Reversos grup poètic

El proper dimarts 22 de setembre el grup de poesia Reversos ha convidat l’escriptor Vicenç Llorca a la vetllada poètica amb què reprenem les nostres activitats després de la pausa de l’estiu.

Vicenç Llorca ens parlarà de poesia, de la seva obra poètica, i narrativa, i sobretot del seu darrer llibre de poemes, Calendari d’instints, publicat a l’editorial Tres i Quatre.

Tant l’autor com membres del grup direm, per cloure l’acte, una selecció de poemes de Calendari d’instints.

Hi sou tots convidats!

Us hi deixem una selecció d’imatges de l’acte de presentació del llibre D’un nou patriotisme i altres poemes civils, de Tomàs-Maria Porta, que va tenir lloc el passat 30 de juny a l’Espai VilaWeb.

Hi varen participar, com a presentadors de l’obra, a part de l’autor, en Xavier Sierra, na Sandra D. Roig i Empar Sáez. A continuació es va fer una lectura de poemes del llibre per membres del grup Reversos i, després que l’autor contestés algunes preguntes formulades pels assistents a l’acte, vàrem brindar feliçment per aquest bon llibre de poesia cívica.

Les fotografies són de l’Aureli Ruiz. Gràcies de nou, Aureli, per aquest magnífic reportatge!

Dimarts 30 de juny, a l’Espai VilaWeb, no us deixeu perdre la presentació del primer llibre “D’un nou patriotisme i altres poemes civils” d’en Tomàs-Maria Porta i Calsina.

Hi intervindrà l’autor i participaran en la presentació del poemari: Sandra D. Roig, Xavier Sierra i Empar Sáez.

A continuació membres del grup Reversos diran una selecció de poemes del llibre i per cloure la vetllada poètica se servirà una copa de cava als assistents.

Hi sou tots convidats!

El passat 26 de maig vàrem gaudir d’una vesprada poètica amb moltes i molt bones “preguntes” dites per en Josep Porcar i la Dolors Miquel. 

Va ser un honor rebre en Josep Porcar a l’Espai VilaWeb. En Porcar, molt amablement, va voler que la presentació a Barcelona del seu darrer llibre Preguntes fos amb el nostre grup, en aquest espai. Per aquest motiu li estem molt agraïts. En Porcar va venir des de Castelló i va arribar ben acompanyat de la Dolors Miquel, qui va ser la nostra poeta convidada ja fa uns quants mesos; ens va oferir, en aquella ocasió, una interessant xerrada literària i un recital magnífic.

La Dolors és la prologuista del llibre Preguntes. Tots dos, en Porcar i la Miquel, van oferir-nos un duet recitatiu; van dir poemes-preguntes a dues veus amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez. 

La presentació del llibre, a càrrec de la poeta Empar Sáez, va precedir el recital. Us transcrivim el text a continuació. També el podeu llegir en el bloc personal Salms, de Josep Porcar.

“Iniciaré la presentació del llibre “Preguntes” ressaltant un aspecte que em va sorprendre especialment: en Josep explica en el breu epíleg que va escriure el llibre, tot just en un mes, d’una revolada, (després vindrien els llargs mesos de correcció, i composició del poemari…). Aquest breu espai de temps en què està escrit, el format triat (són 21 poemes interrogatius) juntament amb la urgència, potser la necessitat guaridora davant la circumstància vital que l’empeny a escriure’l fan que aquest llibre tingui una unitat extraordinària, i en aquest sentit, entre d’altres que intentaré esbrinar breument a continuació,  és un llibre molt compacte i rodó.”

“En Porcar ens parla, en la solapa del llibre, de la rodonesa de l’interrogant, del doble interrogant dels amants, que acarats s’amplifiquen tristament fins l’infinit i els arrossega a un terreny  angoixós. Fixeu-vos en el que ens diu la Dolors Miquel en el pròleg: En la desaparició del miratge amorós hi apareix la pregunta. Hi afegeix: Quan la pregunta comença a aparèixer en la vida amorosa és senyal, indici, auguri de desfeta, de naufragi.”

“I així, a ritme de pregunta, en Josep Porcar ens atansa al sentiment de pèrdua, d’acomiadament. També a la solitud, al crit, a la buidor, al desengany…  Però tanmateix hem après que la pèrdua, i les emocions que provoca, no tenen un sentit únic, poden desblocar, impulsar la construcció altres realitats. I com una resposta, el patiment  del poeta es transmuta en la unitat artística d’aquest llibre. La veu singular d’en Josep Porcar salva tots els paranys que la temàtica d’amor/desamor podrien parar-li, en el terreny literari.”

