«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 22 de maig de 2022

El pròxim dimarts 31 de maig ens acompanyarà Josep Maria Lluró (Barcelona, 1963) per parlar de la poesia d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998).

Josep Maria Lluró és professor d’història i assagista. Els seus treballs se centren en l’anàlisi de la relació dels processos artístics, especialment l’escriptura, en els desenvolupaments històrics de les societats. Interessat des de sempre per la poesia contemporània, ha escrit textos sobre Miquel Bauçà, Pasolini, Albert Roig, Carles Torner i Andreu Vidal. És autor d’un dels pròlegs del llibre Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal, de qui va ser amic.

La poesia d’Andreu Vidal representa una aventura epigonal de l’exploració poètica iniciada per Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont i de la tradició hermètica en general. La seva  veu va cercar en el seu temps, convuls i marcat pels grans canvis socials i culturals de la seva Mallorca natal, reformular amb veu nova aquella antiga tradició, tot intentat deslliurar-se dels mestres.  Va ser un combat vital i poètic total. Una lluita colossal portada al límit, amb totes les seves conseqüències, de la qual les diferents etapes de la seva poesia deixen constància.  En la conferència “Andreu Vidal, la carn en agonia” intentarem resseguir alguns moments centrals de la seva investigació artística.

Josep Maria Lluró

 

Hi sou tots convidats!

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 16 de maig de 2022

El passat 26 d’abril Jordi Mas ens va oferir la xerrada “Diàlegs amb el Japó”, una aproximació a les formes poètiques japoneses i reflexions sobre la incorporació d’aquestes composicions a la literatura catalana. I ho va fer a partir de nombrosos exemples d’autors japonesos que ha traduit i des de la seva pròpia obra.

Jordi Mas és doctor en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i  professor agregat de llengua i literatura japoneses de l’àrea d’estudis de l’Àsia Oriental al Departament de Traducció, d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB. Desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats:  l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca. La seva activitat de recerca està enfocada, entre altres, a l’estudi de les influències mútues entre la literatura catalana i la japonesa.

Ha traduït clàssics de la literatura japonesa al català com l’antologia Cent de cent, de Fujiwara Teika, L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô, els Contes d’Ise, el Diari de Tosa, de Ki no Tsurayuki, o Tres veus lligades a Minase, de Sōgi, Sōhaku i Sōchō.

En la producció pròpia, ha conreat, recreat o desconstruït formes poètiques japoneses en llibres com Sema, Febrer, El crit i l’eco, La destral del vespre, l’aixada de l’alba o Brida. També ha estudiat l’ús que han fet d’aquestes formes altres poetes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit (la seva tesi doctoral versa sobre els haikus d’aquests dos autors), Salvador Espriu o Feliu Formosa.

En iniciar la xerrada, el Jordi va indicar els principals trets de les formes clàssiques de la poesia japonesa. És una poesia de la presència, en què el poeta expressa el que sent a partir del que ha experimentat, i, en aquest sentit, el poema és com una cançó. També destacà la importància de l’estacionalitat i del lloc. La insistència en els mateixos llocs com a motius poètics fixen les seves característiques, de manera que, en poemes posteriors, ja no caldrà explicar-los, sinó que n’hi haurà prou d’esmentar-los. Per exemple, Yoshino es coneix com un indret molt fred, de manera que arriba un moment que n’hi ha prou d’esmentar-lo per transmetre una sensació de fredor.

A continuació ens va parlar de la tanka, que va tenir el seu gran moment d’esplendor entre els segles VIII i XIII. Era una forma que s’identificava amb la noblesa i la casa imperial. Carles Riba la va adaptar en català amb una estructura de versos plans de 4/6/4 i dos versos finals, també plans, de 6/6, de manera que si es computa també la síl·laba final no accentuada, en resulta l’esquema 5/7/5/7/7 de la tanka.

Aquesta és la primera tanka del llibre Cent de Cent:

 

A la cabana
d’humil sostre de palla
dels camps d’autumne,
les mànigues m’amara,
en ser nit, la rosada.

 

També s’escrivien tankes íntimes, amoroses:

 

Sol a la branca
el faisà de muntanya
branda una cua
com aquesta nit, llarga,
que passaré sense ella.

 

Sema (2010) recull tankes escrites per Jordi Mas, qui va destacar que aquest va ser el primer llibre que va escriure amb certa calma, controlant el material poètic i reescrivint els poemes. Per a ell, la tanka és un recurs fàcil quan vol donar forma mètrica a un poema breu. La brevetat fa que el lector sigui qui acabi construint el poema. Ell posa títol a algunes tankes, mentre que en japonès no en tenen.

Cronos

mata el temps, mata
cada escrúpol d’espurna
d’aquest capvespre
que et captiva amb les joies
que la nit arrabassa

 

La destral del vespre, l’aixada de l’alba (2018) va sorgir de la contemplació de l’autor del cel de Sant Gallard (un poble al costat de Santa Coloma de Queralt, el seu poble natal). Veia les estrelles i volia reflectir el cel, i així van sorgir les constel·lacions de paraules que conté el llibre, a partir de les quals els lectors han de construir el poema, que té múltiples possibilitats de lectura. Per donar més cos al llibre, entre les constel·lacions hi ha proses que sorgeixen de caminades per indrets propers i en les quals també surt la història familiar de l’autor. El Jordi ens va explicar que són els textos que s’ha sentit més feliç escrivint.

De la tanka ens vam moure cap a l’haiku, que va tenir els seus moments de màxim esplendor en els segles XVII-XIX, però que els poetes actuals continuen conreant. L’estructura habitual en català respon al model establert per Carles Riba, amb versos plans de 4/6/4 síl·labes (és a dir, 5/7/5). És obligatori que l’haiku contingui un mot estacional que indiqui el moment de l’any en què s’ha escrit. L’haiku clàssic capta el moment, és com fer una foto. Però el Jordi indica que perquè sigui més interessant és bo enriquir aquesta foto insinuant una lectura simbòlica.

En l’Estret camí de l’interior, darrer diari de viatge de Matsuo Bashō, que està considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica, s’inclou aquest haiku en la primera secció:

Arriba el dia
d’acollir uns altres hostes:
casa de nines.

És de suposar que l’autor havia venut la seva cabana abans d’iniciar el viatge a una família que tenia filles, perquè hi havia el costum de celebrar el dia de les nenes (tercer dia del tercer mes) exposant nines a les cases a on hi havia nenes petites.

Pel que fa a Febrer (2015)  Jordi Mas va explicar que el va escriure com a llibre d’haikus, concretament 42, que van des del dimecres de cendra fins a la Pasqua. Després hi va afegir proses per transformar-lo en un llibre de haibun, intentant lligar sintàcticament amb l’haiku amb la prosa, cosa que Bashō no feia. Segons l’autor, les proses son més elaborades des del punt de vista poètic que no pas els haikus.

El crit i l’eco (2016) esta constituït per tres seccions. En la primera (“la muntanya”), Jordi  Mas juga a desmuntar els versos per buscar lectures alternatives i fer que els haikus tinguin més ressonància, com per exemple:

sóc teva
em deia
la veu                            inexpugnable

de
la muntanya

 

La segona part (Deshora) està formada per haikus normatius, mentre que en la tercera part (la flama) torna a fer una desconstrucció del haiku:

 

el color
es cansa
de la llum                              i traspua

antiga
fosca

 

Brida (2019) explica una història, un recorregut bastant fosc segons l’autor, per acabar amb haikus més positius. La part que dona nom al llibre és un poema encadenat. D’això ens parlà el Jordi al final de la xerrada, d’aquesta mena de joc en què 3 o 4 poetes van enllaçant haikus o tankes amb un esquema determinat, en el qual s’han d’incloure paraules o fer referència a estacions, per exemple, un numero determinat de vegades. Tres veus lligades a Minase, traduït pel Jordi es considera l’obra mestra del renga o poema encadenat.

Per cloure la sessió es van llegir diversos poemes, que transcrivim a continuació:

 

Febrer, IV

la possibilitat, la temptació de no tornar
a la casa buida, de rendir-me i endinsar-me al
bosc perquè

quan agonitza
la llum a la vall fonda,
un joc de molsa

em concedeixi l’oblit –el rellent glaçat calant-me
poc a poc els ossos, fins al moll- que tot un dia
d’errar pels camins no m’ha procurat

 

Febrer, XXIII

i, tanmateix, potser el que busco no és ben
be l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a
lloc, o almenys ho sembla: el grau raonable
d’ordre que els marges imposen al seu paisatge,

l’enfredorida
peülla del pollancre
quan cau la tarda,

la posta puntual del sol, la fredor lenitiva de la
fosca de després.

 

Febrer, XXXVII

de petits rèiem quan ens hi banyàvem i
notàvem el llot llefiscós del fons entre els dits
dels peus, o quan hi pescàvem sabaters i cap-
grossos o empaitàvem algun gripau que havíem
vist saltant per fora

però la persona adulta que presumptament
Sóc ara observa des de la distància

la bassa muda
a l’ombra de les canyes
tèrbol solatge

que he après a témer, que ves a saber quins mal-
sons podria contenir.

