Ricard Mirabete. Esdevenint reflex de l’esperit

Esdeveniment (Tres i Quatre) és el darrer llibre de poemes de Ricard Mirabete. En el seu pròleg, Vicenç Altaió diu que és un poema líric no-narratiu a mode d’orientació d’aquest treball singular. Teresa Costa-Gramunt en fa la seva lectura a NÚVOL.

Perquè a Esdeveniment ens trobem amb uns poemes curts, d’un sol vers, o de dos, sense títol, i en efecte ordenats com en un llarg poema. Alguns són poemes-afirmacions com cops de puny: Degradació, o exhortacions: Recorda. O descripcions: Un paisatge dens i orfe. I el lector, la lectora en aquest cas, es va fent una composició de lloc del que pot significar el mot esdevenir del títol després que l’autor l’hagi passat pel sedàs de la desconstrucció per tornar-li a donar un significat nou; o retornar-li la virtut primigènia, ja que les paraules es desgasten, o s’allunyen dels codis establerts perquè cada generació les llegeix a la seva manera. Es tracta de reactivar, com diu Altaió, una provatura nova i retornar la realitat a la ment, o sigui: esdevenir ment     

La matèria prima dels poemes són les paraules, i no pas en la seva estricta materialitat, tot i que el so convidi al joc, al ritme, a la música. Rere les paraules hi ha els noms, i les accions. Així, doncs, rere la paraula esdeveniment hi ha el nom: esdeveniment o acte al qual podem assistir. I el verb, esdeveniment en el sentit d’esdevenir, d’anar-se fent allò que és, tot sent. No són jocs de paraules. Són figures del pensament. És per aquest motiu que tot i la simplicitat amb què es presenten els poemes, el lector ha de fer l’esforç de situar-se en un altre nivell tot i que no s’hagi mogut de lloc perquè és la ment la que viatja, rememora episodis bíblics travessa la serralada sorda. L’autor diu el que diu, però també convida a passar a l’altre costat del mirall d’Alícia. Pot semblar fàcil rememorar episodis bíblics si en tenim memòria, però travessar una serralada sorda ja vol dir una altra cosa, a cada lector una cosa diferent, tot i que podem provar de trobar un significat en la idea de superar una muntanya-símbol d’incomunicació. Tot són provatures, a l’hora de trobar sentits, però ningú no ha dit que s’hagi d’entendre el que s’escriu de manera immediata, cal situar-se davant del vers com davant una pintura, entrar-hi, conversar-hi i arribar a un punt de confluència.

Potser això és esdevenir, ser en aquest moment que flueix i que pot acabar convertint-se en un esdeveniment de les nostres vides, mentre les paraules ens diuen i es gasten pel camí i les hem de tornar a refer. Si més no els poetes les refan, i ens les tornen noves de trinca, com acabades de rentar, i ens recorden que arribares nu/ de preguntes i de complements. Com ens hem complicat la vida, amb vestits i amb sabates que un dia ens van grans i l’altre dia ens van petits mentre passen hores. Mesos. Estacions ella t’escrivia en vers, cosa bella per celebrar.

Recorda, diu Mirabete al final dels seus poemes, i també confiem, dues actituds en els dies que som, en els dies que esdevenim tot sent perquè som éssers en el trajecte de nosaltres mateixos, en el viatge existencial, i les paraules no poden restar mortes, també elles han d’esdevenir ment, o també esdevenir cor, respir, pedres vives, o partícules d’aire bo, quina imatge més bonica de la nostra qualitat humana, i què me’n dieu d’aquesta altra del nou imaginari del poeta Ricard Mirabete: el pur reflex dels dits de l’ànima. Dits espirituals que filen l’esdeveniment dels nostres dies… Sí, així esdevenim reflex de l’esperit que ens anima, o així voldríem esdevenir.

                      Teresa Costa-Gramunt, article publicat a NÚVOL (21/01/2018)

NÚVOL

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a Ricard Mirabete. Esdevenint reflex de l’esperit

«La llengua romandrà, però allò que li dóna sentit són els parlants»

Ricard Mirabete
ENTREVISTA a EL TEMPS

El poeta i crític literari Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), desenvolupa un nou exercici de tensió lírica i conceptual en ‘Esdeveniment, un poemari de vocació enigmàtica i filosòfica que desplega al llarg dels seus versos eixuts i tallants tota una cosmovisió sobre el llenguatge, el discurs poètic i el futur de la llengua.