“És interessant adonar-se que la poesia i els interrogants desclouen dins nostre una melodia similar. L’interrogant representa la fam del poeta, qui pregunta té, sobretot fam de preguntes, i sap molt bé que les respostes no li seran donades sinó amb el temps, com el significat d’algun poema que no es revela fins temps després de ser escrit o llegit. D’aquesta manera el temps seria el gran escultor de respostes, almenys d’algunes respostes i per a qui les vol cercar; sabent, però, que mai no les tindrem totes.”

“En Josep dedica el llibre Als que esperen; és una dedicatòria bellíssima que desvetlla, desplega, tot seguit, dues preguntes: qui són “els qui esperen”? i Què esperen? Podrien ser, tal vegada,  els que sustenten aquesta ingenuïtat innata dins d’un cercle d’esperança i d’indagació al qual no poden renunciar, i els salva, els autoalimenta per a continuar girant al voltant de l’amor, del coneixement i de l’art? Podrien ser aquests els que esperen?”

“Aprofundint encara més en el símbol de Preguntes, el doble interrogant que giravoltant adopta la grafia de dos cercles entrellaçats, el símbol de l’infinit, fixeu-vos en el que ens diu l’Octavio Paz: la figura geomètrica que simbolitza un poema, és un cercle, una esfera. El poema es tanca en ell mateix, és un univers autosuficient, quan acaba es reprèn i es recrea. Jo diria que arribar a aquest instant de creació sublim, d’autosuficiència, d’infinituds que ressonen en cada poema, ja és un triomf, i és aquesta la victòria que en Josep Porcar aconsegueix en cada un dels poemes del llibre.”

“D’altra banda, tots sabem que un bon poema és irreductible a una explicació fàcil, —el mateix poema transcendeix qualsevol intent de simplificació, va molt més enllà—, una bona pregunta també conté dins seu múltiples respostes, la pregunta per si sola ja és una resposta, és rebel a les autocomplaences, cerca el coneixement i la reflexió, la saviesa, vol arribar al límit de la interrogació, a allò que no pot ser dit, que no coneixem, no surt del seu cercle, de la seva rodonesa. També el poeta, en Porcar, en un joc opulent d’imatges viscudes i imaginades, amb recreacions i revelacions de gran potència artística ens porta per un terreny bellugadís i ondulant, entre l’amor i les preguntes sobre l’amor viscut, entre vigília i somni dins d’aquesta espiral de somni en què vivim.”

“Voldria ressaltar que aquest llibre ens ofrena amb el guany que poden tenir totes les pèrdues; hi trobareu una veu poderosa i molt creativa, que ha mirat des d’una gran alçada interior i ha recreat la seves vivències amb “preguntes-poemes-pont”, de gran intensitat, que en llegir-les ens duen a un altre paisatge,  a una altra riba, potser molt més endins de nosaltres mateixos.”

“Dir-vos, per finalitzar, que el llibre és una edició d’autor, numerada i signada, molt acurada, on tots els detalls s’han treballat bé, perquè l’embolcall de les paraules també sigui bell. Com veureu, l’acompanyen magnífics dibuixos de l’artista Porcar Queralt, el seu pare; això, evidentment li confereix una emotivitat i un valor afegit a l’obra. A la vegada, cada poema ve precedit d’uns versos que ens permeten seguir el rastre, sempre interessant, d’algunes de les lectures i dels poetes d’en Josep Porcar.”

Moltes gràcies a tots: Josep Porcar, Dolors Miquel, Daniel Lampérez, als assitents, als reversaires, a VilaWeb i al celler Clos 93!

Fotografies: Aureli Ruiz i dues imatges de l’arxiu personal de Josep Porcar.

Dimarts 26 de maig a les 19.30h en Josep Porcar i na Dolors Miquel diran poemes a dues veus del llibre Preguntes, de Josep Porcar, en l’acte de presentació de l’obra a Barcelona, a l’Espai VilaWeb.

La darrer llibre de Porcar, Preguntes,  és una edició d’autor (exemplars numerats i signats) amb il·lustracions de l’artista Porcar Queralt.

Comptarem, per l’ocasió, amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez i per cloure l’acte s’oferirà un tast del vi del Priorat, L’interrogant, del Celler Clos 93.

El poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) ha estat mereixedor de prestigiosos premis de poesia; el darrer, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians pel llibre Llambreig, se li va concedir el 2014. Porcar és ben conegut en la Xarxa pel seu bloc personal Salms i per haver creat el primer hiperblog català de literatura, Blogs de Lletres, guardonat el 2007 amb el Premi Lletra. A banda de l’activitat creativa i comunicativa destaca pel compromís amb la llengua i la cultura catalana des de la seva terra: és membre fundador d’El pont Cooperativa de Lletres, entitat que aplega escriptors de les comarques del nord del País Valencià per difondre l’activitat literària en llengua catalana.

