«Conversa sobre poesia amb Gemma Arimany» Recital de poemes musicats amb Arnau Tintó a la guitarra

0
Publicat el 18 de maig de 2024

El dimarts 28 de maig mantindrem una conversa sobre poesia amb la poeta Gemma Arimany. També tindrem el luxe d’escoltar la seva veu cantant poemes musicats amb l’acompanyament d’Arnau Tintó a la guitarra.

Gemma Arimany va néixer a Olot en 1980. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i treballa com a professora de llengua i literatura catalanes.

El 2003 va publicar el seu primer poemari, Ferro trencadís (XXVII Premi Martí Dot 2002). Posteriorment n’ha publicat tres més: Ulls a través (2010, XV Premi de poesia Miquel Martí i Pol), Colors Primaris (2019, Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer) i Glatir (2023).

Ha participat en l’obra Poesia a la frontera. Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana (2011). És una de les tres poetes de Baix Continu 2021 (ARBAR) amb el recull Arran de la Bardissa, i autora del llibre de contes De portes endins (2003, Premi Ciutat d’Olot de narrativa experimental).

Crea, juntament amb Arnau Tintó, el grup Mecànica Orgànica: interpreta cançons i poemes propis en recitals que combinen poesia i música (guitarra). El 2018, amb la Montse Maestre funda Revers, formació amb què fan recitals amb la voluntat de difondre i fer conèixer la poesia catalana arreu.

Hi esteu convidats!

«Philip Larkin, un gran poeta anglès» Xerrada de Josep M. Jaumà

0
Publicat el 13 de maig de 2024

El passat trenta d’abril vam tenir el gran plaer de rebre de nou a Josep M. Jaumà, per parlar-nos de la poesia de Philip Larkin. Tot just fa un any ens va oferir la magnífica xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot.

Jaumà, gran coneixedor i admirador de la poesia de Larkin, és doctor en Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona amb una tesi precisament sobre la poesia de Philip Larkin. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha traduït principalment poetes en llengua anglesa moderns com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost i W. B. Yeats, entre altres. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (2021).

Ha rebut diferents premis: destaquem els dos Premis de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Josep M. Jaumà va introduir la poesia de Philip Larkin a casa nostra, tal com ens explica Marcel Riera en el pròleg del llibre Finestrals (High Windows). Quan ningú no coneixia Larkin a Catalunya, Jaumà va traduir cinc poemes del llibre The Whitsun Weddings (1964), publicats en versió bilingüe a la Revista Quaderns Crema, el 1982; el mateix any va escriure un article sobre Larkin en la Revista Els Marges: “El llindar gastat i el poeta Philip Larkin”; i el 1986, pocs mesos després de la mort del poeta anglès, Edicions el Mall va publicar l’antologia bilingüe, Aquí. Trenta poemes, traduïda pel nostre convidat. Aquest llibre és una joia per l’acurada selecció de poemes i la gran tasca de traducció. Ara bé, únicament el podem trobar a les biblioteques. En canvi, sí que podem aconseguir a les llibreries les traduccions de Marcel Riera: Finestrals, LaBreu, 2009 (del llibre “High Windows) i La vida amb un forat a dins, extensa antologia editada per Quaderns Crema, 2021.

Així mateix, s’ha traduït al català una de les dues novel·les que Larkin va publicar: Una noia a l’hivern.

Trobareu, a continuació, un resum de la xerrada que va oferir-nos en Josep M. Jaumà sobre l’obra d’un dels poetes anglesos més importants de la segona meitat del s. XX, molt allunyat poèticament de T. S. Eliot.

Josep Maria Jaumà va fer, en primer lloc, una introducció sobre la vida i el context social i històric de l’època en què va viure Philip Larkin i tot seguit va exposar els trets fonamentals de la seva poesia.

Philip Larkin va néixer el 1922 a Coventry, una ciutat que va patir bombardejos intensos durant la Segona Guerra Mundial. Una dada rellevant sobre el seu pare és que el va portar, quan era un nen, a visitar Alemanya en l’època del nazisme. Estudia a Coventry i en els seus primers escrits de joventut imita els Romàntics. El 1940 va a la Universitat d’Oxford (no el van allistar a l’exèrcit per la severa miopia que patia). Allí va conèixer un grup de joves fanàtics del jazz tradicional (posteriorment, seria el crític de jazz del Daily Telegraph). En la universitat continua escrivint poemes; li’n publiquen alguns en revistes i amb els que no li publiquen fa uns quadernets que va mantenir inèdits (se n’han trobat set amb els poemes de joventut mecanografiats i relligats).

El 1945, va continuar explicant Jaumà, una editorial petita li publica el seu primer llibre The Norh Ship, molt allunyat de la poètica del Larkin que coneixem; és un llibre en què, a grans trets, imita Yeats. Quan deixa la universitat, el 1946, en plena postguerra, troba una feina de bibliotecari en un poble petit. Durant aquella època escriurà dues novel·les (Jill i A Girl in Winter) que publicarà sense cap èxit. En 1947 torna a intentar-ho amb el llibre de poesia In the Grip of Light, però cap editor dels set que va visitar a Londres, va accedir a publicar-lo. Aquest llibre queda oblidat (tan sols en les obres completes en podem trobar algun poema).

Finalment, va explicar Jaumà, el 1949 el contracten com a bibliotecari de la Universitat de Belfast, i allí comença el millor Larkin. Hi coneix els grans poetes irlandesos, com el Seamus Heaney, que posteriorment va rebre el Premi Nobel de Literatura. Cinc anys més tard, el 1954 el contracten en la universitat de Hull, al nord d’Anglaterra (Yorkshire), on viurà fins a la mort. A Larkin, segons ressaltà Jaumà, li agradava viure en aquest poble allunyat de Londres; un indret tranquil on rebia molt poques visites. Es va fer càrrec de la biblioteca de la Universitat i en va ser el responsable de l’ampliació; una feina àrdua i satisfactòria que va durar molts anys. El 1955, una editorial petita de Hull li publicà el segon llibre de poemes The Less Deceived. El títol fa referència a les paraules de l’Ophelia, de Hamlet, “I was de most deceived”… El llibre va tenir un èxit immediat (quatre reimpressions en el mateix any que es publica) i és el fonament de la seva trajectòria poètica; Larkin hi troba la seva veu. En aquest canvi de rumb la poesia de Thomas Hardy té una influència decisiva; Hardy era un poeta arrelat en la història i a la quotidianitat.  El nou estil de Philip Larkin copsa la realitat desencisada del país; hi ha una acceptació de la realitat del món tal com el coneixem.

En Josep M. Jaumà va remarcar que Larkin havia publicat el seu primer llibre el 1945; va trigar deu anys a escriure’n el segon; de nou, trigarà nou anys més a escriure’n el següent, The Whitsun Weddings (Faber & Faber, 1964); i tornarà a publicar al cap de deu anys el darrer llibre, High Windows (Faber & Faber, 1974). Quatre llibres de poesia publicats entre 1945 i 1974, i molts poemes escrits, abans i durant aquests anys, que mai no va voler publicar. Per tant, un poeta que ocupa un lloc preeminent en la literatura anglesa i que, sorprenentment, aquesta posició recau sobre un nombre força limitat de poemes publicats.

Pocs anys després de la publicació del darrer llibre, mor (a seixanta-tres anys, el 1985) sense haver escrit gaires poemes més; un dels millors n’és “Aubade” (un poema en què prediu la seva mort).

Sobre el personatge, en Jaumà va destacar que era esquiu amb la premsa, els premis, els actes col·lectius i les festes. Larkin era molt conservador, thatcherista, i es mostrà molt crític amb l’art “modern”.

El nostre convidat va remarcar que la poesia larkiana va connectar immediatament amb el gran públic; uns lectors que formaven part d’una societat frustrada. N’havien patit molt durant la Segona Gran Guerra en un país que havia perdut el seu imperi, el seu lloc en el món. Larkin es posava ran de les coses per tal d’anar penetrant-les lentament, constatant-ne la solidesa o la fragilitat, preguntant-se sobre elles i el món. Contemplava la vida com una frustració de les esperances; el poeta sempre opta per la soledat i l’art com a únic camí per autorealitzar-se, però que, tanmateix, no el poden satisfer. Considerava la vida col·lectiva, l’amor, el matrimoni, el sexe…, dispersions d’un mateix; la vida és l’únic que tenim. La mort, per tant, és la gran fatalitat. L’humor de Larkin és sardònic, sovint agressiu, però alhora el que diu és molt seriós, profund i reflexiu. No és una poesia sentimental feta per consolar-nos de forma superficial. Segons Jaumà, la seva poesia, malgrat tot, pot consolar el lector si s’identifica amb la profunditat del discurs del poeta. Larkin fa una reflexió personal molt honesta; no repeteix els tòpics, i escriu amb una veu punyent, reconeixent l’error de la seva posició. Amb tot i amb això hi trobem esperança i compassió, en la seva poesia. També té moments (en grans poemes com “Churg Going”o “The Witsun Weddings”) que desvetllen la possibilitat de transcendència més enllà del seu propi escepticisme i fins per damunt de les desgràcies humanes. Va escriure alguns poemes que parlen de la bellesa (“Lines on a Young Lady’s Photograph Album”) i de la felicitat (“At Grass”).

Josep M. Jaumà va afirmar que Larkin compartia moltes semblances amb el gran romàntic Wordsworth, tot i que d’entrada no ho sembli. Philip Larkin respecta rigorosament la tradició poètica: manté l’estrofa, el metre i la rima clàssics. Ara bé, el llenguatge que hi trobem dins d’aquest esquema és col·loquial i alhora ric, a voltes cru, en definitiva el llenguatge que fem servir en la vida quotidiana. El gran mèrit de Philip Larkin és que el lector, en llegir els seus poemes, no s’apercebi d’aquesta forma; que la lectura llisqui com en un text conversacional. El treball que fa, per tant, és intens i rigorós; hi ha poemes que va trigar sis anys a acabar-los. De molts en feu vint, trenta, o més pàgines d’esborranys corregits i, com ja ens va explicar en Jaumà, deixà molts poemes inacabats o sense publicar. Larkin ens parla amb mots naturals en el seu ordre natural i estableix una relació directa amb el públic lector disposat a emocionar-se.

En Josep M. Jaumà va començar llegint un poema que ens parla del moment en què el jove Larkin troba dispesa en el poblet on exerceix la primera feina de bibliotecari.

 

MR. BLEANEY

«L’habitació de Mr. Bleaney; aquí
visqué quan treballava a Bodies, fins
que se’l van emportar.» Esfilagarsades
cortines curtes amb flors deixen veure

un terreny ple d’herbots i de brutícia,
per construir. «Mr Bleaney tenia
cura del meu jardí personalment.»
Llit i cadira recta, una bombeta

de seixanta, cap lloc per bossa, llibres
ni penjador. «Me la quedaré.» I jec
on Mr Bleany jeia, i faig servir
el seu mateix cendrer-record, i miro

d’ofegar amb cotó fluix a les orelles
els sorolls de la tele que ell li va
fer comprar. Ja em sé els hàbits seus. com l’hora
de l’esmorzar, o si preferia suc

o salsa; les sortides anyals, sempre
alas mateixos indrets: la gent de Frinton
que el tenien amb ells per les vacances,
i per Nadal a Stoke, amb la germana.

Però si contemplava el rígid vent
empènyer els núvols, jeia al ranci llit
dient que això era casa, somrient
i tremolant, sense espolsar el temor

que la manera com vivim mesura
allò que som, i que als seus anys i encara
sense res més que un caixot llogat era
que no valia gaire més, no ho sé.

 

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Les noces de Pasqua (The Whitsun Weddings, 1964)

Els components del grup vam llegir una selecció de poemes de Philip Larkin, amb els comentaris pertinents d’en Jaumà.

 

FINESTRALS

Quan veig una parella de xiquets
i em penso que ell la carda i ella pren
la píndola o que porta un diafragma,
ja sé que això és el paradís

que els vells han somniat tota la vida…
capteniments i promeses deixats
de trascantó, com un tractor antiquat,
i els joves, tots avall pel tobogan

de la felicitat inacabable.
Però em pregunto si fa quaranta anys
algú em mirà i pensà: Això serà viure;
ja sense Déu ni suar en la foscor

per l’infern i la resta, o amagant
el que pensaves del mossèn. Els d’ara
baixaran lliurement pel tobogan
com condemnats ocells. Però a l’instant

més que paraules veig alts finestrals
amb vidres plens de sol
i, més enllà, l’aire blau i pregon
on no hi ha res, ni és enlloc, ni té fi.

 

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Finestrals (High Windows, 1974) dins Aquí. Trenta
Edicions del Mall, 1986

SIGUI AQUEST EL VERS

T’han ben cardat, els teus papàs;
sense voler, però ho han fet.
T’han passat tots els seus defectes
—sols per a tu— i algun de més.

Però també els van cardar a ells
uns altres folls amb vells jaqués
que s’escanyaven l’un a l’altre
i alhora es feien els severs.

Passa de mà en mà la misèria
que es va esfondrant com un abís.
Tu, doncs, tan aviat com puguis
toca el dos i no tinguis fills.

