Núvol vermell

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;
mso-bidi-language:KS-IN;}
a:link, span.MsoHyperlink
{mso-style-priority:99;
color:blue;
mso-themecolor:hyperlink;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
color:purple;
mso-themecolor:followedhyperlink;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;
mso-bidi-language:KS-IN;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

M’agrada
de Kukuxumusu

• La seva
  alegria
• La seva
  ambició
• Que en
  Mikel Urmieta dirigeixi l’empresa desde New York
• La seva
  capacitat per diversificar
  desde la focalització

M’agrada
d’Skype

• L’invent en si mateix, al
  començament semblava impossible
• La capacitat permanent de millora
  del servei, ara és perfecte, millor que el telefon
• Que m’han fet estalviar 500 euros en
  telèfon en el darrer viatge a Xina
• Que han aconsseguit que em gasti 30
  euros en crèdit d’sype en el mateix viatge

I he trobat aquest vídeo
que parla dels dos i és divertit.

L’Eduard Voltas em deia fa anys que acabaria fent el ridicul com va fer Carrillo amb la Romania de Ceau?escu, defensant el model xinés cap a la modernitat, Vilaweb m’ha anat recordant de forma sistemàtica, igual que el Financial Times, que aquest model és inacceptable, que allà no hi ha drets humans o llibertat d’expressió, fins i tot es va acabar publicant que Vilaweb a Xina estava censurada i no era veritat, com tantes coses sobre aquest tema que ens resulta tan inintel·ligible, tan llunyà.

I cada vegada que torno d’allà estic més convençut, que amb totes les seves contradiccions, moltes d’elles insuportables, el procés que està seguint Xina per culminar el seu camí del tercer món al primer, és absolutament respectable, seriós  i, sobretot, gens criticable des dels que hem trigat 150 anys per fer el mateix camí  de forma molt més traumàtica. El procés de transformació que he vist la darrera dècada, aquest any en farà deu que hi faig visites regulars, és absolutament espectacular, meteòric, il·luminador i globalment positiu, amb les seves contradiccions incloses.

I jo no viuria a Xina, i segurament allà estaria a l’oposició, entre altres coses perquè algú ha decidit que els xinesos no poden veure el Facebook. El meu professor d’anglès, un tipus lúcid que impulsa www.iberianature.com, m’explicava que no deixen que funcionin amb normalitat les xarxes socials per anular la seva capacitat viral i de mobilització.  I segurament te raó, el pitjor que li podria passar a Xina, i crec que al món, és la desestabilització traumàtica d’aquest procés tan complex que es diu modernització del 25% de la població mundial.

I a que ve tot això en un bloc de cultura i comunicació? Doncs que trobo a faltar aquestes contradiccions  en la premsa del món lliure i, sobretot, en la premsa catalana. I que crec que hauríem d’assumir-les amb més naturalitat. Menys certeses, que obren molts camins i ens fan més lliures.

LA NOTA DE PREMSA DELS PREMIS TIMEOUT:
Crítics gastronòmics de referència trien els millors restaurants de Barcelona en els primers Premis Gastronòmics de la ciutat

> Pau Arenós, Cristina Jolonch, Belén Parra i Josep Sucarrats, entre d’altres, trien els millors restaurants i iniciatives gastronòmiques de la ciutat ens els primers Premis Gastronòmics Time Out Barcelona 2009

La revista setmanal Time Out Barcelona  ha pres la iniciativa i ha convocat els primers Premis Gastronòmics de la ciutat. L’objectiu és reconèixer el bon moment gastronòmic que viu Barcelona, i especialments els xefs i els empresaris que ho fan possible, amb uns guardons anuals seguint la iniciativa internacional de Time Out a ciutats com Nova York i Londres. Els crítics Pau Arenós (El Periódico), Cristina Jolonch (La Vanguardia), Belén Parra (El Mundo) i Marcelo Aparicio (Time Out Barcelona i secretari del jurat), Josep Sucarrats (Cuina), la periodistat Montse Mompou (Continuarà TVE), el músic i presentador Miqui Puig i el polifacètic Carles Flavià formen el jurat que decidirà els millors restaurants i iniciatives gastronòmiques de Barcelona durant el 2009. Els guardons es lliuraran dilluns 2 de novembre en una festa a la Sala Luz de Gas de Barcelona en què també se celebrarà el número 100 de la revista Cuina. Totes dues capçaleres estan editades per la cooperativa Sàpiens Publicacions del Grup Cultura 03.

Els Premis Gastronònics Time Out Barcelona 2009 reconeixeran els millors restaurants i iniciatives gastronòmiques en 5 categories, entre les quals destaca  un el Premi Time Out  2009 per a la millor iniciativa gastronòmica a Barcelona durant aquest any,  dues mencions especials i un premi especial del lector obert a tots els barcelonins a timeout.cat/premis_gastronomics.