 Fotografia de Carles Mercader

Vostè és un autor que espaia les publicacions, que selecciona bastant el què i el com. Fent broma amb el títol, cada llibre de Ricard Mirabete és tot un esdeveniment.

Bé, un esdeveniment petit. Sí que hi ha una intencionalitat del què i el com, una reflexió prèvia sobre què em proposo fer i no repetir-me. I, per tant, sí que adequo bastant el contingut a la forma per crear una intensitat lírica. En alguns llibres ha pesat el tema i en altres la forma, la disposició del poema. En aquest cas he intentat fer un poema llarg però que no fos narratiu.

No és narratiu però hi ha un pes del concepte, de construcció al voltant dels límits del llenguatge i la seua relació amb l’Esdeveniment.

Sí. Hi ha una reflexió lingüística sobre les paraules intentant partir de la premissa que el llenguatge crea el món. Això és un tòpic, però el porto a l’extrem per forçar-lo al màxim i que serveixi per explicar-se un mateix. Que el discurs líric sigui també una mena d’experiència. Aquí entraria la concepció filosòfica d’esdeveniment, fer real l’experiència lingüística.

El primer bloc, “Paraules”, és esquemàtic des del punt de vista estilístic. “Més Miró que Dalí” diu Vicenç Altaió a la introducció. 

Sí, sí. Personalment, Miró m’agrada molt i Dalí m’agrada poc. La disposició de les paraules a la pàgina pot crear un efecte com el que busca Miró, de diferents tonalitats i intensitats. En aquest cas, en comptes de colors utilitzo paraules, sovint amb una certa repetició. El començament és més dens, perquè és una reflexió lingüística. En la segona part intento introduir les “aparences” i després les “presències”, perquè les paraules acaben dotades de vida, d’experiència interna.

M’encurioseixen de “Paraules” els tancaments de pàgina repetint els conceptes “recorda” i “confiem”, la contraposició del passat i un futur esperançat.

És un recurs per mantenir una continuïtat i una tensió. I perquè les dues accions parteixen d’un present: recordem el passat des del present i “confiem” és també una forma de present que s’allarga fins al futur.

En “Aparences” hi ha uns versos que diuen: “Prou d’excuses d’or i gramàtica perquè / la parla perviu després d’una llengua”. I rebla: “Perviu en les aparences”.

És una confiança envers el futur. La gramàtica i els textos escrits queden registrats però confiem que pervisqui la parla, que després de nosaltres la gent continuï parlant aquesta llengua i fent créixer el llenguatge. És transcendir una mica això de “que no desaparegui la llengua”: el que és important és que no desapareguin els catalans. I amb això incloc els Països Catalans. La llengua romandrà, serà a les biblioteques, però el que li dóna sentit és que hi hagi parlants.

Aquest èmfasi en la parla no és habitual en els lletraferits.

En el fons, hi ha una intencionalitat d’incidir en la societat, modestament, que el discurs poètic serveixi com un posicionament vital i social. El discurs líric ha de ser també un esdeveniment social, que el llibre vagi més enllà de la seva publicació.

El poemari acaba amb un enigmàtic: “Tota evocació és paisatge fals”.

Era una manera de decantar-me més pel “confiem” que no pas pel “recorda”, perquè el que fa viu un esdeveniment és que ho visquem en present.

La “Nota de l’autor” final no cau en la por dels poetes de no ser entesos. És un poema en prosa que conserva el misteri i que té una càrrega lírica potent.

Gràcies. Em va sortir natural, com si m’hagués faltat d’expressar alguna cosa després d’aquest final tan enigmàtic i conclusiu. El lloc on havia arribat després d’escriure el llibre.

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a «La llengua romandrà, però allò que li dóna sentit són els parlants»

RADICALS I LLIURES

Radicals i lliures
Els poetes Ricard Mirabete i Vicenç Altaió presenten els seus nous llibres, publicats per Tres i Quatre, i amb un diàleg establert a través dels pròlegs

Ricard Mirabete i Vicenç Altaió en la presentació a la Fundació Tàpies davant més de 300 persones Foto: ARXIU ALTAIÓ

DAVID CASTILLO – BARCELONA

Mirabete i Altaió es fusionen en dos pròlegs i “un món mental compartit”

Acompanyo el meu vell amic Josep Maria Sala-Valldaura fins a casa del poeta Vicenç Altaió, al carrer Ample. Es diu que al mateix bloc havia viscut el llegendari anarquista Bonaventura Durruti, però aquí totes les armes són artístiques. Amb Sala-Valldaura estan enllestint una nova antologia de la poesia catalana, gairebé quaranta anys després de la influentLes darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), que va crear un mapa de tot el que va passar durant l’eclosió de la nostra poesia dels anys setanta. La casa d’Altaió és com la que va descriure André Breton de la d’Yves Tanguy, un museu surrealista càlid i elegant, ple de vida i racons. El poeta ens obre amb un davantal i cuina en dues olles grans els ingredients de les sopes que prendran amb el seu vell soci: tot natural, poca sal i molt d’amor.