El nostre grup de poesia va celebrar, el passat 21 d’abril, un acte dedicat a la figura i a la poesia de Fernando Pessoa. Llegir l’obra literària de Fernando Pessoa és una  experiència fascinant, tant la seva prosa, sobretot el Llibre del desassossec, com la seva obra poètica. Vàrem tenir l’honor de comptar amb el seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, qui ens parlà d’en Pessoa poeta i dels seus heterònims.

La xerrada, amena i interessantíssima, sobre la Poesia de Fernando Pessoa, ortònim, i els seus heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis, va permetre a tots els assistents aprendre i gaudir dels coneixements de Sala-Sanahuja sobre aquest gran escriptor universal. Alguns aspectes històrics de Portugal, de la seva cultura, apunts biogràfics i referents literaris de Pessoa; nombroses aportacions sobre com s’ha anat forjant la monumental figura literària de Pessoa, així com la cronologia i les dades més sorprenents sobre la publicació de l’obra després de la seva mort, van ser alguns dels temes que Sala-Sanahuja va exposar.

Posteriorment vàrem fer un tast de la poesia d’en Pessoa: membres del grup llegírem poemes dels quatre llibres que en Joaquim Sala-Sanahuja ha traduït al català, amb comentaris de Sala-Sanahuja al final de cada lectura.

Autopsicografia

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la via roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

Poemes de Fernando Pessoa

Dormo. Del somni, despert, he oblidat
què cosa he somniat.
Dormo. Un son sense somniar, despert
cap a un espai obert
que no conec, perquè m’he despertat
cap a un món ignorat.
Més val ni somniar ni insomniar
i mai no despertar.

Poemes de Fernando Pessoa

Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava de mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant , i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.

I, en mirar-me, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.

(Però jo ben poc me l’escoltava.
¿Què m’importen a mi els homes
i el que sofreixen o creuen sofrir?
Que siguin com jo, i no sofriran.
Tot el mal del món ve de preocupar-nos els uns pels altres,
sigui per fer el bé, sigui per fer el mal.
La nostra ànima i el cel i la terra ens basten.
Voler més és perdre’ls, i ésser infeliç.)
En el que jo estava pensant
quan l’amic de la humanitat parlava
(i això m’havia commòs fins a les llàgrimes)
era en com la remor llunyana de les esquelles,
aquell capvespre,
no semblava les campanes  d’una ermita
on anessin a missa les flors i els rierols
i les ànimes simples com la meva.

(Lloat sigui Déu, que no sóc bo
i tinc l’egoisme natural de les flors
i dels rius que fan la seva via
preocupats  sense saber-ho
únicament per florir i discórrer.
Aquesta és l’única missió al Món,
aquesta: existir clarament
i saber fer-ho sense pensar-hi.)

I l’home havia callat i mirava la posta de sol.
¿Què pot tenir a veure, però, la posta amb aquell que odia i estima?

Fragment del poema XXXII,  Poemes d’Alberto Caeiro

Estanc (fragment)

No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.

Finestres de la meva cambra,
de la meva cambra d’un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?),
doneu al misteri d’un carrer amb gent que hi passa constantment,
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments,
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert,
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers,
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes,
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res.

Avui estic vençut, com si sabés la veritat,
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut
la filera de vagons d’un tren, amb el xiulet de la sortida
des de dins del meu cap
i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa.
Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat.
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec
a l’Estanc de l’altra banda del carrer, cosa real per fora,
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins.

He fracassat en tot.
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res.
De la formació que em van donar,
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa.
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres,
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra.
Deixo la finestra, m’assec en una cadira. En què pensaré?

(…)

Poemes d’Álvaro de Campos

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor,
com les altres,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no van escriure
cartes d’amor
són, sí,
ridícules.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia,
sense adonar-me’n,
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui
són les meves recordances
d’aquelles cartes d’amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)

Poemes d’Álvaro de Campos

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
Temps hi haurà de negar
després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
ombra, erraràs absurda,
rere el que no donares.

Odes de Ricardo Reis

El meu gest d’arrasar
el tou d’un formiguer,
les formigues el prenen pel d’un déu;
i jo tanmateix no em sento diví.

Talment els déus potser
mai tampoc no se’n senten.
I només de ser més grans que nosaltres
els ve de ser per nosaltres uns déus.

Tant si és cert com si no,
encara envers aquells
que creiem déus, no siguem inflexibles
en una fe que potser no té déus.

Odes de Ricardo Reis

Volem agrair a en Joaquim Sala-Sanahuja, des d’aquest espai de poesia, la seva gran generositat: ens va oferir una conferència extraordinària i va compartir amb els assistents a l’acte el relat de les seves experiències en relació a la traducció de Pessoa que difícilment es troben en cap llibre.

Fotografies: Marta Teixidó i Empar Sáez

Llegir l’obra de Fernando Pessoa és una de les grans experiències vitals. Com a grup de poesia ens plau enormement dedicar un dels nostres actes literaris a Fernando Pessoa, ortònim, i heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis.

