Vicent Partal: el tancament d’RTVV i la visió valenciana del procés independentista al Principat, ahir a El Micalet a València.

No hi ha cap dubte de l’enorme poder de convocatòria que Vicent Partal té cada vegada que trepitja València.
I ahir, en un dia tan especial per a tots els valencians per l’assassinat que amb premeditació i traïdoria havia comès Fabra amb la RTVV, ho va tornar a demostrar.

En un saló de El Micalet ple de gom a gom, Vicent Partal, director de Vila Web, es va presentar amb prou feines una hora i mitja de son, a causa dels esdeveniments viscuts a la seu de RTVV la passada nit.
El seu propòsit no era un altre més què el de donar la seua visió valenciana del procés independentista en marxa al Principat.

L’acte va estar presentat per María Conca, una històrica de l’independentisme valencià, que va recordar amb orgull que va ser ella qui, com a professora de Vicent Partal, li va reafirmar la seua vocació cap al periodisme.

La llarg de la seua xarrada, Partal va anar desgranant totes i cadascuna de les claus del procés d’independència endegat al Principat.

Les seues primeres paraules, però, van anar cap a RTVV, donant-nos un testimoni de primera mà al haver viscut en primera persona els esdeveniments desenvolupats a la seu de RTVV la passada nit.
Uns esdeveniments que va reconèixer no haver viscut des de la revolució de
Tiananmen, quan la policia xinesa va desconnectar el senyal de la CBS que estava retransmetent la revolució al món, i que a València va tindre un heroi inesperat: Paco “el Telefunken“, a qui tots varem acordar que podriem proposar per als Miquelets d’honor el proper any pel seu gest de negar-se a desconnectar el senyal de la televisió valenciana!

 

La independència del Principat és imparable, va ser la seua primera afirmació.
Els vora dos milions de ciutadans que es van encadenar el passat 11 de setembre de nord a sud en tot el Principat, representen ja quasi la meitat del seu cens electoral.
La insuportabilitat de l’estat espanyol, profundament centralista i antidemocràtic, incapaç de reconèixer la seua pluralitat nacional i amb una obsessió malaltissa per mantindre el poder a qualsevol preu, fa necessària una reacció immediata.
Un estat, per altra banda, dominat per una casta extractiva que l’ha posat al seu servei. Els AVEs i les autopistes buides construïdes sense cap criteri més que l’ideològic, el de la construcció nacional espanyola, en són una bona prova.

Partal va situar la resistència a l’actual estat neofranquista espanyol no en l’esquerra espanyola, sinó en els nacionalismes basc i català, els únics capaços d’oferir noves alternatives democràtiques a la viciada democràcia espanyola.
Passats 35 anys de falsi-democràcia espanyola, les possibilitats de canviar la concepció de l’estat espanyol són nul·les.
Per tant, l’única solució és eixir-se’n. I quan més aviat millor, ja que Espanya, un estat en procés de fallida, intentarà sobreviure a base d’espoliar, si cap encara més del que ho està fent ara, els nostres recursos.

A les dècades dels anys 1960-70, Joan Fuster va inventar el nacionalisme valencià modern.
Des de llavors, l’agressió espanyola contra el nostre nacionalisme no ha assolit cotes similars de violència en cap altre indret de l’estat, ni tan sols a Catalunya: les bombes a Fuster, a Sanchis Guarner, a Estellés, a la llibreria 3 i 4, l’assassinat de Guillem Agulló, les agressions constants durant la Batalla de València, subvencionada amb fons reservats de l’estat, etc…, en són un bona prova.
 


Ara el País Valencià sembla renàixer.
Les perspectives electorals d’un futur govern d’esquerres i nacionalista així ho indiquen. I a més a més tenim un avantatge afegit: hem après molt durant aquests anys, i sabem Ben bé què no podem tornar a cometre els mateixos errors que abans.

RTVV no l’han tancada per ser catalanista, com va passar amb TV3, sinó simplement per ser valenciana.
L’agressió espanyolista ara ja no és contra el catalanisme a València, sinó ja directament contra el valencianisme, siga del color que siga, ja no els importa.

Els paral·lelismes entre el nacionalisme serbi i l’espanyol es fan cada vegada més evidents. L’ascensió d’UPyD a l’estat espanyol és simptomàtic de la idea d’estat que tenen els espanyols.

Partal va comentar que Aznar i Pasqual Maragall, que van coincidir en el temps, representaven les dues visions d’Espanya: la del centralisme i la intolerància, per un costat, i la de la pluralitat, per un altre.
La ideologia nacionalista espanyola és la ideologia de la FAES d’Aznar. Ho ha estat en el passat i pareix que ho seguirà sent en el futur.

El posterior debat a la xerrada de Partal va resultar tan interessant com la pròpia intervenció de Partal.
Qüestions com la influència valenciana en el procés independentista al Principat, com la possible resposta per part d’Espanya a la independència unilateral de Catalunya, inclosa el possible ús de la força, els escenaris que es suscitarien tant al Principat com al País Valencià després de la independència, en aqueix “dia després” o les relacions que s’haurien de crear entre tots dos territoris quan el Principat esdevinga un estat independent, entre d’altres, van donar lloc a un interessantíssim debat.

I amb la vista posada en la manifestació de l’endemà a València per la RTVV, vam realitzar la cloenda de l’acte.

Patraix, València, a 30 de novembre de 2013.

R.I.P. RTVV! Visca RTVV? La via grega.

49 vots a favor per 42 en contra. Aquestes són les fredes xifres d’una mort anunciada, la de la RTVV.

Al costat de la Radio-televisió pública grega, la RTVV ha estat la primera televisió pública occidental a ser tancada. El País Valencià ja té més semblances amb la Grècia actual, que no amb la Grècia clàssica, nació de governants brillants, savis i assenyats.

Però aquesta nova gran putada per al poble valencià segueix a algunes altres: a la del territori que, com a conseqüència del nostre espoli econòmic endèmic i el balafiament, va ser el primer a demanar ser rescatat al govern espanyol a través del FLA. I també a la de ser el primer territori que ha patit el col.lapse complet de les seues màximes entitats financeres.

Ràdio-televisió pública, economia, sistema financer… tot s’ha anat a la fallida i s’ha enfonsat per la corrupció sistèmica i les polítiques de malbaratament dels diners públics que ens afecten especialment des de fa dues dècades, sense que hagem estat capaços de reaccionar com a poble, de donar-nos compte que ens estaven robant la terra a sota dels peus, fins les nostres pròpies arrels, mentre que els canalles s’enportaven fins la nostra dignitat. I, mentrestant, ens mantenien anestesiats amb gran dosi de traca, de falles, de València CF, de Maredeueta i d’ofrenes a Espanya.

