El passat vint-i-sis de març vàrem dedicar la sessió a la Mary Oliver, poeta estatunidenca que hem descobert en l’excel·lent traducció de la Corina Oproae.

La Corina Oproae ha fet arribar l’esplèndida poesia de Mary Oliver, per primer cop traduïda al català, a nombrosos lectors. El nostre grup, durant la seva trajectòria, ha convidat altres traductors com en Joaquim Sala-Sanahuja, traductor de Pessoa, la Mònica Miró, traductora de la poesia epigràfica llatina en el llibre Perennia, i la Montserrat Gallart i Sanfeliu que ens va parlar d’en Kavafis. És la nostra minsa contribució per posar en relleu la tasca dels traductors, una feina que mereix tot el nostre reconeixement.

La poesia de la Mary Oliver ens ha captivat i commogut per la humanitat, la innocència primitiva i la veritat dels seus poemes; Oliver va viure en contacte permanent amb la natura, no contaminada per cap dels valors materials i artificiosos que dominen el món i va saber envellir fidel a la poesia, de la qual havia fet una forma de vida.

Mary Oliver va morir el passat mes de gener, a 83 anys. Ha deixat una prolífica obra poètica per la qual ha rebut els més prestigiosos reconeixements en el seu país, a més de gaudir d’un èxit de vendes com poques vegades succeeix en poesia. És, juntament amb Billy Collins, el poeta més venut als Estats Units (alguns dels seus llibres van encapçalar la llista dels best sellers en el New York Times).

Corina Oproae ha traduït Ocell roig de Mary Oliver (Godall Edicions, 2018), una autora fins ara inèdita al català. Resulta sorprenent que, tot i la gran repercussió de la poesia d’Oliver en el seu país, se’n troben poques traduccions a altres llengües; un bon exemple d’això és que en castellà se n’han traduït únicament dos llibres: Dog songs i Felicity (Valparaíso Ediciones, 2015 i 2016).

Corina Oproae (Transilvània, Romania), llicenciada en filologies anglesa i hispànica. Màster en Estudis Literaris Americans. Estudis de doctorat en Traducció i Adquisició de Llengües Estrangeres a la universitat Pompeu Fabra. Resideix a Catalunya des del 1998 i compagina la docència amb la traducció i la poesia.

Ha traduït al català figures tan rellevants en la poesia romanesa contemporània, com Marin Sorescu, Lucian Blaga o Ana Blandiana per les quals ha rebut importants premis, i ha traduït al castellà el poeta rumanés Gellu Naum.

Rep el Premi Cavall Verd Rafel Jaume de Traducció Poètica per la cotraducció de l’antologia poètica Per entre els dies, de Marin Sorescu (2013).  El 2016 rep el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per l’obra La meva pàtria A4 de la poeta Ana Blandiana (2015). També ha traduït Els poemes de la llum de Lucian Blaga (2016), la plaquette L’ull del cel de Pic Adrian  (2017) i el llibre d’assaig  La por de la literatura, d’Ana Blandiana ( 2017). Després vindria L’ocell roig de Mary Oliver (2018).

En paral·lel a les traduccions, la seva obra de creació inclou dos llibres de poesia en castellà: Mil y una muertes (La Garúa Libros, 2016) i  Intermitencias (Sabina Editorial, 2018).

La xerrada de la Corina Oproae ens situa de bon començament en les circumstàncies que concorren en el descobriment personal de la poesia de Mary Oliver; una estada a West Barnstable (Massachusetts), molt a prop de Provincetown on la poeta americana va viure més de quaranta anys.

Ens va introduir breument en alguns aspectes de la infantesa i la juventut d’Oliver que van marcar la seva trajectòria, com l’amistat amb la germana d’Edna St. Vincent Millay, poeta admirada per Oliver, i l’estada a la casa on hi havia viscut. Durant diversos anys es va encarregar d’organitzar els papers de la dramaturga, poeta i activista feminista guanyadora del primer Pulitzer Prize de poesia que s’atorga a una dona (1923). Allí coneix la seva parella, Molly Malone Cook, a qui retroba anys més tard a New York; va ser la companya de Mary Oliver durant més de quaranta anys i la seva agent literària.

Corina Oproae ens va parlar de la prolífica obra literària de Mary Oliver composada per una vintena de llibres. No voyage and other poems (1963) és el primer llibre, publicat als 27 anys. En la seva trajectòria destaca American Primitive, amb el qual guanya el Premi Pulitzer de poesia el 1984, i on reivindica la unió entre natura i éssers humans des de la visió d’un animal, per retornar després a la consciència humana. En aquest llibre celebra el que resta de nadiu i primitiu en Amèrica. En 1986 publica Dream Work on trobem el més cèlebre i reproduït dels seus poemes “Wild Geese”, un cant a la llibertat, a la imaginació i a la vida. En 1992, amb New and Selected Poems guanya el Premi Nacional al Llibre de Poesia de l’Any i els guardons se succeeixen…

Després de la mort de la seva companya, publica Thirst (2006) i posteriorment Red Bird (2008). El 2012, amb la publicació de Thousand Mornings aconsegueix encapçalar la llista dels llibres més venuts al país.

Les influències d’Oliver, com ens va explicar Oproae, van ser principalment: Whitman, Thoreau, Rumi, Ralph Waldo Emerson…, autors de capçalera per a la poeta americana.

La poesia de Mary Oliver es nodreix òbviament de les seves lectures, però també dels passejos diaris pels boscos on observa la natura amb agudesa i respecte, i aprofundeix en el vincle entre natura i món espiritual. Fa ús d’un to molt directe i senzill, desenvolupa temes accessibles, amb gran profunditat i empra un llenguatge allunyat de les floritures. És la poeta de la saviesa, la generositat, el goig de viure, i del que és essencial a la vida.

Hauríem d’estar tots preparats

Com els corriols criden adéu.
Com la guineu morta sotja turó avall
amb un ull obert.
Com cauen les fulles, i després hi ha una llarga espera.
Com algú diu: no ens hem de tornar a veure.
Com la floridura ataca el pastís,
com l’agre envaeix la nata.
Com l’aigua del riu corre prop teu, per no tornar mai.
Com passen els dies, per no tornar mai.
Com algú torna, però només en somnis.

Mary OLiver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

We Should Be Well Prepared

The way the plovers cry goodbye.
The way the dead fox keeps on looking down the hill with open eye.
The way the leaves fall, and then there’s the long wait.
The way someone says we must never meet again.
The way mold spots the cake,
The way sourness overtakes the cream.
The way the river water rushes by, never to return.
The way the days go by, never to return.
The way somebody comes back, but only in a dream.

Mary Oliver, Red Bird

Estima la tristesa

Estima la tristesa. Ara és teva, i cal
tenir cura del que se’ns ha
donat. Pentina-la, ajuda-la
a posar-se l’abric, dona-li la mà,
sobretot per travessar el carrer. Perquè pensa,

i si la perdessis? Llavors series
tristesa tu mateixa; la seva cara eixuta, l’insomni
serien teus. Tingues cura, toca-li
el front, que no se senti

tan sola. I somriu, que no s’oblidi
del tot del món abans de la lliçó.
Tingues paciència en abundància. I mai
no li menteixis ni la deixis sola

ni per un instant, és a dir, abandonada, potser
de nou. És estranya, muda, difícil,
de vegades indomable, però recorda, és una nena.
I poden passar coses extraordinàries. I potser veuràs,

mentre totes dues aneu
caminant sota la llum del dia, com
a poc a poc es relaxa, s’agrada,
i comença a crèixer.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

Love Sorrow

Love sorrow. She is yours now, and you must
take care of what has been
given. Brush her hair, help her
into her little coat, hold her hand,
especially when crossing a street. For, think,

what if you should lose her? Then you would be
sorrow yourself; her drawn face, her sleeplessness
would be yours. Take care, touch
her forehead that she feel herself not so

utterly alone. And smile, that she does not
altogether forget the world before the lesson.
Have patience in abundance. And do not
ever lie or ever leave her even for a moment

by herself, which is to say, possibly, again,
abandoned. She is strange, mute, difficult,
sometimes unmanageable but, remember, she is a child.
And amazing things can happen. And you may see,

as the two of you go
walking together in the morning light, how
little by little she relaxes; she looks about her;
she begins to grow.

