LA DESAPARICIÓ AL LLEGIM OKÈ?

Primer de juliol poètic al Llegim Okè? de Ràdio Castellterçol (107.0 FM)

El programa que condueix Pilar Gili ha preparat, amb en Josep Piella, una selecció de poemes que encoratgen i evoquen esperança: poemes de Walt Whitman, Mario Benedetti, William E. Henley i Marianne Williamson.
Fem un breu homenatge a la nostra gent gran amb un poema del propi Piella: “Confesiones”, del poemari “Permiso para vivir”.
En el mateix programa entrevistem Ricard Mirabete que acaba de publicar un nou poemari: La desaparició, a Editorial Tanit. Un llarg poema fragmentat o una sèrie de breus poemes aforístics que funcionen com un conjunt.

ENLLAÇ:  LLEGIM OKÈ?

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a LA DESAPARICIÓ AL LLEGIM OKÈ?

LA DESAPARICIÓ SEGONS TERESA COSTA-GRAMUNT

L’òrgan i el lloc de la visió

Allò que no veiem amb els ulls corporals no existeix? Què és el real i què és l’imaginari? No és la poesia un llenguatge de la transfiguració de la realitat concreta perquè realitat és també el somni i la visió? Totes aquestes preguntes em van sorgint de la lectura de La desaparició (La Garúa Libros-Tanit), de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), un conjunt de poemes en els quals la descripció de la realitat per una banda i la metafísica per l’altra banda, van de la mà.

En la lectura dels poemes de La desaparició, en la qual els òrgans de la vista, els ulls, hi tenen una gran presència, per analogia van sorgint en la ment imatges espontànies que tenen a veure amb com tradicionalment la pintura ha intentat sintetitzar en la figura d’un ull, o de diversos ulls, conceptes tan abstractes com la visió. Dit de manera sintètica: la visió és un fet espiritual. És per aquest motiu que a aquesta lectora li ve a la memòria una il·lustració que el seu autor, l’artista simbolista Odilon Redon, va titular «Visió», en la qual es veu el globus d’un ull enorme situat entre dues columnes com si fos en un temple.

«Si la consciència recorda,/ ens permet deduir que allò vist/ segueix situat en aquell mateix lloc?», escriu Mirabete. Redon fixa el lloc de la visió en la imatge d’un ull, però la iconografia romànica situa la visió en una multiplicitat d’ulls en les ales dels àngels com donant a entenent que aquesta visió és un fet holístic, un fet que arriba a tot arreu, tanmateix com és propi del simbòlic ull dins d’un triangle que tantes vegades hem vist dibuixat per representar la divinitat.

Ulls a les mans, o per tot el cos, o el tercer ull frontal, són imatges pròpies de la cosmovisió hindú per representar el mateix: la visió del que no es veu, però que és: la visió espiritual. «La comprensió de la realitat ens porta a anar més enllà del que es pot veure», escriu Ricard Mirabete en un dels seus aforismes. I ens servim d’imatges metafòriques i simbòliques per descriure no només la visió sinó també el lloc de la visió.

L’art popular, però també l’art culte, han excel·lit en la representació d’aquesta facultat de l’esperit, la visió espiritual, que es troba també en les pintures surrealistes de René Magritte en els nostres temps seculars d’on s’ha foragitat Déu. Però «certes posicions místiques de l’esperit són indestructibles i insubstituïbles; la planificació i mecanització de l’existència només poden fer que exacerbar aquestes arrels, però no pas cremar-les en el seu virginal fervor», escriu Juan-Eduardo Cirlot al seu assaig sobre l’ull en la mitologia i el seu simbolisme.

A través d’aquest ull espiritual veiem com és i també com passa el que per naturalesa és efímer, veiem el que va desapareixent de la vista, d’aquí ve el títol d’aquest llibre de poemes de Ricard Mirabete. «Fotografia amb l’ull i no amb la màquina», escriu el poeta. El que veiem amb aquest ull va més enllà del que en un moment determinat captura la màquina de fotografiar: veiem un paisatge que excedeix els límits de la geografia i dels colors perquè es tracta d’una impressió en l’ànima, d’una percepció que ens connecta amb la realitat ‘altra’ que resulta difícil de descriure si no és a través d’una imatge, ja sigui plàstica o literària, que ens remet a la realitat profunda de «quan l’ull tremola/ i resta inamovible». Una bella i expressiva forma poètica de descriure l’emoció de l’instant de la visió alhora que, amb el mateix sentit subtil, en percebem l’eternitat, tal com ens ho havien dit ja els savis sufís quan afirmaven que «el fet visionari té a veure amb uns nous sentits capaços de veure la terra celeste», i entengui’s terra celeste com la terra espiritual, la terra del nostre interior, la terra de l’ànima.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Eix Diari (10-08-2020)

Enllaç: EIX DIARI

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a LA DESAPARICIÓ SEGONS TERESA COSTA-GRAMUNT

LA DESAPARICIÓ SEGONS PERE JOAN MARTORELL

Una poètica integradora i al mateix temps rupturista

Ressenya de La desaparició (Tanit, 2020), per part del poeta i novel·lista Pere Joan Martorell publicada al diari Ultima Hora, de Mallorca, el diumenge 2 d’agost de 2020.

