Núvol vermell

A la Fe Fernández l’admiro. Tirar endavant una llibreria, sola, a les Franqueses del Vallès, de referència a tot el país, plena d’activitats culturals i amb un servei excel·lent, té molt de mèrit. I l’admira tot el sector: els qui treballen a les nostres editorials i els qui treballen a les altres, el gremi de llibreters, el d’editors, els autors que comproven la seva capacitat de convocatòria cada vegada que fa un acte, clients que hi van de tot Catalunya pel seu bon fer. 

La Fe, a més, representa el sentir de molts llibreters, quan parla de la precarietat en què viuen les llibreries independents de Catalunya i, en aquesta línia va expressar fa unes setmanes el seu malestar en una piulada quan a Abacus vam anunciar la compra dels segells del Grup Enciclopèdia.

Fa dies que volia trobar un moment per parlar d’això i, aprofito la seva piulada per fer-ho. No a la defensiva, tampoc per marcar territori, ni tan sols per posar-nos d’acord, sinó perquè crec que obrir el debat que planteja és sa i potser servirà per anar bastint un punt de trobada per  tornar a tenir un sistema cultural com el que hem tingut en altres moments de la història.

Totalment d’acord: la concentració és un perill

És veritat, el món de la cultura i la comunicació van cap a uns nivells de concentració que posen en perill la llibertat d’expressió, la creativitat, la pluralitat i, sobretot, les cultures petites.

Algunes dades: Amazon aquest Nadal ha continuat creixent desbocadament, es menja el comerç local, buida de vida les ciutats del món i ja té el 52% del mercat del llibre a EUA, el 40% a Itàlia, el 34% a França i el 20% al nostre país. 

Més dades: les grans plataformes audiovisuals sumen més de 2.000 milions de subscriptors arreu del món un fet que canvia completament l’ecosistema de la producció audiovisual i inflaciona els costos amb inversions impossibles que busquen el control del mercat per acabar en un procés de fusió i concentració com el que ara ja veiem amb Amazon. D’aquests 2.000 milions de subscriptors, 5 milions són a Catalunya. Una xifra estratosfèrica. Perquè us en feu la idea: els subscriptors del diari Ara, de la Vanguardia o els de les nostres revistes són entre 40.000 i 50.000. Glups.

En el camp dels mitjans de comunicació, X, l’antic Twitter, el més influent del món, està en mans d’un senyor d’ultradreta que s’ha gastat 47.000 milions de dòlars en comprar-lo; Facebook i Google laminen els ingressos publicitaris dels mitjans de comunicació reduint-los quasi a zero. Una dada complementària: RAC1, la ràdio líder a Catalunya, es va veure forçada a una forta reestructuració perquè no cobria la seva despesa amb els ingressos publicitaris. La ràdio líder.

I en el món editorial també estem en un procés de concentració gegantí. Penguin Random House Mondadori ja factura 4.000 milions i va comprant de forma sistemàtica tot el que pot sense seguir paràmetres de mercat amb l’objectiu de guanyar quota i poder negociar més durament amb els venedors de llibres. Hachette, el gegant del llibre francès, ha estat comprat per l’encara més gegant francès Vivendi. I Planeta amb 1.800 milions té en venda el seu 33% i, és clar,  només el podrà comprar un gran grup multinacional que no serà ni català ni espanyol.

En definitiva, estem en un procés molt ràpid de concentració global de les indústries culturals i aquesta és la realitat amb la qual estan competint els projectes independents i la llengua catalana. I això explica, en bona part, el nivell de precarització que viui viurà cada vegada més el sector al nostre país.

La resposta a la concentració no pot ser només l’atomització

Els projectes empresarials independents; els projectes personals; la llibertat d’estar sol; els que se situen voluntàriament en àmbits molt especialitzats, formen part de l’essència de les indústries culturals i són fonamentals pel futur. Sinó fos per això, no haguessin existit projectes importantíssims com el Club Editor, Anagrama, l’Altra Editorial o Periscopi ni llibreries tan potents com la pròpia Espolsada, La 22 a Girona, La Documenta a Barcelona o la Gralla a Granollers.