Allà per l’any 1625 el vàlid de Felip IV, el Comte-duc d’Olivares, va escriure un memorial al rei aconsellant «que no se contente V.M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que procure reduzir estos Reynos de que se compone España, al estilo de Castilla, sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcança, será el príncipe más poderoso del mundo».
Aquest pla centralitzador es va experimentar per primera vegada amb els valencians, convocant les Corts fora del regne, a Montsó, en 1626.
Perquè vam ser els valencians també aleshores els primers en ser experimentats, com a hores d’ara? El mateix vàlid va donar l’explicació: «tenemos a los valencianos por más muelles».

Aquella expressió, que tenia malauradament bastant de veritat i reflectia la nostra idiosincràsia, naixia de la fragilitat dels nostres estaments socials , del nostre conformisme i submissió.
Perquè als valencians ens agrada tot. D’ahí ve el nostre barroquisme.
Ens perdem en plaers de viure, sensuals, gastronòmics, per colors que no quede, per sons tampoc, des de l’esclat d’una mascletà fins al so de les nostres excel.lents bandes de música.
Ens vestim de moros o cristians, segons més convinga en cada moment. Som dispersos, i per això ens costa reflexionar, aprofundir, extreure conseqüències, aplicar solucions i exigir als altres el què ens correspon i no renunciar.

Una expressió que va fer càtedra, perquè quatre segles després Mariano Rajoy i els governants espanyols pensen exactament el mateix que el Comte duc d’Olivares. Només cal veure la relació de submissió i de respecte reverencial que professa el nostre president de la Generalitat, Alberto Fabra, cada vegada que va a reunir-se amb seu cap del carrer Gènova de Madrid, com hem pogut veure aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny.

I Alberto Fabra, al seu torn, juntament amb tot el seru Partit Podrit valencià, ho pensen també dels ciutadans valencians: que som uns “muelles”, i que res va passar quan tanquen i soterren la RTVV.

Però encara som a temps d’anar canviant les coses.
El passat 9 de novembre els carrers del Cap i Casal i d’altres ciutats valencianes es van omplir de milers de valencians de totes les races, condicions, ideologies i colors per llançar un missatge clar: no volem ser més “muelles”, ni que tornen a passar per sobre de nosaltres, ni que segueixen atropellant els nostres drets col.lectius com a poble.
Ja n’hi ha prou, varem dir. L’espurna havia encès la flama, i semblava estendre’s de nord a sud del país.

Anem a tornar a mostrar al món que seguim sent “muelles” i permetent que segueixen esquarterant la nostra condició de poble fins reduir-lo al no-res, sense moure’ns per evitar-ho?

Abans he esmentat fugaçment les semblances que actualment presenta el nostre territori amb la històrica nació grega, malauradament en tot el més roin: la corrupció i la fallida financera. Des de fora molts ulls ens consideren la Grècia espanyola, i fins i tot Grècia de l’europa occidental.
Salvant les enormes diferències, en aquests aspectes les analogies ens aproximen.

Però Grècia va patir també, com nosaltres, la fallida i el tancament de la seua Ràdio-televisió publiques (ERT).

Va ser l’11 de juny passat quan un decret del Govern grec va ordenar de manera inesperada el seu tancament, argumentant la necessitat d’una reestructuració profunda, per tal de posar fi a l’opacitat i al “forat negre de malbaratament”. Dos mil sis-cents treballadors devien ser sacrificats. Vos sona la pel.lícula, veritat?

El Govern del conservador Andonis Samaràs considerava inassumibles els 300 milions d’euros anuals que costava l’ens públic, alhora que anunciava la creació d’una nova cadena pública amb un equip molt més reduït, que no començaria a emetre fins al 2014.

Dies més tard els tribunals grecs van qualificar d’il.legal la desconnexió del senyal i va comminar el Govern a restablir-la novament.

El Govern grec va assegurar llavors que per cada empleat considerat com excessiu en ERT, hi haurà noves contractacions en altres sectors més necessitats de personal, com hospitals i altres serveis de l’administració pública on són necessaris… “curiosa” analogia amb les paraules pronunciades fa uns dies pel vicepresident Ciscar, quan va dir que amb el que el govern valencià s’estalviaria amb el tancament de RTVV es podien construir una infinitat d’hospitals i col.legis!
 

Quina va ser la resposta dels treballadors i de la societat grega a aquest tancament?

Els 2.656 treballadors que formaven la plantilla van ocupar la seu de la Ràdio-televisió publiques grega a Atenes quan el ministeri de Finances va anunciar que l’ERT deixava d’existir, i volia obligar a que fora desallotjada i la programació suspesa “fins a l’aprovació d’una llei que establisca la creació d’una nova cadena pública”.
Mentre els senyals van començar a caure una a una, els treballadors d’ERT emetien informació contínua en directe a través del seu canal digital, primer amb ajuda de la Unió Europea de Radiotelevisió i després a través d’Internet. La plantilla havia decidit autogestionar-se i lluitar contra el tancament.

Alhora, desenes de milers de ciutadans grecs van ocupar i envoltar la seu, manifestant així el seu suport i solidaritat amb els treballadors tancats.

Durant cinc mesos els treballadors grecs van romandre tancats i emetent televisió i ràdio amb una organització autogestionada.
Van obrir els seus micròfons als moviments socials de Grècia que es van expressar contra les retallades de la Troica.
En cinc mesos van poder seguir transmetent a base d’un model d’autogestió inèdit en sòl europeu. Ningú cobrava diners i entre totes i tots tenien cura de l’alimentació, sostre i salut. “En aquests cinc mesos ens hem consolidat com una alternativa davant del bloqueig dels grans mitjans de comunicació, que no parlen sobre els efectes devastadors del paquet neoliberal a la societat grega. A més li vam donar els micròfons de la ràdio a la ciutadania perquè siga ella mateixa la que parle dels temes que li interessa. Creiem que el govern ens tem, perquè la gent ens escolta”, va afirmar un dels seus periodistes.

Un altre va declarar que el seu tancament no es devia a la reestructuració, sinó que el seu objectiu principal “és el funcionament d’una entitat radiotelevisiva pública independent i lliure d’influències polítiques”.
Vos sonen aquestes paraules? Són les mateixes que he sentit pronunciar aquests dies a molts dels treballadors de RTVV, coincidint amb el que demana el poble valencià.

