Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró.

El dimarts 17 d’abril dedicarem la vetllada a la poesia de Pier Paolo Pasolini, un dels artistes i intel·lectuals més destacats del segle XX.

Per a això comptarem amb la col·laboració de Josep Maria Lluró, expert en la poètica pasoliana, qui impartirà la conferència Pasolini, poeta de les cendres.

Lluró ens aproximarà a l’obra poètica de Pasolini, i a la poesia que trobem en altres manifestacions artístiques de l’escriptor i director de cinema i en la seva pròpia vida.

“La poesia no es consumeix (…). Hom pot llegir milers de cops un llibre de poemes i no consumir-lo. La consumició la pateix el llibre i l’edició, però no pas la poesia (…) que és inconsumible en el més profund, mes jo també vull que sigui el menys consumible possible exteriorment.”

Nueva York. Pier Paolo Pasolini (Errata naturae editores, 2011)

Us hi esperem, no hi falteu!

 

Conversa amb Montserrat Gallart

Tot just farà un any des que vàrem sentir recitar en grec la poesia de Kavafis per la  Montserrat Gallart i Sanfeliu en una magnífica sessió dedicada al poeta alexandrí.

Dimarts vinent vindrà com a poeta convidada pel grup i parlarem amb ella de la seva obra poètica.

Gallart és Doctora en Filologia Clàssica i  Llicenciada en Filologia Francesa. És traductora i escriptora. Els seus darrers llibres publicats són: Acords del cor (Témenos Edicions, 2014) i Memòries d’uns gats feliços  (Editorial Gregal, 2017).

Hi sou tots convidats!

Conversa amb Antonina Canyelles

El passat vint-i-vuit de febrer vàrem retre homenatge a una de les nostres poetes predilectes, n’Antonina Canyelles. Arribava des de Palma per a presentar a Barcelona el seu nou llibre, Les banyes del croissant (Editorial Lapislatzuli) i ens va acompanyar en una vetllada memorable. Us oferim una breu crònica de l’acte amb les fotografies de l’Aureli Ruiz.

Vàrem triar un dels seus poemes per a introduir la sessió:

Quan hagueren berenat de cafè amb llet i ensaïmades,
es pintaren la cara, llançaren crits de guerra
i ens atacaren amb el CODI CIVIL,
amb el CODI PENAL,
amb la CONSTITUCIÓ,
amb les ORDENANCES MUNICIPALS,
amb els QUATRE EVANGUELIS
i amb moltes més ARMES LLANCÍVOLES.

(D’estructura circular, 2007)

Vaig assenyalar que havia viscut dos grans moments de descoberta de la poesia de l’Antonina Canyelles; el primer el recordava nítidament, i ja havien passat uns quants anys, pel gran impacte que em va produir descobrir una veu que considero única, de la qual no sé trobar semblances; i el segon esdevé durant les darreres setmanes de relectura en les quals, en nombroses ocasions, he quedat glaçada per l’aterridora actualitat dels seus versos, com aquest que acabàvem de llegir.

Després d’aquesta breu introducció, vàrem donar la benvinguda i vàrem expressar el nostre agraïment a l’Antonina Canyelles, una de les poetes més potents i interessants de la poesia catalana actual, per acceptar la nostra invitació. Vàrem agrair també al seu editor, Jon López de Viñaspre, que ens acompanyés; ell ha estat una peça clau perquè l’Antonina Canyelles no hagi quedat una poeta inconeguda. I és cert que en tenia moltes possibilitats, de restar transparent, perquè ella, com ha destacat l’Albert Mestres en el pròleg de l’antologia Putes i consentits, escriu des d’una marginalitat múltiple: “fa literatura marginal, com és la poesia, des d’un gènere marginal, com el femení, dins una cultura marginal, com la catalana, i a més dins una catalanitat marginal com és la mallorquina.” Si a tot això li afegim que no forma part de capelletes literàries, ens adonem que és un autèntic miracle que la seva poesia sigui cada vegada més reconeguda, apreciada a casa nostra i arreu.

Abans de parlar molt breument sobre la seva poesia, férem un recorregut per la bibliografia més destacada de l’Antonina:

Quadern de conseqüències (1980) Premi Marià Aguiló (autoedició)
Patchwork (1981) (carpeta de poemes i il·lustracions) (autoedició)
Piercing (2005) (Lleonard Muntaner editor)
D’estructura circular (2007) (Edicions Can Sifre)
Panoptik (2007) Fotopoesia (Espe Codina, traduït al castellà)
Editorial Lapislàtzuli: Antologia: Putes i consentits. Antologia poètica  i  Tasta’m. 34 poemes inèdits (2011)
La duna i la cascada (2013) (Edicions 62)
Nus baixant una escala (2015) (Editorial Lapislàtzuli)
Les banyes del croissant (2018) (Editorial Lapislàtzuli)
Mai de mai, bandera blanca (un recorregut per la poesia d’Antonina Canyelles; estudi literari de Sílvia Campins) Editorial Lapislàtzuli.

El primer que sorprèn de la seva poesia és la brevetat, i un estil directe i clar, tan clar i afilat que sedueix als lectors encara que no surtin indemnes de la lectura, o precisament per això mateix. L’aparent lleugeresa és un reclam viscós que s’enganxarà al lector, tot obrint-li els ulls i la ment, i de ben segur li crearà desconcert, potser en alguns poemes quedarà ben desorientat,  però participarà alhora de la fragilitat i de la seva força, de la revolta, de l’audàcia creadora i insolent d’uns versos que també poden ser paròdia i ironia, acidesa i diversió irreverent, construïts amb imatges brillants i un llenguatge ben empeltat en la parla de les illes. Amb tot això l’Antonina Canyelles ens mena per un camí combatiu; el de la paraula depurada i lliure que sense falses pretensions destil·la lucidesa i talent.