Un debat interessant el d’aquests dies a Xina:
Arran de la detenció fa una setmana en un viatge ocasional a Estats Units, d’un directiu de la Beijing Automotive Corporation acusat d’espionatge industrial a Ford, la seva antiga companyia, s’ha obert un debat intensíssim al voltant del dret dels xinesos a recuperar el talent que tenen repartit pel món. Una discussió, clar, que canvia radicalment l’actitud reverencial que sempre hem rebut dels països pobres i ens obre cinc mil fronts:

• Que Xina ja no és el tercer món i que no és la dictadura terrible que ens expliquen, que la gent no se’n va, sinó que hi torna, amb tot el que significa i implica.
• Que la capacitat industrial i de consum de Xina, 25% de la població mundial i al 2030 primera economia mundial, condicionarà de forma definitiva les grans corporacions multinacionals que sempre han pivotat al voltant de l’eix anglosaxó i, sobretot, d’una actitud prepotent cap als països emergents.
• En el lliure mercat que sempre hem defensat com a màxim valor d’Occident, tenim dret a posar parets al riu de diners que arribarà desde Xina, també per captar-nos el talent?
• I encara més, tenim dret a impedir que la gent formada als Estats Units torni al seu país? Sabieu que la primera nacionalitat extrangera de joves formant-se a Estats Units es la xinesa i que només van a formar-se i tornen? I que això és un gran negoci pels campus d’Estats Units…

I si hi afegim el cas català encara obre més contradiccions:

• Defensar el dret de Xina a fer això és defensar el dret d’Andreu Buenafuente i de Carles Francino a anar al millor postor.
• I això, en les cultures petites com la nostra és demolidor.
• I en grups com Cultura03, per exemple, a l’hora de mantenir autors o periodistes de primera fila és realment un repte… Sempre ens guanyarà el premi Planeta…

Res, la guerra del talent arriba de ple a Estats Units. El món cada dia és més interessant, trobo.

Una
sincera, i interessada, recomanació: Feu una ullada als blocs de TimeOut,
entreu-hi un segon, un gran retrat de la ciutat, molt
complementari a la revista:

• L’Oriol Lladó i el seu bloc
  plàstico-poetic. Preciós.
• El Guillem Carbonell i la seva crònica magna de Barcelona,
  “s’ha de mirar en la seva globalitat, no post a post”, em deia un
  amic l’altre dia. I te raó.
• El Ricard Martín, responsable de la secció de Nit de TimeOut, que diu que mai hagués imaginat que cobraria per fer les cròniques
  de les copes de la nit anterior.
• El bloc gastronòmic de l’Alex
  Gutiérrez amb un micro-curs
  hilarant per comprar mandarines
• I la
  Marta Salicrú, responsable de música de TimeOut, buscant divertida i incansable
  el so de la ciutat.

Segur que han de millorar coses però crec que s’ha trobat el to, es divertit, sexy (ai, el concepte sexy..), aporta… funcionarà!

Tot i que l’edició de llibres a Xina és la part d’Ara Xina que hem desenvolupat menys, ens diuen els de Nangfang Daily Press, el grup de premsa més important del sud de Xina que ha coeditat la Maternitat d’Elna amb nosaltres, que ja n’han venut 2.000 exemplars.  Veig la portada a les llibreries i fa autèntica impressió veure l’Elisabeth Eidenbenz explicar la seva epopeia als xinesos.
I vist en perspectiva és veritat que Xina està tan lluny, que hem anat tan lluny, que costa d’explicar perquè hem fet aquesta bogeria. Però la realitat és que estem aquí i em sembla que per quedar-nos: som l’única editorial catalana completament establerta a Xina i Ara Xina després de 4 anys  de treball guanyarà diners en aquest 2009 horribilis.

Fa una estona estava a l’aeroport d’Amsterdam i allà, ho juro, tenen llibres en holandès, la immensa majoria. En canvi, mentre esperava el meu primer vol d’aquest viatge cap a Xina, he visitat les llibreries de la terminal B de Barcelona i pràcticament no n’he vist cap en català.

I filosofava pels passadissos que el lliberalisme és arreu, la llibertat de poder triar, i més aviat triar com creixes que com mates. I que a Catalunya fa de mal dir això de que un es lliberal, fins i tot l’Ernest que ho és, ens deia l’altre dissabte a l’Avui que “Jo no soc lliberal”. I ens fa vergonya dir-ho  perquè aquí estem rodejats d’uns quants telepredicadors que se n’autoanomenen amb el mateix rigor que es fan dir “seriosos” (sic) a la web de la fundació que els acull.

Doncs això, que jo vull poder triar a l’Aeroport de Barcelona, algú podria fer una llei?  

I que soc lliberal. Seriós no.