L’acte se celebrarà dimarts 21 d’abril a les 19.30h. Per a la vesprada poètica hem convidat al seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, un dels principals introductors del poeta portuguès a Catalunya, qui impartirà una conferència sobre la poesia de Fernando Pessoa.

En la segona part de l’acte es llegiran una selecció dels seus poemes.

Hi sou tots convidats a aquesta gran vetllada!

El passat 24 d’abril vàrem tenir el plaer de rebre en l’espai VilaWeb a la Mireia Calafell, poeta i rapsoda, qui ens va oferir un magnífic recital enriquit amb nombrosos comentaris sobre la seva poesia: inicis, procés d’escriptura dels seus llibres, idees i fets a partir dels quals varen néixer alguns dels poemes, referents literaris, poetes a qui admira…

Una vetllada distesa, de gran categoria literària, que perdurarà durant molt de temps en la memòria dels qui vàrem assistir-hi.  La nostra convidada forma part dels grans valors de l’oralitat poètica del nostre país; disposa d’una gran capacitat per a comunicar les emocions de manera continguda, però alhora clara i contundent.

Calafell va dir una bona selecció de poemes dels seus llibres. L’acte es va dividir en tres parts; cada una corresponia a un dels llibres publicats: Poètiques del cos (2006), Costures (2010) i Tantes mudes (2014). Membres del grup vàrem recitar algun poema al final de cadascuna de les parts.

La pell

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’s en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un devorar-se amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se el llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

Mireia Calafell, Poètiques del cos

Dansa dels dits

L’abrivada dansa dels dits sobre el teclat
cus el vers que haurà d’estremir el seguici
de pigues que em desfilen per l’esquena
i al coll enceten l’apoteosi del tacte, buscant-te.
Escric com si amb les paraules fos possible
diluir-me en l’onada d’aquest plaer solitari
que moll sura entre les costes que ens separen
i esperen que, enmig de l’oceà, arribi l’abraçada.

Mireia Calafell, Costures 

Cartografies 

                                                        Només qui vola sap quan pesa un cos 

                                                        Clarice Lispector, A cidade sitiada 

Al cos hi tens traçats camins de cel,
volo amb els dits.
Des d’aquí dalt, cada piga és un llac,
Bec el desig.
Agafa el sol que es fa de nit,
mulla’m així.

Mireia Calafell, Costures

Coberteria

Es tractava d’anar posant les paraules al seu lloc
amb la mateixa paciència amb què la mare
desa al calaix de sempre els coberts quan ja són secs,
almenys dues vegades al dia des de fa tants anys.
Destriar la cullera de la sopa de la cullereta de les postres
o del cafè, les forquilles del mànec de fusta de les d’alumini
i per fi separar els ganivets i no tallar-se. Es tractava
d’establir un ordre més o menys coherent i respectar-lo,
sense tancar la possibilitat d’ encabir-hi l’atzar
com quan el pare deixa el morter on no esperaves
i continua havent-hi l’equilibri d’allò que és familiar.
Es tractava, només, de persistir en l’intent
de no rendir-se quan la quotidianitat es mostra hostil
i els finals, imprevisibles.

Mireia Calafell, Tantes mudes

Acàcia, piorna, coriandre

Si encara fos possible demanar als pares un desig
com any rere any en la intimitat de bufar espelmes,
diria si us plau porteu-me altra vegada a aquella tarda,
a aquell precís instant en què no vaig preguntar
el nom exacte de l’arbre, com dir flor malva
o el perfum d’una planta. Porteu-me altra vegada
a l’escenari on s’allunyaren acàcia, piorna, coriandre.

Són les paraules que tenim i broten les absències
que fan sovint de tot paisatge un lloc comú.

Mireia Calafell, Tantes mudes 

El nostre agraïment sincer i afectuós a la Mireia Calafell per aquesta extraordinària trobada amb el grup. Ha estat un plaer llegir-la i poder gaudir de la seva veu donant més vida, encara, als poemes.

Fotografies: Aureli Ruiz

Us convidem a la propera vetllada poètica del grup per a la qual tenim el plaer de comptar amb la Mireia Calafell (Barcelona, 1980), qui recitarà poemes dels seus llibres i ens parlarà de poesia. La seva darrera obra, Tantes mudes, Premi Poesia Benvingut Oliver 2013 ha estat publicada a Perifèric Edicions (2014).

Membres del grup Reversos direm una selecció de poemes de la Mireia Calafell en la darrera part de l’acte.

Es celebrarà dimarts 24 de març a les 19.30h a l’Espai VilaWeb.

Us hi esperem a tots, amics de la poesia!

El passat vint-i-quatre de febrer el grup Reversos va organitzar un acte poètic en record a Quima Jaume (1934-1993). Vàrem convidar la professora Rosa Ardid, especialista en l’obra de la poeta cadaquesenca, qui va impartir una conferència sobre alguns aspectes de l’itinerari vital i poètic de la Quima Jaume.