Vinc a interrogar-lo sobre la publicació conjunta de dos llibres editats per la valenciana Tres i Quatre, Esdeveniment, de Ricard Mirabete, amb pròleg d’Altaió; i Radicals lliures, del mateix Altaió amb pròleg de Mirabete. Un diàleg entre poetes, que Altaió ha establert amb molts artistes plàstics i que és un pas més en la seva obra literària, sovint eclipsada pel seu tenaç activisme cultural i per la seva generositat sense límits. Li pregunto per temes escabrosos, per la decadència i desastre de Santa Mònica, que la conselleria de Cultura ha anat desubicant. Elegantment em diu que la realitat és a la vista i evita pronunciar-se sobre el futur del que va ser un dels eixos més dinàmics de la cultura catalana, comandat per Altaió i per altres dels seus companys oblidats.

Em situo davant el pròleg d’Altaió sobre el llibre de Mirabete. Té cinc parts, la tercera és d’un laconisme revelador: “Un món mental compartit.” Esdeveniment en un llarg poema “líric no-narratiu” a partir de flaixos aforístics: “Estranya llengua és la que no conté el llenguatge de tots.” Tant el pròleg com els poemes denoten la saviesa d’una de les veus noves d’una generació poc reconeguda.

Per la seva part, Mirabete diu sobre Radicals lliures d’Altaió que “cada poema és un dispositiu lingüístic que ateny la realitat que no ha estat definida encara, que no roman constreta a cap axioma d’imposició racionalista; sempre transfigurada per l’acció de pensar i de fer, d’escriure”. Un dels poemes ho diu tot: “La idea fonamental d’un vast programa seria la de tornar les cases a formes de llibres: estructures plegables, espais organitzats i impressió en blanc.” Com el pis que m’envolta.

DAVID CASTILLO, article publicat a EL PUNT AVUI (2 de gener de 2018)

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a RADICALS I LLIURES

ESDEVENIMENT al 4LLETRES

Felicitar a en Ricard Mirabete pel seu últim poemari Esdeveniment (3i4, 2017),  que amb els seus poemes ens ha regalat un espai on ser més enllà de nosaltres mateixos. I ho ha fet cercant l’essència, despullant cos i ment, que només restés poesia. Aleshores l’esdeveniment. Com diu Vicenç Altaió en el pròleg: la poesia és el lloc ideal per l’esdeveniment.

Les representacions mentals tenen la capacitat d’iniciar l’acció. Creiem alguna cosa, la imaginem, i aleshores esdevenim. El poemari ens qüestiona la capacitat comunicativa del llenguatge per assolir ser esdeveniment. A través dels seu discurs poètic Mirabete desfà analíticament els conceptes que componen els poemes. En fer-ho permet diverses lectures i posa de manifest que sovint la claredat d’un text no és sovint tan certa. Tot és susceptible de recordar.

Mentre
la petja dels dits
fulgeix.

Recorda.

Crec que és un llibre de poemes que et fa còmplice, que reflexiona filosòficament sobre la conducta humana i la capacitat de construir i desconstruir del llenguatge.
Acceptació i transcendència. Allò immòbil és l’home.

MARTA PÉREZ i SIERRA, al blog literari 4lletres.

Enllaç:

“Esdeveniment” de Ricard Mirabete

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ESDEVENIMENT al 4LLETRES

PROCLAMES DE LLIBERTAT. POEMA

 

Res no declaro sinó que sóc afirmat.
Ni em dol ni vull. Construeixo frases al mar
dictades per algú que llegeix paraules d’altres

transmutades en sang
dels nostres avantpassats.

De tants miratges com d’horitzons en sóc nascut
—visions d’un altre groc, o vermell d’altres ulls—
que ja recordar és oblidar i tota una sola cosa:

vindràs al costat del pres i per fi caurem amb l’aigua
de l’antic torrent que fecundà la nostra presència.

A la terra”
poema de RICARD MIRABETE publicat a Vilaweb.