 

Disruptors endocrins (Brida)

Goita aquest aparador, quin bé de Déu de les llampants galindaines que tant t’han ensenyat a necessitar! Et calen? No. Et farien servei? Ves… Les vols? Sí, sí, sí! Quant costen? No gaire, però me n’hauré de comprar moltíssimes per omplir aquest buit que no para de créixer.

Sota la superfície opaca dels oceans, un immens estol de petites peces de plàstic desballestades entrexoquen constantment, fins al punt que ja no sabem distingir la remor de fons que produeixen del nerviós espetec de les onades.

 

Maternitat amb penis – no fal·lus (Brida)

“Empeny!”, m’encoratja la llevadora; “ara, empeny, empeny!”, em commina el metge. Però no entenc què hi faig, eixarrancat cama aquí cama allà, a la sala de parts. Què he d’empènyer?
M’inclino endavant per veure’m l’entrecuix i comprovo que hi tinc el penis i els testicles de sempre. Què en trauré, d’empènyer? Però potser sí que, sense saber-ho, sempre he tingut una vagina entre l’arrel del penis i el forat del cul.
Empenyo, doncs: respiro fondo i empenyo. I em buido sense dolor, potser perquè algú altre plora per mi.
“És una nena”, m’informa el metge; “una nena preciosa!”, em felicita –o em consola!? – la llevadora. I me la posen entre els braços: una criatura balba i humida com l’argila primordial, tèbia de vida, de fragància immaculada a pesar de la sang i el pixum i la mica de merda que la cobreix, amb els ulls tancats. Ha deixat de plorar i sembla que es vol adormir, confiada, damunt del meu pit.
El seu pes em compassa els batecs del cor, i l’abraço com la mare em devia abraçar quan em va tenir a mi, no sé ben bé si oferint protecció o demanant ajuda.

 

PERLA (Sema)

 

més enllà
de la closca
endurida,

més enllà
del cor tou,
temorenc,

el dolor
destil·lat
de la ferida

 

Hiraizumi (L’estret camí de l’interior. Matsuo Bashō) (fragment)

Recordant els versos que diuen: “Els estats cauen, rius i muntanyes romanen; la nova primavera cobreix d’herba el castell”, em vaig asseure damunt del barrets de palla i vaig plorar una llarga estona, sense tenir esment del temps.

Heus aquí els somnis
de tants guerrers ardits:
herba d’estiu.

Les flors de dèutzia,
blanques com els cabells
de Kanefusa…

Els dos pavellons sobre els quals ens havien contat tantes meravelles eren oberts. Al del Sutra es conserven les imatges dels tres generals; al de Llum hi ha els tres taüts i tres imatges sagrades. El set tresors del Pavelló de la Llum van desaparèixer, el vent va destrossar les portes amb incrustacions precioses i el gebre i la neu van podrir els pilars daurats, però, quan semblava que el pavelló s’havia d’esfondrar i donar pas a un erm cobert d’herba, se’n van reforçar les quatre parets i s’hi va construir una nova teulada per protegir-lo del vent i de la pluja, i ara sembla que conservem encara durant un temps aquest record d’una època remota.

Dreçat, encara,
després de les pluges vernals:
Pavelló de la Llum.

 

Caldrà que estem atents, perquè el poeta ens va avançar que té tres llibres inèdits que s’aniran publicant properament.

Moltes gràcies, Jordi, per totes les coses dites!

 

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 17 d'abril de 2022

El dimarts 26 d’abril el poeta i traductor Jordi Mas oferirà la xerrada «Diàlegs amb el Japó» a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Jordi Mas i López (Sant Coloma de Queralt, 1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats: l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca.

En tots tres àmbits s’ha dedicat, en part, a reflexionar sobre el procés d’incorporació de les formes poètiques japoneses a la literatura catalana, ja sigui traduint clàssics com ara l’antologia Cent de cent, de Fujiwara no Teika, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô; conreant, recreant o desconstruint aquestes mateixes formes en llibres propis com Sema, Febrer o El crit i l’eco; i estudiant l’ús que n’han fet altres poetes com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Feliu Formosa.

La seva intervenció se centrarà a presentar aquestes reflexions per mitjà de la seva pròpia producció.

Hi esteu convidats!

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

El passat vint-i-dos de març vam celebrar la sessió dedicada a la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, un acte que hem hagut d’ajornar diversos cops per la Covid. Afortunadament —i al capdavall— la nostra convidada, la Núria Busquet Molist, ha pogut acompanyar-nos en una sessió esperada per tots els components del grup i amb una sala plena de gom a gom.

Hem volgut agrair a la Núria la paciència que ha mostrat durant aquest temps —l’acte s’havia de celebrar inicialment l’abril de 2020— i les ganes que sempre ha manifestat de ser amb tots nosaltres.

Núria Busquet Molist és traductora, escriptora i poeta i, per formació i àrees d’interès, s’ha especialitzat en la traducció de poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com la premi Nobel Louise Glück, Margaret Atwood i Sylvia Plath, entre altres.

Té obra pròpia: ha publicat dos llibres de narrativa i dos de poesia. Destaquem dues novetats editorials: tot just ha aparegut la traducció al castellà de la seva novel·la, Zona Zero, un llibre que va ser finalista del Premi Llibreter 2020.

I una altra novetat que també celebrem: tot just acaba de publicar el segon llibre de poesia, Làpida, un llibre que pren com a fonament la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, i és fruit de la fascinació que sent per aquests dos grans autors.

Núria Busquet ha traduït  Corb. De la vida i les cançons del Corb, de Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018) i El Colós, de Sylvia Plath (Cafè Central & Eumo, 2019; Premi Jordi Domènech de traducció de poesia). Hem de remarcar que cap dels dos llibres no s’havia traduït al català fins ara.

De Hughes únicament disposàvem de Cartes d’aniversari (Edicions 62, 1999), un llibre de poesia amb “una estructura fortament narrativa […], la crònica de la complexa —i tràgica— relació entre Ted Hughes i la seva primera dona, la poetessa nord-americana Sylvia Plath”, tal com s’explica en el pròleg del llibre. En català també se’n poden trobar dos de narrativa infantil, entre ells, L’home de ferro, un relat fantàstic per a infants.

I de Plath tenim les traduccions de Montserrat Abelló:

Arbres d’hivern (Editorial del Mall, 1985; inclou el llarg poema dramàtic “Tres dones”)  i  Ariel (traduït juntament amb Mireia Mur; Editorial Columna, 1994); dos llibres que actualment només es poden aconseguir a les biblioteques.

Aquests dos llibres, amb nombrosos canvis, però, van ser inclosos en la nova edició que va publicar Proa: Sóc vertical: obra poètica 1960-1963 (2006); un volum que es pot adquirir en les llibreries i que aplega cent dos poemes escrits durant els últims tres anys de la vida de Plath.

Afortunadament, Sóc vertical inclou l’edició restituïda d’Ariel, d’acord amb la selecció i l’ordre del manuscrit que Sylvia Plath va deixar abans de morir, i no la versió del llibre que Ted Hughes havia publicat. Ariel, segons l’ordre de Plath, comença amb el poema “Morning song” i amb la paraula amor. Apareixen a continuació els sentiments de ràbia i desesperació per la infidelitat i l’abandonament de Hughes. El llibre acaba amb un ritual de mort, i la idea de resurrecció, que tant agradava a Sylvia Plath, plana en els darrers poemes que versen sobre les abelles. Ted Hughes reordena el llibre, treu i afegeix poemes, de manera que la insinuació de renaixement se suprimeix en la seva versió;  la mort apareix com un fet irremeiable en els últims poemes, se’n fa, per tant, una lectura biogràfica orientada a la mort.

El volum Sóc vertical no conté cap poema d’El colós (llibre traduït per la Núria Busquet). Com sabeu, The Colossus és l’únic llibre de poesia que Plath va publicar en vida, el 1960, tres anys abans de la seva mort.

Busquet va centrar la seva xerrada en la relació entre l’obra de Plath i de Hughes i els diferents paisatges que apareixen en llurs poemes. En la part final va parlar de l’obra relacionada; el diàleg que s’estableix entre els dos poetes, que es posa de manifest quan es llegeixen simultàniament i, especialment, si es coneixen aspectes de la biografia d’ambdós poetes.

El primer paisatge de Plath és el mar, ella sempre lligarà la seva infantesa als records de l’oceà, com ens va explicar la Núria Busquet. Vivien en Winthrop (Massachussets) i la casa dels avis, també en Winthrop, es trobava a la riba de l’Atlàntic. Els paisatges marítims són ben presents en les seves poesies de joventut i en alguns dels llibres posteriors.

