última ronda

r.mirabete

LA DESAPARICIÓ SEGONS XULIO RICARDO TRIGO

Deixa un comentari

Xulio Ricardo Trigo, en la seva Tria personal de lectures que publica a Serra d’Or, escriu una magnífica crítica literària sobre La desaparició (Tanit Poesia, 2020). El poeta, novel·lista i crític literari Xulio Ricardo Trigo en destaca els aspectes que conformen la proposta poètica d’aquest llibre: Els versos curts, el treball de fons que els acompanya, les imatges recurrents del buit, de la pèrdua, de l’oblit, de l’espera, configuren un món que transmet d’una manera continuada al lector qüestions cabdals sobre les quals potser pagarà la pena aprofundir. Moltes gràcies, Xulio, pel teu talent i mestratge, comprensió i generositat!

Enllaç:

SERRA D’OR

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 23 de juny de 2021 per ricard99

LA DESAPARICIÓ SEGONS JORDI VALLS POZO

Deixa un comentari

LA CULTURA ÉS UNA GRAN PARAULA

per Jordi Valls Pozo

 

Ricard Mirabete és un dels poetes importants del panorama poètic català actual. El seu primer llibre Última Ronda Premi Amadeu Oller 1999, avançava un autor immers en un doll vivencial de marcat alè filosòfic, amb imatges suggerents, urbanes, i una estètica moderna sorgida de l’imaginari musical que anava del Jazz a “Radio Futura” a la tradició postsimbolista de Marià Manent. Ha plogut prou per adonar-nos que Ricard Mirabete ha anat fent un camí inquiet des de diferents propostes que han anat evolucionant des de l’aprofundiment de l’observació des de la ciutat i la natura, i el fet de transcórrer per allò que anomenaria, el tràfec del món actual en contrast amb la subtilesa de l’intangible.

Mirabete és sobretot un observador discret, per desgràcia en aquest circuit que és la poesia catalana, esdevé gairebé transparent, per inèrcies incomprensibles, com passa amb massa escriptors actuals. De Mirabete s’hauria de llegir: Les ciutats ocasionals i Radar, són bàsics per entendre els punts d’anclatge d’un poeta en continua evolució. Més tard, ens enlluernarà amb Nuclear un despullament del fullatge líric de l’autor. I encara sorprendrà amb Cel estàtic d’elevadors i, l’esplèndid Esdeveniment, fins ara la proposta més extrema.

És a partir d’aquí que hem d’entomar la lectura del llibre més recent La Desaparició. La cita del filòsof Xavier Antich ens porta a la paradoxal definició de “l’anamorfosi” segons Antich “la figura retòrica del plec d’una cosa sobre si mateixa”. El punt de partida de Mirabete és l’enigma, però no d’un misteri boirós sinó l’enigma d’allò que és evident, d’allò que s’amaga en el que és visible i convencionalment real. El camí del poeta és la introspecció i des del viatge interior es cartografia: Hi ha ones grans i ones ínfimes / que bateguen sota la pell.

El llibre està segmentat en set parts ordenades en nombres romans. Cada part porta un títol que ofereix pistes al lector: “L’ull…, L’espera…, L’estremiment…, Partitura…, L’arrelament…, Si l’ull…, La mà…” Cada una de les parts esdevé un poema seqüenciat en un enfilall de reflexions al voltant de la paraula, del poder, de l’ ètica del temps, de l’art. I el pensament com a part del sentir del cos. No cal el relat perquè el poeta descrigui el paisatge o la gent, senzillament, una consciència afinada que expressa amb cruesa allò que és evident, però passa molts cops en segon terme: A l’entorn dels ulls / la radiació d’una massa d’aire càlid. L’objectivitat científica trenca el perfil líric o simbolista, el poeta sense artifici, ni filtre, expressa allò que interpreta de l’experiència immediata: L’element aeri fa una combustió climàtica / que erosiona l’asfalt. L’autor ens està fent l’advertiment dels efectes de la contaminació a la gran ciutat, no hi trobem més referents que el poeta i la seva percepció, sabem que la ciutat és Barcelona, que hi ha blocs de pisos. No ofereix més informació que la necessària. El lector, de fet, ja disposa d’una cultura visual aguditzada pels avenços tecnològics, no cal afegir més descripció de la que precisa. La postura de Mirabete em fa pensar en el llibre de W. G. Sebald Austerlitz on, més enllà de l’acció narrativa, el lector percep una variant de la sensibilitat en les petites obsessions i objectes quotidians viscuts i reflexionats exhaustivament, i que configuren, tota una vida plena d’emocions profundes, des de la implicació analítica, és a dir, des del pensament i el sentiment.

