Mònica transmetia l’emotivitat pròpia de les situacions que s’hi descrivien i que el lèxic emprat resultava clar i suggeridor alhora, amb expressions plenes de bellesa i musicalitat.

Carpe diem 

Veniu, amics, gaudim del bon temps, mengem feliços, mentre ens duri la vida, tan petita. Amarats de Bacus, que sigui alegre la concòrdia. El mateix van fer tots aquests mentre visqueren: donaren, reberen, gaudiren, mentre hi eren. Imitem, doncs, també nosaltres, el temps dels avantpassats. Viu mentre estiguis viu, i en res no refusis prestar atenció a l’instint que un déu t’atorgà.

La bella Claudia

Viatger, el que et diré és ben poc. Atura’t i llegeix-ho fil per randa. Aquest és el sepulcre gens bell d’una dona bella. De nom, els seus pares li posaren Clàudia. Estimà el seu espòs amb tot el cor. Infantà dos fills; d’aquests, l’un, el deixa a la terra; l ‘altre, el té sota terra. Dona de conversa dolça i de caminar escaient. Tingué cura de la llar. Filà la llana. He dit. Vés-te’n.

Un jove de Roma

Nascut fa divuit anys he viscut tan bé com he pogut, estimat pel meu pare i per tots els meus amics. T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Lòl·lia Pròcula

Alegra’t del temps etern, i no lamentis el teu fat final: així és com la Fortuna havia decretat que passessis la vida; tots els mortals som presoners de la mateixa sort. Si té plaer la vida, si un nom honest  té fama, si hi ha alguna gràcia, o per la lloança s’obté la glòria màxima, tot això és amb tu. Qui, mentre et durava la vida, no desitjava amb tots els seus vots conèixer-te com a mare? A tu, la lira, a tu, la cítara t’han plorat amb veu admirable; a tu, tots els joves de la pàtria, plens de dolor, t’han plorat, i les llàgrimes mai no podran apaivagar aquest dol tan gran. Flors de porpra, transformades en llum bella, pintaran la teva tomba, i, la lletra resplendent de l’epitafi, ressaltant sobre la llosa blanca de marbre, dirà el teu nom.

Immortal com la terra

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra: aquesta cendra és terra, però si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

Origen i fi

Mira que de pressa es marceix allò que abans va florir; mira que de pressa cau allò que abans estava dempeus; en néixer morim. La fi penja de l’origen.

Un darrer prec

Viviu feliços i feu libacions als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.

Èucaris, una lliberta erudita

Ep, tu, que amb la mirada perduda esguardes els estatges de la mort, atura el pas i llegeix aquesta inscripció meva, que l’amor d’un pare dedicà a la seva filla allà on es colgarien les restes del seu cos. Vet aquí que, tan bon punt la tendra edat floria en les arts, i, en créixer el temps, feia enfilar la glòria, s’afanyà l’hora funesta del meu destí i per sempre més negà alè a la meva vida. Culta i instruïda ben bé de la mà de les muses, vaig tot just embellir amb el meu cor de dansa els jocs dels nobles, i vaig ser la primera a aparèixer davant el poble a l’escena grega. Ves per on, les parques hostils posaren les cendres del meu cos en aquesta tomba, amb un poema. L’afecte de la meva mestressa, la dedicació, l’amor, les lloances, la dignitat emmudeixen davant un cos cremat, i amb la mort callen. Jo, filla, he deixat plor al meu pare, i, nascuda després d’ell, l’he guanyat en el dia de la mort. Els meus catorze anys, els han engolit les tenebres de la casa eterna de Plutó. Et prego que, en anar-te’n, diguis que la terra em sigui lleu.

Fortuna fal·laç 

La Fortuna promet molt a molts, però no dóna a ningú. Viu al dia, a l’hora, perquè, de propi, res no hi ha.

Nuesa

Ara us adverteixo a vosaltres, els que sempre viviu avarament. Nu vas ser creat per la mare natura, i nu estaràs. Cap gràcia especial no s’atorga als morts.

Tot seguit, hi va haver un breu però interessant col·loqui en el qual Miró va parlar del procés d’elaboració del llibre i, molt especialment, de com havia dut a terme la selecció dels cinquanta epitafis poètics llatins. També va esmentar un possible segon llibre d’epitafis romans posats en paral·lel amb alguns dels poemes de l’Antologia de Spoon River de Lee Masters. Seguint les Vides paral·leles de Plutarc, es tractaria de construir unes Morts paral·leles.

