En la darrera sessió d’enguany, celebrada el passat vint-i-nou de novembre, vam tenir el plaer de comptar amb el poeta Víctor Mañosa, qui ens oferí una xerrada sobre la força reveladora de la poesia i el concepte “epifania”. Ho va fer a partir de lectures que prenen com a base la tradició literària europea: des d’Homer i Safo, passant per Milosz, Sophia de Mello, Tranströmer… I a través de les idees del filòsof Owen Barfield, concretament les que trobem a l’assaig “Poetic diction”.
Víctor Mañosa, poeta, matemàtic i professor, desenvolupa les tasques professionals com a docent i investigador a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Terrassa. Ha publicat els llibres de poesia: L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Manté el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de l’associació literària Papers de Versàlia.
Mañosa, a l’inici de la conferència, va remarcar la seva condició de lector, lliurat a intuïcions i biaixos. Va compartir el motiu pel qual és lector de poesia i algunes de les lectures que l’han acompanyat al llarg dels anys i a les quals torna sovint: poemes de Czesław Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello.
La tria, tal com va afegir, és absolutament arbitrària i parcial, però amb un nexe que té a veure amb la seva experiència com a lector: allò que provoquen en el meu interior, el fet que quan llegeixo aquesta poesia es produeix una (efímera) modificació del meu estat de consciència, entenent això com una transformació interna, sí, però també com una alteració de la manera d’estar, veure i relacionar-me amb el món. Sovint llegim per expandir els límits del nostre coneixement i, altres vegades, per veure articulades les nostres intuïcions per una mà més sàvia , per fer-nos ressonar. És el cas d’això que darrerament llegeixo, també d’una forma interferida i a batzegades: l’obra d’Owen Barfield, “Poetic diction”, escrita el 1928.
Barfield, com Mañosa va explicar, va ser un filòsof i investigador que es va dedicar a estudiar les modificacions que s’esdevenen en la consciència a través de l’evolució del llenguatge. L’escriptor i filòsof anglès va elaborar la seva teoria a partir d’un estudi detallat de l’evolució de les paraules i el significat. Amb exemples extrets de la poesia, intentava demostrar com treballa la imaginació amb paraules i metàfores per crear significat i que aquest procés ha estat actiu al llarg de l’experiència humana generant i expandint contínuament el llenguatge.
Mañosa va relatar com Owen Barfield descobreix, en l’etapa escolar, una metàfora que el marcarà: “Cato, octoginta annos natus, e vita excessit”. L’escolar Barfield s’adona que “Cató va morir a vuitanta anys” i “Cató, a vuitanta anys va marxar de la vida” no eren equivalents quant al sentit. La frase conté una imatge, una metàfora, que barreja el fet visible amb el fet invisible d’una manera natural; així no ens mostra un Cató desaparegut, sinó un Cató en trànsit cap a un més enllà de la vida. Barfield, doncs, va dedicar bona part del seu esforç a rastrejar el paper de la metàfora i observà que estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a recurs sinó com a reflex d’una forma de consciència distinta que s’expressava a través del llenguatge. Per Barfield les imatges, les metàfores, a la llengua/poesia antiga, no només són analogies (més o menys poètiques) sinó que els conceptes i els fenòmens formen una unitat, i la percepció d’aquesta unitat era possible en la consciència més antiga que, per tant, la reflectia en el seu llenguatge.
El que Barfield proposa és que si analitzem el llenguatge d’un període anterior (no el llenguatge poètic!, l’ordinari també), veurem que és més figuratiu que el nostre. Per això aquest llenguatge primerenc ens pot causar el mateix efecte que la poesia: el de mostrar-nos fugaçment el món de manera diferent o, en altres paraules, el de modificar la nostra consciència. Per Barfield, el poeta pretén conscientment, o almenys deliberadament, crear metàfores que evoquin sentiments i l’experiència interior que vol expressar. Aspira a fer servir un llenguatge “viu” i figuratiu. Però, en el llenguatge antic, aquest caràcter viu rau en el llenguatge mateix. En poesia es pretén alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa per mitjà de metàfores i altres figures retòriques. Per Barfield, tanmateix, el llenguatge antic –i per ell la poesia és el “millor” del llenguatge antic–, no pretenia tal cosa intencionadament i, així i tot, ho aconseguia (ho aconsegueix encara!). Assoleix per si mateix allò que el “llenguatge poètic” persegueix: fer-nos veure el món animat, ple de significat i de vida interior.
