Núvol vermell

En un missatge als treballadors de Som* just al començament de la pandèmia, comentàvem que calia prioritzar protegir la tresoreria, ser útils a cadascuna de les nostres comunitats (estem organitzats per comunitats temàtiques de continguts com cuina, història, clàssics, etc.), cancel·lar tot els esdeveniments presencials programats i preparar bé els projectes pel 2021.

Ara que ha acabat el 2020 i n’he fet la llista, m’ha impressionat veure com hem estat capaços de respondre a una situació tan bèstia. I això independentment dels resultats econòmics, que també seran bastant millors del que vam preveure.

1. Protegir la tresoreria. No hem fet ni un sol impagament tot i el cop en la tresoreria que significa no celebrar Sant Jordi, que Nadal sigui fluix, que la publicitat del sector del turisme caigui totalment,… A part de la feina ingent de l’equip financer amb els bancs, ha contribuït a això que els subscriptors de tots els productes han crescut quasi fins als 40.000 i que Sàpiens ha tingut uns resultats històrics de vendes.
2. Ser útils. Des d’Ara Llibres hem impulsat Llibreries Obertes que va injectar tresoreria a les llibreries en
   el moment més dur; des del Descobrir hem començat un procés per contribuir a transformar el turisme de proximitat; La Casa dels Clàssics ha fet un esforç enorme per reformular completament el Festival Classics i fer-lo online al voltant de la idea de Reset, recomençar; l’Atlas del futur també ha reinventat el seu esdeveniment presencial, el Fixing the future, centrant-lo, a través de conferències online, en parlar del futur de l’educació en l’àmbit global.
3. Preparar el futur. Ens hem centrat en aspectes organtizatius (una organització cada vegada més transparent amb tota la informació econòmica i de projectes  accessible per a tots els treballadors), en preparar un gran projecte que creiem que pot impactar molt positivament en l’ecosistema de la indústria cultural catalana, però que encara no podem fer públic (ho farem al febrer del 2021 si tot acaba de posar-se a lloc) i, finalment, en llançar el nostre primer projecte multiplataforma: Arrels.

Arrels és important per a Som* per moltes raons: 1) Ens posiciona en una comunitat clarament emergent que està a la intersecció del Descobrir i del Cuina. 2) Proposa un model multiplataforma de futur (revista trimestral d’alta qualitat, web, ràdio, vídeo i un mercat de pagès virtual útil i sense afany de lucre) que, si es consolida, estudiaríem anar aplicant a totes les comunitats de continguts de Som. La revista ja és als quioscos, la web a internet, la ràdio als llocs habituals de podcasts i tot plegat ha tingut molt bona acollida. Ens agradarà saber què en penseu. I 3) i no menys important, si som capaços d’arrencar el Mercat Arrels amb èxit, és un projecte molt intensiu en mà d’obra i per tant ens permetrà disminuir les retallades en llocs de treball que caldrà fer arrel de la crisi per la pandèmia.

I no ha passat res negatiu, llavors? Sí, i tant. Ha estat un any duríssim i esgotador, perquè ha estat ple d’incertesa, perquè ha accelerat el fenomen de la digitalització i ha fet evident les nostres limitacions, perquè ens ha fet saltar pels aires el pla editorial d’Ara Llibres amb el final del procés, perquè la caiguda de la facturació ens aboca a la necessitat de fer retallades a finals d’aquest any i això és molt dolorós, etc.

I el pressupost de 2021, llavors, com el plantegem? Serà molt conservador per dues raons:

La raó més òbvia és que no hi ha cap indicador que ens faci pensar que la facturació de 2021 pot ser superior a la de 2020 (9,5M) i a més no podem comptar amb l’estalvi que han significat els ERTOs (només l’hem aplicat un mes, però son diners) ni amb l’extra de tresoreria de les ajudes estatals que han permès treballar sense por a les pèrdues.

I la raó més important és que en els moments difícils cal deixar espai (mental, organitzatiu, econòmic) per construir el demà passat. I el gran projecte que hem estat treballant aquest any i que farem públic al febrer, requereix tal dedicació, diners i esforç que fa imperiosa l’estabilitat de la resta de l’organització.

Per tant, el pressupost del 2021 es fa:

• Prioritzant l’estabilitat. Durant el 2021 no arriscarem, sinó que consolidarem i millorarem. No hi haurà projectes nous, excepte el gran projecte que presentem al febrer i que funciona de forma autònoma també econòmicament, sense interferir en la resta de l’organització.
• Sense preveure creixement. Només pressupostem creixement en els esdeveniments en directe que preveiem que tornin al darrer trimestre de 2021. Per la resta, preveiem una situació econòmica difícil i per tant sense creixement.
• Amb beneficis i per tant reduint riscos. Tocarà prioritzar els beneficis per reforçar la tresoreria i per afavorir l’estabilitat. Això implica reduir les inversions en captació de subscripcions, retallar en els negocis que veiem que cada vegada tenen menys recorregut,…
• Buscant la millora, no la disrupció,  Millorar, madurar, consolidar marques i reaprendre és una virtut que practiquem menys del que voldríem i al 2021 li donarem especial importància. Som una organització que te l’hàbit d’obrir nous espais i dediquem poc temps a millorar i aplicar tot el que anem aprenent. Ho farem:
  • Millorant els continguts. En aquest sentit tenim com a prioritat millorar els continguts. Volem ser cada vegada més excepcionals, més conscients que la competència en el camp dels continguts és a escala global i que cal ser molt bo per assolir la fidelitat que requereix un entorn de subscriptors com el que estem creant.
  • Millorant la fidelització i el tracte amb els subscriptors. Si fins aquest any hem prioritzat la captació de subscriptors i el creixement ha estat espectacular, aquest any l’equip de subscriptors té com a objectiu principal millorar les ràtios de fidelització, que són molt altes però han de ser millors, i implicar a totes les redaccions en cuidar i establir una relació directa amb cada subscriptor.