4.-  Afrontar el creixement, una nova visió per Sapiens publicacions

I amb aquest escenari, com afrontem el creixement? Articulant comunitats en la linia que creiem que demandarà el mercat publicitari i que hem anat comentant aquests dies. No afrontem el repte generalista sinó el repte de construir comunitats cada vegada més fiables, més amplies, més estructurades, més properes… I per això Sapiens Publicacions ha canviat la seva missió en el pla estratègic que acabem de tancar fins el 2014, ja no som una editorial de revistes sinó una empresa que articula comunitats. I per tant, n’articularem més, aquest és el nostre futur

A Rac1, al minut 33 d’aquest tall

I a La Mirilla de la Vanguardia

La columna de Pilar Rahola ahir a la Vanguardia, quina alegria…

“De vez en cuando este país, que hace tiempo que perdió el sentido de la excelencia –eternamente atrapado en la sinuosa espiral de su feliz mediocridad– nos ofrece ilustres sorpresas que laten, humildemente, en los rincones del conocimiento, allí donde no acostumbra a llegar el foco de la noticia. Y aunque quedan lejos los tiempos en los que “la feina ben feta” no tenía fronteras, todavía existen quienes hacen su trabajo con rigor y perseverancia. Estas gentes no buscan nada, no brillan bajo los neones del aplauso fácil, no pierden el alma en los canapés de las fiestas sociales, y ni tan sólo pertenecen a los 400 que mandan en Catalunya. Sólo son trabajadores del pensamiento, obreros de la cultura, es decir, gigantes silenciosos. Entre ellos, las gentes de la revista Sàpiens” Continua aquí

3.- Que tindrà i que no tindrà l’anunciant després del temporal

Ai l’anunciant. Avui ho te tot. Tot el que vulgui al preu que vulgui. Com si estiguéssim en plena guerra. Els preus de la publicitat han caigut un 70%. Hem vist pàgines a 1.000 euros a la Vanguardia i al Periódico, de l’Avui o de nosaltres ja ni en parlo, hem vist línies d’autobús a 2.000 euros quan en valien 7.000, anuncis a ràdio a preus rebentats…

Però enmig del caos i de la competència més ferotge també hem vist que passarà: TVE, gracies a la pressió de les privades, ja no accepta publicitat i això farà pujar d’aquí poc la publicitat generalista a televisió, els gratuïts tanquen i això tindrà el mateix efecte… Els mitjans que sobreviurem, creuo els dits, demanarem a les institucions, per protegir el nostre negoci, que es redueixi la intervenció del sector públic en els sectors on estem (per exemple que Barcelona sigui la ciutat amb més banderoles del món te efectes perversos sobre el mercat publicitari d’oci i cultura, o que Televisió de Catalunya estigui impulsant un portal de gastronomia pagat amb els diners de tots quan nosaltres estem fent el mateix només amb el nostre esforç és insostenible a mitjà termini)…

I la situació post-temporal, inexorablement acabarà posant a l’anunciant en un altre escenari on la publicitat generalista serà molt més cara, tenint menys diners per invertir, i per tant l’anunciant caldrà que es prepari per afinar molt més els seus targets. I això implicarà un canvi cultural que anirà molt més enllà dels que pensen que amb els newsletter i el facebook ja sectorialitzen. L’anunciant necessitarà tenir comunitats articulades de forma professional al voltant  d’una marca per què és la única manera de tenir comunitats sòlides amb capacitat real d’aglutinar públic i sobretot de generar capacitat prescriptiva.

O sigui, després de la crisi l’anunciant s’haurà de moure i, amb molts menys diners, arribar al seu públic no a tot el públic. I això avui només son capaços de fer-ho de forma efectiva les comunitats articulades al voltant d’una marca i és aquest, penso, el camí que ens marca el futur.

Amics,
aquesta setmana de no fer bloc no és símptoma de res. Estan passant coses importants que podré explicar d’aquí unes setmanes. Importants i bones. Aquest any que va començar tan malament amb la crisi i les coses que hem fet malament s’està reconduint després de molt treball i de l’esforç personal de totes les persones que treballen al grup. Estic impresionat amb el que estic veient. I aquest any anirem molt més lluny del previst. I això m’ha impedit tenir l’hora diària de bloc. Dilluns hi torno, segur. Disculpeu la informalitat.

La Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (Escacc) que vam impulsar per crear condicions a favor de una indústria cultural catalana moderna i amb futur i que, entre altres coses, va fer els primers passos per que es crees el Baròmetre i actualment te en marxa les jornades 10 en comunicació, ha posat en marxa el seu nou web: www.escacc.cat.
La nota de premsa que van fer pública abans d’ahir diu que “Es tracta d’un portal que sistematitza més de 500 fonts informatives nacionals i internacionals, a partir de les quals es volen detectar  les tendències en l’àmbit de la comunicació i la indústria cultural. A banda de resums executius de les notícies del dia més destacades, la pàgina aplega enllaços a les referències imprescindibles per conèixer l’estat del sector, tant a nivell d’espai català com en l’esfera global.

La presència d’Escacc a la Xarxa utilitza, a més, diverses eines 2.0, de manera que serà present a diferents plataformes (Twitter, Facebook, Delicious) amb l’objectiu d’afavorir la comunicació entre els seus usuaris. Així mateix, el web incorpora una àrea privada en la qual es penjaran informes, documents i recursos personalitzats per a cada perfil, a més de facilitar la participació dels usuaris”.

Un gran recurs, disfruteu-lo i felicitats a tota la gent d’Escacc!