Victor Mañosa fa afegir que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea sap fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent i que“pels antics, i així ens ho mostren en el seu llenguatge, coses i noms per dins tenen un pacte. Per Owen Barfield, podien accedir a l’interior del món a través de les paraules. Per això, la seva experiència del món estava ben lluny de l’estranyament amb què nosaltres el percebem. Nosaltres, metòdicament ensinistrats a separar el món exterior (res extensa) i el món interior (res cogitants), fins i tot negar l’existència d’un món interior (e.g. el filòsof de la ment Daniel Dennet). Nosaltres, permanentment escindits del món, permanentment hostilitzats per aquest, permanentment assedegats: nosaltres, lectors de poesia.
Per il·lustrar això, Mañosa va llegir un fragment especialment commovedor de l’Odissea que li va permetre introduir la darrera idea sobre la qual gira la seva tria personal. El fragment pertany al Cant V. Calipso (una nimfa, una deessa) i Odisseu han conviscut set anys d’ençà del naufragi d’aquest, víctima de la ira de Posidó. Els Déus han decidit que és hora que Odisseu retorni a casa, i Hermes tot just acaba de comunicar aquesta decisió a la divina Calipso:
(…) i Calipso, divina entre les deesses, es va estremir, va parlar i li va dir paraules alades (ἔπεα πτερόεντα): Sou cruels, déus, i envejosos més que ningú, ja que us irriteu contra les deesses que dormen obertament amb un home si l’han fet el seu amant. Així, quan Eos, de rosats dits (ῥοδοδάκτυλος Ηώς), va arrabassar Orió, us vau irritar els déus que viviu amb facilitat, fins que la casta Artemis de tron d’or el va matar a Ortigia, atacant-lo amb dolços dards. Així, quan Demèter, de belles trenes (ἐϋπλόκαμος), cedint al seu impuls, es va unir en amor i llit amb Jasió a un camp tres vegades llaurat, no va trigar gaire Zeus a assabentar-se’n, i el va matar amb el resplendent llamp. Així ara us irriteu contra mi, déus, perquè està amb mi un mortal. Jo el vaig salvar, que anava a cavall d’una quilla, sol, que Zeus li va destrossar la ràpida nau llançant-li el brillant llamp al mig de la mar vinosa (οἴνοπι πόντῳ). Allí van morir tots els seus nobles companys, però a ell el vent i les onades el van acostar aquí. Jo el vaig tractar com a amic i el vaig alimentar i li vaig prometre fer-lo immortal i sense vellesa per sempre. Però ja que no és possible a cap déu depassar ni deixar sense complir la voluntat de Zeus, el que porta l’ègida, que se’n vagi pel mar estèril si aquell l’impulsa i l’envia. Però jo no l’acomiadaré de qualsevol manera, perquè no té naus proveïdes de rems ni companys que l’acompanyin sobre l’ample llom del mar. No obstant això, l’aconsellaré benèvola i res no li ocultaré per tal que arribi a la seva terra sa i estalvi.