 

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Finestrals (High Windows, 1974) dins Aquí. Trenta poemes
Edicions del Mall, 1986

VERS DE SOCIÉTÉ

La dona i jo hem escrit a uns quants beneits
per si volien venir a perdre el temps
amb nosaltres. Vindràs? I un colló, amic.
El dia ja s’acaba.
Alena el gas, hi ha remor d’arbres foscos.
Benvolgut Warlock-Williams: —doncs— Em temo…

Que estrany com es fa dur d’estar tot sol.
Podria, si ho volgués, passar-me els vespres
amb un got de xerès aigualit, fent
que escolto el xafardeig d’una bruixota
que no ha llegit res fora de La Moda:
pensar en tot el temps lliure que ha volat

cap al no-res, havent-lo omplert només
amb cares i coberts, no aprofitant-lo
sota d’un llum sentint el pas del vent
i sortint a mirar la lluna prima
afilada per l’aire.
Una vida; amb renys ens han fet creure

que Tota solitud és egoista.
Ningú ja no creu més en eremites
parlant amb Déu (que tampoc no hi és); tots
voldríem sempre afecte, que vol dir
que l’haurem de tornar.
La virtut social. ¿Són les rutines,

jugar a ser amables, com anar a l’església?
¿Ens avorreixen, no ho sabem fer bé
(parlar amb un ase del seu neci llibre)
mes tractem de sentir-ho, car, per groller
que ho fem, ens mostra el que hauria de ser?
Massa subtil, massa decent. Oh llamp,

només els joves s’estan sols i lliures.
S’escurça el temps per a la companyia
i seure sota un llum sovint no ens porta
pau, sinó d’altres coses.
Més enllà hi ha el fracàs i la recança
xiuxiuejant: Warlock-Williams: i tant!…

 

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Finestrals (High Windows, 1974) dins Aquí. Trenta poemes
Edicions del Mall, 1986

XX

Veig que arrosseguen una noia
pels canells, per un camp de neu brillant,
i no hi ha res dins meu que es resisteixi.
En altres temps no hauria estat així,
m’hauria mort de gelosia inútil;
ara sembla que em manqui subtilesa
i sóc senzill com el que veig:
no res més que un parell d’ulls febles.

Hi ha neu pertot,
neu dins la llum encegadora.
Fins neu a flocs als cabells d’ella
mentre riu i embranzeix i fa que lluita;
i malgrat tot em sap cap greu,
no sento ni la fúria ni la joia
d’ella dins meu,
ni ho sentiria contemplant-la una hora.

Segueixo passejant, doncs. Potser tot
el meu desig (malaltissa esperança
d’esdevenir com ara ella) s’ha fos.
Per primer cop estic content de veure
amb quin pobre morter i amb quins maons
haig de bastir, sabent que no podré
ni en setanta anys arribar a ser més home
que avui: un sac damunt de dos bastons.

Segueixo passejant. Però el primer
maó ja està posat. ¿Com, si no,
dos vells esparracats traient la neu
m’enardirien altre cop?
¿Com traurien la noia del meu cor
sense fer res més
que estar tossint al sol,
ajupir-se i llençar neu dins d’un carro?

Tanta bellesa m’asseca la gola.
Ara ells expressen
tot el plaer de dur un abric gastat,
d’actuar amb pacient desesperança
i d’ignorar els silencis de la mort,
no pensant més enllà d’allò que toquen,
d’envellir i, tanmateix,
seguir endavant sense alè, inútilment.

Oh maleïts aclariments i versos!
Ser aquella noia!… però no és possible.
Ara la meva tasca ha de ser aprendre
quants cops haig d’ajupir-me a treure neu:
i fins que visqui repetir
que tot és fet i refet
a cops de pala;
que cada dia i gest desesperats

basteixen els cimals des d’on l’esperit
salta: bèstia tan innocent
i fabulosa que mai no dorm;
si jo servés contra tot argument
la imatge com de neu d’un unicorn
potser davallaria finalment
i en mi es vindria a aixoplugar
posant-me el seu corn d’or dins de la mà.

 

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre El vaixell del nord (The North Ship, 1945) dins Aquí. Trenta poemes
Edicions del Mall, 1986

PARLAR AL LLIT

Parlar al llit hauria de ser més fàcil,
jeure-hi junts ve de molt enrere,
un emblema de dues persones que són sinceres.

Però el temps passa cada cop més silenciosament.
A fora, el neguit incomplet del vent
alça i escampa els núvols dalt del cel,

i ciutats fosques s’amunteguen a l’horitzó.
Cap no es preocupa per nosaltres. Res no mostra per què
a aquesta distància única de l’aïllament

cada vegada és més difícil de trobar
paraules que siguin a la vegada certes i amables,
o gens falses i gens desagradables.

 

Del llibre Les noces de Pasqua (The Whitsun Weddings, 1964) dins La vida amb un forat a dins. Poesia escollida.
Traducció de Marcel Riera
Quaderns Crema, 2021

IGNORÀNCIA

És estrany no saber res, no estar mai segur
de què és veritat o correcte o real.
però estar obligat a puntualitzar «o això em sembla»,
o «doncs bé, diria que és així»,
«algú ho ha de saber».

És estrany desconèixer com funcionen les coses:
la seva traça per trobar el que necessiten,
el seu sentit de la forma i la meticulosa disseminació
de la llavor, i la voluntat de canviar;
sí, és estrany,

fins i tot vestir aquest coneixement—perquè la nostra carn
ens envolta amb les seves decisions—
i tanmateix gastar tota la nostra vida amb imprecisions,
que quan comencem a morir
no tenim ni idea de per què.

 

Del llibre Les noces de Pasqua (The Whitsun Weddings, 1964) dins La vida amb un forat a dins. Poesia escollida.
Traducció de Marcel Riera
Quaderns Crema, 2021

AQUÍ

Desviant-me del trànsit i les ombres
industrials i riques, cap al nord
tota la nit; desviant-me per camps
massa empobrits per poder dir-ne prats,
i ara i adés un lloc amb nom grotesc
i obrers matinadors; vaig, solitari,
envers cels, espantalls, pallers, faisans
i llebres, vora el riu lent, eixamplant-se,
núvols d’or apilats i fang que brilla,

confluint amb sorpresa a la ciutat
on s’apleguen estàtues, torres, grues,
carrers amb gra escampat, riu amb barcasses
i la gent dels suburbis que ha vingut
amb trolebusos, per la carretera,
i ara empenyen les portes grans de vidre
cap als seus somnis: robes, atuells
barats, calçats, batidores, gelats,
torradores, rentadores elèctriques…

Gent a preu mòdic, de ciutat i simple,
que viuen on sols vénen venedors
i parents, pastoral que put a peix
amb vaixells i museu de l’esclavatge,
consolats, tatuatges, dones fosques;
i enllà de llur mur toix i hipotecat
alts camps de blat que tot seguit s’ombregen,
isolats pobles on la soledat

clarifica les vides. El silenci
cau, aquí, com la calda. S’espesseixen
les fulles i floreixen les maleses,
van fent via les aigües oblidades,
puja un aire poblat i lluminós;
i més lluny del blau neutre de roselles
fineix de cop vora una platja amb còdols
la terra. Aquí hi ha vida sense límits:
de cara al sol, callada, inabastable.

 

Traducció de Josep M. Jaumà, del llibre Les noces de Pasqua (The Whitsun Weddings, 1964) dins Aquí. Trenta poemes
Edicions del Mall, 1986

Agraïm sincerament la sessió que ens va oferir Josep M. Jaumà sobre la poesia de Philip Larkin. Ens va donar les claus per gaudir-ne, de la seva lírica; va explicar el context històric, social i personal de l’obra d’un dels grans poetes anglesos del segle XX, així com els aspectes fonamentals de la seva poesia. Va ser un privilegi que no oblidarem.

Gràcies a Ferran d’Armengol per les fotografies.

Text: Empar Sáez

«Philip Larkin, un gran poeta anglès» Xerrada de Josep M. Jaumà

0
Publicat el 16 d'abril de 2024

Dimarts 30 d’abril el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens oferirà una xerrada sobre la poesia de Philip Larkin (Coventry, West Widlands, 1922 – Hull, York-shire, 1985).

Josep Maria Jaumà és doctor en Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la poesia de Philip Larkin, dirigida per Doireann MacDermott. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha traduït principalment poetes en llengua anglesa moderns com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost, Shakespeare i W. B. Yeats, entre altres. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021).

Ha rebut diferents premis: destaquem el Premi de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Ha traduït i ha escrit obra docent, assaig i teatre. El seu últim treball per a teatre ha estat Maragall a casa, una obra sobre la vida i obra de l’autor, que es continua representant amb molt d’èxit, d’ençà del 2011, a la mateixa casa del poeta i escriptor modernista.

Josep M. Jaumà va introduir la poesia de Philip Larkin a casa nostra: va traduir cinc poemes del llibre The Whitsun Weddings (1964), en versió bilingüe a la Revista Quaderns Crema, el 1982; el mateix any va escriure un article sobre Larkin en la Revista Els Marges, “El llindar gastat i el poeta Philip Larkin”; i el 1986, pocs mesos després de la mort del poeta anglès, Edicions el Mall va publicar l’antologia bilingüe, Aquí. Trenta poemes, traduïda pel nostre convidat.

Jaumà, gran coneixedor de la poesia de Philip Larkin, ens parlarà sobre l’obra d’un dels poetes anglesos més importants de la segona meitat del s. XX, un exemple excel·lent de l’estil pla en els temps moderns.

Us hi esperem!

Philip Larkin

«Conversa sobre poesia amb Jordi Vintró. Lectura de poemes»

0
Publicat el 16 d'abril de 2024

El passat dimarts vint-i-sis de març van mantenir una conversa amb el poeta Jordi Vintró de la qual disposem del vídeo que compartim en aquesta publicació. Les fotografies de la sessió que teniu a continuació són de Ferran d’Armengol.

Volem agrair al nostre poeta convidat, Jordi Vintró, la seva amabilitat i la magnífica xerrada que ens va oferir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Conversa sobre poesia amb Jordi Vintró. Lectura de poemes»

0

El pròxim dimarts 19 de març mantindrem una conversa sobre poesia amb el poeta i traductor Jordi Vintró, a les set del vespre a l’espai VilaWeb.

Jordi Vintró (Barcelona, 1943) és enginyer informàtic de formació. De jove va viure cinc anys a París on va començar a escriure les seves primeres narracions, publicades en diferents revistes. Ha publicat els següents llibres de poesia: Poemes i dibuixos (1984); Cançons per a en Jaume (1985); Eugeni i altres (1986); Ludwig (1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana actual, Insuficiència mitral (1997), premi Aula de Poesia de Barcelona (edició bilingüe amb la traducció al castellà del mateix autor); Cartes de Sotamà (2006) i la monumental La bassa de les oques (2010).

El 2015 va publicar Poesia Laica, llibre escrit juntament amb Aleix Cort, i el 2019 glossa en prosa cadascuna de les onzenes escrites per Sebastià Bonet en el llibre Obtenir l’Auster Albó. És també autor del llibre de narracions Eugeni i altres (1986).

La seva tasca com a traductor és destacable. Ha anostrat Nouvelles impressions d’Afrique (Noves impressions d’Àfrica), de Raymond Roussel (2014), premi Ciutat de Barcelona de traducció al català; una selecció de poemes de Paul Éluard (publicada per Quaderns de Versàlia el 2017 dins del Quadern Paul Éluard) i una selecció de les Faules de Jean de la Fontaine (2021).

Val la pena destacar que els seus dibuixos il·lustren alguna de les seves obres. Igualment, és aficionat a la música i toca el piano. Col·labora en revistes com Els Marges o El Pont i en el programa de televisió Àrtic.

Al llarg de la conversa parlarem de la seva tasca com a autor de llibres de poesia ben diferents entre ells, així com de la traducció literària.

Hi esteu convidats!

 

Conversa sobre poesia amb Montse Maestre Casadesús. Recital poètic amb Òscar Serradilla a la guitarra

0

El passat 27 de febrer vam tenir el goig de comptar amb la poeta Montse Maestre Casadesús. La seva presència fa que el grup Reversos obri les portes, com en altres ocasions, a veus més enllà de Barcelona i el seu entorn.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és pedagoga, diplomada en Magisteri i Educació Social i gran coneixedora del món educatiu: monitora de lleure, monitora en centres de menors, dinamitzadora de set clubs de lectura a Ripoll i Campdevànol, tant per a persones adultes com per a infants i joves. Així mateix, és mestra d’alfabetització per a persones adultes en una escola de Vic. El seu interès pel món infantil ha fet que actualment també sigui creadora i divulgadora de poesia infantil i juvenil.

Com a rapsoda forma part del grup Revers (un nom molt semblant al nostre i que, per tant, podem considerar-nos cosins poètics) i del grup Carrer de la poesia, 14. Ha guanyat el Premi de narració curta Helena Jubany 2014, així com els premis de Sant Joan de les Abadesses, Montesquiu, Ripoll i Campdevànol.

Ha publicat dos llibres a l’Editorial Trípode: Pell morta (2022), amb il·lustracions de Mainés Vizcarra i pròleg de Sònia Moll Gamboa. I recentment, En un tancar i obrir d’ulls (2023), amb il·lustracions de Delphine Labedan i epíleg de Susanna Rafart. Cal dir que aquest darrer llibre, poesia per a infants en forma de tankes, enceta la col·lecció Mimosa de l’Editorial Trípode, dedicada a la poesia infantil i juvenil. Una gran iniciativa que esperem que tingui un bon recorregut. De moment, ja podem dir que la primera edició es va exhaurir ràpidament.

Vam començar parlant del temps que cal dedicar a la creació literària. Montse Maestre va manifestar: «he pres una decisió de vida: dedicar mitja jornada a l’escriptura, a la lectura i a la preparació dels diversos clubs que dinamitzo, per tal d’obtenir la pau interior que em dugui a aconseguir una qualitat literària». Va afegir que feia poc havia deixat d’impartir les classes d’Educació Social a la Universitat de Vic, per manca de temps. Allí seleccionava i recitava poesia dels seus referents, per ampliar, d’aquesta manera, el coneixement social dels alumnes. «Els que tenim la poesia com a forma de vida hem de transmetre aquest coneixement arreu, també a les classes universitàries».

La importància de l’oralitat en la poesia va ser el següent punt a tractar. Montse Maestre és una bona rapsoda; fa temps que recita poemes en diversos locals com bars, on la gent que no està avesada a aquest gènere pot descobrir-lo. Per Maestre, «l’oralitat és una manera d’exportar el coneixement de la poesia i de col·lectivitzar-la». I va afegir: «la lectura és un acte del jo i l’oralitat és un acte de comunicació entre nosaltres».

Els inicis poètics de Montse Maestre tenen molt a veure amb la recitació. Reconeix que la lectura de Joana, de Joan Margarit, la va commoure profundament i a partir d’aquí va començar a recitar poemes, primer dels altres, i posteriorment va escriure i recitar-ne els propis.