A continuació l’editor de Lapislàtzuli, i també escriptor, en Jon López de Viñaspre, molt amablement li va fer una entrevista per aprofundir en l’obra poètica i en la seva vida.

El veritable plaer de la trobada va ser escoltar les respostes de la nostra poeta convidada: Canyelles va rememorar algunes vivències que van marcar els seus inicis, la seva juventud, va parlar sobre cada un dels llibres que ha escrit, va destacar algunes de les seves lectures, i entremig de la conversa anava recitant magistralment una selecció de poemes de la seva obra. Tot un plaer i un privilegi que mai no podrem oblidar.

Gràcies Antonina!

Empar Sáez

Vaig néixer rossa,
condreta
i per emprenyar la voga.
Vaig créixer.
M’enviaren a l’escola
i a la merda.
D’ambdues coses
no vaig sortir-ne il·lesa.

Quadern de conseqüències, 1980

Llops, vigilau l’infant.
No fos cosa
que els homes se’l mejassin.

Quadern de conseqüències, 1980

Menjaràs morena, no altres peixos,
menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dóna.
El so neutre es tancarà com una porta.

Acabaràs amb el cos ple d’autopistes!

Piercing, 2005

Desconfii de la gent deshabitada.
Tem la gent deshabitada.
Em fa por la gent deshabitada
perquè em poden matar
i deixar-me viva.

Piercing, 2005

Deixa
que els cucs ballin
dins els clivells de les figues
que l’eco s’estavelli contra el mur
que el safrà tinyi de groc
l’índex i el polze
Deixa
que les cadires seguin
que la calç torni negra
en homenatge a Àfrica
que l’anell llanci la perla
un tros enfora
Deixa
que la sang de la ploma
circuli per on vulgui
que la flama tengui fred
i en cerqui un altra
que un bric de vi
sigui un llit o una tomba
que el balancí recordi
que un dia va ser un arbre

D’estructura circular, 2007

Cotilles

Et donen la vida,
et nodreixen,
t’eduquen,
t’instrueixen,
t’ensinistren
perquè siguis com els altres,
com tots els altres
però no com tu.

La duna i la cascada, 2013

Dos I

Pos el meu jo davant el meu mi
i diuen que no es coneixen.

Trec el joc de cartes
i els convit a jugar.

Un és un jugador d’ofici,
l’altre, un mal perdedor.

Els deix amb el seu joc
perquè les pistoles m’espanten.

Nus baixant una escala, 2015

Fuga

Davallà de la creu,
aparcà la mort a una vorera
i se n’anà, amb els tres claus dins la mà,
a veure com llepen els cavalls
la menta fresca dels semàfors.

Nus baixant una escala, 2015

Fotografies d’Aureli Ruiz

Conversa amb Antonina Canyelles

Esperem amb delit aquesta conversa amb l’Antonina Canyelles (Palma, 1942), una de les veus més interessants de la nostra llengua. Li volem retre homenatge en aquest acte i a més a més podrem parlar amb ella del seu nou llibre, que tot just haurà sortit d’impremta: Les banyes del croissant (Lapislàtzuli, 2018).

Hi participarà l’editor i escriptor Jon López de Viñaspre, qui entrevistarà la poeta i farà un repàs a la seva obra.

Les banyes del croissant és un bell i esperat episodi més de l’eterna batalla que Antonina Canyelles lliura contra tot vestigi de poder. Els seus dards finíssims ataquen qualsevol forma de repressió, ja vingui de la religió, d’aquest post franquisme imperant, del business fred, de la cosa patriarcal o de l’alienació pròpia de molts dels nostres comportaments comuns. Amb bones dosis de màgia, bohèmia i pensament crític, és com aquesta poeta i dona lliure es posiciona al món.
Definitivament, Antonina Canyelles és la formidable dona bala de la literatura catalana.”

Serà dimecres 28 de febrer, a les set del vespre. Us hi esperem, no hi falteu a aquesta cita!

Conversa amb Rodolfo del Hoyo

El passat vint-i-tres de gener vàrem rebre el primer convidat de l’any del nostre cicle de poesia a l’espai VilaWeb. Us fem una breu crònica de la sessió amb el poeta Rodolfo del Hoyo i us transcrivim alguns dels poemes que es varen llegir.

El nostre convidat volia ser director de teatre, i de petit li agradava explicar contes. Quan el van portar a viure a Santa Coloma de Gramenet, rodejat de natura, ell era ben menut, pocs s’imaginaven que ja de jove s’implicaria tant en els moviments associatius i culturals d’una ciutat que havia de patir una gran transformació.

Té estudis de Dret i d’Art dramàtic, però destacaria especialment la seva vocació de servei a la societat. Ens cal traslladar-nos a les darreries del franquisme per entendre-ho bé: en aquells anys forma part de les anomenades Comissions de Barri, de les quals sortirien posteriorment les Associacions de Veïns, més tard col·labora en el moviment associatiu cultural, en especial amb el Casal de Cultura. Ha fet propostes tan valentes com acostar la poesia, el teatre, la música i les arts visuals a la població obrera, a més de fer una tasca alfabetitzadora i d’ensenyament del català. Col·labora, durant la dècada dels setanta, en la premsa comarcal, que juga un paper important en la cohesió del moviment cívic colomenc en l’època de la transició democràtica.

