Homenatge a Màrius Sampere

El passat 24 d’octubre vàrem tenir el gran honor de rebre a Màrius Sampere a l’espai VilaWeb i retre-li un merescut homenatge. Ens va acompanyar la poeta Lala Blay qui va glossar la figura de Sampere.

Vàrem iniciar l’acte llegint aquest manifest en resposta als esdeveniments que havien succeït recentment (ara, malauradament, l’hauríem d’ampliar):

En nom del grup de poesia Reversos condemnem sense pal·liatius l’ús de la violència, la brutalitat que vàrem patir d’1 d’octubre i manifestem la nostra indignació i el nostre rebuig a l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart així com a les mesures dictatorials preses per l’Estat Espanyol que són un atac flagrant a la democràcia i als drets humans fonamentals que el nostre grup defensa.

Màrius Sampere és una de les grans veus de la poesia universal i afortunadament gaudeix d’un munt de lectors incondicionals disposats a reivindicar la seva obra. Tots coneixeu que la seva vitalitat creativa és immensa, la seva poesia té vigència i modernitat i, per si no n’hi hagués prou, és un home bondadós. Per tot això les noves generacions de poetes el veneren i el respecten.

Màrius Sampere té una trentena de llibres publicats. Amb el primer, L’home i el límit, guanya el Premi Carles Riba, el 1963. Al llarg d’una dilatada vida literària ha merescut nombrosos guardons i reconeixements de prestigi. Els seus lectors som afortunats perquè Sampere continua escrivint; el seu ritme no davalla, és un creador inesgotable. Dèmens era el darrer llibre, publicat enguany per Labreu edicions, un poemari que desborda genialitat. Era el darrer, dic, perquè acaba de aparèixer la seva última obra: un original escrit en castellà, Nadie y la luz que ja frisem per llegir-lo.

Sampere és un poeta inclassificable, terme que acostumem a aplicar a les genialitats creatives que no sabem com definir-les. Recordo nítidament el gran impacte que em va produir descobrir la seva poesia: no n’havia llegit res, de semblant. I després de molts anys em continua sorprenent en cada nou llibre, i em sorprèn de la manera més difícil: fent el mateix. Recrea el seu univers, que creix, es desenvolupa, es reelabaora, i aconsegueix que allò més complex sembli molt senzill.

Voldria destacar algunes qualitats de la seva poesia que em fascinen: la llibertat creativa (em remet a la llibertat d’un infant entremaliat i agosarat) i el refús al dogmatisme; crea un magma interrogatiu sobre els misteris de la condició humana i de la realitat i invoca la irracionalitat, el dubte, la follia. El seu discurs es mou en els límits de l’absurd, de l’abstracció, amb mestria fa ús de la paradoxa, de la ironia, la negació, la sorpresa, la plasticitat, el joc…, i arriba al lector com una gran festa intel·lectual, desposseïda de gravetat.

La poesia de Sampere és pura delectança, lucidesa, serà duradora i inabastable,  perquè és ell multiplicat per ell mateix, com diu en aquests seus versos:

Així continuo en totes les escenes,  /  u de mi multiplicat per mi.

Lala Blay va glossar la figura del poeta i ens va donar eines, i més llum, per escatir l’obra de Màrius Sampere . Blay va ser la nostra poeta convidada fa uns mesos i quan li vàrem proposar d’acompanyar a Màrius Sampere no va dubtar en acceptar la invitació. Lala Blay és llicenciada en Belles arts i doctora en Filosofia, coneix bé l’obra de Sampere, que com sabeu es nodreix, entre moltes coses, de pensament, de filosofia.

A continuació us transcrivim la xerrada de Lala Blay:

Vaig conèixer en Màrius fa disset anys; ell formava part del jurat del Premi Recull de Blanes que jo havia guanyat; algú em va proposar que li demanés un pròleg, però no vaig gosar; en comptes d’això li vaig escriure una carta, i d’aquesta manera va començar la nostra amistat.

Us parlaré d’en Màrius des d’aquesta amistat, des del que he anat coneixent i entenent a través de converses i petits gestos al llarg de tots aquests anys. No us parlaré de la nostra història, sinó de com he anat veient la seva poesia a través de la nostra història.

La poesia no és discurs vàlid, no és discurs cognoscitiu ni discurs pràctic, no és coneixement ni moral; i, malgrat tot, es troba a l’arrel de la validesa, al fonament. Per això difícilment s’escau que un bon poeta sigui una mala persona, mentre que sovint un poeta mediocre és també una persona mediocre. En el cas d’en Màrius, l’ actitud davant la vida i la poesia estan tan íntimament lligades que, finalment, el que destacaria més de la seva persona és la bondat.

S’ha parlat molt de la solitud de Màrius i la seva obra, perquè després de guanyar el Carles Riba el 1963 amb L’home i el límit, va quedar d’una manera o altra condemnat a l’ostracisme, fins que molts anys després començà a rebre el reconeixement dels col·legues, crítics i institucions. Jo ja l’he conegut en aquest segon moment, i, quan he assistit a trobades de poetes importants entre els quals hi havia en Màrius, he sigut testimoni sempre del gran respecte que desperta, i això em sembla que és provocat per dos motius que no deixen de tenir el mateix origen:

  • La qualitat d’home insubornable, que ha pres la decisió d’escriure per sobre de tot, una decisió que ha donat una obra absolutament personal
  • La seva gran generositat, la seva predisposició a participar de tot allò que sigui just i que contribueixi a enfortir la cultura catalana i a ajudar a les generacions més joves.

S’ha dit que el món d’en Màrius aposta per la paraula, però, potser, abans i tot, per la visió, i que es caracteritza pel misteri i la dislocació del pensament o de les imatges lògiques. Ho subscric. I, a més, afegeixo que la seva poesia enllaça amb l’alta poesia universal, no només per les influències directes que hi hagi pogut haver, sinó perquè va a la font mateixa del poema. Llavors, el que apareix és l’home: la seva materialitat, inanitat i solitud extremes. A l’últim llibre de poemes, Dèmens, de 2017, es diu:

Avui no porto res,
si vols la mà buida
te la dono tota.

L’home està sol perquè Déu l’ha abandonat. Aquí no es tracta del nietzschià “Déu ha mort!”, ni de l’existencialista haver d’assumir l’absència de Déu, sinó de renegar contra un Déu que permet que a la vida hi hagi coses tan insuportables com el dolor:

Pare, el dolor no calia

es diu a Oniris i el tret del caçador (1987), i a Demiürgia (1996):

(i no s’ha mort, l’han mort
I Tu, Déu, ja ho sabies)

i de nou a Dèmens:

Ara no sé
què segueix, només que cada ésser
està sol i Déu no va venir.

En la poesia de Màrius l’home està sol perquè Déu l’ha abandonat, però també, perquè l’home s’ha abandonat a si mateix i ja no és home. A Demiürgia també es diu:

¿Qui esmola dolçament la pedra
del sacrifici?

(…)

Ningú, no és pas ningú. Ni Déu
ni el dimoni. Si de cas és l’home,
el germà de ningú.

Retornant al fet que la poesia estigui a l’arrel del discurs vàlid, cognoscitiu i moral, passa que per la mateixa raó es troba també a l’arrel d’allò públic, del caràcter de ciutadà que té l’home. Que es trobi a l’arrel i, en canvi, no estigui vinculada a continguts concrets és precisament el que provoca que el poema sempre ens estigui increpant, que no passi, que ens atenyi siguin quins siguin els fets que rememora. A Dèmens, de nou, la interpel·lació és desolada:

per fi conèixer
les veritables intencions
de la teranyina pública, negar
tota informació, tota esperança
i encara dir que sí.

En relació amb el vessant públic, ciutadà de la poesia, dels centenars de poemes que podria haver escollit per llegir avui, jo n’he triat tres que giren entorn d’una pedrera; un lloc geogràfic molt concret de Barcelona però, alhora, un lloc impossible, un no-lloc.

En un poema del llibre Samsara (1982), la mirada d’un  nen descobreix aquest no-lloc en la impossibilitat de comprendre atrocitats inequívocament humanes:

Afusellaments

Devia tenir jo deu anys, ben just.
Només havia ensumat llimones verdes
i durs mugrons
de mare jove, entresuats,
acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar
a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,
tifes seques i mosques metàl·liques),
s’acabava la paret de l’hospital.
Allí,
contra aquell mur de déu i pedra,
els afusellaven.