La sensació que dona aquest 2021 és que serà econòmicament un any com el 2020. També és veritat que podrem aplicar els aprenentatges del 2020, aprofitar el que hem construït en plena pandèmia, consolidar el que tenim i obrir les portes a una altra etapa a partir del projecte que presentarem al febrer.

Gràcies per ser-hi i a la vostra disposició per comentar el que us vingui de gust.

Si no ho heu fet, mireu The Social Dilemma. Un dels documentals més vistos aquests mesos a Netflix on directius penedits de les grans companyies tecnològiques americanes expliquen que han parit, quasi sense voler, un monstre extraordinari, una espècie de supercomputadora gegant que apunta cada segon als nostres cervells i que acabarà amb la nostra civilització. Des de Google fins a Twitter, des de Facebook -bé, sobretot Facebook- fins a Apple i Amazon. En parlava la sociòloga Liliana Arroyo al diari Ara fa unes setmanes i per tant no m’estendré en tot el que ella ja comentava molt encertadament.

Sí que m’agradaria aprofundir en la idea de la destrucció de la civilització, la destrucció de la democràcia i la destrucció de la pluralitat. Mirar-ho des d’aquest punt de vista ens posa sobre la taula un tema que era fonamental pels catalans del segle passat i que quasi hem oblidat aquests darrers anys: la importància de tenir i defensar el model vertebrador de la societat propi del catalanisme i unes empreses culturals potents, ambicioses i modernes que dibuixin camí, cohesionin la societat i amplifiquin la nostra manera de veure el món.

A grans trets, el documental explica que el negoci publicitari i de venda de dades de les grans tecnològiques americanes permet tenir un grau de coneixement tan gran del que pensem i del que pensarem que, combinat amb la capacitat d’“obligar-nos” a estar cada vegada més hores davant la pantalla, fa que la manipulació, d’un en un, sigui ja un fet que condiciona greument la civilització i la democràcia. Ho explica a The Social Dilemma Tristan Harris, exdirectiu de Google: “La societat es basa en la veritat i en la confiança. Si fem tremolar la veritat, la realitat implosiona en mil trossets, es trenca la confiança i es bloqueja el diàleg constructiu i equilibrador sobre el que es basa la democràcia i la civilització”. En resum, substituir la confiança que cohesiona les societats per realitats inventades que divideixen i enfronten és el final de la civilització.

Als Estats Units la situació ja és greu, ho hem vist clarament en el procés electoral i de recompte que sortosament ha acabat bé, però també en el creixement exponencial de teories conspiratòries com Qanon, els negacionistes de la pandèmia o els terraplanistes. A Espanya, l’extrema simplificació política a la que s’està arribant, on els “aporellos” diversos impulsats per Ciutadans, el PP o Vox són cada vegada més freqüents, també es fa evident que tot aquest món ha vingut per quedar-se i amenaça el futur de la democràcia.

I què passa a Catalunya? Per què aquí, tot i que existeixen les mateixes dinàmiques que arreu, encara no ha arribat tot això amb tanta intensitat? La raó és ben senzilla: les societats estructurades, les que ja tenien xarxes socials sòlides abans de Facebook, estan més blindades que les més desestructurades com l’americana o l’espanyola. Per això, per exemple, la societat catalana ha estat capaç d’aguantar tots aquests anys de debat polític intens, de desinformació, de guerra de nervis, de crisis, de retallades, de repressió… La cohesió ens ha salvat. La capacitat de tenir una societat estructurada, més enllà de l’Estat, la xarxa infinita de la societat civil catalana formada per associacions de tot tipus o projectes socials gegants com el Barça, fan de la nostra societat una espècie de llogaret gal on la cara fosca de l’imperi de les dades no pot entrar amb tanta facilitat.

Valorar aquest actiu com un dels béns més preuats que tenim, fer-lo créixer i oferir-lo al món com una de les alternatives a la crisi que arriba en el camp de la civilització i la democràcia hauria de ser una prioritat total de tot el nostre sistema polític i social. I no només per una lògica de supervivència, sinó perquè és una aportació clara que pot fer el catalanisme al món.

Fins als anys 90 ho havíem tingut clar. Ho havia tingut clar Prat de la Riba amb la seva visió, però també Cambó quan feia de mecenes. Ho defensava Joan Miró quan explicava el seu sentit tan propi de l’art i també Rodoreda i Sales a les seves cartes somiant un país normal i europeu. Fins i tot Pujol i Maragall, a la seva manera, defensaven un projecte de país o de Barcelona extremadament vertebrats socialment com a base per afrontar un futur al servei de les persones.

