Presentació del llibre “El teu somriure” de Jaume Pujol

Us convidem a la presentació del primer llibre de poesia d’en Jaume Pujol (Gironella, Berguedà, 1959), físic i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, que tindrà lloc a l’espai VilaWeb el dimarts 26 de novembre.

En Jaume és membre del grup Reversos, de l’Associació de Poetes Terrassencs i forma part de l’organització de Rauxa – Setmana de la poesia de Terrassa.

El teu somriure és el primer llibre de poemes que publica. Aquesta obra neix com a homenatge a la seva dona després del seu traspàs.

Els beneficis del llibre aniran destinats a la Fundació Oncolliga, entitat sense ànim de lucre que ofereix atenció psicosocial a persones amb càncer i als seus familiars.

Conversa amb Gemma Gorga sobre el llibre “Indi visible” i la poesia índia contemporània en anglès

El passat cinc de novembre vam tornar a rebre a la Gemma Gorga a l’espai VilaWeb. L’havíem convidat el 2014, i en aquella ocasió vàrem parlar especialment de la seva poesia, que apreciem i admirem.
En la primera sessió que va compartir amb nosaltres la Gemma va mencionar el seu darrer llibre, la traducció de Vint esmorzars cap a la mort, del poeta indi Dilip Chitre; va expressar com n’era, d’enriquidora, la feina de traductor de poesia i va manifestar el desig de continuar desenvolupant aquest vessant literari.

Posteriorment a la nostra trobada ha publicat el llibre de poesia Mur (Meteora, 2015), li han traduït a l’anglès Llibre dels minuts (Book of Minutes, 2019, Traducció de Sharon Dolin) i ha escrit Indi visible (Tushita Edicions, 2018).

Indi visible es troba en la frontera entre diferents gèneres literaris: assaig en forma de dietari, llibre de viatge i poesia (inclou la traducció d’una mostra representativa de poetes indis contemporanis que escriuen en anglès, un total de deu autors).

Gorga ha fet diferents estades a l’Índia; durant la primera, el 1997, pren contacte amb el país, en el 2011 fa una segona estada de tres mesos i en la darrera, el 2016, s’hi està dos mesos a la Sanskriti Foundation de Nova Delhi amb el projecte d’enllestir una antologia de poetes contemporanis indis en anglès. En la xerrada, la Gemma va explicar que aquest propòsit es va truncar per la impossibilitat d’aconseguir que cap editorial catalana publiqués la traducció ja acabada.

Així, tot i que no tenia, a priori, el desig de publicar un llibre sobre l’Índia, segons ens va aclarir la Gemma, el material del seu dietari, escrit sense cap voluntat de publicació, i algunes de les traduccions que havia fet van ser la base per a l’elaboració del llibre.

D’altra banda se’l va plantejar amb tres estratègies clares: la primera era posar el focus en el detall, en les coses petites, defugir, per tant, de la generalització. La fragmentació n’era la segona estratègia; hi ha un cert ordre cronològic en els fragments, amb alguns salts temporals, però la concepció del llibre s’allunya del bloc unitari, tancat i rodó. I l’humor, com ens va explicar la Gemma, és la tercera estratègia que va adoptar per tal d’aportar una mirada més fresca sobre l’Índia.

Del llibre Indi visible destaca l’enorme qualitat de la prosa de la Gemma Gorga. Un altre atribut remarcable de l’obra és la riquesa de pensament; hi reflexiona sobre nombrosos aspectes de l’Índia sense dogmatismes (no resol la paradoxa, sinó que la mostra); la convivència entre les diferents llengües, les identitats, la cultura… I finalment una altra part essencial del llibre, perfectament imbricada amb el dietari, són els poemes traduïts que permeten al lector descobrir un bon grapat de poetes indis que possiblement desconeixia.

La Sujata Bhatt és una de les poetes traduïdes per la Gemma Gorga, inclosa en el llibre Indi visible i, precisament enguany, en el Festival Barcelona Poesia, a través de la Gemma, la poeta d’origen indi va ser convidada a un acte al Museu Marès en què dialogaven les dues autores.

Bhatt és nascuda a Ahmedabad que té el gujarati com a llengua materna, l’anglès com a llengua literària i l’alemany com a llengua quotidiana. Es van posar sobre la taula nombroses qüestions interessants sobre poesia, però també el conflicte i la riquesa que suposa moure’s entre diferents identitats.

Nombrosos temes relacionats amb la cultura, la literatura, la poesia, les llengües de l’Índia van sorgir en el col·loqui posterior a la xerrada de la Gemma, tots ben interessants. Per acabar l’acte vàrem llegir una selecció de fragments i poemes del llibre Indi visible. A continuació us en transcrivim una mostra.

Finals de febrer. El sol encara es pon d’hora. M’estimo més seguir treballant sense encendre els llums de l’estudi. M’agrada la tonalitat ataronjada que va adquirint el vespre -tonalitat de papaia madura a punt de malmetre’s- i que de mica en mica es confon amb el vernís vermell de l’escriptori, tenyeix la llibreta i m’encén la pell.
A fora, la vegetació s’enfosqueix, les ombres es densifiquen. Amb la caiguda definitiva del sol, la mosquitera de la finestra s’humiteja sobtadament i els mosquits busquen maneres eficaces i massives d’esmunyir-se a través de la retícula de niló. D’això es tracta, en la vida: passar de fora a dintre, trencar la barrera de l’alteritat i dipositar petits ous a la sang d’un estrany. I la sang els acull, amb la seva acidesa exacta, sense saber què li espera. Exactament igual que l’amor.

Cada idioma té una paraula comodí, una paraula que els nadius usen en un ventall tan ampli de circumstàncies que resulta gairebé impossible reduir-la a un significat unívoc i traduïble. Penso, per exemple, en l’expressió catalana Déu n’hi do. O en el rai. O en el you know de l’anglès nord-americà.
Llàstima que hagi trigat tant a esbrinar que, per als indis, la paraula comodí és yes. Eventualment, yes pot significar sí. Més sovint, yes significa no en tinc ni idea.
La comprensió d’aquest país passa per saber destriar el primer yes del segon.

Una història diferent

El gran Pan no ha mort:
simplement ha emigrat
a l’Índia.
Aquí, els déus vagaregen lliures,
disfressats de serps o de micos;
cada arbre és sacre
i és pecat
ser groller amb un llibre.
És pecat enretirar un llibre
amb el peu,
pecat estampar els llibres
bruscament sobre la taula,
pecat llançar-ne un amb descurança
a través de l’habitació.
Cal que aprenguis a passar-ne les pàgines delicadament
sense destorbar Saràsvati,
sense ofendre l’arbre
d’on prové la fusta amb què es va fer el paper.