“El paisatge de la meva infantesa no és la terra sinó el límit de la terra: turons ondulants de l’Atlàntic, freds i farcits de sal. De vegades penso que no tinc cap imatge tan precisa com el mar.” (Sylvia Plath, Ocean 1212-W)

Posteriorment, quan viatja a Cambridge i coneix Ted Hughes, introdueix altres elements en la seva poesia;  la lluna, els arbres, els boscos, nombrosos elements del paisatge anglès (Yorkshire i Devon). Un clar exemple és el poema “La lluna i el teix”, els primers versos del qual hi transcrivim:

És aquesta la llum de la ment, freda i planetària.
Els arbres de la ment són negres. La llum és blava.
Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu,
em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat.

Busquet ens va parlar, a continuació, del paisatge de la quotidianitat que predomina a Ariel; els detalls de la vida de Plath a la llar i amb els fills proporcionen un espai de construcció poètica que ella aprofita de manera magistral. I finalment el paisatge del fred, les estàtues i els maniquins adquireixen un gran protagonisme en Arbres d’hivern, els poemes del qual van ser escrits al final de la seva vida.

Busquet va continuar la xerrada amb els paisatges de Ted Hughes, poeta de la natura, els animals, els rius i la vida salvatge. Hughes trenca la tradició marcada per T.S. Eliot i W.H. Auden, entre altres autors, en els quals sobresortien les inquietuds urbanes que havien dominat des del modernisme. El paisatge natal de Hughes és la desolació dels erms de Yorkshire, un paisatge agrest, inhòspit i solitari present en els seus primers llibres (The Hawk in the rain, Lupercal…).

Corb. De la vida i les cançons del Corb és el primer llibre que Hughes escriu després de la mort de Sylvia Plath, un llibre sorprenent;  un cant fosc i una invocació a les forces naturals i sobrenaturals.

Posteriorment, va destacar Busquet, Ted Hughes torna a la natura en llibres com Remains of Elmet i River; una natura, però, que a diferència dels llibres anteriors, pren un caràcter místic i salvador. El darrer llibre, Cartes d’aniversari, trenca amb el silenci sobre Sylvia Plath i es considera un volum separat, per la temàtica, de la resta de la seva obra.

La darrera part de la xerrada de Núria Busquet va ser especialment interessant per les relacions que va remarcar,  amb nombrosos exemples, entre alguns poemes de Plath i de Hughes. Poemes que estableixen un diàleg entre ells i que sovint neixen d’una vivència compartida, amb visions i estils ben contraposats. Va remarcar que, específicament, en l’obra de Plath és recomanable conèixer el moment vital i les dades biogràfiques per copsar tot el sentit i la complexitat dels poemes.

La conferència de la nostra convidada va mantenir en tot moment l’equilibri precís entre l’anàlisi literària i la introducció de dades biogràfiques. Això la va fer amena i molt entenedora. Òbviament, va defugir l’excés biogràfic que ha patit l’obra d’aquests grans autors del segle XX en llengua anglesa. Un acte memorable, i un plaer per als assistents.

Transcrivim el poema “The rabbit catcher”, de Sylvia Plath (escrit el 1962), i el poema homònim de Ted Hughes sobre l’experiència viscuda per la parella quan, durant una excursió, ella descobreix —i destrueix— una filera de trampes per a conills parades al cim d’un penya-segat. És fascinant el subtext del poema de Path (la lluita i l’esquinçament emocional, la trampa matrimonial, la ràbia i el dolor intens que sent) i el contrast entre el pes simbòlic del poema de Plath i l’estil i la perspectiva del text de Hughes que retorna al quotidià (i al seu patrimoni cultural) a partir dels records.

L’ATRAPA CONILLS

Era un lloc de força.
El vent m’emmordassava amb el meu propi cabell esbarriat,
m’estripava la veu, i el mar m’encegava amb les seves llums, les vides dels morts
s’hi descabdellaven, s’estenien com petroli.

Vaig tastar la malignitat de l’argelaga,
les seves punxes negres,
l’extrema unció de les seves flors, candeles grogues.
Tenien una eficiència, una gran bellesa,
i eren extravagants, com la tortura.

Hi havia un sol lloc on anar.
Exuberants, perfumats,
els camins s’estrenyien en el fondal.
I els paranys gairebé s’esfumaven:
zeros, sense tancar res,

ben acostats, com dolor de part.
L’absència de crits
féu un forat en el dia xafogós, una buidor.
La llum vidriosa era una paret clara,
les garrigues silencioses.

Sentia un feinejar quiet, un propòsit.
Sentia mans al voltant d’un bol de te, tristes, barroeres,
feien sonar la porcellana blanca.
Com l’esperaven, aquelles petites morts!
L’esperaven com enamorades. L’excitaven.

I nosaltres, també, teníem una relació:
filferros tibants entre nosaltres,
clavilles massa fondes per desenterrar-les, i una ment com una anella
tancà, tot lliscant, una cosa ràpida.
La constricció em matava a mi també.

 

Sylvia Plath, Arbres d’hivern
Traducció de Montserrat Abelló
Edicions del Mall, 1985

Versió original en aquest enllaç

EL CAÇADOR DE CONILLS

Era maig. ¿Com havia començat? ¿Què
ens havia despullat els caires? ¿Quin canvi insòlit
del tall de la lluna, tan de bon matí,
havia provocat aquella mútua sagnia? ¿Què havia fet jo?
No sé com, m’havia equivocat. Inaccessible,
posseïda per la fúria d’un dybbuk, els nens
ficats a empentes dins el cotxe, tu conduïes.
Havíem planejat un dia d’excursió
a un punt o altre de la costa, una exploració,
de manera que et vas posar al volant.
Tot el que recordo
és que pensava: «És capaç de fer alguna bestiesa». I vaig obrir
de cop la porta per seure al teu costat.
Anàvem a l’oest. A l’oest. Recordo
carrers de Cornualla, una tensa treva
mentre, amb acer a la cara, tenies els ulls clavats
en els trons d’un remot paisatge
d’alguna guerra que no era d’aquest món. Jo era simplement
l’acompanyant, el que portava les criatures,
el que esperava que tornessis a ser tu.
Intentàvem trobar la costa. Furiosa, tu
protestaves contra la nostra típica mania anglesa
de barrar amb tanques tots els accessos a la costa,
d’amagar el mar dels camins, de tot l’interior,
i parlaves amb menyspreu dels llardosos confins d’Anglaterra, quan hi arribaves.
Aquell dia pertanyia a les fúries. Jo buscava en el mapa
com travessar les granges i reialmes particulars.
Finalment, una porta. Era un dia fresc,
de ple maig. No recordo on, havia comprat menjar.
Vam creuar un camp i vam arribar a l’oberta,
blava empenta del vent del mar. Un espadat ple d’argelagues,
d’esbarzers, valls estretes cobertes de roures. Allí, just sota
el cim de l’espadat, vam trobar un forat, un niu d’àguiles
que em va semblar perfecte. Donant el menjar als nens,
la teva cara de pomes agres, tan germànica, retallada com un casc,
no es va voler traduir. Vaig seure, desconcertat.
Era com una mosca al vidre exterior de la finestra
del propi drama domèstic. Indolent, no t’hi vas voler estirar
allí; el detestaves, aquell lloc.
Aquella plataforma plana i exposada al vent no era l’oceà.
Te’n volies anar, i te’n vas anar. I jo
et vaig seguir com un gos pels límits del cim de l’espadat,
per damunt d’aquella roureda batuda pel vent,
i vaig trobar una trampa.
El reflex d’un filferro de coure, corda fosca, enginy humà
acabat de parar. Sense dir paraula,
el vas arrencar i el vas llançar entre els arbres.

Jo estava estupefacte. Fidel
als meus déus pairals, on jo veia
profanada la santedat d’una trampa,
tu, en canvi, veies dits rabassuts, amb sang a les cutícules,
agafant una tassa blava. On jo
la misèria del país recollint un penic
per omplir la cassola els diumenges, tu
amb ulls d’infant, uns innocents escanyats. On jo
un costum antic i sagrat, tu una trampa darrere l’altra;
i seguies endavant, arrencant-les de terra
i llançant-les al bosc. Jo et veia
arrabassar precaris, preciosos rebrots
del meu patrimoni, concessions arrencades amb penes i treballs
a la forca i al desterrament
per viure de la terra. Cridaves: «Assassins!»
plorant amb una ràbia
que no tenia res a veure amb els conills. Estaves tancada
en una cambra, reclamant desesperadament oxigen,
on no et vaig poder trobar, ni sentir,
ni molt menys entendre.
Alguna cosa
havies capturat en aquelles trampes.
¿Havies capturat alguna cosa dintre meu,
nocturna, que jo ignorava? ¿O es tractava
del teu jo condemnat, del teu jo torturat, plorós,
asfixiat? Fos el que fos,
aquells terribles, hipersensibles
dits del teu vers es van tancar al seu voltant i
el van sentir viu. Com entranyes fumejants, els poemes
et queien suaument a les mans.

 

Ted Hughes, Cartes d’aniversari
Traducció de Josep M. Fulquet i Pauline Ernest
Edicions 62, 1999

Versió original en aquest enllaç

Molt agraïts, Núria!

