Núvol vermell

Saber perdre, ser suficientment lliure per poder perdre et fa molt fort. M?agrada el que està dient aquests dies en Jordi Portabella,,  m’agrada més que totes les seves propostes de campanya i ens ho hauríem de saber aplicar.

Diluns va començar el nou gerent de Gramagraf i és una notícia important per molts motius. La història de Gramagraf, amb 20 anys d?aventura titànica d?un grup de treballadors que salven una S.A. de la fallida i la porten fins a facturar 5 milions d?euros, és la història d?un esforç en majúscula i en primera persona. I m?atreviria a dir que en primera persona del singular perquè l?ha protagonitzat en bona part en Manolo Romera, un dels millors maquinistes que tenia Gramagraf i que durant 15 anys ha fet de gerent amb una dedicació absolutament admirable. Evidentment també és un esforç de tot el col·lectiu de treballadors però fonamentalment d?en Manolo que s?hi ha deixat la pell literalment. I dilluns en Manolo va deixar la gerència i ha passat a treballar al departament comercial amb el daltabaix d’emocions que això significa, tot i que crec que és una bona notícia. (Continua)

Un antic company em deia que el futur de Gramagraf i Cultura03 eren incompatibles. ?Hi ha un xoc cultural impresionant, que no ho veus??, ?Una empresa de tradició obrera en un grup de la indústria editorial?? I si, quan m?ho deia pensava que tenia raó, que era difícil però que formava part del somni. Molt més difícil és que una de les grans indústries culturals d?europa sigui cooperativa i catalana i en canvi per mi l?aportació de Gramagraf al projecte ha estat vital. Han fet el projecte real, sense ells no haguéssim pogut existir al començament, han fet el projecte arrelat a terra, les explicacions que han demanat, les crisis que han plantejat ens han fet afrontar reptes de comunicació, de reflexió que no ens haguéssim plantejat mai i que ens han fet forts, ens han permès formar part del cooperativisme històric de Catalunya i poder sentir que el nostre projecte parteix no només de les arrels de la resistència cultural sinó de la tradició cooperativa i de la voluntat de transformació social que ha tingut el nostre país durant segles…

I dilluns Gramagraf va canviar de gerent i comença una nova etapa. Ahir en una reunió que vam celebrar amb el president de la cooperativa i el nou gerent, en Miquel Angel que ve de fer de director financer a la impremta del grup premsa ibèrica, comentavem que el repte prinicipal és passar d?una situació d?esforç màxim, d?excepcionalitat màxima que ens ha portat a ser una de les impremtes importants del pais però amb un esforç personal impresionant, a crear els sistemes per actuar desde la normalitat  per poder mirar en perspectiva i crèixer. La normalitat que ens ha de permetre disfrutar del gran èxit que avui és Gramagraf gràcies a l?entrega de gent com en Manolo i tots els altres clar.

Per cert, una de les meves prioritats per aquest any és ajudar comercialment a Gramagraf, si coneixeu gent que busqui una de les millors impremtes de Catalunya m?ho feu saber. Gracies!!

Quan em vaig comprometre a fer la llista de Sant Jordi, la bona, no esperava que fos tan difícil ni que aprengués tantes coses. Tenia ganes de demostrar, ai la vanitat, que havíem venut molts llibres, més dels que deien algunes llistes, i vaig pensar que treballant arribaria a conclusions concretes… (Continua)

Finalment no publicaré la llista perquè no me n?he sortit, tinc una llista però se que no és la bona, la definitiva. I que al final no hi hagi llista, que hagi sigut impossible, diu coses del sector i ens ajuda a veure com estem. El cinema té ranking d’entrades amb el control del Ministeri de Cultura, la música la té amb la llista de l?Afive, els diaris i les revistes l?OJD, les ràdios l?EGM… Els llibres en català no tenen llista, les que publiquen els diaris son molt inexactes. Ningú sap quan es ven o ningú vol saber-ho. Perquè?

Entre les dades que he anat recopilant aquests dies us n?ofereixo una que dona pistes del perquè no hi ha una llista. És una dada demolidora, brutal. Ens demostra com, li explicava a algú l?altre dia, mentre ens il·lusionem en que anem bé, que anem avançant en aquesta lliga fantàstica del futur, les indústries culturals europees i espanyoles ni ens veuen i no perquè juguem a divisions diferents sinó perquè ells juguen la lliga de futbol i nosaltres la de volei-platja. La llista que tan m?ha escandalitzat és la dels llibres més venuts a les grans superfícies de Catalunya durant la setmana de Sant Jordi elaborada a partir de les dades directes de les caixes recollides per Nielsen. Hi he posat en negreta els títols en català, 11 de 50 i cap entre els cinc primers tot i que és la setmana de l’any en que és la que es venen més llibres en català! I una dada per si de cas, les grans superfícies ja son la llibreria més important de Catalunya amb un 20% de quota de mercat i cada vegada ho seran més, com a Europa, clar. 