Maestre va reconèixer que l’educació poètica que rebé de petita fou molt pobre: el rodolí i alguns poemes de Joan Maragall, com «La vaca cega». Segons va continuar explicant, es va adonar que existia un gran buit de poesia en el món dels infants i que calia omplir-lo. Aquesta constatació va fer que comencés a dedicar temps a escriure per als més menuts. Va ressaltar que la major part de la poesia per a infants parla bàsicament del món dels animals: la girafa, la balena, el lleó…; els temes poètics habituals eren molt limitats i, doncs, calia fer alguna cosa. D’aquí, la seva dedicació a la poesia infantil i juvenil.

Vam continuar parlant del seu primer llibre, Pell morta. És un poemari que narra un trencament amorós. Maestre l’ha dividit en quatre parts: Preludi, Ferida, Crosta i Cicatriu, amb la intenció de fer-lo entenedor a qualsevol persona no avesada a llegir poesia. Per Maestre, «tothom entén que una pell morta sobra, no és necessària; és el resultat d’un trencament que cal deixar de banda». I sobre les parts del llibre: «Preludi és una discussió davant del canvi, entre la transformació i la metamorfosi. Ferida tothom sap que és, allò que fa mal, que supura i que es pot mantenir oberta més del compte. Crosta, literal o metafòrica, és un procés difícil, i es pot allargar en el temps, amb l’acció de gratar-nos. I finalment, Cicatriu és un senyal que ens ratifica el que hem viscut».

El procés de trencament, diu Maestre, «és una experiència pròpia emmascarada per la literatura. Tot el que diuen els poemes de Pell morta és ficcionat, per tal que arribi un missatge molt proper a la realitat». Reconeix que quan fem poesia estem connectant amb nosaltres mateixos, però és una forma de comunicar-nos, també, amb la humanitat.

A continuació vam parlar del segon llibre, En un tancar i obrir d’ulls. Montse Maestre ens va explicar que aquesta idea va néixer en un curs de poesia a l’Ateneu Barcelonès, on també hi era l’editora de Trípode, Pilar Blasco. Maestre va manifestar l’opinió que els infants i els joves eren menystinguts en el món literari. En acabar la classe, una conversa amb l’editora, que tenia el mateix punt de vista que la Montse Maestre, va determinar que el seu projecte fos l’inici d’una nova col·lecció de llibres de poesia per a infants: la col·lecció Mimosa, a qui desitgem tots els èxits.

En un tancar i obrir d’ulls és un llibre de poesia infantil en forma de tankes, acompanyat d’il·lustracions de Delphine Labedan. El poema es llegeix primer i es troba separat de la il·lustració; un dibuix que apareix en la pàgina següent. A Montse Maestre li interessava molt que tot el llibre tingués la mateixa estructura poètica, «per la repetició que arriba més fàcilment i ajuda els infants». El ritme conduït per la mètrica és un element important. «Repetició i ritme, dos elements que poden generar sinergies amb els infants», va remarcar.

Cal destacar la participació de deu nens i nenes, entre sis i dotze anys, en la creació del llibre. Segons Maestre, «cal fer-los partícips, no només com una forma de nodrir-nos del seu saber, sinó perquè jo els alimentava poèticament i ells, alhora, m’ajudaven a construir tot l’imaginari.  Cada tanka representa un moment efímer de vida i cada nen em va regalar el seu petit moment de vida que en un tancar i obrir d’ulls, si no hi pares esment, es perd». Moments com el d’un nen que li va explicar: «m’agrada observar com fuig l’aigua pel forat de la banyera després de la dutxa. Vida quotidiana, proximitat a les persones, una abraçada; aquests són els temes que els preocupa».

Montse Maestre va remarcar la definició que fa Trípode de la col·lecció Mimosa, i que comparteix: per a nens i nenes que comencen a llegir o que ja fa temps que llegeixen, per a joves i apta per a persones adultes. Així, Maestre, no creu que hi hagi una poesia únicament per a nens, sinó que hi ha una poesia transversal, apta per a tothom. La nostra convidada comparteix el que va aprendre de Sam Abrams sobre la poesia infantil: «en algunes tradicions literàries europees, un bon escriptor de poesia, per ser apreciat de debò, ha d’escriure per a nens i joves i entrar dins els seus cors».

La nostra convidada va destacar què signifiquen per a ella les arts plàstiques i altres disciplines artístiques que l’acompanyen sovint, com la música o la dansa: «Tot és art i tot pot imbricar-se, ser-ne complementari; una emoció pot arribar per la paraula, per una nota musical o per un moviment del cos».

Sobre els seus referents poètics, Montse Maestre ens va recordar que llegeix poesia cada dia i això l’ajuda a ampliar el seu univers intern. Així, ens va esmentar poetes com Felícia Fuster, Antònia Vicens, Mireia Calafell, Sònia Moll, Manuel Forcano, Mary Oliver, Ana Blandiana, Joan Margarit, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit i Gemma Arimany, qui ens acompanyarà en una sessió a Reversos el pròxim mes de maig.

Finalment, parlant sobre els seus projectes, Maestre ens va explicar que, després d’anys i d’exigència, tot just aquest gener ha acabat l’escriptura d’una novel·la. I a banda d’informar-nos que aviat sortirà el segon llibre de la col·lecció Mimosa, escrit per una nena de nou anys, també ens va comunicar que té un nou repte; un llibre de literatura infantil i juvenil en forma de novel·la, en què la poesia serà el nucli de l’obra.

En els clubs de lectura infantil que coordina, Montse Maestre demana sovint als nens i nenes què n’opinen, dels seus escrits. «Cal escoltar-los, diu, i escriure sobre el que els preocupa, això sí, amb un plus de qualitat i un equilibri constant».

Vam acabar la conversa amb un col·loqui amb el públic. Maestre va respondre algunes qüestions: «cal fer notar que la poesia infantil i juvenil va més enllà dels nostres grans referents: Joana Raspall, Lola Casas o Miquel Martí i Pol. «Hi ha molts poetes que escriuen per a infants i cal fer-los visibles; per això, la col·lecció Mimosa vol aportar la veu de poetes consagrats, com Sònia Moll o Susanna Rafart, en els pròlegs, per tal de validar la poesia infantil i juvenil».

Sobre la importància de les xarxes socials, Montse Maestre creu que «la poesia s’ha d’escriure des de la calma i la concentració, tot el contrari del que representen aquestes xarxes. Poden ser un primer pas per a introduir la poesia, però l’objectiu final ha de ser llegir un llibre en paper».

Pel que fa a la memòria a l’hora de recitar poesia, com es feia abans, ella creu que «cal memoritzar poemes, però des d’una memòria natural pròxima a la naturalitat, generant un eco interior».

I finalment, sobre la forma poètica escollida per als poemes del seu segon llibre, Maestre va manifestar que la poesia japonesa, tant el haiku com la tanka, poden ajudar-nos a trobar la calma necessària per a contemplar i crear des d’una mirada més reflexiva.

Montse Maestre Casadesús va recitar, acompanyada a la guitarra d’Oscar Serradilla, una selecció de tankes del llibre En un tancar i obrir d’ulls (Editorial Trípode, 2023):

 

La natura parla

 

Desitjos

Enmig de l’herba,
les flors grogues s’enfilen.
El vent empaita
els angelets: s’envolen,
s’escampen i s’allunyen.

 

 

Coreografia

Ales de seda
verdes, blaves i grogues
dansen amb l’aire.
Com flocs de purpurina,
disseminen el pol·len.

 

Esbós

Ara és un cérvol,
ara un vaixell de vela
i ara un dimoni.
Les figures canvien
en aquest cel d’espuma.

Petricor

Plou. Es capbussa
pels carrers una flaire.
D’argila xopa,
de muntanyes humides
i de brases enceses.

 

Lampyridae

Vora dels marges,
la pols dels estels brota
entre els arbustos.
Resplendent, il·lumina
camins en les nits negres.

 

Percussió

Gotes gruixudes
dibuixen camins d’aigua
a sobre els vidres.
Tot l’espai s’enllumena,
terra i parets retronen.

Trobades: la natura i jo

 

Sonall

Amb passes lentes,
passejo per l’arbreda.
Un so m’assalta
(és el vent que belluga
les fulles dels vells trèmols).

 

Vora el mar

L’onada em troba
i em mulla els peus descalços:
m’enfredoreixo.
Vull que la sal em llauri
la pell de mandarina.

 

Llit de flors

Entre la broma,
un camp de margarides.
M’hi estiro i obro
els braços al capvespre:
coixins de pessigolles.

Caliu

Amb un crec dòcil,
les teies espeteguen:
milers d’espurnes.
Les flames ens abriguen,
les ombres es remouen.

 

Quietud

Cau en silenci.
Miro amunt: el cel plora
engrunes blanques
que em rossolen pels pòmuls
i avall desapareixen.

 

Petit univers

En la nit fosca,
sota un cel ple d’estrelles,
noto el fred tímid.
Sols un cric-cric continu
acompanya els meus somnis.

Escenaris paral·lels

 

Connexió

La cançó sona
enmig d’un gran silenci,
de fons, propera.
Tanco els ulls i l’escolto,
em deixo endur pel ritme.

 

Do mi sol

Toques les cordes
amb gran delicadesa.
Al meu cor sento
les notes, els arpegis
i una allau de moixaines.

 

Immersió

Així, de sobte,
les pàgines m’atrapen
mentre llegeixo.
La història se m’emporta,
soc dins d’una altra vida.

 

Rebuda

Corro a abraçar-te
en sentir que t’apropes.
Al mateix ritme,
els nostres cors bateguen.
Perfum dolç de cireres.

 

Nits

Mentre em llegeixes
un conte, les paraules
tendres em gronxen.
A poc a poc s’esfuma
la teva veu. M’adormo.

 

Somni

Veig una hiena
prop d’un baobab jove,
a la sabana.
Quan provo d’acostar-m’hi,
la imatge s’esbocina.

Els membres del grup Reversos vam dir alguns poemes del llibre Pell morta, Editorial Trípode, 2022.

 

Profecia

Corrien alertades les llebres, les colobres,
els elefants, els cérvols i els conills,
corrien cap als indrets més encimbellats
empeses per un pànic invencible.
Havien advertit l’alè, el lleu murmuri de la Terra,
així s’havien escapat del gran desastre.
Però nosaltres no vam córrer, no vam buscar refugi
i ens va caure al damunt sense clemència,
arrossegant amb fúria present i perspectives.

Absorta per la saba de l’amor immortal
no vaig veure com s’apropava, aquella onada.

Ciutat perduda

… amb la meitat de l’ànima enfonsada al riu

i la resta a les butxaques,

feta engrunes.

Sònia Moll

M’he esperat quinze anys a tornar-hi,
encongida davant de tantes pors.
La por de reconèixer-m’hi, de veure’m
asseguda a la barra d’aquell cafè barroc
o dins la llibreria mítica de la Rambla.
La por d’ensopegar amb algun conegut
i no saber excusar tanta distància,
ni el temps, ni el dol d’entendre’m fugitiva.
La por, aquesta por també, profunda,
de mirar enllà del pont i topar amb les finestres
que un dia em van ser amor, desig, empara.
Tot i així, cap quimera no m’irromp:
ni els carrers són el que eren, ni la gent
i casa nostra és ja casa d’uns altres.
M’he esperat quinze anys a tornar-hi,
però almenys per fi me n’adono:
damunt la pell de la ciutat he fet costura.

L’últim desig

Digues-me paraules que canviïn les estacions

en el breu instant del comiat…

Iehuda Amikhai

Vaig demanar-te que em besessis per última vegada
amb una súplica indomable que em traspuava per la pell,
amb l’afany de reanimar allò que no sabia que era mort,
un arrabassar-li a l’amor viscut una espurna de llum.
Però aquell bes va ser tan curt, tan abrupte i tan sord,
que va glaçar-me l’esperança als llavis.

Desfeta

 

Em deixo caure sobre aquesta terra
erma, desconeguda, de colors extingits,
amb un gest tan impropi d’una adïba
que no desitjo que em recordin com la poeta,
ni l’amant,ni lamiga efímera d’ulls tristos.
Contemplo el moviment dels núvols,
el vol precís d’una cornella que ja m’ensuma
la pell roent, aquest meu cor esquarterat
i m’adormo amb el dolç remoreig de les branques
fins que l’alba vesteix de llàgrimes les fulles.
Estirada sobre la terra, nua i desposseïda,
com Juliette al quadre de Gauguin.

Vetlla

venim del ramat sense guia que es desboca pendent avall
venim d’excavar insígnies rere els murs del silenci
venim amb el codi d’accés a les cavernes del jo sense el tu
venim de la foguera de la forca del fons dels pous
venim del ventre de la Terra amb el tors nu i els ulls al descobert
venim seguint la traça de les tartanes i els combois
venim de l’escullera venim de la sabana venim de bosc endins
venim entre crits de discòrdia de repulsa i de fastig
venim amb el murmuri de la mort a les espatlles fredes

venim, sí, venim

I de qui teniu por si no és de vosaltres?

Agraïm a Montse Maestre Casadesús i a Oscar Serradilla la sessió que ens van oferir. La poesia infantil i juvenil, massa sovint menystinguda, va ser la gran protagonista de la trobada.

Agraïm també les fotografies d’Aureli Ruiz, un cop més, magnífiques.

Text: Aleix de Ferrater

Conversa sobre poesia amb Montse Maestre Casadesús i recital poètic amb Òscar Serradilla a la guitarra

0

El grup de poesia Reversos ha convidat la Montse Maestre Casadesús a la sessió del proper 27 de febrer, a les set del vespre a l’Espai Vila Web.

Montse Maestre Casadesús (Ripoll, 1980) és mestra d’alfabetització en una escola d’adults i dinamitzadora de diversos clubs de lectura per a infants i joves a Campdevànol i Ripoll. Com a rapsoda forma forma part del grup Revers, conjuntament amb Gemma Arimany, i del grup Carrer de la poesia, 14.

Ha merescut el Premi de narració curta Helena Jubany, 2014 i diversos premis locals, com el de Montesquiu, Campdevànol i Sant Joan de les Abadesses.