Fotografies: Aureli Ruiz (l’última fotografia és de Marta Pérez i Sierra)
Text: Empar Sáez

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

Dimarts 22 de març celebrarem la sessió que es va ajornar el passat gener: “La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes”, una xerrada a càrrec de Núria Busquet Molist, que ens fa moltíssima il·lusió.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i CorbDe la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i dos de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016) i Làpida (LaBreu Edicions, 2022).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!

Reversos commemora el centenari del naixement de Joan Fuster

0
Publicat el 3 de març de 2022

Antoni Prats ens va oferir una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster en la sessió del passat 22 de febrer. L’acte va ser presentat pel membre del grup Reversos, Tomàs-Maria Porta i Calsina, qui va posar en relleu que, malgrat que l’obra de Joan Fuster destaca especialment per l’assaig — Nosaltres els valencians és el seu llibre més llegit i conegut—, també fou un poeta notable i de prestigi. Per això, en reconeixement de la seva gran vàlua intel·lectual i al poc esment que se’n fa, en general, de la seva poesia, Reversos li ha volgut retre aquest petit homenatge en el centenari del seu naixement.

Vam convidar Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946) per parlar de l’obra poètica de Fuster. Prats és llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), suequenc com Fuster, i també poeta i assagista. Va dirigir la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013). I hom pot trobar una mostra de les seves columnes periodístiques en el titulat El nom i la cosa (2018). Amb Vora l’Esfinx aplega la trajectòria poètica, que va des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja. En paraules del prologuista de la seva poesia completa, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l’Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”

La sessió fou seguida per força assistents interessats en la poesia, en l’obra i la figura de Joan Fuster.

En Toni Prats va dividir la seva conferència en dues parts: en la primera es va centrar en la biografia de Fuster, especialment pel que fa a la relació amb Sueca, i una segona part dedicada a la seva obra poètica.

Prats va explicar que Joan Fuster i Ortells nasqué i morí a Sueca (1922-1992) i que hi va viure, a Sueca, pràcticament tota la vida.

La seva família era de procedència agrícola, i el pare, que fou dirigent local del Partit Carlista, aprengué l’ofici de tallista d’imatges religioses. En la seva joventut va estar afiliat al Frente de Juventudes i posteriorment a la Falange Española. Sobre aquesta època el mateix Fuster va escriure: «com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura».

L’any 1943 Fuster comença els estudis de Dret a la Universitat de València, alhora que va aprofundint en les seves inquietuds literàries. L’any 1944 publica a “Las Provincias” el seu primer escrit en català: «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana». Forma part, a vint-i-cinc anys, de la Tertúlia del Grup Torre, amb en Xavier Casp, entre d’altres; aquest espai aplegava intel·lectuals del País Valencià de la postguerra i va crear l’Editorial Torre que fou on Fuster va publicar els seus primers treballs. L’any 1946 va codirigir, amb Josep Albi, la revista Verbo, àmpliament difosa per tot l’estat.

En acabar els estudis, començà a exercir d’advocat a Sueca i inicià les seves col·laboracions amb la premsa: Levante-EMV, Destino, La Vanguardia i El Correo Catalán. Després de pocs anys d’exercir la professió penja la toga i es guanya la vida com a periodista.

Prats va destacar que els primers llibres que Joan Fuster va publicar foren de poesia: Sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954), que l’any 1987 va aplegar, juntament amb dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos, en el volum Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions,1987).

L’any 1950 Fuster visita per primer cop el Principat, convidat per Oriol Folc i Camarasa, i es relaciona amb Joan Triadú, Joaquim Molas, Albert Manent i Carles Riba. L’any 1952, per a les Festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca, tradueix i adapta l’obra de teatre de Paul Claudel, L’Annonce faite à Marie que es representa en valencià (La bona nova a Maria). L’any 1954, Francesc de Borja Moll li edita El descrèdit de la realitat, un llibre sobre la història de l’art, i que l’Antoni Prats ens va recomanar especialment —recordem que el seu pare era escultor i ell mateix un dibuixant notable— i amb el qual inicia la seva brillant carrera d’assagista que, finalment, serà considerada la més important de la seva producció.

Dibuixos de Joan Fuster

Prats va continuar explicant que l’any 1955 Fuster publica Antologia de la poesia valenciana a l’Editorial Selecta de Barcelona, on utilitza l’expressió Països Catalans. Posteriorment, l’any 1959, Un món per a infants, il·lustrat per Andreu Alfaro; un dels primers llibres catalans editats després de la guerra per ensenyar a llegir als infants.

L’any 1962 apareix el seu llibre més important i conegut: Nosaltres, els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d’Or l’any 1963), llibre en el qual proposa la «reconstrucció nacional» del País Valencià dins el marc dels territoris de parla catalana, els Països Catalans. Aquest llibre marca un abans i un després en la història del valencianisme i es complementa amb El País Valenciano en què descriu una psicologia col·lectiva sobre la qual explica la identitat valenciana contemporània.

Tot plegat va provocar una gran reacció en contra del regionalisme valencià que va acabar amb un ninot d’un fuster d’ofici cremat a les falles. Després d’aquests incidents Fuster fou vetat a la premsa del Movimiento Nacional, i és així que comença a col·laborar amb El Correo Catalán. Aquesta situació Fuster la va jutjar com a positiva perquè el feia més visible, més proper als sectors liberals; tenia el suport de molts intel·lectuals i universitaris, però també va tenir com a conseqüència el trencament del Grup Torre durant la Transició política: Xavier Casp i Miquel Adlert optaren pel blavisme, cosa que no va fer, per exemple Manuel Sànchis Guarner. L’any 1967 publica Combustible per a falles.

A banda de l’assaig, va continuar explicant Antoni Prats, Fuster també va conrear l’aforisme, Judicis finals (1960), i el dietarisme: Indagacions possibles (1958) i Causar-se d’esperar (1965). Altres llibres importants són: Figures de temps, premi Yxart (1957), Diccionari per a ociosos (1964), L’home, mesura de totes les coses (1967), entre molts altres. També col·laborà amb articles sobre el País Valencià a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’any 1975 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va patir un primer atemptat contra el seu domicili l’any 1978 i l’11 de setembre de 1981, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, un segon atemptat. Ambdós ocasionaren importants destrosses a l’edifici i a la seva biblioteca, encara que no van provocar danys personals. Els autors d’aquests atemptats mai no han estat detinguts.

L’any 1983 s’incorporà a la Universitat de València per impartir Història de la Llengua, fou distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i l’any 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i la UAB. Fou membre del Centre d’Estudis Catalans, del Consell Valencià de Cultura, promotor i primer president d’Acció Cultural del País Valencià i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Joan Fuster va morir a Sueca el 21 de juny del 1992. A títol pòstum, la Generalitat Valenciana li va concedir la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural. La Universitat Jaume I de Castelló va organitzar unes jornades d’homenatge i Acció Cultural del País Valencià va crear el premi d’assaig que porta el seu nom.

Després d’aquesta primera part dedicada a la vida i l’obra literària en prosa de Fuster,  probablement l’autor valencià més transcendental del segle XX, Prats es va centrar en l’obra poètica de Fuster a partir de cinc poemes que considera especialment importants i significatius, concretament: “Parèntesi final”, “Infant que jo vaig ésser”, “Poesia”, “Criatura dolcíssima” i “Art Poètica”.

Antoni Prats va citar Joan Fuster quan, en referir-se a la seva pròpia poesia, diu això:

“…pel que fa a mi, en concret, i com a confeccionador de versos o versots, els tòpics i modes de l’època salten a la vista. De vegades són acceptats d’una manera incauta, i de vegades, també, d’una manera sarcàstica, i una certa propensió discursiva, diguem-ne prosaica, es fa patent amb els anys. La barreja d’ingredients era inevitable, i ho era el pas d’un estímul a un altre. Hi havia, immediata, la xerrameca existencialista, tan poc lírica malgrat tot. Hi havia la temptació d’un surrealisme retardat i mòdic, modós. Hi havia la poesia pura…: “La fille de Mínos et de Parsiphaë…”(“Què se n’ha fet, de l’abbé Brémond, que jo vaig llegir meticulosament traduït al castellà per Julio Cortazar?) Hi havia la cosa social, mal entesa. Hi havia més: més seduccions. El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no me’n sabria avergonyir: fou el que havia de ser.”