Això no significa una actitud hieràtica del poeta. La crisi forma part de la creació artística. El poeta, l’artista, s’ha de confondre i ha de reeixir amb les conclussions d’una nova posició estètica: La resposta és una recerca / la recerca no és una resposta. I no. El llenguatge és traïdor i esdevé una construcció que justifica la jerarquia d’un poder: Les formes de l’Estat: / Opressió / Repressió / Humiliació perquè el relat, (ho repeteix Mirabete més d’un cop): Els mots construeixen el mur. És la forma de l’esclavatge que se sent amenaçada pels camins de llibertat expressats per l’art: La pintura és una imatge en moviment / No explica no informa no ordena. Per tant, el combat és latent, l’art contra el poder, en una lluita irresoluble, perquè cap obra d’art no pot ser un clos en si mateix. Sempre, com en el cas de la filosofia, obre interrogants.

Hem de dubtar de les percepcions dels nostres sentits: El mar limita amb el cel / per mitjà de l’efecte òptic. / Mirar és una ordenació supèrflua / de les coses. Les reflexions de Mirabete sobre l’art, sobre allò que representa, sense autoenganys: Qualsevol mena de creació és una fal·làcia: / O tot existia o tot era absència. La imatge del mur. D’altra banda: La cultura conforma allò que sabem del món. I encara afirmarà més endavant: La cultura entronitza els enigmes, / construeix un entramat simbòlic, protegeix l’individu del que és “existència.” Per relacionar cultura amb el concepte de paraula i la relació amb el mur, torna doncs, el replec de l’anamorfosi.

El recurs de Mirabete és l’aforisme enllaçat que presenta una idea, que es reforça de forma contundent i avnaça creant paradoxes a partir d’apriorismes objectius.

La llicència emotiva del poeta arriba al final del llibre, quan ens adonem, que ha trenat el discurs a partir d’un motiu personal del passat i heus aquí el títol del llibre La desaparició perquè, intueix Mirabete: és llei de l’Art deixar de “significar?”. Commovedor final que no desvetllaré, perquè el lector ha de descobrir la força de la veritable poesia, aquella que remou la consciència i l’ànima del lector. Un poeta, Ricard Mirabete, que sacseja els fonaments d’allò que anomenem cultura.

Article publicat al blog de literatura i pensament felix orbe per part del poeta i assagista Jordi Valls Pozo, el dimarts 6 d’abril de 2021.

ENLLAÇ:

FELIX ORBE

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 19 d'abril de 2021 per ricard99

LA DESAPARICIÓ A TARRAGONA RÀDIO

Deixa un comentari

 

El programa T de cultura, de Tarragona Ràdio, que condueix la periodista Mònica Socías, ens convidà a participar-hi el dilluns 15 de març de 2021. Vam presentar La desaparició (Tanit Poesia, 2020) en una entrevista en què vam conversar dels aspectes principals del llibre i de qüestions del món literari i social que vivim. Va ser un plaer immens poder conversar amb la Mônica i recitar un fragment del llibre. No us perdeu el seu programa setmanal a Tarragona Ràdio!

Enllaç:

T DE CULTURA

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 24 de març de 2021 per ricard99

LA DESAPARICIÓ AL LLEGIM OKÈ?

Deixa un comentari

Primer de juliol poètic al Llegim Okè? de Ràdio Castellterçol (107.0 FM)

El programa que condueix Pilar Gili ha preparat, amb en Josep Piella, una selecció de poemes que encoratgen i evoquen esperança: poemes de Walt Whitman, Mario Benedetti, William E. Henley i Marianne Williamson.
Fem un breu homenatge a la nostra gent gran amb un poema del propi Piella: “Confesiones”, del poemari “Permiso para vivir”.
En el mateix programa entrevistem Ricard Mirabete que acaba de publicar un nou poemari: La desaparició, a Editorial Tanit. Un llarg poema fragmentat o una sèrie de breus poemes aforístics que funcionen com un conjunt.