En la dècada dels vuitanta va crear el CIAC, Centre d’Iniciatives Artístiques i Culturals; algunes de les iniciatives que en aquella època va posar en marxa encara són actives. En els noranta va ser soci fundador de l’Associació Colomenca de Literatura, entitat que va continuar activa durant vint anys. En Rodolfo ha dedicat i dedica molts esforços per fomentar el llibre de lectura, sobretot entre els infants i els joves; en escoles, biblioteques, centres cívics…

Respecte a la seva activitat literària, del Hoyo ha publicat vint-i-sis llibres (sense comptar l’obra que li han traduït), la majoria són de literatura infantil i juvenil, també ha escrit narrativa curta: Els amors furtius i Llegir al metro són dos llibres destacats. El darrer títol va ser guardonat, el 2012, amb el premi Recull-Joaquim Ruyra de Narrativa.

Sorprèn la quantitat considerable de llibres publicats, tenint en compte que comença a escriure amb ambició literària en plena maduresa, quan tenia quaranta anys. Únicament els dos primers llibres, de poesia, són escrits en castellà; són dos llibres d’iniciació fets en la seva llengua materna. La resta d’obra l’escriu en català.

La poesia, per tant, és una part, no menys important, de la seva obra literària. En català ha publicat tres llibres: Els dits de l’intèrpret (2003), El caminant a la deriva (2007) (va ser traduït a l’italià) i el seu flamant Reconstruccions (2017).

En cada un dels llibres de poesia de Rodolfo del Hoyo he tingut l’impressió d’obrir una gran capsa amb moltes capsetes al seu interior. Cadascuna d’elles manté l’essència de l’autor, encara que tinguin aparences diferents . Els seus llibres són fets de petits llibres que segueixen el fil conductor global de l’obra i en els quals es reconeix la veu de l’autor, però a la vegada, les diferents textures emprades amplien i fan ressonar altres sonoritats, de manera que s’eixampla l’espectre de formes poètiques i de temàtiques. La quotidianitat, els records d’infantesa són temes cabdals en la poesia de del Hoyo, abordats generalment amb poemes més llargs, mantenint un to proper i inoculats de tendresa inclús per donar llum a vivències dures. Això canvia, fa un gir radical, quan fotografia linstant etern (aquest concepte de José Hierro que tant agrada a Rodolfo del Hoyo) en les seves “Poegrafies”; poemes molt breus que ens arrosseguen a la contemplació i a la mística. Crea un pont entre l’home i el cosmos, entre l’instant i l’eternitat, ambdós conceptes despullats de temps.També aconsegueix atrapar aquest instant etern en la poesia en prosa de El caminant a la deriva; són pintures superbes d’un passat que el poeta vivifica en la remembrança. Les “Poegrafies” de què parlava i altres poemes breus donen cabuda així mateix als misteris metafísics, aquells que fan una empenta cap endavant al lectors, i li fan reflexionar; del Hoyo crea una altra realitat, incorpòria, sustentada principalment en les paraules que es fusionen amb conceptes i imatges més abstractes.

I encara hi ha més: la mitologia, l’Antic Testament són temàtiques fonamentals i fascinants en l’obra de del Hoyo que obtenen més protagonisme en el seu primer llibre. A través dels personatges mitològics es van desgranant les passions humanes en forma de poemes-narració que mostren grans qualitats líriques i dramatúrgiques i una potència al·legòrica desbordant.

I per acabar, mireu què diu sobre la poesia: La poesia, és un art, i, per tant, ha de dir més del que diuen les paraules amb que està construïda. D’alguna manera la poesia exigeix l’esforç d’assignar un valor propi a les paraules, que aquest valor quedi recollit en un poema i que cada lector hi pugui trobar l’oportunitat per a la seva pròpia creació. (del bloc: Rodolfo del Hoyo. Escriptor).

Empar Sáez

Catedral

Brolla del líquid dolor de la pedra.
Cerca el misteri de la llàgrima
que batega dins l’úter.
De la llàgrima
que llisca dins l’úter.
De la llàgrima
que creix dins l’úter.
Cerca el verb blau de la llum,
l’ombra humida del silenci.
Vol penetrar l’esponja de fum dels dies.
Dels dies que són també ombra
morta la seva meitat d’ombra.

Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret

Vora el mar,
el vent.
Vora el mar,
totes les mans
i la sorra neta
i els ulls de l’aigua clara.
Vora el mar,
la vida.
La vida vent,
la vida mans,
la vida sorra,
la vida ulls,
la vida mar,
la vida.
Vora el mar,
la mar.

Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret

Haurà de ser contra la fúria

Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.

Haurà de ser contra el vent,
ple de totes les aromes
que han descrit els segles.

Haurà de ser contra la quietud,
que penetra la pedra
amb una tremolor perversa
i li dóna la forma
que la perpetua.

Haurà d’esberlar la fúria,
esberlar les aromes.

El caminant traspassarà
les formes de la quietud.
I les formes seran cos
i les aromes seran cos.

I el caminant desfermarà
els murs de la indiferència.

Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.

Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva

23 (Algunes formes de silenci) 

Però el silenci també ha pres la forma de l’arbreda de pollancres a la vora del riu Besòs on caminava amb tu i imaginava un futur indefinit perquè no sabia què era el futur, però sabia que no era l’endemà, ni passats un any o dos, sinó un temps llarg i intangible més enllà del que podia imaginar.

Amb els ulls tancats camino al costat de l’infant que ha començat a somiar sense saber que somia. Anem pel camí cap a la font de l’Alzina. Veig els espàrrecs que creixien a la falda de la muntanya. Les cireres de l’arboç. La cova on el pare amagava els signes prohibits.

I els ulls tancats.

Els amics del pare a la presó. Els fills dels amics dels pare. Els jocs amb els fills dels amics. La moneda de cinquanta pessetes que la mare va deixar anar damunt la mà de la dona de l’amic del pare.

I els ulls tancats.

Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva

MAONS DE FUM

La mare ens va agafar de les mans
i ens va portar als horts del davant de casa.
Esgarrapàvem la pell de la terra,
ens n’omplíem les ungles
per descobrir el tresor que amagava,
esmicolant terrosos al costat
el meu germà i jo.
Vaig aixecar la vista un moment.
Una gernació de dones i nens omplia
aquell camp enorme a la vora del riu.
Les dones arreplegaven patates als davantals.
Al menjador de casa vàrem fer un pila
que va durar força temps.
Mentre menjàvem patates cuinades
de mil maneres diferents
anava creixent la fàbrica de cerveses.
Cada fruit de la terra era una maó de fum.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

COSSOS D’AIRE

Seguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina de rentar la roba,
en aquell temps quan els ramats de cabres
passaven per davant de casa.
He oblidat la lletania de l’aigua i el regueró.
I tanmateix recordo intensament
com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
com el vent omplia les robes humils.
I l’estesa de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la vella cabana del berenador
al centre de l’esplanada
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Van deixar podrir la vella cabana
perquè els feia nosa venir a la font
al peu de la muntanya.
Ja no rajava per a ells
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl·lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
grimpàvem als arbres,
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.
I els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
i la mare mirava lluny
molt lluny
amb els seus ulls de fusta càlida
molt lluny.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

La tardor ha omplert les meves mans de fullam eixut.
Fa molts anys que aquells homes van talar la pollancrera
i van arrasar l’esbarzer i les oliveres  i els horts
i van cegar la font dels llençols blancs.
Però encara no ha mort el temps. En tinc cura.
Cada dia sembro estrelles i les rego, com rego els geranis
i de tant en tant floreix una poncella.
Aleshores, paro la taula amb llibres de contes,
saludo la merla que m’explica velles històries
i escric per a tu.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Com és de dur el dolor
que deixen les coses passades!
I tanmateix la nevada del seixanta-dos
és un somriure d’infant.
I els aiguats una llàgrima llarga
escrita en el silenci dels dies.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

PARAULES

Té la paraula
entre dues ombres.

La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.

Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l’escorça de l’aire.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Moltes gràcies, Rodolfo, ha sigut un gran plaer llegir la teva poesia i compartir bons moments de conversa amb tu!

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Rodolfo del Hoyo

Encetem les nostres sessions amb un convidat de luxe, el poeta Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953). Ha escrit narrativa, literatura infantil i juvenil i poesia. És un gran conversador i tindrem el plaer de compartir amb ell una bona estona; xerrarem dels seus llibres de poesia, els darrers escrits en català (Els dits de l’intèrpret, 2003; El caminant a la deriva, 2007), i especialment de l’obra publicada recentment, Reconstruccions (Pont del Petroli, 2017).

Per acabar l’acte llegirem una bona colla de poemes del nostre convidat.

Hi sereu tots benvinguts!

 

Homenatge a Màrius Sampere

El passat 24 d’octubre vàrem tenir el gran honor de rebre a Màrius Sampere a l’espai VilaWeb i retre-li un merescut homenatge. Ens va acompanyar la poeta Lala Blay qui va glossar la figura de Sampere.

Vàrem iniciar l’acte llegint aquest manifest en resposta als esdeveniments que havien succeït recentment (ara, malauradament, l’hauríem d’ampliar):

En nom del grup de poesia Reversos condemnem sense pal·liatius l’ús de la violència, la brutalitat que vàrem patir d’1 d’octubre i manifestem la nostra indignació i el nostre rebuig a l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart així com a les mesures dictatorials preses per l’Estat Espanyol que són un atac flagrant a la democràcia i als drets humans fonamentals que el nostre grup defensa.

Màrius Sampere és una de les grans veus de la poesia universal i afortunadament gaudeix d’un munt de lectors incondicionals disposats a reivindicar la seva obra. Tots coneixeu que la seva vitalitat creativa és immensa, la seva poesia té vigència i modernitat i, per si no n’hi hagués prou, és un home bondadós. Per tot això les noves generacions de poetes el veneren i el respecten.

Màrius Sampere té una trentena de llibres publicats. Amb el primer, L’home i el límit, guanya el Premi Carles Riba, el 1963. Al llarg d’una dilatada vida literària ha merescut nombrosos guardons i reconeixements de prestigi. Els seus lectors som afortunats perquè Sampere continua escrivint; el seu ritme no davalla, és un creador inesgotable. Dèmens era el darrer llibre, publicat enguany per Labreu edicions, un poemari que desborda genialitat. Era el darrer, dic, perquè acaba de aparèixer la seva última obra: un original escrit en castellà, Nadie y la luz que ja frisem per llegir-lo.

Sampere és un poeta inclassificable, terme que acostumem a aplicar a les genialitats creatives que no sabem com definir-les. Recordo nítidament el gran impacte que em va produir descobrir la seva poesia: no n’havia llegit res, de semblant. I després de molts anys em continua sorprenent en cada nou llibre, i em sorprèn de la manera més difícil: fent el mateix. Recrea el seu univers, que creix, es desenvolupa, es reelabaora, i aconsegueix que allò més complex sembli molt senzill.

Voldria destacar algunes qualitats de la seva poesia que em fascinen: la llibertat creativa (em remet a la llibertat d’un infant entremaliat i agosarat) i el refús al dogmatisme; crea un magma interrogatiu sobre els misteris de la condició humana i de la realitat i invoca la irracionalitat, el dubte, la follia. El seu discurs es mou en els límits de l’absurd, de l’abstracció, amb mestria fa ús de la paradoxa, de la ironia, la negació, la sorpresa, la plasticitat, el joc…, i arriba al lector com una gran festa intel·lectual, desposseïda de gravetat.