Queda tanta feina per fer, i la farem, però en queda tanta…

Reunió ahir a Madrid amb el conseller delegat d?Starbucks.

I em sorprèn trobar-me amb una empresa tipus General Motors, ho dic sense prejudicis… Una empresa de lògica multinacional, amb una cultura del treball molt marcada, profundament americana que l?interlocutor et transmet a cada segon. Una conversa amable i interessant i de la que potser en surt alguna cosa en el futur…

De totes maneres no se perquè no m?imaginava que l?empresa fos tan profundament americana i això que tenia tots els elements per veure-ho. Soc client d?aquesta cadena de cafeteries a Londres, a Guangzhou, a Hong Kong, a Frankfurt, a Barcelona i vist en perspectiva es tant evident que és un Pizza Hut del cafè…

I a la tornada pensant perquè no ho havia vist fins parlar amb ells, m?adonava que a Catalunya han aconseguit ser clarament locals i això m?ha influït completament fins avui. I ho han fet només amb una eina, utilitzant el bilingüisme català-anglés sense utilitzar l?espanyol. Amb això sol, a Catalunya ells son catalans, qualsevol és català encara que sigui més americà que l?estatua de la llibertat.

Aquests dies que la Iz està a Mondragón, aprofito per llegir premsa internacional endarrerida. És el meu hobby favorit i, a més del que compro habitualment, hi ha bastanta gent que quan va pel món ja ho sap i em porten de tot… M?agrada saber que passa al món, però sobretot m?agrada trobar perspectives noves, plantejaments innovadors, nous negocis, noves idees…

Doncs això, unes nits de New York Times que a Barcelona només t?arriba els diumenges i per subscripció i me?l vaig comprar a Hong Kong, de The Guardian, que ja ho tinc clar, avui és el millor diari del món, de Corriere della Sera, del Conde Nast Traveller americà… I que bé i que avorrida que és la tele i quin dinamisme que hi ha als països anglosaxons en el camp editorial… (Continua)

I cada vegada que passo una estona així m?agafa una espècie d?excitació profunda, em surt una força estranya de dins, que es pregunta 10 vegades cada segon com podem portar aquest dinamisme al sector editorial català?

I aquesta nit pensava dinàmiques i se me n?acudia una de bastant senzilla que aviam si som capaços de tirar-la endavant: Una reunió quinzenal de set treballadors de l?àmbit creatiu amb determinats directius de Cultura03, de manera que pràcticament tots els creatius repetirien aquesta sessió cada dos mesos,cada persona te un encàrrec concret,  uns destacar alguna genialitat en premsa internacional i altres fer propostes de millora de productes propis que hagin aparegut recentment. Tot molt concret, tothom obligat a dedicar un temps a preparar-ho, a obrir bé els ulls, tothom tastant productes diferents, uns nostres i els altres els millors del món…

Ho proposaré, seria un complement potent a la màquina de les idees que te Ara.

I en aquest entorn, quins son els gran reptes de Time Out Barcelona, els errors que no hem de cometre per tenir els nivells de publicitat que necessitem?

Primer de tot, és clar, ser molt bons, genials diria, en la vessant editorial i en el màrqueting. Sense genialitat en el camp dels mitjans escrits no és crea comunitat, no es crea passió, no hi ha una relació potent amb el lector, no hi ha res que impulsi irrefrenablement a anar al quiosc cada dijous… En revistes ens passa molt sovint que la valoració dels lectors en els estudis de mercat sempre es bona i això és una trampa perquè tendim a pensar que tot va perfecte i oblidem que el que el fa que el lector visqui pendent de comprar el següent número de la revista no és ser bo és ser perfecte. És el quasi 10, no el 8. Doncs això primer de tot, lectors, audiència, comunitat, capacitat prescriptiva. (Continua)

El segon per obvi que sembli, pensar bé qui és l?anunciant que te interès en la nostra comunitat i perquè. Estar profundament convençuts que aquest anunciant ens necessita. Vendre publicitat no pot ser anar a pidolar, les revistes en català hem arribat a un extrem que moltes vegades pidolem la publicitat,  vendre publicitat és com vendre qualsevol cosa i per tant cal definir un client objectiu i cal tenir clar perquè aquest client ens necessita i explicar-li bé.