D’ençà que alguns membres del grup vàrem assistir a l’homenatge a Quima Jaume, en què es commemorà el 20è aniversari de la seva mort, celebrat l’octubre de 2013, teníem la ferma intenció de sumar-nos a mantenir viu el record i l’obra de la poeta de Cadaqués. Aquell acte, organitzat per la professora Rosa Ardid des del PEN Català, encara el recordem per la qualitat de les conferències impartides i pel bell recital amb què es va cloure la vetllada poètica.

Na Rosa Ardid ha estat curadora de la Poesia completa de Quima Jaume (1993) i de l’obra antològica Misterioses fruites (2004) de la qual va tenir cura de la selecció de poemes publicats, dels poemes inèdits que inclou l’antologia i de l’apartat biogràfic del llibre .

La nostra convidada ens va oferir, en la seva xerrada, un recorregut biogràfic i literari amb el suport d’algunes imatges de l’Àlbum Quima Jaume, editat amb motiu de l’homenatge que el Centre Català del PEN Club va organitzar el 2003. Us convidem a fer-li una ullada: hi trobareu un bon grapat d’imatges, informació biogràfica, articles sobre la Quima Jaume i una selecció de la seva poesia.

La part final de l’acte la vàrem reservar a la lectura d’alguns dels poemes de la Quima Jaume; una tria acurada dels seus tres llibres: El temps passa a Cadaqués (1986), Pels camins remorosos de la mar (1989) i Del temps i dels somnis (llibre pòstum que es publicà el 1993 dins “Poesia completa”).

S’ha fet gran l’estança

Vindràs, Amor, per envair l’estança
que s’ha fet gran i marca les distàncies
entre parets i cambres que són amples.
Amor,
sents el vaivé del mar besant la platja
en l’etern començar sense fallença,
com va polint els còdols amb el frec,
metamorfosi suau feta amb amor.
I mira
el mar vestit de tan variats colors,
seguint el cel que sempre té al damunt.
I aquell illot, redós de les gavines
que en to festiu cercant alguna menja
fan capbussons al mar que les acull.
Amor,
sé que han passat els anys i, a l’altra riba,
el temporal assetja la travessa.
Pren el vaixell, aquell que no té por
de temporals del nord ni vents del sud,
i, si amb ell véns, recobrarà l’estança
la seva mida exacta.

Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués

He passat a frec… 

He passat a frec de la porta
del jardí on es vells xiprers
s’enfilen, vetllant el vostre son
sense somnis.
He passat a frec de la porta:
era oberta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car em fa mal la vostra pau
tan callada!
Dins d’aquest reialme no hi ha
déus invictes,
ni Orfeu davallant-hi amb sons
inefables en busca de l’amor.
Sé que tot és petit dintre aquest clos
emblanquinat de calç, com les cases
del poble, que us acolliren un dia.
He passat a frec de la porta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car he sentit basarda
sabent-vos tan a prop
i tan lluny, de la vostra
mida
humana.

Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués

Mira’m als ulls

Mira’m als ulls sense por dels espills
que et mostraran el solc per altres mars.
Mira’m als ulls i et parlaran d’aquell
primer llibant que va amarrar la barca.

Un jorn l’abandonàrem, era vella?
Ens envaí nostàlgia d’altres mars,
ens atrapà el vertigen de tempestes.
Sentim dels ports, encara, els drings dels gots
que defugint l’oblit perdien albes.

Mira’m als ulls, veuràs la placidesa
d’aquest retorn al port de la bonança.
Ara refem amb gest molt clar i precís
els vells contorns d’aquesta lluna nova,
que sobre el mar dibuixa finament
el punt exacte on vam deixar la barca.

Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar

A l’estil d’Alberto Caeiro

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l’amor també, igual que elles.
per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d’un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L’estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l’endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s’acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.

Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l’alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d’aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l’alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.

Quima Jaume, Del temps i dels somnis

 No sortirem

No sortirem ja més a navegar
per l’alta mar a on els vaixells naufraguen.
L’hoste del temps dins nostre
ens ha endreçat els estris de palestra.
Hem abaixat les veles per entrar
a recer d’algun port.
No serem més la mar
on tots els vents campegen,
quan es congria el grop.
Si ancorem els neguits,
pesarà la bonança.

Ens hem venut els somnis, oh amor!,
per la calma d’un port.

Quima Jaume, Del temps i dels somnis

Agraïm sincerament a la Rosa Ardid la seva col·laboració en aquest acte celebrat per mantenir viu el record i l’obra poètica de la Quima Jaume.