(Odissea, Cant V. Versió de Víctor Mañosa a partir de Riba, Alberich i Calvo Martínez)
Després de destacar la capacitat de commoure que tenen aquestes paraules pronunciades per una dona/dea del segle VIII aC, Mañosa va llegir el que Owen Barfield diu respecte dels textos homèrics (Barfield, 1928):
Milions d’éssers espirituals petgen la terra… i aquests éssers augustos, parlant per la boca dels seus personatges, passant una vegada i una altra, invisibles entre ells, es dissolen en un largior aether en el que els herois homèrics respiren tot el dia; per tant, nosaltres també, el respirem en el seu llenguatge –al seu ῥοδοδάκτυλος Ηώς (…), en la força nerviüda dels seus epítets sonors que, malgrat el seu convencionalisme, mai no deixen de donar vida i escalf al text.
Víctor Mañosa va continuar amb aquestes consideracions:
Provo de reflexionar sobre tot això. Per què llegeixo poesia? Per què retorno una vegada i una altra a alguns autors? Molt probablement per una qüestió d’ordre espiritual, perquè soc i necessito aquests petits i efímers instants de revelació. Són instants sagrats. Aquesta és una paraula que m’agrada. És una paraula connotada, certament, perquè –com és natural– l’associem a la religió, i molts de nosaltres observem que sovint la religió s’interposa en l’accés directe a allò que té una qualitat numinosa, profunda, més viva que la vida nostra: sagrada, en definitiva. La poesia, certa poesia si més no, fent-nos respirar el “largior aether” de les seves paraules, ens pot fer experimentar com a sagrat cada cosa que vivim, perquè sí, hi ha una sacralitat sense transcendència (i també una altra transcendent!): l’espera infructuosa de l’amant (Safo), una família que menja llegum a l’Espanya dels anys 50 (Gamoneda), l’acceptació d’una vida no del tot completa i la recurrent esperança auroral (Vinyoli). Són poemes que ens acosten a l’experiència del fet sagrat, perquè el que fa que les lectures estiguin tenyides d’espiritualitat és la textura de la consciència amb què, llegint, experimentem aquests instants, que de fet no ens pertanyen.
I va afegir que havia triat compartir amb nosaltres la seva devoció per Miłosz, Tranströmer i de Mello perquè són exemples del nostre millor llenguatge. En tots ells respirem el largior aether de què parla Barfield. Tots ells ens permeten copsar el món des del seu interior, transformen la nostra consciència i, en tots, hi trobem coneixement i saviesa.
El nostre convidat, Víctor Mañosa, en la part dedicada a Czesław Miłosz afirmà que va ser un poeta atent a la història (i els seus efectes sobre nosaltres), un poeta moral. Va posar en relleu que a partir de cert moment, la seva poesia s’apropa cada cop més a la sacralitat de què hem parlat. Miłosz intenta, de forma conscient, fer-nos sentir l’epifania que, a la introducció de “A book of luminous things” (una antologia de diversos autors), defineix com un desvetllament (unveiling) de la realitat:
“El que en grec s’anomenava epiphaniea significava l’aparició, l’arribada d’una divinitat entre els mortals… L’epifania interromp així el fluir quotidià del temps i entra com un moment privilegiat en què captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i en les persones.”
Un moment, doncs, va ressaltar Mañosa, en què les coses d’aquest món, de sobte, revelen una qualitat que no havíem observat fins ara; i això equival a descobrir el misteriós costat ocult, probablement el que aconsegueix, segons Barfield, el llenguatge arcaic per si sol. Miłosz es veu a si mateix com un secretari; tal com ho indica en un poema de 1975: ha de donar testimoni d’aquest món a unes instàncies que també intervenen en el món, des de l’invisible, i que a vegades ens acaricien les galtes.
A tall d’exemple, Mañosa va llegir Collint albercocs (2000):
COLLINT ALBERCOCS
Al sol, quan solament a la badia baixos
Nuvolets de boira blanca passen, fugaços,
I una cadena de turons és d’un grisós en el blau,
Resplendeixen els albercocs, grocs i vermells, en una fosca
Verdor, l’arbre n’és ple, i evoquen al pensament
El jardí de les Hespèrides o el pomer del Paradís.
N’abasto un i de sobte noto una presència.