ENLLAÇ:  LLEGIM OKÈ?

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 23 d'agost de 2020 per ricard99

LA DESAPARICIÓ SEGONS TERESA COSTA-GRAMUNT

Deixa un comentari

L’òrgan i el lloc de la visió

Allò que no veiem amb els ulls corporals no existeix? Què és el real i què és l’imaginari? No és la poesia un llenguatge de la transfiguració de la realitat concreta perquè realitat és també el somni i la visió? Totes aquestes preguntes em van sorgint de la lectura de La desaparició (La Garúa Libros-Tanit), de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), un conjunt de poemes en els quals la descripció de la realitat per una banda i la metafísica per l’altra banda, van de la mà.

En la lectura dels poemes de La desaparició, en la qual els òrgans de la vista, els ulls, hi tenen una gran presència, per analogia van sorgint en la ment imatges espontànies que tenen a veure amb com tradicionalment la pintura ha intentat sintetitzar en la figura d’un ull, o de diversos ulls, conceptes tan abstractes com la visió. Dit de manera sintètica: la visió és un fet espiritual. És per aquest motiu que a aquesta lectora li ve a la memòria una il·lustració que el seu autor, l’artista simbolista Odilon Redon, va titular «Visió», en la qual es veu el globus d’un ull enorme situat entre dues columnes com si fos en un temple.

«Si la consciència recorda,/ ens permet deduir que allò vist/ segueix situat en aquell mateix lloc?», escriu Mirabete. Redon fixa el lloc de la visió en la imatge d’un ull, però la iconografia romànica situa la visió en una multiplicitat d’ulls en les ales dels àngels com donant a entenent que aquesta visió és un fet holístic, un fet que arriba a tot arreu, tanmateix com és propi del simbòlic ull dins d’un triangle que tantes vegades hem vist dibuixat per representar la divinitat.

Ulls a les mans, o per tot el cos, o el tercer ull frontal, són imatges pròpies de la cosmovisió hindú per representar el mateix: la visió del que no es veu, però que és: la visió espiritual. «La comprensió de la realitat ens porta a anar més enllà del que es pot veure», escriu Ricard Mirabete en un dels seus aforismes. I ens servim d’imatges metafòriques i simbòliques per descriure no només la visió sinó també el lloc de la visió.

L’art popular, però també l’art culte, han excel·lit en la representació d’aquesta facultat de l’esperit, la visió espiritual, que es troba també en les pintures surrealistes de René Magritte en els nostres temps seculars d’on s’ha foragitat Déu. Però «certes posicions místiques de l’esperit són indestructibles i insubstituïbles; la planificació i mecanització de l’existència només poden fer que exacerbar aquestes arrels, però no pas cremar-les en el seu virginal fervor», escriu Juan-Eduardo Cirlot al seu assaig sobre l’ull en la mitologia i el seu simbolisme.

A través d’aquest ull espiritual veiem com és i també com passa el que per naturalesa és efímer, veiem el que va desapareixent de la vista, d’aquí ve el títol d’aquest llibre de poemes de Ricard Mirabete. «Fotografia amb l’ull i no amb la màquina», escriu el poeta. El que veiem amb aquest ull va més enllà del que en un moment determinat captura la màquina de fotografiar: veiem un paisatge que excedeix els límits de la geografia i dels colors perquè es tracta d’una impressió en l’ànima, d’una percepció que ens connecta amb la realitat ‘altra’ que resulta difícil de descriure si no és a través d’una imatge, ja sigui plàstica o literària, que ens remet a la realitat profunda de «quan l’ull tremola/ i resta inamovible». Una bella i expressiva forma poètica de descriure l’emoció de l’instant de la visió alhora que, amb el mateix sentit subtil, en percebem l’eternitat, tal com ens ho havien dit ja els savis sufís quan afirmaven que «el fet visionari té a veure amb uns nous sentits capaços de veure la terra celeste», i entengui’s terra celeste com la terra espiritual, la terra del nostre interior, la terra de l’ànima.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Eix Diari (10-08-2020)

Enllaç: EIX DIARI

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 15 d'agost de 2020 per ricard99

ELS FRUITERS EN FLOR

Deixa un comentari

foto: fontdelcargol.cat

Antologia dels poemes que es van llegir a Can Vallerià (Premià de Dalt) l’abril de 2016 per celebrar la Festa del Hanami.