Mary Oliver, Red Bird

Conte d’estiu

Quan el colibrí
enfonsa el seu rostre
en les enfiladisses
i en les campanes

de les flors,
i treu la llengua
i palpita,

m’espanta
altrae cop adonar-me
que hi ha tantes coses petites
a l’abast en aquest món

que no són
fortuna
ni domini—
que ningú les té

i mai no les podria comprar
ni amb un munt de diners—
que només
floten pel món,

o llisquen sobre els camps,
o als jardins,
i entre les vinyes enfiladisses
i ara heu-me aquí,

fent temps,
segons la dita,
mirant fins que el mirar es torna sentir,
fins que em sento jo mateixa

ocell petit
amb una gana terrible,
amb un bec prim que baixa i explora
i amb un cor que batega tan ràpid

que és tan sols a un batec de trencar-se—
i sóc la gana i la sacietat,
i a la vegada soc les fulles i les flors
i, com elles, soc només goig, i tremolo.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció: Corina Oproae

Summer Story

When the hummingbird
sinks its face
into the trumpet vine
and the funnels

of the blossoms,
and the tongue
leaps out
and throbs,

I am scorched
to realize once again
how many small, available things
are in the world

that aren’t
pieces of gold
or power–
that nobody owns

or could buy even
for a hillside of money–
that just
float about the world,

or drift over the fields,
or into the gardens,
and into the tents of the vines
and how here I am

spending my time,
as the saying goes,
watching until the watching turns into feeling
so that I feel I am myself

a small bird
with a terrible hunger
with a thin beak probing and dipping
and a heart that races so fast

it is only a heartbeat ahead of breaking
and I am the hunger and the assuagement
and also I am the leaves and the blossoms,
and, like them, I am full of delight and shaking.

Mary Oliver, Red Bird

El nostre més càlid i sincer agraïment a la Corina Oproae per apropar-nos a la poesia i a la figura de Mary Oliver. Hem celebrat amb la nostra convidada el goig de viure, i d’estimar la poesia, tot llegint la magnífica traducció que ens ha ofert d’Ocell roig.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El pròxim dimarts 26 de març parlarem de la poesia de la Mary Oliver (Ohio, 1935 – Florida 2019) i és per a això que hem convidat la seva traductora, la Corina Oproae (Rumania, 1973).

Ocell roig (Godall Edicions, 2018) és una de les seves obres més representatives, l’única traduïda al català.

Mary Oliver, una de les poetes més populars i llegides als Estats Units, va guanyar els premis més prestigosos del seu país com ara el Premi Pulitzer (1983) i el Book Award (1992).

No hi falteu, sou tots convidats!

El passat vint-i-sis de febrer vàrem rebre en Ricard Mirabete, poeta convidat pel nostre grup per a parlar de la seva obra poètica; un acte-celebració dels vint anys de trajectòria literària des que en 1999 va rebre el Premi Amadeu Oller pel llibre Última ronda.

En Ricard Mirabete és filòleg, es dedica a la docència, fa crítica literària i és poeta. Ha publicat set llibres de poesia. El primer, Última ronda, va guanyar el Premi Amadeu Oller el 1999 (Premi que es concedeix a poetes joves inèdits). Després vindrien sis llibres més:

La gran baixada (Emboscall, 2004)
Les ciutats ocasionals (Témenos edicions, 2009), Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental
Radar (Témenos edicions, 2012)
Nuclear, 2015, Terrícola edicions
Cel estàtic d’elevadors, 2016 Editorial Gregal
Esdeveniment, 2017, 3 i 4 Edicions

Ricard Mirabete ha aparegut en diferents llibres col·lectius. Ha exercit la crítica literària a diversos diaris com ara El Punt Avui i ha estat col·laborador a revistes culturals com Poetari i Benzina. També hi col·labora a Núvol, el digital de cultura.

Manté el blog Última ronda des de 2007.  En el seu blog hi trobareu publicacions sobre literatura, art,  música, cinema…,  temes amb què es nodreix la seva poesia.

Coordina un interessant cicle de recitals a la llibreria La Impossible: Poetes Impossibles d’ençà el 2014.

Els seus primers poemaris se situen nítidament en un entorn urbà (Última ronda, La gran baixada, Les ciutats ocasionals); en ells identifiquem un itinerari, un indret — els poemes s’ubiquen en la ciutat de Barcelona— un temps determinat. Són llibres en què explora una poesia essencialment narrativa – discursiva sense defugir la crítica. Hi trobem una evocació dels seus exilis interiors i una imatgeria potent amb un deix de tristor i aspresa.

Possiblement a Nuclear i Cel estàtic d’elevadors es decanta per poemes menys discursius, menys argumentals, més lírics, es despulla del soroll urbà i les coordenades d’espai i temps s’obren, no se circumscriuen tant com en els llibres anteriors. Sempre, però, percebem una cura obsessiva en la construcció del poema i en les paraules amb què basteix la seva poesia.

I finalment arriba Esdeveniment, el darrer llibre, i si acollíem alguna idea preconcebuda de la poesia d’en Mirabete, ens la fa miques. No tan sols trenca amb la narrativitat, sinó que fa una depuració estilística extraordinària i un exercici metalingüístic en què reflexiona sobre els límits i l’experiència del llenguatge.

Si com afirma Heidegger “El llenguatge és l’habitacle de l’ésser” en Ricard Mirabete, en tots els seus llibres, però especialment en el darrer treball, no vol habitar un llenguatge desgastat i previsible, ni un llenguatge retòric amb adjectivació tòpica. Les paraules no ofeguen el lector, s’obren a la reflexió; és la poesia més concisa de l’autor, amb elisions perquè siguem també nosaltres creadors de l’obra.

Un home amb bicicleta

Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard… amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

Nit d’ulls deserts

Sigui com sigui, per fi som a casa.
Era llarga i bruta la ronda civil
-i del tot tristoi el tomb intolerable
per on he amputat la via Laietana-
però he arribat. Sí, embadocat
comptant fanals torts i semàfors girats
fins que he trepitjat el terrat de casa.
Ja no semblava ciutat, Barcelona:
era teoria originària, un principi.
Un desfalc de llums corrents
i cremor d’ulls deserts. Un frau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

L’AVINGUDA BLANCA

Clama secret el vent d’ahir
vora estances cobertes de blau.
Davant dels ulls espurneja l’avinguda
amb punts de referència grocs.
Inútilment em lleva el son
aquest esperar sense cap raó
que em dicta unes hores blanques
que em són refugi vermell, verda ferida.
Ser d’on no hi visc: romandre on no hi sóc.
I fer de mi un cabdell que rodola
vora estances cobertes de blau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

ELL ENS MIRA

Amb les mans lligades
al motor del temps,
ens mira.

Tensa les cordes vocals
i no en surt cap paraula.
Ara escolta una melodia
que d’altres diuen que és el silenci
mentre dibuixa mentalment
l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.

On l’emoció és el dictat del foc primigeni
que promou l’harmonia preestablerta

de molt de temps abans, des de l’origen del so.

Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.

Des d’una altra llum, des de l’origen del so.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

NO ÉS, TAMPOC

No és tan sols un joc
mirar-se de reüll l’ahir
o avançar-se al després.
És només una llum
encesa al lluny que vol
que l’apaguis: l’instant.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

TOT RESSONAVA CEC

Trapezis de la nit: anelles
invisibles es filtraven en el besllum
del nostre vas de vi. Arran
del finestral capturàvem junts les paraules
mentre tot ressonava cec;
però en gotes de cristall
dels nostres llavis purs
en sobresortia la promesa.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

TEOREMA D’UNICITAT

                                           (DE L’EXPLOSIÓ DEL COS

A L’EXPANSIÓ DEL COSMOS)

L’ordre i l’aventura del mar: el banyador.
El llamp del dispers en la unicitat del vers
que erosiona en tu el neguit de ser funció
de l’explosió blanca de la platja solar
o del gris univers.
D’aquest temple teu de llum en l’oli del mar:
la pell del nedador.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

La pedra fereix l’embat del vent
i escurça la nostra mirada.

Davant teu el buit encerclat
la nuesa del dubte:

una pedra que sí

que conté
que roman

després de nosaltres.

Si alço les mans
entre murs

cremo fulla i esperança

és ara un contorn
de verda recança

a camp ras
em guardo l’espiga del dir

era un interrogant
la muntanya extrema

i cremo fulla i cant.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

NOTA DE L’AUTOR

Llavors, el cor necessari arriba a ser aquell que no hem ensinistrat. Metàl·lic, ultralleuger, llis. L’espera blava –o la nit de l’ànima- és travessada per la desaparició que ho impregna tot de por, de pedra, de res. I afirmar que dir –com també escriure- és parlar fluix, creure alt, tornar de lluny i llegir. Llegir, llegir, de res. Sentiu? D’un cor no en farem gran cosa. D’un cos? No en direm grans coses. És l’hora de ser en els noms, ser-ne la seva presència, abrigar-nos el fred de dins amb el d’enfora. Sentiu? Del captiveri ningú no en dóna fe. Tothom se’n riu del vigilant i de qui el vetlla. Però el dia final s’acosta i no és nit, ni sol, ni calç. És blanc. Metàl·lic, ultralleuger, llis.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

Volem expressar el nostre sincer agraïment a en Ricard Mirabete per la gran vetllada de poesia que vam compartir. El nostre convidat va fer un recorregut atractiu i amè per la seva obra poètica, un veritable plaer per a tots els assistents.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El dimarts 26 de febrer celebrem la sessió mensual, organitzada pel nostre grup de poesia, a l’espai VilaWeb. En aquesta ocasió hem convidat en Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) qui ens acompanyarà per parlar sobre l’evolució de la seva poesia, i sobre els temes i interessos principals que estructuren el seu estil i la seva obra poètica.

