Núvol vermell

Si no ho heu fet, mireu The Social Dilemma. Un dels documentals més vistos aquests mesos a Netflix on directius penedits de les grans companyies tecnològiques americanes expliquen que han parit, quasi sense voler, un monstre extraordinari, una espècie de supercomputadora gegant que apunta cada segon als nostres cervells i que acabarà amb la nostra civilització. Des de Google fins a Twitter, des de Facebook -bé, sobretot Facebook- fins a Apple i Amazon. En parlava la sociòloga Liliana Arroyo al diari Ara fa unes setmanes i per tant no m’estendré en tot el que ella ja comentava molt encertadament.

Sí que m’agradaria aprofundir en la idea de la destrucció de la civilització, la destrucció de la democràcia i la destrucció de la pluralitat. Mirar-ho des d’aquest punt de vista ens posa sobre la taula un tema que era fonamental pels catalans del segle passat i que quasi hem oblidat aquests darrers anys: la importància de tenir i defensar el model vertebrador de la societat propi del catalanisme i unes empreses culturals potents, ambicioses i modernes que dibuixin camí, cohesionin la societat i amplifiquin la nostra manera de veure el món.

A grans trets, el documental explica que el negoci publicitari i de venda de dades de les grans tecnològiques americanes permet tenir un grau de coneixement tan gran del que pensem i del que pensarem que, combinat amb la capacitat d’“obligar-nos” a estar cada vegada més hores davant la pantalla, fa que la manipulació, d’un en un, sigui ja un fet que condiciona greument la civilització i la democràcia. Ho explica a The Social Dilemma Tristan Harris, exdirectiu de Google: “La societat es basa en la veritat i en la confiança. Si fem tremolar la veritat, la realitat implosiona en mil trossets, es trenca la confiança i es bloqueja el diàleg constructiu i equilibrador sobre el que es basa la democràcia i la civilització”. En resum, substituir la confiança que cohesiona les societats per realitats inventades que divideixen i enfronten és el final de la civilització.

Als Estats Units la situació ja és greu, ho hem vist clarament en el procés electoral i de recompte que sortosament ha acabat bé, però també en el creixement exponencial de teories conspiratòries com Qanon, els negacionistes de la pandèmia o els terraplanistes. A Espanya, l’extrema simplificació política a la que s’està arribant, on els “aporellos” diversos impulsats per Ciutadans, el PP o Vox són cada vegada més freqüents, també es fa evident que tot aquest món ha vingut per quedar-se i amenaça el futur de la democràcia.

I què passa a Catalunya? Per què aquí, tot i que existeixen les mateixes dinàmiques que arreu, encara no ha arribat tot això amb tanta intensitat? La raó és ben senzilla: les societats estructurades, les que ja tenien xarxes socials sòlides abans de Facebook, estan més blindades que les més desestructurades com l’americana o l’espanyola. Per això, per exemple, la societat catalana ha estat capaç d’aguantar tots aquests anys de debat polític intens, de desinformació, de guerra de nervis, de crisis, de retallades, de repressió… La cohesió ens ha salvat. La capacitat de tenir una societat estructurada, més enllà de l’Estat, la xarxa infinita de la societat civil catalana formada per associacions de tot tipus o projectes socials gegants com el Barça, fan de la nostra societat una espècie de llogaret gal on la cara fosca de l’imperi de les dades no pot entrar amb tanta facilitat.

Valorar aquest actiu com un dels béns més preuats que tenim, fer-lo créixer i oferir-lo al món com una de les alternatives a la crisi que arriba en el camp de la civilització i la democràcia hauria de ser una prioritat total de tot el nostre sistema polític i social. I no només per una lògica de supervivència, sinó perquè és una aportació clara que pot fer el catalanisme al món.

Fins als anys 90 ho havíem tingut clar. Ho havia tingut clar Prat de la Riba amb la seva visió, però també Cambó quan feia de mecenes. Ho defensava Joan Miró quan explicava el seu sentit tan propi de l’art i també Rodoreda i Sales a les seves cartes somiant un país normal i europeu. Fins i tot Pujol i Maragall, a la seva manera, defensaven un projecte de país o de Barcelona extremadament vertebrats socialment com a base per afrontar un futur al servei de les persones.