Volem acabar aquesta publicació amb unes paraules de l’autora de Cadaqués sobre la poesia:

«Jo entenc la poesia com un capbussar-se dintre de l’ànima humana i les seves imatges interiors. Amb aquest procés recuperes els records de l’oblit. Et comuniques a través de la paraula i et serveix per conèixer-te millor. Amb tot, considero la meva poesia com molt comunicativa, m’agrada que digui alguna cosa a qui la llegeix». Quima Jaume

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El proper dimarts 24 de febrer a les 19.30 h, el grup de poesia Reversos té el plaer de convidar-vos a la vetllada poètica “RECORDANT QUIMA JAUME” que es celebrarà a l’Espai VilaWeb. Comptarem amb la participació especial de na Rosa Ardid, especialista en l’obra de Quima Jaume, qui impartirà una conferència sobre la poeta de Cadaqués.

A continuació es farà un recorregut per l’obra de Quima Jaume amb la lectura d’alguns dels seus poemes.

No falteu a la cita!

En el darrer acte d’enguany, celebrat el passat disset de desembre, el nostre grup de poesia ha volgut retre homenatge a la figura i a l’obra del gran poeta provençal, Frederic Mistral, de qui es commemora aquest any el centenari de la seva mort.

En Jaume Figueras i Trull, especialista en la cultura, la literatura i la llengua occitana va impartir la conferència: Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia. 

La xerrada ens va introduir en la vida de Mistral a través d’un recorregut biogràfic molt exhaustiu, i va destacar per l’excels anàlisi de la seva obra literària i de les influències i els vincles que s’establiren amb alguns escriptors dels Països Catalans.

Després de la conferència, vàrem fer un tast de la poesia d’en Mistral: llegírem alguns fragments de la seva obra cabdal: Mireia (els primers versos del Cant I, i Magalí del Cant III), així com del llibre Lou poèma dau Ròse.

EL MAS DELS LLEDONS

Cant una jove de Provença.
En les amors de sa jovença,
a través de la Crau, vers la mar, entre el blat,
del gran Homer infant d’escola,
jo vull seguir-la a ella sola,
ja que, donzella camperola,
son nom, enllà la Crau, no és gaire anomenat.

Enc que en son front només lluïa
la jovenesa, i no tenia
ni diadema d’or ni mantell de domàs,
jo vull que en glòria sia alçada
com una reina, i festejada
per nostra llengua menyspreada.
Cantar vull per vosaltres, pastors i gent de mas.

Déu de ma pàtria! Vós, que un dia
volguéreu nàixer en pastoria,
inflamau ma paraula, donau-me un fort alè!
Vós bé sabeu que entre verdures,
de sol i rou amb banyadures,
quan ja les figues són madures,
ve l’home, i la figuera va a desfruitar de ple.

Mes, sobre el fruit que a l’arbre arranca,
Vós heu posada qualque branca
on l’home afamegat no pugui alçar la mà;
bella tanyada primerenca,
plena de fruita vermellenca
d’una dolçor magdalenenca,
a on l’ocell de l’aire sa fam ve a apaivagar.

Prou jo la veig, a la branqueta,
i sa frescor me fa denteta!…
Prou que veig bellugar als oratjols novells
l’immortal fruit, com una gala!…
Bon Déu amic! Sobre de l’ala
de nostra llengua provençala,
feu que pugui abastar la branca dels ocells!

Mireia, Frederic Mistral
Cant I. Versió de Ma Antònia Salvà (1917)

LO MAS DEI FALABREGAS

Cante una chata de Provènça.
Dins leis amors de sa jovènça,
a travèrs de la Crau, vers la mar, dins lei blats,
umble escolan dau grand Omèra,
ieu la vòle seguir. Come èra
rèn qu’una chata de la tèrra,
enfòra de la Crau se n’es gaire parlat.

Emai son frònt non lusiguèsse
que de joinessa; emai n’aguèsse
ni diadèmas d’òr ni mantèu de Damàs,
vòle qu’en glòria fugue auçada
come una rèina, e careçada
pèr nòsta lenga provençala,
car cantam que pèr vautres, ò pastres e gènt dei mas!

Tu, Senhor Dieu de ma patria,
que nasquères dins la pastrilha,
enfuòca ma paraula e dona-me d’alen!
Lo sabes: entre la verdura,
au solèu em’ai banhaduras,
quand lei figas se fan maduras,
vèn l’òme alobatit desfruchar l’aubre en plen.

Mai sus l’aubre qu’eu espalanca,
Tu totjorn quilhes quauqua branca
onte l’òme abramat non pòsque aussar la man.
Bèla gitela promierenca
e redolènta e vierginenca,
bèla frucha magdalenenca
onte l’aucèu de l’èr se vèn levar la fam.

Ieu la vese, aquela branqueta,
e sa frescor me fai lingueta!
Ieu vese, ai ventolets, bolegar dins lo cèu
sa rama e sa frucha immortala…
Bèu Dieu, Dieu amic, sus leis alas
de nòsta lenga provençala,
fai que pòsque averar la branca deis aucèus!