L’acte va acabar amb aplaudiments sincers i entusiastes cap a les paraules de la Mònica. Reversos li va manifestar el seu agraïment i la va obsequiar amb una orquídia de color púrpura.

«Gràcies, a casa meva les orquídies viuen molt bé» —va exclamar la Mònica abans de posar-se a escriure llargues dedicatòries del seu llibre al públic que feia cua perquè l’hi signés.

Gràcies a tu, Mònica! 

S’ofereix a continuació un esquema dels principals tòpics literaris a l’entorn de la vida, el temps i la mort que van ser objecte de comentari durant la sessió del propassat vint-i-u de juny: 

• Tòpics de la vida

Instruccions d’ús per a l’existència, de la màxima popular als preceptes d’arrel filosòfica: el carpe diem o el colligo, virgo, rosas, la mesura o la daurada mitjania (aurea mediocritas; est modus in rebus; in medio stat virtus; contentus parvo), la recerca de la glòria i del renom, el menyspreu del món (de contemptu mundi; sic transit gloria mundi), vanitat de vanitats (vanitas vanitatum), etc.

• Tòpics del temps

Temps real i temps idealitzat, de la mitificació del passat a les formulacions utòpiques del futur: el temps fugisser (tempus fugit), el temps devorador de les coses (tempus edax rerum), l’ubi sunt?, la brevetat de l’existència (ars longa, vita brevis), la fortuna i el destí (fortuna mutabilis; est fortuna sicut luna), la lloança del temps passat (laudatio temporis acti), les quatre Edats de la Humanitat (Saturnia tempora; aurea saecula), etc.

• Tòpics de la mort

De l’assumpció resignada a l’establiment d’un imaginari més enllà: la cerca de la immortalitat (non omnis moriar; letum non omnia finit), el poder igualador de la mort (mors aequabilis; mors omnibus instat), la mort prematura (mors immatura), els tòpics de la consolació (consolatio), la lloança fúnebre (laudatio funebris; elogium), la baixada al món infernal (descensus in inferos), etc.

Catul, Poemes 5, 1-3

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i els rumors dels vells massa severs
considerem-los del valor d’un as.

Horaci, Odes 1, 11, 7-8 

Mentre parlem haurà fugit, envejós, el temps: aprofita el dia, confiant el mínim possible en el de demà.

Virgili, Bucòliques, 9, 51

Tot s’ho endú el temps, fins i tot l’esperit.

 ^* Mònica Miró Vinaixa (Barcelona, 1969) és llicenciada en Filologia Llatina i Filologia Francesa i màster en Història de les Religions. Ha estat professora a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment dirigeix treballs finals de grau i imparteix seminaris de cultura clàssica als Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, on col·labora des de fa vint anys. Editora i traductora, també és professora d’escriptura creativa (gèneres narratius i autobiogràfics) a l’Escola Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha publicat nombrosos estudis sobre llengua i cultura llatines, literatura francesa, antropologia de les religions i llengua i literatura catalanes.

De totes les tasques que fa, confessa que la que li agrada més és la docència.

Nota 1:

Marta Teixidó, seguint els models de Perennia, va compondre aquest epitafi pensant en la Mònica, però desitjant-li, això sí, una llarga vida. El llegí abans de cedir-li el torn de paraula per fer la seva intervenció:

«Dona sàvia, laboriosa i abnegada. Les muses sovint la van trobar treballant.
Excel·lí en les arts literàries i en el seu mestratge.
Estimà els seus amb tot el cor i fou estimada pels coetanis.
Tingué cura de la llar.
Mentre vivia, lluità heroicament contra la fugacitat del temps.
Perennia, obra seva, roman en el temps etern.
Ja callo. Escolteu fil per randa les paraules de la Mònica.»

Nota 2:

Els membres del grup Reversos volem també donar les gràcies a l’equip tècnic de què van poder gaudir en aquesta sessió, perquè, a més del fotògraf habitual, l’Aurelio Ruiz, vam comptar amb el suport del senyor Daniel Artero, que va enregistrar l’acte íntegrament en vídeo, i del fill de la Mònica, en Marcel Mohino, que va posar a punt l’ordinador que ens va permetre contemplar en pantalla la presentació de diapositives preparada per la conferenciant.

A banda de les fotografies de l’Aureli Ruiz també hi ha imatges fetes per Iolanda Miró Vinaixa i el Marcel Mohino Miró. 

Gràcies a tots.

Text: Marta Teixidó