En aquesta lògica, els grans projectes culturals que es van bastir al segle passat i que ara estan greument debilitats ajudaven a il·luminar i amplificar la importància d’aquesta ambició: la Bernat Metge i la seva apologia de la civilització, 62 i Enciclopèdia Catalana amb la seva ambició de construir un corpus editorial modern i de primera, Abacus amb la seva voluntat d’organitzar la societat per tenir el millor material educatiu o, finalment, TV3 que naixia als anys 80 amb la màxima ambició de ser una televisió pública que ens obrís els ulls al món i que projectés un model de societat moderna, vertebrada, cohesionada i acollidora.

The Social Dilemma, doncs, ens posa sobre la taula en quin punt es troba la civilització, però també ens diu als catalans que tenim (o teníem) un model alternatiu per afrontar tot això i una ambició per dibuixar-ho, explicar-ho i difondre-ho a través de grans projectes culturals. Tornar a posar sobre la taula el model català de vertebració social i tornar a tenir projectes gegants, per ambició i per mida, al voltant de la cultura hauria de ser la nostra manera d’afrontar The Catalan Social Dilemma, la nostra manera d’il·luminar aquests moments foscos que ens ha tocat viure.

Avui fa 10 anys que vam llançar el diari Ara. 10 anys. 

Abans de res vull felicitar totes les persones que van contribuir a fer-lo realitat. Sense la dedicació i l’energia d’en Carles Capdevila i sense la constància i la paciència d’en Ferran Rodés aquest projecte no existiria. I el país seria pitjor, sense l’Ara. Felicitats, per tant, i gràcies als que l’han fet i el fan possible cada dia. La cooperativa Som* va ser-ne un dels membres fundadors i el principal accionista fins que ho vam deixar per desacords en l’evolució del projecte, però estem molt orgullosos del diari i ens sentim compromesos amb el seu futur.

Sempre que m’ho han preguntat he intentat explicar que l’Ara no era només una idea d’uns emprenedors, que no era simplement un producte. L’Ara era sobretot un moment, un aquí ha de començar una nova etapa, un comença un nou món, un neix un nou país i per tant ha de néixer un nou diari que ho expliqui. L’Ara arribava en plena crisi financera del 2008, quan encara no es veia res del que havia de passar aquí i al món els 10 anys posteriors.

Aquest ser un moment, ser una oportunitat, és el que explica que fos possible reunir accionistes que no es coneixien entre ells com Ferran Rodés, Daniel Martinez, Víctor Font o Artur Carulla. Explica també els nervis dels Godó, que van accelerar el naixement de La Vanguardia en català i ens van donar algun disgust o les desconfiances dels polítics del moment,o la il·lusió de milers de persones que omplien teatres per conèixer el projecte subscrivint-s’hi abans de sortir o la implicació de periodistes com Toni Soler, Albert Om, Antoni Bassas i Xavier Bosch, entre d’altres. Per cert és impressionant veure com no vam proposar a cap dona ni entre els fundadors ni entre els periodistes de primera fila i impressiona més com no ens en vam adonar.

L’Ara no va ser doncs una idea brillant d’uns tipus espavilats, sinó un encreuament en l’espai-temps en un país i un món on havia de passar alguna cosa. Entendre l’Ara no només com un producte sinó com una part d’aquest país, que naixia per tenir un paper, un rol concret, ajuda a mirar més enllà del producte i a valorar el que ha significat, les limitacions i sobretot ajuda a trobar una solució al bloqueig actual del projecte.

El que ha significat

Per mi, el llançament del diari Ara és el primer “tot és possible” després de 30 anys de Transició, fet de forma transversal i amb voluntat de ser hegemònic. Feia molt temps que al país (i al món) s’havia proclamat el final de la història on res no era possible i l’Ara arribava per dir que l’status quo s’havia de moure, que les regles del joc ja no valien, que havien de passar més coses, que a l’oasi català s’havia de renovar l’aigua,… 

Quan ens imaginàvem el paper del diari Ara pensàvem en el naixement de Le Monde i la seva voluntat de dibuixar la França de després de la Segona Guerra Mundial o el d’El País per imaginar l’Espanya europea que volia l’intel·lectualitat al voltant de Polanco. I és aquesta voluntat, aquesta idea de transformació de fons i de canvi de l’status quo, aquest atreviment més en la lògica de l’ambició cultural del catalanisme durant el Franquisme, o de Cambó i la seva Bernat Metge, l’aportació més important que ha fet l’Ara.

L’Ara és, doncs, el primer “tot és possible” d’una llista llarga que inclou el Procés, el 15M, els altres fenòmens de l’anomenada nova política,… i aquesta és la seva principal aportació al país d’avui.

Els límits

Li explicava fa un temps a en Ferran Rodés que les limitacions que ha mostrat el Procés són les mateixes que les de l’Ara i no sé si ens vam acabar d’entendre. En aquella conversa li deia que no tenia molt sentit que des de la línia editorial de l’Ara és renyés l’independentisme com si no hi tingués res a veure. L’Ara naixia d’un moment concret i per unes circumstàncies concretes: ho feia per il·luminar la societat catalana en el moment dels “tot és possible” i, per tant, el Procés ha tingut el poc gruix que ha tingut en bona part perquè no hi havia més llum. En aquest sentit, l’Ara i el Procés estan bloquejats en el mateix punt: el de la incapacitat de tenir una visió de la complexitat del que es vol fer, de la necessitat de tenir mirada llarga, de no infantilitzar, d’assumir errors i responsabilitats, i tot per poder afrontar el repte en millors condicions.