Mirèlha, Frederic Mistral (1859) Cant I (grafia regularitzada)

EL DRAC

Una d’aquelles nits de calorada,
que fins vos ofegueu sota coberta,
se va aixecâ, i en camisa, a la lluna,
va sortî a prendre l fresc un poc a fòra.
La lluna en tot son ple se la mirava
petiteta, baixant a la ribera
a peu descalç, en lo profon silenci
de la natura immensa i dormidora,
deixant sentir lo ronc seguit del Rose.
En l’herba clarejaven les lluernes;
los rossinyols al lluny, a la perduda,
pel voltant responien-se amorosos;
i el xarroteig de l’aigua corredora
se sentia rialler. La minyoneta
a terra deixa caure sa camisa,
i dins del Rose, ardenta i perucosa,
poc a poquet se fica am mans creuades
sobre sos pits de verge que tremolen.
De fret a la primera esgarrifança
se queda un poc parada i sospirosa;
i llavors gira ls ulls, mig commoguda,
tot al voltant dins la negror llunyana,
on sempre s figurava qu’entre ls arbres
algú se l’espiava tota nua.

[ … ]

I s’enfonsava. Però al veure-s vestida,
fins al cos i més alt que la cintura,
pel mantell ufanós de la riuada,
pensa sols en lo goig de tot son esser
anegat i confós en lo gran Rose.
Sota sos peus l’arena era tant dolça!
Una humitat, una frescor tebiosa
d’un amorós encant la rodejava.
A ran de pell, a flor d’encarnadura,
infantilment, los cargolins de l’ona
li feien mil petons i pessigolles,
tot murmurant-li dolces parauletes
que li daven espasmes de platxeri.
Quan tot d’un cop, dins l’aigua bellugosa
i resplandent sota ls raigs de la lluna,
allà en el fons, extès sobre la molça
d’un jaç esmeragdí, qu’és que va veure?
Un jovenet hermós que li somreia.
Am los contorns d’un déu, blanc com l’evori,
onejava am les ones, i en sa mà fina
hi tenia una flor de jonc selvatge
que presentava a la nineta nua.
I de sa boca fina i tremolosa
sortien mots d’amor o de misteri
que s perdien dins l’aigua, incomprensibles.

Lou poèma dau Ròse (1897), Frederic Mistral
Cant VI, Versió de Josep Soler i Miquel (1897)

Fotografies: Aureli Ruiz

El proper dimecres, 17 de desembre, el grup de poesia Reversos vol retre homenatge a Frederic Mistral (Malhana, Provença, 1830 – 1914) amb motiu del centenari de la seva mort.

Frederic Mistral, escriptor cabdal de la renaixença de la llengua occitana al segle XIX,  rep el Premi Nobel de Literatura el 1904. Mistral és un dels pocs escriptors en una llengua sense estat a qui se li va concedir el Premi Nobel de Literatura ( I. B. Singer, de nacionalitat estatunidenca, rep el guardó en 1978 per la seva obra literària en jiddisch).

Ens plau especialment comptar en aquest acte amb en Jaume Figueras i Trull (Igualada, 1962), un dels màxims especialistes i divulgadors de la cultura, la llengua i la literatura occitana a Catalunya, que impartirà la conferència Mistral: l’home rere la porta. De l’idil·li a l’elegia.

El grup de poesia Reversos va celebrar el passat quatre de novembre un recital de poesia de compromís cívic amb la mirada fita en la consulta del 9N.

La poesia anomenada de realisme social, si els principis polítics o ideològics no li arrabassen la creativitat, la bellesa i l’emoció, com en la selecció que vàrem aplegar, és manté viva en la veu i en l’esperit d’alguns dels nostres poetes més estimats.

Us deixem una petita mostra dels poemes que es varen recitar i una de les peces musicals que ens va acompanyar. Teniu, també, una selecció d’imatges de l’acte.

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d’imatges
i caçador de mots, voldria dir-li:
—fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.
D’un a un els seus sons ara m’arriben
com alts fills de la nit, diamants de l’insomni:
fidelitat us serà demanada
i un cant rebel a tota defallença,
car no hi ha sal per guardar les paraules
sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada, Díptic

DE CÀNTIC EN EL TEMPLE                                                      

 A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.
” Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.
” Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1949)

DIVISA

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Joan Salvat-Papasseit, La gesta dels estels

 Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, L’àmbit de tots els àmbits

Fragment de: Novena elegia, Agustí Bartra (Ecce Homo)                                                              

Parla. Tu ets home.
Un déu tremola en l’aire.