Ricard Mirabete ha publicat vuit llibres de poesia, al marge de les col·laboracions en diversos treballs col·lectius. El seu primer llibre, Última ronda, va rebre el Premi Amadeu Oller el 1999.

El darrer poemari, Esdeveniment (Edicions Tres i Quatre, 2017) és una obra que ens atrevim a classificar com la més trencadora en la seva trajectòria poètica.

Hi esteu tots convidats!

El passat vint-i-dos de gener vàrem tenir el gran plaer d’assistir i gaudir de la xerrada que van oferir-nos en Xavier Sierra  i en Tomàs Maria Porta sobre en Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 – Vallvidrera 1902).

Us fem un resum de l’acte amb una selecció dels poemes que s’hi van llegir.

En Tomàs M. Porta va iniciar l’acte compartint el record de la predilecció del seu pare per la poesia de Mossèn Cinto Verdaguer i va explicar que un dels primers llibres que li havia regalat era l’Obra completa de Verdaguer publicada per Editorial Selecta.

Sobre la biografia de Verdaguer, molt breument, va ressaltar que el poeta, fill de pagesos, va fer de capellà amb una vocació profunda pel sacerdoci, va gaudir d’una enorme popularitat, incomparable a l’època, de mica en mica va ser defenestrat, va patir problemes amb la burgesia, i encara més amb la jerarquia eclesiàstica. Morí en la misèria i en el seu funeral la gent de totes les classes socials sortiren al carrer en senyal de dol en una de les manifestacions multitudinàries per la mort d’un poeta com poques vegades s’havia vist a Barcelona.

En Tomàs M. Porta va destacar el llibre en prosa de Verdaguer En defensa pròpia que narra la lluita del poeta contra l’oligarquia del seu temps, i que és considerat per Josep Pla el millor llibre en prosa catalana del segle XIX.

Va posar de relleu que els estudiosos afirmen que Verdaguer és l’escriptor fonamental que possibilita la Renaixença i la literatura catalana moderna. D’alguna manera podríem dir que la literatura catalana neix amb Ramon Llull i que, després de molts anys de decadència, reneix amb Verdaguer. En aquest sentit, va manifestar l’opinió que la figura de Verdaguer és una síntesi genial d’allò que hi havia hagut prèviament a ell i crea una nova obra a partir de la qual es desenvolupa la literatura catalana del futur. Tot i la seva importància, va dir que Verdaguer conrea una llengua minoritària i això fa que no sigui a bastament conegut per altres cultures, com passa també, no cal dir-ho, amb Llull, March, Martorell, Pla o Rodoreda.

Porta va aprofundir en la importància de Verdaguer en la literatura catalana analitzant els diferents gèneres literaris que havia conreat i els registres que s’hi troben en la seva obra.

De l’extraordinària prosa de Mossèn Cinto Verdaguer va ressaltar el periodisme autobiogràfic (el recull d’articles publicats a la premsa i que posteriorment conformen el llibre En defensa pròpia), els llibres de viatges (Dietari d’un peregrí a Terra Santa i Excursions i viatges) que el mostren en la seva vessant excursionista i com excepcional captador de paisatges, i finalment un aplec de rondalles, a més de discursos, epistolari, una obra de teatre i traduccions, algunes de les quals es van publicar pòstumament.

Jacint Verdaguer, tot i la seva extraordinària prosa, va indicar Toma M. Porta, és més reconegut com a poeta. L’obra poètica de Verdaguer es pot dividir en tres temàtiques:

Èpica:  El punt àlgid de la seva obra, de factura romàntica, i per la qual és més reconegut: “L’Atlàntida” i “El Canigó”, poesia amb la qual es marca la fita d’omplir el buit de poesia èpica a la literatura catalana i ho fa amb eminència.

Religiosa: voldria ser un poeta místic i atansar-se a San Juan de la Cruz, però el tremp poètic de Verdaguer és molt diferent. En el llibre “Idil·lis i cants místics” trobem més aviat recreació de la poesia popular que no pas estrictament uns poemes d’un misticisme teològicament dens. Porta va assenyalar que Verdaguer era un poeta molt terrenal i, per tant, poc dotat per a la mística. Malgrat això, la difusió que han aconseguit els seus poemes religiosos és extraordinària, molts es consideren gairebé cançons populars.

Patriòtica: manifesta l’amor i l’orgull per la catalanitat en els seus diversos aspectes, lloa les belleses de la terra i les tradicions del país. El poema “L’emigrant” potser seria l’exemple més conegut, inclòs en el llibre “Pàtria”.

Porta va destacar, en general,  tres aspectes de l’obra poètica de Verdaguer:

Una gran ambició literària (L’Atlàntida i el Canigó potser són les dues obres més ambicioses de la literatura catalana).

Una impecable perfecció formal ( Narcís Garolera, un dels millors estudiosos del poeta, diu que en tota l’obra de Verdaguer no hi ha ni un sol vers mal fet).

I finalment una voluntat de ser el poeta nacional de Catalunya (i, per tant, d’esdevenir un poeta popular).

Finalment Tomàs M. Porta va parlar de L’Atlàntida, poema èpic, però descrit amb molt d’encert com un poema geològic perquè les forces de la natura retronen en uns versos terribles, que semblen més infernals que els de Dant. Narra les aventures d’Heracles a la península ibèrica, l’esfondrament del continent dels atlants, la creació de la mar Mediterrània, l’Espanya naixent i el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom. Amb l’Atlàntida Verdaguer guanyà els Jocs Florals en els àmbits de fe, pàtria i amor i esdevingué Mestre en Gai Saber. Per una altra banda, l’obra fou font d’inspiració per a Antoni Gaudí i Manuel de Falla.

Porta va llegir fragments dels Cants III i IV, en què s’expliquen com Déu s’enutja amb els atlants i el càstig que reben.

En Xavier Sierra, per la seva part, va introduir la xerrada remarcant la importància de Verdaguer com la gran figura de la poesia romàntica catalana del s. XIX. Assenyala que viu en l’etapa de la consolidació de la Renaixença, i que triomfa juntament amb Àngel Guimerà als Jocs Florals de l’any 1877. Com és sabuda, la gran transcendència en l’àmbit de la llengua rau en què Verdaguer es considera el creador de la llengua catalana literària. El poeta empra nombrosos vocables i expressions populars, el seu llenguatge literari és de gran riquesa lèxica i aporta nombrosos elements cultes (elements mitològics). Amb aquest bagatge construeix els grans poemes èpics catalans i eleva la llengua catalana a un idioma de cultura.

“Verdaguer va agafar una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i la va convertir en un mitjà d’expressió culte…” (Josep Pla, 1918)

En la temàtica de les obres de Verdaguer sobresurt la incorporació d’elements del folklore i llegendes populars, elements cultes i històrics (lectures d’autors clàssics), una gran imaginació i la mentalitat Romàntica: al·lusió a la natura i exaltació de la sensibilitat individual. Això, juntament amb les directrius ideològiques, el patriotisme (catalanisme conservador), i la fe religiosa de Jacint Verdaguer, conformen les bases de la seva obra literària. Una obra que li proporcionà grans reconeixements, tal com va apuntar en Sierra: Verdaguer és coronat pel bisbe Morgades (1886) com el Poeta de Catalunya i va ser qualificat per Torras i Bages com a Príncep dels poetes catalans.

En Xavier Sierra va dedicar el temps restant de la xerrada a parlar i recitar fragments representatius del Canigó (1885), que va qualificar d’obra mestra de Jacint Verdaguer, de la Renaixença i de tota la Literatura Catalana.

Breument va parlar de la composició, l’estil, la mètrica i l’argument de l’obra, dedicant una explicació final a l’epíleg del Canigó.

Va argumentar la relació entre el format mètric diferenciat en els dotze cants i l’epíleg que componen l’obra, i la temàtica narrativa, ja sigui guerrera, fantàstica i religiosa, de cadascun dels cants. Així, Verdaguer empra formes de la poesia popular autòctona com el romanç popular i les corrandes, formes de la tradició medieval com la cançó de gesta i el romanç heroic  i finalment l’estrofa mistralenca, l’octava i les estrofes de cinc versos pròpies de l’èpica culta.

L’argument, explícit en el subtítol de l’obra: “Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista” el va desenvolupar breument a partir d’aquesta síntesi:

• Història de guerrers protagonitzada pels comtes de Cerdanya i de Besalú.
• Història d’amor entre Gentil, fill del comte de Besalú, i Griselda, una pastora.
• Història màgica: el món de les fades amb la reina Flordeneu, i les seves llegendes.
• Història religiosa: l’abat Oliba, que profetitza el naixement de la nació catalana.

En quant a la tècnica narrativa de l’obra va insistir en la combinació d’èpica i lírica i en la documentació tant geogràfica (recorregut i coneixement dels Pirineus), com històrica, del folklore i les llegendes de la zona on es desenvolupa la narració.

 Cant I (fragment)

 Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.