El New York Times o eldiario.es, per no parlar dels productes que editem des de Som* o de Vilaweb que acull aquest blog, guanyen (alguns) diners i han crescut com mai en subscriptors en els darrers 3 anys. Tots aquests projectes se senten part activa i responsable de la seva comunitat i no l’esbronquen, ans al contrari: la fan créixer, l’estiren cap amunt, l’empoderen, la fan sentir especial,… i la critiquen, però sempre en primera persona del plural, mai des de la superioritat moral.

En canvi, el diari Ara ha intentat, crec que equivocadament, situar-se fora de la seva comunitat, vivint d’ella, però fent veure que no en formava part, situant-s’hi per sobre, i això explica que, tot i els quasi 20 milions d’euros de pèrdues acumulades i els 14 milions d’euros públics que ha rebut aquests 10 anys, ara mateix està per sota dels 40.000 subscriptors havent-ne perdut 5.000 en els darrers 3 anys. Un bloqueig bastant semblant, si em permeteu un punt creatiu, al del Procés català o al del 15M. El projecte està bloquejat i no sembla que ningú trobi el camí per resoldre-ho.

Desfer el bloqueig

I d’aquest bloqueig cal sortir-ne: primer de tot perquè el projecte val la pena, segon perquè que els “tot és possible” trobin el seu camí és bo pel país i pel futur, i tercer perquè trobar la sortida és viable.

És veritat que no és fàcil. Mirant i remirant números, està molt clar que el diari Ara necessita 100.000 subscriptors per funcionar de forma independent, això vol dir sense perdre diners i sense necessitar ajudes públiques. És a dir, 60.000 subscriptors més dels que té en aquests moments. Un repte difícil, però que plantejar-lo en tota la seva magnitut ja resol el bloqueig i marca el camí. De la mateixa manera que la fita principal del Procés és ser més i estar més preparats i aquest objectiu ja defineix un full de ruta en si mateix, el repte de l’Ara de multiplicar quasi per tres les subscripcions actuals ajuda a dimensionar el que s’ha de fer i dibuixa un full de ruta clar que per mi ha de girar al voltant d’aquestes quatre idees:

1. Tenir clar que l’Ara pertany a una comunitat que és la que el va fer néixer i de la qual en forma part en primera persona del plural. Actuar en conseqüència assumint el rol que la mateixa comunitat li dona, explicar el present, il·luminar el futur i, al mateix temps, posar-se humilment al servei de la mateixa. Això, és clar, no és ser acrític, és senzillament ser-hi sempre, de la mateixa manera que hi és Òmnium amb un estil i uns plantejaments molt diferents als de l’ANC i ningú qüestiona que forma part de la comunitat en primera persona del plural.
2. Voler esdevenir el punt de trobada central del consum cultural del país i aspirar, per tant, a construir una plataforma de continguts amb tot el que la nostra comunitat necessita. Una espècie de Netflix de la llengua i la cultura catalana, vaja, amb tot el món audiovisual, editorial i musical que vagi més enllà del territori de les notícies escrites.
3. Continuar el camí d’aprofundiment periodístic que ja ha començat la directora actual, Esther Vera. Entendre que els continguts de pagament han de ser necessàriament excepcionals i únics. Treballar, per tant, en un projecte periodístic més qualitatiu que quantitatiu i sobretot multimèdia, i posar sobre la taula molts més recursos perquè la redacció, cada cop més brillant, i la directora puguin fer la seva feina en les condicions que mereixen.
4. I finalment, per poder fer tot això, acceptar que no pot ser un projecte empresarial personal, que cal ser molt més sòlids econòmicament i que, per tant, s’ha de buscar la manera de formar part d’un projecte empresarial més gran o, senzillament, impulsar-lo. En un moment on la concentració de la propietat en el camp de les indústries culturals es estratosfèric, a Catalunya les empreses vinculades a la cultura continuem sent molt petites i molt poc competitives. És urgent construir un teixit empresarial amb prou dimensió com per afrontar els reptes que ens planteja a la llengua i la cultura catalanes la globalització i la digitalització. Anem tard. En aquest sentit, a Som, amb una mida empresarial i de subscriptors semblant a la de l’Ara (ara mateix tenim quasi 10 milions de facturació i 37.780 subscriptors),  ja hem après la lliçó. Fa temps que treballem en la línia de ser més grans o bé de buscar aliances per ser-ho i esperem molt aviat poder donar una bona notícia en aquesta direcció.

Avui fa 10 anys que vam llançar el diari ara. 10 anys. Quins deu anys que hem viscut. Quanta intensitat. Tot el que hem après ens ha de servir perquè el país i el món siguin millors i, és clar, perquè l’Ara sigui un projecte que duri 100 anys més.

NOTA PRÈVIA: 

Aquesta entrada havia de sortir publicada uns dies abans de començar el mes de novembre, però per raons que queden fora del control de l’autor i que ara són de domini públic, no es va poder publicar.

Han passat deu anys

Aquest blog va començar “amb ganes de compartir la meva passió per les indústries culturals al segle XXI i també l’aventura d’intentar construir un grup cooperatiu al servei de la cultura catalana” i el vaig aturar al juliol del 2010, just quan començava a notar-se la crisi del 2008 i ens vam llançar de cap a fer el diari Ara.