La poesia de Sampere és pura delectança, lucidesa, serà duradora i inabastable,  perquè és ell multiplicat per ell mateix, com diu en aquests seus versos:

Així continuo en totes les escenes,  /  u de mi multiplicat per mi.

Lala Blay va glossar la figura del poeta i ens va donar eines, i més llum, per escatir l’obra de Màrius Sampere . Blay va ser la nostra poeta convidada fa uns mesos i quan li vàrem proposar d’acompanyar a Màrius Sampere no va dubtar en acceptar la invitació. Lala Blay és llicenciada en Belles arts i doctora en Filosofia, coneix bé l’obra de Sampere, que com sabeu es nodreix, entre moltes coses, de pensament, de filosofia.

A continuació us transcrivim la xerrada de Lala Blay:

Vaig conèixer en Màrius fa disset anys; ell formava part del jurat del Premi Recull de Blanes que jo havia guanyat; algú em va proposar que li demanés un pròleg, però no vaig gosar; en comptes d’això li vaig escriure una carta, i d’aquesta manera va començar la nostra amistat.

Us parlaré d’en Màrius des d’aquesta amistat, des del que he anat coneixent i entenent a través de converses i petits gestos al llarg de tots aquests anys. No us parlaré de la nostra història, sinó de com he anat veient la seva poesia a través de la nostra història.

La poesia no és discurs vàlid, no és discurs cognoscitiu ni discurs pràctic, no és coneixement ni moral; i, malgrat tot, es troba a l’arrel de la validesa, al fonament. Per això difícilment s’escau que un bon poeta sigui una mala persona, mentre que sovint un poeta mediocre és també una persona mediocre. En el cas d’en Màrius, l’ actitud davant la vida i la poesia estan tan íntimament lligades que, finalment, el que destacaria més de la seva persona és la bondat.

S’ha parlat molt de la solitud de Màrius i la seva obra, perquè després de guanyar el Carles Riba el 1963 amb L’home i el límit, va quedar d’una manera o altra condemnat a l’ostracisme, fins que molts anys després començà a rebre el reconeixement dels col·legues, crítics i institucions. Jo ja l’he conegut en aquest segon moment, i, quan he assistit a trobades de poetes importants entre els quals hi havia en Màrius, he sigut testimoni sempre del gran respecte que desperta, i això em sembla que és provocat per dos motius que no deixen de tenir el mateix origen:

  • La qualitat d’home insubornable, que ha pres la decisió d’escriure per sobre de tot, una decisió que ha donat una obra absolutament personal
  • La seva gran generositat, la seva predisposició a participar de tot allò que sigui just i que contribueixi a enfortir la cultura catalana i a ajudar a les generacions més joves.

S’ha dit que el món d’en Màrius aposta per la paraula, però, potser, abans i tot, per la visió, i que es caracteritza pel misteri i la dislocació del pensament o de les imatges lògiques. Ho subscric. I, a més, afegeixo que la seva poesia enllaça amb l’alta poesia universal, no només per les influències directes que hi hagi pogut haver, sinó perquè va a la font mateixa del poema. Llavors, el que apareix és l’home: la seva materialitat, inanitat i solitud extremes. A l’últim llibre de poemes, Dèmens, de 2017, es diu:

Avui no porto res,
si vols la mà buida
te la dono tota.

L’home està sol perquè Déu l’ha abandonat. Aquí no es tracta del nietzschià “Déu ha mort!”, ni de l’existencialista haver d’assumir l’absència de Déu, sinó de renegar contra un Déu que permet que a la vida hi hagi coses tan insuportables com el dolor:

Pare, el dolor no calia

es diu a Oniris i el tret del caçador (1987), i a Demiürgia (1996):

(i no s’ha mort, l’han mort
I Tu, Déu, ja ho sabies)

i de nou a Dèmens:

Ara no sé
què segueix, només que cada ésser
està sol i Déu no va venir.

En la poesia de Màrius l’home està sol perquè Déu l’ha abandonat, però també, perquè l’home s’ha abandonat a si mateix i ja no és home. A Demiürgia també es diu:

¿Qui esmola dolçament la pedra
del sacrifici?

(…)

Ningú, no és pas ningú. Ni Déu
ni el dimoni. Si de cas és l’home,
el germà de ningú.

Retornant al fet que la poesia estigui a l’arrel del discurs vàlid, cognoscitiu i moral, passa que per la mateixa raó es troba també a l’arrel d’allò públic, del caràcter de ciutadà que té l’home. Que es trobi a l’arrel i, en canvi, no estigui vinculada a continguts concrets és precisament el que provoca que el poema sempre ens estigui increpant, que no passi, que ens atenyi siguin quins siguin els fets que rememora. A Dèmens, de nou, la interpel·lació és desolada:

per fi conèixer
les veritables intencions
de la teranyina pública, negar
tota informació, tota esperança
i encara dir que sí.

En relació amb el vessant públic, ciutadà de la poesia, dels centenars de poemes que podria haver escollit per llegir avui, jo n’he triat tres que giren entorn d’una pedrera; un lloc geogràfic molt concret de Barcelona però, alhora, un lloc impossible, un no-lloc.

En un poema del llibre Samsara (1982), la mirada d’un  nen descobreix aquest no-lloc en la impossibilitat de comprendre atrocitats inequívocament humanes:

Afusellaments

Devia tenir jo deu anys, ben just.
Només havia ensumat llimones verdes
i durs mugrons
de mare jove, entresuats,
acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar
a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,
tifes seques i mosques metàl·liques),
s’acabava la paret de l’hospital.
Allí,
contra aquell mur de déu i pedra,
els afusellaven.