De primer
-jo em sabia els detalls de memòria-
se sentiria un borinot, el camió
que sorgia del no-res; després,
En passar per davant de casa,
on el carrer s’empinava tot d’una,
canviaria de marxa, arrossegaria,
faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable,
inexistent; jo me l’omplia
fent baixar els condemnats, empenyent-los,
arrenglerant-los, invocant la mort.

El so
alhora sec i tombejant de la descàrrega,
m’obligava a mossegar el coixí. El camió
ara carrer avall,
partia veloçment, en el sentit de l’alba,
rere els esperits.

Aquell matí
tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell
per terra, fosques taques al mur;
incomprensible, vermellós fanguissar
damunt el nostre camí de cada dia.
Miràvem tot allò,
ens buscàvem els ulls,
ens vèiem –recordo—
ferotges, separats, envellits. On érem?

El mateix tema, reprès vint-i-tres anys més tard, ens presenta una segona brutalitat: cobrir el crim i cobrir-nos amb la indiferència. De Dorm. Els espais ocupats (2015):

La pedrera

La pedrera, la que no té set, on el vent
no sap qui, on l’àngel cercador
d’ànimes esgarriades
s’hi perd pujant.

Tot hi era, allà, herbes punxegudes,
formigues incessants, la merda seca
neta i ben polida,
el borinot tirant a verd.

No era pas cap món. Qui hi entrava
en sortís sense cap prova
de Déu. Aquella criatura, la cama plena
d’esgarrinxades i fòsfors, encara
va venint, no para de venir
de l’altra realitat més clara i plana.

I mai no hi arribarà, ara és el lloc
del no ser. Algú se la va endur
a cabassos. Ara és un espai
ric i mesurat. Una autovia hi passa
veloç com un pensament assassí. Ningú no protesta.

Potser els esdeveniments que estem vivint aquests dies amb astorament provenen de 40 anys d’indiferència. Sobre morts vam fer autovies i ara els morts silenciats ens truquen a la porta.

La poesia d’en Màrius ens convoca a nosaltres, adults, a trobar-nos amb un horror que és ben nostre; ara bé, alhora, perquè és poesia, és capaç d’obrir-nos un altre espai, un no-lloc també, on, potser, reposar. Del Llibre de les inauguracions, 1986:

Va ser una nit

Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.

Aquest lloc estrany és l’espai de l’amor i del poema, i hem d’agrair a en Màrius que ens hi convidi.

Lala Blay

A continuació Màrius Sampere va recitar de forma esplèndida un bon grapat de poemes i nosaltres, alguns membres del grup, també vàrem dir-ne uns quants. Us transcrivim una tria de les lectures:

Com m’agrada

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra.

Màrius Sampere, La taula i les estrelles  (Columna, 1992)

Temps de preeternitat

Si és cert que crema el firmament
bufeu ben fort, així
potser n’apagareu
l’estrella culpable.

Potser. Car el temps de cada cosa
té una mateixa dentadura blanca
per a tots els atzars, l’esmolaren a la mida
de la fam i el bes.

A l’últim, si em pugeu
en una ambulància,
no la feu córrer:
que jo tingui temps de morir.

Màrius Sampere, Subllum, Proa, 2000

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.

Màrius Sampere, Les imminències, Proa, 2002

Alzheimer

A casa,
de tant en tant s’apaga una bombeta
blanca, al menjador
i, automàticament,
se n’encén una altra, al dormitori,
la groga, la de fer venir
la son. Si no s’encén,
la son no vindrà
i caldrà treure, del calaix de l’armari,
l’espelma de l´últim recurs. Però també
pot fallar la cabota del llumí
i, amb les puntes dels dits irritades
de fregar inútilment, hom no podrà
matar l’obscuritat. De fet, l’obscuritat
mai no es mor.

Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003

Per què tot comença?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s’encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s’acaben
ni comencen: entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003

Amén

I no passa la vida
sinó una ventada
de fulles grogues.

Car l’eternitat
és cosa de Déu,
no pas nostra.

Nosaltres preferim morir
per tal de viure abans.

No passen els segles: es desfullen.
I ara és sempre
per les flors de les flors.

Màrius Sampere, La ciutat submergida (Edicions del Salobre, 2010)

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!

no he sigut, deia d’infant
l’empara de la llum. Per què
no dir-ho ara, al recer
de l’ombra?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida
ha estat aquell.

I sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.

Potser és just: li devíem l’alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.

Màrius Sampere, L’estació dels espiadimonis (Lleonard Muntaner, 2010)

Els universos dormien

Els universos dormien
fins que la Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.

Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s’ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s’ho callaven.

Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l’espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.

Màrius Sampere, Ignosi, Edicions Poncianes, 2015

Gràcies, Màrius, estem satisfets perquè et vàrem veure molt content, i es tractava  justament d’això.

I agraïm també a Lala Blay la seva col·laboració, un veritable luxe.

Crònica d’Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Màrius Sampere

El proper dimarts 24 d’octubre tindrem l’honor de rebre a l’espai VilaWeb a Màrius Sampere,  un dels grans autors de la poesia universal; el gran creador, el poeta inesgotable. L’obra samperiana excel·leix, té vigència i modernitat i el nostre grup ha volgut retre-li homenatge en aquest acte.

L’acompanyarà Lala Blay, poeta, llicenciada en Belles Arts i Doctora en Filosofia. Ella ens glossarà la figura de Màrius Sampere; el sentirem recitar, i membres del grup direm una selecció de poemes del nostre convidat.

No hi falteu, sereu benvinguts!

 

 

Homenatge a Miguel Hernández

El passat 26 de setembre vàrem retre homenatge a Miguel Hernández amb motiu del 75 aniversari de la seva mort. El nostre convidat, Agustín de Andrés, ens en va parlar amb escreix del poeta i de l’home. L’entusiasme i el gran coneixement que Agustín de Andrés va deixar palès en la seva xerrada va captivar els assistents.

Us deixem un bon grapat de fotografies fetes per Aureli Ruiz i la crònica d’aquesta vetllada de poesia.

Dimarts, 26 de setembre, el grup poètic Reversos va dedicar la sessió al poeta Miguel Hernández, en el 75 aniversari de la seva mort, sumant-se d’aquesta manera, als homenatges que se li han fet a molts indrets de l’estat. Homenatges ben merescuts, tant per la vàlua de la seva obra com per la coherència que va demostrar en la lluita per les llibertats.

Per a l’acte vàrem comptar amb la col·laboració d’ Agustín de Andrés Ferrero. Agustín de Andrés, professor i poeta ( ̶ poeta menor con vocación de olvido ̶  com es defineix a si mateix en el seu bloc Rincón poético), escriptor i editor de cinc obres literàries, rapsoda que porta la poesia pels pobles de Castella i Lleó (ell és nascut a Zamora), també ha fet recitals a Madrid, Catalunya, Galícia, i més enllà: a França, escoles d’Anglaterra i Alemanya. Llicenciat en filologia hispànica i diplomat en filologia clàssica, va mostrar-se com un coneixedor entusiasta i erudit de la vida i de la poesia de Miguel Hernández. Va començar la seva dissertació  amb l’audició del poema “Elegía a Ramon Sijé” (dins El rayo que no cesa) recitat pel mateix de Andrés en el bloc poètic esmentat.

De Andrés va desfer alguns dels mites entorn del poeta i va citar com a fonts d’informació la biografia de José Luís Ferris: Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta (Fundación José Manuel Lara) i El hombre y su poesía, de Juan Cano Ballesta (edit. Cátedra).

Un dels mites, va explicar de Andrés, és el del Miguel Hernández cabrer, autodidacta i pobre. La seva família no era pobre, sinó austera. Ell va haver de deixar d’estudiar per fer de pastor. Però ho va fer als catorze anys, quan molts vailets d’Orihuela havien abandonat  els llibres abans. Es va formar amb moltes hores de lectura i també va assistir a les tertúlies literàries de la ciutat amb el seu amic Ramon Sijé, va precisar el nostre convidat.