Aparto el cabàs i dic: “Llàstima
Que vas morir i no pots veure aquests albercocs,
Quan jo aquí celebro una vida que no mereixo”.
El poema acaba amb un lament sobre la dificultat de la tasca de la mateixa poesia:
COMENTARI
Dissortadament, no he dit el que calia.
He sotmès la boira i el caos a destil·lació.
Aquell regne, de l’ésser o del no-ésser
És sempre amb mi i se m’adreça
Amb milers de crides, crits i queixes.
I ella, a la que m’he referit,
És potser tan sols qui dirigeix un cor.
El que sols ha estat un cop no roman en el mot.
Desaparegueren països i ciutats, i circumstàncies.
Ningú no serà capaç de veure la seva cara.
I la simple forma, com sempre, és traïció.
Víctor Mañosa va fer palès que quan llegim la poesia de Miłosz sentim ressonar algunes de les idees de Barfield. L’acte poètic, la seva lectura (l’escriptura) és una operació espiritual, va remarcar.
A Ars poètica (1968) Milosz ens diu:
Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda
com és de difícil romandre la mateixa persona,
perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau
i hostes invisibles hi entren i en surten.
Mañosa va cloure la part dedicada a Miłosz destacant que, malgrat que alguns l’havien qualificat de poeta que busca la sacralitat sense transcendència, ell, contràriament, pensava que era un poeta profundament transcendent, però no religiós (malgrat que s’acostés al cristianisme en un determinat moment). Certament, va indicar que transcendència és també una paraula connotada.
Va llegir, tot seguit, alguns fragments del poema Consciència (1984) en el qual Miłosz desplega profunditat filosòfica, tendresa per la humanitat i transcendència:
CONSCIÈNCIA (fragments)
1.
La consciència contenia en si mateixa cada un dels bedolls
I els boscos de New Hampshire al maig coberts de boirina verda
En ella hi ha cares de gent sense número i girar dels planetes
I saber sobre tot allò que fou i l’orientació del que serà.
Cal, doncs, lentament, desconfiant de tothom, extreure’n
Tot el que pugui la llengua, massa dèbil per a tal tasca.
3.
Penso que sóc en aquesta terra
Per fer-ne un informe, però no sé per a qui.
Com si m’hi haguessin enviat a fi que el que hi succeeix
Tingués sentit tant sols perquè canvia en la memòria.
4.
Grassos i prims, vells i joves, ells i elles
Desfilen pels corredors de l’aeroport amb les seves bosses i maletes
I de sobte noto que és impossible
Que això sigui tan sols la cara dolenta d’un tapís
I que darrere hi ha l’altra, que ho aclareix tot.
6.
Jo, la consciència, començo des de la pell
Suau o bé coberta de cabells com boscos.
Una galta hirsuta, un pujol púbic, l’engonal,
Únicament meus, tot i que no sols meus.
I en aquest moment una altra consciència, d’ell o ella,
Analitzant atentament el propi cos en el mirall
Entenent que és el seu, malgrat que no li és propi.
En tocar en el mirall una corporeïtat,
Les toco totes? Conec la consciència aliena?
No serà que ella, inaccessible, també
Es reconeix solament en el seu ordre, més propi?
7.
Mai no sabràs què és el que sento, digué ella.
Perquè tu a mi m’omples, i tu no quedes ple.
8.
L’escalfor dels gossos i l’essència, desconeguda, de la gossor.
I amb tot la sentim. En la llengua humida que penja,
En el vellut melangiós dels ulls,
En l’olor del pelatge, diferent del nostre i afí.
La nostra humanitat aleshores es veu més clara,
Comuna, peluda, que batega, llepa,
Tot i que per als gossos som com déus
Que desapareixen en els palaus vitris de la saviesa,
Ocupats amb fets incomprensibles.
Vull creure que les forces que són al damunt nostre
Dedicades a operacions inassolibles per a nosaltres
Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
I aleshores senten en elles aquest cos pobre i la sang.