Enllaç:

VILAWEB

Publicat dins de General | Comentaris tancats a PROCLAMES DE LLIBERTAT. POEMA

ESDEVENIMENT A LA TÀPIES

Dimarts 28 de novembre, 19 h

Presentació dels llibres de poemes Radicals lliures, de Vicenç Altaió, i Esdeveniment, de Ricard Mirabete

Més INFO:

FUNDACIÓ TÀPIES

 

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ESDEVENIMENT A LA TÀPIES

CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS ISABEL ORTEGA RION I DAVID MADUEÑO SENTÍS

La certesa del poeta

L’empremta de la producció poètica depèn, en gran mesura, de la personalitat que la gesta: n’hi ha que, incontinents, necessiten vessar-la i publicar-la en grans quantitats, un riu cabalós que, si la brillantor acompanya, ens oferirà grans moments en forma de revolts i meandres on recrear-se. En canvi, d’altres més consirosos i perfeccionistes, necessiten de la reformulació i la reelaboració constant del material germinat, també abundós, però que prefereixen macerar amb temps i destil·lar-ne aquell licor més concentrat, més autèntic. Per això, el lapse entre un llibre i un altre —més enllà de la idiosincràsia del mercat, en què de vegades costa trobar editor i explica certs hiats temporals— pot dilatar-se més de dos anys.

Amb el poeta Ricard Mirabete observem aquesta lenta evolució. I tanmateix, els sis llibres en solitari —De Penitents a Desemparats és escrit a quatre mans amb David Caño— amb què contempla aquests darrers divuit anys són motiu de celebració: ens trobem amb el poeta més sòlid, ambiciós i resolut de la seva generació. Excel·lent coneixedor de la tradició, amb habilitat per emprar els recursos poètics segons les seves necessitats expressives, intuïtiu però sabedor de cap a on vol fer discórrer la seva poètica: sens dubte, els llibres de Ricard Mirabete resisteixen el pas del temps, no tenen pèrdua i signifiquen una singladura particular, honesta i reeixida dins el saturat panorama de la poesia catalana actual.

Per celebrar-ho, farem una petita repassada al recorregut literari de Mirabete per, finalment, desembocar en la lectura del seu darrer treball, Cel estàtic d’elevadors (2016, editorial Gregal), realitzada per una d’aquelles escriptores que injustament ocupen un discret lloc dins el panorama literari català. És el que pensa qui descobreix llibres tan notables com Runa plena o Medusa, d’Isabel Ortega Rion (Tarragona, 1955), a qui algun dia hem de dedicar unes pàgines per descobrir-la. De moment, ens ofereix les seves encertades reflexions com a lectora, que ens ajudaran a endinsar-nos millor en el darrer treball de Mirabete. Però, abans, fem una mirada retrospectiva als treballs anteriors del poeta barceloní.

De la muntanya al cel

És un lloc comú afirmar que Ricard Mirabete té una primera etapa creativa, formada pel debut d’Última ronda (1999, Premi Amadeu Oller), La gran baixada(2004) i Les ciutats ocasionals (2009), en què la ciutat postmoderna és el teló de fons d’uns versos sospesats, que amaguen molta densitat de pensament mentre transcorren enmig de l’asfalt i la solitud. Tanmateix, Radar (2012) marca un primer punt d’inflexió, en què Vic, ciutat a mig camí de l’urbs i de la ruralia, esdevé un creuament cap a nous horitzons, on l’autor es deixa il·luminar per una llum nova, nascuda d’assumir les pròpies limitacions: «Tot en mi és tan sols un raig / que passa, que crema, que lluu», diuen dos dels versos més poderosos i memorables que ha escrit el poeta. De fons, però, roman el desconcert de l’ésser davant un món que no entén, perquè els paràmetres segons es mira i se’l mira (la cultura, la poesia, la sensibilitat i el raonament) no li serveixen per aprehendre’l. Per això cada vegada marxarà més enllà, cap a la natura, cap a la tradició, cap a la puresa, a la recerca d’aquesta il·luminació besllumada: Nuclear (2015) n’és la primera passa. Per primer cop, la muntanya i la seva còrpora pesant treu el cap en la seva poesia, i el poeta decideix acostar-s’hi, ascendir-hi, buscar-hi els cels. Un cel que segueix mirant-se en contrast amb una realitat fugissera, però que permet els elevadors per atansar-s’hi: Cel estàtic d’elevadors (2016) no només segueix amb aquest joc que permet múltiples interpretacions, sinó que esdevé la culminació del procés que l’ha dut fins aquí, fins a lligar tradició i modernitat, classicisme i avantguarda, passió i raó. Les pulsions hi són, però el lector ha d’aprendre a llegir Mirabete tal com ell ha hagut d’aprendre a descriure la realitat. És, sens dubte, el resultat d’un treball exigent i perfeccionista que, ara sí, a continuació ens descriurà la poeta Isabel Ortega.