De primer
-jo em sabia els detalls de memòria-
se sentiria un borinot, el camió
que sorgia del no-res; després,
En passar per davant de casa,
on el carrer s’empinava tot d’una,
canviaria de marxa, arrossegaria,
faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable,
inexistent; jo me l’omplia
fent baixar els condemnats, empenyent-los,
arrenglerant-los, invocant la mort.

El so
alhora sec i tombejant de la descàrrega,
m’obligava a mossegar el coixí. El camió
ara carrer avall,
partia veloçment, en el sentit de l’alba,
rere els esperits.

Aquell matí
tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell
per terra, fosques taques al mur;
incomprensible, vermellós fanguissar
damunt el nostre camí de cada dia.
Miràvem tot allò,
ens buscàvem els ulls,
ens vèiem –recordo—
ferotges, separats, envellits. On érem?

El mateix tema, reprès vint-i-tres anys més tard, ens presenta una segona brutalitat: cobrir el crim i cobrir-nos amb la indiferència. De Dorm. Els espais ocupats (2015):

La pedrera

La pedrera, la que no té set, on el vent
no sap qui, on l’àngel cercador
d’ànimes esgarriades
s’hi perd pujant.

Tot hi era, allà, herbes punxegudes,
formigues incessants, la merda seca
neta i ben polida,
el borinot tirant a verd.

No era pas cap món. Qui hi entrava
en sortís sense cap prova
de Déu. Aquella criatura, la cama plena
d’esgarrinxades i fòsfors, encara
va venint, no para de venir
de l’altra realitat més clara i plana.

I mai no hi arribarà, ara és el lloc
del no ser. Algú se la va endur
a cabassos. Ara és un espai
ric i mesurat. Una autovia hi passa
veloç com un pensament assassí. Ningú no protesta.

Potser els esdeveniments que estem vivint aquests dies amb astorament provenen de 40 anys d’indiferència. Sobre morts vam fer autovies i ara els morts silenciats ens truquen a la porta.

La poesia d’en Màrius ens convoca a nosaltres, adults, a trobar-nos amb un horror que és ben nostre; ara bé, alhora, perquè és poesia, és capaç d’obrir-nos un altre espai, un no-lloc també, on, potser, reposar. Del Llibre de les inauguracions, 1986:

Va ser una nit

Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.

Aquest lloc estrany és l’espai de l’amor i del poema, i hem d’agrair a en Màrius que ens hi convidi.

Lala Blay

A continuació Màrius Sampere va recitar de forma esplèndida un bon grapat de poemes i nosaltres, alguns membres del grup, també vàrem dir-ne uns quants. Us transcrivim una tria de les lectures:

Com m’agrada

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra.

Màrius Sampere, La taula i les estrelles  (Columna, 1992)

Temps de preeternitat

Si és cert que crema el firmament
bufeu ben fort, així
potser n’apagareu
l’estrella culpable.

Potser. Car el temps de cada cosa
té una mateixa dentadura blanca
per a tots els atzars, l’esmolaren a la mida
de la fam i el bes.

A l’últim, si em pugeu
en una ambulància,
no la feu córrer:
que jo tingui temps de morir.

Màrius Sampere, Subllum, Proa, 2000

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.

Màrius Sampere, Les imminències, Proa, 2002

Alzheimer

A casa,
de tant en tant s’apaga una bombeta
blanca, al menjador
i, automàticament,
se n’encén una altra, al dormitori,
la groga, la de fer venir
la son. Si no s’encén,
la son no vindrà
i caldrà treure, del calaix de l’armari,
l’espelma de l´últim recurs. Però també
pot fallar la cabota del llumí
i, amb les puntes dels dits irritades
de fregar inútilment, hom no podrà
matar l’obscuritat. De fet, l’obscuritat
mai no es mor.

Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003

Per què tot comença?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s’encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s’acaben
ni comencen: entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003

Amén

I no passa la vida
sinó una ventada
de fulles grogues.

Car l’eternitat
és cosa de Déu,
no pas nostra.

Nosaltres preferim morir
per tal de viure abans.

No passen els segles: es desfullen.
I ara és sempre
per les flors de les flors.

Màrius Sampere, La ciutat submergida (Edicions del Salobre, 2010)

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!

no he sigut, deia d’infant
l’empara de la llum. Per què
no dir-ho ara, al recer
de l’ombra?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida
ha estat aquell.

I sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.

Potser és just: li devíem l’alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.

Màrius Sampere, L’estació dels espiadimonis (Lleonard Muntaner, 2010)

Els universos dormien

Els universos dormien
fins que la Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.

Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s’ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s’ho callaven.

Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l’espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.

Màrius Sampere, Ignosi, Edicions Poncianes, 2015

Gràcies, Màrius, estem satisfets perquè et vàrem veure molt content, i es tractava  justament d’això.

I agraïm també a Lala Blay la seva col·laboració, un veritable luxe.

Crònica d’Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Màrius Sampere

El proper dimarts 24 d’octubre tindrem l’honor de rebre a l’espai VilaWeb a Màrius Sampere,  un dels grans autors de la poesia universal; el gran creador, el poeta inesgotable. L’obra samperiana excel·leix, té vigència i modernitat i el nostre grup ha volgut retre-li homenatge en aquest acte.

L’acompanyarà Lala Blay, poeta, llicenciada en Belles Arts i Doctora en Filosofia. Ella ens glossarà la figura de Màrius Sampere; el sentirem recitar, i membres del grup direm una selecció de poemes del nostre convidat.

No hi falteu, sereu benvinguts!

 

 

Homenatge a Miguel Hernández

El passat 26 de setembre vàrem retre homenatge a Miguel Hernández amb motiu del 75 aniversari de la seva mort. El nostre convidat, Agustín de Andrés, ens en va parlar amb escreix del poeta i de l’home. L’entusiasme i el gran coneixement que Agustín de Andrés va deixar palès en la seva xerrada va captivar els assistents.