LA POESIA

Si us l’hagués d’explicar amb plena comparança,
diria que és, com si, de sobte, no esperant-ho.
Us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l’acte de l’amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d’obra
i en la llengua un adàmic pregust d’algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d’orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten…

De “Terra en la boca” (1953)

ART POÈTICA

no sé si parle clar no sé si parle
per a altri o m’enfonse en la tenebra
potser l’únic que faig és repetir-m’ho

tanmateix jo sustente un axioma
l’home té una llavor sota la llengua

els mots que se m’escapen com a hienes
tenen algun sentit enllà dels signes
enllà de pompeu fabra i els diaris

realment jo no puc comunicar-te
res que tu ja dins teu no tingues

o bé arribe al teu fons i allí retrobe
la vespa consagrada i els molls àgils
i tu lector així t’ho reconeixes

o bé que és inútilment que estàs llegint-me

quant es tracta d’obrir la sang o l’ungla
perquè els altres hi vegen i se’n tornen
amb l’ungla incandescent o la sang balba
quan es tracta d’això germà que escoltes
la viola de gamba és impossible
jugar a la retòrica dels tímids
fora traïció fora negar-se

la poesia llisca entre les brases
delicada com una viscereta
de granota com una rosa dèbil

tot just ha començat deia aquell home
i és plena de virtuts inconegudes

beneit maragall de sostre màgic
no sé si ets ple de llum inconeguda
burgés emmanillat parent de l’aigua
per tu som i serem dins la paraula

Del llibre Ofici de difunt (1950)

 

El cert és que la valoració de la poesia de Fuster ha crescut amb el pas del temps i els seus versos són llegits amb més interès del que ell pressuposava que tindrien. I alguns han esdevingut molt populars com el cèlebre “Criatura dolcíssima” amb què acabarem aquesta crònica, tot tornant a agrair a l’Antoni Prats que vingués a parlar-nos de l’obra poètica de Fuster i ens oferís la seva visió de l’autor de Nosaltres, els valencians, des de Sueca, l’origen que ambdós han compartit.

 

CRIATURA DOLCÍSSIMA

1
Criatura dolcíssima – que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum – que fores
grat de llavis pertot i branca excempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim – que fores…

3

Era tardor, un temps sense solatge,
Estrany de cansaments, que em retenia
Entre les roses inertes, entre exili

Vingueres. Flabiols i cobejança
I caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I Vaig saber l’amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!

5

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T’estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma cara meravellada.

Sí, t’estimava lentament i sorda.
Com s’estimen les coses marcescibles.
Com s’aprèn l’idioma de l’absència.

7

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi; heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota
l’afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscle,
la teua olor completa, penetrant-me?
¿No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

10

Record et diu, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d’un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l’amor, amor, on visc encara.

Del llibre “Escrit per al silenci” (1954)

Moltíssimes gràcies, Antoni!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Tomàs-Maria Porta i Calsina

«La poesia de Joan Fuster», xerrada d’Antoni Prats i Gràcia

0

El pròxim dimarts 22 de febrer celebrarem una nova sessió promoguda pel grup Reversos. Hem convidat Antoni Prats i Gràcia qui farà una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster.

Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946), llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), és poeta per bé que també ha publicat assajos, ressenyes i articles de crítica literària.

Vora l’Esfinx aplega la seva trajectòria poètica, des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja.

Ha dirigit la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013).

Tot just quan la Generalitat valenciana i la catalana han declarat el 2022 l’Any Fuster, Antoni Prats ens parlarà de la poesia de Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). La poesia és el vessant literari més desconegut de Fuster, un dels grans escriptors i intel·lectuals de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX.

El seu volum antològic Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions, 1987) aplega quatre llibres publicats entre 1948 i 1954, dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos.

No us perdeu aquesta xerrada d’Antoni Prats que, indubtablement, serà molt interessant. Hi sou tots convidats!

 

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

ACTE AJORNAT!

AQUEST ACTE SE CELEBRARÀ EL 22 DE MARÇ

DISCULPEU LES MOLÈSTIES.

*****

 

Dimarts 25 de gener celebrarem la primera sessió d’enguany amb la Núria Busquet Molist com a convidada.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i CorbDe la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i un llibre de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!

Eduard Sanahuja, conversa literària.

0

El passat vint-i-tres de novembre vam celebrar la primera sessió d’ençà que es van suspendre els actes públics a l’espai VilaWeb. Des del 2012 el nostre grup havia mantingut una activitat continuada; sessions mensuals que, finalment, hem reprès després d’un llarg període d’inactivitat per la pandèmia.

Hem volgut, abans de començar l’acte, tenir un record per a les víctimes de la Covid i els seus familiars, i recordar que cal mantenir la guàrdia i seguir les recomanacions mèdiques.

Vam agrair a l’Eduard Sanahuja, el nostre poeta convidat, la gran paciència que havia tingut; la seva sessió la teníem programada pel març de 2020. Sanahuja és un poeta que admirem i ens plau molt que hagi estat el primer convidat d’aquest nou cicle que encetem.

Eduard Sanahuja Yll, fill del poeta David Sanahuja i Saperas, ha exercit de professor del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de Barcelona.

En aquest acte vam fer una retrospectiva de la seva obra, atès que fa quaranta anys de la publicació del seu primer llibre.

En els dos primers: Gos de Galiot (1981) i Mirador (1983), ambdós d’Edicions del Mall, hi trobem versos com aquests:

cada llavi és un temple, cada poema un furt
*
No sé qui sóc, pro em trobo a tot arreu.
*
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Segueix Doble joc (Columna Edicions, 1988. Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó). En aquest llibre introdueix el seu alter ego: David Gil, autor d’alguns dels epígrafs en llibres posteriors.

El poeta no avisa:
és un traïdor. (David Gil)

En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994), inclou aquests versos demolidors:

Només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.
 *
la vida és com un vers
que imita la mentida.

Dotze anys més tard és mereixedor del Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot per Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006).

Els morts es tornen bojos,
però diuen la veritat
(David Gil)

El llançador d’espases,  Premi Maria Mercè Marçal, es publica el 2013  a Pagès Editors.

En aquests dos llibres, la poesia de Sanahuja aconsegueix un nivell molt alt.

Des del 2015 disposem de l’antologia Sang barata  (AdiA Edicions), un llibre necessari; l’Eduard fa una selecció de poemes dels llibres anteriors, alguns d’ells introbables.

Si algú pensava que els seus treballs posteriors no arribarien tan amunt, pel que fa a qualitat literària, anaven errats. Prova d’això és Teories del no (Edicions de 1984, 2016, Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona).

No hi ha una veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.

Monòlits (AdiA Edicions, 2019) és un llibre d’aforismes; no sorprèn que Sanahuja hagi conreat aquest gènere literari, donat que alguns dels seus versos ja contenen la força i la concisió propera a l’aforisme.

El seu darrer llibre publicat, en plena pandèmia, Poemes de Calvus (Tanit Poesia, 2020) és un llibre deliciós, captiva pel joc literari que ens proposa; trobem la veu del nostre poeta empeltada —i alliberada— en el poeta romà Gai Licini Calvus, amic íntim de Catul.

En la poesia de l’Eduard Sanahuja es combina l’ambició intel·lectual (hi ha una idea potent que travessa el poema), el rigor i el gran domini de la llengua, de manera que el resultat són uns versos contundents, amarats d’humanitat, que no defugen la complexitat ni les contradiccions de l’ésser; en definitiva, una poesia que ens captiva.

El nostre convidat va fer un recorregut pel conjunt de la seva obra, va compartir alguns dels records relacionats amb el seu pare —entre molts altres— qui, segons va explicar, li ensenyà a estimar la poesia. Afortunadament, des del 2015 comptem amb  la poesia reunida de David Sanahuja (Barcelona 1915 – 1990), membre de l’anomenada “generació sacrificada”, un llibre a cura d’Isabel Granya (Obra poètica. David Sanahuja [1946-1988], Curbet Edicions).

Eduard Sanahuja va llegir un poema del pare, i una bona selecció de poemes dels seus llibres. Al final de l’acte, alguns dels components del grup en vàrem dir uns quants.

III

Heu vingut i vindreu a lluitar en aquest circ,
i vindreu i vindreu fins al darrer moment,
quan el somni de l’ull sigui un somni impossible.
Sereu
molt més que el meu pronom i que el meu mirador,
malgrat que sigui jo el qui es taqui amb la tinta
i carregui amb el cor de l’espectacle pur.
Aquí em teniu.
Preneu.
A mi ja em falta temps
i em sobra malaltia.
Preneu.
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Mirador (Edicions del Mall, 1983)

VII

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa  dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.

En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994)

Sala d’espera

M’han receptat que esperi.
Entro a la sala
on esperar serveix per esperar.
Les cadires acullen el silenci
de tots els qui esperem
que algú ens digui pel nom.
Aquí el temps no té pressa.
Es posa l’uniforme i puja a la tarima
per escriure amb el guix del compte enrere
els darrers epitafis del record.
Com els mestres d’abans, autoritari,
ens mana acabar els deures:
hem de posar sentit a cada un dels fonemes
i redactar la vida que ens hauria agradat.
Com que el temps no té límit a la sala d’espera
el millor és ser pacient
i obedient com un mort.

Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006)

Teoria amb el bes

Mira.
Tot això que ara veus,
la granota de les Seychelles,
el lèmur que s’espanta quan es belluga l’aire,
els lliris entre cards,
les mangostes esveltes,
la rosa del desert cruixint sota la sorra,
tota aquesta bellesa
no l’ha fet pas l’amor.
L’amor ha arribat tard a l’univers.
És un invent recent dels homes i les dones,
una substància poc comuna
que projectem en va.
Els universos besen malament,
igual que les espases,
i per això la vida
és la germana tonta de la mort.
L’amor no esdevindrà llevat dels astres
ni saciarà la set de les pastures.
No obstant això, els humans es besen
i alguns són virtuosos
dels besos gota a gota.
Sé prou bé què és el bes,
el darrer estadi evolutiu del mos,
un intent de negar
la crueltat voraç de les mandíbules,
un intent d’oblidar
que les boques es moren.
Mira’m.
Et demano que em besis.
El bes no ens salvarà,
però ens identifica.

 El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013)

NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA

No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.
El pa me’l trobo cuit a la família
que m’ha abraçat.
Quin mèrit dec tenir?
Ser un orador
capaç de parar els peus a Ciceró,
aquest amanerat de la paraula
que buidaria el mar
per pescar un sol peixet?
L’oratòria és un joc de pujar escales
i baixar-les després, i així anar fent.
Ben poca cosa al pap.
Per això Ciceró no escriurà un bon poema,
perquè tot el seu vol va arran de terra.
No hi ha poema sota la sandàlia.
Ocell amb ales noves,
la poesia busca un altre cel,
un èter que t’oculta
si et besarà o et clavarà el punyal,
un lloc on fer més cert el que és incert
i on la mentida ha perdut la cara.
La poesia és el pa que es regala
quan ja no queda pa.
Jo menjo d’aquest pa,
del que mata la gana i mai sacia,
com un son que has dormit sense dormir.
Amics, esteu alerta!
Calvus només segueix
la llei de la paraula
i del vi grec d’Ismaros.
Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:
un poeta no brinda mai en va
ni amb la copa mig buida!

Poemes de Calvus. Carmina Calvi (Eduard Sanhuja Yll) (Tanit Poesia, 2020)

 

Moltes gràcies, Eduard, mantenim viu el record d’una gran vetllada de poesia, i del sopar posterior!

Text: Empar Sáez
Fotografies d’Aureli Ruiz

Conversa literària amb Eduard Sanahuja

0

Reprenem les sessions de poesia a l’Espai VilaWeb d’ençà que es van suspendre el març de 2020 per la pandèmia.

El nostre convidat, Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953), ens acompanyarà en la sessió d’aquest mes (dimarts 23 de novembre) i reiniciarem l’activitat literària del grup —actes oberts al públic— amb una conversa amb el poeta.

Eduard Sanhuja Yll és una de les veus referents de la poesia catalana actual; ha rebut prestigiosos guardons literaris, ha estat inclòs en diferents antologies, ha traduït al català Blaise Cendrars i Javier Carnicer, i en l’àmbit de la difusió i promoció de la poesia va fundar el 1989, amb altres tres poetes, l’Aula de Poesia de Barcelona.

Alguns dels seus llibres:

Doble joc (Columna Edicions, 1988. Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó); En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994); Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot); El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013. Premi Maria Mercè Marçal);  l’antologia Sang barata (AdiA Edicions, 2015); Teories del no (Edicions de 1984, 2016. Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona); Monòlits (AdiA Edicions, 2019); Poemes de Calvus (Tanit, 2020).

Sanahuja parlarà de la seva obra poètica i dirà una selecció de poemes. Hi sou tots convidats!

Després de la sessió soparem al restaurant L’Havana (Lleó, 1); us hi podeu afegir si us ve de gust.

 

“Redescobrir Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

0
Publicat el 3 de març de 2020

En la sessió dedicada a la poesia de Pedro Salinas, celebrada el passat vint-i-cinc de febrer, vàrem tenir la fortuna de comptar amb la Montserrat Escartín, gran experta en l’obra del membre degà de la generació del 27, qui ens va oferir una conferència extraordinària.

La nostra convidada, que ha dedicat gairebé quaranta anys de la seva vida a l’estudi de l’obra de Salinas, acaba de publicar Pedro Salinas, una vida de novela, el seu darrer treball sobre el denominat “poeta de l’amor” de la generació del 27.

Un breu apunt de la trajectòria professional de la nostra convidada:

Montserrat Escartín és Doctora en Filologia Hispànica i catedràtica de Literatura de la Universitat de Girona i la seva especialitat és la Literatura  Española Contemporània. Ha publicat edicions crítiques de diversos autors del segle XX, però s’ha dedicat especialment a la investigació de l’obra de Salinas de qui, a part de la trilogia amorosa, ha reconstruït un dels seus llibres Largo lamento, ha fixat el text de la seva Poesia completa (ha descobert gairebé 150 inèdits), ha publicat un estudi detallat del teatre de Salinas, Pedro Salinas tras el telón i tot just fa uns mesos ha publicat “Pedro Salinas, una vida de novela”.

Pedro Salinas, una vida de novela és una obra molt rigorosa i a la vegada valenta (algunes idees del llibre poden sobtar al lector, però òbviament tenen una base documental imponent i s’argumenten pels coneixements de psicologia de l’autora).

Escartín ens ha volgut apropar a l’home que hi havia darrere el personatge de Pedro Salinas perquè, com ella diu en el llibre, i el mateix Salinas ho afirmava, la seva vida i l’obra literària són absolutament indestriables. Esplèndidament escrit, el llibre és amè i pot interessar a qualsevol lector, no únicament als experts o als lectors de poesia.

Destacaria especialment que és un llibre fruit de la perseverança de l’autora, qui ha hagut de lluitar durant molts anys contra l’oposició de la família que no volia que es desvetllessin dades crucials de la biografia de Pedro Salinas. L’interès d’Escartín ha estat sempre arribar a esclarir amb la màxima fidelitat els aspectes biogràfics del poeta  per poder estudiar millor la seva obra. Aquest llibre és també el resultat de la passió i laboriositat que Montserrat Escartín esmerça en totes les tasques que desenvolupa.

Escartín, en la seva xerrada, va fer un resum comentat de l’obra de Salinas i ens va oferir una aproximació a la seva poètica: finalitat, eines i característiques formals (vocabulari, sintaxi, metàfores, absència de mètrica, rima i estrofa), el vers lliure (tipologia i recursos, com per exemple les imatges acumulades, molt utilitzades en la seva poesia).

Va ressaltar que els temes, en l’obra de Salinas: l’amor, la dona estimada, la ciutat, la natura…, van ser tractats des d’una òptica molt innovadora. Escartín va afegir que l’amor, de forma especial, dona sentit i travessa tota la vida i l’obra de Salinas i, finalment, va aprofundir en el vessant humà del poeta, en contraposició a la figura pública o el mite literari.

Cuando cierras los ojos
tus párpados son aire.
Me arrebatan:
me voy contigo, adentro.

No se ve nada, no
se oye nada. Me sobran
los ojos y los labios,
en este mundo tuyo.
Para sentirte a ti
no sirven
los sentidos de siempre,
usados con los otros.
Hay que esperar los nuevos.
Se anda a tu lado
sordamente, en lo oscuro,
tropezando en acasos,
en vísperas; hundiéndose
hacia arriba
con un gran peso de alas.

Cuando vuelves a abrir
los ojos yo me vuelvo
afuera, ciego ya,
tropezando también,
sin ver, tampoco, aquí.
Sin saber más vivir
ni en el otro, en el tuyo,
ni en este
mundo descolorido
en donde yo vivía.
Inútil, desvalido
entre los dos.

Yendo, viniendo
de uno a otro
cuando tú quieres,
cuando abres, cuando cierras
los párpados, los ojos.

Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Cuando tú me elegiste
–el amor eligió–
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: “tú”
a mí, sí, a mí, entre todos–,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.
Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Si te quiero
no es porque te lo digo:
es porque me lo digo y me lo dicen.
El decírtelo a ti ¡qué poco importa
a esa pura verdad que es en su fondo
quererte! Me lo digo,
y es como un despertar de un no decirlo,
como un nacer desnudo,
el decirlo yo solo, sin designio
de que lo sepa nadie, tú siquiera.
Me lo dicen
el cielo y los papeles tan en blanco,
las músicas casuales que se encuentran
al abrir los secretos de la noche.
Si me miro en espejos
no es mi faz lo que veo, es un querer.
El mundo
según lo voy atravesando
que te quiero me dice,
a gritos o en susurros.
Y algunas veces te lo digo a ti
pero nunca sabrás que ese «te quiero»
sólo signo es, final, y prenda mínima;
ola, mensaje, roto al cabo,
en son, en blanca espuma,
del gran querer callado, mar total.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

¿Serás, amor
un largo adiós que no se acaba?
Vivir, desde el principio, es separarse.
En el primer encuentro
con la luz, con los labios,
el corazón percibe la congoja
de tener que estar ciego y solo un día.
Amor es el retraso milagroso
de su término mismo;
es prolongar el hecho mágico
de que uno y uno sean dos, en contra
de la primer condena de la vida.
Con los besos,
con la pena y el pecho se conquistan
en afanosas lides, entre gozos
parecidos a juegos,
días, tierras, espacios fabulosos,
a la gran disyunción que está esperando,
hermana de la muerte o muerte misma.
Cada beso perfecto aparta el tiempo,
le echa hacia atrás, ensancha el mundo breve
donde puede besarse todavía.
Ni en el llegar, ni en el hallazgo
tiene el amor su cima:
es en la resistencia a separarse
en donde se le siente,
desnudo, altísimo, temblando.
Y la separación no es el momento
cuando brazos, o voces,
se despiden con señas materiales:
es de antes, de después.
Si se estrechan las manos, si se abraza,
nunca es para apartarse,
es porque el alma ciegamente siente
que la forma posible de estar juntos
es una despedida larga, clara.
Y que lo más seguro es el adiós.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

MUERTE DEL SUEÑO

Nunca se entiende un sueño
más que cuando se quiere a un ser humano
despacio, muy despacio
y sin mucha esperanza.

