A LA TERRA. 30 POETES PER LA LLIBERTAT

k.malèvitx

1-O 30 poetes per la llibertat

A LA TERRA

Res no declaro sinó que sóc afirmat.
Ni em dol ni vull. Construeixo frases al mar
dictades per algú que llegeix paraules d’altres

transmutades en sang
dels nostres avantpassats.

De tants miratges com d’horitzons en sóc nascut
—visions d’un altre groc, o vermell d’altres ulls—
que ja recordar és oblidar i tota una sola cosa:

vindràs al costat del pres i per fi caurem amb l’aigua
de l’antic torrent que fecundà la nostra presència.

Ricard Mirabete, dins el llibre col·lectiu 1-O 30 poetes per la llibertat (Alella: Vibop edicions, 2018)

Enllaç:

VILAWEB

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a A LA TERRA. 30 POETES PER LA LLIBERTAT

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. PICASSO-PICABIA

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. PICASSO-PICABIA

 

El misteri i l’aparença són posats en qüestió. Un objecte és sempre alguna cosa que percebem o que és susceptible de ser pensat. Amb les Avantguardes europees del començament del segle XX es posa de relleu la contraposició entre el misteri del sagrat i de la transcendència amb el maquinisme de la societat industrial i tecnològica. L’art hi tindrà alguna cosa a dir i a representar. Els pintors cubistes inauguren un art que treballa amb formes pures, sense connotacions religioses; més aviat, el seu referent és una interpretació de la realitat regida per la geometria i la presència del moviment. Així doncs, hi trobem a Braque, Picasso i Picabia, entre altres. En paral·lel, l’Avantguarda russa és també una proposta trencadora i radical per a la pràctica pictòrica d’aquella època, amb les figures de Malèvitx i Ródtxenko. Els pintors avantguardistes professen una mateixa llibertat d’experimentació que es concreta en propostes singulars, que defugen l’assimilació a una sola opció artística, uniformadora o, fins i tot, castradora.

Picasso i Picabia exemplifiquen a la perfecció aquesta situació i aquest distanciament entre els pintors de l’època. Es defugen mútuament ja que l’un a l’altre es poden comprometre o perjudicar. La mostra Picasso-Picabia. La pintura en qüestió, que la Fundació Mapfre exposa a la Casa Garriga Nogués fins el 13 de gener de 2019, planteja què pot fer l’art i com ho ha de fer. Curiosament, els dos pintors sempre tenen com a referent la realitat quotidiana i no pas cap mena de simbolisme religiós. La prova és que els referents principals dels seus quadres són objectes -que són transformats en una altra cosa- o bé retrats humans. Picasso pintarà retrats tota la seva vida. En canvi, Picabia s’inclina en major mesura cap als objectes, tot i que també practica el retrat, amb els motius pictòrics de l’andalusa o les espanyoles. La proposta és clara: davant el qüestionament de la pintura com a forma d’art i de pensament davant la barbàrie que significà la 1a Guerra Mundial, els pintors accentuen la seva orientació pictòrica cap a l’art abstracte. Fins i tot és enlluernador comprovar com Picasso i Picabia poden ser referents per a la proposta molt posterior de l’art matèric d’Antoni Tàpies, per exemple. Cal destacar que Picabia conclou la seva obra amb una sèrie Points (Punts), el 1949, que és una successió de pintures monocromes amb la presència d’uns punts distribuïts als extrems del quadre. Aquest plantejament de la tela com un tauler per a les figures concèntriques (els punts) i com un quadre anterior, Cornély (1922), de Picabia, apunta cap a la diversificació de cercles i traços que se sobreposen a la tela; com tant i de quina manera desenvoluparà Joan Miró al llarg de la seva obra. Picasso també prefigura l’art matèric amb la incrustació al quadre d’objectes i teixits. L’aposta per l’art abstracte i la concepció de la pintura com a objecte visual i no representatiu, sensorial i no simbòlic, va prenent forma fins a la desaparició del referent real/humà en les creacions pictòriques. D’aquesta manera arribem a la proposta més radical, segons el meu parer, que significa la irrupció del suprematisme de Malèvitx: la geometria es menja la realitat i la matemàtica imposa l’ordenament del món per mitjà de les formes geomètriques.