Sujata Bhatt

Quina llengua

no ha estat la llengua de l’opressor?
Quina llengua
pretenia en veritat assassinar algú?
I com és possible
que, després de la tortura,
després que l’ànima hagi estat segada
amb una llarga falç que cau vertiginosa
de la cara del conqueridor,
els nets encara no nascuts
arribin a estimar aquella llengua estranya?

Sujata Bhatt

Espai viu

Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la verticalitat.
Els claus s’arrapen a juntures que es baden.
L’estructura sencera s’inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre vores fosques
d’un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Imtiaz Dharker

“Udaylee”

Només el paper i la fusta estan segurs
del tacte de la dona menstruant,
Així que van construir aquesta habitació
per a nosaltres, al costat de l’estable.
Aquí se’ns permet escriure
cartes, llegir, i els nostres dits masegats
de tanta cuina tenen l’oportunitat de sanar.

Aquesta nit no puc deixar estar les estrelles.
I quan no puc dormir, vaig amunt i avall
de la petita habitació, vaig
del llit estret de cordes a la prestatgeria
amb els diaris que descansen empolsegats
sota conquilles d’un marró lluent i un cargol de mar.
Quan no puc dormir, m’atanso
el cargol de mar a l’orella
per sentir l’empenta de la meva sang,
una cançó palpitant,
un tamborinejar lent al cap, als malucs.
Aquest dolor és la meva sang que flueix contra,
que s’apressa contra alguna cosa
-grumolls nuosos de la meva sang-
i em vénen al cap grapats d’algues esquinçades
pujant amb l’escuma,
pujant. I després caient, caient damunt la sorra
escampades sobre ous de tortuga acabats de pondre.

Sujata Bhatt

Una altra paraula polisèmica és tomorrow, paraula que en aquesta terra es dilata amb matisos insospitats. En boca d’un indi, tomorrow sol designar una franja temporal d’algun futur més o menys proper, com ara demà, demà passat, d’aquí quatre dies o a finals de setmana. Però cal comptar amb l’eventualitat que aquest futur proper s’ajorni de manera contínua i acabi transformant-se en un futur llunyà. Tan llunyà com mai.
Petites paradoxes que farien les delícies dels físics, però que exasperen els  occidentals.

Cada vespre després de sopar travesso a les fosques el campus de la residència fins al meu estudi, el número 7. Que em conegui els camins no m’estalvia algun ensurt.
Avui he ensopegat amb un gripau de la mida d’un príncep. Després de l’ai inicial, ens hem quedat l’un al costat de l’altre, cada cop més tranquils i confiats. Tant, que he gosat allargar la mà i tocar-li l’esquena amb el dit índex. És el primer cop a la vida que toco un gripau. La pell sembla més vegetal que animal, eixuta com l’escorça de pi. Un rosari de bonys distorsionen la curvatura de l’esquena, on duu gravat un mapa misteriós de líquens i tresors. La hipòtesi del petó no l’he contemplada en cap moment, no perquè dubti del seu potencial com a príncep, sinó perquè dubto del meu talent com a princesa.
Finalment, com dues criatures il·legibles, ens hem separat per sempre, ell en direcció a la bassa, jo en direcció als poemes. A submergir-nos en les nostres respectives fondàries.

L’àvia

L’àvia tenia catorze anys
quan es va casar.
Hem perdut aquella fotografia on apareix
amb tot de pintetes d’or als cabells.
Era bonica,
va criar set fills
i sovint s’escapava
a ca la mare.
Ella i el servei
parlaven el mateix llenguatge
del silenci.

Eunice de Souza

De nit s’escriu diferent. Fins i tot es pensa diferent. De dia soc més anecdòtica i fragmentària. De nit, més íntima i reflexiva.
Fa gairebé tres mesos que sóc aquí, sense rentadora, sense televisió, sense família, sense classes, sense català, sense assumpcions, sense conviccions, Aviat hauré d’afegir sense xocolata. He d’admetre que, com menys coses tinc a mà, amb més eficàcia resolc la supervivència: unes poques peces que rento, estenc i em vesteixo de nou; un grapat de llibres que llegeixo i, arribat el cas, rellegeixo; dues arracades que m’estalvien de dubtar cada matí entre vint opcions possibles.
Sense ha acabat significant amb. Amb més temps, amb més pau, amb més jo.

Avui he acompanyat la Naomi a l’hospital. De manera cíclica, li agafen febrades que remeten al cap de pocs dies. No ho diem en veu alta, però ens temem que sigui malària, encara que les analítiques semblen descartar aquesta possibilitat. Davant la incertesa, no sabem a què atenir-nos ni què fer.
Arribem a l’hospital. Però aquest hospital no és un lloc, sinó un temps. Sense haver-los viscut, em venen al cap els anys quaranta, el blanc i negre de la postguerra i la misèria. Perquè l’hospital d’avui era en blanc i negre.
De seguida hem entès que el passadís on ens han convidat a seure no era la sala d’espera, sinó la sala-d’espera-i-la-consulta. Després d’una estona sota la llum indecisa dels fluorescents, ha aparegut un infermer vestit amb bata “blanca” (cometes necessàries) i s’ha tret una xeringa d’una butxaca i un tros de cotó fluix de l’altra. Aleshores li ha “desinfectat” (com m’ho faria per parlar d’aquest país sense cometes?) la zona del braç que es disposava a punxar, i s’ha tornat a desar la borla de cotó a la butxaca. Acabada l’extracció de sang, el cotó ha estat rescatat del fons de la butxaca per tapar la ferida.
Però a l’infermer encara li quedava la sorpresa d’una butxaca inèdita a la part superior de la bata, el fons de la qual era del tot desconegut. Amb gest ràpid de prestidigitador, n’ha extret un potet de plàstic i li ha demanat a la Naomi que li retornés ple d’orina. Per les vores recargolades de l’etiqueta hem decidit que aquell potet era un fidel adepte a la filosofia del reaprofitament universal.

Una dona gran

Una dona gran se t’arrapa
a la màniga
i se’n ve amb tu.

Vol una moneda de mitja rupia.
Diu que et durà
al santuari de la ferradura de cavall.

Ja l’has vist.
Així i tot, et segueix pota-ranca
i t’engrapa la camisa amb les urpes.

No et deixarà anar.
Ja saps com les gasten, les dones grans.
Se t’enganxen com un zumzeig.

Et gires i t’hi encares
amb aire irrevocable.
Vols posar punt i final a la farsa.