Ha publicat dos llibres de poesia: Pell morta (Editorial Trípode, 2022) amb pròleg de Sònia Moll Gamboa i il·lustracions de Mainés Vizcarra, i En un tancar i obrir d’ulls (Editoria Trípode, 2023), un llibre de poesia infantil i juvenil, amb epíleg de Susanna Rafart i il·lustracions de Delphine Labedan.

Mantindrem una conversa amb l’escriptora, poeta i dinamitzadora cultural i posteriorment dirà una selecció de poemes acompanyada per Òscar Serradilla a la guitarra.

Us hi esperem!

«Conversa sobre poesia amb José Corredor-Matheos. Lectura de poemes»

0

El passat vint-i-tres de gener vam tenir el gran honor de conversar amb José Corredor-Matheos, poeta, crític d’art, assagista i traductor. El nostre convidat ha viscut i ha sigut testimoni directe, protagonista també, de la creació artística contemporània —en les arts plàstiques i la poesia— de la segona meitat del s. XX i principis del XXI, prenent com a epicentre Barcelona, ciutat on ha viscut des dels tretze anys.

Corredor-Matheos neix el 1929 a Alcázar de San Juan, Ciudad Real. Tenia set anys quan la seva família es trasllada a Catalunya, el 1936; primer a Vilanova i la Geltrú, on treballava el seu pare. El nostre convidat va precisar, durant la conversa, que hi van arribar el catorze de juliol del 36 i quatre dies després va esclatar la Guerra Civil. En aquells anys encara no va aprendre català, ens explica el poeta, perquè estava envoltat de gent que fugia de Madrid a causa de la guerra.  Posteriorment, a tretze anys, es traslladen a Barcelona, on es forma acadèmicament (es llicencia en dret) i professionalment, i on viurà de llavors ençà.  Com ell sempre diu, Alcázar de San Juan és el seu poble i Barcelona, la seva ciutat.

No va tenir una vida fàcil: era un nen durant la Guerra Civil, el seu pare mor a Barcelona a catorze anys i va haver de treballar des de molt jove. Malgrat això, la seva trajectòria vital, així com la professional i artística, han estat extraordinàries.

Vam iniciar la conversa parlant dels seus orígens i dels inicis en la poesia.

Corredor-Matheos, des de molt jove, sent la vocació de ser escriptor. Assegura, en alguna entrevista, que els primers poemes ja tenien la inclinació espiritual i que guardaven certa semblança amb els que faria més tard.

El nostre convidat va explicar que després de la mort del seu pare, a catorze anys, va començar a treballar, però continuava estudiant en horari nocturn. En aquelles classes tenia un professor de literatura que els feia llegir poemes, alguns més populars, però també poesia clàssica. Va recordar que allò li interessava, i que poc després va escriure el primer poema. A la seva família, unicament té notícia d’una besàvia per part de mare que escrivia poesia (ell encara conserva els seus poemes).

Vam ressaltar que en la seva poesia hi ha una connexió amb la infantesa, i que en una conferència recollida posteriorment en un llibre1 deia això:

“Ese fondo subconsciente de donde surge el poema es vía de comunicación directa con la propia infancia. En el fondo de nosotros se hallan, intactas, las sensaciones que tuvimos de niños, que son el germen de experiencias interiores que serán decisivas.”

Corredor-Matheos va afirmar que la poesia ha de recuperar la innocència i que sempre ha estat en contra de la ironia en la poesia perquè suposa un enfrontament; s’hi expressa una opinió contrària, i la poesia ha de ser una entrega total a quelcom misteriós que surt del fons d’un mateix. Va recordar la frase d’Einstein: El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència verdaders.  Per això, va remarcar, sempre ha estat radicalment en contra dels que manifesten que la poesia ha de ser clara, sense misteri i que tothom pot escriure poesia.

Posteriorment, vam introduir alguns aspectes importants de la seva vida laboral i professional, lligada al món editorial i a la crítica d’art, principalment.

José Corredor-Matheos va treballar per Espasa-Calpe des del 1956 al 1987; va dirigir els “Suplementos de la Enciclopedia Espasa”, una obra de referència en tot el món hispanoparlant de l’època. A partir del 1987 i durant gairebé quaranta anys dirigirà la també prestigiosa Enciclopèdia Gran Larousse Català d’Edicions 62. Aquesta feina la va compaginar amb l’escriptura, la traducció i la crítica d’art.

Com a crític d’art és autor de més d’una cinquantena de monografies sobre art contemporani, arquitectura, simbologia, disseny i arts populars. Ha publicat articles en revistes i diaris i ha organitzat i comissariat nombroses exposicions d’art. Per aquesta labor ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003).

La seva activitat professional va fer que conegués personalitats molt importants en la literatura i l’art del segle XX (recollit en el llibre de memòries Corredor de fondo2).      

El nostre convidat va explicar que l’any 1952, l’“ala liberal” del Règim organitzà a Salamanca un important Congrés de poesia al qual van convidar poetes catalans. Allí va conèixer J. V. Foix, Carles Riba, Clementina Arderiu i Joan Perucho, entre altres, i amb molts d’ells va establir una relació d’amistat.

Abans de parlar de la seva poesia vam posar èmfasi en la gran tasca que va desenvolupar en la traducció al castellà de nombrosos poetes en llengua catalana.

Va traduir Cementiri de Sinera de Salvador Espriu i El príncep de Joan Teixidor (edicions bilingües). Va elaborar antologies d’autors com Clementina Arderiu, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol. Sobre Clementina Arderiu, Corredor-Matheos va remarcar que valorava molt la seva poesia i que durant la traducció l’anava a visitar; recorda que en aquella època ja havia mort Carles Riba. També va evocar la gran amistat que va mantenir amb Miquel Martí i Pol.

Destaquen, especialment, obres antològiques tan importants i fonamentals per a la difusió de la poesia catalana com:

. Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe (Alianza 1969), en colaboració amb Josep Maria Castellet (1926-2014) i Joaquim Molas.

Poesía catalana contemporánea (1983, Espasa Calpe). Per aquesta obra rep el Premio Nacional de Traducción entre Lenguas Españolas. L’obra va ser reeditada el 2001, corregida i ampliada per José Corredor-Matheos, amb el títol: Antología esencial de la poesía catalana contemporánea (aquest volum inclou poemes des de la Renaixença fins a Pere Gimferrer: cent cinquanta anys de poesia catalana).

José Corredor-Matheos és, per tant, un bon coneixedor de la poesia catalana i durant la conversa va recordar que quan va conèixer J. V. Foix, el poeta de Sarrià no comptava amb la consideració i el prestigi que ha tingut posteriorment. Va posar en relleu que Foix és, juntament amb Espriu, un dels millors poetes catalans del segle XX.

Fruit de la seva intensa relació amb l’art, la música i, especialment, la pintura, va escriure alguns poemes inspirats en l’art. En va llegir un sobre la pintura de Mark Rothko i a continuació un poema sobre la música de Satie.

 

Ante un cuadro de Mark Rothko

Mark Rothko sabe ver
las cosas como son:
un resplandor sin cuerpo,
vivo color al borde
de las sombras.
Coge el pincel y deja
que arda el rojo,
pinte de azul el aire,
crezca el verde y el ocre
se remanse,
que funda el blanco todos
los colores
o que el negro los niegue.
Pintura evanescente,
puro espíritu,
espejo del vacío,
donde me reconozco.
Tener conciencia clara
de que nada en la nada
se sostiene
hace más deslumbrante
esta belleza

Un pez que va por el jardín, 2007

**

Oyendo Les Gnossiennes, d’Erik Satie

Unas gotas de luz
golpean suavemente
las teclas del piano,
mientras Eric Satie
va marcando los ritmos
con un pie.
Estas notas devuelven
al olvido
todo lo que no sea
estar aquí escuchándolas.
—Nadie toca las teclasdice Eric por lo bajo.
—Se están tocando solas.
No lo digas a nadie—.
Tú, oyéndolas, te dices
que un silencio tan puro
no puede ser ya música.
Eric Satie sonríe.

Sin ruido, 2013 

José Corredor-Matheos ha escrit més d’una dotzena de llibres de poesia. El primer, Ocasión donde amarte, publicat el 1953, i el darrer, Al borde, publicat el 2022. Això representa setanta anys de dedicació a la poesia. També és cert, tal com va apuntar el poeta, que els llibres de poesia poden tenir una elaboració dilatada en el temps; en el seu cas, i en alguns llibres, van caldre fins a nou anys per a escriure’ls.

Ha publicat diverses plaquettes, antologies i llibres de poesia reunida. Destaquem Desolación y vuelo: Poesía reunida (1951-2011). Ha estat traduït a l’anglès, italià, àrab, xinès, japonès, macedoni, lituà i occità. Ha merescut prestigiosos guardons com: Premio Boscán de Poesía (1961), Premio Nacional de Poesía (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua espanyola (2007) i ha estat objecte de nombrosos estudis i dues tesis doctorals.

Abans d’aquests reconeixements, el poeta i crític literari Josep Maria Sala Valldaura, el 1993, ja va ressaltar que la seva poesia es mantenia a l’ombra del prestigi que tenia la seva obra com a crític d’art.

El nostre convidat va explicar que en aquella època no se’l considerava un poeta. Al començament de la seva activitat poètica, tanmateix, recorda que un important crític literari de Madrid, el 1961, va redactar, a la revista Destino, una llista amb els dotze millors poetes joves en llengua castellana, i un d’ells era Corredor-Matheos. Però aquell mateix any va començar a escriure crítica d’art i aleshores pesava molt més la crítica que la poesia, per la difusió més gran amb què comptava la primera. Corredor-Matheos va afegir que, a més, ell no buscava, mai no ha buscat, la reconeixença ni el favor de ningú. Amb la concessió del Premio Nacional de Poesía la situació va canviar, de cop, i obté, així, el reconeixement que li havia mancat fins aquell moment.

Va agrair la labor que va fer Josep Maria Sala Valldaura per a la difusió de la seva poesia. El poeta i crític literari havia escrit un llibre sobre “La generación poética del 50”3 on dedicava un capítol especial a José Corredor-Matheos. Aquest llibre va arribar a la Universitat de Nova York i un catedràtic en va fer una ressenya a una revista universitària en la qual ressaltava el text dedicat al nostre convidat.  Tot això va influir molt favorablement per la concessió del Premio Nacional de Poesía, va assegurar Corredor-Matheos.

La conversa es va focalitzar, a continuació, en la Generación del 50 en llengua castellana, a la qual pertany el nostre poeta convidat. La seva generació viu la Guerra Civil durant la infantesa, després els anys de la postguerra, i comparteix un context cultural i polític determinat. Tanmateix, l’obra de Corredor-Matheos, per la seva singularitat, no hi encaixava o es movia en els marges de qualsevol grup.

José Corredor-Matheos no va ser inclòs, per exemple, en les dues obres antològiques més importants de la seva generació: Veinte años de poesía española. Antología. (1939-1959), de Joseph Maria Castellet, ni en l’antologia que va elaborar Leopoldo de Luis: Poesía social española contemporánea: Antología (1939-1968). Tampoc no feia part de la “Escuela de Barcelona”, integrada inicialment per Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i Jaime Gil de Biedma.

El poeta va explicar que els integrants de la Generación del 50 pertanyien al Partido Comunista, l’únic partit que lluitava contra el Règim de Franco. Tot i que ell donava suport als represaliats, mai no havia volgut pertànyer a aquest partit ni a cap altre; refusava qualsevol deure i compromís que coartés la seva llibertat. En relació amb això, i a tall d’exemple, va recordar que s’havia implicat directament en les exposicions d’art que es feien al Col·legi d’arquitectes i que servien, mitjançant les subhastes, per recaptar fons per als presos polítics del franquisme.

Els poetes de la Generación del 50 creien que la poesia i l’art havien d’estar al servei de la política d’esquerres, va manifestar Corredor-Matheos. Ell, en canvi, contradient aquesta premissa, sempre ha cregut en la llibertat dels artistes. Ocasionalment, continuà explicant, va escriure poemes de caràcter cívic i polític, però sense cap altre lligam que no fos la seva consciència.

D’altra banda, va posar l’accent en la irregularitat en l’obra dels poetes, i els artistes en general; l’únic que no va ser irregular va ser San Juan de la Cruz, l’exponent màxim de la poesia en castellà de totes les èpoques. De Rilke, que per ell és el més gran poeta del segle XX, en va destacar Les Elegies de Duino i els Requiems. En canvi, els Nous Poemes, «Neue Gedichte», no arriben, segons el seu parer, a un nivell tan alt. Però, tanmateix, això és normal, va afirmar; s’ha de jutjar un autor pel millor que ha fet.

Dels seus referents, en va ressaltar Juan Ramón Jiménez, com a una influència decisiva. Antonio Machado també li agradava, però la poesia de Juan Ramón Jiménez la considerava superior. De Rafael Alberti, en va destacar especialment el llibre Baladas y canciones del Paraná (1954). I de Lorca, l’obra final: Diván del Tamarit (publicat pòstumament en 1940) i alguns fragments del poema Oda a Walt Whitman del llibre Poeta en Nueva York. Va fer esment i va exaltar les primeres obres de Jorge Guillem, i el poeta Gerardo Diego de qui va ser gran amic.

Seguidament, vam continuar aprofundint en la seva poesia, a partir de la classificació en diferents etapes poètiques que estableixen alguns estudis4:

Una primera etapa, d’iniciació i poesia existencialista i social; una segona etapa anomenada poesia extrem-oriental i del despullament (1971-1994) i la darrera etapa, d’essencialitat cosmogònica (1995-2017).

De l’etapa oriental en vam destacar Carta a Li-Po (1975), llibre que marca un important canvi de ruta en la seva trajectòria poètica i que té continuïtat en els dos llibres següents: Y tu poema empieza (1987) i Jardín de arena (1994). Aquests llibres plasmen el seu interès per seguir un camí de realització espiritual.