Ricard Mirabete, article publicat a última ronda (21/11/2018)

Enllaç:

LA PINTURA EN QÜESTIÓ. FUNDACIÓ MAPFRE

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a LA PINTURA EN QÜESTIÓ. PICASSO-PICABIA

ENTREVISTA A ONA CULTURAL

Avui al programa @OnaCultural amb la periodista cultural i professora Laura
Clemente hem parlat de la poesia d’Anna Aguilar-Amat, Pau Sif, Jordi Mas i Carles Camps Mundó. De novetats poètiques i de la funció i diversitat d’estils literaris, en concret, d’estils poètics que són tendència avui dia. Són poetes amb moltes coses a dir-vos!

A més, hem comentat l’edició del volum V de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estellés, acabada de publicar a 3i4 i de la qual n’ha tingut cura Jordi Oviedo Seguer.

També hem fet un balanç de la 47a celebració dels Premis Octubre, de València. Premis literaris de referència per als Països Catalans, que organitza i publica l’Editorial 3i4.

No us perdeu el programa!

Enllaç: 

ONA CULTURAL

Enllaç:

EDICIONS 3i4

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ENTREVISTA A ONA CULTURAL

SOTA LA SUPERFÍCIE del MACBA

LUCIO FONTANA 

Concetto spaziale

1957 Pintura Acrílic i pols de marbre sobre tela 74,2 x 61 cm Col·lecció MACBA. Fundació MACBA 0041

 

L’exposició Sota la superfície es podrà veure al MACBA fins el 4 de novembre de 2018. Forma part de la col·lecció pròpia del museu. El punt de partida ens du a una reflexió profunda sobre l’estreta relació de l’art amb la cultura, per mitjà de la matèria com a element simbòlic i com a entitat que confegeix qualsevol creació estètica en les diverses disciplines artístiques. Des de la pintura fins a l’escultura i l’arquitectura. De visita inexcusable: necessària i brillant, com a discurs artístic  i reflexiu. També per la contemplació estètica de cadascuna de les peces.

 

Sota la superfície hi ha la idea. L’origen, l’arrel, que de vegades treu forma a l’exterior i en altres ocasions roman sota l’escorça del sòl. La pell d’una ciutat. La natura indòmita dels camps. Asfalt i mala herba són una segona superfície: colguen les nostres petjades, l’empremta de l’ara. La construcció de formes artificials -maquetes, habitacles, arquitectura- i la proliferació incessant de formes naturals -muntanyes i rius, cràters i vegetació- provenen de la inèrcia del moviment còsmic. L’urbanisme estès de cap a cap de la superfície del planeta terra esdevé ja una forma completa, gairebé orgànica. Amb el benentès que l’ésser humà és una mena de segon transformador de la realitat original, un pintor, un artista, que manipula els elements de la natura. La Geologia i la Biologia són les encarregades d’encapçalar l’assoliment efectiu d’allò comú: el món tal i com l’entenem i el coneixem. A mercè de l’acció omnipotent i regeneradora de la deessa matèria, arribem a un punt sense retorn: el materialisme cultural. La matèria ja per si mateixa esdevé creació “cultural”, “humana”, “bella”. És una massa informe, mal determinada o imprecisa, mal·leable. Com bé fa palès l’obra de Perejaume exposada o, d’una altra manera, les obres d’Antoni Tàpies que hi són presents. Ambdós artistes i creadors, matèrics per excel·lència, i alhora escriptors amb discurs i creació assagística i literària. La matèria de la qual és composta qualsevol obra d’ambdós artistes, i de les altres personalitats del món de l’art internacional que trobem a l’exposició, dona testimoni i fa explícita l’afirmació de la matèria com a forma per si mateixa i és l’ésser humà qui en fa un ús estètic o simbòlic: ja sigui perquè s’apropia del sentit (de la forma creada) o bé perquè l’exposa a la vista del públic, sense cap filtre “artificial” que alteri la matèria original de la qual prové. És una demostració objectiva que allò que interpretem o valorem com a obra d’art no prové de la forma que adopta l’objecte artístic específic (la pintura, l’escultura, l’objecte d’ús comú), que és exposat en un museu, sinó de la mirada individual i subjectiva dels qui el contemplem. Al final de l’exposició hi ha l’apunt infal·lible que rebla la tesi: l’obra Architettuta dello Specchio (1990) de Michelangelo Pistoletto en què presenta un mirall de grans dimensions dividit en quatre parts i emmarcat amb fusta daurada que ens recorda la paradoxa de la superfície reflectant: l’obra som nosaltres quan ocupem l’espai emmarcat del quadre? L’obra és sense que hi hagi cap individu reflectit al mirall?