Cel estàtic d’elevadors o la recerca de l’absolut (per Isabel Ortega Rion)

Amb Cel estàtic d’elevadors, Ricard Mirabete rebla el seu gir cap a una poesia cada cop més essencialista, com ja es feia palès a Nuclear, en què la temàtica s’allunyava de l’espai urbà dels llibres anteriors per cercar, en la naturalesa, raons i raonaments sobre el sentit i el sentiment de viure.

El títol mateix és un crit heterodox contra la societat postindustrial, contra la liquiditat de les relacions, contra la deshumanització a què està abocat Occident. Un crit, però, que busca resposta: ¿El cel, la natura, és allò que roman estàtic malgrat la maquinària tecnològica que hi exerceix una certa violència? I encara més: ¿És possible accedir a un absolut que ens permeti copsar la permanència enmig del vaivé de la vida? És una pregunta que es va desenvolupant al llarg del recull a partir de les cites inicials dels poetes Josep-Ramon Bach, Lluís Calvo i Vicenç Altaió, tres representants d’un trencament conceptual de la poesia i que sostenen un diàleg obert amb diferents manifestacions de l’art, especialment amb la pintura.

Les tres parts en què està estructurat el llibre —«Parade amoureuse», «Que se m’alça la sang» i «Tot ressonava cec»— són diferents maneres d’acostar-se al dirdesprés dels intents de les avantguardes i de la postmodernitat, tot cercant, en l’estructura més clàssica de la poesia —la rima, el decasíl·lab, el sonet…—, una expressió que obri noves possibilitats de comprensió del món.

La primera part, «Parade Amoureuse», iniciada amb el poema que dona títol a la secció, la referència al quadre dadaista de Francis Picabia de 1917 permet la reflexió sobre la contraposició art-natura («fuetada d’art contra natura, / cel estàtic d’elevadors») i, de pas, també la contraposició art-amor. L’amor, representat amb el nom de Dolç —Dolça, més endavant— o Àndria, és el contrapunt líric a la mecanització de les relacions humanes; però, d’altra banda, també és una mostra de relació falsa, artificiosa, per dues raons: si aquests noms es prenen com un senyal a la manera trobadoresca, cauen en l’estereotip ja que queden encotillats per la forma, com passava en molts dels poemes de la tradició medieval; si, en canvi, pretenen ser un nom genèric de la persona estimada, la individualitat queda desdibuixada a favor de la generalització, de manera que el que es mostra és l’artificiositat de la relació. Per això crec que Mirabete, a Cel estàtic d’elevadors, més que amb un amor concret, dialoga amb un amor desvinculat de la realitat immediata per donar-li la categoria d’essència, com ho fa també, alhora, amb la naturalesa; una mostra en són alguns versos del magnífic poema «Palau del cos encès»:

 

Sóc tu quan transmutes la meravella
en cendra, i el bes, en cim profanat.
(…)
Després de la nit i l’ombra del bes
he vist la teva cintura coronada
pel cel immens —palau del cos encès—
entre geometria d’ales arborada.

 

En aquesta primera secció, s’hi veu la concentració d’imatges en què la natura, la paraula i l’amor formen un collage agermanat amb l’estructura clàssica dels poemes. Les al·lusions als elements de la tecnologia (les grues de les constructores, la kodak…) o de la cultura actual (la candy girl producte del manga) s’entrellacen amb el paisatge marí o el muntanyenc (el Montsant) mitjançant sonets o poemes rimats —la rima mai no és obstacle sinó acompanyament en aquest volgut acoblament del vell i el nou—. Absència de verbs, en els poemes, on el jo es retira per deixar pas a la contemplació i al joc lliure d’associacions. I l’amor, sacralitzat en l’església romànica, en la cartoixa de Scala Dei —amb tot el valor simbòlic de la muntanya—, en l’«Ull cru» que segella les absoltes d’Occident o en les salmòdies que representen l’origen de la contemplació de l’Univers.

El joc constant de llum i ombra, la contraposició geomètrica del cim i de l’abisme permeten recompondre una mirada inestable que va de la mudesa a la parla o viceversa:

 

Som un desert de sal d’aus fugitives.
Som l’espai del mot i mudesa estàtica.
Dins oceans distreus la nit quan arribes:
amb tu sense mi som natura erràtica.