Lo sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor, d’un colp d’espasa talla,
per abrigar a un pobre, son rivetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
–Mon pare –diu–, voldria ser cavaller com ell.  //

No he feta amb vós contra Almansor la guerra?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donàreu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negàreu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?

–Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
–És hora tanmateix –diu l’altre comte–,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlle anit les armes, jo l’en faré al matí.–

 Cant I (fragment) 

LO RAM SANTJOANENC

Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, malhaja la brossa!;
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.

Cant V (fragment)

 Lo comte Tallaferro va com lo vent
volant per les altures del Pirineu.
Tan bon punt ahir vespre deixà l’aplec,
seguiren-lo els fallaires en reguitzell;
són fills d’eixes garrotxes, tots cepadencs,
germans de les alzines i dels avets.
Per la porta forana baixa a Castell,
se’n puja a Merialles i collet Verd;
tot faldejant la serra de Tretzevents,
s’atura a l’ermitatge de sant Guillem.

Sant Guillem s’està dintre, pregant a Déu,
en creu alçats los braços, los ulls al cel.
Trau lo cap a la porta tantost lo sent:
–Oh comte Tallaferro, no us atureu,
que els sarraïns saquegen Elna i Ceret!

Cant VI (fragment)

Muntanyes regalades

 UNA GOJA VOLANT

Jo veig una rosa vera,
una rosa i un clavell;
ditxosa la primavera
que pot fer-se’n un ramell.
Llur test d’or és la muntanya,
quin gerro tan grandiós!

ALTRA GOJA

No volem gaire, companya,
ara que parlen tots dos.
Mira allí la de Mirmanda.
Què farem a l’arribar?

LA GOJA DE MIRMANDA

Voltem lo cim en garlanda
i posem-nos a cantar.

COR DE GOGES, FENT LA SARDANA

Muntanyes regalades
són les de Canigó,
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.

Sobre l’Epíleg del Canigó, en Sierra va posar de relleu que Verdaguer va afegir a la segona edició del llibre (1901) el poema elegíac Els dos campanars. El poema va ser escrit amb anterioritat al Canigó i havia estat premiat en un concurs de poesia a Perpinyà. El dedicà al bisbe de Perpinyà i Elna, Juli Carsalade du Pont, qui va emprendre la reconstrucció d’ambdós monestirs; el Monestir de Sant Martí del Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà i qui va ser enterrat, per voluntat pròpia, a Sant Martí del Canigó.

En aquest poema, que confereix una lectura diferent a tota l’obra, es produeix un salt temporal des dels inicis del segle XI al XIX, un temps contemporani al poeta. Hi ha un diàleg poètic entre els campanars derruïts dels dos monestirs de muntanya (personificació)

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res: 
caigueren les imatges d’alabastre 
i s’apaga sa llàntia com un astre 
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada 
sols encara hi ha drets dos campanars: 
són los monjos darrers de l’encontrada, 
que ans de partir, per última vegada, 
contemplen l’enderroc de sos altars.

El poema mostra una reflexió profunda sobre el pas del temps, l’enyor dels monjos, la pèrdua de valors (abandó del monestir) i sobre la fugacitat de les obres humanes. Utilitza contrastos: nit/dia, mort/vida, decadència/ressorgiment, per posar en valor l’eternitat i grandesa de l’obra de Déu: la muntanya. Les primeres estrofes són d’un marcat pessimisme i contrasten amb l’esclat de llum, joia i esperança de l’estrofa final. Com a conclusió aplega els ideals de Pàtria i Fe: tot i que els símbols del cristianisme quedin soterrats sempre quedarà viva l’obra divina: la muntanya, i per extensió tota la Pàtria catalana de la mar al Pirineu.

 Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu

Us transcrivim una selecció dels poemes que varen ser llegits pels membres del grup:

Cançó del raier

Só fill del Noguera,
dins un rai nasquí;
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

El bon temps del fadrinatge
el passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D’eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a la ribera
vaig dient: ‘Pas al raier!’

Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada
s’esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.

De cinc trams els rais avio
de la Pobla a Balaguer,
els empenyo i els arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint el rai s’apunta;
quin treball si es desconjunta,
trabucant aquell que el munta
com cavall al cavaller!

Un matí la gent d’Esterri
m’alça el coure tot cridant,
que m’enduia cap a Gerri
el feixuc Mall de Rol•lan.
Jo, veient que al meu darrera
la vall tota s’esparvera,
part damunt de la ribera
el llancí del rai estant.

De les bigues que he enraiades,
se’n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions;
pins i faigs duc cada dia,
d’avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons.

Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
en té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.

Pàtria, 1888

L’emigrant

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes, ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh!, si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Pàtria, 1888

Lo cego d’Alhama

Tot ho ha perdut
lo cego d’Alhama,
son hort sempre verd,
son hort i sa casa,
son pare estimat,
sa mare i germana,
sa esposa i sos fills,
lo niu i niuada,
i ai!, l’enteniment,
finestra de l’ànima.
Tot ho ha perdut,
sinó la guitarra.
Quan pensa en los seus,
amb ella s’abraça,
i ploren tots dos,
i ploren i canten,
com dos cors malalts
de mal d’enyorança.
Ma esposa a on és?
lo cego demana:
– a on són mos fills?,
a on són mos pares?,
me faltaven ulls,
ara tot me falta…
–Ella, gemegant,
respon a ses llàgrimes;
mes en sos gemecs,
lo cego d’Alhama
creu sentir lo plor
d’aquells que tant aima.

Caritat (1885)

La mort de l’escolà

A Montserrat tot plora,
tot plora d’ahir ençà,
que allí a l’Escolania
s’és mort un escolà.
L’Escolania, oh Verge,
n’és vostre colomar:
a aquell qui ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa,
mirau que hermós que està:
n’apar un lliri d’aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l’esquerra
que solia tocar;
lo violí a l’esquerra,
l’arquet a d’altra mà.

Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar.
Lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà;
quan veu l’Escolania
calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen d’entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar;
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va;
les fonts ja són rieres
i les rieres, mar.

Oh patges de la Verge,
bé teniu de plorar,
al que millor cantava
venint de soterrar.
Los monjos també ploren;
sols canta un ermità,
sentint cantar los àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell d’ales obertes
que cap al cel se’n va.

Mentre ell canta pels aires
lo violí sonà.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos u palau:
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raig vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient;
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen,
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum;
Rosa del cel que els serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat lo nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Del llibre Al cel es van llegir tres poemes i es va assenyalar que que el llibre es va publicar el 1905, després de la mort de Verdaguer, bo i que l’autor ja l’havia acabat quan va morir. Forma una unitat amb Flors del Calvari (1896), “germà d’aquelles aspres queixes, i fills d’aquelles penes i dolors”, segons Verdaguer explica en el pròleg del llibre. Segons en Narcís Comadira, “aquests poemes representen el cim més alt de la poesia verdagueriana més personal, no servicial, més moderna.” 

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Al cel, 1905

Anem

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem’s-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
¡Ai!, en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfees
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.
Enmig de l’esgranall
lo bon Jesús m’espera.
Anem-hi tot seguit;
anem-hi, barca meva.

Al cel, 1905

Amor

Vindran l’estiu i l’hivern,
no se’n veurà cap en terra,
sinó la del meu Amor
que de totes és la reina.

Si giro los ulls al cel
la comparo amb les estelles;
boniques són les que obir,
mes totes les senyoreja,
com lo lliri als galdirons,
com l’avet a les ginestes;
elles duraran mil anys,
la mia amor és eterna.

L’acte el va cloure en Xavier Sierra amb la lectura d’un fragment d’Oda a Barcelona,  poema èpic de Jacint Verdaguer premiat als Jocs Florals de Barcelona (1883).

Avant, ciutat dels Comtes, de riu á riu ja estesa,
avant, fins hont empenga ta nau l’Omnipotent:
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reyna encara, ton ceptre es lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrinte Suez y Panamá:
quiscun ab tota una India rienta te convida,
ab l’Assia, les Amèriques, la terra y l’Occeá.

La mar no te l’han presa, ni’l pla, ni la montanya
que s’alsa á tes espatlles per ferte de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni’l geni, aqueixa estrella que’t guía, ni eixes ales,
l’industria y l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolsa flayre de caritat que exhalas,
ni aqueixa fè… y un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pátria té sos hèroes, ses lires los amors:
Clemencia Ysaura encara de roses y englantines
fa cada primavera present als Trobadors.

Lo teu present esplèndit es de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluyta, mes creu, espera y ora.
Qui enfonza ò alsa’ls pobles es Deu, que’ls ha creat.

Pàtria, 1888

Agraïm als nostres convidats, Tomàs M. Porta i Xavier Sierra la magnífica sessió dedicada a Verdaguer que van oferir a un públic que es va mostrar molt interessat durant tot l’acte, amb aportacions enriquidores en el col·loqui que es va entaular. També donem les gràcies molt especialment a l’Aureli Ruiz pel reportatge fotogràfic sense el qual aquesta publicació no tindria la potència gràfica i el valor de record que per a nosaltres té.