Ricard Mirabete, article publicat a última ronda el 31/10/2018

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a SOTA LA SUPERFÍCIE del MACBA

La voluntat. L’1 d’Octubre dels poetes

K. Malèvitx

la voluntat

amaga l’enigma social, els diaris, l’alarma.
la voluntat té una veu inconfusible.

mans i peus al terra, abraçats.
tota la nit en blanc i junts, de festa.

no serà debades el silenci d’ara / els carrers seran sempre nostres.

l’arma carregada del poble és l’urna.

amaga l’enigma social, els diaris, l’alarma.
la voluntat té una veu inconfusible.

RICARD MIRABETE, dins el llibre col·lectiu La terra sagna. L’1 d’Octubre dels poetes (Berga: Edicions de L’Albí, 2018)

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a La voluntat. L’1 d’Octubre dels poetes

ESDEVENIMENT il·lustra una pintura de l’artista abstracte Joan Claret

al Muxart Espai d’Art. Martorell

Enllaç:

Deu poemes il·lustren pintures de l’artista abstracte Joan Claret al Muxart Espai d’Art

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ESDEVENIMENT il·lustra una pintura de l’artista abstracte Joan Claret

ESDEVENIMENT, SEGONS JOSEP-RAMON BACH

A propòsit d’ESDEVENIMENT
de RICARD MIRABETE

per JOSEP-RAMON BACH

 

El llibre en la seva configuració amaga una novel·la transparent. Un pas del temps que deixa a consideració dels lectors que el poemari prengui o no la seva forma definitiva. Més que mai, la interpretació personal del llenguatge abstracte, sense concessions melindroses, troba en el decurs del text la seva aventura més significativa.

Esdeveniment va “in crescendo” des d’un llenguatge dispers i provocador fins a l’esplendor de les imatges més agosarades i profundes.

És llibre d’un sol poema. Demana del lector la seva companyia per a fer un recorregut paral·lel i on aprendre mútuament dels avatars del camí. Un joc lúdic i líric, que aporta idees com a comunió entre poesia i pensament. Imatges i reflexions de bracet i plenes d’intuïcions provocatives. Fer en vers allò que el cervell demana. Oblidar-se dels mots superflus, dels girs obscens i de la buidesa ornamentada amb hipocresia. Ser concís, ambiciós, amb l’atreviment pròpia d’una creació sense fissures.

Esdeveniment desfà el llenguatge comú per fugir del temps i del protagonisme excèntric del poetes a l’ús. La seva proposta rau en saber trobar entre la suggestió d’una vida agitada i densa el camí de l’alliberament. La síntesi conté la dosi precisa de verí per encomanar el deliri sense la necessitat d’abusar de les impostures. Els esdeveniments són anònims en tant que són universals.

La primera part d’Esdeveniment és en realitat una proposta de vocabulari, que ens anuncia com serà la naturalesa del poema. A la part final del llibre aquest tempteig confirma la plenitud del llenguatge i el fa seductor, perquè es torna imatge.