Por ti he sabido yo cómo era el rostro
de un sueño: sólo ojos.
La cara de los sueños
mirada pura es, viene derecha,
diciendo: “A ti te escojo, a ti, entre todos”
como lo dice el rayo o la fortuna.
Un sueño me eligió desde sus ojos,
que me parecerán siempre los tuyos.

Por ti supe también
cómo se peina un sueño.
Con qué cuidado parte sus cabellos
con una raya que recuerda
a la estela que traza sobre el agua
la luna primeriza del estío.
Mi mano, o una sombra de mi mano,
o acaso ni una sombra,
la memoria, tan sólo, de mi mano
jamás acarició una cabellera
tan lenta y tan profunda
como la de ese sueño que me diste.
En el pelo, en el pelo de tu sueño
fueron mis pensamientos enredándose,
entrando poco a poco, y se han perdido
tan voluntariamente en él que nunca
los quiero rescatar: su gloria es ésa.
Que estén allí, que duermas
sobre las despeinadas
memorias que mi alma te ha dejado
entretejidas en su cabellera.

Por ti he cogido a un sueño de las manos.
Por ti mi mano de mortal materia,
ha tocado los dedos,
tan trémulos, tan vagos,
como sombras de chopos en el agua,
con los que un sueño roza al mundo
sin que apenas lo sienta
nadie más que la frente consagrada.

Por ti he cogido un sueño de las manos,
o de las que parecen manos, alas.
Las he tenido entre las mías,
un año y otro año y otro año,
como se tiene las de un ser que va a marcharse,
fingiendo que es para decirle adiós,
pero con tal ternura al etrecharlas,
que renuncia a su fuga i nuestro tacto,
de adiós se nos trasmuta en bienvenida.

Por ti aprendí el lenguaje
tan breve y misterioso de los sueños.

Cabría en el cristal
de una gota de agua.
Está hecho de dos letras cuyos trazos
aluden con su recta y con su curva
a la humana pareja, hombre y mujer.
“Sí”, dice, sólo “sí”.
Los sueños nunca dicen otra cosa.
Nos dicen “sí” o se callan en la muerte.

Por ti he sabido cómo andan los sueños.
Llevan los pies desnudos
y parecen más altos todavía.
El alma por que cruzan nos queda
como playa que primero holló
Venus al pisar tierra, concediéndole
las indelebles señas de su mito:
las huellas de los dioses no se borran.
Entre el vasto rumor de los tacones,
que surcan las ciudades colosales,
mi oído a veces percibe
un rumor leve como de hoja seca,
o de planta desnuda: es que te acercas,
por las celestes avenidas solas,
es que vienes a mi desde mi sueño.

He sabido por tí de qué color
es la sangre de un sueño. Yo la he visto
cuando un día le abriste tú las venas
escapar dulcemente, sin prisa, como el día
más hermoso de abril, que no quisiera
morirse tan temprano y se desangra,
despacio, triste, recordando
la dicha de su vida:
su aurora, su mañana, sin rescate.

Por ti he asistido, porque lo quisiste,
al morirse de un sueño.
Poco a poco se muere
como agoniza el campo en el regazo
crepuscular, por orden de la altura.
Primero, lo que estaba al ras de la tierra,
la hierba, la primer oscurecida:
luego, en el árbol, las cimeras hojas,
donde la luz, temblando, se resiste,
y al fin el cielo todo, lo supremo.
Los sueños siempre empiezan a morirse
por los pies que no quieren ya llevarlos.
Como el cielo de un sueño está en sus ojos
lo último que se apaga es su mirada.

Y por ti he visto lo que nunca viera:
el cadáver de un sueño.
Lo veo, día a día, al levantarme, aquí, en mi cara.
(Has vuelto tu mirar hacia otro rostro)
Me lo siento en las mano,
enormes fosas lllenas de tu falta.
Está yacente: tumba le es mi pecho.
Me resuena en los pasos
que van, como viviendo, hacia mi muerte.
Ya sé el secreto último:
el cadáver de un sueño es carne viva,
es un hombre de pie, que tuvo come un sueño,
y alguien se lo mató. Que vive finge.
Pero ya, antes de ser su propio muerto,
está siendo el cadáver de un sueño.

Por ti sabré quizá como viviendo,
se resucita aún entre los muertos.

Pedro Salinas, Largo lamento (1937-38?)

El nostre sincer agraïment a la Montserrat Escartín per compartir amb nosaltres els seus grans coneixements i la passió amb què els transmet.

Fotografies d’Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

“Redescobrint Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

0

El dimarts 25 de febrer la Montserrat Escartín, catedràtica de Literatura del Departament de Filologia de la Universitat de Girona, qui ha estudiat l’obra de Pedro Salinas durant més de trenta-cinc anys, farà una xerrada sobre el degà de la Generació del 27.

Us convidem a redescobrir la poesia de Pedro Salinas, poeta del 27, sota el guiatge de la professora Montserrat Escartín, qui analitzarà la seva concepció de la poesia; així com l’ús d’una nova forma (el vers lliure) i contingut (la retòrica actual de l’amor), abans d’endinsar-se en el vessant desconegut de l’escriptor, fet de pors, manca d’autoestima i una forta divisió interna, que l’obligaren a viure rere el personatge públic.

Atès que per aquest poeta la literatura i la vida foren el mateix, calia reescriure la seva biografia per interpretar amb propietat els seus versos. Per això, la Dra. Escartín ens parlarà del seu darrer llibre (Pedro Salinas, una vida de novela) on es revelen els  conflictes de consciència del poeta. Desvetllar aquest complex univers personal permetrà al lector trobar les claus per entendre millor la seva literatura i llegir-la com si es fullegés un diari íntim.

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

0

El passat vint-i-vuit de gener vàrem dedicar la sessió a la poesia breu. El nostre convidat, Amauta Castroens va oferir una xerrada amb el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro té com a llengua literària el gallec, però és ben cert que des de la seva identitat catalana (viu a Catalunya des del 2004), compartida amb altres identitats culturals, forma part també dels poetes catalans.

En la seva xerrada, Castro va traçar un recorregut pels referents literaris, els autors que han marcat el seu camí i que l’ha dut a escriure una poesia molt breu, de pocs versos, en la qual, a voltes, es difuminen els límits i s’apropa i dialoga amb els aforismes.

Ens va parlar especialment dels poetes gallecs, encara que, a banda dels escriptors en llengua gallega, també va mencionar nombrosos autors d’altres cultures com l’oriental, la cultura persa i la hispanoamericana.

No és la primera vegada que el nostre grup dedica una sessió a la poesia gallega; en el 2012, any en què iniciem les activitats a l’espai VilaWeb, vàrem organitzar un acte sobre les Cantigues Medievals galaicoportugueses i dos anys després una sessió dedicada a l’escriptor, poeta i traductor Álvaro Cunqueiro, una de les figures cabdals de la literatura gallega del segle XX.

Una breu aproximació a la trajectòria literària del nostre poeta convidat:

Amauta Castro ha publicat dos llibres de poesia en gallec. El seu segon poemari, A tarde. O desacougo, rep el prestigiós Premi Nacional de poesia Xosemaría Pérez Parallé.

En poques setmanes sortirà publicat el llibre Leixaprén (Editorial Buenos Aires Poetry) amb una selecció de poemes de l’autor en edició bilingüe gallec i castellà.

A banda d’això ha rebut altres guardons: en diverses ocasions el Premi Rosalia de Castro per composicions poètiques, i té poemes publicats en diferents antologies, revistes literàries i llibres col·lectius.

Amauta Castro va iniciar la seva xerrada posant en relleu la contradicció que d’entrada suposa definir, classificar, la poesia per la seva llargària, quan la natura essencial de la poesia és desclassificadora. Així i tot, va destacar que els gèneres breus són matriu de les llavors del canvi, i va ressaltar la idea que el poema breu té la força del recomençament perpetu, de la re-germinació.