Guiats pel Verb anem vers l’acte lluminós
que en la pau funda l’home en la futura pàtria.
Endevina i basteix! Tot el que és fragmentari
vol unir-se en més vida, i el si obagós tanca
son caos per formar el bategant hereu.
Penetra dins els cors com el cel que amanyaga
amb una gota clara la força d’un gran riu.
Gira el rostre i contempla l’Est de les grises hordes
i de la llum naixent! L’estiu és un tumult
que s’arramada vers l’estació de ferro.
Però greu és la joia, com la divina mar
amb el pit remorós de mites i arxipèlags…

La música no podia faltar en una vetllada de poesia de compromís. Aquí en teniu una mostra del que vàrem sentir:

“Balada a retalls és una cançó escrita l’any 1968, alternant versos propis amb fragments de poemes de Frédéric Mistral, el poeta provençal i premi Nobel de literatura, i de Josep Maria Folch i Torres. En aquells anys (en feia tan sols sis que existia la Cançó) el cantautor era vigilat, sotmès a censura, multat, detingut, prohibit, inclús desterrat. Fins als anys setanta la pressió del públic i les forces vives no els va donar una certa seguretat personal, tot i seguir sotmesos a la censura i la sospita prèvia. Aquesta cançó no la vaig poder cantar en públic durant anys.” Carles Fernández

Qui ens havia de dir que cinquanta anys més tard un poble es conjuraria per sortir al carrer a demanar col·lectivament la independència.

BALADA A RETALLS (COL·LAGE)

Canto amb vosaltres
i per vosaltres però sempre vaig sol.
I quan ens jutgen
tan sols em culpen a mi.

Potser som la rerassaga
d’un vell poble que se’n va,
i si el nostre cant s’apaga 
la nació s’acabarà.

D’una raça que rebrota
potser som els tanys primers.
Potser som la pàtria tota;
potser som sos davanters”.*

Visc amb vosaltres i per vosaltres,
però no en teniu prou.
Gireu l’esquena
a aquell que us prega ajut.

He sentit cantar al poeta
i he recollit el seu cant:
Poble que té ensenya alçada
esdevindrà triomfant”.**

Però tinc por tantes vegades
perquè em trobo sol cantant:
Tantes barreres alçades
són difícils i fan mal.

* Frédéric Mistral: “La Copa”. Trad. de Francesc Matheu.
** Josep Maria Folch i Torres: “D’un himne”.

He perdut mitja vida aprenent certes coses
que cap servei no em fan. Ara sé. Per això
calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,
on vaig exactament. He aprés moltes coses.
He aprés sobretot que vaig. Al dematí
em llavaré la cara i tancaré la porta
i tornaré al camí. Aleshores vosaltres
sereu als vostres llits amb les vostres mullers.
Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré
al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria.

Vicent Andrés Estellés, La clau que obri tots els panys

Hauré d’esperar més; hauré d’esperar més,
i llavors jo seré això només: espera.
No tot s’haurà resolt: arribaré, aleshores,
només a la frontera. A la frontera hi ha
prades, hi ha rierols, i hi ha infants: ho sé bé.
Però hi haurà, aleshores, els tràmits, les instàncies,
els papers, els segells, les preguntes —encara,
i més segles encara. Lluny, esvelta i daurada,
verda i alta, la vall. Els arbres de la Pàtria.

Vicent Andrés Estellés, Llibre d’exilis

El proper dimarts 4 de novembre el grup Reversos celebrarà el recital de poesia cívica “Amb Veu i Vot”; un acte que vol reivindicar el dret d’expressió dels pobles de forma democràtica i pacífica.

Ho farem recordant l’esperit i les veus de poetes com Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Agustí Bartra, Maria Àngels Anglada, entre molts altres.

Direm poesia de compromís moral, polític, històric; bona poesia on l’art i la consciència cívica formen un tot indestriable.

Sou tots convidats a assistir-hi, i a llegir algun poema si us ve de gust!

“Res del món no és estrany a la poesia”  Maria Àngels Anglada

I és just i és bell que l’home sigui lliure, Maria Àngels Anglada, Díptic (1972)

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d’imatges
i caçador de mots, voldria dir-li:
—fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.
D’un a un els seus sons ara m’arriben
com alts fills de la nit, diamants de l’insomni:
fidelitat us serà demanada
i un cant rebel a tota defallença,
car no hi ha sal per guardar les paraules
sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

 Maria Àngels Anglada, Díptic (1972)

Hem triat per a la invitació una de les imatges que formen part de l’exposició “ArtVeuiVot”, actualment en el Museu d’Història de Catalunya, en la qual una vuitantena d’artistes i il·lustradors han donat una obra a favor del dret a decidir.

L’obra triada per a la nostra invitació és de l’artista barceloní Josep Pla-Narbona que reproduïm de forma completa a continuació:

Les imatges que formen part d’aquesta iniciativa poden circular lliurement i poden ser reproduïdes per qui ho desitgi en pro del dret de vot i d’expressió dels pobles. Amb tota seguretat, passat el temps, seran icones dels moments històrics que estem vivint.