De la primera época, a Orihuela, de Andrés va destacar la natura i l’amor com a principals temes. La natura hi apareix, va dir, com una exaltació del paisatge: la llum, l’olor d’azahar, el llimoner. L’amor encotillat en una societat rural, tancada, impregnada de catolicisme, com es pot desprendre del poema dedicat a Josefina Manresa: “Te me mueres de casta y de sencilla”. Molts dels poemes, d’aquesta etapa no van ser publicats fins l’any 1933, dins del llibre Perito en lunas. Hernández hi fa referències a Garcilaso, a San Juan de la Cruz, a Quevedo, així com a la mitologia.

Seguidament, de Andrés, en parlar del canvi que la poesia de Miguel Hernández va experimentar en trasladar-se el poeta a Madrid, el 1930, i posar-se en contacte amb Neruda i amb els poetes de la Generació del 27, ens va aclarir que les relacions amb alguns membres d’aquest grup no sempre van ser fàcils. La majoria d’ells eren universitaris amb una sòlida formació i d‘extracció burgesa que se’l  miraven amb cert recel. Va tenir desavinences amb Lorca i amb Alberti. Mentre que amb Vicente Aleixandre hi va haver una confluència d’inquietuds i d’interessos, raó per la qual  Hernández li va dedicar  el poemari Viento del pueblo.

De Andrés va parlar-nos de Miguel Hernández com un poeta molt proper a la Generació del 27 per l’admiració, la influència i el desig de ser com ells. I pròxim també a la Generació del 36 per la seva poesia clarament de compromís social i de lluita reivindicativa. I va afegir que, en la seva opinió, seria més del 36 quan ja era un poeta fet, transformat.

En els primers anys trenta, l’amistat i l’amor es converteixen en els temes predominants. Escriu El rayo que no cesa que conté molts poemes d’un amor carnal i apassionat dedicats a Maruja Mallo, pintora de Vallecas. Perquè, de Andrés va aclarir que en la vida de Miguel Hernández, a més de la seva esposa, Josefina Manresa, inspiradora i guardiana de la seva obra durant la clandestinitat, hi va haver altres dones que també van influir en la seva producció com l’esmentada Maruja Mallo, més endavant Maria Cegarra, poeta murciana, i Maria Zambrano amb qui va tenir una relació curta, pero intensa.

De Andrés en referir-se al període de la guerra civil, no es va limitar a exposar que Miguel Hernández  va fer una poesia per al poble, clara i directa que és reflex de la seva ideologia revolucionària i les seves preocupacions socials, sinó que ens el va mostrar com algú que va ser coherent amb les seves creences democràtiques i va anar al front a defensar-les. Hernández no concebia, va dir de Andrés, que la intel·lectualitat milités a l’esquerra i fos comunista, però que s’acomodés  i lluités per la República des del despatx sense asumir cap risc. Aquesta és una de les raons per les quals Hernández s’enfrontà amb Alberti.

A aquesta época pertanyen els poemaris Viento del pueblo (1937) i  El hombre acecha (1939), aquest darrer de to més intimista i pessimista per dos fets: la mort del seu primer fill i l’evidència que el bàndol republicà perdria la guerra. La retòrica i les floritures verbals passen a un segon pla per expressar de manera clara el dolor, el patiment i l’angoixa.

En acabar la guerra, no es va exiliar, com ho van fer Alberti i altres companys, va continuar de Andrés, a ell el van deixar sol. I va retornar a Orihuela on un veí el va delatar. Empresonat i condemnat a mort, va escriure Cancionero de Ausencias (1941) dedicat a la seva dona, Josefina Manresa, i al seu segon fill per a qui també va deixar quatre contes amb la dedicatòria “A Manolillo”. El seu llenguatge és senzill i espontani, els versos s’escurcen i els poemes reflecteixen una profunda intensitat sentimental. Morí de tuberculosis i tifus a la presó d’Alacant, el 21 de març de 1942.

Miguel Hernández va ser un poeta i una persona realment excepcional que va demostrar ser coherent amb el seu pensament i amb la seva acció fins al final, va dir, per concloure la seva dissertació, Agustín de Andrés Ferrero.

A continuació, alguns membres de Reversos vàrem recitar una selecció dels poemes de Miguel Hernández. Agustín de Andrés va tancar la sessió amb la lectura d’un fragment de la dedicatòria a Vicente Aleixandre del poemari Viento del Pueblo que transcrivim:

“Vicente: A nosotros, que hemos nacido poetas entre todos los hombres, nos ha hecho poetas la vida junto a todos los hombres. Nosotros venimos brotando del manantial de las guitarras acogidas por el pueblo, y cada poeta que muere, deja en manos de otro, como una herencia, un instrumento que viene rodando des de la eternidad de la nada a nuestro corazón esparcido.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplando a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti i a mi, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con las orejas y el alma tendidas al pie de cada siglo.”(del pròleg de “Viento del pueblo”)

Agraïm la col·laboració del poeta Agustín de Andrés Ferrero.

Gràcies, Agustín!

Gràcies, Miguel Hernández Gilabert, per la teva obra poética i per la teva grandesa personal.

Moltes gràcies!

Crònica de Marta Teixidó

Fotografies d’Aureli Ruiz

A continuació, reproduim part de la selecció dels poemes llegits pel grup

Elegía a Ramón Sijé

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha
muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien
tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracoles
Y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofe y hambrienta

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte
a parte a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de mis flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irá a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas…
de almendro de nata te requiero,:
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

(El rayo que no cesa)

Canción Primera

Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.

¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!

El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.

Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.

Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.

He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.

Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.

(El hombre acecha)

Canción Última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.

(El hombre acecha)

Me tiraste un limón y tan amargo

Me tiraste un limón y tan amargo,
con una mano rápida y tan pura,
que no menoscabó su arquitectura
y probé su amargura sin embargo.

Con el golpe amarillo, de un letargo
pasó a una desvelada calentura
mi sangre, que sintió la mordedura
de una punta de seno, duro y largo.

Pero al mirarte y verte la sonrisa
que te produjo el limonado hecho,
a mi torpe malicia tan ajena,

se me durmió la sangre en la camisa,
y se volvió el poroso y áureo pecho
una picuda y deslumbrante pena.

(El silbo vulnerado)

Canción del esposo soldado

He poblado tu vientre de amor y sementera,
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.

Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de mi piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mí dando saltos
de cierva concebida.

Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al más leve tropiezo,
y a reforzar tus venas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.

Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.

Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.

Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una boca inmensa
de hambrienta dentadura.

Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.

Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garras.

Es preciso matar para seguir viviendo.
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.

Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y brechas
recorres un camino de besos implacables.

Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

(Viento del pueblo)

El niño yuntero

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

(Viento del pueblo)

Llegó con tres heridas

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Tristes guerras

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Todo era azul

Todo era azul delante de aquellos ojos y era
verde hasta lo entrañable, dorado hasta muy lejos.
Porque el color hallaba su encarnación primera
dentro de aquellos ojos de frágiles reflejos.

Ojos nacientes: luces en una doble esfera.
Todo radiaba en torno como un solar de espejos.
Vivificar las cosas para la primavera
poder fue de unos ojos que nunca han sido viejos.

Se los devoran. ¿Sabes? No soy feliz. No hay goce
como sentir aquella mirada inundadora.
Cuando se me alejaba, me despedí del día.

La claridad brotaba de su directo roce,
pero los devoraron. Y están brotando ahora
penumbras como el pardo rubor de la agonía.

                                  Últimos poemas (1938-1941)

Eterna sombra

Yo que creí que la luz era mía
precipitado en la sombra me veo.
Ascua solar, sideral alegría
ígnea de espuma, de luz, de deseo.

Sangre ligera, redonda, granada:
raudo anhelar sin perfil ni penumbra.
Fuera, la luz en la luz sepultada.
Siento que sólo la sombra me alumbra.

Sólo la sombra. Sin astro. Sin cielo.
Seres. Volúmenes. Cuerpos tangibles
dentro del aire que no tiene vuelo,
dentro del árbol de los imposibles.

Cárdenos ceños, pasiones de luto.
Dientes sedientos de ser colorados.
Oscuridad del rencor absoluto.
Cuerpos lo mismo que pozos cegados.

Falta el espacio. Se ha hundido la risa.
Ya no es posible lanzarse a la altura.
El corazón quiere ser más de prisa
fuerza que ensancha la estrecha negrura.

Carne sin norte que va en oleada
hacia la noche siniestra, baldía.
¿Quién es el rayo de sol que la invada?
Busco. No encuentro ni rastro del día.