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a LA DESAPARICIÓ SEGONS PERE JOAN MARTORELL

LA DESAPARICIÓ

Nou llibre! Ja està a la venda a les llibreries dels Països Catalans.

Un llarg poema fragmentat o una sèrie de breus poemes aforístics que funcionen com un conjunt: La desaparició és una qüestió de perspectiva.

Enllaços: 

 

24. La desaparició

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a LA DESAPARICIÓ

ELS FRUITERS EN FLOR

foto: fontdelcargol.cat

Antologia dels poemes que es van llegir a Can Vallerià (Premià de Dalt) l’abril de 2016 per celebrar la Festa del Hanami.

Títol: Els fruiters en flor
Autors: Clara Mir, Ricard Mirabete, Anna García Garay, Carles Duarte i Rafael Vallbona
Pàgines: 42
Preu: Gratuït (descarrega el pdf ↓)
Col·lecció: Llibres mínims de la Font del Cargol, 3

Enllaç:   http://fontdelcargol.cat/gallery/els-fruiters-en-flor/

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ELS FRUITERS EN FLOR

L’hora vermella

 

L’hora vermella

 

el que un sent a la vora
el que escolta de lluny

com s’acosta l’hora vermella
com s’acosta l’hora del son

a l’esquerra, a la dreta
les mateixes raons

creuar la porta estreta
creure’s de metall fos

donant cos a l’hora vermella
donant cos a l’hora del sol

 

text: RICARD MIRABETE YSCLA. Dissabte 21 de març de 2020.

pintura: El Hortelano

Dia Mundial de la Poesia 2020

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a L’hora vermella

MALS PRESAGIS

Mals presagis, era cert, s’endevinaven per al món occidental. Símptomes del nou segle que revifaven les desigualtats del segle precedent. Tot argumentat a escala mundial. El misteriós i tosc Monsier Dijon s’erigia com a cappare del progrés capitalista. Ningú l’ha vist a Ciutat. Ningú sap de les seves gestions empresarials. Els mitjans de comunicació són un braç del seu poder i el seu regne és absolut (per fructífer) i ocult (per endimoniat). Monsier Dijon només ha fet circular una imatge seva. És de quan tenia vint-i-quatre anys i s’havia llicenciat a la Facultat de Sociopatia de París. D’això ja en fa una pila d’anys. La seva riquesa no prové d’empreses privades ni de semiprivades; tampoc encapçala institucions internacionals. Ni organismes públics, ni semipúblics. Monsier Dijon no té pàtria, ni casa, ni banc. Està planificant la propera crisi total des de l’anonimat més indecent. Aquesta tragèdia que vius a la costa occidental, amb aiguats i ventades orientals i d’arreu, d’epidèmies i moltes misèries, és obra seva.

El progrés ha mort. Monsier Dijon és viu.

RICARD MIRABETE YSCLA, Mals presagis (Barcelona, març de 2020)

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a MALS PRESAGIS

RITU BLANC

A casa. Envoltat de mobles i quadres que guarden un secret i moltes utilitats. Res s’allunya de la més estricta quotidianitat. És la llar dels meus primers anys, la casa on he crescut com a individu alienat.

Ésser de carn i ossos, d’ànima i de pensaments blancs. Soc jo.

Els mobles de l’habitació es mouen algunes nits. Canvien d’ordre amb autonomia i sense raó. És casa meva i no hi ha espai per al dubte, o la por, o la desesperació.

El ritu comença com comença el capvespre: una llum difusa, bella, entre el cel i la finestra. Hi entra com una presència habitual, que té una única forma -sempre la mateixa- i una intensitat completa i enlluernadora. La penombra enllaça la celístia amb la fosca de la matinada. L’ull escorxa les paraules per al sacrifici.

Hi ha un llibre en blanc damunt la taula. La radiació freda del silenci interior esculpeix la forma i la intensitat de l’ombra que reflectim al parquet de la cambra.

 

On és el ritual. On és el tast de la pèrdua en els ulls embenats.

 

Parets indivisibles em barren els ulls.

 

Defujo un cel de vidre.

 

Endins del cercle metàl·lic dels ulls -extasiats i opacs com un mirar de neu- hi endevino la nit més enllà de la finestra. Les mans escolten.

Passo de l’abandó a l’evidència invisible dels sentits. La mà assenyala el que no és cap forma.