‘Núvol vermell’ tenia unes regles de funcionament que podeu veure aquí. Ara les normes seran diferents: 

1. No escriuré cada dia. Ho faré de tant en tant i més a fons, ja que els missatges més concisos aniran al Twitter. Per cert, el meu Twitter també canviarà una mica i se centrarà bàsicament en notícies i bones idees del nostre sector, projectes de Som* i la meva agenda laboral. 
2. Donaré detalls, com ja feia, sobre persones i reunions, èxits i fracassos, idees pròpies i alienes,… Les experiències són les que millor dibuixen les idees teòriques i per això les faré servir.
3. En la primera fase de ‘Núvol vermell’ em vaig proposar el repte de no parlar mai malament de ningú, en canvi ara quan calgui criticaré. Amb alegria i de manera constructiva, però criticaré. En aquests deu anys he après que la franquesa, ben emprada, és una virtut i que l’única manera de celebrar el que va bé és també assenyalar el que no hi va.

El 28 de novembre de 2020 començaré formalment. Una manera de celebrar els 10 anys del diari que vam fundar.

Abans, però, he fet una llista del que crec que hem après durant aquesta dècada. Aquí la teniu:

1. Es podia fer un diari, es pot fer quasi tot. Tothom ens deia que no i allà tenim el diari Ara, dibuixant l’època trepidant que ens ha tocat viure.
2. El contingut és el centre, la resta és un bluf. Ningú donava un euro per la música de pagament i ara Spotify Premium és a moltes cases, ningú donava un duro pels diaris i en canvi els 4 milions de subscriptors del New York Times ens marquen el camí. La resta és mentida i ganes de no veure les pròpies limitacions.
3. Podem treballar a cent anys vista, la compra de la Bernat Metge n’és un exemple clar. Preservar i recuperar l’ambició dels nostres antecessors ha de ser una constant si volem una indústria cultural que tingui alguna cosa a dir a l’Europa d’avui. Els Cambó i els Guardans, però també els Castellet, les Rodoreda o Joan Miró.
4. Llibreries Obertes i la importància de ser útils. Tenim sentit si som bons, és clar, però també si som útils. Cal que cadascú a Som* es llevi amb aquesta pregunta: “Estic intentant fer un contingut excepcional?”. I que s’adormi amb aquesta altra: “Soc útil a la meva societat i a la meva cultura?”. 
5. Arribant als 40.000 subscriptors i cap als 100.000. Sense una massa crítica suficient és impossible fer continguts excepcionals. Arribar a una comunitat de 100.000 persones que creuen que el que fem té prou valor com per pagar de forma recurrent és una fita imprescindible. Ara mateix som 37.951. 
6. La publicitat se’n va i se n’anirà més. Si hi ha mitjans de comunicació amb audiències universals i capacitat de targetitzar fins a l’infinit (Googles i Facebooks diversos), quin sentit té la publicitat en mitjans de comunicació convencionals? Hem de treballar per poder dir que no als anunciants que no estan aliniats amb els valors de cada projecte de continguts, per això hem de tenir tarifes molt més altes i projectes molt més grans basats en continguts.
7. Aprendre a fer llibres, liderar la no-ficció. Fer llibres de no-ficció —àmbit en el que al 2019 vam aconseguir el lideratge—, ha de ser cada vegada més com produir una pel·lícula: molta inversió, molta qualitat, molt detall, molta precisió, èxit segur. L’estudi d’animació Pixar seria el camí a seguir, en aquest llibre ho expliquen tan bé…
8. Ser digitals, trobar un lloc pel paper. Amb la digitalització hem anat tard perquè hem prioritzat trobar un lloc pel paper, un lloc en l’entorn digital on hi tingui valor propi, i digitalitzar el procés de captació de subscriptors. Amb Arrels arriba el primer projecte totalment digital amb el lloc que creiem que ha de tenir el paper en el futur.
9. La internacionalització pendent. Fem un tercer intent, l’Atlas of the future. Sense obrir el mercat més enllà de Catalunya és molt difícil tenir la massa crítica per competir en el camp dels continguts.
10. Tancar projectes, vendre empreses. Zero4, Xina, Londres, TimeOut. Encara estem aprenent a tancar els projectes que no funcionen, a vendre empreses, a tenir inversors… Però en sabem més.
11. El rigor i la transparència. Els números i la governança. El cooperativisme. Ai, els temes formals. Com en són, d’importants, i com de poc ho eren.
12. La corrupció. Sí, la corrupció. En política hem tingut grans amics a tots els partits que ens han ajudat honestament, la majoria. I també hi hem trobat grans enemics. Veure la corrupció i la mediocritat amb diners públics ha estat dolorós. Impotència.
13. Consolidar i estabilitzar. El valor del temps. Més enllà d’emprendre, ens ha costat tenir paciència per aprendre i consolidar negocis. Ara en sabem molt més.
14. I tot això no ha servit per a què la indústria cultural estigui millor. Deu anys després, la indústria cultural al país està pitjor i aquest és el principal fracàs. Nosaltres no hem anat tan enllà com pensàvem i això ha estat un bany d’humilitat. I la resta d’actors que ens acompanyaven han anat a pitjor. Que no hagi estat una prioritat dels poders públics en deu ser una raó; l’altra, la poca autoexigència i la incapacitat per treballar junts i sumar. Calen fusions en el nostre sector. Urgents.

Aquí queda la llista i ens tornem a veure el 28 de novembre.

Tots aquests
dies de silenci, i els que vindran, son perquè ens hem posat a fer un diari amb
una bona colla d’amics.
Avui hem constituït la societat que llançarà un diari
abans de finals d’any.