Sólo el fulgor de los puños cerrados,
el resplandor de los dientes que acechan.
Dientes y puños de todos los lados.
Más que las manos, los montes se estrechan.

Turbia es la lucha sin sed de mañana.
¡Qué lejanía de opacos latidos!
Soy una cárcel con una ventana
ante una gran soledad de rugidos.

Soy una abierta ventana que escucha.
por donde va tenebrosa la vida.
Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.

Últimos poemas (1938-1941)

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Miguel Hernández. Conferència d’Agustín de Andrés

En homenatge a Miguel Hernández

El proper dimarts 26 de setembre el nostre grup retrà homenatge al poeta Miguel Hernández, amb motiu del 75 aniversari de la seva mort, en reconeixement a la seva poesia i la seva lluita per la llibertat, unides i presents fins als tràgics darrers dies de la seva vida. Hernández va morir a la presó d’Alacant, el 28 de març de 1942.

Comptarem amb la col·laboració d‘Agustín de Andrés Ferrero, professor i poeta, llicenciat en Filologia hispànica i diplomat en Filologia clàssica per la Universitat de Barcelona, el qual ens parlarà abastament de Miguel Hernández com a home, poeta i soldat; tot seguit, els membres de Reversos llegirem una selecció dels seus poemes.

Us esperem! No hi falteu.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplados a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti, a mí, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con la oreja y el alma tendidas al pie de cada siglo. (De la dedicatòria a Vicente Aleixandre en el llibre Viento del pueblo)

***
Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.

(Viento del pueblo)

***
Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo

(El hombre acecha)

Poesia de Mohammad Bitari

El proppassat 27 de juny vàrem rebre a en Mohammad Bitari a l’espai VilaWeb. El nostre convidat, a banda de les múltiples activitats que ha desenvolupat i les experiències que ha viscut, va ser amb nosaltres per la qualitat de la seva poesia.

En Bitari va ser un dels poetes convidats a la Ràtzia del Festival de poesia Elixir, a Terrassa, on el vaig descobrir, ara tot just fa un any. Vaig sentir com recitava, posteriorment l’hem llegida, la seva poesia, i ara la volem compartir, així com alguns aspectes de la conversa que vàrem tenir amb ell.

Mohammad Bitari és escriptor i periodista. Neix al camp de refugiats palestins del Yarmouk, al sud de Damasc, a Siria. Estudia Filologia Hispànica i alguns cursos de dramatúrgia a la Universitat de Damasc. Havia treballat en la docència, era director d’un institut de Damasc, també havia sigut gerent d’un teatre al Líban. Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans en la publicació libanesa As-Safir, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del  règim totalitari. El 2013 aconsegueix l’asil polític a Espanya, i actualment viu a Sabadell. Ha treballat a l’Escola d’Idiomes moderns a la Universitat de Barcelona. Està cursant el Grau d’Estudis Àrabs i Hebreus a la Universitat de Barcelona i treballa com a intèrpret i traductor de l’àrab estàndard i dialectes regionals al servei d’Atenció a Immigrants i Refugiats de l’Ajuntament de Barcelona. Combina aquestes activitats amb l’escriptura, la docència i la participació en diversos projectes culturals.

Sobre la seva poesia: un sentiment d’enyorança s’infiltra pertot, un enyor de l’enfora, de la terra deixada enrere, i de l’endins, de la identitat extraviada; hi ha un exili de si mateix que ens mostra l’estranyesa vulnerable davant de la pàtria llunyana, la desesperança, la violència perpetrada, la manca de llibertats. En la poesia d’en Mohammad Bitari ressonen les convulsions humanes que ha patit i estan patint els seus congèneres, la memòria i les ferides històriques, sense ni un bri de sentimentalisme, tan nefast en poesia. Però, tanmateix, en Bitari va molt més enllà; es procura de rellevància artística i literària, de creació profunda i espiritual que ens commociona fins al moll de l’os i que m’ha dut a rememorar la poesia immortal de Mahmud Darwish.

El vespre començà a caure, estengué la primera calma vers l’angle oriental,
i una veu modulada sorgí de les profunditats de l’invisible:
¿Per què, teula?
¿Per què has deixat que les flors creixeren
per a afaiçonar aquest vespre?

Fragment del poema ¿Per què, teula?, Mohammad Bitari

Muha digué al passant: “¡Trenquem el vidre com l’aigua!”
El passant digué: “Sóc la vostra inexistència”
Digueren: “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Sóc el vostre món”
Digueren. “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Pensar les coses em destrossa”
Digueren: “El teu pensament és part nostra”
Digué: “El temps s’exhaurí en començar”

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Déu, tan sols ell és el mort.
Morí sol amb el seu fracàs, mentre uns infants
d’aigua embellien el cel d’uns pobles ocupats
per la tardor; i quan Déu exhalà
el seu darrer sospir, morírem també nosaltres.

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Els seus petits cors esclafats
s’assemblen al meu,
continuen en vida.
Algunes ploren en cofurnes
sota una llum esmorteïda.
Apleguen el plor,
li reciten l’eixarm de seda i resistència:
“¡Llàgrimes, feu-vos llet!,
i si no, ¡aneu-vos-en!”
¡I les llàgrimes brollen tal com demanen!
Un altre dia més de vida per a infants que mamen.

Fragment del poema Refugiades, Mahammad Bitari

¡Ei, Dòmina del cel!:
Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,
i el nostre enyor té arrels d’arbre, antigues,
com embull de núvols tremolegen
sobre el verdet del ciment.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

Perquè t’estimem, enclous tots el qui hem estimat,
tu, furtadora.
¿Com ho farem,
per a arrencar-te del nostre cor
i escampar les flors de la teva cremadissa?

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

¡Ei, tu, la que es dessagna!
si fas un pas cap a la dreta, et mataré;
si fas un pas cap a l’esquerra, et mataré.
Si les flors de la teva nau es vinclen amb arrogància,
congriaré un exèrcit de formigues
que t’anul·larà els records.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

I les despulles, aquelles,
cercaran els seus amos,
plenes d’enyor,
com si foren un riu
que sap de la trobada inevitable
entre les dues ribes.

Fragment del poema Despulles, Mohammad Bitari

Uns nens hi grimpen,
com si amb les núvols hagueren quedat,
però cauen…
¡Cauen!,
un rere l’altre,
perquè el Senyor és la nostra darrera mentida,
perquè els generals
han tocat la trompeta de l’àngel de la mort
i han proclamat la guerra santa.

Fragment del poema Tu, jo i la guerra, Mohammad Bitari

Molt agraïts, Mohammad, pels coneixements que vas compartir amb nosaltres sobre la poesia àrab, per la teva poesia, i per l’emoció compartida!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Mohammad Bitari

El proper dimarts 27 de juny tindrem el plaer de conversar amb el poeta i periodista palestí-sirià Mohammad Bitari. Serà a l’espai VilaWeb, a les 7 del vespre.

Parlarem amb el nostre convidat sobre poesia, teatre, música, projectes literaris, i òbviament del conflicte sirià.  Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del règim totalitari.  Es va veure obligat a fugir i a demanar asil polític a Espanya el 2013.

Direm la poesia de Mohammad Bitari en català, traduïda per Margarida Castells Criballés, i ell la recitarà en àrab.

(…)
¿Saps que sóc un nen?
I tanmateix, respiro el món
mitjançant la pipa de l’avi,
i, mentre em transporta el fum,
puc saltar,
així, d’un bot,
entre llum i llum.

Tan sols si mires al mirall
em veuràs eixir dels reflexos del teu rostre amb dolor
i ornaments calcinats de glaç bajà.

Sóc un nen,
i sé com moren els nens, ofegats,
quan la guerra els colpeja els gots
i el país fuig esparverat
de les noies que encenen el ble de l’últim desig.

Fragment del poema Tu, jo, i la guerra (Mohammad Bitari)

Hi sereu tots benvinguts!

Poesia de Lala Blay, conversa amb l’autora

El passat 30 de maig vàrem rebre na Lala Blay a l’espai VilaWeb. Blay és autora d’una poesia que ens captiva, que deixa un bon solatge en els seus lectors. Vàrem tenir el privilegi de conversar amb ella en un acte molt proper i distès, i de recitar alguns dels seus poemes.