Els poemes de Czeslaw Miłosz són del llibre Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
Traducció de Xavier Farré. Edicions Proa, 2006
Víctor Mañosa va enllaçar la xerrada amb la poesia de Tomas Tranströmer.
Els poemes de Tranströmer, va assegurar, tenen la textura de l’ànima (alhora difusa i precisa), és un poeta liminar on conflueixen la vigília i l’inconscient. En els seus poemes els temps se superposen: no hi ha temps per a l’ànima o, si n’hi ha, és un temps d’una natura ben diferent de l’estat de vigília. No debades la imatge del somni o del despertar és recurrent en Tranströmer. Sovint, algunes de les seves imatges, que són titllades d’audaces, tenen la textura del somni. De fet, el somni està present a la seva obra –el poema “Bàltics” és un clar exemple– des del primer poema del seu primer llibre (17 poemes, 1954): “Despertar és un salt en paracaigudes del somni / (…) / En les primeres hores del dia, la consciència pot abastar el món / com la mà prem una pedra entebeïda pel sol” o “desperto en la foscor, / sento les constel·lacions piafar als seus estables, / a les altures, sobre els arbres”.
Segons Kjell Espmark, poeta i membre de l’acadèmia sueca —va apuntar Víctor Mañosa—, Tranströmer és un místic que espera senyals en l’obscuritat, senyals que donin testimoni d’un ordre superior. Tranströmer és sense cap dubte un d’aquells secretaris de què parla Miłosz. De la mateixa manera, F. Úriz (traductor dels assajos literaris d’Espmark) parla de la tensió entre la humilitat del subjecte i la immensa tasca que afronta el poeta. Espmark cita aquest fragment del poema Carrilló, una imatge formidable de l’inconscient.
Estic ajagut al llit amb els braços en creu.
Soc una àncora que s’ha enterrat ben al fons i
reté
la immensa ombra que flota allà dalt,
el gran desconegut del qual formo part i segur
és més important que jo.
Aquesta tensió i la qualitat intrínseca d’afrontar amb humilitat la immensa tasca del poeta —va remarcar Victor Mañosa —, és present en l’obra d’ambdós poetes, Miłosz i Tranströmer, i la veurem resolta en la poesia de Mello.
Víctor Mañosa va ampliar, fent referència a l’inconscient i la poesia, algunes idees com aquestes:
Les diferents escoles psicoanalítiques ens parlen de l’existència de zones de la nostra ànima més enllà de la llum del conscient i del seu centre (el jo, allò que de forma molt parcial, identifiquem amb nosaltres mateixos ignorant immensos territoris que també som nosaltres). El “largior aether” que respiren els personatges homèrics, aquest indret on els Déus posen (alades) paraules en les veus dels homes i les dones… ha resultat cada cop més inaccessible, o amenaçant, per a nosaltres. En la teràpia s’intenta posar llum a aquests territoris, procurant harmonitzar allò que està sobreexposat i allò que ha quedat enfosquit, i per tant bandejat, es restaura la dignitat d’ambdós territoris (només el reconeixement que tots dos formen part d’una unitat més àmplia ja restaura la dignitat de la nostra naturalesa unitària: en general, la sobreexposició als modes del jo conscient va en detriment de la nostra integritat).
Un diria que l’inconscient, aquest l’ample territori, oceànic –la metàfora per excel·lència de l’inconscient, tan adequada als seus poemes bàltics–, és allò a què Tranströmer s’acosta una vegada i una altra en la seva poesia. Sí, Tranströmer és un poeta liminar, una altra paraula que m’apassiona; vegeu els versos de “17 poemes” que he referenciat fa uns moments, on al territori liminar de la vigília i el somni “la consciència pot abastar el món”.