 

El que ressona a la segona secció del recull —«Que se m’alça la sang»— més que la parla és el crit. Es tracta de poemes sense connectors —tret del punt—, sense majúscules. Semblen els més dadaistes pel que fa a la forma —tot i que la rima continua sent-hi present en molts— i els més crítics socialment: són un crit contra l’Occident ferit de mort per relacions humanes enverinades; un crit sagnant de víctima sacrificial —per això està barrejat amb al·lusions religioses—, adreçat a un absolut absent.

Aquesta segona secció és on es manifesta més l’actitud postmodernista de Mirabete, l’escepticisme amb què es distancia d’alguns «valors» occidentals, el qüestionament de les veritats absolutes, tant polítiques com filosòfiques. Ara bé, la recerca hi és constant: recerca d’una veu pròpia, recerca de fonamentació intel·lectual i recerca, com s’ha esmentat anteriorment, d’un absolut estàtic que es plantejarà obertament a l’últim poema del llibre.

La relació amorosa, amb les contradiccions que comporta el desencís, l’enyor, la pèrdua o l’assoliment sexual, vinculades a l’experiència religiosa, confereixen un seguit de bells oxímorons que doten els poemes de força plàstica, com ara en el poema «Que se m’alça la sang»: «que se’m caigué amunt», «per sempre mai encara»…, o les «parpelles immutables» de «Columna, substantiu», o bé un joc de contrastos molt interessant, com ara a «Bohèmia monàstica» (un altre oxímoron), en què vetes i fils s’entrellacen amb la intel·ligència artificial o la creu cristiana amb la bohèmia irreverent. També hi trobem ironia, especialment en els títols «Tot allò racional és real» o en «No hi ha desordre», que contradiuen el desconcert i el desordre mental del desencís amorós.

Hi ha moltes picades d’ullet a referents de la nostra cultura: a Josep Carner, amb els «porus saborosos» o els «buits saborosos», a les lletres de batalla dels cavallers medievals, o al llibre d’hores dels segles XIV-XVI, que procurava una relació personal i íntima amb la divinitat. I és que Mirabete també juga a deixar-nos pinzellades de pistes culturals perquè les hi trobem: la seva poesia demana una lectura còmplice, activa.

La tercera secció, encapçalada per una bella sinestèsia, «Tot ressonava cec», esdevé el zenit de la manifestació lírica del llibre. Els plantejaments de les parts anteriors es reprenen a un nivell més abstracte. Així, la idea de sacrifici i de sacralització de l’amor, a «Sang quiescent» o a «Solstici dels prats»; la constatació de pertànyer a una generació que enceta un nou gir en el fluir de la cultura, a «Palimpsest o lluminària del símbol en el somni»: «Perquè som el tomb i la cultura / com hereus de la lubricitat del mudament / som els orfes de costums mediterranis…»; l’afirmació de l’existència mitjançant la inspiració poètica, a «L’ull cec», poema magnífic el títol del qual reprèn el sintagma d’un dels versos de «L’ull del gest» de Vicenç Altaió i que clou amb «errant en el full desert» del mateix poema:

 

(…)
Res no declaro sinó que sóc afirmat.
Ni em dol ni vull. Construeixo frases al mar
dictades per algú que llegeix arxius d’algues
transmutades en dolls de l’escuma sintàctica.
(…)
De tants miratges com d’amors en sóc nascut
—visions d’un altre groc, o ponent d’altres ulls—
que ja recordar és oblidar i tota una sola cosa
vindràs al costat del tro i per fi cauràs amb l’aigua
de l’antic torrent errant en el full desert.

 

La recerca impossible de la veritat davant la mutabilitat de les coses a «Com sal a les mans»: «La millor certesa és la que no s’entén. / La que no admet cap raó ni tampoc / m’obliga a sojornar-hi dins, hostatjat…»; el difícil diàleg amb l’art plàstic, que mai no podrà ser la realitat externa que representa —recordem el «ceci n’est pas une pipe» de René Magritte— perquè la vida és mutable i la imatge estàtica, a «El cel de sempre»: «Sàpigues del cert / que les figures de Rouault / i de Picasso, els judicis morals / i l’escenografia geomètrica / són una revolta prevista / i que el cel avui es disfressa…», però que permet abastar la bellesa, cosa essencialment humana. La naturalesa humana és el que, al capdavall, representa el gran enigma. El mateix Rouault ho va expressar: «Un arbre contre le ciel possède le même intérêt, le même caractère, la même expression que la figurine d’un humain». La naturalesa humana i la seva relació amb el món. La naturalesa humana i la recerca de l’absolut en un univers sempre canviant. La resposta es troba en la mateixa naturalesa humana: en la capacitat de condensar la durada en un gest, tal com ho fa Mirabete en cloure el recull amb els dos versos de l’excel·lent poema «Recerca d’un absolut estàtic»:

 

I lentament passo la mà pel teu coll
i s’atura: la vida.