El vocabulari no és l’esquelet dels versos, sinó la premonició d’un viatge iniciàtic. Una provocació que vol posar ordre al caos. Que dona forma continuada a un procés tallat que demana la comprensió abans que el plaer de llegir-lo. El lector ha de ser còmplice del poeta amb total impunitat si vol arribar a interpretar el missatge de nàufrag que li arriba a les seves mans en una ampolla nova de trinca. També, podríem dir-ho d’una altra manera. El lector davant l’abstracció del llenguatge poètic es torna caçador d’atmosferes i percep a través d’aquest joc lúcid la magnitud multiplicadora del poema, la seva il·luminada redempció.

Inquietant i pertorbador, Esdeveniment dona un pas de gegant en l’obra sempre nova del seu autor.

                                                                                                                 JOSEP-RAMON BACH

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ESDEVENIMENT, SEGONS JOSEP-RAMON BACH

Ricard Mirabete. Esdevenint reflex de l’esperit

Esdeveniment (Tres i Quatre) és el darrer llibre de poemes de Ricard Mirabete. En el seu pròleg, Vicenç Altaió diu que és un poema líric no-narratiu a mode d’orientació d’aquest treball singular. Teresa Costa-Gramunt en fa la seva lectura a NÚVOL.

Perquè a Esdeveniment ens trobem amb uns poemes curts, d’un sol vers, o de dos, sense títol, i en efecte ordenats com en un llarg poema. Alguns són poemes-afirmacions com cops de puny: Degradació, o exhortacions: Recorda. O descripcions: Un paisatge dens i orfe. I el lector, la lectora en aquest cas, es va fent una composició de lloc del que pot significar el mot esdevenir del títol després que l’autor l’hagi passat pel sedàs de la desconstrucció per tornar-li a donar un significat nou; o retornar-li la virtut primigènia, ja que les paraules es desgasten, o s’allunyen dels codis establerts perquè cada generació les llegeix a la seva manera. Es tracta de reactivar, com diu Altaió, una provatura nova i retornar la realitat a la ment, o sigui: esdevenir ment     

La matèria prima dels poemes són les paraules, i no pas en la seva estricta materialitat, tot i que el so convidi al joc, al ritme, a la música. Rere les paraules hi ha els noms, i les accions. Així, doncs, rere la paraula esdeveniment hi ha el nom: esdeveniment o acte al qual podem assistir. I el verb, esdeveniment en el sentit d’esdevenir, d’anar-se fent allò que és, tot sent. No són jocs de paraules. Són figures del pensament. És per aquest motiu que tot i la simplicitat amb què es presenten els poemes, el lector ha de fer l’esforç de situar-se en un altre nivell tot i que no s’hagi mogut de lloc perquè és la ment la que viatja, rememora episodis bíblics travessa la serralada sorda. L’autor diu el que diu, però també convida a passar a l’altre costat del mirall d’Alícia. Pot semblar fàcil rememorar episodis bíblics si en tenim memòria, però travessar una serralada sorda ja vol dir una altra cosa, a cada lector una cosa diferent, tot i que podem provar de trobar un significat en la idea de superar una muntanya-símbol d’incomunicació. Tot són provatures, a l’hora de trobar sentits, però ningú no ha dit que s’hagi d’entendre el que s’escriu de manera immediata, cal situar-se davant del vers com davant una pintura, entrar-hi, conversar-hi i arribar a un punt de confluència.

Potser això és esdevenir, ser en aquest moment que flueix i que pot acabar convertint-se en un esdeveniment de les nostres vides, mentre les paraules ens diuen i es gasten pel camí i les hem de tornar a refer. Si més no els poetes les refan, i ens les tornen noves de trinca, com acabades de rentar, i ens recorden que arribares nu/ de preguntes i de complements. Com ens hem complicat la vida, amb vestits i amb sabates que un dia ens van grans i l’altre dia ens van petits mentre passen hores. Mesos. Estacions ella t’escrivia en vers, cosa bella per celebrar.