Quan la sens que diu
“Quina altre cosa pot fer una dona gran
en aquests turons tan miserables?”

Mires directament al cel
a través dels forats de bala
que té per ulls.

I mentre te la mires
les esquerdes que li neixen al voltant dels ulls
se li escampen més enllà de la pell.

I els turons s’esquerden.
I els temples s’esquerden.
I el cel s’esfondra

amb un estrèpit de vidre
al voltant de la vella bruixa a prova de trencadissa
que s’està dreta, sola.

I tu quedes reduït
a un grapadet de xavalla
en la seva mà.

ARUN KOLATKAR

Agraïm a la Gemma Gorga la gran vetllada de poesia que ens va oferir, va ser un enorme plaer tornar a gaudir de la seva categoria humana i literària.

Crònica: Empar Sáez
Fotografies: Ferran d’Armengol

Conversa amb Gemma Gorga. Parlarem de la poesia contemporània índia escrita en anglès.

Us convidem a la xerrada amb l’escriptora i traductora Gemma Gorga, qui ens parlarà de la poesia contemporània índia escrita en anglès.

Gemma Gorga és una veu acreditada i rellevant en la traducció al català de poetes indis de parla anglesa. L’avalen els viatges a l’Índia, moltes lectures i un projecte de traducció d’autors indis iniciat amb la publicació de Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre (Eumo Editorial i Cafè Central, 2012; 8è Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia), juntament amb Indi visible (Tushita Edicions, 2018; Premi Liberisliber Pensa 2018), dietari que inclou traduccions d’una acurada representació de poesia contemporània índia en anglès.

La conversa i lectura de poemes serà dimarts 5 de novembre a les 7 del vespre a l’espai VilaWeb. Esteu tots convidats!

Conversa amb Abraham Mohino Balet

El passat 17 de setembre ens va acompanyar Abraham Mohino amb qui vàrem poder conversar extensament sobre la seva obra i així conèixer millor aquest artista holístic.

En efecte, l’Abraham és escriptor, pintor, fotògraf i escultor. En el món literari ha desplegat la tasca d’investigador, assagista i poeta. Com a assagista ha editat La poesia essencial de Rosa Leveroni (2010) i Autoretrat de Mercè Rodoreda (2008). Ha estat també editor de l’obra lírica de les esmentades autores: Obra poètica completa de Rosa Leveroni (2010) i Agonia de la llum  de Mercè Rodoreda (2002). Igualment ha editat epistolaris i altres mostres de literatura personal d’ambdues autores.

Com a poeta, l’any 2003 va guanyar el premi Joan Teixidor de Poesia. Ha publicat dos llibres de haikus: En el límit de l’ombra, pols de cinabri (2011), amb Mònica Miró i Vinaixa, i Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, que fou guardonat amb el XLV Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot (2011), obra que és una continuació natural del seu primer llibre de haikus.

L’any 2018 va publicar Ànemos, un conjunt de 35 proses poètiques. És una obra davant la qual hom no pot sinó acotar el cap en reconeixement de l’excel·lència,  va dir Víctor Obiols en una ressenya publicada al diari Ara.

En la conversa, l’Abraham va remarcar que per a ell el fet d’escriure és vital, però que  probablement el que millor defineix la seva obra són les desviacions; tota la seva obra n’és plena.

Comença de ben jove a escriure diaris i, més tard, assaigs. Va arribar a Rosa Leveroni a través dels papers i diaris que va trobar a la  Biblioteca de Catalunya. Els seus escrits li susciten molt d’interès i s’hi endinsa amb entusiasme fins a escriure un assaig i editar textos íntims de l’autora i, finalment, l’obra poètica completa.

Posteriorment vindrà Mercè Rodoreda, de qui troba material a l’Institut d’Estudis Catalans, i fa un procés similar a l’anterior: escriu un assaig i edita tota l’obra lírica de l’autora coneguda fins ara.

A partir de l’any 2000 escriu haikus. Hi arriba a través de la lectura de tankes, un gènere germà. Li agrada respectar l’ortodòxia, en especial el mot estació; és, per a ell, quan hi arriba a la màxima expressió, quan el haiku assoleix la seva intenció més profunda i elemental. Intenta incorporar sofisticació al haiku, sense renunciar al requisit de la seva senzillesa  Ens va fer saber, així mateix, que li agradaria aplegar algun dia la seva obra haikuista en un recull de 365 haikus, tants com dies té l’any.

Dos dels seus haikus:

preludi de bes
estesa de roselles
sobre herba folla

només pertorba
el silenci del vespre
el pas dels núvols

A continuació ens va parlar del seu últim llibre Ànemos. El defineix com un llibre-casa en què es toquen tots els temes que actualment li són una font de reflexió, com ara la casa, la llum, els espais, les aromes, la infantesa, la mort….

La primera prosa del llibre sorgeix d’una nota en el seu dietari escrita el 1998. És, per tant, un llibre que anava madurant des de feia molts anys. Un text dur que parla de coses que cremen, com ara l’experiència de la malaltia o de la pèrdua. El llibre s’obre amb una breu i deliciosa lliçó filològica on es repassa l’etimologia i l’evolució en el llatí fins a la nostra llengua del mot grec Ànemos (respiració). La necessitat imperiosa de respirar és una de les imatges recurrents del llibre.

Transcrivim un passatge de  «L’habitació del costat», text que, segons ens manifesta l’autor, el defineix.

L’habitació del costat    Ets un home de cambres. Has viscut mitja vida enfinestrat, ajustant la teva capacitat de contemplar a la visió que proporciona el reducte de quatre parets amb obertures enfora. La teva mesura del món s’ha fet a partir de les mides preses d’una habitació, i els teus arbres són els arbres que s’abasten des d’una finestra. […] Has crescut endins. Per això els ulls ensinistrats saben advertir els inapreciables relleus de la llum sobre un mur o la transparència de les fulles tendres de l’acàcia de les pagodes. […] Ets a la cambra del costat: n’hi ha una a cada casa. Allà on el teu nom serà el romanent d’un ressò i algú al cap dels anys reconeixerà una olor que potser fou la teva olor: reminiscències ínfimes abans d’un oblit precipitat. Perquè la visa serà el que sempre ha estat, un respir brevíssim, una reverberació en el buit.

Per cloure la sessió es varen llegir diferents proses d’Ànemos que transcrivim parcialment i una petita selecció de haikus.