La mà s’endinsa a la tenebra del cos ajaçat al meu costat i escriu. Penetra els llavis ardents de l’altra, amb els dits, i és paraula de fe de l’altra carn.

Hi ha un llibre escrit damunt el llit. La radiació tèbia del silenci interior esculpeix la forma i la intensitat de l’ombra que reflectim al llit de matrimoni.

 

RICARD MIRABETE YSCLA, Ritu blanc

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a RITU BLANC

ESDEVENIMENT il·lustra una pintura de l’artista abstracte Joan Claret

ESDEVENIMENT  (Edicions 3i4, 2017) il·lustra una pintura de l’artista abstracte Joan Claret al

Muxart Espai d’Art, de Martorell.

 

Deu poemes il·lustren pintures de l’artista abstracte Joan Claret al Muxart Espai d’Art

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ESDEVENIMENT il·lustra una pintura de l’artista abstracte Joan Claret

Ricard Mirabete. Esdevenint reflex de l’esperit

Esdeveniment (Tres i Quatre) és el darrer llibre de poemes de Ricard Mirabete. En el seu pròleg, Vicenç Altaió diu que és un poema líric no-narratiu a mode d’orientació d’aquest treball singular. Teresa Costa-Gramunt en fa la seva lectura a Núvol.

FOTO: ARIANA NALDA

Perquè a Esdeveniment ens trobem amb uns poemes curts, d’un sol vers, o de dos, sense títol, i en efecte ordenats com en un llarg poema. Alguns són poemes-afirmacions com cops de puny: Degradació, o exhortacions: Recorda. O descripcions: Un paisatge dens i orfe. I el lector, la lectora en aquest cas, es va fent una composició de lloc del que pot significar el mot esdevenir del títol després que l’autor l’hagi passat pel sedàs de la desconstrucció per tornar-li a donar un significat nou; o retornar-li la virtut primigènia, ja que les paraules es desgasten, o s’allunyen dels codis establerts perquè cada generació les llegeix a la seva manera. Es tracta de reactivar, com diu Altaió, una provatura nova i retornar la realitat a la ment, o sigui: esdevenir ment     

La matèria prima dels poemes són les paraules, i no pas en la seva estricta materialitat, tot i que el so convidi al joc, al ritme, a la música. Rere les paraules hi ha els noms, i les accions. Així, doncs, rere la paraula esdeveniment hi ha el nom: esdeveniment o acte al qual podem assistir. I el verb, esdeveniment en el sentit d’esdevenir, d’anar-se fent allò que és, tot sent. No són jocs de paraules. Són figures del pensament. És per aquest motiu que tot i la simplicitat amb què es presenten els poemes, el lector ha de fer l’esforç de situar-se en un altre nivell tot i que no s’hagi mogut de lloc perquè és la ment la que viatja, rememora episodis bíblics travessa la serralada sorda. L’autor diu el que diu, però també convida a passar a l’altre costat del mirall d’Alícia. Pot semblar fàcil rememorar episodis bíblics si en tenim memòria, però travessar una serralada sorda ja vol dir una altra cosa, a cada lector una cosa diferent, tot i que podem provar de trobar un significat en la idea de superar una muntanya-símbol d’incomunicació. Tot són provatures, a l’hora de trobar sentits, però ningú no ha dit que s’hagi d’entendre el que s’escriu de manera immediata, cal situar-se davant del vers com davant una pintura, entrar-hi, conversar-hi i arribar a un punt de confluència.

Potser això és esdevenir, ser en aquest moment que flueix i que pot acabar convertint-se en un esdeveniment de les nostres vides, mentre les paraules ens diuen i es gasten pel camí i les hem de tornar a refer. Si més no els poetes les refan, i ens les tornen noves de trinca, com acabades de rentar, i ens recorden que arribares nu/ de preguntes i de complements. Com ens hem complicat la vida, amb vestits i amb sabates que un dia ens van grans i l’altre dia ens van petits mentre passen hores. Mesos. Estacions ella t’escrivia en vers, cosa bella per celebrar.

Recorda, diu Mirabete al final dels seus poemes, i també confiem, dues actituds en els dies que som, en els dies que esdevenim tot sent perquè som éssers en el trajecte de nosaltres mateixos, en el viatge existencial, i les paraules no poden restar mortes, també elles han d’esdevenir ment, o també esdevenir cor, respir, pedres vives, o partícules d’aire bo, quina imatge més bonica de la nostra qualitat humana, i què me’n dieu d’aquesta altra del nou imaginari del poeta Ricard Mirabete: el pur reflex dels dits de l’ànima. Dits espirituals que filen l’esdeveniment dels nostres dies… Sí, així esdevenim reflex de l’esperit que ens anima, o així voldríem esdevenir.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Núvol, el digital de cultura (21/01/2018)

ENLLAÇ:  NÚVOL

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a Ricard Mirabete. Esdevenint reflex de l’esperit