I aquestes altres, pronunciades per un representant sindical de la plantilla: “Així que no és que es tracte d’una televisió pública, o estatal, sinó directament governamental (…) Els procediments de contractació tenen tants forats que semblen un formatge gruyère, i ningú podria dir quins són els estàndards i els criteris que s’han seguit”. Més analogies amb l’escandalós funcionament de la RTVV i de la seua política de contractació de personal.
“El que més ens dóna esperances és el suport de l’opinió pública i la solidaritat de la societat ” va afirmar un altre dels periodistes que es van tancar.

Després de quasi cinc mesos de tancament i emissió a través d’Internet, el 7 de novembre passat la policia antiavalots grega va entrar a la seu d’ ERT i la va desallotjar violentament.
 


Una reflexió sense haver aprofundit molt: perquè no seguir la via grega de resistència i compromís, adaptant-la a les nostres peculiaritats específiques? 
Deixe aquesta reflexió en veu alta en l’aire.

Sense dubte seria una magnífica oportunitat per fer-nos visibles al món i fer-los veure que la espurna ha encès la flama i hem deixat de ser un poble “muelle”. 

Patraix, València, a 28 de novembre de 2013.

Interessant però alhora decebedora xarrada d’Ignacio Ramonet ahir a la Nau de València.

En el magnífic escenari d’un Paranimf amb gent de gom a gom a la Literària de València, ahir al vespre Ignacio Ramonet va impartir una conferència sobre la Geopolítica actual al món, dins d’un cicle organitzat per l’Escola de Pensament Crític anomenat “Pensament crític. Pensant el futur”.

Aquest cicle forma part d’un programa itinerant d’investigació, formació i discussió que, mitjançant diversos formats (conferències, tallers, seminaris, etc..), es realitza en col.laboració amb universitats i estaments públics i privats.

L’Escola de Pensament Crític és un observatori de mitjans, independent i reflexiu, un espai plural de reflexió crítica i debat que contrasta la informació mediàtica amb la realitat.

Entre els seus principals objectius figuren els identificar i generar temes de discussió i anàlisi que serveixin per enfortir una societat democràtica, solidària i sostenible, evidenciar diverses lectures de la realitat que queden ocultes pel discurs dominant o el de facilitar la comprensió de la realitat mitjançant la aprofundiment de l’anàlisi i la democratització del debat d’idees, entre d’altres.

Ignacio Ramonet, tal com el va presentar el vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, Antonio Ariño, no necessita cap presentació.

Doctor en Semiologia i Història de la Cultura per l’École des Hautes Études en Sciences Socials de París i catedràtic de Teoria de la Comunicació a la Universitat Denis-Diderot de París, és consultor de Nacions Unides i especialista en geopolítica i estratègia internacional, a més de ser considerat una de les figures més rellevants del moviment altermundista internacional. Actualment imparteix classes a la Sorbona de París.

Durant 18 anys va ser director de Le Monde Diplomatique, és president d’honor de l’organització ATTAC i doctor honoris causa de les universitats de Santiago de Compostel.la, Còrdova i l’Havana.

Ahir Ignacio Ramonet ens va donar tota una autèntica lliçó de geopolítica actual a tots els que ahir ompliem el paranimf de la Nau.

 


“Ignasi té el món al cap, i el cap al món”, va dir d’ell Ferran Montesa, conseller director general de Le Monde diplomatique en espanyol, un altre dels seus presentadors.

Ramonet ens va resumir en 60 minuts la seua visió de la geopolítica actual.

Va començar parlant-nos del paper que representen actualment en el món les anomenades “potències emergents”, terminologia de formulació recent però que en el passat al.ludia als països del Tercer Món o a aquells pertanyents al moviment dels “No alineats”.
Xina, Índia, Brasil, Sudafrica, Rússia, però també Etiòpia, Nigèria, Colòmbia entre altres són economies emergents que presenten creixements anuals del seu PIB per sobre del 6-7 %.

Sorprenent per mi va ser escoltar de la boca d’Ignacio Ramonet que Etiòpia o Nigèria eren països amb un alt índex de creixement de riquesa…

Va destacar el paper de potències dominants que les properes dècades reserven per a la Xina o l’Índia, especialment per al primer, al costat de la gran superpotència actual: els EUA.

Xina és ja actualment la segona potència econòmica mundial, per davant d’Alemanya o Japó.
Entre les potències emergents ja no hi han països europeus, que van ser les grans potències dominants mundials des del segle XV i al llarg de cinc segles.

Els grans intercanvis econòmics al planeta tenen lloc a hores d’ara al llarg de l’oceà Pacífic, entre Àsia i Amèrica, quan anteriorment aquest paper en exclusiva l’exercia l’Atlàntic, amb els intercanvis comercials entre Europa i Amèrica.
Els mercats europeus són mercats ja saturats, únicament de reposició, mentre que els mercats asiàtics són mercats de creixement.

Ignacio Ramonet va parlar del G -20 com el veritable organisme de govern del món, del qual ja formen part les grans economies emergents, com a substitut a les Nacions Unides.
Però no va formular cap crítica sobre el seu paper de servei cap a les grans corporacions què s’enriqueixen amb el saqueig dels recursos del planeta i dels països sotmesos als dictats del capital internacional.

Ramonet va parlar també de l’Amèrica Llatina, de la qual va dir que està travessant la millor època de tota la seua història, per la seua ascendent expansió econòmica i per la presència de governs progressistes, entre les prioritats dels quals figuren les de la redistribució de la riquesa, la construcció d’infraestructures i la creació de sistema públics de Sanitat, Educació o pensions.
En 15 anys, més de 50 milions de persones han deixat darrere la pobresa als països llatinoamericans. I això ho va atribuir Ramonet a la seua independència respecte dels EUA i al seu nou gran aliat econòmic: la Xina, país que necessita la soja, la carn i els recursos minerals sud-americans per mantindre el seu creixement.

Ignacio Ramonet va esmentar que la Xina és el gran rival econòmic actualment dels EUA, però no el seu principal enemic. Aquest és l’Iran.
I a partir d’ací ens va parlar en profunditat del que pensa sobre l’acord recentment signat entre l’Iran i els EUA, un acord estratègicament decisiu però encara provisional i reversible.
Ramonet va relacionar aquest acord amb l’aconseguit amb Síria fa poc, i va parlar també de la situació geopolítica de l’Orient mitjà, al qual qualificà com “focus pertorbador del món”, ja que el 80% del total dels conflictes mundials es desenvolupen en aquesta zona del planeta.
Aràbia Saudita i Israel són, segons ell, els dos grans perdedors d’aquest acord.

La nova tècnica d’extracció de gas i de petroli, el fracking, molt desenvolupat als EUA malgrat la gran oposició del moviment ecologista nord-americà, farà que en pocs anys aquest país siga autosuficient energèticament i, per tant, el control dels pous de petroli d’Orient mitjà passe a ser una qüestió secundària per a ells.
Per això Obama va signar l’acord amb Síria i l’Iran i posa les seues mirades ara en els mercats asiàtics.