En aquesta lògica, els grans projectes culturals que es van bastir al segle passat i que ara estan greument debilitats ajudaven a il·luminar i amplificar la importància d’aquesta ambició: la Bernat Metge i la seva apologia de la civilització, 62 i Enciclopèdia Catalana amb la seva ambició de construir un corpus editorial modern i de primera, Abacus amb la seva voluntat d’organitzar la societat per tenir el millor material educatiu o, finalment, TV3 que naixia als anys 80 amb la màxima ambició de ser una televisió pública que ens obrís els ulls al món i que projectés un model de societat moderna, vertebrada, cohesionada i acollidora.

The Social Dilemma, doncs, ens posa sobre la taula en quin punt es troba la civilització, però també ens diu als catalans que tenim (o teníem) un model alternatiu per afrontar tot això i una ambició per dibuixar-ho, explicar-ho i difondre-ho a través de grans projectes culturals. Tornar a posar sobre la taula el model català de vertebració social i tornar a tenir projectes gegants, per ambició i per mida, al voltant de la cultura hauria de ser la nostra manera d’afrontar The Catalan Social Dilemma, la nostra manera d’il·luminar aquests moments foscos que ens ha tocat viure.

Avui fa 10 anys que vam llançar el diari Ara. 10 anys. 

Abans de res vull felicitar totes les persones que van contribuir a fer-lo realitat. Sense la dedicació i l’energia d’en Carles Capdevila i sense la constància i la paciència d’en Ferran Rodés aquest projecte no existiria. I el país seria pitjor, sense l’Ara. Felicitats, per tant, i gràcies als que l’han fet i el fan possible cada dia. La cooperativa Som* va ser-ne un dels membres fundadors i el principal accionista fins que ho vam deixar per desacords en l’evolució del projecte, però estem molt orgullosos del diari i ens sentim compromesos amb el seu futur.

Sempre que m’ho han preguntat he intentat explicar que l’Ara no era només una idea d’uns emprenedors, que no era simplement un producte. L’Ara era sobretot un moment, un aquí ha de començar una nova etapa, un comença un nou món, un neix un nou país i per tant ha de néixer un nou diari que ho expliqui. L’Ara arribava en plena crisi financera del 2008, quan encara no es veia res del que havia de passar aquí i al món els 10 anys posteriors.

Aquest ser un moment, ser una oportunitat, és el que explica que fos possible reunir accionistes que no es coneixien entre ells com Ferran Rodés, Daniel Martinez, Víctor Font o Artur Carulla. Explica també els nervis dels Godó, que van accelerar el naixement de La Vanguardia en català i ens van donar algun disgust o les desconfiances dels polítics del moment,o la il·lusió de milers de persones que omplien teatres per conèixer el projecte subscrivint-s’hi abans de sortir o la implicació de periodistes com Toni Soler, Albert Om, Antoni Bassas i Xavier Bosch, entre d’altres. Per cert és impressionant veure com no vam proposar a cap dona ni entre els fundadors ni entre els periodistes de primera fila i impressiona més com no ens en vam adonar.

L’Ara no va ser doncs una idea brillant d’uns tipus espavilats, sinó un encreuament en l’espai-temps en un país i un món on havia de passar alguna cosa. Entendre l’Ara no només com un producte sinó com una part d’aquest país, que naixia per tenir un paper, un rol concret, ajuda a mirar més enllà del producte i a valorar el que ha significat, les limitacions i sobretot ajuda a trobar una solució al bloqueig actual del projecte.

El que ha significat

Per mi, el llançament del diari Ara és el primer “tot és possible” després de 30 anys de Transició, fet de forma transversal i amb voluntat de ser hegemònic. Feia molt temps que al país (i al món) s’havia proclamat el final de la història on res no era possible i l’Ara arribava per dir que l’status quo s’havia de moure, que les regles del joc ja no valien, que havien de passar més coses, que a l’oasi català s’havia de renovar l’aigua,… 

Quan ens imaginàvem el paper del diari Ara pensàvem en el naixement de Le Monde i la seva voluntat de dibuixar la França de després de la Segona Guerra Mundial o el d’El País per imaginar l’Espanya europea que volia l’intel·lectualitat al voltant de Polanco. I és aquesta voluntat, aquesta idea de transformació de fons i de canvi de l’status quo, aquest atreviment més en la lògica de l’ambició cultural del catalanisme durant el Franquisme, o de Cambó i la seva Bernat Metge, l’aportació més important que ha fet l’Ara.