Neix un nou món, neix un nou país, neix un nou diari.

I estic
molt content!

Podreu seguir dia a dia, a partir del 6 de setembre, com estem fent aquest nou diari i qui hi participa a www.arafaremundiari.cat

I us en podeu fer amics al facebook. 
 

En tota aquesta polèmica de la participació a les consultes independentistes on quasi tots els mitjans del país van quedar en evidència publicant una xifra errònia, ningú ha dit que l’Avui és l’únic mitjà que va sortir amb la xifra correcta des del primer moment. I ho volia dir.

Aquesta
setmana s’han posat en marxa els portals d’història,
de gastronomia i de turisme de Sapiens Publicacions. L’Alex
Poderoso, la Glòria Gasch i el seu equip han fet una feina molt potent que ens
permet ser més útils en les comunitats que s’articulen al voltant de les
nostres revistes.
En qualsevol
cas és la versió 0.5 i en poques setmanes hi haurà la 1.0 amb moltes més
prestacions… jo n’estic molt orgullós però us agrairé moltíssim els vostres
suggeriments, crítiques… 

7.45. Linia 3, tots els seients plens, no gaire gent dreta, busco lloc, faig tot
el metro, molta gent llegint llibres. Torno enrera,
els conto, són 17, un és el Mil sols esplèndids d’Amsterdam. Són molts 17. Una alegria.
I, per cert, només tres persones llegint un diari de pagament.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;
mso-bidi-language:KS-IN;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;
mso-bidi-language:KS-IN;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Siento huir temblando,

mezclada en esta caliente
brisa de África,

toda la oscuridad de mi vida.

Ahir la Neus Chordà, responsable de premsa d’Ara,
va enviar aquesta nota:

“Just ara fa un any el Pepe Rubianes ens va dir “adéu,
me’n vaig.”

Tots els que el coneixien sabien que ell era molt
més que un actor, era un artista integral i polifacètic, que va anar molt més
enllà del seu temps per construir una obra profunda i coherent.

El dia 25 de març publicarem, en el nostre segell
Now Books, Poemas africanos,
un llibre que recull una part essencial de l’obra literària de Pepe Rubianes.

Totalment inèdit fins avui, el llibre recull els
tres grans viatges que va fer a l’Àfrica (dos a Etiòpia i un a Kenya),
testimonis d’un temps cabdal en la seva vida, d’un viatge al més profund de
l’ànima.

Els poemes han estat editats en l’ordre estricte en
què ell els va deixar, enquadernats en un àlbum d’anelles que no sempre
respecta l’ordre cronològic, però agrupats segons els tres grans viatges. En
alguns dels poemes, Pepe Rubianes va realitzar algunes correccions a mà,
correccions que s’han introduït i respectat escrupolosament.”

Una empresa anglesa que es dedica a
comercialitzar drets d’imatge de portades antigues de diari, ho veureu en la sèrie de mails de sota, nega a Sàpiens una reproducció “perquè els espanyols no paguen i
no venem a empreses espanyoles”. La Sònia Casas, un dels motors de Sàpiens, li
explica que som una empresa gran, que paguem sempre i que, a més, no som
espanyols… I res a fer, l’Andrew ha decidit que els espanyols no paguen i que
nosaltres som espanyols…

—— Mensaje
reenviado
De: John Frost Newspapers <Andrew@xx.com>
Fecha: Tue, 16 Feb 2010 11:48:30 -0000
Para: S ò nia Casas <sc@xx.com>
Asunto: Re: Request from Barcelona’s magazine

Dear Sonia,
I’m sorry to disappoint you but there have been too many occasions of non
payment and legal complications, that we’ve decided not to take any more
requests from Spain.
Once again, sorry.
Regards,
 
Andrew
John Frost Newspapers
 

—– Original Message —–
From:  S ò nia Casas
 
To: John Frost Newspapers
 
Sent: Tuesday, February 16, 2010 11:34  AM
Subject: Re: Request from Barcelona’s  magazine

Dear Andrew,
We are quite astonished with your  email. We are not only one of the main
publications companies in Barcelona (we  are the publishers of Time Out
Barcelona magazine and Lonely Planet Magazine,  just to give you two
examples) but we are also a very serious company… I  know it?s your
decision and I respect it, of course, but I?m sure you?ll agree  with me
that it?s quite sad this generalization concerning Spanish  companies…
By the way, we are not a Spanish company but a Catalan one, if  that can
helps….
Regards,
Sònia

El 15/2/10  12:38, “John Frost Newspapers” <Andrew@xx.com>
 escribió:
 

Dear Sonia, 
Thankyou for your  e-mail.
Regretfully we cannot send any material to Spain. There  have been a
number of issues in the past with other publications concerning  payments.
Sorry that we can’t help you with your  request.
Regards,
 
Andrew
John Frost  Newspapers
0044 208 366 xxxx
 
—– Original Message —–  
From:  S ò nia Casas
  
To: andrew@xx.com
  
Sent: Monday, February 15, 2010 11:25   AM
Subject: Request from Barcelona’s   magazine

Hi Andrew, how are you?
I?m Sonia,  from the  History magazine in Barcelona. I called you
some weeks ago  concerning your  newspapers archives. Hope you
remember.
This  month we are searching for a  cover of the Chernobyl desaster.
The  explosion was in April 26th 1986 but it  was only on the news
three  or four days later (onApril 29th and 30th). We  would be
pleased if  you had a Russian newspapers or if not a German or
 Scandinavian one,  as they were countries deeply affected.
If you only have  British  newspapers, we would be also interested
depending on the cover.   
Thanks in advance!
Keep in touch,
Sònia