I tercer, preocupar-nos per les necessitats concretes que te aquest anunciant i fer-li una proposta buscant la seva completa satisfacció, una oferta a mida, quirúrgica, exacta. Una de les avantatges del món de les revistes sobre els altres mitjans és que tenim una flexibilitat immensa a l?hora poder oferir suports publicitaris i hem de saber explotar aquest punt fort. Podem entregar dvd?s, podem donar mostres de perfums, un catàleg, podem envoltar la revista amb un llaç de roba, podem oferir un patrocini d?una secció (sense afectar la independència de la publicació que al final, això si que no s?ha d?oblidar, la mare dels ous és tenir el lector completament satisfet)… I clar també hem d’oferir pagines de publicitat de les de tota la vida, però una vegada més pensant en l?anunciant, en les seves necessitats, tenint ofertes de format i preu com fa Time Out a Londres diferents per cada cas. No és el mateix un anunciant de teatre que un restaurant o una marca de rellotges de luxe, no tenen les mateixes necessitats, no tenen les mateixes possibilitats i el primer, el client, la seva satisfacció profunda…

Des d?ahir, 18 membres dels consells rectors de totes les cooperatives de Cultura03 estan a Mondragon formant-se en habilitats directives al centre de formació d?MCC.

Enviar quasi un 20% del grup a formar-se durant una setmana ha estat un esforç organitzatiu però és una de les prioritats que ens vam marcar a l?assemblea anual del passat novembre.

Aquí teniu el programa que ens han preparat els amics del grup cooperatiu més important del món.

I a les revistes en català que ens passa, perquè tenim tan poca publicitat? El més fàcil seria simplificar  dient, com deia un amic dissabte, que si tinguéssim la independència les revistes tindrien publicitat. I segurament te raó però no la tenim, i més ens val anar buscant una solució per si triga una mica més del previst.

I que més? Doncs jo veig dos problemes que des del sector mai hem plantejat correctament i que fan que avui  el mercat de les revistes al nostre país estigui tan poc madur, molt més fotut del que sembla… (Continua)

D?una banda, excepte comptadíssimes excepcions entre les que ens hi incloc, mal m’està el dir-ho, mai ens ha preocupat tenir un públic, ser líders en cada segment, vendre revistes vaja. Quin empresari de revistes en català ha fet inversions serioses com les que es fan, per exemple, al mercat de les espumes d?afaitar per llançar un producte? Com és que quasi cap revista en català, excepte les de Cultura03 i poquíssimes més, tenen control de difusió? I és així de senzill, sinó vens revistes no tens públic i per tant no tens anunciants que vulguin anar a un públic que és quasi zero. L?escàndol de les difusions en el mercat de les revistes en català és de primer ordre i no afrontar-lo ens fa anar a dormir molt tranquils però no serveix per res.

L?altre problema és que tampoc ens hem plantejat seriosament, i aquí si que ens hi incloc, abordar els reptes del que significa comercialitzar publicitat a partir de les limitacions que tenim com a mercat en un entorn acostumat a anunciar-se -se en clau estatal. O sigui nosaltres, les nostres revistes, tot just ara, estem començant a fer una reflexió seriosa i a fons per abordar els perqués no tenim publicitat convencional per, a partir d?aquí, construir un procés de solució que estem convençuts que existeix perquè també te un mercat no estatal TV3, Catalunya Radio, La Vanguardia o el Periodico i se n’han sortit…

I perquè no ens ho hem plantejat seriosament fins ara si és vital pel futur del negoci? Seré polèmic, no ens ho hem plantejat perquè les ajudes públiques que rep el sector ens han permès sobreviure sense treballar gaire, sense preocupar-nos dels reptes que teníem aquí, que d’altra banda no son més complicats que els que tenen a Dubai, a Ucraïna o a molts altres llocs del món que si que tenen publicitat a les revistes… Fins ara hi ha hagut un pacte entre els polítics i els editors  on, a canvi de fer veure que tot anava bé, ens han anat donant unes ajudes massa semblants a les que el govern de Nova York dona als negres del Bronx o a les que el Psoe donava al jornalers andalusos…

O sigui, ningú s?ha atrevit fins ara a plantejar una política que vagi cap a la empresarialització del sector perquè significaria la desaparició de molts editors que no venen més de mil revistes i la desaparició de la idea que tenim moltes revistes (quasi cap al quiosc però és igual) i que tot va bé. I lligar les ajudes institucionals a la empresarialització, a la inversió, a la professionalització és un pas imprescindible si volem un sector amb futur.