La descoberta de la seva poesia li dec a en Màrius Sampere amb qui vaig tenir la sort de coincidir en la reunió del jurat del Premi Josep Maria López-Picó, a Vallirana, ara tot just fa un any. Em va parlar de l’obra de Lala Blay en termes molt afalagadors quan comentàvem la relació de guanyadors del López-Picó. En Màrius Sampere coneix bé la poesia de la nostra convidada, no en va li ha prologat dos dels seus llibres.

Però tanmateix, en cercar informació sobre la nostra poeta em va sorprendre de trobar-n’hi ben poca, a la xarxa. Afegiria que, per aquest motiu, ens interessa especialment; perquè som lectors curiosos i ens plau saber de poetes valuosos i poc coneguts o reconeguts.

Lala Blay és llicenciada en Belles Arts i en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Doctora en Filosofia amb una tesi sobre poesia i hermenèutica que tracta de Píndar, Hölderlin i Celan. Premi Extraordinari de Doctorat (2015). Professionalment es dedica a la docència, és professora d’art a secundària.

Té tres llibres publicats:

Liebeslied, 2001 (Premi Recull-Benet Ribas de poesia – 2000), Plec de claror, 2005 (Premi Vila de Vallirana – Josep Maria López-Picó de poesia – 2004) i Abstància, 2016.

La poesia de Lala Blay et duu a fer una ruta per l’inconegut i inaprehensible, però no obstant això t’hi reconeixes, en el seu paratge interior, t’hi emmiralles i hi vius, durant la lectura, en els seus interrogants, en l’estranyesa i el seu misteri subtil. La poesia de la nostra convidada és una prolongació artística de les nombroses experiències intel·lectuals (filosòfiques, literàries…) i personals de l’autora, qui les tradueix en una melodia reflexiva en la qual descobrim abundants regions frontereres entre les arts plàstiques i la literatura. Lala Blay afaiçona i conforma la llengua, empremta una intenció en cada poema perquè la potència suggeridora sigui màxima; crea imatges lluentes i pensaments d’un gran voltatge poètic. La seva poesia ens remet, ens recorda, per les paraules, per la música de fons, a Vinyoli, Hölderlin, Celan. Com sabeu va ser Hölderlin qui va dir: “el que perdura ho funden els poetes” . Lala Blay ens diu:

Hi ha qui pren el camí
de la paraula al callat,
hi ha qui demora el silenci.
(…)
Hi ha qui transita l’afrau,
hi ha, però, qui funda.

Liebeslied (Pagès editors, 2001)

Empar Sáez

Us transcrivim la seva xerrada, que amablement ha cedit per a aquesta publicació. Dins del text trobareu un bon grapat dels poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit, però hi trobeu els títols.

“Us parlaré de la meva poesia ajudant-me, en algun punt, de les paraules de Píndar, un poeta que he llegit i traduït, i segueixo fent-ho encara.

He publicat tres llibres de poesia:

El títol del meu últim llibre pot servir per englobar el projecte que hi ha en els tres llibres: Abstància, una paraula que jo he tret d’un context filosòfic i que indica: separació o distància respecte l’estar o l’estància, abstenint-se d’instal·lar-se enlloc. En aquesta situació de desarrelament, de suspensió, de no fer peu, ens trobem per exemple, quan quedem astorats davant de la bellesa; per això està vinculada a l’amor i a l’art.

I precisament és el fet d’estar distanciat el que permet atendre a allò que ve i deixar que comparegui, sigui l’altre o el poema, alhora que el mateix distanciament provoca una pèrdua.

El primer poema del llibre Plec de claror situa aquesta pèrdua en la infantesa: l’experiència de la bellesa coincideix amb l’experiència de la temporalitat.

Una pèrdua

És perquè venia de la nit
que la tarda em captivà.

Jo tenia sis anys
i la paret s’incendiava
amb el sol de cap al tard,
i un so greu de campana va allargar-se.

La porta no ha trobat mai més
el galze, sovint la sento batre.

Que l’entrada a la vida i la bellesa comporta consciència de la mortalitat, i, per tant, pèrdua d’alguna cosa, pot entendre’s en un sentit biogràfic, no només relatiu a mi, sinó a qualsevol: tot viure és distanciament respecte la vida mateixa, distanciament que comporta temporalitat i finitud.

Però, a més, aquest caràcter inquietant, temporal i mortal, vinculat al descobriment de la bellesa, no és exclusiu de l’àmbit de les experiències vitals, i no pertanyia originàriament a aquest àmbit; el caràcter temporal o mortal pertany originàriament al ser mateix, té lloc en cada dur a presència, en cada fer que qualsevol cosa s’esdevingui. Molt més originàriament que en cap experiència estètica o vivencial, el caràcter inquietant de la bellesa està lligat a la possibilitat de ser; res no és si d’alguna manera no compareix en tota la seva meravella, però aquest comparèixer com una certa figura irreductible implica, també, sempre, haver deixat alguna cosa enrere i, per tant, algun grau de límit i tancament.

Ser en aquest sentit potent només es dóna a Grècia, i es produeix en la poesia. Homer produeix el món, el crea i desplega en els seus cants. Fa comparèixer la Guerra de Troia perquè aconsegueix un irreductible inquietant vinculat al ser en general i per tant a l’esdevenir dels homes i dels déus. Píndar, una mica més tard, adonant-se d’això diu (N.8.24-25):

En veritat, un sense paraula, però de cor audaç, el reté l’oblit
en mísera disputa.

Per això, és gràcies a Homer que coneixem els herois en la seva grandesa. Referint-se precisament a Homer, de nou Píndar diu (I.3/4, 58-60):

Car això avança amb veu immortal,
si algú ho diu bé; i damunt la terra feraç i a través de la mar
va l’esplendor dels bells fets, per sempre inextingible.

Al llibre Abstància hi ha un poema amb títol grec: Arrephóroi (dues nenes atenenques d’entre 7 i 11 anys, encarregades de preparar l’ordit en què es teixiria el vestit que es posaria a l’estàtua d’Atena). Arrephóroi uneix el doble camí d’entrar a la vida i entrar a la bellesa:

Arrephóroi

Abans de fer dotze anys
va preparar l’ordit,
la tasca més feixuga.

Llavors:
amples sanefes totes com de llum
i nusos insondables
i un fer i desfer industriós de dits
i la mortal entrada del poema
com un tu.

Quan m’he volgut acostar a l’inici de la vida, a l’estat d’infantesa, hi he anat des de Píndar i, més concretament, des dels fragments que Hölderlin va traduir i comentar. Píndar, tan irreductiblement grec que, a diferència d’Homer o Sòfocles, ens impedeix fer-ne una lectura moderna, i, aleshores, sovint, desistim d’apropar-nos-hi; però precisament per aquest caràcter irremeiablement distant que comparteix amb l’estat d’infantesa m’ha servit de pont cap a aquest estat. En la secció d’Abstància titulada Nen es pot trobar:

Dormies un son de ploma,
res no llastava el teu respir;
la gravetat creuava boscos, cambres,
i restaves indemne.
No sabies la llum.

*
Les nits estaven cosides
*

El següent poema, de la mateixa secció, conté tres paraules gregues: “lalagéo, lalagé, laliá” que signifiquen dir, paraula, però també piuladissa o xerroteig. Donar nom, dir bellament és dur a presència; així, per exemple, Píndar, en explicar la fundació d’Olímpia per part d’Heràcles, diu (O.10.43-55):

I ell, el valent fill de Zeus, havent aplegat tota l’host
i tot el botí a Pisa,
mesurà un recinte sagrat per al pare més gran,
i en haver encerclat l’Altis, el marcà en l’obert tanmateix,
i en el pla del voltant establí
un indret esbarjós pel banquet,
honorà el curs de l’Alfeu
junt als dotze déus que governen, i digué
al pujol: el de Crono. Car abans,
sense nom, quan Enomau governava, estava amarat de molta
neu. I a aquest ritu nounat
van ser, del cert, properes les moires i l’únic que prova
la veritat genuïna:
el temps.

En els versos es relaciona el sorgir amb l’establiment d’un límit i l’atorgament de nom: Hèracles, en assenyalar el recinte amb estaques i anomenar el pujol fa comparèixer (instaura en l’obert) un lloc que, precisament per la seva rellevància, és sagrat; el que abans estava ocult, indistint en el camp o colgat per la neu, ara brilla. I tot això es vincula amb alguna cosa anterior: amb els fats i amb el temps, perquè el dir que anomena dóna destí i temps.