Us deixem un bon grapat de fotografies fetes per Aureli Ruiz i la crònica d’aquesta vetllada de poesia.

Dimarts, 26 de setembre, el grup poètic Reversos va dedicar la sessió al poeta Miguel Hernández, en el 75 aniversari de la seva mort, sumant-se d’aquesta manera, als homenatges que se li han fet a molts indrets de l’estat. Homenatges ben merescuts, tant per la vàlua de la seva obra com per la coherència que va demostrar en la lluita per les llibertats.

Per a l’acte vàrem comptar amb la col·laboració d’ Agustín de Andrés Ferrero. Agustín de Andrés, professor i poeta ( ̶ poeta menor con vocación de olvido ̶  com es defineix a si mateix en el seu bloc Rincón poético), escriptor i editor de cinc obres literàries, rapsoda que porta la poesia pels pobles de Castella i Lleó (ell és nascut a Zamora), també ha fet recitals a Madrid, Catalunya, Galícia, i més enllà: a França, escoles d’Anglaterra i Alemanya. Llicenciat en filologia hispànica i diplomat en filologia clàssica, va mostrar-se com un coneixedor entusiasta i erudit de la vida i de la poesia de Miguel Hernández. Va començar la seva dissertació  amb l’audició del poema “Elegía a Ramon Sijé” (dins El rayo que no cesa) recitat pel mateix de Andrés en el bloc poètic esmentat.

De Andrés va desfer alguns dels mites entorn del poeta i va citar com a fonts d’informació la biografia de José Luís Ferris: Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta (Fundación José Manuel Lara) i El hombre y su poesía, de Juan Cano Ballesta (edit. Cátedra).

Un dels mites, va explicar de Andrés, és el del Miguel Hernández cabrer, autodidacta i pobre. La seva família no era pobre, sinó austera. Ell va haver de deixar d’estudiar per fer de pastor. Però ho va fer als catorze anys, quan molts vailets d’Orihuela havien abandonat  els llibres abans. Es va formar amb moltes hores de lectura i també va assistir a les tertúlies literàries de la ciutat amb el seu amic Ramon Sijé, va precisar el nostre convidat.

De la primera época, a Orihuela, de Andrés va destacar la natura i l’amor com a principals temes. La natura hi apareix, va dir, com una exaltació del paisatge: la llum, l’olor d’azahar, el llimoner. L’amor encotillat en una societat rural, tancada, impregnada de catolicisme, com es pot desprendre del poema dedicat a Josefina Manresa: “Te me mueres de casta y de sencilla”. Molts dels poemes, d’aquesta etapa no van ser publicats fins l’any 1933, dins del llibre Perito en lunas. Hernández hi fa referències a Garcilaso, a San Juan de la Cruz, a Quevedo, així com a la mitologia.

Seguidament, de Andrés, en parlar del canvi que la poesia de Miguel Hernández va experimentar en trasladar-se el poeta a Madrid, el 1930, i posar-se en contacte amb Neruda i amb els poetes de la Generació del 27, ens va aclarir que les relacions amb alguns membres d’aquest grup no sempre van ser fàcils. La majoria d’ells eren universitaris amb una sòlida formació i d‘extracció burgesa que se’l  miraven amb cert recel. Va tenir desavinences amb Lorca i amb Alberti. Mentre que amb Vicente Aleixandre hi va haver una confluència d’inquietuds i d’interessos, raó per la qual  Hernández li va dedicar  el poemari Viento del pueblo.

De Andrés va parlar-nos de Miguel Hernández com un poeta molt proper a la Generació del 27 per l’admiració, la influència i el desig de ser com ells. I pròxim també a la Generació del 36 per la seva poesia clarament de compromís social i de lluita reivindicativa. I va afegir que, en la seva opinió, seria més del 36 quan ja era un poeta fet, transformat.

En els primers anys trenta, l’amistat i l’amor es converteixen en els temes predominants. Escriu El rayo que no cesa que conté molts poemes d’un amor carnal i apassionat dedicats a Maruja Mallo, pintora de Vallecas. Perquè, de Andrés va aclarir que en la vida de Miguel Hernández, a més de la seva esposa, Josefina Manresa, inspiradora i guardiana de la seva obra durant la clandestinitat, hi va haver altres dones que també van influir en la seva producció com l’esmentada Maruja Mallo, més endavant Maria Cegarra, poeta murciana, i Maria Zambrano amb qui va tenir una relació curta, pero intensa.

De Andrés en referir-se al període de la guerra civil, no es va limitar a exposar que Miguel Hernández  va fer una poesia per al poble, clara i directa que és reflex de la seva ideologia revolucionària i les seves preocupacions socials, sinó que ens el va mostrar com algú que va ser coherent amb les seves creences democràtiques i va anar al front a defensar-les. Hernández no concebia, va dir de Andrés, que la intel·lectualitat milités a l’esquerra i fos comunista, però que s’acomodés  i lluités per la República des del despatx sense asumir cap risc. Aquesta és una de les raons per les quals Hernández s’enfrontà amb Alberti.

A aquesta época pertanyen els poemaris Viento del pueblo (1937) i  El hombre acecha (1939), aquest darrer de to més intimista i pessimista per dos fets: la mort del seu primer fill i l’evidència que el bàndol republicà perdria la guerra. La retòrica i les floritures verbals passen a un segon pla per expressar de manera clara el dolor, el patiment i l’angoixa.