L’Ara és, doncs, el primer “tot és possible” d’una llista llarga que inclou el Procés, el 15M, els altres fenòmens de l’anomenada nova política,… i aquesta és la seva principal aportació al país d’avui.

Els límits

Li explicava fa un temps a en Ferran Rodés que les limitacions que ha mostrat el Procés són les mateixes que les de l’Ara i no sé si ens vam acabar d’entendre. En aquella conversa li deia que no tenia molt sentit que des de la línia editorial de l’Ara és renyés l’independentisme com si no hi tingués res a veure. L’Ara naixia d’un moment concret i per unes circumstàncies concretes: ho feia per il·luminar la societat catalana en el moment dels “tot és possible” i, per tant, el Procés ha tingut el poc gruix que ha tingut en bona part perquè no hi havia més llum. En aquest sentit, l’Ara i el Procés estan bloquejats en el mateix punt: el de la incapacitat de tenir una visió de la complexitat del que es vol fer, de la necessitat de tenir mirada llarga, de no infantilitzar, d’assumir errors i responsabilitats, i tot per poder afrontar el repte en millors condicions.

El New York Times o eldiario.es, per no parlar dels productes que editem des de Som* o de Vilaweb que acull aquest blog, guanyen (alguns) diners i han crescut com mai en subscriptors en els darrers 3 anys. Tots aquests projectes se senten part activa i responsable de la seva comunitat i no l’esbronquen, ans al contrari: la fan créixer, l’estiren cap amunt, l’empoderen, la fan sentir especial,… i la critiquen, però sempre en primera persona del plural, mai des de la superioritat moral.

En canvi, el diari Ara ha intentat, crec que equivocadament, situar-se fora de la seva comunitat, vivint d’ella, però fent veure que no en formava part, situant-s’hi per sobre, i això explica que, tot i els quasi 20 milions d’euros de pèrdues acumulades i els 14 milions d’euros públics que ha rebut aquests 10 anys, ara mateix està per sota dels 40.000 subscriptors havent-ne perdut 5.000 en els darrers 3 anys. Un bloqueig bastant semblant, si em permeteu un punt creatiu, al del Procés català o al del 15M. El projecte està bloquejat i no sembla que ningú trobi el camí per resoldre-ho.

Desfer el bloqueig

I d’aquest bloqueig cal sortir-ne: primer de tot perquè el projecte val la pena, segon perquè que els “tot és possible” trobin el seu camí és bo pel país i pel futur, i tercer perquè trobar la sortida és viable.

És veritat que no és fàcil. Mirant i remirant números, està molt clar que el diari Ara necessita 100.000 subscriptors per funcionar de forma independent, això vol dir sense perdre diners i sense necessitar ajudes públiques. És a dir, 60.000 subscriptors més dels que té en aquests moments. Un repte difícil, però que plantejar-lo en tota la seva magnitut ja resol el bloqueig i marca el camí. De la mateixa manera que la fita principal del Procés és ser més i estar més preparats i aquest objectiu ja defineix un full de ruta en si mateix, el repte de l’Ara de multiplicar quasi per tres les subscripcions actuals ajuda a dimensionar el que s’ha de fer i dibuixa un full de ruta clar que per mi ha de girar al voltant d’aquestes quatre idees:

