Recordant la Mònica Hill
Glossa a la figura de Mònica Hill en la presentació dels premis en honor seu
Tots coneixeu la Mònica. La incansable. La lluitadora. I a més hi heu compartit militància en la lluita ecologista i en molts altres llocs, família, sopars d’amics,… La coneixeu millor que jo. Tots l’estimeu. Tots l’estimem. Per si en quedava algun dubte, passejant pel mercat amb en Jordi el dissabte després de la seva mort, tothom el parava pel carrer. Tothom. Ja sé que per vosaltres és el més normal del món, però a mi em va ajudar a deixar claríssim que era una persona estimadíssima.
Jo hi havia tingut molta relació fa quasi 30 anys. Molta. Ens estimàvem amb en Jordi i la Mònica, i compartíem no només militància al Moviment de Defensa de la Terra, sinó també amistat i una complicitat profunda… I una cosa que m’unia molt a ella era que als dos ens agradaven les coses boniques, l’art, etc. Però la vida ens va separar: jo a Ripollet, la Mònica a Vilafranca i la voràgine del dia a dia, que va fer que ens acabéssim veient només un o dos cops l’any. Una d’aquestes vegades era la calçotada de Terra i Llibertat, un grupet de gent que vam fer un llibre explicant el país, comarca a comarca, a través d’associacions que el vertebraven. I des d’aquesta trobada vaig tenir un balcó privilegiat per anar seguint la Mònica i la seva vida, més enllà de la política. El Jordi, la Selma creixent, les contradiccions polítiques i vitals,…
Des d’aquesta visió més aèrea vaig anar construint una Mònica sobre la que també m’agradaria parlar, encara que pugui ser una mica incòmode. Es tracta de la Mònica enfadada, en rebel·lia, sublevada, no només políticament, sinó també sublevada amb la realitat, amb la vida, amb tots nosaltres. I quan parlo de la Mònica enfadada enteneu que estic parlant d’una virtut, potser incòmoda, però una virtut que ens explica moltes coses.
Ens explica el marc mental on es movia la Mònica o, més ben dit, el seu intent per trencar el marc mental de molts de nosaltres quan ens assenyalava directament amb els nostres sous o les nostres oportunitats i ens feia veure que érem uns privilegiats i que no érem conscients de com vivia molta gent del nostre entorn.
Quan recordo aquesta Mònica enfadada, la veig impotent. No es tracta d’una actitud política, és alguna cosa més profunda, és una impotència que mira de trencar, com sigui, la capsa opaca on vivim cadascú individualment i que ens impedeix veure una realitat que no volem veure. Ella va créixer en el si d’una família senzilla, sense extraescolars ni vacances perquè a casa no hi havia prou diners per pagar-ho. Això i, sobretot, la certesa que hi havia molta gent que estava molt pitjor la va marcar profundament. I és aquesta força tel·lúrica, aquesta ràbia per fer visible tot això de vegades d’una manera maldestra, aquest enuig és el que jo ara reivindico com una qualitat claríssima, com una cosa que caldria preservar en una societat massa cínica.
La Mònica ens molestava perquè assenyalava, sense dir-ho, les nostres contradiccions, ens estirava les costures sense complexes, amb tota la franquesa… I darrere d’aquesta Mònica no hi havia una pose estètica, sinó que hi havia unes tries vitals segurament incòmodes que, més que una manera de fer política, eren una manera de viure que ens interpel·lava directament.
La primera tria de la Mònica era que sempre i indefugiblement optava pels més febles, pels invisibles, pels que no voten: per aquella parella de sense papers que perdien un pis, per aquell xaval que havia de donar menjar al seu fillet i no tenia feina, pels més menystinguts, i sempre sempre sense visibilitzar-se.
La seva segona tria era l’austeritat com a via per ser lliure. No només va renunciar a ser senadora, sinó que el seu compromís mai va estar lligat a l’ambició personal, sinó que va estar lligat a la llibertat de defensar les seves idees. És a dir, l’austeritat com a tria per estar al costat de la gent que té poc o res, però també l’austeritat com a motor de llibertat.
La tercera era la radicalitat sense límits, en el camp de l’ecologisme o en el que fos optava per anar a les arrels sense por, defensant les idees pesés a qui li pesés i assumint el perill de quedar a la perifèria o, encara més generosa, assumint el perill de quedar a la periferia perquè era la millor manera de moure el centre de la societat.
I finalment, l’última tria de la Mònica especial i incòmoda era el compromís amb la gent, no amb el partit ni tampoc amb l’organització. Mai no es va instal·lar en cap partit i mai cap partit va estar tranquil amb ella. Quan estava a la CUP, crítica; a Esquerra, tot i ser portaveu, era exigent i també molt crítica. La Mònica tenia molt clar a qui servia i això també resultava dolorós pels que treballem per organitzacions gegants que massa vegades perden la sensibilitat…
L’opció pels febles, l’austeritat, la radicalitat i el compromís amb la gent van ser les tries de la Mònica. I aquestes tries i la seva convicció per defensar-les expliquen aquesta Mònica enfadada que vull reivindicar perquè és la imprescindible, la que ens dona llum, la que ens fa millors persones, el cor més gran i el cervell més obert. I aquestes tries seves, que son opció de vida, son les que ens agradaria fer present avui i sempre, perquè eren les que la feien autènticament revolucionària en el sentit més complet de la paraula.
Mònica, gràcies per ser imprescindible.