Sònia   Casas
Revista SÀPIENS
Corders, 22
e08911 ? Badalona
Tlf.  directe:  93 389 xx xx

Tal com vaig explicar fa uns dies hem començat un procés per transformar totes les revistes en comunitats multimèdia al voltant d’una marca i, el primer pas, és la construcció de portals temàtics al voltant de l’oci, la història, la cuina…
A això li diem Revolució03 i significa un canvi molt important a tota la organització. Aquest procés està pilotat técnicament per l’Alex Poderoso, editorialment per la Glòria Gasch amb l’ajuda, com a assessor extern, del periodista Carles Capdevila.
I el primer que ens han dit els pilots de la Revolució03, desmentint el meu post de l’altre dia, és que tot el portal de Timeout no funciona correctament, els motors de cerca tenen problemes seriosos, i que, fins i tot, l’empresa que estava treballant el posicionament a Google estava fent servir, sense el nostre coneixement, eines inacceptables pels estàndards de rigor de Cultura03. Per tot això ens diuen que toca aturar-ho i començar quasi de zero.
Realment és un cop dur que segur que ens farà més forts però un cop dur, especialment quan teníem el convenciment que ja havíem recorregut molt camí.
Durant les properes setmanes veureu que la web de Timeout estarà sota mínims i abans de l’estiu tornarà de nou amb tots els requisits que exigeix ser el portal de referència en oci i cultura a Barcelona.
Un bany d’humilitat, vaja. Un altre vull dir. Disculpeu les molesties.

M’expliquen que la sessió de Juan
Señor a 10 en comunicació d’Escacc va ser memorable dibuixant el futur
dels diaris. Mireu la crònica  al web d’Escacc i l’entrevista
que publicava la Vanguardia.

I llegint tot això em venia al cap
en Banksy, l’anònim artista
de carrer que commociona Londres i New York, que fa temps que fa això que diu en Señor que haurien de fer els diaris, sacsejar el cervell, fer-nos sentir
vius. I somriure que els diaris també han de fer somriure…

Vull donar les gràcies a totes les persones que m’han donat suport com a president dins de la candidatura + Futur. Finalment hem estat triats per unaminitat i això reforça encara més la responsabilitat i les ganes que hi posarem.
També vull donar les gràcies en aquest moment a totes les persones que fins ara han estat al Consell Rector, als que hi son i als que no hi son, i, sobretot, a la Maika Pascual, la presidenta que jo succeeixo, per l’esforç i l’èxit de la seva feina.

Avui a l’assemblea de Consells Rectors del grup, el màxim organ de direcció, triem nou Consell Rector i nou President. Jo em presento com a president a la candidatura “+ futur”.
Quan un grup d’amics del grup m’ho van suggerir em va semblar extrany. He sigut un dels principals impulsors del grup i per tant molt vinculat als àmbits de gestió i això d’alguna manera fins ara havia fet inimaginable que també fos el President de la cooperativa. En canvi també veien aquests amics, i jo, que ara estic molt més desvinculat, des de la incorporació de l’Anna Xicoy, de la direcció i que, sobretot, son moments d’agafar compromisos, de lideratges forts, de visió molt clara si volem passar aquesta corda fluixa que es diu crisi amb èxit.
La feina de la Maika, la presidenta que ho deixa avui i que va a la
nostra candidatura, ha estat impecable. La Maika ha conduit tota la
consolidació social del projecte amb gran èxit i amb uns resultats molt
notables.
Ara toca la consolidació empresarial i continuar amb el somni. Si ens trien avui a les 12, ens hi posem:

Bases programàtiques i compromisos
de la Candidatura +Futur per al període
2010-2013

Ja fa deu anys que vam començar a
somiar Cultura 03, que volíem que el nostre país tingués una de les indústries
culturals importants d’Europa i que, a més, fos cooperativa. Uns anys després
vam posar en marxa el projecte i durant aquest temps hem crescut de forma
important, hem tingut èxits i fracassos, hem vist les possibilitats del repte i
les seves febleses. En definitiva, hem après molt.

Els membres de la candidatura +Futur
presentem la nostra candidatura al Consell Rector de Cultura 03 convençuts que
som en un moment clau per al futur del Grup, i amb el compromís de treballar
per accentuar tot allò que hem après i hem fet bé, per no repetir els errors i,
sobretot, per donar un nou impuls al somni després de l’implacable aprenentatge
que la crisi ens ha posat sobre la taula.

Presentem una candidatura de
persones preparades, representatives, responsables, cohesionades, amb una visió
clara de què volem en el futur per al nostre Grup. I amb l’objectiu clar de fer
d’aquesta legislatura la de la consolidació del projecte i la de l’avanç cap a
la centralitat de la indústria cultural catalana després d’aquests anys de
posar-hi les bases.

El nostre programa electoral pivota
al voltant de 6 eixos que us anunciem a continuació  i que resumeixen com veiem tot el que hem fet
fins avui i com orientem el futur. A més, per a cada eix, assumim uns
compromisos i hi responsabilitzem un membre de la candidatura.