Creuaves un eixam sonor.
Era més bla que existir.
Les paraules brunzien i tu
les trenaves amb llum:

Lalagéo, lalagé, laliá.
Tu et dius:
mare.

*

Les paraules brunzien i ordies
un teixit remorós.
Tu,
domador de tons,
ara cedies,
ara tesaves
en el solaç més greu,
brins,
fils,
tot un estol fulgent –

Abelles dòcils
als llavis.

*
Nemorós
*

El meu primer llibre es titula: Liebeslied,  que en alemany vol dir “cançó d’amor”, un nom que, en pertànyer a una altra llengua, ha quedat desarrelat, també, del seu horitzó o sentit; el llibre s’obre situant-se ja en un moment posterior al de la infantesa: el moment d’haver ja definitivament perdut i assumir-ho en diàleg amb un altre:

I

Obro la nostra riquesa a l’embat de la memòria:
de la set a la fons hi ha la mida de la riquesa.

Saps la meva falta, i la portes a través de muntanyes.
Duus el meu fatic
per la pedra asprosa.

En la flor d’una ginesta ens estimem.

He dit que el desarrelament, l’abstància, té a veure també amb l’amor. En l’amor experimentem la tensió entre el fet que l’home sigui lliure i que no ho sigui en cap altre lloc que en la matèria: el cos, les cèl·lules, l’albúmina de què parla Thomas Mann quan es refereix a la “imatge humana d’aigua i albúmina destinada a l’anatomia de la tomba”.  De Plec de claror:

De nou aquesta terra estranya
on s’extravia insensatament
i es fa de nit
i cau
tres pisos no són res
la longitud del cop que és un instant
el cos a plom
avall
tres cops i tots damunt del mateix blau
manyoc de carn i sang
l’exacta anatomia de la nit
ara és igual
després l’alçada sí que compta
després la basca sí que compta
i el tercer pis mesura
l’altura exacta del fracàs
però ara no
ara és de nit i plou
i l’aigua corre avall
cames avall
tres cops avall
ara és de nit i plou i ella l’estima tant
de carn i sang els tres
perquè tots tres són fets de carn i sang
ja no hi ha blau
ni cop
ni basca
ni fracàs
ni longitud tampoc
només passa que plou en cada plec
on s’extravia insensatament
aquesta terra estranya
sempre de nou.

De Liebeslied:

XII – Deixa que em negui…

El caràcter inquietant de la bellesa, de què ja hem parlat en tractar la temporalitat i la mortalitat, no remet a cap costat fosc o atracció fosca, sinó al fet que mitjançant l’atenció i la creació, entre aquesta matèria, en aquesta aposta interpretativa és on es dirimeix què és viure. L’aposta per la creació-interpretació és la renúncia a determinar, deixar ser, i és, per tant, desarrelament, intempèrie, estar a mercè del que sorgeix en la interpretació i assumir que no s’és altra cosa que el que es deixi emergir en aquests materials. De Plec de claror:

Runa, marjals, solitud

*

Versió de Kafka

L’aixada havia obert en un costat
dos traus en angle agut.
No va sentir
els passos acostar-se
i ni tan sols
la caiguda del tall.
(…)
Ara, la gravetat
no ve de la fondària o l’extensió.
El que es fa dolorós
és l’edat de la ferida.

L’amor dóna sentit a les coses. Sentit és tant la direcció com aquell horitzó o fons ocult respecte el qual les coses prenen sentit; per això l’amor vol i no vol, pot i no pot ser dit. De Liebeslied:

III – No dir la paraula

De Plec de claror:

El plec,
el plec de llum,
el plec de llum ha fet visible el fons,
en travessar la nit.

La nit és nit.
Tingues en compte
la fràgil complexió de la membrana,
la lleugeresa del teixit.

L’amor pot i no pot ser dit, i, de la mateixa manera, pot i no pot ser trobat.

De Plec de claror:

A través de la dòcil ferida vas passar…

Per un moment
la sang va fer-se clara,
va il·luminar

com si no res
hagués malmès la carn
i el palpitar
fos mesurat i viu
i el cor pogués
donar-se, encara.

Ara la pell no sap cicatritzar
amb l’hoste a dins.

*
El pa es va obrir

*

L’atenció de què he parlat en definir Abstància és atenció al que ve a l’encontre. El que ve a l’encontre, sigui l’altre o el poema per venir, conté paradoxalment el que ja ha sigut, i és, per tant, atenció i interpretació del ja esdevingut. Ho és inevitablement per estar treballant en l’àmbit de la bellesa: del que, com hem vist en parlar dels grecs, antigament acompanyava, conduïa, assistia i fins produïa tota cosa veritable, i que ara, perduda la capacitat productiva, fa que tota obra, fins i tot la no creada, tingui el caràcter de runa i ens remeti a una pèrdua. Es vulgui o no, sempre que s’està en la creació artística ja s’està interpretant.

Això ho fa d’una manera molt clara, i a més diu que ho fa, la poesia de Paul Celan, i és en Celan, quan llegeix el Lenz de Büchner, que trobo el moment en què Lenz està en abstància. Büchner diu de Reinhold Lenz: “només li desagradava a voltes no poder caminar amb el cap” i Celan interpreta: “qui camina amb el cap té el cel com a abisme sota els peus!”. D’aquí, i de la voluntat d’entendre l’altre, surten dos poemes d’Abstància titulats Genista Scorpius, és a dir, amb el nom científic de l’argelaga:

Genista Scorpius I

*

Genista Scorpius II

qui collirà la flor de l’argelaga?
qui en farà rams?
qui la durà a taula?

Un, que té només els dits per agafar-la.
Un, que ve amb les mans.
Un, que per franquejar
la gravetat funesta de l’espina
haurà d’alçar-la.

A Celan hi arribo a través de Hölderlin i a aquest a través de Rilke, que vaig conèixer, de molt jove, per Vinyoli. El Hölderlin madur —que vol dir el Hölderlin d’encara no 30 anys— assumeix la pèrdua definitiva de Grècia, és a dir, del moment en què bellesa i ser anaven de la mà, i, amb aquesta pèrdua, assumeix també la pertinença a l’època en què la validesa està associada al càlcul i la reducció. El poema avui ve quan la bellesa ja s’ha perdut, des de la nit, però no des de la nostàlgia, ja que només des de la pèrdua, des de la distància, poden les coses fer-se rellevants. De Plec de claror:

Per deturar

Per deturar la tarda
ala de mel
ara que és nit
dic: tarda
ala de mel
cabana
flor d’ametller
ploma de rosa
tarda
per deturar
que fuig, al vol, se’n va,
que no recula,
tarda
amor
ala de nit.

I del llibre Abstància, un poema amb clares referències a Hölderlin a través del riu que passa per la seva ciutat natal

Una fibra d’allò

Els dos últims llibres publicats van acompanyats de puntes seques, una a la portada de Plec de claror i set a l’interior d’Abstància, encapçalant les set seccions. A banda de l’alta qualitat d’aquestes obres, fetes per l’artista i professora de Belles Arts Rosa Vives, la mateixa tècnica de la punta seca té una estreta relació amb la poesia.

Es tracta d’una tècnica de gravat sobre metall. En general el gravat té la peculiaritat que no es pot calcular del tot quin serà el resultat final, com quedarà exactament la planxa després de tot el procés de treball, però la punta seca afegeix a aquesta incertesa un marge de variació en l’entintat. La planxa es treballa directament amb una punta d’acer afilada que obre el metall deixant un solc i una rebava (un petit encenall a banda i banda del solc). Això fa que, en entintar la planxa, la tinta quedi retinguda no només al solc, sinó també a les vores, i que aquesta resta sobrera es pugui netejar més o menys. En l’estampat aquesta resta donarà un aspecte vellutat a la línia, molt apreciat especialment pels pintors-gravadors com Rembrandt. El netejar més o menys la tinta queda a l’arbitri de l’estampador, que pot ser el mateix gravador o algú altre. L’estampador, aleshores, ha d’interpretar la planxa i, fins i tot, pot extreure’n resultats no pensats per l’autor. Del llibre Abstància:

Per què el camí à la pointe acérée… (cita de Baudelaire Confiteor de l’artiste, Spleen de Paris)

*

Tallar el fons courenc,
fendir-lo,
obrir-lo a l’esperança – de casa,
de negre vellutat que anomeni
el llit fluvial,
la conca denudada.
Solcar el fons i no brunyir les vores.
Atendre l’impensat de la rebava.