 

No puc estar-me de transcriure una cita d’Henri Bergson amb què Peter Handke tanca el seu gran «Poema a la durada» (traducció de Marta Pera Cucurell): «Cap imatge no pot substituir la intuïció de la durada, però una sèrie d’imatges diferents, preses d’ordres de coses molt diverses, podrien, en la convergència del seu moviment, dirigir la consciència a aquell punt on certa intuïció se’ns fa tangible.»

 

ISABEL ORTEGA RION DAVID MADUEÑO SENTÍS,

article publicat a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 209

 

ENLLAÇ:

Ricard Mirabete: poesia d’alçada

 

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS ISABEL ORTEGA RION I DAVID MADUEÑO SENTÍS

CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS JORDI ROIG

Jordi Roig presenta Cel estàtic d’elevadors, de Ricard Mirabete.

El poeta i novel·lista Jordi Roig, autor d’Un segon després de Praga, va escriure aquest text per presentar el poemari de Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadorsel dilluns 30 de gener al Taller d’Escriptura de Cardedeu (Tec-ca).

Parlem de l’últim llibre de Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors. Fem memòria. El seu primer llibre de poemes va ser Última ronda publicat l’any 1999 que va ser premi de poesia Amadeu Oller. Després n’han vingut 5 o 6 més, tant en solitari com en col·laboracions, fins a arribar a tocar el cel, el Cel estàtic d’elevadors. També ha fet de crític literari a diversos mitjans de comunicació i col·labora sovint al diari digital de cultura Núvol.
Pel que fa al llibre que ens ocupa em permetreu que comenci amb uns versos del poema Tot allò racional és real que diuen: «tot és una mena de passat / si no m’escrius el nom a les nits». No és que aquests versos defineixin el sentit del llibre, però són un versos que m’han dut al cel. Al meu cel. Perquè tots creiem que tenim el nostre cel, però el cel és el mateix per a tothom. El cel d’en Mirabete no és un cel especial, no hi ha un cel per ell només, el que mira l’autor és la metàfora d’un lloc que és i no és, un lloc inabastable, allò que en podríem dir un altre món. Un «no-lloc» al seu imaginari més íntim.
El cel es belluga? O és la terra, la que es mou? El cel és una cosa indeterminada? Quan mirem el cel veiem una cosa concreta? Entre el concret i l’abstracte es mou el llibre que tenim entre mans. Algú podria dir que els poemes del Ricard són abstractes i d’alguna manera sí que ho són, però aquesta abstracció descriu les coses més concretes. Abans ens deia que allò que és racional és real i allò que és real és tot. Al meu parer el que ens vol explicar l’autor és l’aparença d’una cosa estàtica que es mou. Bàsicament una contradicció com Déu mana. Una d’aquelles contradiccions que duen els poetes a l’ADN. Aquest conflicte real també és un conflicte a la vida. Els elevadors, les grues, els edificis, les escales o els somnis, les esperances, l’amor, la solitud tot plegat són elevadors de la terra que s’enfilen d’alguna manera cap al cel, cap a un paradís físic o metafísic. Sovint diem: «Estar amb tu és com estar al cel». I això ho diem quan som feliços i quan el cel és perfecte, blau i ens il·lumina.
Una altra matèria real que es belluga pel llibre és l’aigua. L’aigua no és estàtica, sempre es mou i per on passa deixa rastre. Diu la Teresa Costa-Gramunt, en referència aquest poemari: «L’element líquid de l’aigua, l’embolcall del centre o de l’esperit de l’aigua, passa. Roman, però, l’essència de l’aigua com la vida de què som fets, la nostra mare i el nostre pare natura que es manifesten en l’aigua, en nosaltres, en el corrent de la vida». I ell, com si fos una resposta, escriu en un bell poema titulat Spirit on the water, una cançó de Bob Dylan: «Si som l’aigua que passa / per què aturar-s’hi? Sóc jo».
D’esquerra a dreta: Jordi Roig (Un segon després de Praga), Marta Pérez (Un segon fora del dubte), Ricard Mirabete (Cel estàtic d’elevadors) i Rosa Maria Pascual (On vas, Irina?)