Brànquies    Prendre aire amb una gran alenada per sentir la consciència física de l’acte reflex de respirar. Capbussar-se amb l’oxigen retingut en els pulmons fins al límit de la resistència per notar la pressió creixent dels lòbuls. I, ben fondo, revenir al record de quan eres infant i reposaves sobre el ventre de l’avi: ajustaves el teu alè minúscul al vaivé pausat i ample de la seva respiració branquial. Perquè aleshores ja era un gran cetaci que se t’enduia, escales avall, al forn immens, on la curiositat i les paraules t’arrossegaven per grutes en pèlags insonors i mistèrics, profunds i insondables. Endins, d’on tornaves a emergir com d’un somni; com ara, contenint l’exhalació extenuada amb una violència instintiva, emergint en cerca d’una glopada que et retorni, sabedor per sempre que l’oxigen esculpeix els pulmons i que en tota casa hi ha l’estança o l’angle on es concentra la memòria de l’aire.

La parra    La parra de la casa dels avis ja no existeix. Només és un pensament. Però a qui fa ombra un pensament? O potser t’hauries de demanar de quina mena d’ombra és feta la substància d’aquest pensament? […] Poc et pot fer ombra avui la parra, i debades proves d’arrecerar-t’hi. Naixia al carrer, a la part de darrere, a ponent; el tronc, retort, d’escorça esqueixada, s’enfilava pel mur i dreçava la seva volta imperfecta sobre el pati irregular de pedra roja porosa, el pati de sempre esborrat per un pati posterior, pulcre i anivellat.[…] Llavors, quan també el cactus orquídia floria en l’exuberància de l’estiu, tot es concentrava sota la parra que, a la fi, va ser arrabassada com ho solen ser totes les coses velles que es fan malbé, embruten o incomoden. Ara ja només és un pensament que no acaba de fer-se fonedís, un empelt que ha pres en alguna part dintre teu i que s’esforça a no desarrelar-se. Però a qui fa ombra un pensament?

Carta postal    Amagaves sota la funda del matalàs cartes i postals dels avis. Durant molts anys vas tenir-ne cura dormint-hi damunt. Saps prou bé què temies, i evitaves que ningú no en conegués la resistència del fil que t’hi unia. Les has conservades fins avui lligades amb una cinta, en una capsa tancada on els secrets s’han transsubstanciat en records i on les fissures provocades pels recels i pors han estat substituïdes pel vertigen de la pèrdua. […] Absent l’home, Teresa va adquirir veu, va anar vindicant davant teu les cotes d’un caràcter i els meandres d’una biografia: tensions, desitjos, la queixa per tanta solitud acabalada entre llenços de paret alts i desabrigats.[…] Quan avui passes per aquella carretera fluvial i sinuosa t’amorres al vidre uns segons inaprehensibles, malgrat que la casa és tancada i barrada i ha quedat deserta. Per uns segons creuries besllumar-hi la figura fràgil de Teresa, acabada d’arreglar per l’ocasió, amb la impecable trossa de cabells fulgents recollida, la ratlla als ulls i els llavis repassats amb carmí, dient-te adéu com abans solia. A mig camí.

La casa que heretes     La casa ja no és la casa. L’última vegada que hi vau ser encara era plena de l’olor de la darrera estadant; era densa encara la sentida de lavanda en els armaris closos, penetrant la romàntica sentor dels baixos. La llum conservava encara la seva vella textura vellutada. La llum suspesa sobre les coses i les absències, sobre el silenci. La llum que ho impregna tot sense fer soroll, escurant la penombra endormiscada. Però la casa ja no és la casa de quan hi éreu tots.[…] És el domini que us habita, que us ferma a un indret, que us fa lloc i us dona nom, sí, però la mateixa heretat que obre abismes d’enyor en la vostra carn. Quan la casa ja no és la casa, cos de pèrdua, sou casa vosaltres.

El temps dels corcs     No és de temps el temps dels corcs: és de tenebra: és d’eixutor: és d’aspra partícula inerta. Tanmateix, es pot mesurar com si fos temps perquè es manifesta en la pàtina d’una pols que persevera, la pols acimada en petits grumolls de segles enderrocats. Perforada la càlida fusta del cirerer, agredida la carcassa de melis resistent en la nit indivisa. No la podeu veure, aquesta eficaç obra del corc, perquè no hi sou, en la casa desnonada; no hi sou i no la podeu veure però tingueu per segur que els corcs operaris de l’absència no han deixat de treballar en cap moment [….]Corcadura que cau i es diposita en piles ínfimes sobre la intensa llangor dels dies que no tornaran i la vasta planura dels dies que ja no seran.

La cara de la infantesa    Teresa jau en un son profund i sense resistències en el que serà el llit de mort. Un cos extint, convertit en una síntesi d’ossos torcívols i de pell flàccida, estampa en el llençol orografies tortuoses. Consumides fins a l’extenuació les reserves, el cos es prepara per a la mort. Les clivelles implacables de l’envelliment. La lenta però gradual desaparició de la sintaxi. L’hivern es resisteix al fred, violentant el cicle temporal: prematurament lleva flor la ginesta, prematurament l’ametller perfuma l’atmosfera de vidre. […] Et resisteixes a escriure res. D’alguna manera abrigues amb la no-acció les paraules i les imatges d’allò viscut amb ella, mentre encara hi és, mentre encara pots escoltar el batec del seu cor tossut. […] La mort uterina que portem inscrita de naixença i que, inversament, ens modula les faccions –la sobtada cara de la infantesa-, copsades en instants imperceptibles i fugaços –el rostre esmolat de la malaltia- per fer-nos present que som el nostre nom despullat, la nostra radical solitud i, potser sobretot, la mort cap a la qual hem avançat; la mort davant la qual hem estat constrets a prendre partit per les coses i les persones; la mort en virtut de la qual la nostra vida sencera serà reescrita i reinterpretada.

Sutures    Un dia advé la por. Familiaritzar-se amb paraules com carcinoma lobel·lar  infiltrant, mastectomia o quimioteràpia adjuvant. Forçosament haver d’incardinar la pròpia vida en els corredors glacials d’un hospital.[…] Un dia advé el dolor. Un dolor que no ens abandonarà, perquè no sols deriva d’un sanglot que paralitza, sinó que irradia de la mutilació mateixa, de cada centímetre de sutura. Parla d’això la fotografia del cos sofrent de la mare feta pel fill, malgrat que n’ha elidit el centre del dolor, el rostre i la cruesa inacceptable de la ferida, la sutura, la cicatriu. Fixa el fill l’instant de la pèrdua, perceptible tant en el que s’oculta com en el que es mostra, quan situa la mà que adés el va péixer, en la mà que el va acaronar i en la mà que el va protegir, la mà que amaga el turment. Aquesta mà que ens indica el lloc on s’obre l’abisme, i amb el posat de la qual la mare s’erigeix en un negatiu modern de les antigues deesses de la fecunditat, en un tràgic tors sense retòrica. L’eloqüència clínica de la imatge en blanc i negre assenyala que, un dia, inapel·lable, s’engendra el buit.