Text: Empar Sáez

El passat vint-i-set de novembre vàrem tenir el plaer de dedicar la sessió a la poesia de M. Dolors Coll Magrí, contents i complaguts de celebrar una altra vetllada de bona poesia a l’espai VilaWeb.

Vàrem iniciar l’acte fent esment a una molt bona notícia: la concessió recent, tot just fa un parell de setmanes, del 34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol a la nostra convidada. És un guardó a una poeta que té una trajectòria molt destacable i una obra que excel·leix; ben mereixedora, per tant, d’aquest reconeixement.

Dolors Coll és nascuda a Almenar, vila del Segrià, s’ha dedicat a la docència com a professora de Llengua i literatura i ha estat lectora de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan a Polònia (1989-1992).

Ha publicat cinc llibres de poesia, molts dels quals han estat finalistes de Premis de renom. Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) publicats a Pagès editors, Rostoll (2014, Godall edicions), En sordina (2015, Editorial Meteora) i Corpuscles (2017, Godall edicions). L’obra guardonada amb el Premi Miquel Martí Pol d’enguany, El còdol i els seus cercles, es publicarà a Pagès editors.

Rostoll és el llibre que inaugura la col·lecció de poesia Cadup de Godall edicions, una editorial que precisament ara acaba de celebrar el cinquè aniversari en una posició de prestigi entre les editorials independents.

Possiblement és a partir de la publicació de Rostoll que es produeix una inflexió en la projecció de l’obra de la M. Dolors; els seus darrers llibres han gaudit de més ressò entre lectors i crítics.

L’obra de la M. Dolors Coll Magrí participa d’un arrelament profund a la terra, la terra dels seus avantpassats, situada a l’extrem més septentrional del Segrià. Són diverses les formes en què la terra reviu en la seva poesia: d’una banda en un lèxic diferenciat, autòcton (mixons, bambarols, palometes…, per esmentar-ne alguns exemples), així com  també en les nombroses referències  a les plantes, el tros, els arbres, els fruits, l’aigua, els animals…; són imatges que extreu del món a pagès de la seva infantesa i joventut i són les que empra per parlar de la mort, del fracàs, de l’amor, de la bondat, del dolor… Però, tanmateix no són imatges purament descriptives dels elements de la natura, ni de cap lloc idíl·lic, sinó que van més enllà i superen amb escreix tot allò que es pot percebre. Per damunt de tot creen emocions i creen llenguatge poètic.

Destacaria la densitat plàstica de les imatges que Coll compon i formula; un bon tou de metàfores elaborades i sorprenents, innovadores, ens fan reviure uns orígens que encara que no siguin els nostres provoquen ecos que es perllonguen i ens ressonen endins.

Els seus poemes fan arrels en els lectors, ben fondes, travades a la terra, i són aquestes arrels, vinculades a les seves emocions—i quan la llegim també a les nostres, en un acte creatiu compartit— les que percebem i les que ens lliguen a la seva veu reveladora.

La nostra poeta convidada va fer una xerrada sobre la seva obra, un recorregut pels  llibres, amb comentaris i lectures de cadascun. El col·loqui posterior, interessant i amb substància, va acabar amb la lectura per part nostra d’una selecció de poemes. Us transcrivim algunes de les poesies que es varen llegir durant l’acte.

                                                                            Aparta de mi l’esguard, que m’assereni,
                                                                                  abans no me’n vagi i ja no siguires.                                                                                                                           (Sl 39, 4)

No para mai quieta
l’ansietat,
com cabra
la boja
m’ocupa el mont
de salts
i bels

per a ocupar-se
el temps.

Empunyo
el ganivet
a punt de tall.

En sacrifici
vull degollar-la.

Però no en sé, que l’arma
tan blanca em cau
dels dits
i em punxa
negra el propòsit.

Rés a mida, Pagès editors, 2000

                                                                                       Trepitjaràs lleopards i escurçons,
                                                                                  passaràs sobre lleons i sobre dracs.
                                                                                                                          (Sl 91, 13)

Al blanc de l’ull retinc
reversos d’aigua
rasant
durs còdols
en moll corrent
secret
escàpol

a la pupil·la.

Que a cada embat lo riu
lent esculpeixi
la conca
on molsa
a molsa rastres
del flux
que em fuig

verdegin l’altra
mirada.

Rés a mida, Pagès editors, 2000

al mixó en vol
el d’irisacions canviants
s’alternen rastres de sol amb sol
que s’estimba

i a dins del raig
partícules d’aire visible i el raquis i el canó
i els garfis de les barbes
apropant-te als teus abismes claríssims
trèmuls
de pell gallinàcia

al desplomar-se’t lo temps una ploma
cau lenta
des del plor a la mà
lenta
com aquell pètal en senyal d’inflexió

Niu en blanc, Pagès editors, 2003

només que ones concèntriques des de l’impuls la pedra el riu
s’expandissin enllà de l’horta fins a l’eixorc
i allí florís lo sisè pètal del presseguer
fruités
tant te faria
no recordar el nom de les estacions
llepant-ne el pinyol
tots los temps gustaries en un

Niu en blanc, Pagès editors, 2003

XIII

Em rosega
al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.

I com més m’esmero a fer-la’n
més se m’encongeix
encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

(Escarola)

Rostoll, Godall Edicions, 2014

XXV

No haver sabut ajudar-vos a descloure-us tots els pètals,
a esclarir-vos tots els cels possibles, és la pedra

cantelluda que em tapona les venes.

Rostoll, Godall Edicions, 2014

L’ ESQUER DE L’ILLA

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t’ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l’estrany i el conegut.

Entre un i l’altre se’t dilata el badall per on t’escoles.

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

En letargia

Polseguera aixecada pel ramat d’ovelles.
Un noguer a l’espona.
A través del fullatge, llum de mitja tarda.

Hi planen microscòpics mixonets d’or.
Un pes teu fet miques per sobreeiximent.
Miríades de volves

en suspensió i rajos
fusionats

espellint-se en totes direccions com puntes
de l’estrella solar.

Aquí,
un altre temps en letargia a pesar de les esquelles.

¿També el teu
s’havia apartat adormit en un recer càlid
deixant que el camí seguís tot sol?

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

Aïllant tèrmic

Protectores barbes
se’t desprenen, angelets de pèl

vaporós.
Boirina suspesa
sobre l’herba humida, les bàrbules.

Parsimoniosa
una llepada t’escua el canó. I el raquis

se’t fon com gel a l’obaga.

La caiguda serà tan lenta que ja hauràs oblidat
una memòria a punt de nàixer.

Ni t’adonaràs que et reprens

asseguda a la butaca
amb un fred de més.

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

Moltes gràcies, M. Dolors, hem gaudit d’una gran vetllada de poesia!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

El pròxim dimarts 27 de novembre rebrem la poeta M. Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) a l’espai VilaWeb en un acte literari al què sou convidats.

M. Dolors Coll Magrí, que acaba de rebre el 34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, ens parlarà de la seva poesia, entaularem una conversa amb ella i durant la sessió es recitarà una selecció de poemes dels cinc llibres que fins ara ha publicat.

El seu darrer llibre, Corpuscles, ha estat editat per Godall edicions el 2017. Aquí en teniu un tastet.

L’esquer de l’illa

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t’ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l’estrany i el conegut.

Entre un i l’altre se’t dilata el badall per on t’escoles.

M. Dolors Coll Magrí, Corpuscles

El passat  vint-i-quatre d’octubre vàrem tenir el plaer de conversar amb els autors d’un llibre de poesia ben especial en la seva concepció i en el resultat final. Llavors, els peixos aplega poesia i pintura; una obra en la qual paraula i imatge és vigoritzen mútuament.

La poeta Marta Pérez Sierra i el pintor Jordi Vila Llàcer van desenvolupar nombrosos temes relacionats amb el llibre. De la xerrada vàrem poder esbrinar o intuir les connexions més profundes entre paraula —poesia— i art —en aquest cas pintura—, perquè com ells reivindiquen aquest és un llibre d’artista, no pas un llibre il·lustrat (dues concepcions diferents que ens vàrem aclarir en la xerrada).

Marta Pérez Sierra és llicenciada en Filologia Catalana i ha treballat com a professora. És escriptora, poeta, i a banda de la participació en llibres col·lectius, ha publicat tres llibres de relats (narrativa curta, un d’ells en castellà) i deu llibres de poesia, entre ells Dones d’heura guardonat amb el Premi Jordi Pàmies el 2010 i Ostatge que va merèixer el Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell el 2016.

Voldria realçar, de la trajectòria de la Marta, el seu activisme cultural: promou, coordina nombrosos projectes; destacaria que dirigeix el cicle cultural “Contrapunt poètic” a Sant Feliu de Llobregat d’ençà el 2014.  També ressaltaria la imbricació que les seves obres tenen amb diferents àmbits de l’art: la pintura i la fotografia (en molts dels seus llibres la pintura n’és una part integrant), la música i la dansa que son protagonistes en els recitals, els seus i els que organitza. Inclús el teatre i les titelles que ella manipulava han format part d’alguns espectacles amb textos dels seus llibres.