Antoni Clapés, a l’Arts Santa Mònica, va dir això de Carta a Li-Po: la seva poesia fa un tomb —que, en certa manera, ja presagiaven els poemes de Libro provisional (1967)— i inicia una escriptura d’interiorització radical, de despullament formal extrem, de contemplació i d’admiració per allò efímer: una poesia que exposa dubtes i preguntes —mai respostes. Una poètica de l’el·lipsi i del silenci.

Tal com va dir en una entrevista a la revista Serra d’Or sobre la seva actitud davant les religions, el nostre convidat va manifestar que ell hi creu, però no sap en què. No es pot anomenar el que no coneixem, va assegurar. Per aquest motiu, li plau i busca el que hi ha en el fons de totes les religions: un buit. El budisme zen és el que més s’apropa a la idea de buit que li interessa. Tot i que també se sent atret per San Juan de la Cruz, especialment, i pels místics germànics: Mestre Eckhart, autor que va dir: Déu és igual al no-res, i Angelus Silesius, de qui va recordar aquestes paraules: S’ha d’arribar fins al desert que és més enllà de Déu. Déu encara és un nom. També va remarcar la mística judaica, o Càbala, que parla de Déu amagat en el fons del no-res.

L’any 1974, explicà Corredor-Matheos, va llegir el Bhagavad-gītā, text sagrat hinduista, i va continuar amb els poetes de la dinastia Tang, com Li-po (o Li Bai) i Du Fu, entre molts altres.

 

Escribir un poema
que nada signifique.
Salir a la terraza,
respirar en la noche,
no esperar que alguien vuelva,
no desear ya nada.
Abrir solo las manos
y que de entre los dedos
alcen el vuelo, mudas,
las palabras.

 

Carta a Li-Po, 1975

Sobre la tercera etapa poètica, representada pels seus darrers llibres, El don de la ignorancia (2004), Premio Nacional de Poesia; Un pez que va por el jardín (2007); Sin ruido (2013) i Al borde (2022), alguns crítics n’han destacat la continuïtat cap a l’essencialitat i la depuració en el llenguatge i la consideren el cim de la teva poesia.

El poeta va coincidir en el fet que, possiblement, la seva darrera etapa sigui la millor. Tot seguit, va llegir aquests poemes dels darrers llibres, posant-ne en context alguns.

 

Acaso todo sea
tan sencillo
como que nada es,
ni ha sido, ni será.
Que este mismo poema
ni siquiera se ha escrito.
Tu escribe, convencido
de que todo,
en este instante,
es.

 

Sin ruido (2013)

**

 

Contemplas un cadáver
que es el tuyo.
Qué luz tiene tu rostro
que falta al día.

 

Poemas inéditos (2016-2018) dins: Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018), 2020

**

 

Vivir, vivir igual
que si ya no vivieras,
ignorante de si has
de recobrar
todo aquello
que un día fuera tuyo.
Vivir sin desear
ni morir ni vivir.
Tu vida no es aún
la vida verdadera.
Todavía no es
lo grande
que ha de ser
tu soledad.

 

Al borde, 2022

**

Malgrat que no li plau la ironia en poesia, tal com va apuntar el nostre convidat al principi de la xerrada, sobre l’humor no pensa el mateix: l’humor no és incompatible amb la poesia. Va llegir, com a mostra, aquest poema:

SER un perro los lunes
y los miércoles,
sólo un hombre los martes
y los jueves,
no ser nada los viernes
y en sábado y domingo
ser, por ejemplo, un dios.
Un dios que no supiera
que lo es,
pero hubiera encontrado
el hueso que buscaba.

 

Al borde, 2022

La conversa va continuar endinsant-se en les reflexions i els escrits de José Corredor-Matheos sobre el que és la poesia. Concretament, en 1989, escriu el famós assaig: Sobre lo que no es la poesía, del qual hem extret alguns fragments:

La poesía empieza donde la comunicación y la información acaban: donde todo acaba.
La poesía no es experiencia si ésta no se transforma en nosotros.
Tampoco es imaginación cuando ésta lo oculta todo y se conviere en cento absoluto sin contacto con la realidad que la circunda.
Ni es sólo música, ni es sólo ritmo… La poesía no es un enigma a descifrar.

 

El nostre convidat va remarcar que ell viu la poesia com allò que no té l’obligació de fer, igual que un músic o un pintor en el moment de creació. La poesia és un acte que surt sense anar-lo a cercar, no és un acte lligat a la voluntat. Corredor-Matheos ho va definir com un acte d’obediència a una veu interior que et dicta. Alguns creuen que la poesia es pensa i després s’escriu, va afegir; no és així: la poesia et surt feta de dins, de l’inconscient. Surt d’un silenci interior, encara que siguis en un indret molt sorollós.

Va exposar, tot seguit, que la poesia no es pot definir; hi té a veure amb l’inefable, està relacionada amb la sorpresa (“el asombro”) i el misteri. En la poesia que és bona, o que ho pretén, l’autor arriba a entreveure-hi quelcom fora de la realitat… Així mateix, va afegir, la poesia et fa intuir que hi ha alguna cosa més enllà; alguna cosa és i no la podem dir, però la sentim i en som part, d’aquest fet inexpressable. El poeta té una visió del conjunt de la realitat sense veure-la: tothom ha pogut sentir, en alguna ocasió, que forma part de la totalitat, com una mena de vivència mística. Va explicar, per acabar, que li interessa molt la física quàntica, especialment les idees i conceptes que poden connectar amb el misteri que contempla la poesia i la mística.

VIVIR, igual que el pájaro,
en el filo del canto.
Vivir igual que el pájaro,
que no sabe que vive,
pero canta.

 

Al borde, 2022.

ODISEO eres tu,
que estás volviendo a Ítaca
y no acabas nunca de llegar.
¿Será, acaso, que Ítaca
no existe,
que Elena nunca fue raptada,
ni Agamenón asesinado,
que los dioses no existen?
Estás solo y perplejo
frente al mar,
sin saber si has llegado
ya a Ítaca
o que nunca partiste.

 

Al borde, 2022.

AHORA esta tierra
donde amas
y también eres amado,
huye bajo tus pies
y no hay nada seguro,
salvo que has de dejarlo
todo a cambio de nada.
Pero, gozoso, tú sonríes
porque la noche alumbra
una belleza
que no es de este mundo,
pero te pertenece.

***

TUMBADO en esta hamaca
contemplas la mañana
que se abre
tan sólo para ti.
Oyes el parloteo
de los pájaros
y el cántico de un agua
que calla lo que sabe.
Es tan grande el silencio,
tan transparente el aire,
que dejas que recuerdos
y deseos te abandonen.
Tú eres el gran ausente,
ahora que todo es.
Vivir en plenitud,
sin sentirte obligado
ni siquiera a vivir.

 

Al borde, 2022

POCAS palabras.
Pocas.
Las palabras son duras
como piedras
y una sola puede
romper, de golpe, el mundo.
Pero hay una palabra,
una sola,
que puede levantarlo.

 

Al borde, 2022

SER un árbol, un árbol
que en invierno durmiera
con los ojos abiertos,
y ya en el mes de abril,
el agua de la lluvia
le dotara de fuerzas
para seguir viviendo
un siglo más.
¿Quién no ha deseado
ser un árbol
que, con la voz de un dios,
le diga al paseante
un secreto
que le ayude a vivir?

 

Al borde, 2022

Expressem el nostre agraïment profund a José Corredor-Matheos per l’amabilitat i la generositat que va mostrar amb el nostre grup. Jo mateixa, així com tots els assistents a l’acte, mai no oblidarem el seu mestratge de vida i de poesia.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Ferran d’Armengol

***

1 Aproximaciones a la poesía y el arte, José Corredor-Matheos. Visor libros, 2020.
2 Corredor de fondo. Memorias, José Corredor-Matheos. Tusquets, 2016.
3 Fotografía de una sombra: instantáneas de la generación poética de los 50, Josep Maria Sala Valldaura. Anthropos Editorial, 1993.
4 Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018). Edición e introducción de Ricardo Virtanen. Ediciones Cátedra, 2020.

 

«Conversa sobre poesia amb José Corredor-Matheos. Lectura de poemes»

0

El nostre grup de poesia tindrà l’honor de rebre, el 23 de gener a l’Espai VilaWeb, el poeta, crític d’art, traductor i assagista José Corredor-Matheos (Alcázar de San Juan, Ciudad Real, 1929).

José Corredor-Matheos, un dels autors i intel·lectuals més destacats i prolífics de la Generación del 50, viu a Catalunya des del 1936. Es va llicenciar en Dret i va ser cap de redacció de l’Editorial Espasa-Calpe i director del Gran Larousse Català.

És autor de més d’una dotzena de llibres de poesia: Ocasión donde amarte (1953), Ahora mismo (1960), Poema para un nuevo libro (1961), Libro provisional (1967), Carta a Li Po (1975), Pequeña Anábasis (1981), La patria que buscábamos (1981), Y tu poema empieza (1987), Jardín de arena (1994), El don de la ignorancia (2004), Un pez que va por el jardín (2007), Sin ruido (2013) i  Al borde (2022). Ha publicat diverses plaquettes, antologies i llibres de poesia reunida com Desolación y vuelo: Poesía reunida (1951-2011) (2011). La seva poesia s’ha traduït a l’anglès, italià, àrab, xinès, japonès, macedoni, lituà i occità.

L’obra lírica de Corredor-Matheos ha estat reconeguda amb els prestigiosos guardons: Premio Boscán de Poesía (1961), Premio Nacional de Poesía (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en llengua espanyola (2007).

Destaca la tasca de traductor al castellà d’obres contemporànies de poesia catalana amb l’afany de donar a conèixer la poesia catalana fora del seu àmbit lingüístic. Ha traduït al castellà poetes com Clementina Arderiu, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Joan Perucho i Miquel Martí i Pol. Destaquen les obres antològiques: Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe. Traducció de J. Batlló i Josep Corredor Matheos. (1969) i Poesía catalana contemporánea, antologia bilingüe, selecció i traducció del català de Josep Corredor Matheos. (1983) per la qual va rebre el Premio Nacional de Traducción entre lenguas españolas el 1984.

Com a crític d’art és autor de més d’una cinquantena de monografies sobre art contemporani, arquitectura, simbologia, disseny i arts populars. Ha publicat articles en revistes i diaris i ha organitzat i comissariat nombroses exposicions d’art. Per aquesta labor ha rebut la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1993) i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003). És fundador i primer president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA); membre de la Junta Directiva de l’Asociación Española de Críticos de Arte (AECA) i del Consejo de la Asociación Internacional de Críticos de Artes (AICA); president de la Secció Autònoma de Catalunya de l’Asociación Colegial de Escritores de España (ACE); fundador i primer president de l’Agrupació d’Activitats Artesanes del Foment de les Arts Decoratives (FAD); acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i membre de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica. Membre de la Comissió Assessora del Mil.lenari de Catalunya i comissari d’art del Pavelló de Catalunya en la Expo de Sevilla.

El 2016 va publicar Corredor de fondo (Tusquets Editores), un llibre de memòries on Corredor-Matheos ens ofereix la seva mirada de la Barcelona de la postguerra i la relació que va tenir amb grans creadors literaris i de les arts plàstiques de l’època.

Mantindrem una conversa amb l’autor manxec-català sobre la seva poesia, una de les més originals en llengua castellana, especialment a partir del llibre Carta a Li Po, publicat el 1975. El poeta va rebre, com hem explicat, el Premio Nacional de Poesía el 2005 per l’obra El don de la ignorancia. Els seus poemes són fruit de la connexió entre dues tradicions: l’espiritualitat occidental i la sensibilitat oriental i es caracteritza per la cerca de l’essencialitat en la paraula poètica.

Hi sou tots convidats!

«Conversa amb Montserrat Rodés» Lectura de poemes

0

El passat vint-i-nou de novembre vam tenir l’honor de rebre Montserrat Rodés, la poeta convidada pel grup, una de les autores més originals i singulars de la nostra literatura.

Montserrat Rodés té una veu subtil: la seva poesia, d’una gran capacitat evocadora, conté pensament i idees fondes perfectament imbricades amb un llenguatge molt depurat, refinat. El resultat és un poema que ell mateix fa part dels enigmes que ens proposa; suggereix, mai no desvetlla, i ens apropa a l’indicible, a allò que no es pot dir ni explicar en altres paraules que no siguin les del mateix poema. Alta poesia. Arriscada, atès que demana una bona implicació del lector.

Transcrivim l’entrevista a la nostra convidada. Vam establir un diàleg acompanyat de la lectura de poemes que completaven les seves explicacions.

Empar Sáez: Comencem parlant dels teus inicis en la poesia. He llegit que en la dècada dels setanta, després de les primeres provatures, et vas dedicar a escriure poesia d’una manera més rigorosa i que els teus poemes van sortir publicats en revistes catalanes de l’època. Posteriorment, però, prens de decisió de deixar d’escriure, per tornar-hi més endavant; volies ampliar les teves lectures i créixer en l’àmbit personal.

Després d’aquesta llarga pausa redactes el teu primer llibre Riu d’arena a finals dels vuitanta, es publicarà el 1992, un any després de La set de l’aigua, que en realitat és el segon llibre que escrius (1991, Premi Miquel Martí i Pol de Poesia).

Quins records tens d’aquella època, de les decisions que vas prendre i que han orientat la teva trajectòria fins a escriure com ho fas ara? Quines lectures et van influir de manera especial en aquella etapa d’aprenentatge?