HAIKUS

La veu de la llum
em desvetlla amb el matí
i el meu dolor
daura

de la mimosa
he perdut el perfum groc
aquest any
també

enfora plou
la veu de l’amic arriba
en la nit freda

No se sap on neix
la flor
ni on mor la neu-
blancs precipitats.

Pètals translúcids-
un cos els acull mentre
dormo i oblido

en la planura
gebrada
el traç visible
de dues vies

tristor sobtada-
la pluja de maig sense
remetre
cala

auri interstici
entre la llum i l’ombra
on l’au s’oculta

Moltes gràcies pel teu mestratge, Abraham.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Jaume Pujol

Abraham Mohino, conversa literària

Us convidem a la xerrada literària amb l’escriptor Abraham Mohino (Manresa, 1969), autor del celebrat Ànemos (Godall edicions, 2018). 

Hi ha obres davant de les quals hom no pot sinó acotar el cap en reconeixement de l’excel·lència. (…) en la seva prosa compacta i penetrant hi batega tota la literatura clàssica i moderna. Víctor Obiols (Ara.cat, Llegim)

Conversarem amb Mohino; ell ens parlarà de la seva obra que comprèn, al marge d’Ànemos, dos llibres d’haikus i l’edició d’Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda (2002) i l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni (2010), així com epistolaris i literatura personal d’ambdues autores.

En la part final de l’acte direm una selecció de poemes de l’autor.

Hi esteu tots convidats!

Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

El passat 18 de juny, la darrera sessió del grup abans del descans d’estiu la vàrem dedicar a l’últim llibre del poeta Aleix de Ferrater.

Ens congratulem especialment de la publicació de L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019) per l’amic Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos des dels inicis, ja fa una colla d’anys, estimat i admirat per tots nosaltres.

Un breu apunt bibliogràfic de l’Aleix de Ferrater:

Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat, a banda d’alguns llibres col·lectius, cinc llibres de poesia:

Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007)
Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008)
Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010)
Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015).
L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019)

L’excés no podia començar millor: dos epígrafs emmarquen i contextualitzen el tema que unifica l’obra.

Un és del poeta alemany Bertolt Brecht: Què són, ara, unes ciutats, construïdes sense la saviesa del poble? 

I l’altre de Josep pla: Aquest vent de la Rambla té la virtut de convertir el més superficial del nostre organisme en el més profund de la nostra existència. 

Així, d’entrada, ja rebem el primer cop de puny; les Rambles de Josep Pla no són les que coneixem ara. Algunes de les reflexions giren i es desenvolupen al voltant d’aquest afer que ens va deixant un pòsit cru: vivim en ciutats dures, poc habitables, on la desmesura i l’abús despersonalitza les ciutats i de retop ens deshumanitza una mica a tots.

L’Aleix ha fet poesia sobre aquesta gran qüestió; actual (més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats – 75% dels europeus) i un problema transcendent (l’entorn i la forma de vida determina l’ésser humà). I ho ha fet amb una poesia que en alguns poemes adquireix cert to narratiu molt suggeridor, evidentment és bona poesia dotada de ritme i profunditat.

En L’excés trobem essencialment la gran estimació que l’autor sent per Barcelona.  Els poemes transiten per nombrosos indrets de la ciutat; l’Aleix n’és un gran coneixedor. La coneix pam a pam, la pràctica totalitat dels seus barris i els canvis que han patit.

Fixeu-vos en el poema “El gran altaveu”: La meva ciutat (i dic la meva perquè la camino)

L’Aleix té la capacitat de copsar i brindar-nos moments de gran humanitat viscuts en diferents espais de la ciutat, reivindica, així, les relacions humanes, l’amabilitat, el gest, la salutació, el contacte físic…, hi trobem abundants noms de persones anònimes, és el seu petit homenatge a totes elles. També hi desfilen carrers, places, edificis, bars, botigues de Barcelona, indrets amb un sentit especial per a l’autor, però tanmateix sense cap ànim d’erudició.

Aquests espais estan associats a un bocí de vida, s’hi invoquen converses, aromes, gustos, colors, records sensuals… De Ferrater empra un llenguatge senzill i proper, però no pas simple; es requereix un bon domini de la llengua, una bona elaboració del poema per aconseguir això.

L’Aleix no obvia tampoc la crítica a una ciutat que es transforma contínuament:

“La Rambla ha deixat dos pams als ramblistes”

“El festival de ciment ha sepultat el verd / sota el gris”, diu a “El gran altaveu”

També, a “La darrera veïna”:

Carrers humits de dilluns al pixum, / carrers d’història que ignoreu la memòria, cada / cop / en feu sentir més fora que dins la meva ciutat.

No defuig la crítica, com hem dit, i tampoc l’enyorança per una ciutat que ja no existeix, però per fortuna evita el dramatisme, els pamflets simples i rebla alguns dels poemes amb uns versos finals que mostren una ironia amable que tant el caracteritza.  

Transcrivim una selecció de poemes de L’excés que es van dir al final de l’acte de presentació del llibre:

Al terrat

El meu carrer no sap encara
per què té dos noms,
tres cases velles sentenciades
i una xemeneia separada
de la seva germana gran.
Només sap que hi ha un teatre,
una orxateria al seu davant
i tres nens jugant a futbol.
Jo visc al segon pis i miro enlaire;
a dalt, al terrat,
rodejada de llençols que espeteguen,
una noia asseguda
vesteix pantalons curts,
amb una llibreta sobre les cames.
Tot el blau la contempla encuriosit
i es demana què escriurà, tan despentinada?

Pere IV

Sempre t’he vist com un carrer del Far West,
amb tornavís, clau anglesa i olor de vernís.
Dibuixo un entrepà sota el xerric
del tramvia imaginari. ¿On és
el verd de la persiana al balcó?
Una botiga ven ratlles de guardapols,
granotes blaves i bates immaculades.
Obriré bé els ulls, no fos cas que un arquitecte
em construís un parc al mig del carrer.
L’obsequi són les portes de la vella Escocesa
i les pessigolles de les formigues amigues,
que coneixen perfectament el caminet
de la masia de romaní, que diu que sí.
El cinema tancat
és l’indret perfecte pel regne dels gats.