Jordi Vila Llàcer és pintor, format en l’Escola d’Art i Oficis d’Alcoi i amb ampliació d’estudis a Glasgow i Barcelona, on hi resideix. Ha merescut el primer Premi a la Pintura Jove de la Fundació Banc de Sabadell el 2000. Ha exposat en diverses galeries i centres culturals d’Espanya i Europa i té obra exposada de forma permanent en diferents seus a Catalunya i Espanya.  És amant de la poesia i això l’ha dut a publicar els seus gravats i dibuixos en diversos poemaris i a col·laborar en revistes de poesia i literatura.

Llavors, els peixos és un llibre esplèndid, empeltat de bones imatges poètiques de rica simbologia i que juntament amb les pintures —paraula i imatge es potencien—, ens il·luminen, reanimen els orígens de l’amor i ens apropa una mica més a l’essència de la poesia, al goig de meravellar-se. Els autors ens donen indicis de les lectures germinadores de l’obra, lectures que provenen de la Bíblia: els epígrafs són fragments del Llibre de Tobit, dels Proverbis i Salms de l’Antic Testament, així com del Càntic dels Càntics de Salomó, un llibre sorprenent, un dels poemes d’amor més importants de la literatura universal.

La relació de Llavors, els peixos amb aquestes obres literàries, integrants de la Bíblia,  és molt interessant; les edats poètiques, la nova i la antiga, reviuen en una memòria col·lectiva; la nova desvetlla aspectes de l’antiga i l’antiga reviu d’alguna manera en la nova. Hi reconeixes, en Llavors, els peixos, elements comuns del paisatge del Càntic, sobretot el seu valor simbòlic, i també revius la forta connexió entre Amor i Mort, una idea potent que recorre tot el poemari de la Marta i el Jordi. Fixeu-vos en un vers del Càntic que diu: “L’amor desafia a la Mort.”

En els textos del llibre, breus poemes en prosa, la Marta ha aconseguit parlar de l’Amor, de l’enyor i del goig de l’amor—les dues parts del llibre— amb paraules que posseeixen un so intern i profund. El món real —les seves vivències—, i el món imaginari s’han fusionat en un conjunt d’imatges creadores, les verbals i les pictòriques del Jordi, que aporten un nou valor al llenguatge, ens desperten els sentits i en definitiva ens fan vibrar l’ànima.

De la conversa amb els autors vàrem destriar l’origen del títol del llibre, qüestions relacionades amb la simbologia del peix, ens van explicar la manera com van treballar l’obra i aspectes interesantíssims relacionats amb la creació de les pintures i els poemes.

En la part final de l’acte, el recital, vàrem dir una selecció de poemes del llibre, tot veient les pintures d’en Jordi Vila.

Poema IX (Primera part: De tu en faig enyor)

Has escrit la meva ombra a la volta del cel. No sóc estel, però hi estic cosida. Puc volar fins a tu i desvetllar-te, fer-te pessigolles i descomptar-te. Malgrat la distància que ens separa puc riure tan fort que se t’encomani. També puc fer silenci. Escoltar-te com assages els versos que escriuràs quan jo torni a riure. Ara els dits s’han fet logaritmes i no em surten les paraules. Escriu tu que serves l’alè de tots dos. Que no es perdi aquest poema.

Poema XVI (Primera part: De tu en faig enyor)

S’ha amagat. Tornarà a treure el cap, és un vers cíclic. Com es deia aquell que comença igual que acaba? Enyor. Enyor. Escriu el que vulguis al mig. Una cançó, si vols. Un ball. Una tarda d’hivern freda amb el sol tombant sobre els cotxes de l’avinguda. Un mercat ple de flors. Un pati d’escola sense nens. L’amiga que t’ha traït. La que ha marxat per sempre. El que vulguis. El vers sempre és el mateix.

Poema XVII (Primera part: De tu en faig enyor)

No saber de tu. Tenir veu i entotsolar-se. Tenir dits i distància. Tenir pulmons i ofegar-se. Seure a la vora d’aquell riu, el cabell rinxolat, llarg, molt llarg. Tu amb unes tisores menudes me’l vas tallant. L’aigua s’endú els flocs negres. Com líquens.

Poema XXIV (Segona part: De tot en faig joia)

Aquella noia que veig en el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits, arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en aquella noia.

Poema XXVI (Segona part: De tot en faig joia)

Piano de cua a l’arena de la cala menorquina. Eres llavor i síl·laba. Pa i mel. Rusc i forn. Farina i aigua. Sal i poesia. Les petxines, capses de música minúscules, guarden el teu cant. Faré un sot ben fondo per percebre’t.

Gràcies, Marta i Jordi, per regalar-nos una conversa emotiva, plena de coneixement i bellesa. En tenim un gran record!

Empar Sáez

Fotografies: Ferran d’Armengol

El pròxim dimecres 24 d’octubre a les set del vespre esteu convidats a la conversa amb els autors del llibre Llavors, els peixos (La Garúa Libros-Tanit, 2017). 

La poeta Marta Pérez i Sierra i el pintor Jordi Vila Llàcer han treballat conjuntament en una obra que aplega un recull unitari de poemes en prosa, dividit en dues parts, amb un bloc central de setze pintures que dialoguen amb els textos.

“La contemplació d’aquestes pintures revelen aspectes simbòlics i onírics de Llavors, els peixos, que enriqueixen de forma plàstica, visual, les potents imatges poètiques de Marta Pérez i Sierra.” Teresa Costa-Gramunt.

Parlarem amb els autors del diàleg que s’estableix entre poesia i pintura; ens explicaran com s’ha gestat l’obra, els lligams simbòlics i metafòrics que comparteixen paraula i imatge. La confluència i imbricació entre ambdues, en un mateix nivell, ha atorgat gran unitat i solidesa a aquesta magnífica obra.

Hi sou convidats, no hi falteu!

El passat 25 de setembre vàrem tenir el gran plaer de col·laborar en la presentació i en la difusió d’un projecte artístic-literari que neix amb una clara vocació humanista i de compromís.

El llibre Ponts d’aigua aplega 25 pintures de Joan Pasqual sobre la gran crisi humanitària del nostre temps; s’inspira en les migracions dramàtiques de refugiats a la Mediterrània. Cada pintura s’acompanya d’un poema; vint-i-cinc autors/autores han entomat el repte d’aportar una veu poètica a cada una de les obres, una veu que en el seu conjunt esdevé polièdrica i molt interessant.

Ens va acompanyar l’artista i artífex de l’obra, en Joan Pasqual; d’ell prové la llavor artística del llibre. Ens va explicar com va sorgir la idea i va anar esgranant el procés narratiu de les pintures d’aquesta obra.

També vàrem tenir el plaer de comptar amb la Montse Assens, que ha estat la curadora d’aquest magnífic llibre. Ponts d’aigua està publicat en la col·lecció de llibres d’art que dirigeix Carles Duarte dins Pagès editors. Ell n’és l’autor del pròleg. Tots dos, en Carles Duarte, que no va poder assistir, i la Montse Assens formen part dels poetes participants en el projecte.

També ens va acompanyar l’Elisenda Sala, reconeguda artista plàstica, autora de la introducció del llibre, qui ens va parlar d’en Joan Pasqual.

I vàrem tenir, per suposat, una representació de poetes autors que, juntament amb alguns membres del grup Reversos, recitàrem una bona selecció de poemes del llibre.

A continuació podeu veure algunes imatges del recital.

Per concloure voldria destacar que els drets del llibre aniran íntegrament a l’ONG Catalana Proactiva Open Arms, coneguda per la immensa tasca que desenvolupen a la Mediterrània, salvant vides humanes i donant assistència a les persones refugiades.

Molt agraïts als creadors i impulsors d’aquesta obra artística i els nostres agraïments també per als participants al recital: autors i rapsodes.

Gràcies a l’Aureli Ruiz, autor de les magnífiques fotografies.

El pròxim dimarts 25 de setembre, a les set del vespre, es presentarà el llibre Ponts d’aigua (Pagès editors, 2018); una obra solidària, sobre les migracions, amb pintures de l’artista Joan Pasqual (Barcelona, 1953) i poemes de vint-i-cinc autors i autores dels Països Catalans, alguns dels quals ens acompanyaran al recital.

L’artista Joan Pasqual i els poetes han volgut retre homenatge a tots aquells que moren a la Mediterrània. Els drets del llibre es destinaran a la fundació Proactiva Open Arms, que treballa rescatant a la Mediterrània els refugiats que arriben a Europa fugint dels conflictes bèl·lics, de la persecució i la pobresa. 

No hi falteu! L’art visual i la poesia basteixen ponts solidaris, de compromís, amb una de les crisis humanitàries més dramàtiques del nostre segle.

El passat vint-i-nou de maig vàrem tenir el goig de descobrir una faceta molt poc coneguda del gran escriptor Manuel de Pedrolo: la seva vessant de poeta. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i, amb motiu de l’Any Pedrolo, vàrem comptar amb la presència de la seva comissària, l’amiga i escriptora Anna Maria Villalonga.