1. Tenir clar que l’Ara pertany a una comunitat que és la que el va fer néixer i de la qual en forma part en primera persona del plural. Actuar en conseqüència assumint el rol que la mateixa comunitat li dona, explicar el present, il·luminar el futur i, al mateix temps, posar-se humilment al servei de la mateixa. Això, és clar, no és ser acrític, és senzillament ser-hi sempre, de la mateixa manera que hi és Òmnium amb un estil i uns plantejaments molt diferents als de l’ANC i ningú qüestiona que forma part de la comunitat en primera persona del plural.
2. Voler esdevenir el punt de trobada central del consum cultural del país i aspirar, per tant, a construir una plataforma de continguts amb tot el que la nostra comunitat necessita. Una espècie de Netflix de la llengua i la cultura catalana, vaja, amb tot el món audiovisual, editorial i musical que vagi més enllà del territori de les notícies escrites.
3. Continuar el camí d’aprofundiment periodístic que ja ha començat la directora actual, Esther Vera. Entendre que els continguts de pagament han de ser necessàriament excepcionals i únics. Treballar, per tant, en un projecte periodístic més qualitatiu que quantitatiu i sobretot multimèdia, i posar sobre la taula molts més recursos perquè la redacció, cada cop més brillant, i la directora puguin fer la seva feina en les condicions que mereixen.
4. I finalment, per poder fer tot això, acceptar que no pot ser un projecte empresarial personal, que cal ser molt més sòlids econòmicament i que, per tant, s’ha de buscar la manera de formar part d’un projecte empresarial més gran o, senzillament, impulsar-lo. En un moment on la concentració de la propietat en el camp de les indústries culturals es estratosfèric, a Catalunya les empreses vinculades a la cultura continuem sent molt petites i molt poc competitives. És urgent construir un teixit empresarial amb prou dimensió com per afrontar els reptes que ens planteja a la llengua i la cultura catalanes la globalització i la digitalització. Anem tard. En aquest sentit, a Som, amb una mida empresarial i de subscriptors semblant a la de l’Ara (ara mateix tenim quasi 10 milions de facturació i 37.780 subscriptors),  ja hem après la lliçó. Fa temps que treballem en la línia de ser més grans o bé de buscar aliances per ser-ho i esperem molt aviat poder donar una bona notícia en aquesta direcció.

Avui fa 10 anys que vam llançar el diari ara. 10 anys. Quins deu anys que hem viscut. Quanta intensitat. Tot el que hem après ens ha de servir perquè el país i el món siguin millors i, és clar, perquè l’Ara sigui un projecte que duri 100 anys més.

NOTA PRÈVIA: 

Aquesta entrada havia de sortir publicada uns dies abans de començar el mes de novembre, però per raons que queden fora del control de l’autor i que ara són de domini públic, no es va poder publicar.

Han passat deu anys

Aquest blog va començar “amb ganes de compartir la meva passió per les indústries culturals al segle XXI i també l’aventura d’intentar construir un grup cooperatiu al servei de la cultura catalana” i el vaig aturar al juliol del 2010, just quan començava a notar-se la crisi del 2008 i ens vam llançar de cap a fer el diari Ara.

‘Núvol vermell’ tenia unes regles de funcionament que podeu veure aquí. Ara les normes seran diferents: 

1. No escriuré cada dia. Ho faré de tant en tant i més a fons, ja que els missatges més concisos aniran al Twitter. Per cert, el meu Twitter també canviarà una mica i se centrarà bàsicament en notícies i bones idees del nostre sector, projectes de Som* i la meva agenda laboral. 
2. Donaré detalls, com ja feia, sobre persones i reunions, èxits i fracassos, idees pròpies i alienes,… Les experiències són les que millor dibuixen les idees teòriques i per això les faré servir.
3. En la primera fase de ‘Núvol vermell’ em vaig proposar el repte de no parlar mai malament de ningú, en canvi ara quan calgui criticaré. Amb alegria i de manera constructiva, però criticaré. En aquests deu anys he après que la franquesa, ben emprada, és una virtut i que l’única manera de celebrar el que va bé és també assenyalar el que no hi va.

El 28 de novembre de 2020 començaré formalment. Una manera de celebrar els 10 anys del diari que vam fundar.