Recorda, diu Mirabete al final dels seus poemes, i també confiem, dues actituds en els dies que som, en els dies que esdevenim tot sent perquè som éssers en el trajecte de nosaltres mateixos, en el viatge existencial, i les paraules no poden restar mortes, també elles han d’esdevenir ment, o també esdevenir cor, respir, pedres vives, o partícules d’aire bo, quina imatge més bonica de la nostra qualitat humana, i què me’n dieu d’aquesta altra del nou imaginari del poeta Ricard Mirabete: el pur reflex dels dits de l’ànima. Dits espirituals que filen l’esdeveniment dels nostres dies… Sí, així esdevenim reflex de l’esperit que ens anima, o així voldríem esdevenir.

                      Teresa Costa-Gramunt, article publicat a NÚVOL (21/01/2018)

NÚVOL

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a Ricard Mirabete. Esdevenint reflex de l’esperit

«La llengua romandrà, però allò que li dóna sentit són els parlants»

Ricard Mirabete
ENTREVISTA a EL TEMPS

El poeta i crític literari Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), desenvolupa un nou exercici de tensió lírica i conceptual en ‘Esdeveniment, un poemari de vocació enigmàtica i filosòfica que desplega al llarg dels seus versos eixuts i tallants tota una cosmovisió sobre el llenguatge, el discurs poètic i el futur de la llengua.

 Fotografia de Carles Mercader

Vostè és un autor que espaia les publicacions, que selecciona bastant el què i el com. Fent broma amb el títol, cada llibre de Ricard Mirabete és tot un esdeveniment.

Bé, un esdeveniment petit. Sí que hi ha una intencionalitat del què i el com, una reflexió prèvia sobre què em proposo fer i no repetir-me. I, per tant, sí que adequo bastant el contingut a la forma per crear una intensitat lírica. En alguns llibres ha pesat el tema i en altres la forma, la disposició del poema. En aquest cas he intentat fer un poema llarg però que no fos narratiu.

No és narratiu però hi ha un pes del concepte, de construcció al voltant dels límits del llenguatge i la seua relació amb l’Esdeveniment.

Sí. Hi ha una reflexió lingüística sobre les paraules intentant partir de la premissa que el llenguatge crea el món. Això és un tòpic, però el porto a l’extrem per forçar-lo al màxim i que serveixi per explicar-se un mateix. Que el discurs líric sigui també una mena d’experiència. Aquí entraria la concepció filosòfica d’esdeveniment, fer real l’experiència lingüística.

El primer bloc, “Paraules”, és esquemàtic des del punt de vista estilístic. “Més Miró que Dalí” diu Vicenç Altaió a la introducció. 

Sí, sí. Personalment, Miró m’agrada molt i Dalí m’agrada poc. La disposició de les paraules a la pàgina pot crear un efecte com el que busca Miró, de diferents tonalitats i intensitats. En aquest cas, en comptes de colors utilitzo paraules, sovint amb una certa repetició. El començament és més dens, perquè és una reflexió lingüística. En la segona part intento introduir les “aparences” i després les “presències”, perquè les paraules acaben dotades de vida, d’experiència interna.

M’encurioseixen de “Paraules” els tancaments de pàgina repetint els conceptes “recorda” i “confiem”, la contraposició del passat i un futur esperançat.

És un recurs per mantenir una continuïtat i una tensió. I perquè les dues accions parteixen d’un present: recordem el passat des del present i “confiem” és també una forma de present que s’allarga fins al futur.

En “Aparences” hi ha uns versos que diuen: “Prou d’excuses d’or i gramàtica perquè / la parla perviu després d’una llengua”. I rebla: “Perviu en les aparences”.

És una confiança envers el futur. La gramàtica i els textos escrits queden registrats però confiem que pervisqui la parla, que després de nosaltres la gent continuï parlant aquesta llengua i fent créixer el llenguatge. És transcendir una mica això de “que no desaparegui la llengua”: el que és important és que no desapareguin els catalans. I amb això incloc els Països Catalans. La llengua romandrà, serà a les biblioteques, però el que li dóna sentit és que hi hagi parlants.

Aquest èmfasi en la parla no és habitual en els lletraferits.