Montserrat Rodés: Bé, de joveneta ja escrivia, però ho anava guardant en una capsa de sabates, no volia que ho veiessin els meus pares, tenia quinze o setze anys. Sabia que havia d’aprendre la llengua, i recordo que el primer afany que vaig tenir va ser aprendre a escriure en català. I a partir d’aquí, un cop tenia les eines de la llengua, vaig començar a fer provatures. Per a mi eren importants perquè expressaven allò que sentia com a adolescent; era una mena de dietari personal. A mesura que anava dominant la llengua escrivia amb més seguretat, tot i que continuava fent el que jo anomeno “provatures”; per a mi, allò no era ni poesia ni res… Cap a la primeria dels setanta, vaig tenir la sort de començar a treballar en una editorial catalana, cosa que em va facilitar conèixer gent diversa; a un parell de persones en concret, que els havia agafat més confiança, els vaig comentar que m’agradava escriure i que feia “poemets”, i s’hi van interessar. Això va fer que amb la seva ajuda sortissin publicats alguns d’aquells poemes en revistes catalanes de l’època: com ara El Pont, revista que editava en Miquel Arimany, o La Revista del Centre de Cultura de Reus. Eren escrits molt incipients, primerencs i espontanis. No em plantejava escriure un llibre de poesia, eren poemes esparsos. Tot i que em va fer molta il·lusió veure els meus poemes publicats, em vaig adonar que n’havia d’aprendre, la qual cosa requeria molta preparació, moltes lectures d’autors catalans i d’arreu. Els primers poetes catalans que em van servir d’aprenentatge van ser, en primer lloc, Carles Riba; també en Foix, tot i que em va costar molt d’entrar en la seva poesia; Rosa Leveroni, que era la poeta d’aquella època que més m’agradava (amb altres autores no hi connectava tant…), i també Espriu. Llegir Salvador Espriu em va donar una bona embranzida. Posteriorment en Vinyoli. Tots aquests poetes catalans em van obrir els ulls i, de fet, en els meus primers poemaris hi ha citacions gairebé de tots ells. Els primers llibres publicats, encara que els considero molt primerencs, ja els vaig concebre com a llibres, i no com a recull de poemes.

Llegiré unes tankes del primer llibre que vaig escriure (que va ser el segon publicat) Riu d’arena (Edicions Alfons el Magnànim, 1992):

I

Fórem la tarda,
quan la tarda teixia,
arran de lluna,
el vespre que prendria
la veu del teu silenci.

 

II

El temps esquerda
els nostres dies. Hores
de pluja cauen
damunt les cases blanques.
Només petges obscures.

 

VIII

La nit escolta
muda la veu dels somnis;
corren imatges
d’infantesa callada
a la vora de l’aigua.

 

XIII

Recordes astres
—d’infinit, astorada—;
el ball de fades
des del terrat sotjaves.
—Nines de plom s’alçaven.

 

XXI

Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l’escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.

E. S.: D’ençà dels dos primers llibres has anat publicant la resta de la teva obra molt regularment durant trenta anys:

El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (CCG Edicions, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); i els dos darrers: D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Deu llibres en gairebé trenta anys. Hi ha llibres dels quals et sents especialment satisfeta? Rellegint-los, alguna vegada has pensat que algun dels poemes (o llibres) no s’hauria d’haver publicat, o el publicaries amb modificacions?

M. R.: Durant tots aquests anys he anat escrivint poesia, però hi ha hagut moments en la vida que, per circumstàncies familiars o personals, no he pogut escriure tant com hauria volgut, però és cert que mai no he deixat d’escriure.

Els meus llibres preferits són: La set de l’aigua per tot el que significa, en un aspecte més personal que no pas poètic, ja que els poemes van ser escrits en un període de forta tensió emocional; Escrits en blanc perquè representa una notable evolució expressiva i un cert trencament amb l’etapa anterior, sobretot pel que fa a la concepció poètica; Alarma perquè hi vaig voler explorar les infinites possibilitats que ens ofereix la llengua, la meva intenció era que cada mot prengués la força necessària per dir o desdir, en aquest llibre em salto les normes volgudament, creo pauses i trencaments abruptes, crec que a partir d’aquí consolido la meva veu poètica; i Tot és altre perquè és l’últim poemari publicat i, per tant, actualment m’hi sento més identificada. Cal esmentar que, a partir d’alguns poemes de Tot és altre, la Pepa Jiménez va fer possible, amb la col·laboració d’altres persones que s’hi van implicar de valent, l’enregistrament d’un vídeo preciós que es va projectar a La Impossible.

Efectivament, sovint he pensat que hi ha llibres més fluixos que d’altres, tot i això, no hi vull renunciar, ja que indubtablement un llibre porta a l’altre; i sense l’un, l’altre possiblement no existiria.

Del llibre La set de l’aigua, de la part “Terra closa”, dedicada a la memòria de la meva mare, llegiré alguns poemes:

III

No hem dit res, només l’ofec al pit,
la llum endormiscada sobre els arbres,
el verd esvaït del desig, la set
de l’aigua. —La música desolada
cau per camins encongits de basarda.

 

VI

La pluja embruta, amb regust de record,
les esquerdes decrèpites del rostre.
Vençut, arrossegues campanes fins
als ponts massa fràgils dels teus miralls
ocults. Sents l’eco agònic de la mort.
—Ragen llàgrimes de pols dintre terra.

 

VII

Buides calaixos tancats a deshora,
palpes objectes inerts en el temps,
la pols nodreix el secret de les coses
que ara es desvetllen tan lentament.

 

VIII

No tornarà la frisança dels dies,
ni la llum daurada d’estius calents.
—D’aigua estancada la terra s’ofega
i moren muntanyes fins a ponent.—
El present s’ajorna, el malson s’arrapa
com una tarda fosca, que la ment
perfora, si mai arriba l’hivern.

 

X

La terra es clou cansada.
Plany de campanes. Dorm
el silenci de cendra
en el buit de les branques.
Esquerp, el vent fereix
la nostra tarda. Fugen
aus amb foc a les ales.

E. S.: La teva veu, des del principi, possiblement per aquest procés d’aprenentatge que t’autoimposes, ja és madura. És molt interessant adonar-se, de com es va modulant al llarg dels anys, dels llibres, sense trencaments, al meu entendre, sinó que evoluciona gradualment. T’atreviries a agrupar els teus llibres per etapes evolutives dins de la teva obra? Penses que la teva veu encara pot evolucionar o transformar-se, o ja està molt definida?

M. R.: Els llibres d’aprenentatge tinc clar que són els tres primers: Riu d’arena, La set de l’aigua i El temps fumeja; són llibres molt cromàtics, en què les imatges, els paisatges i les sensacions remembrades venen a ser l’eix vertebrador dels poemaris. Escrits en blanc, Interlínia i Deleàtur, tots tres amb títols relacionats amb signes ortotipogràfics (per la meva feina a l’editorial estava molt familiaritzada en aquests termes), són llibres més conceptuals: hi busco l’essència, depuro el llenguatge, hi ha una certa abstracció en la formulació dels poemes. Immunitats, que està format per un sol poema fragmentat, és un llibre d’impasse entre l’etapa anterior i la que vindrà; em sembla que és aquí quan es comença a clarificar la veu poètica… I finalment Alarma, D’incertes certeses i Tot és altre diria que formen un bloc homogeni, atès que la veu poètica ja està del tot consolidada i formalment segueixen una pauta similar; potser D’incertes certeses és un llibre més complex, perquè al llarg del llibre trobem més d’una veu poètica.

Sí, la meva veu pot evolucionar, així ho espero, però crec que la meva línia continuarà sent molt de pensament. Actualment, no concebo la poesia sense pensament, ni com a escriptora ni tampoc com a lectora. Quant a la forma, el més probable és que continuï fent poemes breus.

E. S.: El teu tercer llibre, El temps fumeja, és l’únic que conté poemes en prosa. M’han agradat molt. No has tornat a escriure’n? Tu n’estàs satisfeta?

M. R.: Aquests poemes en prosa rememoren la infantesa i l’adolescència. L’evocació no es produeix a partir de la memòria racional, sinó a través de les analogies i de la contraposició d’imatges. Per a mi, encara és un llibre primerenc, en què la sensibilitat és massa a flor de pell. Crec que per fer veritable poesia, l’experiència personal i els sentiments s’han de transformar, és a dir passar pel sedàs del pensament i extreure’n l’essència. La intenció poètica hauria de ser aconseguir parlar de sentiments sense parlar-ne…

No n’he escrit més de poemes en prosa. Tot i els diferents moments vitals que els separen, hi ha una certa connexió entre El temps fumeja i Un mar imperceptible, el meu únic llibre de narrativa. Diria que beuen d’un context que els és força comú…

Llegiré dos poemes en prosa d’El temps fumeja , de la part “La llum incerta”.

I

Mascares de carbó s’enfilaven cames amunt d’infants massa tendres. De les cordes segades pel temps hi penjava roba estesa; no eren llençols blancs, ni bugada olorosa, eren parracs que prenien la forma de cossos desgastats. Sentíem, sense escoltar, entre paraules mig dites dels adults, el feinejar incessant de les dones, en la penombra dels pisos. Les nostres joguines eren nines sense vida. —Massa dur era el pa, i la llum massa incerta. —Sabíem que la remor de mort s’amagava darrere les cortines. Negra, la nit ens tancava els panys de jardins somiats. Els gats corrien pels terrats a l’encalç del reflex de la lluna. Cristalls de ferro, arbres d’aram cobrien les voreres massa estretes. L’aire torturat —llegat de carrers ferits— aturava els polsos d’homes sense nom. Tothom jugava a perdre. Només en cada replec de la pell: la fam de vida.

V

El temps fumeja. Les hores ressonen pels quatre murs gastats, que ens separen casa a casa. Pols de mar has desat, d’amagat, a la capsa xinesa, sota el llit rovellat. Cauen gotes de lluna, damunt el sostre despintat, que reculls amb cura delinqüent. Ningú no ha de saber el teu secret. El temps fumeja. Per l’escala estreta i fosca, un petricó de llet regalima suaument. Saps? Fa dies que la lletera vessa. Aviat —penses— serà fosc a la casa encantada, enllà del bosc. Ningú no podrà obrir les finestres daurades. S’aturarà la nit dins el buit de la cambra. Restaràs immòbil, pàl·lida. El temps fumeja. 

E. S.: Agrupades en la primera part del primer llibre Riu d’arena, hi ha 25 tankes, ens n’has llegit una selecció. Montserrat, malgrat que treballes especialment la brevetat i la intensitat em sembla que no hi has tornat, en altres llibres, a les formes japoneses tradicionals adaptades a la nostra mètrica. Encara t’interessen ara, t’agraden?

M. R.: Les tankes de Riu d’arena es van emmirallar en les de Carles Riba. Aleshores no havia llegit res de poesia oriental, però en Riba té unes tankes precioses que em van servir d’aprenentatge pel que fa a la mètrica, així com en l’estètica que em va acompanyar per expressar allò que és tan subtil. No, no n’he tornat a fer, de tankes. En aquell moment, em van agradar i em van interessar força.

E. S.: Continuem parlant de la forma: en la teva poesia fa un tot indestriable amb el contingut del poema: cos i ànima de la poesia. Tensió formal i de contingut. Sintetisme. Predominen les formes breus; per què prefereixes experimentar en aquest espai tan limitat? Rarament trobem decasíl·labs, per exemple (sinó versos de 5, 6, 7 o 8 síl·labes). Decideixes d’antuvi la mètrica del poema?

M. R.: A l’hora d’escriure poesia, per a mi, és imprescindible exercitar la percepció, el pensament i el llenguatge en un espai intemporal que sigui propici a la reflexió, a l’aprofundiment i a una recerca constant.

Els meus poemes solen ser breus perquè m’interessa crear un discurs curt, però, d’una certa intensitat. Com a escriptora i com a lectora, prefereixo una certa concentració en la literatura en general.

Quan començo a escriure un llibre de poemes, la mètrica sil·làbica la regeixen els primers versos i, a partir d’aquí, acabo el poema. També em deixo guiar pel ritme intern dels versos.

Llegiré poemes del llibre Alarma, concretament de la darrera part “La futura memòria”, encapçalada per aquest epígraf de Borges:

…Cualquier destino, por largo y com-

plicado que sea, consta en realidad de

un solo momento: el momento en que el

hombre sabe para siempre quien es…

J. L. BORGES

SOC A LES PROFUNDITATS
d’un antic començament.
Escolta’m. Obro i miro.
La puresa. Dels estius.
L’opacitat de la pols,
en determinar la terra.
D’un cop sec. El sobresalt.
Buidant-me el nom. Clavat
a la finestra. Al límit,
el sol. Oscil·lant. Callava.
L’agonia dels insectes.

**

M’ALERTAVA aquest ara
permanent. Que ja no pot
experimentar distàncies.
I que només en reserva
l’esforç. Per un sol combat.
Contra l’única constant.
Intencionada. Saps que
no sé anar cap a enlloc.
Però hauria vingut
a propiciar-ne l’incendi.
Endins. Per irradiar-me’n.
Segur. Que no em trobaríeu.

**

MIRARIA a través,
però no m’explicaria
res. Només m’acostaria
al misteri necessari.
Seria llarg. Sinuós.
Recórrer la desmemòria,
que em tornaria innocent.
Per anar-me obeint
en l’acceptació. Del caos.

**

DIR-ME. Què en quedaria,
del moviment estremit.
Cautelós. Cap coincidència
consentiria aquell
sentiment en el sentit.
Quan una cosa vol dir
alguna cosa. I viu.
Erràtica. I impura.

**

I EM CRIDAVEN. I no era
allò que venia. Sinó
les sorres que tornaven. Era
àrida, la vasta amplitud.
Intangible. Com la por. Que
ens dicta el coneixement
secret. La futura memòria.

E. S.: Parlem ara del contingut, de la “matèria etèria” que omple la teva poesia, i que a mi em fascina. Intuïm un món fràgil de pensaments, d’idees inaprehensibles, una essencialitat esbossada i lluminosa. Quan llegeixo María Zambrano (per alguns epígrafs que inclous de la filòsofa en els teus llibres, sabem que forma part de les teves lectures) m’apropa a la teva poesia. 

Per exemple, aquests fragments d’un paràgraf del llibre Claros del bosque de María Zambrano, que rellegia aquests dies:

“Y queda también en suspenso la palabra, el discurso que cesa cuando más se esperaba, cuando se estaba al borde de su total comprensión. (…) Y del tiempo mismo que trancurre a saltos, dejando huecos de atemporalidad en oleadas que se extinguen, en instantes como centellas de un incendio lejano.(…) Y lo apenas presentido o entrevisto va a esconderse sin que se sepa dónde, ni si alguna vez volverá; ese surco apenas abierto en el aire (…).”

Montserrat, quines lectures penses que han pogut influir més en la teva manera singular d’escriure poesia?