 

Durant tota la seua xerrada Ignacio Ramonet va presentar la geopolítica actual com un immens tauler d’escacs, però no es va referir en cap moment al paper de pàries i explotats que els pobles juguen actualment davant les imposicions del capitalisme neoliberal mundial.
Quan va ser interpel.lat per això, Ignacio Ramonet va semblar no estar molt d’acord i va donar una resposta per a mi bastant sorprenent: en va posar com a exemple que els pobles americà i iranés havien triat Obama i Hasán Rohani perquè aquests feren polítiques de pau al món, o que el poble egipci havia propiciat el cop d’estat de l’exèrcit contra els Germans Musulmans.
Així justificava Ignacio Ramonet el “destacat” paper que tenen els pobles del món en l’actual geopolítica mundial, en triar democràticament els seus governants o propiciar cops d’estat “democràtics” com el de Egipte. Sorprenent per a mi aquesta postura i crec que per a molts dels que allà hi érem.

Ramonet va ser també interpel.lat per dir que els països africans estaven creixent econòmicament a gran ritme, però sense fer cap esment de per a qui anava a parar aquesta riquesa (per descomptat, per a les elits del poder, en connivència amb les grans empreses occidentals), i del poc o res de aquesta riquesa que arribava al poble.
Ramonet va reconèixer llavors el desigual repartiment de la riquesa que s’està produint en aquests països africans, cosa molt òbvia crec que per a tots els allí presents.

Res va dir Ignacio Ramonet del brutal exhauriment dels recursos del planeta al qual les grans empreses dels països desenvolupats i dels emergents ho estan sotmetent, ni de la necessitat de plantejar el decreixement com una alternativa a la voràgine capitalista i consumista actual, ni del rellevant paper que el poder dels especuladors financers del planeta te sobre la geopolítica actual al món.

Al menys per a mi, interessant però alhora decebedora xarrada d’Ignacio Ramonet ahir a la Nau de València.

Patraix, València, a 27 de novembre de 2013.

 

¿Te gusta el aeropuerto del abuelo?

Aquesta pregunta que li va fer Carlos Fabra a la seua néta durant la “inauguració” de l’aeroport per a gavines de Castelló, resumia ben bé a la perfecció el poder que la família Fabra ha ostentat a les comarques de Castelló des de fa segle i mig.

I de què “poder” parlem?

Del poder d’apropiar-se d’una infraestructura, fruit d’un caprici personal, que malgrat haver estat finançada amb diners públics de tots els valencians, ell considerava pròpia… “l’aeroport de l’avi”. Exactament igual que podia haver-li dit a la seua néta “la província de l’avi”, perquè el poder de la família dels Fabra, esdevinguda casta de cacics, és omnipresent a Castelló des de què fa 150 anys l’oncle rebesavi de Carlos Fabra, Victorino “el agüelo Pantorrilles”, iniciara el seu domini a la Diputació provincial.
Des d’aleshores fins ara amb prou feines interrompuda.

Finalment a justícia espanyola, lenta fins a l’exasperació amb els casos de corrupció més flagrants, ha dictaminat una cosa que tots els valencians sabíem molt bé: que Carlos Fabra era un delinqüent, ben conegut i consentit des de la cúpula de la Generalitat i del carrer Gènova.

“Ciudadano ejemplar” per a Mariano Rajoy, que comptava amb el “suport personal” d’Alberto Fabra, “Charly” per als seus amics, era vox-populi que aquest delinqüent polític aprofitava el seu despatx al capdavant de la Diputació de Castelló per estendre la seua xarxa clientelar al llarg i ample de totes les seues comarques, tal i com havien fet els seus avantpassats, així com també per pastar una bona fortuna a força de repetits “cops de sort” amb la loteria de Nadal.

La néta de Fabra deu estar plorant aquesta nit desconsoladament. I raons no li’n falten: a l’aeroport de l’avi segueix sense aterrar els avions, i per si no era poc, ara el seu avi va anar a la presó.

Però la néta de Fabra s’en anirà a dormir amb una esperança: sa mare li ha contat que l’altre dia a un altre senyor del partit de l’avi, un alcalde d’un poble anomenat Torrevieja, els seus companys es varen solidaritzar amb ell i signaren una petició d’indult. I amb aquesta esperança la xiqueta s’haurà ficat al llit: que els companys de la feina de l’avi, homes de segur justs i honrats que treballen amb ell, li diguen als seus caps que una persona tan afectuosa i tan bona com l’avi, a qui ella tant estima, no pot anar mai a la presó.

Patraix, València (L’Horta), a 26 de novembre de 2013. 

Espanya retratada en un parell de titulars, ahir en La Vanguardia.

Ahir, fullejant la portada digital del periòdic La Vanguardia, vaig poder llegir un parell de titulars que hi havien coincidit per pur atzar junts, però que sense pretendre-ho descrivien a la perfecció la situació social d’aquesta pantomima democràtica que es diu Espanya.

Un d’ells formava part de la secció de “economia”, i l’altre de la de “vida”.

En el primer d’ells es podia llegir el següent: “Les empreses de l’Ibex van pagar quasi 6.000 milions en imposts fins a setembre, un 8,4 % menys que l’any passat”.
El segon hi deia: “Cada vegada hi ha més famílies afectades pels impagaments dels subministraments. Un milió de catalans no poden encendre la calefacció aquest hivern per no poder pagar-la”

En punxar la primera notícia, vaig poder llegir el següent: “(…) D’aquesta manera, les grans companyies cotitzades van consignar aproximadament el 23 % dels seus guanys bruts al pagament de l’impost sobre beneficis entre els passats mesos de gener i setembre, set punts per sota del tipus de l’impost de societats, que se situa en el 30 %. A més, quatre empreses van anotar en els comptes dels nou primers mesos imports positius en el capítol d’imposts, ja siga per bonificacions, crèdits fiscals o altres causes…“(!?).
Per després continuar informant que el Banc Santander, Telefónica i Repsol havien pagat un 33.6 %, un 18.6 % i un 21.7 % menys en imposts que l’any passat, respectivament.
 