En el fons, hi ha una intencionalitat d’incidir en la societat, modestament, que el discurs poètic serveixi com un posicionament vital i social. El discurs líric ha de ser també un esdeveniment social, que el llibre vagi més enllà de la seva publicació.

El poemari acaba amb un enigmàtic: “Tota evocació és paisatge fals”.

Era una manera de decantar-me més pel “confiem” que no pas pel “recorda”, perquè el que fa viu un esdeveniment és que ho visquem en present.

La “Nota de l’autor” final no cau en la por dels poetes de no ser entesos. És un poema en prosa que conserva el misteri i que té una càrrega lírica potent.

Gràcies. Em va sortir natural, com si m’hagués faltat d’expressar alguna cosa després d’aquest final tan enigmàtic i conclusiu. El lloc on havia arribat després d’escriure el llibre.

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a «La llengua romandrà, però allò que li dóna sentit són els parlants»

RADICALS I LLIURES

Radicals i lliures
Els poetes Ricard Mirabete i Vicenç Altaió presenten els seus nous llibres, publicats per Tres i Quatre, i amb un diàleg establert a través dels pròlegs

Ricard Mirabete i Vicenç Altaió en la presentació a la Fundació Tàpies davant més de 300 persones Foto: ARXIU ALTAIÓ

DAVID CASTILLO – BARCELONA

Mirabete i Altaió es fusionen en dos pròlegs i “un món mental compartit”

Acompanyo el meu vell amic Josep Maria Sala-Valldaura fins a casa del poeta Vicenç Altaió, al carrer Ample. Es diu que al mateix bloc havia viscut el llegendari anarquista Bonaventura Durruti, però aquí totes les armes són artístiques. Amb Sala-Valldaura estan enllestint una nova antologia de la poesia catalana, gairebé quaranta anys després de la influentLes darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), que va crear un mapa de tot el que va passar durant l’eclosió de la nostra poesia dels anys setanta. La casa d’Altaió és com la que va descriure André Breton de la d’Yves Tanguy, un museu surrealista càlid i elegant, ple de vida i racons. El poeta ens obre amb un davantal i cuina en dues olles grans els ingredients de les sopes que prendran amb el seu vell soci: tot natural, poca sal i molt d’amor.

Vinc a interrogar-lo sobre la publicació conjunta de dos llibres editats per la valenciana Tres i Quatre, Esdeveniment, de Ricard Mirabete, amb pròleg d’Altaió; i Radicals lliures, del mateix Altaió amb pròleg de Mirabete. Un diàleg entre poetes, que Altaió ha establert amb molts artistes plàstics i que és un pas més en la seva obra literària, sovint eclipsada pel seu tenaç activisme cultural i per la seva generositat sense límits. Li pregunto per temes escabrosos, per la decadència i desastre de Santa Mònica, que la conselleria de Cultura ha anat desubicant. Elegantment em diu que la realitat és a la vista i evita pronunciar-se sobre el futur del que va ser un dels eixos més dinàmics de la cultura catalana, comandat per Altaió i per altres dels seus companys oblidats.

Em situo davant el pròleg d’Altaió sobre el llibre de Mirabete. Té cinc parts, la tercera és d’un laconisme revelador: “Un món mental compartit.” Esdeveniment en un llarg poema “líric no-narratiu” a partir de flaixos aforístics: “Estranya llengua és la que no conté el llenguatge de tots.” Tant el pròleg com els poemes denoten la saviesa d’una de les veus noves d’una generació poc reconeguda.

Per la seva part, Mirabete diu sobre Radicals lliures d’Altaió que “cada poema és un dispositiu lingüístic que ateny la realitat que no ha estat definida encara, que no roman constreta a cap axioma d’imposició racionalista; sempre transfigurada per l’acció de pensar i de fer, d’escriure”. Un dels poemes ho diu tot: “La idea fonamental d’un vast programa seria la de tornar les cases a formes de llibres: estructures plegables, espais organitzats i impressió en blanc.” Com el pis que m’envolta.

DAVID CASTILLO, article publicat a EL PUNT AVUI (2 de gener de 2018)

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a RADICALS I LLIURES