Professora de la Universitat de Barcelona i filòloga, l’Anna Maria Villalonga és una gran treballadora de la novel·la negra, és també crítica literària i cinematogràfica. Ha guanyat el premi València Negra 2015, ha coordinat les antologies Elles també maten (Barcelona, Ed. Llibres del Delicte, 2014), Noves dames del crim (Ed. Llibres del Delicte, 2015), i és autora dels llibres Teatre català inèdit del segle XVIII. Examen d’un mestre sabater (Ed. Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 2010), Les veus del crim (Ed. Alrevés, 2013), La dona de gris (Ed. Llibres del Delicte, 2014), El somriure de Darwin (Ed. Llibres del Delicte, 2016) i Contes per a les nits de lluna plena (Ed. Apostroph, 2018. Així mateix, té l’autoria i manté els blogs “El racó de l’Anna”, “A l’ombra del crim” i “El fil d’Ariadna”.

Vilallonga va començar destacant la voluntat de Pedrolo d’abraçar tots els gèneres literaris, de copsar la totalitat, malgrat que va sobresortir per damunt de tot en el gènere novel·lístic. Va escriure més de cent vint obres entre narrativa, teatre, assaig, articles, traduccions…, però la seva vessant de poeta va ser i encara és molt desconeguda, malgrat escriure setze poemaris.

Pedrolo tenia molt clara la visió de servei al país, posseïa una consciencia nacional de pedra picada i aquesta voluntat de servei la va exercir fins a els darrers moments. Era conscient que vivia en un país on no existia una normalitat democràtica i el fet d’escriure, fos en el gènere que fos, restava emmarcat dins d’aquesta direcció. En una altre nació, normalitzada, és possible que Pedrolo hagués escrit sobre unes temàtiques diferents. D’altra banda, la seva consciencia nacional i el fet que no participés en les capelletes literàries i intel·lectuals de l’època, van dificultar molt els seus inicis.

Una altra dificultat fou el decalatge entre l’escriptura de les obres i la seva publicació. Per motius polítics, principalment, moltes de les obres foren publicades moltes dècades després de la creació. I amb la poesia va ocórrer el mateix. La censura el tenia collat perquè Pedrolo era insubornable, absolutament honest en les seves accions i no va afluixar mai en el seu ideari. Creia, sobretot, en la llibertat. Marxista, ateu, filòsof, era un gran defensor de la igualtat de les persones dins el reconeixement de d’internacionalisme.

Un darrer fet que el va perjudicar fou, paradoxalment, l’èxit de la seva novel·la Mecanoscrit del segon origen. Aquesta obra ha amagat durant molts anys la resta de la seva producció, malgrat que no sigui la seva novel·la més important.

Els tentacles, escrit el 1945, fou el seu primer poemari, que no es va publicar fins el 1996 dins de la poesia completa. El segon, Ésser en el món, escrit el 1948, es va publicar, finançat pel seu pare, i es van vendre vuitanta exemplars. Després vindrien Ésser per a la mort (1949), i Documents (1950), que no es van publicar fins anys més tard. Simplement sobre la terra, escrit el 1950, es va publicar el 1983 i se’n van vendre uns 250 exemplars. Donada aquesta minsa difusió, contrària a la que Pedrolo desitjava, és possible que pensés que per aquest camí no arribaria on volia.

El següent poemari va ser Dimensions mentals (1951). Reixes a través, Roba bruta, He provat un gest amarg, Visat de trànsit, Sonda del temps, Esberla del silenci i Veus sense contacte, del 1951 al 1959, no van veure la llum fins a la publicació de les obres completes, el 1996. Però, tanmateix, del llibre de poemes  Arreu on valguin les paraules, els homes, publicat el 1966 se’n van vendre uns 1500 exemplars. “Addenda” i  “Us convida a l’acte” van concloure la seva obra poètica l’any 2000.

Pedrolo era un home existencialista i aquest existencialisme no l’abandonarà mai. En la primera etapa de la seva obra poètica la mort hi és molt present; d’aquí els títols de moltes de les seves obres (Ésser en el món, Ésser per la mort, per exemple) Què fem aquí, què podem fer, com podem tirar endavant, es pregunta Pedrolo. La segona etapa poètica és la militant. És una poesia més realista, impregnada de lluita política, combativa. I la darrera etapa de la poesia pedroliana és l’experimentalisme; treballa el textualisme, experimenta amb el llenguatge, s’emmiralla clarament en la poesia simbolista, en el sentit de vincular poesia i coneixement.

Pedrolo no creu en la mètrica ni en la rima, no escriu poemes caracteritzats pel lirisme, és una poesia, la seva, molt indagatòria, realista. Utilitza la poesia com una eina de transformació. Ens diu que si la poesia no ens sacseja, si no ens commou, no serveix de res. Pedrolo era l’antibanalitat, defugia la trivialitat, utilitzava el llenguatge per dir coses importants. La seva veu es manté fora del poema per explicar una realitat en clau poètica. Escriu per emocionar sense caure en el sentimentalisme, roman en la distància, genera una imatge de modernitat.

Manuel de Pedrolo no deixarà mai d’escriure poesia. Continuarà investigant i així és com arriba finalment a la poesia visual, tipus Brossa, la seva darrera etapa poètica, on utilitzava tot tipus de materials com, per exemple, fulletons d’actes on era convidat.

En resum, Pedrolo utilitza el llenguatge poètic per explorar-se a si mateix i per explorar el món, fent-ho des de la distància; mai no cau en l’ensucrament, s’insereix en el simbolisme i el realisme, militant, combatiu i de lluita per la llibertat.

A continuació, els membres de Reversos vàrem recitar poemes de Manuel de Pedrolo, alguns dels quals els trobareu a continuació.

Agraïm de tot cor la xerrada d’Anna Maria Villalonga, el seu coneixement i la transmissió de la seva vitalitat, personal i literària. Moltes gràcies, Anna!

Aleix de Ferrater

La nit que puja com un tall,
la sents?
la grapa que ens despulla
o ens captura, presentment
manyaga encara i riallera,
confusa i colpida però
d’aquest intent d’asimetria
on troben conhort els vivents;
eixa pedrera on, poderosa,
s’engreixa i tiba lentament
la massa destructora i muda,
aquest raïm d’humanitat
on els sanglots ja no fermenten
i, nus, els dies són caiguts,
o enduts com veles estripades…

La  nit,  la  nit!
El llop famèlic
que ja ens conquista des de dins
i ens organitza o ens enarta
entre cèlics enlleïments;
l’afrau rumbosa de petjades
que ens insinua el seu encís
o ens l’imposa, i ens priva, geni,
d’aquest desordre on malversem
els dons insolents on som vida
o presa que el vespre s’enduu.

O llorda i severa substància,
sóc odi de tu i sóc amor,
aquest esquinç on la matèria
s’assassina inconscientment,
o s’endureix per a enganyar-te,
estafa eternal que em commou,
en la qual cerco ma venjança
de carn així retuda en va
i desesperada…

Sóc home,
l’infant crescut i defraudat,
sense joguines ni carícies,
i aquest món orb al meu entorn,
agombolat per la nit densa,
la sents?
que puja com un tall.

Ésser en el món (Poemes, 1948) 

No sé què em posseeix

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Reixes a través (Poemes 1944-1952) 

Ací l’amor
és la substància
bella i perenne,
cega i final,
òrbita antiga
que ens commovia
en el cant; és
com la veu lenta
que reposa
d’un afany àvid
i poc segur,
d’un foll combat
sense victòria;
és com el llavi
tendre i proper
que els besos fuig,
com la ditada
que el tacte evita,
com el somriure
geniva endins
quan algú, dona
o infant, ens mira.

***

Ací l’amor,
dens i profund,
oblida els noms:
només la terra,
ara per sempre,
té gust de terra
per tothom.

Veus sense contacte (Poemes, 1959) 

Fotografies: Aureli Ruiz

Enguany commemorem el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990), un dels escriptors més prolífics i polièdrics de la literatura catalana. El nostre grup, per celebrar aquesta efemèride, ha volgut dedicar una sessió a la poesia de Pedrolo.

El proper dimarts 29 de maig descobrirem, sota el guiatge de la comissària de l’Any Manuel de Pedrolo, Anna Maria Villalonga, la vessant literària més desconeguda de Pedrolo; la poesia, que inclou també poesia visual.

He escollit aquest camí quan podia haver fet com la majoria d’homes: limitar-me. Penso, doncs, en unes reixes a través de les quals el cel és blau i immens. I això és cert encara que siguin, també, certes les reixes.

Manuel de Pedrolo, Reixes a través (Poemes 1944-1952) (Dins: Manuel de Pedrolo. Obra poètica completa, Pagès editors, 1996)

Hi sou tots convidats!

El passat 17 d’abril vàrem tenir el plaer de comptar amb Josep Maria Lluró, expert en la figura de Pasolini, qui ens va oferir una xerrada sobre la poesia d’un dels grans artistes i intel·lectuals del segle XX.