Castro va fer esment a nombrosos referents literaris en llengua gallega com Uxío Novoneyra, Rosalia de Castro, Baldo Ramos, Xosé María Álvarez Cáccamo, Xesús Rábade Paredes, Helena Villar Janeiro, Noa Moreira, Luís Valle Regueiro, entre altres, així com escriptors i poetes de diferents cultures: Rumi, A. Pizarnik, O. Wilde, E.M. Cioran, E. Huerta, H. Mujica, R. Cadenas, J. Teillier…

Després d’un interessant col·loqui sobre diferents aspectes de la cultura gallega, alguns membres del grup vàrem llegir aforismes de Fernando Pessoa, Oscar Wilde, Nietzsche, Joan Fuster i poemes breus d’Hugo Mujica, Rafael Cadenas, Uxío Novoneyra i Amauta Castro.

Vaise, vaise
o camino d’aire do aire polo aire
camiñando cara un sitio aonde nunca foi nadie…

Se’n va se’n va
el camí d’aire de l’aire per l’aire
caminant vers un indret on mai no anà ningú…

***

Chove pra que eu soñe…

Plou per a que jo somniï…

***

Cain as follas…
Sinto unha cousa
que me apousa e non me toca…

Cauen les fulles…
Sento una cosa
que es posa en mi i no em toca…

Uxío Novoneyra , Os Eidos. O Libro do Courel

¿Quien, en lo profundo, se vale de nosotros para romper su silencio?

Sin esperanza, y por eso, sin desesperanza.

Abandonado te quiere lo inmenso.

Somos arenas susurrantes.

Si lo que existe nos parece poco, ¿qué puede sosegarnos?

Todo es impensable.

Te interpones entre el mundo y la piel.

Sólo el niño ve brillar el barro.

 Rafael Cadenas, Dichos (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa.1958-1998)

A nosa vida avanza
gardando as primeiras cousas.
Envellecer debe ser achegarse.

La nostra vida avança
guardant les primeres coses.
Envellir deu ser apropar-se.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Ensaiar o inexpresable con luz pouca,
a da memoria que navega soa
ou a do soño
que persiste na procura.

Assajar l’inexpressable amb poca llum,
la de la memòria que navega sola
o la del somni
que persisteix en la cerca.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Será sinxelo o poema
que agarde ser danza
por riba da morte.

Serà senzill el poema
que espera ser dansa
per damunt de la mort.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Os paxaros chían abandonados sobre ponlas sen paisaxe
É preciso cinguir cos brazos
toda desolación sen acougo

Els ocells piulen abandonats damunt branques sense paisatge.
Cal estrènyer amb els braços
tota desolació sense descans.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Agraïm a Amauta l’excel·lent vetllada de poesia que ens va oferir.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

0

El dimarts 28 de gener, Amauta Castro, poeta en llengua gallega, resident a Salt (Gironès), ens oferirà un recorregut pels seus referents poètics sota el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro és un poeta gallec que els darrers anys ha reflexionat, des de l’àmbit de la creació, sobre un model de poesia de traç curt que s’apropa i dialoga amb el món dels aforismes, del haiku o de la poesia epigramàtica. Captar l’instant, traslladar l’aprehensió sensible de l’experiència poètica cap al món de les paraules, un viatge de transformació des del fet essencial que tensa les gramàtiques, però tanmateix obre el llenguatge.

Hi sou tots convidats, no hi falteu!

 

 

Presentació del llibre “El teu somriure” de Jaume Pujol

0

El passat vint-i-sis de novembre vàrem celebrar i presentar el primer llibre de poemes d’en Jaume Pujol, membre del nostre grup de poesia.

Us en deixem una breu crònica, de l’acte, amb un recull de fotografies.

Un breu apunt biogràfic: en Jaume Pujol va néixer a Gironella (Berguedà) l’any 1959 i a tres anys van anar a viure a Campdevànol (Ripollès). Des de fa més d’una trentena d’anys viu a Viladecavalls (Vallès Occidental).

És físic i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera docent i de recerca, principalment. Actualment imparteix classes a la Facultat d’Òptica i Optometria.

La música ha estat present, de manera important, en la seva vida. En Jaume té una sòlida formació musical. Va tocar en un grup de música de ball durant vint anys, i posteriorment, vint anys més, en un duo d’animació infantil. Tocava el saxo, i és aquesta una activitat que vol reprendre.

Hi ha una dada biogràfica que trastoca tota la vida d’en Jaume: la pèrdua de la seva dona el setembre del 2017. A partir d’aquest moment, el dolor l’empeny a escriure poesia (en la seva intervenció ens va explicar com s’esdevé aquest procés).

Comença a escriure alguns poemes, fa diversos tallers, cursos de poesia a l’Ateneu de Barcelona. En Jaume cercava i cerca l’aprenentatge, una guia, orientació, una formació en un món del tot desconegut per a ell  (Laia Noguera ho ressalta molt bé en el pròleg; “El que admiro més del procés que ha fet en Jaume ha estat que s’ha obert a l’aprenentatge”).

I escriu el primer llibre El teu somriure amb què vol retre homenatge a la seva dona i canalitzar les emocions per la gran pèrdua que ha patit.

En aquest procés que ha fet en Jaume de començar a escriure poesia a partir d’una pèrdua, hi ha diferents aspectes que m’han interessat especialment. Un és el dolor com a motor o estímul per iniciar una activitat artística, que evidentment té a veure amb el desig d’expressar-ho i de guarir-se.

Sabem, per una banda, que totes les emocions inspiren els artistes. Entre elles, el dolor, la tristesa, el patiment són, potser, les més poderoses. En aquest llibre hi podem palpar el dolor d’en Jaume: la impotència, la ràbia, la desesperació, la tristor immensa, el desassossec, fins i tot l’estranyesa.

Sabem, però, que l’artista, el poeta, no només expressa el dolor a través de l’art com a forma de dol, o alliberament d’emocions, de guariment, sinó també com a interrogació (cerquem explicacions als misteris del món, i un d’ells és la mort).

«Si el món fos clar, l’art no existiria» escriu Albert Camus en El mite de Sísif.

I en Jaume també s’interroga; ell cerca una forma nova de comprendre la vida i la mort. Ha arribat, a través de la seva experiència, a una pau interior, a un intent de copsar la dimensió desconeguda de la mort. I ens ho vol fer arribar a través de la poesia, que és una forma d’expressar el misteri.

D’altra banda, també coneixem que allò que per a una persona pot ser un estímul, per a una altra pot provocar-li una paràlisi. Juan Gelman, per exemple, no va poder parlar del seu drama personal fins després de vint-i-vuit anys de la desaparició del seu fill i de la seva jove pels militars argentins en 1976. En canvi, Joan Margarit va escriure Joana “en calent” amb un resultat meravellós.

Per tant, veiem que no hi ha normes, que cadascú ha de buscar els seus recursos, els propis estímuls, fer el seu camí, perquè aquest és un espai propi de l’autor i ningú millor que ell sap quin és el valor de la seva obra i els motius que el fan escriure.

I a tots nosaltres, que ens considerem afortunats de conèixer en Jaume, i de llegir “El teu somriure”, només ens queda acompanyar-lo, seguir-lo de ben a prop en aquesta trajectòria que ha emprès meravellosament bé en la poesia.

TEMPS

Fa sis mesos que vas marxar,
et trobo molt a faltar.

Diuen que la vida continua.
Que continuï per a ells,
per a mi continuarà quan jo vulgui.

Diuen que s’ha de tirar endavant.
Que hi tirin ells,
jo hi tiraré quan pugui.

Diuen com estàs? I es responen anar fent no?
Que vagin fent ells,
jo faré el que em sembli.

Diuen que ha passat poc temps.
Serà per a ells,
per a mi ha estat molt llarg.

Fa sis mesos que vas marxar,
et continuaré trobant molt a faltar.

BOIRA BAIXA

Boira baixa,
adés massa espessa, adés un xic més clara,
cobreixes tots els racons de la meva vall,
perquè no tens límits, boira baixa.

Amb la teva humitat, el meu cor llagrimeja,
perquè ets caladora, boira baixa.

Amb la teva fredor, la meva ànima es glaça,
perquè ets gebradora, boira baixa.

I si algun cop goses alçar-te,
sempre retornes, per apenar-me més encara.
Perquè ets traïdora, boira baixa.

PLOU

PLOU;
mentre passejo sense rumb ni direcció.

La menuda i insistent pluja
em cala l’ànima.

Només m’acompanya la tristor
que espantada pel plovisqueig no es deixa abraçar.

I em sento sol,
malgrat l’enorme amor que m’envolta.

Potser quan surti el sol
m’escalfarà l’ànima.

Però de moment;
PLOU.

AGOST

Massa aigua per a mi sol
sense poder abraçar-te.
La tarda cau a plom
no vol ni caminar.

I el sol que t’encantava,
que volies enganxat a la pell,
ara és només per a mi.

Costerut estiu.

Massa aigua,
massa sol.

ESTRANY

Enfilo el camí de pujada.

La vorera no pot encabir-me,
el meu cos fa tentines.

La vorera s’estreny,
els peus al carrer.

La lluna penjada del cel
ha perdut el somriure.

Se’m fa tan estrany
mirar sol la lluna,

que voldria amagar-me.

Gràcies, Jaume, pel teu gran caliu i les teves paraules!

Fotografies: Carme Mallofré
Text: Empar Sáez