En la segona de les notícies es podi llegir el següent: “Els ajuts que Càritas Diocesana de Barcelona destina a pal.liar la pobresa energètica de les famílies s’han disparat un 326% en dos anys (…) L’augment de les famílies que acudeixen a Càritas perquè no poden pagar els subministraments o estan a punt de perdre el seu habitatge és “cada vegada més preocupant i no sembla tindre fi”, ha dit la responsable de l’entitat, que ha urgit a les companyies que no tallen la llum, l’aigua i el gas a usuaris sense recursos, especialment a l’hivern (…) Segons l’organització social Fundació Acció, Benestar i Desenvolupament, un milió de catalans no poden encendre la calefacció aquest hivern perquè no poden assumir el seu cost, de la mateixa manera que tindran dificultats per pagar la llum , l’aigua i el gas. L’entitat ha xifrat en un 13% la pobresa energètica que actualment hi ha a Catalunya, un augment de cinc punts respecte a l’hivern anterior, quan se situava al voltant del 8 %”. 

Després de llegir les dues notícies, em va vindre al cap un parell d’articles de la Constitució espanyola, a la qual tan cínicament al.ludeixen constantment molts polítics i ciutadans espanyols, sobretot ara quan es tracta d’impedir el legítim dret del poble català a decidir lliure i democràticament el seu futur.

Però callen quan s’incompleixen articles com el 31 1, que diu que “Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seua capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori“, o l’article 128 que diu: “Tota la riquesa del país en les seues diverses formes, i siga quina siga la titularitat, resta subordinada a l’interès general”.
No, sobre l’incompliment sistemàtic d’aquests dos articles, no en diuen mai res. 


I ara em pregunte: com es mengen aquests dos articles de la sacrosanta Constitució espanyola, amb les dues notícies que l’atzar havia ajuntat a la portada digital de la Vanguardia?

Com es mengen en aquesta Espanya dels 500 desnonament diaris, dels 93.000 milions d’eures de frau fiscal anual (una bona part d’ells provinents de les empreses de l’Ibex que cada volta paguen menys impostos), dels 52 milions diaris de despesa militar, dels privilegis consagrats de l’església catòlica, apostòlica i romana i dels paradisos fiscals on precisament les empreses de l’Ibex hi evadeixen a través de filials creades ex-processo?

Doncs, senzillament, de cap manera.
Perquè aqueixa constitució es pura retòrica i mentida, embolicada en maquillatge institucional, redactada per donar aparença democràtica a un estat democràtic fallit un cop i un altre des de la primera constitució liberal de Cadis en 1812.
Perquè tot això no és més què el reflex d’un estat fet a la mida de les elits financeres extractives que han posat el sistema de la “partitocràcia” com a substitut de la “democràcia”, per a defensa dels seus interessos de poder i domini sobre la ciutadania.

Tan senzill, esperpèntic i demolidor com això. Res més.

Patraix, València (L’Horta), a 25 de novembre de 2013.

Kennedy, desmitificant el mite.

Ens ha tocat viure una època molt propícia a la mitologia. I ahir va ser una data en què, tot just pegant un ràpid cop d’ull a la majoria de les portades dels diaris, un s’en adona.

Personatges com Kennedy, el president dels EEUU assassinat ara fa cinquanta anys a Dallas, n’és un bon exemple.
La seua figura ha estat engrandida al llarg dels anys
 per les fosques circumstàncies de la seua mort i de la seua vida privada, però també per haver estat envoltat d’una aura de president trencador dels estereotips que fins llavors es consideraven consubstancials a la política nordamericana.

Però que d’això, n’hi ha molt més de mite que de realitat.

Després de la seua mort, la veneració per Kennedy va deixar un molt reduït marge per al revisionisme de la seua biografia. Thomas Powers, escriptor i crític de les moltes obres publicades sobre la seua persona, va dir que “els lleials de Kennedy van ser increïblement reeixits a vendre les línies més favorables de la seua vida als historiadors”

El seu mandat com a president va ser “una amalgama d’errors, passes en fals i fogonades enlluernadores”,  tal i com va escriure Walter Lippmann, destacat intel.lectual i comentarista polític nordamericà de l’època. L’anàlisi serè que va fer Lippmann amb prou feines va tindre ressò. La llegenda de Camelot, atiada pels cavallers de la taula rodona, va apagar qualsevol ombra de crítica durant molts anys.

Tot i tindre majoria demòcrata a les dues cambres del Congrés, els principals projectes de política interior, com les ajudes federals a les escoles, la llei de drets civils, el Medicare, etc… van ser rebutjats sota el seu mandat.
De fet, no es van fer realitat fins després de la seua mort, amb Lyndon Johnson a la Casa Blanca.

En política exterior, es va responsabilitzar del desastre de Badia de Cochinos en 1961, amb 1.200 morts o detinguts. Dos mesos després va ser incapaç d’evitar la construcció del mur de Berlín per ordre de Nikita Krushchev. Va amenaçar l’URSS amb una guerra nuclear si no retirava els seus míssils nuclears de Cuba l’octubre del 62 i va elevar d’uns centenars a 16.000 el nombre de soldats nord-americans al Vietnam.

La mort i la desgracia van immortalitzar als Kennedy. Solament així s’explica el fet que una família liberal, rica i poderosa, es convertira per a molts nord-americans en la dinastia que sempre havien desitjat, però que mai havien tingut.

Han hagut de passar més de 30 anys abans que els documents desclassificats i els testimonis espolsats tornaran a fer llum sobre la seua complexa personalitat, per desvetllar per primera vegada les seues fragilitats personals, tals com la seua debilitat per les dones, la història mai explicada del seu primer matrimoni amb Durie Malcolm, la seua tempestuosa relació amb Marilyn Monroe, les seues malalties venèries, el seu coneixement dels plans per assassinar Fidel Castro o les seues aliances inconfesses amb la màfia per evitar la victòria de Nixon el 1960.

 


Amb el pas del temps, un estudi més reposat de la seua obra, dels seus discursos i les seues ordres executives han permès recompondre la veritable vena política d’un home que ha estat artificialment elevat als altars del moviment dels drets civils, i a qui es considera com un dels més venerats apòstols del Partit Demòcrata.

Kennedy va saber vendre la seua imatge com cap altre president ho havia fet fins aleshores.
La realitat objectiva és què la seua Administració no va deixar grans fets per als llibres d’història, malgrat què el seu encant, el seu estil, personal i polític, i la seua retòrica li van guanyar les voluntats de tota una generació, fins a un grau a hores d’ara no igualat per cap altre president en el que va de segle.
L’explicació pot estar en el fet que era molt millor venedor que polític.
Però per a molts polítics, la política consisteix bàsicament en saber vendre fum amb una bona imatge, però vendre-ho bé. I d’això a València tenim un bon exemple, i no cal parlar-ne més…

Sobre la saga dels Kennedy s’han publicat ja més de cent llibres.
Superades la idealització dels primers anys i la crucifixió posterior, biògrafs i historiadors van enterrant els mites, desenterrant documents i arxius fins ara secrets i oferint una imatge molt més real, objectiva i imparcial que la de l’heroi, el pacifista, l’idealista, el promiscu o el salvador John Kennedy transmesa fins avui.
Una imatge d’un mite, no d’una persona de carn i ós.

Patraix, València, a 23 de novembre de 2013.

Arcadi Oliveres i el Procés constituent ahir a Ca Revolta (València).

Ahir per la vesprada l’economista i president de l’entitat cristiana Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, va fer-nos una interessantíssima xarrada a Ca Revolta titulada ” Procés Constituent. Nous models de participació crítica”.

Arcadi, barceloní de naixement, té un dilatada trajectòria vital de lluita i compromís des de la seua època a la Universitat de Barcelona, on destacà pel seu compromís en defensa de la democràcia i les llibertats polítiques en plena dictadura franquista, on va ser fins i tot processat pel Tribunal d’Ordre Públic i jutjat per reunió clandestina.
Va pertenèixer a diverses associacions, tals com el Centre d’Estudis de Desenvolupament Comunitari, l’Assemblea de Catalunya, Cristians pel Socialisme, fins a l’any 1981 què va començar a militar a l’organització Justícia i Pau, entitat cristiana de la diòcesi de Barcelona, dedicada a la promoció dels drets humans i la pau; en l’any 2001, va ser elegit president d’aquesta entitat, càrrec que manté en l’actualitat.

Des de ben jove ha participat en un seguit de campanyes i activitats: la de l’Objecció Fiscal a la despesa militar, la de la campanya contra la llei reguladora de l’objecció de consciència i en suport de la insubmissió, la de la campanya de Justícia i Pau “Catalunya Solidària”, la de la campanya contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN (1986), entre moltes altres.

Al llarg d’uns 45 minuts de xarrada, amb un estil obert i àgil en l’exposició, esmentant constantment noms i dades concretes que ajudaven a entendre millor les seues idees i propostes, Arcadi ha demostrat ser una persona molt oberta i propera, i amb les idees molt clares.

El passat 10 d’abril, juntament amb la monja benedictina Teresa Forcades, va presentar un manifest “per a un Procés Constituent a Catalunya”, que a hores d’ara conta ja amb 46.000 adherits i una implantació en 105 municipis del Principat, segons dades donades durant la xarrada.
I aquest era el motiu que l’havia portat fins a València, exposar el seu projecte al Cap i casal.

El 7 de maig Teresa Forcades ja havia presentat per primera volta aquest projecte al País Valencià, en una magnífica intervenció al Paranimf de la Universitat literària de València a la qual també hi vaig poder assistir.
La crònica d’aquell esdeveniment la podeu trobar en aquest bloc, en el meu apunt: “Teresa Forcades ahir vespre al Paranimf de la Universitat literària de València” (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/245087).

Arcadi va escomençar la seua intervenció comentant que les mobilitzacions ciutadanes hagudes en els darrers dos anys han mostrat un alt índex d’insatisfacció de la ciutadania pel model de societat en què vivim, i amb ell el gran potencial de lluita social creixent existent. La qual cosa mostra amb claredat que l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat, i que cal crear-ne entre tots un de nou.

Però, al seu parer, falta una cosa fonamental: la unió de tots, fonamentalment entre els ciutadans i organitzacions civils i polítiques d’esquerres que creguen en aquest projecte.
I per a això Arcadi ha definit el paper que es reserva el seu projecte: el de ser un catalitzador de totes les sensibilitats que des de l’esquerra vulguen fer un front comú per sumar-se’n.

L’objectiu, en clau electoral, que s’han proposat és el de presentar-se a les properes eleccions al parlament de Catalunya el 2016, fent un front comú d’esquerres i rupturista amb un propòsit clar: crear la República catalana independent i construir una nova constitució catalana, social i progressista.

Arcadi ha afirmat que un independentista mai ho pot ser pels diners:”Un català independentista per raons econòmiques, és un mal independentista“, va dir textualment.

Arcadi poc a poc ha anat desgranant al llarg de la seua xarrada els eixos fonamentals en què es basaria el procés constituent a Catalunya: un sistema republicà, sense exèrcit de cap tipus, amb un sistema econòmic diametralment oposat a l’actual basat en el consumisme exacerbat i en el poder de les finances, i un sistema empresarial basat en les cooperatives de treballadors.

El seu model de gestió d’empreses és el de l’autogestió, model que va estar en vigor a l’antiga Iugoslàvia del mariscal Tito.
Tito ho importà al seu país precisament d’Espanya, quan va estar lluitant en la Guerra civil enrolat en les brigades internacionals i va estudiar els processos de col.lectivització que va conèixer ací.

Arcadi s’ha mostrat oposat al model consumista i de creiximent material imparable que pateix actualment el planeta, què està esgotant els seus recursos naturals, proposant un model de decreixement material, molt més racional i respectuós amb la natura.

Amb respecte a la crisi econòmica actual, ha fet èmfasi en la necessitat de recuperar dos factors bàsics: l’ocupació i la conservació de l’estat del benestar.

Pel que fa a la feina, s’ha mostrat partidari de la seua redistribució entre tots els treballadors: treballar menys hores, però treballar tots.

Amb referència a l’estat del benestar, ha explicat la seua actual i progressiva desaparició com a conseqüència de la manca d’ingressos per part del govern.
Manca d’ingressos provocada pels 93.000 milions d’euros de frau fiscal existents actualment a Espanya (segons dades del sindicat d’inspectors d’hisenda GETHSA), especialment centrats en els grans bancs (Santander i BBVA com a majors responsables, amb les seues filials a paradisos fiscals), en les grans multinacionals (Google, Amazon i Samsung són les més defraudadores) i enles grans fortunes, que disposen de les SICAVs per tributar-hi a l’1 %.
Arcadi ha esmentat també quines són. al seu parer, les dues grans partides de diners que han deixat l’estat del benestar sense recursos:

– L’immensa despesa militar, xifrada en 52 milions d’euros diaris, despesa que s’ha vist incrementada en un 28 % l’últim any, tot i les retallades en la resta de ministeris.

– Els rescats bancaris, incomprensibles, ja que per llei el BCE garanteix fins a 100.000 euros els dipòsits dels seus clients.
A tal respecte, és partidari d’una banca pública i ètica, que aplique una política de total transparència respecte a les seues inversions.

En l’interessant col.loqui que ha tingut lloc després de la xarrada, i que s’ha estès al llarg d’una mitja hora, entre altres coses ha esmentat les grans afinitats que els uneixen amb les CUP, però també els dos punts de discrepància que han impedit fins ara que puguen formar un front comú: la insistència de la CUP a anar de moments sols i no coaligats amb cap altra força política, i l’àmbit territorial, que per les CUP s’ha de basar-se de manera innegociable en el conjunt del Països Catalans, mentre que per al Pocés constituent el seu àmbit d’aplicació volen que siga estrictament el del Principat.

Farem la revolució, i quan l’hagem acabat, la tornarem a fer”. Amb aquesta frase de la Teresa Forcades, Arcadi Oliveres va cloure la presentació d’un projecte il.lusionant i que sembla anar agafant poc a poc força al Principat.

La idea de poder realitzar alguna cosa similar al País Valencià es va comentar durant el col.loqui. Tant de bó! I davant tal possibilitat, Arcadi va mostrar la seua disposició a ajudar i col.laborar plenament en tot allò que calga.

Salut i molta sort per aquest magnífic projecte, Arcadi!

Patraix, València, a 21 de novembre de 2013.

ebay :”Es ven Generalitat Valenciana per 1 euro. En bon estat. Urgeix vendre… No s’accepten devolucions”

És un tòpic, però ben cert. Ho reconec fins i tot en mi mateix. L’humor valencià és sorneguer, àcid i irònic, però ben repartit: ens agrada tant riure’ns de nosaltres mateixos, fins de la nostra pròpia ombra, com dels altres. La sàtira fallera n’és un bon exemple.

La “coentor”, paraula tan valenciana i que tan bé descriu la manera de ser d’una part del nostre poble, és un dels temes recurrents de la nostra sornegueria. I en la política i la societat valenciana, en els nostres costums i en la manera de ser i de fer, n’hi ha i a tones.

I com a exemple del què acabe de dir, el que qualsevol es va poder trobar en ebay dilluns passat a l’entrar per cercar alguna bona oferta o algun producte interessant a preu de saldo.

Un usuari anomenat “albertofabra” anunciava el següent: “Es ven Generalitat Valenciana per 1 €. En bon estat. URGEIX VENDRE”.

Per després afegir-hi: “Ens queden quatre dies al càrrec i hem començat a subhastar tot. Començarem regalant la CAM i el Banc de València als catalans i Bancaixa als madrilenys, i després passem a liquidar RTVV (Ràdio Televisió Valenciana) i els seus 1.400 treballadors. Ara vendrem el poc autogovern que li queda als valencians. Per el que em queda en el convent, em cague dins”.

Realitat i ficció?

Si mirem bé l’informe anual de l’estat dels Comptes Públics de la Generalitat, què el passat desembre del 2012 el Síndic Major de Comptes valencià, Rafael Vicente Queralt, va lliurar al Consell, aquesta subhasta està molt més a prop de la realitat que de la ficció.

A l’informe hi havia una dada demolidora: la dels fons propis, que és la diferència entre el patrimoni de la Generalitat i els resultats dels exercicis.
Si en aqueix moment al Govern valencià haguera degut de vendre tot el seu patrimoni, encara li haurien mancat molts diners per poder pagar tot el deute acumulat que te.

Perquè el patrimoni de la Generalitat era de 2.867 Milions d’ euros, mentre que a els resultats en roig eren de 11.428 milions. Es a dir, la diferència entre uns i altres donava un resultat en negatiu de 8.561 milions per als fons propis.

Per tant, “albertofabra” hauria d’haver arribat a obtindre una xifra de 8.561 milions d’euros per la venda de la Generalitat per poder deixar els comptes valencians a zero.

La primera licitació s’havia produït el dilluns a les 14.05 h.
En poques hores els usuaris van fer fins a 34 ofertes i la subhasta va passar d’un euro inicial als 460 que en va aconseguir a mitjanit.

Segons avançava la matinada i la popularitat de l’anunci s’estenia per les xarxes socials, el preu de la Generalitat va anar augmentant fins a aconseguir més de 3.000 euros, encara molt lluny dels més de 8.500 milions d’euros necessaris. El portal es va retirar ahir al matí després de rebre desenes de licitacions…

Avui ficció, però… i demà qui ho pot dir, amb aquests lladres que ens van entrar per Almansa i s’hi han instal.lat?

Patraix, València (L’Horta), a 20 de novembre de 2013.

Allà on la “mercadona-tècnia” de Juan Roig no hi arriba.

Fa uns dies un estudi de Deloitte, la primera firma privada de serveis professionals del món, va publicar un estudi  ‘Global powers of retailing’ en què Mercadona apareixia en el lloc número 42 de les majors empreses de distribució per vendes minoristes al món, per davant fins i tot d’Inditex o d’El Corte Inglés.

El seu president, Juan Roig, apareix a la revista Forbes com la segona fortuna de l’Estat espanyol amb més de 5.800 milions d’euros acumulats, un home que sempre que parla en públic ho fa per exigir que treballem més, amb menys salaris i menys cobertures socials, tal i com ho fan els xinesos.

Mercadona és una companyia de distribució valenciana que va náixer el 1981, i que a hores d’ara, en poc mes de 30 anys, ha obert 1.453 supermercats on treballen més de 70.000 persones.
L’any 2011 superava per primera vegada en xifra de facturació a El Corte Inglés.

Aquestes i altres notícies relacionades amb la imparable expansió de l’empresa de Juan Roig són titulars freqüents en els mitjans de comunicació. Una empresa que la “mercadona-tècnia” ha convertit en modèlica, fonamentalment en quan a les relacions laborals amb els seus empleats.

Però no és or tot el què llueix.
Per què hi ha una altra realitat molt menys divulgada i deliberadament amagada pels mitjans d’informació generalistes, que té a veure amb mobilitzacions que és produeixen per part dels treballadors contra la direcció de l’empresa.
Els sindicats convocants solen ser la CNT o la CGT, i els motius solen estan relacionats amb acomiadaments i sancions de persones crítiques contra la seua política de recursos humans.

Pràctiques com les de eliminar tota competència i la de derivar bona part de l’explotació social a les seus empreses proveïdores, formen part de la seua visió estratègica.

Això suposa obligar a les empreses proveïdores a acceptar a Mercadona com a client únic, i els seus empleats acaben patint un alt índex d’explotació laboral.
La seua política de fidelització de la clientela, l’anomenada SPB (Sempre Preus Baixos), es basa en aconseguir els preus més baixos possibles de les empreses proveïdores sense rebaixar substancialment la qualitat estàndard. I això te un alt cost social. Allò que els empresaris deixen de guanyar amb les seues relacions comercials amb Mercadona, l’han d’extraure de l’única forma possible: explotant les seues persones treballadores al màxim.
És el que es coneix amb el nom de “mètode Mercadona”.