Atendre i interpretar –i alhora haver de ser atesos i interpretats-, com es fa en els gravats,  no és doncs una opció, sinó l’únic camí, allò exigit per l’abstància. Crear és atendre al pervenir, deixar ser, i això comporta heure-se-les amb l’esdevingut i atendre el caràcter de runa de la bellesa mateixa.

A l’última secció d’Abstància hi ha unes branques tallades; han quedat separades del que els donava vida i arriben a un àmbit nocturn en el qual ja no podran brotar, però, de nou, l’atenció al que en elles encara hi hagi de bellesa podrà il·luminar tant les branques com aquell qui en té cura.

Però les branques nues

*

Venies amb les branques del dolor;
portaves el feix com es du la promesa.
Em vaig treure el vestit de ponent
i els va fer de mortalla.

Ara volen pel cel nocturnal,
ara tenen un somni de fulles.

Del bleix de l’amor he filat un estam
que les pren de la mà
i constel·la.

Lala Blay

Dins del text trobareu els poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit i hi trobeu els títols.

A continuació us deixem una selecció de poemes que membres del grup vàrem llegir.

 VIII

Asseure’s a taula
compartir el peix daurat
i restar sense ofici
sense nom
desnonats
i havent sopat
alçar-se
abans no es perdi l’or
i caminar
tu i jo
damunt les aigües.

Lala Blay, Liebeslied

XXXIV

Jo no he vingut per dir-te que em salves
com una espluga còncava, tendríssima,
conformada al meu cos;

ni he vingut a parlar-te del naufragi
que sotja nit i dia sense treva
i sense port;

jo no he vingut per res
que ni tan sols he vingut.

A la tarda, tan lenta, que s’ajaça
com un cérvol cansat entre el boscatge,
jo visc en tu.

Com podria sortir, restar, entrar-te,
des de quin territori vorejar-te
per tornar a tu?

Lala Blay, Liebeslied

Per a

Per a la longitud d’aquest dolor,
per l’aguda duresa de l’espina
que cus la nit
i per l’amor, i per la fina
línia que divideix
raó i deliri
la doble lluna del meu pit.

Lala Blay, Plec de claror


TÉ EL MEU TEIXIT
una fibra servada
vora l’oblit.
Mentre sostinc
la trama indesxifrable
d’anys,
la viva certesa que el dibuix
mai no ha de reclamar
l’ordit.

Lala Blay, Abstància

 

LÍMIT

Herba mitgera que t’alces
maldestra al llarg del camí,
la rodera t’observa i et commina.
Cap de les flors del marge
no professa el teu destí,
però la pluja t’estima.

Lala Blay, Abstància

MUDA

Més tard vindran els dits per a descloure
com tels de ceba cada pell del cor.
I desfaran el niu on es congria
la pluja que s’escola per l’avenc.
I, finalment, assoliran el nucli,
allò que has estat fent,
una durícia.

Lala Blay, Abstància

Alçaves la mà i aplegaves un núvol;
llavors no sabies el que no pot ser.

Ara, l’incendi blanc
projecta ombres mòbils
i l’ametlla de l’ull
s’enfosqueix.

Lala Blay, Abstància

Ella pentina amb els dits la claror de la tarda.
A poc a poc vas aturant el joc
i restes consirós, acomiadant-te
de la remor de fulles que se’n va amb el verd.
I avances una mà, al límit de la fronda:
quan es tanqui la frase — començarà el desert.

(La Verge de les roques, Louvre)

Lala Blay, Abstància

DE SOBTE ADOLESCENT

Aquell matí l’escull
no hi era.
El temps s’havia dilatat.
Entorn el cor
s’estenia una platja,
i vora l’aigua:
poltres.

Lala Blay, Abstància

Els nostres agraïments a Lala Blay per la xerrada, es tracta d’un estudi hermenèutic extraordinari sobre la seva pròpia poesia. Agraïm també l’amabilitat de cedir-nos el text per a la publicació en aquest bloc.

Fotografies de Aureli Ruiz, gràcies!

Conversa amb Lala Blay

El proper acte organitzat pel grup Reversos se celebrarà el dimarts 30 de maig a les set del vespre, a l’espai VilaWeb. Parlarem de poesia amb la nostra convidada, na Lala Blay (Barcelona, 1968), i llegirem alguns dels seus poemes.

Lala Blay és llicenciada en Belles Arts i en Filosofia per la Universitat de Barcelona. És Doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre poesia i hermenèutica que tracta de Píndar, Hölderlin i Celan. Premi Extraordinari de Doctorat (2015).

Ha rebut els premis: Recull-Benet Ribas de poesia l’any 2000 per Liebeslied (Pagès editors, 2001) i el Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó el 2004 per Plec de claror (Editorial Proa, 2005). Del seu darrer llibre, Abstància, en Màrius Sampere diu:

Però en el nostre cas, els versos de Lala Blay, subtils i intactes com agulles imantades, ens cerquen, s’imposen i juguen amb nosaltres sense misericòrdia intel·lectual i, com en un joc amorós, la nostra poeta s’insinua, contacta, s’apodera de les nostres defenses i acabem perdent. Perdent en benefici d’un guany superior, l’accés a un camp magnètic, exclusivament personal en què un jo absolut, graciosament incorpori, presideix tota proposició carnal.

Màrius Sampere (del pròleg del llibre Abstància, Ed. Pont del Petroli, 2016).

Hi sou tots convidats. No hi falteu!

 

Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conferència d’Oriol Izquierdo

El passat 25 d’abril el grup Reversos va retre homenatge a Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008) amb una magnífica conferència de l’Oriol Izquierdo.

Pocs dies abans s’havia inaugurat l’any Palau i Fabre; com sabeu enguany es celebra el centenari del seu naixement i Reversos, lectors i admiradors del poeta, aprofitàvem l’avinentesa per rellegir i reivindicar la seva obra.

El nostre convidat ens va oferir una conferència admirable que provarem de sintetitzar en aquesta breu crònica de l’acte.

L’Oriol Izquierdo va iniciar la xerrada explicant la descoberta de la poesia de Palau i Fabre als 19 anys. Entre els llibres que va dur a la sessió destacava un vell exemplar de Poemes de l’Alquimista editat el 1982, molt valuós per a ell. Aquest llibre, com ens va contar, havia sigut fonamental en la seva formació personal i literària.

El mateix llibre està signat per Palau i Fabre el 1988, quan Izquierdo va assumir la direcció de l’Editorial Proa i va voler reeditar algunes de les seves obres, exhaurides en aquell moment. En la primera cita amb el poeta li va dur el seu llibre perquè li dediqués.

El jove lector, fascinat i enlluernat, es va trobar uns quants anys més endavant, i pel govern de l’atzar, amb el poeta admirat. De la seva època d’editor d’en Palau i Fabre resten nombrosos records personals, alguns dels quals va compartir amablement amb nosaltres.

Són tres els aspectes que van seduir profundament a l’Oriol Izquierdo de l’obra poètica de Palau i Fabre, aplegada a Poemes de l’Alquimista. En primer lloc, es tracta d’un llibre tancat, d’un recorregut vital amb un inici i un final. L’obra està composada per cinc llibres, ordenats cronològicament, dels quals en Palau fa una selecció molt estricta dels poemes, en destil·la l’essència, representen un recorregut biogràfic clos.

Josep Palau i Fabre, de manera sorprenent, va decidir que amb la poesia no podia viure-ho ni experimentar-ho tot i, com un “suïcidi literari”, no tornarà a escriure cap poema després del 35 anys. En el darrer poema, “Comiat” (del llibre Atzucac) trobem les claus de la seva renúncia.