Les portes de l’Escocesa

Un cop més, davant vostre i plovent,
em feu tombar el cap i em reclameu
perquè us palpi i us palpo remullades.
Portes velles del temps del tramvia,
de la camisa estesa cap per avall,
dels capvespres de cadira de vímet,
no us sento, no crideu, no hi sou.
Suburbi encara suburbi
en aquest racó de la ciutat,
no amagueu el ranci al fons del darrere,
oh creu de l’església del Sagrat Cor,
del sagrat fetge, de l’estómac consagrat!
A la ciutat disfressada, el 22@
conviu amb el fang a les sabates,
mentre dues formigues s’estimulen
a l’interior de les esquerdes.

La gran llosa

Indret d’espai i desmai,
armat de ciment al costat de la depuradora,
avui no fas pudor de gas,
el garbí l’ha allunyat més enllà del riu.
S’escolta cridòria infantil
sota l’altar de l’ombra fotovoltaica,
al costat de l’escola de circ, vestida
de negre, rumba i ulls de taronja.
Les cames de llimona són l’objectiu
del borinot del torn de migdia,
però la noia se’n va pedalant
pont enllà de llistons tremolosos,
allà on els pescadors somien pescar
la gran sardina del riu.
Al port hi ha un sol restaurant,
la noia de les cames de llimona
menja musclos serenament,
el cambrer vol xerrar, no pot i badalla.
La gran llosa de ciment armat,
antic parapet del Camp de la Bota,
soterra el gran cementiri mut.
No hi ha cap xiprer, ni cap ombra allargada;
només la noia de cames de llimona,
que ha deixat un ram de pensaments blancs
al costat de la bicicleta,
damunt la camisa de l’avi.

L’enterramorts

I ara camino
pels camins del cementiri nou
i m’obro.
Trepitjaré, més endavant,
les fulles del cementiri vell
que em tancarà.
Vetllaré, llavors, una part de mi,
de nosaltres i vosaltres que m’acompanyareu.
Els xiprers seran semblants,
rodejats de noms i dates.
Però l’estómac no pairà el mateix,
vorejant el cementiri nou
o el cementiri vell,
que tancarà les portes massa d’hora
i deixarà dins els seus murs
aquesta ombra allargada.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus, tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

La noia del biquini verd

Dalt de l’espigó, un camió aturat
i dos homes fumen asseguts.
Als seus peus, la noia del biquini verd
ja no dorm, s’ha incorporat,
estava somiant que conduïa despentinada
per una llarga carretera del Far West.
Els dos homes no diuen res, observen,
estan caçant amb el fum
que s’enlaira mansament,
recargolant-se d’avidesa.

El Poble Sec de l’Amàlia

El barri petit, cosit a la muntanya
amb un fil color maragda,
ensenya pit i cuixa purpurina
i un solet avergonyit, ressò de cafetera.
Sota el balcó goteja aigua distreta,
miro enlaire, la cara despentinada
d’una dona gran en camisó.
Més amunt, l’Amàlia fuma sola
i deixa anar la cendra de l’adéu,
encara amb el ressò del cop de porta.
El gat no el veig, el sento massa negre.

Carrer Xipreret

La passa lenta i les mans a les butxaques
agraeixen l’encaixada entre el sol i el cafè.
A mà esquerra, un passadís, un safareig
i una pastilla immensa de sabó Lagarto.
La porta oberta escampa el vinagre
de l’amanida de ceba i tomàquet,
el porró presideix la taula
i el coixí reposa al cul del balancí.
Aquelles finestres, que potser amaguen princeses?
El temps esgrogueeix els fulls del calendari
que saluden amb barret el nostre pas
i el ressò que mandreja el carrer Xipreret,
a les quatre de la tarda del vell l’Hospitalet.

Dins meu

Entro al caixer a ingressar dos-cents setanta euros,
fruit d’una llarga i feixuga jornada de feina en plena crisi.
Obro la porta i el fum d’una cigarreta negra
em delata la presència d’una altra presència.
Tusso, torno a tossir, fent notar la meva desaprovació
al mal que em causen les emanacions pestilents dels
altres.
Trec els bitllets dels pantalons amb cura,
evitant que el fumador els vegi i el temptin.
No el tempten, no es belluga, no sento res d’estrany,
tret del fum que em repeteix no, no, no i no
i m’asseca la gola seca que s’obre i tus exageradament.
Acabo, agafo el rebut i surto del caixer dient «adéu».
I ell respon «adéu», cremant la seva solitud dins meu.

Roselles

El cel de maig espurneja grisors
i tu t’ajups per atendre roselles.
Totes dues alhora bategueu
i el cant del rossinyol i el pit-roig
ens reclamen un minut de silenci.
Grinyola l’autobús que remunta el cementiri,
una mare fotografia la panxa del seu fill,
gris entre verds, el mutisme del nínxol.
Piular, bordar, somriure; tot en un,
aquest diumenge que es qüestiona a si mateix.

La darrera veïna

No sé com fer-m’ho per dissoldre la llàntia
que avui ha fet fora la darrera veïna
de la plaça de Santa Maria.
¿On són els Assaonadors, les Caputxes,
la Tarongeta, la Flor de Lliri,
la Barra de Ferro o els Flassaders,
i la tinta de ploma, la pesca salada,
el vernís de fusta o la bota de Vi?
Tot és brossa petada pel bec de la gavina,
peus i dits i ungles entre xancletes,
peus i dits i ungles sense xancletes,
dits de ronya abraçats a la ronya,
agulles despertes, cavalls desbocats.
Carrers humits de dilluns al pixum,
carrers d’història que ignoreu la memòria, cada cop
em feu sentir més fora que dins la meva ciutat.
Ara escric i punxo un bunyol de bacallà i brindo
pel futur de la darrera veïna;
el meu, és la dansa de l’escuradents.

Moltes gràcies, Aleix, per tot el que aprenem de tu!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

Dimarts 18 de juny presentem a l’espai VilaWeb el darrer llibre de poesia d’Aleix de Ferrater, L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

L’excés és una obra ambientada en la ciutat de Barcelona, un poemari sobre la desmesura, l’abús i tot allò que deshumanitza la gran urbe.

Aleix de Ferrater Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista i escriptor. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Radio Nacional d’Espanya, RKOR de Granollers i a l’ONCE.
Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat els llibres Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010) i  Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015). També ha publicat relats i poemes en llibres conjunts editats per l’Associació de Relataires en Català.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

Aleix de Ferrater, L’excés

Hi sou tots convidats!