A mi m’ha resultat un llibre inquietant. D’aquells que has de llegir dues vegades com a mínim, si poden ser tres molt millor, per assaborir el llenguatge, les metàfores, les imatges, l’estil, la cruesa i la bellesa, l’habilitat a l’hora de desgranar moments de controvèrsia i moments de pau, les creences, els dubtes, la realitat al cap i a la fi. A la contraportada, hi diu: «L’obra vol agermanar avantguarda i classicisme». Trobo que aquesta frase descriu a la perfecció d’on beu i d’on ha begut en Ricard Mirabete.
El llibre consta de tres parts. La primera, titulada Parade amoureuse, està composta per 10 poemes ben construïts, de mètrica acurada i rima treballada. Aquesta part és potser la més clàssica en la forma. La repetició com una màquina que fa moure el poeta cap al cel. El cel com a sinònim de paradís, de felicitat, d’amor etern. En aquests poemes ens parla d’una estimada, d’un ideal de bellesa. Diu: «I m’és secret el sotabosc del cim / mentre tu et pintes en sànscrit les ungles / enjogassada i rossa, com un mim».
Que se m’alça a la sang, és el títol de la segona part. Aquests dotze poemes s’allunyen de la manera clàssica, deixa de banda les majúscules i les puntuacions, com si no volgués que res ni ningú li fes la traveta, vol ser lliure. Potser creu que l’ordre el lliga al discurs i el fa sentir incòmode. M’ha fet la impressió que volia obrir portes i finestres a sentir, a experimentar, que res no el destorbi, sigui el dolor o la passió. «M’empenyia cap als estrats inferiors del ser / el fibló de poesia de la teva ofensa».
La part més llarga és la tercera, que encapçala amb el títol Tot ressonava cec. Per mi és la part en què ell ha gaudit més escrivint. Aquesta part és la que em recorda el Mirabete de tota la vida, però un esglaó més amunt. Unes imatges eficaces, un lèxic brillant, un joc de paraules –i a vegades de lletres– que demostra l’habilitat que té per fer poemes i la importància que dóna a la paraula. Aquests poemes són l’elevador que el duu a fer el camí entre el que és i el que vol ser, entre la terra i el cel, el possible i l’impossible. Com en un riu, els poemes baixen en silenci i l’aigua deixa petjada als nostres ulls i a poc a poc al nostre cor. Personalment és la part en què he gaudit més, sense desmerèixer les dues anteriors. Si és la darrera, no és per culpa de l’atzar, el poeta ha sabut triar la manera de fer-nos sentir, de fer-nos anar cap on ell volia, cap a una imatge aturada, cap a la fi. Que podria ser la mort també. «I lentament passo la mà pel teu coll / i s’atura: la vida».
Vull remarcar que aquest poemari porta una sèrie de fotografies en blanc i negre col·locades estratègicament entre les parts i que val la pena llegir encara que no duguin paraules. Són de Carles Mercader.
No em queda res més a dir, ara us toca a vosaltres endinsar-vos en aquest llibre perquè en Mirabete ens obre una porta cap a l’imprevist de la poesia i no podem defugir la invitació, perquè és un autor que s’ha de llegir, per la seva exigència, pel seu recorregut i pels seus somnis d’arribar al cel amb tots els seus elevadors a l’ànima.
Moltes gràcies.
Jordi Roig
Cardedeu, 30 de gener de 2017
Publicat dins de General | Comentaris tancats a CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS SEGONS JORDI ROIG

BOOKMOVIE de CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS

Els companys i les companyes de THEBOOKSMOVIE Poesia recitada (https://thebooksmovie.com/) han preparat un bookmovie de CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS (Editorial Gregal, 2016) de Ricard Mirabete.

Aquí el teniu:

Ricard Mirabete

Enllaços:

Editorial Gregal

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a BOOKMOVIE de CEL ESTÀTIC D’ELEVADORS

ENTREVISTA AL PROGRAMA MAR DE MUSES

El poeta Alfons Navarret ens convida al programa de ràdio “Mar de muses”, de Burjassot Ràdio, a presentar Cel estàtic d’elevadors (Ed.Gregal, 2016). El programa s’emeté el dilluns 23 de gener de 2017.

Enllaç:

MAR DE MUSES

Publicat dins de Diaris, General | Comentaris tancats a ENTREVISTA AL PROGRAMA MAR DE MUSES