Té futur el món de les revistes de pagament en plena crisi dels germans grans, els diaris de pagament? Te futur la publicitat en aquest mitjà en plena voragine digital?

Nosaltres estem convençuts que si i molt, clar. La  primera pregunta, les vendes globals de revistes no han baixat i les dels diaris si. I el perquè és molt fàcil les revistes son un producte molt vinculat a una afició, a un desig, son profundament aspiracionals i han entès que aquest era el seu negoci centrant tot els seus esforços al voltant a mantenir una comunitat concreta molt satifeta. Sàpiens augmenta vendes cada vegada que fa un esforç editorial pensant en els seus lectors i te recursos i sap com fer-ho, com El Mueble, com Pronto o com National Geographic. Els diaris, atrapats entre ganivets i cd?s promocionals en unes xifres de vendes que seran impossibles de mantenir, no estan centrant l?esforç en investigar i donar al seu lector el que vol, un cop la informació immediata ja te canals millors per obtenir-la.  (Continua)

I un cop tenim clar que si, que les revistes tenen futur (ja n?he parlat moltes vegades, aquí en teniu un exemple), quin paper juga en el mercat publicitari aquest suport?

Les revistes son comunitats molt cohesionades, molt estables i amb un gran valor prescriptiu, una gran capacitat de tenir credibilitat. Per exemple, un anunci a El Mueble va a una comunitat molt concreta, la gent que aspira a tenir una casa preciosa, i la mateixa revista dona prestigi a l?anunci, el lector creu en l?anunciant perquè està a la seva revista, està a la revista que ha establert una relació profunda amb ell, l?entèn, li dona el que vol i això no ho pot oferir cap altre suport publicitari… Si que és veritat que son comunitats petites al costat de la televisió o la premsa gratuïta (digital o de paper) però son comunitats molt sòlides, molt definides i això dona molta seguretat a l?anunciant. I passa el mateix amb les versions digitals de les revistes de pagament, les comunitats més sòlides de lectors digitals, ho explicava el Media Guardian fa uns mesos, estan articulades com a complement d?un mitjà imprès de pagament i aquesta solidesa fa molt més efectiu qualsevol missatge publicitari.

Ara arribo de la roda de premsa que hem fet amb l?Alcalde del Prat, el director de l?Incasol i el director d?Abacus per explicar que ens construïm una nova seu corporativa al barri de Sant Cosme a El Prat del Llobregat  (aquí teniu el comunicat conjunt que hem fet amb Abacus i aquí el de l?Ajuntament i l?Incasol)

A part del motiu obvi per construir aquest edifici, no hi cabem, a la roda de premsa hem explicat el que significa per nosaltres aquest projecte més enllà de solucionar un problema d?espai. (continua…)

Tant per Abacus com per Cultura03 el fet de construir un edifici nou de 9.000 metres quadrats en una zona estratègica de gran desenvolupament, al costat de l?aeroport, en un terreny de 17.000 metres quadrats te una part simbòlica que és fonamental. Per Abacus i Cultura03 significa començar a caminar cap a la centralitat i fer clarament visible la nostra voluntat de voler estar, sense pressa però sense pausa, entre els projectes líders a Europa en el camp de la indústria cultural.

I en aquesta línia, la seu corporativa conjunta d?Abacus i Cultura03 volem que:

• Sigui un edifici arquitectònicament singular a partir d?un concurs entre arquitectes de prestigi
• Tingui tots els avanços tecnològics, que estigui dissenyat per la indústria cultural del segle XXI, multimèdia, global…
• Que estigui construït amb els criteris més innovadors de sostenibilitat: aprofitant al màxim l?energia, amb sistemes propis de depuració d?aigües (tenim una impremta que ja es puntera en el tractament de residus)…

• Que la construcció, que el procés de disseny sigui cooperatiu. I quan vull dir cooperatiu vull dir que tant Abacus com Cultura03 comencem ara un procés perquè siguin els mateixos treballadors, els socis de les nostres empreses, els que defineixin quin és el seu lloc de treball ideal, com ha de ser la redacció de Time Out Barcelona, quin és el lloc de trebal ideal pels que treballen a la màquina de les idees, quina és l?organització espacial ideal per un equip de vendes, com ens imaginem que entra la llum als tallers del nou Gramagraf…

Ens fa molta il·lusió, ja ho veieu.