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

El passat vint-i-vuit de maig ens va acompanyar Lídia Anoll per parlar de Gaston Bachelard, un dels grans pensadors francesos contemporanis, i de la seva obra sobre Filosofia de la poesia.

En la nostra trajectòria com a grup de poesia, aquesta ha estat la primera sessió que hem dedicat a la filosofia de la poesia. Anoll va exposar el pensament i les reflexions que Bachelard va formular en els darrers anys de la seva vida sobre la creació poètica i el plaer de llegir poesia.

Lídia Anoll ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona, en el Departament de Filologia Romànica (Secció de Francès), fins a la seva jubilació, l’any 2013. Durant la seva llarga trajectòria com a docent ha impartit classes de Literatura francesa i Literatura del Quebec. Ha publicat nombrosos treballs relacionats amb les literatures de les quals ha impartit docència, pròlegs i ressenyes, així com estudis de traducció i recepció literària vinculats als grups de recerca sobre creació i traducció literària dirigits pel doctor Francisco Lafarga.

Ha traduït, en català: Lacordaire, Lamennais, Christiane Singer, Marie de Gournay, Jacques Bonnet i Alexandre Dumas (fill); també els autors belgues Maeterlinck i Yourcenar,  i els quebequesos Jean-Paul Filion, Anne Hébert, Marc Laberge i Louise Dupré.

Actualment, continua amb les tasques de recerca i amb la traducció literària.

Lídia Anoll va exposar de forma didàctica i entenedora l’itinerari i l’evolució del pensament de Gaston Bachelard, que es definia com a rêveur de mots (somiador de mots), i va reflexionar sobre la vigència (o la inviabilitat) del seu pensament, formulat a mitjans del segle XX, en el context poètic actual.

Sóc, efectivament, un somiador de mots, un somiador de mots escrits. Crec que estic llegint. Una paraula m’atura. Deixo la pàgina. Les síl·labes de la paraula comencen a anar per les seves. Uns quants accents tònics es desplacen de lloc. Les paraules prenen aleshores altres significats com si tinguessin dret a rejovenir-se. I les paraules se’n van buscant, en l’espessor del vocabulari, noves companyies, males companyies. Quants petits conflictes hem de resoldre quan tornem de la “rêverie” desordenada, al vocabulari raonable!

Gaston Bachelard. La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Davant la impossibilitat de poder traduir satisfactòriament rêverie (el mot més proper en català seria ensomni), diferenciat de rêve (somni) nocturn, Anoll aclarí que empraria la paraula francesa. Rêverie fa referència a un fenomen espiritual natural i conscient, no relacionat amb el somni oníric; un moment d’imaginació, de receptivitat, on l’anima (anima/animus), la part femenina que hi ha en tot ésser, capta, es nodreix, prepara el seu treball de creació.

En un llibre recent intentàvem establir una diferència radical entre la “rêverie” i  el “rêve” nocturn. En el somni nocturn regna la il·luminació fantàstica. Tot s’hi veu dins una llum falsa. Sovint s’hi veu massa clar i tot. Els mateixos misteris hi són dibuixats, dibuixats en trets forts. Les escenes són tan netes/precises que el somni nocturn produeix fàcilment literatura –literatura, però mai poesia. Tota la literatura fantàstica troba en el somni nocturn esquemes sobre els quals treballa l’animus de l’escriptor. És en animus que el psicoanalista estudia les imatges del “rêve”. Per a ell, la imatge és doble, sempre significa una altra cosa del que diu per si mateixa. És una caricatura psíquica. Cal tenir l’enginy de trobar el ser vertader sota la caricatura, Enginyar, pensar, sempre pensar. Per gaudir de les imatges, per estimar les imatges per elles mateixes, caldria sens dubte que, al marge de tot saber, el psicoanalista rebés una educació poètica. Per conseqüent menys somnis en animus i més  “reveries” en anima. Menys intel·ligència en psicologia inter-subjectiva i més sensibilitat en psicologia d’intimitat.

Gaston Bachelard, La flamme d’une chandelle (1961)
Traducció de Lídia Anoll

Professor de Filosofia de la ciència a la Sorbonne, professor d’una creativitat envejable, aquest home que es definia coma “rêveur de mots”, autodidacta en molts camps, excel·lia, també, en el camp de la psicologia, la literatura, –on estudià el comportament dels quatre elements en la psique humana–, i la poesia. Lector infatigable, decidí dedicar bona part dels darrers anys de la seva vida a l’estudi de la imatge poètica. És aleshores quan s’adonà que el raonament no li era útil per aprofundir en la imatge poètica. Tampoc l’aproximació psicoanalítica que havia emprat en l’acció dels quatre elements.

Un filòsof que ha format tot el seu pensament dedicant-se als temes fonamentals de la filosofia de la ciència, que ha seguit, tan fidelment com ha pogut, l’eix del racionalisme actiu, l’eix del racionalisme creixent de la ciència contemporània, ha d’oblidar el seu saber, trencar amb tots els hàbits de la recerca filosòfica si vol estudiar els problemes que planteja la imaginació poètica. Aquí, el passat de la cultura no compta; el llarg esforç dels lligams i de la construcció de pensaments, esforç (de la setmana i del mes) quotidià, és ineficaç. Cal ser present, present a la imatge en el minut de la imatge: si hi ha una filosofia de la poesia, aquesta filosofia ha de néixer i renéixer a cada ocasió d’un vers dominant, en l’adhesió total de una imatge aïllada, molt precisament en l’èxtasi mateix de la novetat d’imatge.  

Gaston Bachelard, La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Aquesta citació no pot ser més clara i contundent. La seva formació, però, li exigia un mètode, –diu Anoll– per això trià la fenomenologia,  que li permetria il·luminar filosòficament el problema de la imatge poètica, estudiar el fenomen de la imatge poètica just quan emergeix en la consciència, com un procés d’ànima que no pot ser analitzat perquè és independent del pensament estrictament racional. Aquesta darrera etapa de la seva vida donà llibres tan substanciosos com La poètica de l’espai i La poètica de l’ensomni, entre d’altres però, progressivament, veurem Bachelard desprendre’s de tot mètode per invitar-nos ja, en La flama d’una espelma, a la lectura plàcida, però activa, on la intuïció sigui la guia del lector i la lectura, el seu gaudi.

 

Hem d’escoltar els poemes com si es tractés de paraules dites per primer cop. La poesia és sorpresa, astorament precisament al nivell de la paraula; es produeix en la paraula i per la paraula.