La conferència de Lluró va ser brillant, com la que vaig tenir ocasió de gaudir fa uns mesos, durant la Setmana de la Poesia, Rauxa, a Terrassa. Ha sigut un veritable honor tenir-lo com a convidat del grup Reversos i li volem tornar a agrair la seva interessant, profunda i sàvia exposició.

Pier Paolo Pasolini, escriptor brillant, compromès i polifacètic (va conrear diferents gèneres literaris, com poesia, teatre, narrativa i assaig), però possiblement és més conegut com a director de cinema. Pasolini entenia la poesia com un bé suprem, el darrer refugi, com una de les expressions artístiques, junt amb el teatre, menys consumibles. Lluró ens va donar les claus per aprofundir i entendre la seva obra poètica, per trobar la poesia no només en els seus llibres de poemes, sinó en les altres manifestacions artístiques que va desenvolupar Pasolini i en la seva intensa vida.

Josep Maria Lluró ens va parlar de les grans ferides del poeta, del context social i polític en què va viure, dels seus referents, els inicis, els poemes en Friülà, la singularitat de la seva poesia… Una exposició deliciosa que va incloure la lectura comentada del poema “El ploriqueig del qual parlava Marx” del llibre Transumanar e Organizzar  (1971) en una traducció de Josep Ballester i Enric Salom que apareix a l’antologia El Plany de l’excavadora (Bromera, 2001).

Una breu presentació del nostre convidat:

Josep Maria Lluró és professor i director de l’Escola Montagut de Vilafranca del Penedès. Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Geografia i Història, per  la Universitat Autònoma de Barcelona i Doctor en Humanitats per la UPF amb la tesi: Pasolini en Context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra (2016). Ha publicat articles pedagògics, articles d’anàlisi de la relació de la literatura en els desenvolupaments històrics de les societats, i estudis sobre poetes contemporanis, a banda de Pier Paolo Pasolini; Quaderns de Versàlia, IV), ha fet estudis sobre Miquel Bauçà, Albert Roig, Andreu Vidal…. Ha traduït l’escriptora francesa Louise L. Lambrichs, ha coordinat el llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011) i ha col·laborat en el volum col·lectiu coordinat per Arnau Pons, Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor, 2012).

Dansa de Narcís

Jo sóc negre d’amor,
ni noi ni rossinyol,
sencer com una flor
desitjo sense desig.
M’alço entre les violetes
mentre es va fent clar,
cantant una cançó oblidada
a la nit sempre idèntica.
M’he cridat: «Narcís!»
i un esperit amb el meu rostre
enfosquia l’herba
amb la claror dels seus rínxols.

[De Suite furlana, 1944-49. Versió de Ramon Carreté Parera]

Dansa di Narcis

Jo i soj neri di amòur
né frut né rosignòul
dut intèir coma un flòur
i brami sensa sen.

Soj levat ienfra li violis
intant ch’a sclariva,
ciantànt un ciant dismintiàt
ta la not vualiva.
Mi soj dit: «Narcìs!»
e un spirt cu’l me vis
al scuriva la erba
cu’l clar dai so ris.

A la meva nació

Ni poble àrab, ni poble balcànic, ni poble antic,
sinó nació vivent, nació europea:
i què ets? Terra de nens, famolencs, corruptes,
governants doblegats als terratinents, governadors
reaccionaris, picaplets untats de brillantina i amb peus bruts,
funcionaris liberals tan carronyes com els beats,
una caserna, un seminari, una platja, un bordell.
Milions de petits burgesos com milions de porcs
pasturen donant-se empentes sota edificis indemnes,
entre cases colonials escrostonades com esglésies.
Precisament perquè has existit, ara no existeixes,
precisament perquè fores conscient, ets inconscient.
I tan sols perquè ets catòlica no pots pensar
que és el teu mal tot el mal: culpa de cada mal.
Enfonsa’t en aquest formós mar teu, allibera el món.

Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo, 1961
(Traducció al castellà: Olvido García Valdés)
Traducció al català: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
no sent davant de mi tota la vida…
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de solitud és l’única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
que ve abans, en l’ocàs de la juventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera
se la notte ha un sapore di notti future
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento più, davanti a me, tutta la vita…
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventù.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

A la bandera roja

Per a qui sols coneix el teu color, bandera roja,
has d’existir de debò perquè ell existeixi;
qui era cobert de crostes i cobert de llagues,
el jornaler es converteix en captaire;
el napolità en calabrès, el calabrès en africà,
l’analfabet en búfal o bé en gos.
Qui amb prou feines coneixia el teu color, bandera roja,
ara ja no et coneix, ja ni de vista;
tu, que et glories ja de tants èxits burgesos i obrers,
torna’t de nou parrac, i que et brandi el més pobre.

La religione del mio tempo, 1961 (Versió de Ramon Carreté Parera)

Alla bandiera rossa

Per chi conosce solo il tuo colore, bandiera rossa,
tu devi realmente esistere, perché lui esista:
chi era coperto di croste è coperto di piaghe,
il bracciante diventa mendicante,
il napoletano calabrese, il calabrese africano,
l’analfabeta una bufala o un cane.
Chi conosceva appena il tuo colore, bandiera rossa,
sta per non conoscerti più, neanche coi sensi:
tu che già vanti tante glorie borghesi e operaie,
ridiventa straccio, e il più povero ti sventoli.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

Súplica a la meva mare

És difícil de dir amb paraules de fill
això a qui en el cor tan poc m’assemblo.

Tu ets l’única al món que sap, del meu, de cor,
allò que sempre ha estat, més que cap altre amor.

Per això t’he de dir el que fa por conèixer:
dins de la teva gràcia hi neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això és condemnada
a tanta solitud la vida que m’has dada.

I no vull estar sol. Tinc fam mai sadollada
d’amor, d’aquell amor de cossos sense l’ànima.

Que l’ànima és en tu, ets tu, i tu
ets la mare i el teu amor m’és una esclavitud:

he passat la infantesa esclau d’aquest sentir
tan alt, irremeiable, d’un immens compromís.

Era l’únic sistema de sentir-me implicat
dins de la vida, l’única forma: ja s’ha acabat.

Sobrevivim: en la confusió
d’una vida represa fora de la raó.

Ah, sisplau, t’ho suplico: no et vulguis pas morir.
Sóc aquí, sol, amb tu, en un futur abril…

Poesia en forma de rosa, 1964  (Traducció: Narcís Comadira – Quaderns de Versàlia, VI)

Pere II

(…)

Dimecres, 6 de març

…però quan, a altes hores de la nit, des dels nous somnis
dominats per una Autoritat amb l’esguard
d’ocell heràldic, torne a casa, què passa
en la casa que la nit fa més remota
en la seua humilitat, als fastos dolorosos de la poesia?
Un sospir, que es repeteix, seguit d’un lament.
No és l’aixeta de la pica, o una canonada
en alguna mítica estança buida, no és la grava
del jardí de la clínica, en el cor de la nit.
És ella, que no té son, i en el fons
de la seua vellesa d’ocellet que no emigra,
que el veus sempre al teu costat, en la foscor dels hiverns,
ha trobat per lamentar-se una veu que quasi ni és humana,
que a penes reconec, i que ni ella reconeixeria,
laments que ja existien al món, i fets seus
en la seva solitud de mare d’un fill sense fills.

Poesia en forma de rosa, 1964 (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

COMUNICAT A L’ANSA (UN GOS)

Ai, gos, aturat a la vorera de la via Prenestina
que mira aquí i allà abans de travessar el carrer.
Mai no es queixa de res: ho accepta tot.
Mai no ha de defensar cap dignitat, a causa de la seva bondat.
Vet aquí la meva conclusió:
la resignació no té res a envejar a l’heroisme.

Transhumanar i organitzar, 1971 (Dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

La Itàlia feixista

La veu de Dante ressona en aules desesperades
Pobres homes eren els encarregats d’ensenyar
com ser herois, al gimnàs; ningú s’ho creia
Després les places s’omplien d’aquests incrèduls
n’hi havia prou amb dues astes, l’empostissat
roba ordinària pintada de vermell
de blanc i de verd; i de negre; n’hi havia prou
amb pocs símbols tronats, àligues i feixos de fusta o d’estany;
cap espectacle va ser mai tan econòmic
com una desfilada d’aquells temps
Els vells i els joves de comú acord
desitjaven grandiositat i grandesa;
milers de nois desfilaven,
alguns d’ells “escollits”, els altres simple tropa;
com una estasi perduda enmig dels segles
aquells matins de maig o de ple estiu
el món rural entorn
Itàlia era com una pobra illa enmig de les nacions
l’agricultura anava de baixa
i els camps amb poc gra eren un oceà immens
on cantaven tords, aloses, els atònits ocells del sol
Les concentracions es dispersaven a les llotges queia la brisa
i tot era veritat,
les banderes continuaven onejant
al vent que no les reconeixia.

Versos 1972 – 74 (Dins Quaderns de Versàlia, VI. Traducció de Narcís Comadira)

Molt agraïts, Josep Maria, va ser un plaer immens!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz