Núvol vermell

El blog d'Oriol Soler

La ciutat Amazon no és una condemna

0
Publicat el 16 de juny de 2021

[Notes d’una conversa organitzada per Guanyem Girona (I)]

La ciutat Amazon no és una condemna que tenim a sobre. I no ho és no perquè no sigui un perill molt clar, sinó perquè els humans ens hem dotat d’una eina que és diu política que serveix per dibuixar el futur que volem i canviar la realitat. I ara mateix estem en un moment en què la política torna a estar, després de dècades de desconcert, al centre.

Si d’alguna cosa han servit els darrers cinc anys aquests cinc anys de creixement de l’ultradreta, de Trump, de teories de la conspiració i fake news, de pandèmia, de l’evidència de l’emergència climàtica, etc.—, ha estat per tornar a parlar amb valentia de política ja que durant aquests cinc anys una part important de la humanitat ha entès que o bé fem la batalla política o bé perdem.

Ho hem vist a les eleccions americanes, on la lluita entre Biden i Trump ha estat, dient-ho d’una manera molt simplificada, entre la civilització i el caos. Però també ho hem vist, per exemple, amb la defensa de la sanitat pública que s’ha fet hegemònica a Europa fruit de la pandèmia. O amb la necessitat de regular les grans corporacions tecnològiques per un tema de supervivència fiscal, ja que d’alguna manera s’està creant un estat paral·lel que ho pot destruit tot. En tenim molts exemples.

En aquest sentit, les evidències i les urgències han estat tan clares que han fet que es moguin hegemonies i que es tornin a guanyar batalles: no estem condemnats a acceptar la realitat, sinó que som humans precisament perquè som capaços de dibuixar el futur. I de fer política.

Mireu les dicotomies que s’han establert els darrers cinc anys i com s’han mogut les hegemonies ideològiques (les majories) en aquest temps:

O lluita contra l’emergència climàtica o societat Blade Runner.

O defensa de la civilització o regne del caos.

O cultura i ciència o l’imperi de la ignorància.

O sanitat pública o ens desfem com a societat.

O societat complexa o societat simple i, per tant, prima i fràgil.

La cosa està fotuda, però celebrem-ho: la política torna, torna la capacitat d’afrontar els reptes, torna la capacitat de dibuixar, torna la capacitat de somiar un futur millor. Així que Amazon no es una condemna si fem política. Quina és la dicotomia, per tant, que podem plantejar per afrontar el repte que ens planteja Amazon a l’hora d’explicar (i fer hegemònic) un model econòmic per a les ciutats del futur? 

O ciutats de riders o ciutats de makers.

O serem braços robòtics a les ordres d’algoritmes o serem un conjunt d’individus que fan aportacions útils i consistents a la societat des de les capacitats de cadascú.

I és clar, ser rider o ser maker són metàfores. Els artesans són makers, però també ho són tots aquells que fan aportacions de valor a la societat en qualsevol camp de l’activitat humana. I els conductors d’Uber o de Glovo són riders, però també ho són totes aquelles activitats sense cap aportació de valor clara per a la societat, aquelles activitats que ja pot reproduir una màquina o el turisme massiu sense cap valor afegit més enllà del de crear feines precaritzades o tants altres exemples. 

El futur de l’economia de les ciutats va d’això. De triar entre ser rider o ser maker. I aquesta és la batalla política que us proposo que obriu per Girona. Una ciutat de debò, sòlida, profunda, complexa, on cadascun dels seus veïns i veïnes participen d’aquesta xarxa de makers que treballen per a una ciutat, un país i un món millors.

Feu política, dibuixeu, guanyeu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A una ciutat, hi han de passar coses

0
Publicat el 16 de juny de 2021

[Més notes d’una conversa organitzada per Guanyem Girona (II)]

Quan parlem de ciutat de makers no m’agrada que parlem seguidament de petites empreses i d’artesans. Clar que els artesans i les petites empreses són necessàries, però també ho són les grans, les mitjanes, les multinacionals, els centres d’investigació i un llarg etcètera. La gent que fa coses mai no és un problema, el problema son les empreses que només drenen sense escrúpols i no deixen res.

Si volem una ciutat de makers no podem caure en la trampa d’Ada Colau a Barcelona que, en una visió profundament conservadora, crea una política que paralitza tota la ciutat i on només es pot fer el que controla directament l’Ajuntament. Una ciutat, per definició, és un lloc on passen moltes coses i la pots paralitzar de dues maneres: o bé convertint-la en una ciutat de riders, buida del talent, o bé intentant controlar obssessivament tot allò que hi passa. I encara diria més: si la paralitzes per un excés de control, acabes provocant una ciutat de riders perquè no hi ha alternativa econòmica possible. Això explica la incapacitat de Colau de resoldre el repte econòmic que té Barcelona.

Per tant, si a Girona volem una ciutat de gent que fa coses, una ciutat de makers, hem d’assumir el risc de deixar que passin coses de tot tipus. Hem de crear un ecosistema útil i acollidor per a la gent dinàmica. I això vol dir obrir les portes a la col·laboració público-privada; vol dir flexibilitzar determinades normatives; vol dir ser àgils i poc burocràtics; vol dir ser meritocràtics i valorar tothom per la capacitat que té i no per la seva afinitat política; vol dir entendre que la participació no és que tothom faci el mateix, sinó que molta gent faci moltes coses;…

És clar que al final és molt més fàcil fer una ciutat de riders que de makers, ja que la primera ve sense haver de fer res. Per tant, en aquest sentit, us animo a arriscar, a dibuixar amb ambició i sense dogmatisme, a assumir les contradiccions, a tenir la valentia de treballar per una ciutat que sigui interessant i atractiva per a la gent que vol fer coses i que vol construir el futur.

Publicat dins de General | Deixa un comentari