En acabar la guerra, no es va exiliar, com ho van fer Alberti i altres companys, va continuar de Andrés, a ell el van deixar sol. I va retornar a Orihuela on un veí el va delatar. Empresonat i condemnat a mort, va escriure Cancionero de Ausencias (1941) dedicat a la seva dona, Josefina Manresa, i al seu segon fill per a qui també va deixar quatre contes amb la dedicatòria “A Manolillo”. El seu llenguatge és senzill i espontani, els versos s’escurcen i els poemes reflecteixen una profunda intensitat sentimental. Morí de tuberculosis i tifus a la presó d’Alacant, el 21 de març de 1942.

Miguel Hernández va ser un poeta i una persona realment excepcional que va demostrar ser coherent amb el seu pensament i amb la seva acció fins al final, va dir, per concloure la seva dissertació, Agustín de Andrés Ferrero.

A continuació, alguns membres de Reversos vàrem recitar una selecció dels poemes de Miguel Hernández. Agustín de Andrés va tancar la sessió amb la lectura d’un fragment de la dedicatòria a Vicente Aleixandre del poemari Viento del Pueblo que transcrivim:

“Vicente: A nosotros, que hemos nacido poetas entre todos los hombres, nos ha hecho poetas la vida junto a todos los hombres. Nosotros venimos brotando del manantial de las guitarras acogidas por el pueblo, y cada poeta que muere, deja en manos de otro, como una herencia, un instrumento que viene rodando des de la eternidad de la nada a nuestro corazón esparcido.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplando a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti i a mi, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con las orejas y el alma tendidas al pie de cada siglo.”(del pròleg de “Viento del pueblo”)

Agraïm la col·laboració del poeta Agustín de Andrés Ferrero.

Gràcies, Agustín!

Gràcies, Miguel Hernández Gilabert, per la teva obra poética i per la teva grandesa personal.

Moltes gràcies!

Crònica de Marta Teixidó

Fotografies d’Aureli Ruiz

A continuació, reproduim part de la selecció dels poemes llegits pel grup

Elegía a Ramón Sijé

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha
muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien
tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracoles
Y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofe y hambrienta

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte
a parte a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de mis flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irá a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas…
de almendro de nata te requiero,:
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

(El rayo que no cesa)

Canción Primera

Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.

¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!

El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.

Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.

Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.

He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.

Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.

(El hombre acecha)

Canción Última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.

(El hombre acecha)

Me tiraste un limón y tan amargo

Me tiraste un limón y tan amargo,
con una mano rápida y tan pura,
que no menoscabó su arquitectura
y probé su amargura sin embargo.

Con el golpe amarillo, de un letargo
pasó a una desvelada calentura
mi sangre, que sintió la mordedura
de una punta de seno, duro y largo.

Pero al mirarte y verte la sonrisa
que te produjo el limonado hecho,
a mi torpe malicia tan ajena,

se me durmió la sangre en la camisa,
y se volvió el poroso y áureo pecho
una picuda y deslumbrante pena.

(El silbo vulnerado)

Canción del esposo soldado

He poblado tu vientre de amor y sementera,
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.

Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de mi piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mí dando saltos
de cierva concebida.

Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al más leve tropiezo,
y a reforzar tus venas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.

Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.

Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.

Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una boca inmensa
de hambrienta dentadura.

Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.

Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garras.

Es preciso matar para seguir viviendo.
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.

Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y brechas
recorres un camino de besos implacables.

Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

(Viento del pueblo)

El niño yuntero

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

(Viento del pueblo)

Llegó con tres heridas

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Tristes guerras

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Todo era azul

Todo era azul delante de aquellos ojos y era
verde hasta lo entrañable, dorado hasta muy lejos.
Porque el color hallaba su encarnación primera
dentro de aquellos ojos de frágiles reflejos.

Ojos nacientes: luces en una doble esfera.
Todo radiaba en torno como un solar de espejos.
Vivificar las cosas para la primavera
poder fue de unos ojos que nunca han sido viejos.

Se los devoran. ¿Sabes? No soy feliz. No hay goce
como sentir aquella mirada inundadora.
Cuando se me alejaba, me despedí del día.

La claridad brotaba de su directo roce,
pero los devoraron. Y están brotando ahora
penumbras como el pardo rubor de la agonía.

                                  Últimos poemas (1938-1941)

Eterna sombra

Yo que creí que la luz era mía
precipitado en la sombra me veo.
Ascua solar, sideral alegría
ígnea de espuma, de luz, de deseo.

Sangre ligera, redonda, granada:
raudo anhelar sin perfil ni penumbra.
Fuera, la luz en la luz sepultada.
Siento que sólo la sombra me alumbra.

Sólo la sombra. Sin astro. Sin cielo.
Seres. Volúmenes. Cuerpos tangibles
dentro del aire que no tiene vuelo,
dentro del árbol de los imposibles.

Cárdenos ceños, pasiones de luto.
Dientes sedientos de ser colorados.
Oscuridad del rencor absoluto.
Cuerpos lo mismo que pozos cegados.

Falta el espacio. Se ha hundido la risa.
Ya no es posible lanzarse a la altura.
El corazón quiere ser más de prisa
fuerza que ensancha la estrecha negrura.

Carne sin norte que va en oleada
hacia la noche siniestra, baldía.
¿Quién es el rayo de sol que la invada?
Busco. No encuentro ni rastro del día.

Sólo el fulgor de los puños cerrados,
el resplandor de los dientes que acechan.
Dientes y puños de todos los lados.
Más que las manos, los montes se estrechan.

Turbia es la lucha sin sed de mañana.
¡Qué lejanía de opacos latidos!
Soy una cárcel con una ventana
ante una gran soledad de rugidos.

Soy una abierta ventana que escucha.
por donde va tenebrosa la vida.
Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.

Últimos poemas (1938-1941)

Fotografies: Aureli Ruiz