Abans, però, he fet una llista del que crec que hem après durant aquesta dècada. Aquí la teniu:

1. Es podia fer un diari, es pot fer quasi tot. Tothom ens deia que no i allà tenim el diari Ara, dibuixant l’època trepidant que ens ha tocat viure.
2. El contingut és el centre, la resta és un bluf. Ningú donava un euro per la música de pagament i ara Spotify Premium és a moltes cases, ningú donava un duro pels diaris i en canvi els 4 milions de subscriptors del New York Times ens marquen el camí. La resta és mentida i ganes de no veure les pròpies limitacions.
3. Podem treballar a cent anys vista, la compra de la Bernat Metge n’és un exemple clar. Preservar i recuperar l’ambició dels nostres antecessors ha de ser una constant si volem una indústria cultural que tingui alguna cosa a dir a l’Europa d’avui. Els Cambó i els Guardans, però també els Castellet, les Rodoreda o Joan Miró.
4. Llibreries Obertes i la importància de ser útils. Tenim sentit si som bons, és clar, però també si som útils. Cal que cadascú a Som* es llevi amb aquesta pregunta: “Estic intentant fer un contingut excepcional?”. I que s’adormi amb aquesta altra: “Soc útil a la meva societat i a la meva cultura?”. 
5. Arribant als 40.000 subscriptors i cap als 100.000. Sense una massa crítica suficient és impossible fer continguts excepcionals. Arribar a una comunitat de 100.000 persones que creuen que el que fem té prou valor com per pagar de forma recurrent és una fita imprescindible. Ara mateix som 37.951. 
6. La publicitat se’n va i se n’anirà més. Si hi ha mitjans de comunicació amb audiències universals i capacitat de targetitzar fins a l’infinit (Googles i Facebooks diversos), quin sentit té la publicitat en mitjans de comunicació convencionals? Hem de treballar per poder dir que no als anunciants que no estan aliniats amb els valors de cada projecte de continguts, per això hem de tenir tarifes molt més altes i projectes molt més grans basats en continguts.
7. Aprendre a fer llibres, liderar la no-ficció. Fer llibres de no-ficció —àmbit en el que al 2019 vam aconseguir el lideratge—, ha de ser cada vegada més com produir una pel·lícula: molta inversió, molta qualitat, molt detall, molta precisió, èxit segur. L’estudi d’animació Pixar seria el camí a seguir, en aquest llibre ho expliquen tan bé…
8. Ser digitals, trobar un lloc pel paper. Amb la digitalització hem anat tard perquè hem prioritzat trobar un lloc pel paper, un lloc en l’entorn digital on hi tingui valor propi, i digitalitzar el procés de captació de subscriptors. Amb Arrels arriba el primer projecte totalment digital amb el lloc que creiem que ha de tenir el paper en el futur.
9. La internacionalització pendent. Fem un tercer intent, l’Atlas of the future. Sense obrir el mercat més enllà de Catalunya és molt difícil tenir la massa crítica per competir en el camp dels continguts.
10. Tancar projectes, vendre empreses. Zero4, Xina, Londres, TimeOut. Encara estem aprenent a tancar els projectes que no funcionen, a vendre empreses, a tenir inversors… Però en sabem més.
11. El rigor i la transparència. Els números i la governança. El cooperativisme. Ai, els temes formals. Com en són, d’importants, i com de poc ho eren.
12. La corrupció. Sí, la corrupció. En política hem tingut grans amics a tots els partits que ens han ajudat honestament, la majoria. I també hi hem trobat grans enemics. Veure la corrupció i la mediocritat amb diners públics ha estat dolorós. Impotència.
13. Consolidar i estabilitzar. El valor del temps. Més enllà d’emprendre, ens ha costat tenir paciència per aprendre i consolidar negocis. Ara en sabem molt més.
14. I tot això no ha servit per a què la indústria cultural estigui millor. Deu anys després, la indústria cultural al país està pitjor i aquest és el principal fracàs. Nosaltres no hem anat tan enllà com pensàvem i això ha estat un bany d’humilitat. I la resta d’actors que ens acompanyaven han anat a pitjor. Que no hagi estat una prioritat dels poders públics en deu ser una raó; l’altra, la poca autoexigència i la incapacitat per treballar junts i sumar. Calen fusions en el nostre sector. Urgents.

Aquí queda la llista i ens tornem a veure el 28 de novembre.