M. R.: M’ha interessat sempre, en general, la literatura de caire humanista o de pensament, que no vol dir filosofia. Els meus escriptors preferits són, per exemple: Musil, Canetti, Paul Valéry, Kafka, escriptors amb “neguit existencial”, que m’aporten molt. Poetes com ara: René Char, Paul Celan, Alejandra Pizarnik, Ingeborg Bachmann. I sobretot, l’obra de María Zambrano i de Clarice Lispector. Totes dues són figures literàries molt potents, que m’han transmès molta energia i que no pararia mai de llegir.

La meva intenció, quan escric poesia, és la recerca del que és intangible. Aquella recerca constant d’aproximació a la “veritat”, a l’absolut”, a aquell hipotètic “tot”, a partir del coneixement interior que anem obtenint i de la consciència que en prenem; tot i que soc conscient que això és inassolible… Si més no, a través del poder de la paraula, m’hauria agradat arribar a suggerir o deixar entreveure allò més ocult, més incògnit, aquella fissura que cal desxifrar. Aquell abans i aquell després que emmarca la vida.

Del llibre Tot és altre, de la part “Lluminosa puresa” encapçalats per la cita de María Zambrano.

La búsqueda de origen envuelve la búsqueda

de la perdida luz originaria.

MARÍA ZAMBRANO

Per l’interval concedit
de substància obscura,
s’enfila el calfred del viure.
Just abans de rompre el plor,
un clam de sang ancestral
invoca moments furtius
per mostrar-nos perdurables.

**

Una densa llunyania
ja prediu aquell estrat
profund, que creies remot.
Retrocedeixes. Incerts
i indefinits, els primers
signes que desmentiran
l’origen. —Com hem perdut
de vista la lluminosa
puresa.— Per l’avenir,
que ja és retorn, potser
hi hauries passat de llarg.

**

Mira aquesta successió
d’escenes. Acosta-t’hi fins
que en vivifiquis l’existència.
—Un pas en fals, i no podràs
recular.— Has invocat totes
les edats per recuperar
un simple hàlit d’infantesa.
Captura’l, i et submergiràs
en un inusitat vertigen.

**

L’ahir que revius és només
l’instant imperfecte, que es mou
entre falsos atzars. Revens
per un altre trencall, de llum
esgarriada. I no pots
haver. Ni fer desaparèixer.

**

No deixar de sentir la vida
multiplicada. Una herència
que es transmuta en allò
incandescent —si se’n desprèn
una fulguració extrema.
Aquell auguri sobtat, previ
a un esdevenir possible.

E. S.: Montserrat, els teus poemes neixen ja depurats? Els reescrius totalment, o bé n’elimines únicament alguns versos, canvies poques paraules…? És a dir, entre la primera versió del poema i la definitiva hi ha molta diferència? Com és la gènesi de la teva poesia?

M. R.: Soc molt lenta escrivint, però no soc de retocar gaire… Alguna paraula, algun verb, com a màxim. Però si un poema veig que no em convenç, m’estimo més trencar-lo que no pas reescriure’l.

Inicialment hi ha un ressort, una primera pulsió, que apareix com un flaix i que em demana un poema. A partir d’aquí el poema es va estructurant al pensament, va madurant, va prenent forma i sentit, fins a arribar a materialitzar-se a través del llenguatge. En el procés de creació, em deixo portar molt per la percepció i la intuïció. A l’hora d’escriure, sol aflorar de manera natural el subconscient, el qual actua a manera de buidatge.

E. S.: Ens va sorprendre la publicació del teu primer llibre de narrativa Un mar imperceptible, un altre registre, òbviament, i molt reeixit. Com sorgeix la/les històries? I l’estructura del llibre? Hi tornaràs, a la narrativa?

M. R.: Feia temps que tenia ganes d’escriure, concretament, aquesta novel·la, ho tenia molt rumiat, però soc molt lenta i havia d’experimentar processos mentals perquè arribés el moment de deixar-ho anar. Quan vaig començar no podia parar. La novel·la pot semblar poètica, però el registre que utilitzo quan escric poesia és completament diferent. Sí, que hi ha punts en contacte amb la poesia, sobretot, en el sentit d’intentar explorar la naturalesa humana. La novel·la està feta de petites històries que es van entrelligant per formar-ne una de sola. Els personatges els situo en diferents temporalitats, tots, però, són fruit d’una època i d’unes circumstàncies. El que vull reflectir és el record dels records, a partir d’allò que em van transmetre els avis i els pares, i d’allò que vaig entrellucar o imaginar, més enllà de la realitat estrictament viscuda.

No ho sé si tornaré a la narrativa. Ha de sorgir l’impuls de fer-ho de manera espontània.

E. S.: Passem a un altre tema: vas ser curadora de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011 (Lleonard Muntaner Editor, 2012), una molt bona tasca que dona més visibilitat a la seva magnífica poesia.

Josefa Contijoch, una poeta que admirem, va estar amb nosaltres el 2017. És poeta, narradora, ha fet traduccions del francès, assaig i crítica literària. I malgrat que excel·leix en tot el que ha escrit, encara no és prou reconeguda. Quines reflexions faries sobre això? Hi estàs d’acord?

M. R.: La veritat és que va ser un repte fer una tria de la poesia de la Josefa, i sobretot va ser molt interessant poder descobrir i incloure-hi una mostra de la poesia escrita en castellà, fruit d’una primera època.

Penso que l’obra de la Josefa és d’una profunditat inusual i, amb una veu pròpia i afilada, ha anat bastint tot un univers coherent. Diria que amb el llibre de narrativa Sense alè se l’ha reconeguda com es mereix, però no ha passat el mateix amb la seva obra poètica, ni en cap de les altres facetes. Una llàstima!

Tinc la sensació que sovint, sense voler, una generació es menja l’altra… I més encara, la generació de la Josefa, que es fa formar en plena postguerra, amb molt d’esforç per preservar la llengua i la cultura catalana, per fer-se conèixer, per publicar… De la generació de la Josefa, en podríem dir, dissortadament, “la generació oblidada”. Els escriptors nascuts pels volts del 1940 s’haurien de reivindicar en molts aspectes, que van més enllà de l’estrictament literari, tenint en compte les dificultats que els va significar escriure en català en aquell context històric tan hostil que els va tocar viure.

Una nova lectura, atenta i acurada, de l’obra poètica de Josefa Contijoch, per part dels poetes joves, és imprescindible per ressituar-la i valorar-la merescudament com a poeta i com a escriptora. Si les noves generacions no ho fan, perdem llegats. On són els nostres referents?

Poemes de Josefa Contijoch, de l’antologia Ganiveta:

DE L’INCONVENIENT DE VEURE-HI MASSA

Veure-hi clar,
més clar,
molt clar.
Donar la volta
a tanta claredat,
sortir
pel camí del darrere,
per l’inrevés.
I descobrir
que fosca és
la claredat
que negra.

 

CONSELL

Pots agafar
el camí de la dreta
el camí de l’esquerra
o bé el camí del mig.
És igual:
arribaràs a un lloc
que no t’agradarà.
T’equivocaràs sempre.

 

**

No plorava per tu
ni plorava per mi
plorava pel ball
que ens havíem promès
amb aquella il·lusió
i que no vam ballar
i que no vam ballar.

**

 

RENDEZ-VOS

Fixa-t’hi pensava
aquest moment no tornarà
amara’t pensava
ulls aclucats a la claror
amb cos i ànima intentava
parar les hores que volaven
fixa-t’hi pensava
mirada ja no atenta sinó àvida
i no obstant
desenfocada superposada làbil
era la percepció
inaprehensible la plenitud pensava
fosca i dura com un somni de pedra
inassequible cega i muda
com un somni.

E. S.: Per acabar, la mateixa pregunta que vaig fer a l’Antoni Clapés al final de la seva entrevista: quins consells donaries (o quines reflexions faries) a un poeta jove, o poeta novell?

M. R.: Que no tingui gens de pressa, que llegeixi molt (autors catalans, espanyols, universals), que intenti trobar la pròpia veu poètica; que tot no s’hi val, que s’ha de tenir sentit d’autocrítica. La vida requereix un esforç en tots els aspectes: professional, artístic… No es pot escriure qualsevol cosa i mostrar-lo en un escenari. Per a mi, la poesia és una cosa seriosa, que s’hauria d’emparentar amb l’art i, per tant, se n’ha de ser conscient, d’això. No n’hi ha prou a dir: jo soc poeta. S’ha de poder demostrar.

En la part final de l’acte, alguns membres del grup de poesia Reversos vam llegir una selecció de poemes de Montserrat Rodés.

Del llibre Deleàtur (2002)

matinada

Fugitives les mans, aquestes mans
que trasmuden la gira de l’ignot.

**

fluctuant

Com si fos lluny. I res no
fos del tot —com una espurna
minúscula que fluctua
dins un ròdol infinit.

Del llibre Immunitats (2005)

 

No sé com vaig acabar sabent tot
allò—que sé—que mai no va passar.

**

Com em podia retenir
aquell fredsi ja me n’anava.

Del llibre D’incertes certeses (2013)

 

RETORNES AL PRIMER ORIGEN.
I res més. Des de la distància,
els sentits no es distingeixen.
No entens la raó dels dies,
ni la pruïja d’ésser dins
teu. Potser un lent avenir
ho desxifraria. Ocupes
la part més ignota d’allò
que roman i et significa.

***

 

NO PUC EVITAR
que em segueixi
l’última ombra.

L’indefugible
m’empeny
al descens.

Quedem
doncs
més tard
d’aquest després.

Agraïm profundament a Montserrat Rodés la seva amabilitat i la gran sessió que ens va oferir.

Sessió conduïda per: Empar Sáez
Agraïments a Aureli Ruiz per les fotografies.

«Conversa amb Montserrat Rodés» Lectura de poemes

0

El grup Reversos ha convidat la poeta Montserrat Rodés a la sessió que tindrà lloc el dimecres 29 de novembre, a les set del vespre a l’espai VilaWeb. Mantindrem un diàleg sobre poesia amb la prestigiosa autora, acompanyat d’una lectura de poemes.

Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) és una de les veus poètiques més singular i consolidades del panorama literari català.

D’ençà del seu primer llibre, Riu d’Arena (Alfons el Magnànim, 1992), publicat posteriorment a La set de l’aigua (Edicions 62, 1991), Premi Miquel Martí i Pol de poesia, han anat sortim a la llum els següents títols: El temps fumeja (L’Aixernador Edicions, 1993); Escrits en blanc (Edicions 62, 1995), Premi Miquel de Palol de Poesia; Interlínia (Proa, 1999); Deleàtur (Proa, 2002); Immunitats (Curbet, 2005); Alarma (Edicions 62, 2008); D’incertes certeses (LaBreu Edicions, 2013) i Tot és altre (Lleonard Muntaner Editor, 2020), Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom.

Va ser curadora de l’edició de l’antologia poètica de Josefa Contijoch, Ganiveta: Antologia Poètica 1964-2011, Lleonard Muntaner Editor, 2012.

El 2017 fa la primera incursió en narrativa amb la novel·la Un mar imperceptible, publicada a la col·lecció De Biaix de Lleonard Muntaner Editor.

La seva obra poètica és present en antologies de poesia catalana contemporània i ha estat traduïda a altres llengües.

Us convidem a assistir a l’acte!

Conferència sobre la poesia de Joan Maragall impartida pel Dr. Narcís Garolera

0

El passat 24 d’octubre el grup de poesia Reversos va celebrar una sessió dedicada a la poesia de Joan Maragall. Una conferència que va impartir el catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Narcís Garolera, deixeble de Joan Coromines i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

La conferència va començar amb un breu esbós biogràfic del poeta. Joan Maragall i Gorina nasqué a Barcelona el 10 d’octubre de 1860. Fou el fill petit (eren tres germanes i ell) del matrimoni format pel fabricant tèxtil barceloní Josep Maragall i Rosa Gorina, provinent d’una família d’industrials de Sabadell. Visqué al carrer Jaume Giralt, al barri de Santa Caterina al qual dedicà aquests versos: “Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre…”

En acabar els estudis primaris, el seu pare el va fer treballar a la indústria familiar, cosa que disgustà Joan Maragall, àvid de continuar estudiant i que ja començava a escriure versos. Finalment, després d’una forta discussió amb el seu pare, va deixar la fàbrica i es va matricular a la facultat de Dret. Durant la seva joventut Maragall és un gran inconformista. Escriu al seu amic Josep Maria Lloret: «Renego de la societat, del progrés, del diner, de l’educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries».

També va estudiar alemany. La influència de la cultura alemanya seria fonamental en la seva vida: va traduir al català Goethe, Novalis i Nietzsche (en fou l’introductor a Espanya: el 1893 publicà un primer article sobre el filòsof, i el 1898 va traduir Així parlà Zaratustra). També cal destacar que fou un gran lector de Spinoza.

Entre les principals amistats de Joan Maragall s’ha de destacar: Antoni Roure, Josep Pijoan (cartes i biografia); Caterina Albert / Víctor Català (cartes), el bisbe Torras i Bages o Miguel de Unamuno, que traduí alguns dels seus poemes al castellà.

Es va casar amb Clara Noble, filla d’un empresari anglès i d’una senyora andalusa. Van anar a viure al barri de Sant Gervasi. Van tenir tretze fills: Helena (1893), Maria (1894), Eulàlia (1896), Clara i Anna (1899) Josep (1900), Joan Antoni (1902), Ernest (1903), Guillem (1905), Raimon (1906), Elvira (1907), Gabriel (1909) i Jordi (1911).

Va aconseguir reflotar l’empresa tèxtil del seu pare i, a la mort d’aquest, va esdevenir un rendista, podent-se dedicar a la literatura i al periodisme. Va escriure a L’Avenç, La Veu de Catalunya, el Diario de Barcelona (anomenat popularment “El Brusi”, on fou secretari de Joan Mañé i Flaquer, director del diari i persona d’una gran influència entre la burgesia catalana)… Malgrat que Joan Maragall fou catòlic i conservador, ho fou d’una manera no-convencional, ja que es mostrà crític amb la burgesia, i un intel·lectual inconformista que fou censurat per Prat de la Riba pels articles “L’església cremada” i “La ciutat del perdó”, en produir-se l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.