Gaston Bachelard, La flama d’una espelma

Hem provat de resumir i traslladar les fascinants explicacions d’Anoll sobre Gaston Bachelard en aquesta breu crònica de l’acte; no podem abastar molts altres aspectes que es van introduir en la xerrada, com la distinció, interessantíssima, entre animus i anima, les implicacions poètiques del gènere dels mots i els problemes que ocasiona en la traducció de textos poètics, entre altres consideracions sobre la poesia actual que es van tractar en el col·loqui posterior.

Per tot això li volem expressar el més sincer agraïment a la Lídia Anoll, una convidada de luxe, qui ens ha fet descobrir un autor enlluernador, al nostre grup de poesia i als que ens van acompanyar la darrera sessió.

Moltes gràcies, Lídia!

Fotografies: Ferran d’Armengol
Text: Empar Sáez

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

El proper dimarts 28 de maig Lídia Anoll, professora emèrita de la Universitat de Barcelona (Departament de Filologia Romànica; secció de Francès) i traductora, ens oferirà una conferència sobre Gaston BachelardLa rêverie com a gaudi i font de creació poètica.

Bachelard (1884-1962), filòsof, físic, professor, poeta i crític literari, dedicà, en els darrers anys de la seva vida, uns quants libres a posar en relleu el paper essencial de la rêverie en el procés de captació de la imatge poètica per part del lector i també com a font de creació poètica.

Tot i que el seu raonament pot portar-nos cap a camins complicats, la meva intenció és exposar en tota simplicitat l’itinerari del rêveur de mots (somiador de mots) que fou Bachelard, i comentar amb vosaltres la vigència (o la inviabilitat), en el context poètic actual, d’uns criteris, d’unes afirmacions formulats a mitjans segle XX.

Lídia Anoll

Us hi esperem, esteu tots convidats!

Conversa amb el poeta Sergio Chesán

El passat trenta d’abril vàrem convidar el poeta Sergio Chesán qui ens va parlar de la seva obra i de la visió personal que té de la poesia. El va acompanyar l’escriptor Francisco Jota-Pérez que va arrodonir la xerrada amb una introducció molt acurada a l’escriptura de Chesán.

Sergio Chesán clou el seu llibre Los últimos días del espantapájaros amb aquest poema:

Escuchad hermanos
ninguna bomba caerá sobre la ciutad de Barcelona
la tempestad no os arrancará de vuestros hogares
nada destruirá  vuestras consolas

seguréis devorando patatas fritas y hamburguesas
flotando como Ofelias en aguas tranquilas del Netflix
los asteroides errarán siempre el tiro

y mañana gobernará Nerón
y pasado Heliogábalo

pero no os preocupéis hermanos
porque la revolución será televisada o no será
la muerte será televisada o no será
y mientras tanto
seguiréis bostezando

porque así acaba el mundo
en el interior de una pantalla.

Potser la característica més important de la poesia de Sergio Chesán és, des del punt de vista formal, l’ús d’un vers lliure treballadíssim, potent i molt expressiu, que impacta en el receptor i que fa impossible que el deixi indiferent. I, des d’un punt de vista filosòfic, un nihilisme profund i desenganyat al qual li falten dits per posar-los en totes les llagues que, segons el poeta, emmalalteixen la nostra societat, cada vegada més putrefacta. Malgrat aquest nihilisme contundent, podem endevinar en l’obra i el pensament del Sergio una mena d’esperança de tenir esperança que les persones reaccionin i, per dir-ho com Rimbaud, “canviar la vida”.

Per a llançar els seus esmoladíssims dards en Sergio juga la carta de la provocació, tal com ho van fer els poetes maleïts de fa més d’un segle. Ell assenyala escriptors com Artaud, Pizarnik i Leopoldo María Panero entre les seves principals influències.

La sessió dedicada al Sergio es va iniciar amb una breu introducció a la seva obra per part de l’escriptor Francisco Jota-Pérez, que va ressaltar la valentia del poeta en despullar-se d’una manera radical en els seus versos, així com el fet que treballi sense descans la forma dels seus poemes.

Acabada la introducció d’en Francisco, i abans de començar a recitar els poemes, en Sergio va fer una extensa i detallada exposició en què va plasmar la seva trajectòria i, sobretot, les característiques de la seva poètica. Va fer avinent que escriu quan pateix una experiència negativa i que aquesta és la causa que, en rellegir-se, només pensi en les coses desagradables i doloroses que li han passat. Per això, per a l’autor, un poema és només l’excrescència d’un malalt, oposant-se a la idea de l’escriptura com a eina terapèutica, ans tot el contrari: opina que el poema és el cant a la ferida, la ferida expresant-se, utilitzant les seves pròpies paraules. Això no es contradiu pas amb el fet paradoxal que la poesia sigui bella; la bellesa també d’un ésser monstruós i deforme.

La sessió va continuar amb la lectura d’uns quants poemes de “Exilios” i de “Los últimos días del espantapájaros” que, en el seu conjunt, va donar una idea global i sintètica de la seva obra.

Disuelta la mirada
en el abismo de lo inmediato
en este espejo de arseniuro de galio
el infinito del ojo clavado en la nada
poema y vacío pendiendo de un nervio.

Los últimos días del espantapájaros

No hay nada más allá de lo dado
de la manifiesta gratuidad de lo dado
nada más que polvo
nada más que deseo
que esa nada
a la que acabas perteneciendo
por mucho que te asomes al abismo de la pantalla
en busca de quimeres que sobrevolar
No hay nada más que viento
al borde de tu teclado
viento
que no escucha tu llanto
que no juega a los dados
con intención de salvarte.
No hay tijeras para cortar tanto dolor
para sacar los muertos de tu vientre
no hay máscaras de necesidad
para entrar a la fiesta del infinito.

Los últimos días del espantapájaros

Al otro lado de la pantalla
alguien
olvida la plegaria tres la síl·laba
del dios-párpado.
Al otro lado
alguien
prepara el maquillaje
la màscara de planes
el telón de la conciencia
para tapiar tu ventana.
Al otro lado
nadie
reconoce a nadie.
Al otro lado
nadie
rompe el espejo.

Los últimos días del espantapájaros

Acabem aquesta crònica amb un altre dels seus poemes:

Ebrios
a la luz de las farolas
enfrentamos la quietud de la memoria
como kamifaces
en un último vuelo
como espantapájaros
ofreciendo sus cuerpos
a
la
tormenta.

Los últimos días del espantapájaros

Agraim a Sergio Chesán i a Francisco Jota-Pérez l’altíssim nivell cultural i poètic que van compartir amb nosaltres en una vetllada dedicada a la poesia d’un autor jove i  radicalment extraordinari.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Text: Tomàs M. Porta