He rebut alguns comentaris i alguns mails preguntant-me  perquè tenim tant poca publicitat a les nostres revistes. Be, jo no penso que en tinguem tant poca però si que és veritat que n?hem de tenir molta més, de fet els nostres ingressos son 70% venda d?exemplars i 30% publicitat quan en aquest sector normalment és just el contrari.

A partir de la necessitat de tenir  més ingressos en aquest àmbit , sobretot tenint present que a partir de finals d?any tindrem un setmanari que ha de doblar la nostra facturació publicitària, i de la realitat que el món de les revistes està vivint canvis molt interessants, he fet els posts que penjaré els propers dies: Un sobre la publicitat a les revistes avui, un altre al voltant del mercat publicitari i les revistes catalanes i un darrer sobre el repte de Time Out. 3 posts que aniré intercalant amb alguna novetat del grup i amb la llista dels més venuts de Sant Jordi que em vaig comprometre a elaborar.

(…) I el problema de fons és complicat. On està el límit entre l?ètica individual i la necessitat de canviar coses en col·lectiu en un món amb unes regles del joc concretes, imperfectes?  Tinc el mateix problema que dius tu, exactament el mateix, amb una persona que m’estimo, que ens ha ajudat molt i que, en canvi, veig clar que fa trampa. I fa trampa perquè crec que en nom de l?ètica personal amaga el seu pànic al risc, a jugar, a equivocar-se… I aquesta por, molt legitima en qualsevol mortal, no ho és tant en els que anem proclamant que toca canviar un país, fer-lo de nou… (…)

Em convida en Joan Josep Isern a fer un "meme". Primer una estona per aclarir què és. Ja ho sé. I ara no estic llegint cap llibre, ja m’imagino que és una heretgia però és la veritat i no m’agrada donar gat per llebre. I el darrer llibre que vaig llegir, la setmana passada, s’acaba a la pàgina 138 i clar, no te pàgina 139. I per tant o jugo fent trampa o no jugo. Jugo fent trampa. Aquí teniu el segon paràgraf de la pàgina 138 de "La España Invertebrada" d’Ortega y Gasset, que tot i que ell i els seus seguidors ho deien i ho diuen molt seriosament , a mi em fa riure, ho sento:

"Porque no existe otro medio de purificación y mejoramiento étnicos que ese eterno instrumento de una voluntad operando selectivamente. Usando de ella como de un cincel, hay que ponerse a forjar un nuevo tipo de hombre español". Feu, feu, vaig pensar jo.

I convido a continuar això del "meme" al Gerard i al Guillem companys de bloc i de feina.

Benvolgut F.

L?altre dia a l?avió vaig llegir-me l?Espanya invertebrada d?Ortega i Gasset que em vas enviar.  És un assaig important per entendre el fons de les nacions i el gran fracàs que, amb la perspectiva del llibre ho veig més clar que mai, és Espanya. I quina gràcia l?optimisme del brillant Trillo en el pròleg…

Gracies pel regal, El tindré molt en compte a l?hora de construir discurs sobre el futur de Catalunya, d?aquesta nació d?Europa que no acabem de somniar amb prou força com perquè reneixi per sempre. (…)

Tots n?hem tret coses d?aquesta estada a Xina. Els objectius concrets complerts: El Miquel Angel ha trobat proveïdors i ha conegut la llibreria més gran que ha vist mai, l?Ernest ha ultimat el llançament de Sebastià Serrano a aquest país, s?ha emportat un parell de llibres per editar aquí i ha treballat a la oficina d?Ara a Guangzhou noves idees de promocions amb diaris (?quina xulada, jo vindré un cop a l?any a treballar un mes aquí?. I jo, aquesta vegada he fet només de guia, m?ho he passat bomba però només de guia. (Continua…)

Per mi el valor més gran d?aquest viatge ha estat l?haver fet evident de forma sòlida, i ha sigut molt fàcil perquè els meus companys de viatge en tenien ganes, la importància vital ja no només d?internacionalitzar sinó d?estar amb els ulls oberts com a plats al món, de saber-nos petits i no voler només existir sinó dir alguna cosa, mirar el nostre país amb ulls de món, construir-lo amb l?experiència de les mans de cada racó del planeta…

I un viatge a Xina, molt més que un viatge a Londres però també un viatge a Londres, fa molt evident que viatgem molt poc, que tenim molt poca vocació internacional els que treballem amb la indústria cultural en el nostre país.

Un viatge important, si. I en sortiran coses.