Punt programàtics: 

1.       EL MERCAT ÉS EL MIRALL DEL NOSTRE ÈXIT. Cerca permanent de
l’excel·lència, confrontació permanent amb el mercat, augment de la
diversificació dels clients buscant especialment d’incidir en el sector privat,
aprendre de les millors experiències, innovar, treballar en equip. Cada empresa
ha de tenir futur i sentit estratègic per si mateixa; el Grup ajuda a créixer i a enfortir-se, no a sobreviure.

2.       SEMPRE PROJECTANT EL FUTUR. Cultura 03 és un projecte de
futur que busca ser un nou referent en el camp de la indústria cultural i de la
comunicació. Nou pla estratègic per al
període 2011-2015, revisió de la missió i de la visió de Cultura 03 i
enfortiment del compromís del Grup amb la mateixa. Incorporació o creació d’una Fundació del Grup com a eina pròpia
per invertir en innovació.

3.       EL RIGOR COM A BASE DE LA SOLIDESA. Gestionar bé, creixement
sostenible, màxim nivell de compromís amb la direcció, màxim nivell d’exigència
amb la qualitat de la seva feina. Nou
sistema de retribució a la direcció centrat en els resultats. Creem un responsable d’auditoria.

4.       EL COOPERATIVISME ENS HA DE FER FORTS. Un Consell Rector
fort, legitimat, representatiu i amb responsabilitats concretes repartides
entre els consellers. Amb un alt nivell d’incidència sobre tot el Grup,
acompanyant la direcció, promovent la incorporació sistemàtica de socis. Creem una àrea de comunicació interna, una
de benvinguda als nous treballadors i una d’extensió social.

5.       LES PERSONES PRIMER; EL COMPROMÍS TOT. Busquem la motivació
explicant el projecte, escoltant i fent
participar les persones. Exigim un
alt nivell de compromís.

6.       TENIM UN GRAN PROJECTE PERÒ SOLS NO EL PODEM TIRAR ENDAVANT.
Recerca constant de complicitats externes, cuidant la imatge del Grup,
consolidant el màxim d’afinitat al nostre entorn. Creació d’una àrea de comunicació externa. Impulsar nous projectes amb altres socis que ens permetin augmentar
el posicionament estratègic encara que no en controlem completament la majoria.

Persones que
integren la candidatura

Oriol
Soler; President

Joan
Morales; Responsable de nou pla estratègic

Anna
Periago, Maika Pascual; Responsables
d’extensió social

Jordi
Creus; Responsable de benvinguda als nous
treballadors

Gerard
Birbe, José María Hernandez; Responsables
de comunicació interna

Ramon
Torrents; Responsable de comunicació externa

Glòria
Gasch, Izaskun Arretxe; Responsables
del programa de relacions institucionals

Gemma
Cera; Responsable d’atenció al soci

Marc Roma; Responsable
de relacions cooperatives

Sònia Garcia;
Responsable d’auditoria

Un “amic”, ho poso entre cometes perque no ens coneixem de res, del Facebook, Gerard Furest,
em pregunta sobre el creixement fulgurant de l’audiència de Timeout.cat a la
web. En només quatre mesos som els quarts de la web catalana, només per darrera
de tres mitjans generalistes, l’Avui, Vilaweb i el 324.cat, i per davant
d’e-noticies, el Punt… i pregunta en Gerard si hi ha trampa.

I ni n’hi ha, ni, com pregunta ell, estem acumulant
dominis per sumar audiència  (si que tenim el domini del capdesetmanade3dies.org
però l’audiència que reporta com a tal és insignificant). Només hem fet quatre
coses:

·        
Posar tota la base de dades de
Timeout, una de les millors d’oci i cultura a Barcelona, a internet de manera
que les cerques de google relacionades amb oci i cultura a Barcelona adrecen en
molts cassos a Timeout.

·        
Millorar el web permanentment, tenir
molt clar que es una part central de la nostra estratègia. I a partir d’ara ho serà molt més.

·        
Emmarcar-ho dintre la lògica de
rellançament de la revista amb la campanya capdesetmanade3dies.org. Quan acabi
aquesta campanya crec que també baixarà l’audiència a nivells més “reals”.

·        
Invertir 10.000 euros en publicitat
a google i altres buscadors per incentivar la cerca al voltant de Timeout.

I només amb això, el creixement el
resultat ha estat passar de 30.000 usuaris únics a 234.000 en només tres mesos.

Algunes idees al voltant d’això:

·        
Objectivament la web de TimeOut ha
de millorar molt i per tant no estem davant d’un fet extraordinari sino
que el potencial de creixement es més gran.

·        
Crec que fa uns anys podíem parlar
amb orgull de la internet catalana però ara no. La internet catalana no està competint
de la mateixa manera ni amb el mateix rigor que ho estan fent altres en el camp
editorial, de les revistes, dels diaris o, sobretot, de la ràdio i s’està
quedant clarament enrera sense afrontar seriosament els reptes que te. I una
bona prova és la facilitat amb la que TimeOut està creixent però, sobretot, el 2
milions d’usuaris únics del Periodico o els 5 milions de l’Sport que ens posen
sobre la taula que en aquest negoci la internet catalana està fora del mercat
i, amb nom dels grans principis, està defugint la dura realitat.

·        
Tinc el convenciment que si
continuem treballant així amb un temps prudencial arribarem amb les nostres revistes al milió
d’usuaris únics.

Doncs això, en continuem parlant el proper dia.