De Juan Roig afirma el digital “El Economista”: “L’empresari ha construït el seu model de negoci quasi com una religió, amb uns manaments dels quals és únic autor, però també el principal predicador per garantir que no s’obre cap escletxa en la fe exigida a la seua comunitat de fidels amb els treballadors i els proveïdors com a protagonistes”.

Malgrat la seua considerable plantilla, és molt difícil trobar treballadors disposats a donar un testimoni crític del que passa a l’empresa. Hi ha molta por entre els treballadors, no només pel seu lloc de treball, sinó també per si l’empresa poguera prendre represàlies contra algun familiar que “està dins”.

El que passa a l’interior de cada un dels centres de treball sol quedar dins de l’àmbit “privat”. Però afortunadament els és impossible controlar la dissidència, o la gent que ha eixit de l’empresa i compta lliurement el que hi ha vist i viscut.

Les seues denúncies ens permeten fer-nos la imatge d’una empresa que funciona en clau de secta a través d’una jerarquia perfectament estudiada, que impedeix que hi haja solidaritat entre els treballadors.
Tot es dóna per i per a l’empresa, disfressat d’un impecable servei al client.


Així, per exemple, per accedir a la paga anual de beneficis, cal sotmetre’s a una avaluació que demostre que s’han complert tots els requisits, i no tindre actes per haver fet alguna cosa malament. Negar-se a passar aquest examen constitueix un incompliment de les normes de la botiga i és una cosa mal vist per l’empresa. No superar aquest examen durant dos anys consecutius és motiu d’acomiadament, i el de tindre tres actes, també.

En cas de malaltia, s’està obligat a acudir al metge d’empresa, qui tracta de convèncer que, en comptes d’agafar la baixa, s’agafen dies de descans. Qui tot i així agafa una baixa, passa a estar mal vist dins de l’empresa. A més hi ha una gran pressió per part dels companys perquè no s’agafen baixes, ja que “repercutiria negativament en el col.lectiu”.

Hi ha una gran competència entre les diferents botigues “per ser la més modèlica, la que més productes ven”. Davant el descens de vendes s’accentua la pressió sobre tots els treballadors. Els coordinadors són amenaçats i, al seu torn, aquests amenacen els treballadors al seu càrrec, els quals es veuen obligats a aclaparar els clients per donar eixida als productes peribles.
 


Les conseqüències del “mètode Mercadona” sobre la plantilla són molt perjudicials per als seus treballadors. Sotmesa a una gran pressió, són freqüents l’estrès, les depressions, les ruptures de parella, les malalties psicosomàtiques, etc.
De fet Mercadona té contractat a través de la mútua una extensió del servei amb especialistes en salut mental. Segons un metge psiquiatre psicoanalista que va treballar per a Mercadona durant uns anys, “el volum de treball era molt considerable, es guanyava molts diners… Els pacients arribaven a la consulta molt necessitats de teràpia”.

Aquesta és solament un part de la cara oculta de la Mercadona que no es veu i que es censura, més enllà dels tòpics de l’empresa modèlica i de la imatge d’empresari triomfador de mirada serena, d’àmpli somriure i de braços creuats que ha estandaritzat Juan Roig.

Patraix, València (L’Horta), a 19 de novembre de 2013.

L’ofensiva ideològica dels privatitzadors de la Sanitat.

Sergio Fernández Ruiz és vicepresident de l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de Madrid.

Pel seu interès, i en denúncia de l’ofensiva neoliberal que estem patint a tot l’Estat espanyol per privatitzar la sanitat pública, vaig a reproduir un interessant article que va publicar a la revista Nova Tribuna, després de traduir-lo al català:

L’ofensiva ideològica dels privatitzadors de la Sanitat.

“Un dels efectes més importants a tindre en compte com a resultat de les mobilitzacions professionals i socials que s’han produït contra les retallades i les privatitzacions sanitàries, és que han produït un rebuig majoritari a aquesta política i s’ha produït la pèrdua de l’hegemonia ideològica dels postulats privatitzadors, de manera que, hui en dia, la majoria de la ciutadania i del conjunt de professionals, treballadores i treballadors de la Sanitat Pública rebutgen de manera inequívoca aquestes privatitzacions.

Conscients d’aquesta situació, i de que el desmantellament de la sanitat pública i les transformacions a què volen sotmetre-la són difícils si no s’aconsegueix una certa capacitat de convicció i manipulació d’un sector significatiu de la població, les potents forces polítiques i econòmiques que pretenen fer negoci amb la privatització sanitària estan fent una doble maniobra.

 

La primera, negar l’evidència en el més pur estil “goebbelià”: “Una mentida mil vegades repetida es transforma en veritat”, de manera que, primer es neguen els fets, es diu el contrari del que es fa i després es llancen missatges eufemístics per encobrir-los.
Així, es parla de “externalitzacions” (paraula que la RAE no inclou en el seu diccionari) que pretenen  “flexibilitzar”, “modernitzar”, “millorar la gestió”, etc., però sempre, és clar, amb l’afegitó de que en realitat es fa per “consolidar, millorar i garantir la sostenibilitat” de la Sanitat Pública.

La segona, una ofensiva en el terreny ideològic mitjançant multitud d’informes amb aparença d’”independència” que van apareixent com una “pluja fina” per crear un entorn favorable a les tesis privatitzadores. Aquesta tàctica ja va ser usada durant anys després de l’ampli rebuig social i professional que va concitar l’Informe Abril a 1991, i que va fer que les seues propostes no es dugueren endavant en aquell moment.

Aquests informes procedeixen d’àmbits del més variats, que va des de consultores directament implicades en les privatitzacions, fundacions finançades per les empreses d’assegurances privades i per les multinacionals de la farmàcia i, per descomptat, des dels partits polítics pro privatització i de les pròpies administracions sanitàries controlades pel PP (l’última el mateix Ministeri de Sanitat). Tots ells, en realitat, estan finançats pels que afavoreixen la privatització, responent als seus interessos particulars per als que intenten guanyar l’espai del debat públic.
20130818120706-sanidad-no-se-vende.jpg

De qualsevol manera és important constatar la debilitat teòrica dels informes que van apareixent, així com les declaracions d’intencions (que contradiu el contingut i propostes concretes) i que, dient-nos que el que es tracta és de reforçar i millorar el sistema sanitari públic, en realitat fan exactament el contrari.

Aquesta instrumentalització fa evident la manca de consistència argumental i de base empírica dels que pretenen privatitzar l’atenció sanitària al nostre país i, al capdavall, donen un argument més als que pensem que l’important és la salut de la ciutadania per sobre dels beneficis de les empreses.”

Patraix, València, a 18 de novembre de 2013.