Mañosa va llegir el poema Breu pausa durant el concert d’orgue (1983), tot celebrant la magnífica traducció de Carolina Moreno Tena, i va indicar que conté els elements característics de la poesia de Tranströmer (també l’ús constant de la memòria i la superposició simultània d’estrats del temps):
BREU PAUSA DURANT EL CONCERT D’ORGUE
L’orgue deixa de sonar i es fa un silenci sepulcral a l’església
però només uns segons.
Aleshores el tènue brunzir del trànsit penetra des de
fora, el gran orgue.
Ens trobem encerclats pel murmuri del trànsit que fa la volta
als murs de la catedral.
El món exterior hi llisca com un film transparent i amb
un combat d’ombres en pianissimo.
Com si fos un soroll més del carrer sento el batec d’un dels
meus pols en el silenci,
sento els giravolts de la sang, la cascada que s’amaga
dins meu, i que m’acompanya arreu,
i tan proper com la meva sang i tan llunyà com un
record de quan tenia quatre anys
sento el camió de gran tonatge que passa i fa tremolar
els murs siscentenaris.
Res no pot ser més diferent dels braços de la mare
i tanmateix, ara sóc un nen
que de lluny sent com els grans parlen, les veus dels
guanyadors i dels perdedors es confonen.
Una congregació dispersa ocupa els bancs blaus. I les
columnes s’alcen com arbres estranys:
sense arrels (només el terra de tots) i sense
capçada (només el sostre de tots).
Revisc un somni. Em trobo en un cementiri i estic
tot sol. El bruc resplendeix arreu
fins que es perd de vista. Qui espero? Un amic. Per què
no arriba? Perquè ja és aquí.
Lentament la mort apuja la llum des de sota, des del terra.
La landa brilla amb un lila més i més intens–
no, d’un color mai vist… fins que la claror pàl·lida del matí
travessa xiulant la parpella
i jo em desperto amb aquest POTSER immutable que
em porta per aquest món dubitatiu.
I cada imatge abstracta del món és tan impossible com
el dibuix d’una tempesta.
A casa hi ha l’Enciclopèdia omniscient, tot un metre de
prestatgeria, hi vaig aprendre a llegir.
Però tots tenim la nostra enciclopèdia escrita,
creix dins de cada ànima,
s’escriu des del naixement, centenars de milers de pàgines
premudes les unes contra les altres
i tanmateix, encara hi cap aire! Com fulles tremoloses
al bosc. El llibre de les contradiccions.
El que hi diu canvia a cada moment, les imatges es retoquen
elles mateixes, les paraules s’agombolen.
Una onada travessa rodolant el text, seguida d’una altra
onada, i una altra…
Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
Perifèric poesia, 2011
Per acabar la xerrada, Mañosa es va centrar en la figura de Sophia de Mello, la poeta de la lluminositat extrema, tal com la va denominar. La seva poesia fa el món més diàfan i precís, amplia el grau de claror de la nostra consciència. En la poesia de de Mello trobem de manera explícita la llum del migdia i, tanmateix, no la sobreexposició de l’egotisme a què es referia abans: en ella hi ha la síntesi, com si de manera natural el fet liminar se’ns mostrés d’una forma diàfana i sense mistificació.
De Mello, va afegir, és una virtuosa. Com Miłosz i Tranströmer emprèn la tasca immensa de donar fe del món, però ho fa amb una naturalitat prodigiosa. Mañosa va posar en relleu la consciència clara de les coses i la cerca constant del restabliment de l’ordre inicial del món en la poesia de Sophia de Mello, un tret que comparteix amb Miłosz, buscador permanent de l’apokatàstasi. Llegir-la, certament, restableix el nostre ordre.
Com restablir l’ordre inicial del món?— es pregunta Mañosa—, un món on segons Barfield (i Brossa!), coses i noms teníem un pacte? Diu de Mello que no escull les paraules per la seva bellesa, sinó per la seva “realitat”, que la seva dicció (poètica) és “donar la meva veu a la vehemència de les coses/ I fer del món exterior substància de la meva ment”. És difícil no sentir en aquests versos el vincle de què parlava Barfield, la convicció que món i paraules estan relligades.