Títol: Els fruiters en flor
Autors: Clara Mir, Ricard Mirabete, Anna García Garay, Carles Duarte i Rafael Vallbona
Pàgines: 42
Preu: Gratuït (descarrega el pdf ↓)
Col·lecció: Llibres mínims de la Font del Cargol, 3

Enllaç:   http://fontdelcargol.cat/gallery/els-fruiters-en-flor/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 4 d'abril de 2020 per ricard99

L’hora vermella

Deixa un comentari

 

L’hora vermella

 

el que un sent a la vora
el que escolta de lluny

com s’acosta l’hora vermella
com s’acosta l’hora del son

a l’esquerra, a la dreta
les mateixes raons

creuar la porta estreta
creure’s de metall fos

donant cos a l’hora vermella
donant cos a l’hora del sol

 

text: RICARD MIRABETE YSCLA. Dissabte 21 de març de 2020.

pintura: El Hortelano

Dia Mundial de la Poesia 2020

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 21 de març de 2020 per ricard99

MALS PRESAGIS

Deixa un comentari

Mals presagis, era cert, s’endevinaven per al món occidental. Símptomes del nou segle que revifaven les desigualtats del segle precedent. Tot argumentat a escala mundial. El misteriós i tosc Monsier Dijon s’erigia com a cappare del progrés capitalista. Ningú l’ha vist a Ciutat. Ningú sap de les seves gestions empresarials. Els mitjans de comunicació són un braç del seu poder i el seu regne és absolut (per fructífer) i ocult (per endimoniat). Monsier Dijon només ha fet circular una imatge seva. És de quan tenia vint-i-quatre anys i s’havia llicenciat a la Facultat de Sociopatia de París. D’això ja en fa una pila d’anys. La seva riquesa no prové d’empreses privades ni de semiprivades; tampoc encapçala institucions internacionals. Ni organismes públics, ni semipúblics. Monsier Dijon no té pàtria, ni casa, ni banc. Està planificant la propera crisi total des de l’anonimat més indecent. Aquesta tragèdia que vius a la costa occidental, amb aiguats i ventades orientals i d’arreu, d’epidèmies i moltes misèries, és obra seva.

El progrés ha mort. Monsier Dijon és viu.

RICARD MIRABETE YSCLA, Mals presagis (Barcelona, març de 2020)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 18 de març de 2020 per ricard99

RITU BLANC

Deixa un comentari

A casa. Envoltat de mobles i quadres que guarden un secret i moltes utilitats. Res s’allunya de la més estricta quotidianitat. És la llar dels meus primers anys, la casa on he crescut com a individu alienat.

Ésser de carn i ossos, d’ànima i de pensaments blancs. Soc jo.

Els mobles de l’habitació es mouen algunes nits. Canvien d’ordre amb autonomia i sense raó. És casa meva i no hi ha espai per al dubte, o la por, o la desesperació.

El ritu comença com comença el capvespre: una llum difusa, bella, entre el cel i la finestra. Hi entra com una presència habitual, que té una única forma -sempre la mateixa- i una intensitat completa i enlluernadora. La penombra enllaça la celístia amb la fosca de la matinada. L’ull escorxa les paraules per al sacrifici.

Hi ha un llibre en blanc damunt la taula. La radiació freda del silenci interior esculpeix la forma i la intensitat de l’ombra que reflectim al parquet de la cambra.

 

On és el ritual. On és el tast de la pèrdua en els ulls embenats.

 

Parets indivisibles em barren els ulls.

 

Defujo un cel de vidre.

 

Endins del cercle metàl·lic dels ulls -extasiats i opacs com un mirar de neu- hi endevino la nit més enllà de la finestra. Les mans escolten.

Passo de l’abandó a l’evidència invisible dels sentits. La mà assenyala el que no és cap forma.

La mà s’endinsa a la tenebra del cos ajaçat al meu costat i escriu. Penetra els llavis ardents de l’altra, amb els dits, i és paraula de fe de l’altra carn.