Un segon aspecte que va destacar Izquierdo de la poesia de Palau és la personificació del poeta en la figura de l’alquimista, aquell qui en l’Edat Mitjana tenia el poder de transformar els metalls en or, coneixia l’essència absoluta de les coses, talment com un déu. “L’home és l’animal que es busca” diu l’epígraf que encapçala Poemes de l’Alquimista. En aquest exercici d’alquímia cerca les veus que l’ajuden a trobar-se. Palau es despersonifica i de retop vol arribar a la seva essència. L’exemple més potent és la suite de poemes “Imitació de Rosselló-Pòrcel” que inclouen aquest preàmbul explicatiu de l’autor:

Dinou títols —dinou projectes—deixà, consignats i ordenats en un full, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És la seva obra inèdita: un somni inacabat. He volgut sorprendre’l en aquesta actitud per tal de sorprendre’m, trobar-me; dur la despersonificació a l´últim extrem, perquè els extrems es toquen, i potser per aquí, he pensat, em toparia amb mi mateix.

El darrer aspecte que va ressaltar Izquierdo de l’obra poètica de Palau és la dissolució dels límits entre poesia, prosa i assaig literari. Aquesta dissolució ja havia estat conreada per alguns autors francesos del segle XIX; no oblidem que la llengua materna de Palau i Fabre era el francès i òbviament tenia un gran coneixement de la cultura francesa. La poesia representa per a Palau un mitjà d’exploració i no un fi en ella mateixa; per això, en la seva aventura poètica tenen cabuda tots els gèneres literaris. Un clar exemple és el “Cant espiritual”, escrit en prosa, un dels poemes més profunds de Palau, una resposta, de caire ben oposat, al “Cant espiritual” de Maragall.

La publicació de bona part de l’obra de Palau, de forma normalitzada, fent-la accessible als lectors, va donar una gran empenta al reconeixement definitiu de l’escriptor que al final de la seva vida es dedicà especialment a crear la Fundació Palau; li cal protegir el seu fons documental i artístic (la col·lecció personal d’obres de Picasso, i d’artistes pels quals va apostar, com Pere Jaume i Miquel Barceló). Abans de morir també va aplegar el conjunt de la seva obra literària i així, per primera vegada, la poesia, el teatre, els contes, els assaigs, els articles i les memòries, es publicaran el 2005 a cura de l’autor.

En les seves memòries deixa escrit:

He titulat les meves memòries El monstre. No és un títol gens exagerat. ¿No mereix ser qualificat de monstre un escriptor que, després de lluitar, com ningú, en els pitjors moments, per tal de redreçar la llengua i fer-la sortir de la postració en la qual havia caigut, a la qual estava sotmesa, després d’haver comès aquest pecat, dic, s’ha intentat marginar-lo, atès que ha estat impossible eliminar-lo del tot com els més conspicus haurien desitjat?

Ens honora com a poble que el reconeixement li arribés quan era viu, va ressaltar l’Oriol Izquierdo. Palau era considerat un autor “menor”, però tanmateix, aplegada la seva obra, hom comprèn per què és un dels grans escriptors, un dels intel·lectuals més importants que ha donat el nostre país.

Només ens queda, per acabar, agrair a l’Oriol Izquierdo la xerrada que de forma desinteressada va compartir amb nosaltres; va ser un privilegi sentir de primera mà les vivències i els records que conserva de Palau i Fabre i copsar el clima de respecte, confiança i afecte que es va crear entre tots dos.

En la segona part de l’acte vàrem dir una selecció de Poemes de l’Alquimista, aquí us en deixem alguns.

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat
pecat
espines no duu,
per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels
—estels—
duen un fibló:
dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur
—atzur—
i resta suspès,
malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit
al pit,
per voler abastar
l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor,
l’amor!
Ai, l’amor, l’amor,
amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

L’IMPOSSIBLE

Si fossis esperit, amor, t’estimaria.
Estreny-me fort, que els teus braços són febles:
no arriben al meu cos, que és tan endins de mi,
i els meus braços són febles per a fer-t’hi sentir.

Si sols pogués amar-te, amor, prou t’amaria.
Fossis rostre i fos un rostre jo,
només, podríem adorar-nos l’un a l’altre:
deixar els teus llavis i besar el somriure,
mirar l’esguard i en ton esguard reviure.

Fossis coixí i somni i son que abriga
fores per sempre, amor, la meva amiga.

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

FRAGMENT DE SUPERHOME

Doneu-me a veure, una per una,
totes les dones d’aquest món.
Fins  que la rossa, com la bruna,
no hagi copsat mon ull pregon,
no em demaneu que el cor ofreni
a cap beutat que se’m donés,
ni l’ona dolça se m’emmeni
a  l’illa fèrtil del seu bes.
Cap criatura no em deturi
del meu afany de creador.
Mon esperit no s’afiguri
assolir mai l’últim penó.
Mes sols enmig de totes elles
podria haver-hi algun estel
com entremig de les estrelles
l’ull és endut a un punt del cel…
I ho sento així. Sento la vida
com un bell somni no acomplert,
com la meitat d’una altra vida
que s’escolés, l’abraç obert.
Jo sóc meitat. (Trista mentida
per escondir ma poquedat.)
No sóc meitat, sinó ferida:
un tros de carn tempestejat.
No sé el que sóc. Fantasiejo
per figurar-me en plenitud,
i en tants de somnis em rabejo
que em resta el cor i el seny eixut,
i en el meu rostre és ostensible
amb un avenç de senectud
que en el mirall se’m fa risible.
Que antic que sóc! El meu cervell
–tan rebregat, quasi il·legible–
quin pergamí més brut i vell!
Passió insana, insatisfeta
d’algun anhel no complagut
que em llança enfora i m’inquieta
per abastar l’inconegut
i el pit del somni que ens alleta!

Barcelona, tardor del 1939

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS

A Joan Triadú

Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’afinen pàl·lids violins
quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum

i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.

20 de gener de 1943

Josep Palau i Fabre, L’alienat (Dins Poemes de l’Alquimista)

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

IDIL·LI

Un clar de lluna verinós projecta
una verda claror sobre l’escena
de dos amants de treballosa mena
que fan el coit amb ritual perfecte.

Ell el seu pus en la vagina injecta
fent una cara d’enganxosa pena
arran del rostre de la vella Helena.
I acte seguit el fal.lus desinfecta.

Ella, a peu dret, novament, s’eixarranca.
Orina estrepitosa com els muls.
La lluna desdibuixa una ombra ranca.

Ell es clou la bragueta amb els dits ganduls.
Es van perdent, entrellaçats per l’anca.
A l’horitzó, sols s’albiren dos culs

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

SENSATION 

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature—hereux comme avec une femme.

Rimbaud

L’AVENTURA

Sensació

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura —com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
—tot sol, amb mi mateix— com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit —el cap nu— irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor —altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal —o animal— i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. —Resta el desig pregon.

París, 15 de maig del 1947

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

TARONJA

Volia ser vermell i no pogué. No sabé estimar del tot. No sabé donar-se. La descripció furiosa dels esdeveniments l’espaordeix. Potser s’avergonyiria d’ésser vermell. Sempre duu la línia dels pantalons ben feta, els cabells ben clenxinats, mai no ofèn. A tot estirar pot pervenir a convertir-se en dona i passar-vos les mans entorn del coll, en una actitud que tant pot ésser de la mare com de la filla, de l’amant com de la muller. Sap estimar. Però la paraula amor té en ell una dimensió derivada. Estimació vol dir per a ell permanència, fidelitat, tendresa, en lloc de lliurament i possessió, fam i mossec.
Els homes hi acudim quan el tub del vermell se’ns ha acabat
El taronja és el vermell de la nit.

23 de desembre de 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

EL PRIMER AMOR

Cal envestir el vermell de dret, amb l’espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu­­ —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sents fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig del 1950

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

COMIAT

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig del 1946

Josep Palau i Fabre, Atzucat (Dins Poemes de l’Alquimista)

De nou agraïm a l’Oriol Izquierdo la generositat i l’entusiasme amb què dona a conèixer aspectes de l’obra i de la personalitat del gran escriptor català Josep Palau i Fabre.

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz 

Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conversa amb Oriol Izquierdo

Tot just s’engega l’any Josep Palau i Fabre i el nostre grup vol retre homenatge al que considerem el gran alquimista, un dels grans exploradors i experimentadors de la poesia catalana del segle XX.

Tenim el plaer de celebrar el centenari del seu naixement amb una conversa amb l’Oriol Izquierdo. En acabar la seva exposició i el col·loqui direm una selecció de la poesia de Palau i Fabre.

Us hi esperem!