Joan Maragall va morir el 20 de desembre del 1911 a l’edat de cinquanta-un anys a causa de la febre de Malta. La seva mort va commocionar la societat catalana.

Centrant-se ja en la poesia de Joan Maragall, en Narcís Garolera cità “Elogi de la poesia” (1907) del mateix poeta:

“Poesia es l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l’home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a travers del caos, en la essencia de l’esforç està’l ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i’ls membres de tot còs animal; en l’udol del vent i’l de les besties, i en el plor de l’home.” 

Narcís Garolera va destacar el neoromanticisme de Joan Maragall derivat del simbolisme francès. Pel que fa al propòsit antiretòric en la utilització de la llengua, és important l’espontaneïtat, la simplicitat, la llengua parlada (teoria de la paraula “viva”). Explicà que sobre ell pesa el tòpic de mal escriptor, en el sentit d’utilitzar una llengua pobra, comparada amb la de Jacint Verdaguer, o d’escriure en dialecte barceloní (Pijoan). A favor d’aquest llenguatge no retòric, viu, espontani, hi ha persones de tanta vàlua com Josep Pla o Joan Coromines.

Per il·lustrar-nos la poètica de Maragall començà amb la lectura del poema “Excelsior” , en llatí significa “més amunt” o “més alt”,  (Poesies, 1895) que mostra el seu vitalisme inconformista nietzscheà, i el comparà amb “Joventut” de Miquel Costa i Llobera.

Excelsior

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dona el front en el gran aire;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés;
no s’acaba el teu viatge;
no s’acabarà mai més.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble:
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Garolera va continuar llegint la poesia “Paternal”, escrita arran de l’atemptat anarquista del Liceu el 7 de novembre de 1893 en què Joan Maragall era present (l’òpera i la música en general fou una de les seves grans afeccions) i que causà morts, ferits i una enorme commoció a Barcelona. En aquest punt en Narcís Garolera ens demanà que ens fixéssim en el contrast entre la primera i la segona part del poema i, sobretot, en l’adjectiu “bàrbarament” del seu fill (en realitat, filla) que mama, fent referència a Coromines i a Prudenci Bertrana (Proses bàrbares, prologada per Maragall).

Paternal

Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l’odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, –la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, –la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, –se mira en ella,
i riu bàrbarament.

Narcís Garolera va llegir un fragment de la primera part de “El Comte Arnau”, un poema caracteritzat pel vitalisme nietzscheà i qualificat de “volcànic” per Gaziel.

 VI

Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
–”Fill de la terra, – fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, – ara demana:
què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
prô també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.

-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

-Prô l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.

-Doncs, ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran “ànima en pena”
com si fossis condemnat.

Seguidament, vam entrar, de la mà de Garolera, en la poesia patriòtica de Maragall. El poeta se sentia català i espanyol, però defensava una Espanya en la qual Catalunya fos respectada i pogués desenvolupar-se en tots els àmbits. La seva poesia és un reflex d’aquesta manera de pensar i també d’aquest sentiment. Alhora reflecteix el cansament del catalanisme en comprovar reiteradament que Espanya no està disposada a “escoltar la seva veu”.  Garolera va llegir l’“Oda a Espanya”, els versos finals de la qual reflecteixen aquest cansament i aquesta desesperança.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Narcís Garolera explicà que l’“Oda nova a Barcelona” de Joan Maragall té dues parts ben diferenciades perquè va ser escrita abans i després de la Setmana Tràgica (1909).

Finalment, Narcís Garolera va llegir el “Cant espiritual”, escrit poc abans de morir, i considerat un dels poemes sobre aquest tema més importants de la literatura universal de tots els temps. S’hi veu una clara influència del Faust de Goethe. En Garolera va fer notar que els cinc versos finals del poema els va afegir per temperar l’immanentisme i el vitalisme nietzscheà del poema i encaixar-lo més en l’ortodòxia catòlica, probablement a indicació del bisbe Torras i Bages.

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

En la part final de l’acte diversos membres del grup Reversos van llegir poemes de Maragall:

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Cant de maig, cant d’alegria

Cantem l’entrada del temps clar
amb clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps – de fer ressonar
alegrement els aires.

Passen núvols corrent i somrient,
regalant aigua i raigs de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre el vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses…
Costes avall degoten les neus foses.

Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d’aire del cel
per cantar l’alegria de la terra,
tant si en surt un místic bel
com si en surt un crit de guerra.

Tornem’ns soldats lluents i ben armats,
o tornem’ns serafins d’ales de plata…
Correm alegrement a tots costats,
correm que el maig esclata.

Riem, riem entre les flors i el vent
l’emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
davant la porta d’or de cada aimia.

Prompte els arbres de maig s’assecaran…
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i saltarem per sobre.

L’oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
—oh poeta extasiat!—
hi ha un ressò de les cadences
de l’ocell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.

En definitiva, ha estat una sessió memorable en què Narcís Garolera ens ha fet atansar a la gran figura de Joan Maragall, especialment a la seva obra poètica i ens ha facilitat camins per entendre-la, valorar-la i estimar-la.

Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Grup poètic Reversos.

Fotografies d’Aureli Ruiz

«La poesia de Joan Maragall», conferència de Narcís Garolera

0

El pròxim dimarts 24 d’octubre, a l’espai VilaWeb, el doctor Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, impartirà la conferència sobre la poesia de Joan Maragall.

Presentar Joan Maragall probablement sembla innecessari. Tothom sap qui és, de qui parlem. Però tenim la sensació que la seva obra, del Noucentisme ençà, ha patit una crítica ferotge de la qual no s’ha rescabalat del tot. Potser avui toca recuperar la seva figura i la seva obra: l’ànsia de concòrdia, de bellesa i de bondat com a fites de la poesia. És possible que avui, en aquest temps tenebrós que ens ha tocat viure, rellegir i comprendre Maragall sigui més necessari que mai.

Diu Maurici Serrahima, referint-se a la vida i obra de Joan Maragall:

 “Una vida breu i sense gaires esdeveniments extraordinaris, i una obra no pas gaire extensa que no conté llibres llargs, ni grans creacions narratives i fictícies, ni tractats sistemàtics, polèmics o definitoris destinats a produir impactes rotunds i immediats. Una punta d’inseguretat i de retòrica en alguns dels textos escrits amb premeditació —per exemple, en els Elogis— i unes imperfeccions de llenguatge que, explicables i tot en el seu temps, li han pogut ésser retretes, si més no entre els lletraferits. I un abast popular, de moment, no gens sorollós.

Així i tot, va produir en molt poc temps alguna cosa decisiva: una empremta en la mentalitat i en l’esperit del país, inconfusible. I no sols en els homes d’un cert nivell intel·lectual, i en els que poc o molt pensaven o pensen com ell, sinó també en els que haurien d’ésser els seus adversaris, i en els que no l’han llegit ni el coneixen ni mai no han pensat en ell. És probable que cap altre escriptor no hagi tingut mai tanta influència sobre aquest país nostre. Heus aquí el resultat del balanç.

No fa gaires anys, Josep Pla deia que la poesia de Maragall no tenia res a veure amb la que es feia en el seu temps a Europa. Si el poeta ho hagués pogut llegir, hauria estat content. El que més l’afalagava, quan va publicar el primer llibre, era que el tinguessin per innovador i li reconeguessin una personalitat pròpia. És evident que la tenia, i que en termes generals —ho diu el mateix Pla— no pot ésser vist com a contemporani de ningú:”…ni dels simbolistes, ni dels parnassians, ni dels sensuals, ni dels escèptics ni dels iconoclastes”. Per a ell, tot venia de la bellesa de la vida, de la realitat, i la feina del poeta era expressar-la. […] Però, a més de la idea que ell se’n feia, la manera de fer era també nova.

No hi havia —o ben pocs— poemes escrits amb artifici o només per un deler literari. I no és pas que sigui una heretgia la recerca de la bellesa en l’objecte literari creat pel poeta. Però en el cas de Maragall, la reducció a poesia operava quasi sempre —i sempre en els poemes verament reeixits— sobre realitats vistes o viscudes directament en el món extern o en el reflex que en trobava en el món interior. […] Maragall no es limitava, diríem, a “explotar” líricament les coses reals, perquè per a ell la matèria poètica era la bellesa del món en el qual vivia, i les coses i els homes que hi veia, i els afectes que hi posava, i la recerca del lligam amb unes altres realitats no tan clares o fins incognoscibles i absolutes. És a dir que, per a ell, els poemes solien ésser, més que no pas el fruit d’un propòsit literari, una conseqüència gairebé directa de la vida mateixa que realment vivia, i de tot allò que se li feia present i li omplia l’esperit, i dels episodis de la perpètua i abrandada recerca que portava closa dins d’ell mateix.”

***

El nostre convidat, en Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, és Llicenciat en Filosofia i Lletres (UB, 1973), premi extraordinari de Llicenciatura (UB, 1979), Doctor en Filologia Catalana (UB, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), catedràtic de Filologia Catalana (UPF, 2009). Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993) i premi d’Assaig Literari «Sant Miquel d’Engolasters» (Andorra, 1997).

Ha compilat quatre volums d’Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans (1982-85) i dos de Textos literaris catalans. Lectures i interpretacions (1994-95). Ha dirigit la col·lecció Tinell, de literatura catalana (20 volums) i ha estat assessor de la col·lecció La Finestra de Paper (10 volums).

Garolera és editor filològic d’obres de Jacint Verdaguer: L’Atlàntida, Canigó, Excursions i viatges, Idil·lis i cants místics, Al cel, Poesies juvenils inèdites, Jovenívoles; Pàtria, Flors del Calvari, En defensa pròpia, Montserrat, Aires del Montseny, Del Canigó a l’Aneto, De Tànger a Sant Petersburg. És autor d’una extensa antologia del poeta (Homenatge a Jacint Verdaguer) i de dos volums d’estudis sobre aquest autor: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua (1996) i Jacint Verdaguer: textos, comentaris, notes (2004). Ha publicat, amb Marta Pessarrodona, Jacint Verdaguer. Una biografia.

Narcís Garolera és responsable de l’edició crítica de l’obra completa de Josep Maria de Sagarra (20 volums publicats). Ha publicat tres reculls d’articles d’aquest escriptor: L’ànima de les coses (2001), El perfum dels dies (2004) i, amb cròniques de Josep Pla, Cartas europeas (2001).

A banda, també és autor d’un assaig sobre literatura de viatges: L’escriptura itinerant (1998), d’una Petita història de Joan Coromines (2006), i dels reculls d’estudis i assaigs literaris De Verdaguer a Ferrater (2012) i Al peu de la lletra (2021). I és autor, així mateix, d’una edició crítica d’El quadern gris, de Josep Pla (2012), i de les edicions de les Memòries (2014) i Els meus difunts (2017), de Carles Fages de Climent.

Ha compilat els articles d’Agustí Calvet, Gaziel, al diari madrileny «El Sol»: ¿Seré yo español? Un periodista catalán en Madrid (2018).

Ha publicat una autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg (2019).

***

Us hi convidem a tots!

 

«Conversa literària amb Nicolau Dols»

0

El passat dijous 28 de setembre vàrem mantenir una conversa literària amb el poeta, traductor, esperantista i professor universitari Nicolau Dols, a l’Espai VilaWeb.

Pròximament, publicarem un resum del diàleg amb en Jaume Pujol. De moment, però, disposem de les fotografies d’Aureli Ruiz.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Conversa literària amb Nicolau Dols»

0

El pròxim dijous 28 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor, esperantista i professor universitari Nicolau Dols, a l’Espai VilaWeb a les set del vespre.

Nicolau Dols i Salas (Palma, 1967) és llicenciat en Filosofia i Lletres (Filologia Catalana), Master of Philosophy (University of Sheffield), Màster en Estudis de l’Àsia Oriental (UOC) i Doctor en Filologia Catalana (UIB). És professor de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) i d’ençà de 2021 presideix aquesta secció.  Els seus interessos de recerca són la teoria fonològica, la fonologia catalana, la fonologia infantil, les llengües artificials, la història de la lingüística i la traducció literària.

Dols és coautor de diverses gramàtiques del català, com la Gramàtica del català contemporani (2002), Catalan: a Comprehensive Grammar (1999) o Catalan: an Essential Grammar (2017), d’un capítol de la Gramàtica del català contemporani («Processos en grups consonàntics»), coautor del Tesaurus Europeu de l’Educació, i responsable de l’edició crítica de La pronúncia llatina entre catalans, d’Antoni Alcover. El 2013, va publicar un llibre sobre el prohom mallorquí: Antoni M. Alcover i la Seu de Mallorca. El nostre convidat també ha col·laborat en els capítols de diversos llibres, com Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català, Curs de perfeccionament de llenguatge oral per a professionals dels mitjans de comunicació, Llengua i literatura catalana i la seva didàctica

En el camp de la traducció ha anostrat texts poètics en vers o prosa del portuguès i de l’anglès. Ha traslladat al castellà poesia catalana (Blai Bonet, Josep M. Llompart i una antologia de poetes contemporanis de les illes Balears) i prosa (Biel Mesquida). Per la traducció del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa va rebre el premi de la crítica Serra d’or (2002). En 2014 va publicar l’edició crítica de la poesia de Blai Bonet (conjuntament amb Gabriel S. T. Sampol).

Ha publicat un llibre de poesia Feliç (Godall edicions, 2020), així com poesia pròpia en diferents revistes literàries.

És parlant d’esperanto i ha escrit poesia en aquesta llengua: va guanyar el primer premi de poesia dels Belartaj Konkursoj de la Universala Esperanta Asocio el 2017. Des del 2014 imparteix fonologia de l’esperanto als Interlingvistikaj Studoj de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia).

 

Al llarg de la conversa parlarem de la tasca que ha desenvolupat com a escriptor tant en català com en esperanto i de la seva faceta com a traductor, entre altres temes de gran interès lligats a l’ús del català o la necessitat de publicar.

Hi esteu convidats!