Hi ha un llibre escrit damunt el llit. La radiació tèbia del silenci interior esculpeix la forma i la intensitat de l’ombra que reflectim al llit de matrimoni.

 

RICARD MIRABETE YSCLA, Ritu blanc

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 16 de febrer de 2020 per ricard99

Ricard Mirabete. Esdevenint reflex de l’esperit

Deixa un comentari

Esdeveniment (Tres i Quatre) és el darrer llibre de poemes de Ricard Mirabete. En el seu pròleg, Vicenç Altaió diu que és un poema líric no-narratiu a mode d’orientació d’aquest treball singular. Teresa Costa-Gramunt en fa la seva lectura a Núvol.

FOTO: ARIANA NALDA

Perquè a Esdeveniment ens trobem amb uns poemes curts, d’un sol vers, o de dos, sense títol, i en efecte ordenats com en un llarg poema. Alguns són poemes-afirmacions com cops de puny: Degradació, o exhortacions: Recorda. O descripcions: Un paisatge dens i orfe. I el lector, la lectora en aquest cas, es va fent una composició de lloc del que pot significar el mot esdevenir del títol després que l’autor l’hagi passat pel sedàs de la desconstrucció per tornar-li a donar un significat nou; o retornar-li la virtut primigènia, ja que les paraules es desgasten, o s’allunyen dels codis establerts perquè cada generació les llegeix a la seva manera. Es tracta de reactivar, com diu Altaió, una provatura nova i retornar la realitat a la ment, o sigui: esdevenir ment     

La matèria prima dels poemes són les paraules, i no pas en la seva estricta materialitat, tot i que el so convidi al joc, al ritme, a la música. Rere les paraules hi ha els noms, i les accions. Així, doncs, rere la paraula esdeveniment hi ha el nom: esdeveniment o acte al qual podem assistir. I el verb, esdeveniment en el sentit d’esdevenir, d’anar-se fent allò que és, tot sent. No són jocs de paraules. Són figures del pensament. És per aquest motiu que tot i la simplicitat amb què es presenten els poemes, el lector ha de fer l’esforç de situar-se en un altre nivell tot i que no s’hagi mogut de lloc perquè és la ment la que viatja, rememora episodis bíblics travessa la serralada sorda. L’autor diu el que diu, però també convida a passar a l’altre costat del mirall d’Alícia. Pot semblar fàcil rememorar episodis bíblics si en tenim memòria, però travessar una serralada sorda ja vol dir una altra cosa, a cada lector una cosa diferent, tot i que podem provar de trobar un significat en la idea de superar una muntanya-símbol d’incomunicació. Tot són provatures, a l’hora de trobar sentits, però ningú no ha dit que s’hagi d’entendre el que s’escriu de manera immediata, cal situar-se davant del vers com davant una pintura, entrar-hi, conversar-hi i arribar a un punt de confluència.

Potser això és esdevenir, ser en aquest moment que flueix i que pot acabar convertint-se en un esdeveniment de les nostres vides, mentre les paraules ens diuen i es gasten pel camí i les hem de tornar a refer. Si més no els poetes les refan, i ens les tornen noves de trinca, com acabades de rentar, i ens recorden que arribares nu/ de preguntes i de complements. Com ens hem complicat la vida, amb vestits i amb sabates que un dia ens van grans i l’altre dia ens van petits mentre passen hores. Mesos. Estacions ella t’escrivia en vers, cosa bella per celebrar.

Recorda, diu Mirabete al final dels seus poemes, i també confiem, dues actituds en els dies que som, en els dies que esdevenim tot sent perquè som éssers en el trajecte de nosaltres mateixos, en el viatge existencial, i les paraules no poden restar mortes, també elles han d’esdevenir ment, o també esdevenir cor, respir, pedres vives, o partícules d’aire bo, quina imatge més bonica de la nostra qualitat humana, i què me’n dieu d’aquesta altra del nou imaginari del poeta Ricard Mirabete: el pur reflex dels dits de l’ànima. Dits espirituals que filen l’esdeveniment dels nostres dies… Sí, així esdevenim reflex de l’esperit que ens anima, o així voldríem esdevenir.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Núvol, el digital de cultura (21/01/2018)

ENLLAÇ:  NÚVOL

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 10 de gener de 2020 per ricard99