Incloure de Mello en aquesta breu llista de “poetes epifànics”? Rotundament sí. Certament, no trobem cap rastre de mistificació religiosa en la poesia de de Mello, i, tanmateix, en els seus versos resplendents veiem la realitat transfigurada de tan real: a Art poètica II ens diu “Perquè la poesia és la meva explicació amb l’univers, la meva convivència amb les coses, la meva participació en allò que és real, la meva trobada amb les veus i amb les imatges. Per això el poema no parla d’una vida ideal, sinó d’una vida concreta: angle d’una finestra, ressò dels carrers, de les ciutats i de les habitacions, ombra de les parets, aparició dels rostres, silenci, distància i fulgor dels estels, respiració de la nit, flaire de til·la i d’orenga” (traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns de Versàlia, VII).
Víctor Mañosa va cloure la seva intervenció amb la lectura del poema “Els grecs” del qual va dir que resumeix tot el que hi havia volgut transmetre.
ELS GRECS
Als Déus els suposàvem una existència centellejant
Consubstancial al mar al núvol a l’arbreda a la llum
En ells el llarg fris blanc de les escumes el tremolar de l’onada
La verdor mormolada i secreta del bosc i l’or erecte del blat
El meandre del riu el foc solemne de la muntanya
I la gran volta de l’aire sonor i lleu i lliure
Emergien a la consciència que es veu
Sense que es perdés la boda-i-festa del primer dia –
Aquesta existència desitjàvem pels nostres homes
Per això repetíem els gestos rituals que restableixen
L’estar-ser-inicial de les coses –
Això ens feu atents a totes les formes que la llum del sol coneix
I també a la tenebra interior per què som habitats
I dins la qual navega indicible el fulgor.
Sophia de Mello, En la desnudez de la luz (Jacobo Sanz Hermida, trad., Ediciones de la Universidad de Salamanca, Salamanca 2003)
Traducció al català: Víctor Mañosa
Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir una part dels poemes seleccionats per Víctor Mañosa, alguns dels quals van ser citats en la seva xerrada.
SENTIT
Quan mori, veuré el folre del món.
L’altra cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.
-I si no hi ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?
Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.
(1991)
Czeslaw Miłosz, Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
Traducció de Xavier Farré.
SECRETARIS
Sóc solament un servidor d’una cosa invisible
Que m’és dictada, a mi, i a pocs d’altres.
Secretaris, no ens coneixem, anem per la terra
Sense entendre’n gran cosa. Comencem en meitat de la frase,
N’interrompem altres abans del punt. Però ens és indiferent
El resultat final, perquè ningú de nosaltres no el llegirà.
(1975)
Czeslaw Miłosz, Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré
ELS RECORDS EM VEUEN
Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.
No es veuen, es fonen per complert
amb el rerefons, camaleons perfectes.
Són tan a prop que el sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.
(1983)
Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
(versió de Carolina Moreno Tena, Perifèric edicions, 2008)
MIGDIA
Migdia. Un racó de la platja sense ningú.
El sol dalt, pregon, enorme, obert,
Tornà el cel de tot déu desert.
La llum cau implacable com un càstig.
No hi ha fantasmes ni ànimes,
I el mar immens solitari i antic
Sembla batre les palmes.
SÚNION
En la nuesa de la llum (l’exterior de la qual és l’interior)
En la nuesa del vent (que a si mateix s’envolta)
En la nuesa marina (doblada per la sal)
Una a una són dites les columnes de Súnion
Sophia de Mello
El primer estel
Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva
sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.
(Joan Vinyoli, Domini màgic, 1984)
Agraïm a Víctor Mañosa l’extraordinària conferència que va oferir als assistents a l’acte i que, gràcies a les seves notes que amablement ens ha cedit, hem pogut transcriure intentant ser fidels al que va dir.
Gràcies de tot cor!
Fotografies: Aureli Ruiz