En totes les cultures del món l’avantguarda neix en projectes petits, flexibles i àgils. Normalment són iniciatives personals. És evident, per tant, que l’atomització forma part fonamental d’un projecte cultural de país.

Ara bé, també són bàsics els projectes grans que permeten consolidar i fer créixer els projectes quan ja no tenen l’emprenedor darrera (la Bernat Metge, n’és un bon exemple), o fer inversions més a mitjà termini com modernitzar una xarxa de llibreries o reconèixer salarialment els treballadors del món de la cultura, o competir en mercats internacionals. O tants altres exemples.

Sense la combinació de projectes personals i projectes amb musculatura econòmica i empresarial, una cultura no pot garantir la seva pervivència en el marc de la globalitat. És amb la barreja d’aquestes dues realitats que una cultura com la nostra pot ser potent i seguir creixent.  

I és veritat que tenim un nivell de creativitat alt. Però la realitat és que hi ha molt poques empreses en el camp de la cultura catalana que superin els 2 milions de facturació. Una desena d’empreses o una dotzena a tot estirar. No més. I 2 milions, amb tot el respecte del món, és el que factura un estanc a una ciutat mitjana de Catalunya. Només tenim estancs competint amb empreses que facturen milers de milions. Aquesta és la realitat, ens agradi o no.

I davant d’això, la resposta no pot ser una apologia romàntica de la independència i de les empreses petites posant el crit al cel perquè Abacus fa una operació per integrar una empresa de 5 milions, Enciclopèdia Catalana, per acabar constituint un grup editorial de 10 milions. O el que és el mateix: un 0,25% del que factura Penguin.

El cooperativisme una alternativa, propietat de la gent, que permet competir

És per tant Abacus, un perill o una oportunitat pel sector? Clarament una oportunitat per dues raons: la primera perquè és un projecte que té capacitat, si adquireix una certa dimensió, de crear una estructura competitiva en el camp de les indústries culturals. La segona perquè no és propietat d’un Elon Musk o un Jeff Bezzos sinó que és de la gent. Dels consumidors que hi consumeixen i dels treballadors que hi treballen. 

En aquest sentit, el cooperativisme no només posa sobre la taula una oportunitat per a la cultura catalana sinó que també posa sobre la taula una proposta per afrontar el debat global sobre la propietat de les indústries culturals. Defensar que hi ha una alternativa competitiva a les gran empreses propietat d’un senyor d’extremadreta o d’un fons d’inversió saudí; una alternativa que, a més a més, és propietat de la gent, de la societat, és una aportació en positiu al repte que tenen les indústries culturals a escala global. El repte de garantir que serveixen a la societat i no a uns interessos que poden afectar el destí de la humanitat si volen començar a censurar, a limitar, a condicionar inversions en cultures petites.

És per això, que el projecte d’Abacus té tot el sentit del món i no em sembla just que algú pugui dir que Abacus “s’ho està menjant tot”. Abacus no s’ho menja tot, ni s’ho menjarà. I, sobretot, Abacus és encara un projecte molt més petit del que necessiten les indústries culturals d’un país com Catalunya.

Llavors, les queixes de la Fe no tenen sentit?

Sí que en tenen. La preocupació de la Fe té tot el sentit del món. Perquè els marges comercials de les llibreries cada vegada és redueixen més pel creixement d’Amazon. Perquè fa quasi 20 anys Abacus va cometre l’error d’enfrontar-se al món dels llibreters, perquè la precarietat en la qual viuen els qui impulsen projectes independents crea una sensació d’impotència gegant.

És per això que, de la mateixa manera que el projecte d’Abacus és necessari, Abacus ha d’entendre, com a institució, que també ha de tenir la missió de defensar i protegir els projectes petits. No pot actuar en cap cas com a competidor depredador i ha de trobar la manera de ser complementari en el sistema, mai anar a substituir agressivament.

De la mateixa manera que el bosc i el sotabosc es complementen i es retroalimenten, l’ecosistema cultural català ha de trobar la fórmula de crear projectes complementaris però no pot renunciar ni als projectes petits ni als projectes grans.

Aquest és el sentit de tot el que estem fent, Fe. I per això hem comprat els segells d’Enciclopèdia i continuarem avançant per fer la nostra aportació per una indústria cultural catalana al servei de la societat que volem.