La paella mecànica

Ens ha tocat viure una època molt propícia a la mitologia. I ahir va ser una data en què, tot just pegant un ràpid cop d’ull a la majoria de les portades dels diaris, un s’en adona.

Personatges com Kennedy, el president dels EEUU assassinat ara fa cinquanta anys a Dallas, n’és un bon exemple.
La seua figura ha estat engrandida al llarg dels anys per les fosques circumstàncies de la seua mort i de la seua vida privada, però també per haver estat envoltat d’una aura de president trencador dels estereotips que fins llavors es consideraven consubstancials a la política nordamericana.

Però que d’això, n’hi ha molt més de mite que de realitat.

Després de la seua mort, la veneració per Kennedy va deixar un molt reduït marge per al revisionisme de la seua biografia. Thomas Powers, escriptor i crític de les moltes obres publicades sobre la seua persona, va dir que “els lleials de Kennedy van ser increïblement reeixits a vendre les línies més favorables de la seua vida als historiadors”

El seu mandat com a president va ser “una amalgama d’errors, passes en fals i fogonades enlluernadores”,  tal i com va escriure Walter Lippmann, destacat intel.lectual i comentarista polític nordamericà de l’època. L’anàlisi serè que va fer Lippmann amb prou feines va tindre ressò. La llegenda de Camelot, atiada pels cavallers de la taula rodona, va apagar qualsevol ombra de crítica durant molts anys.

Tot i tindre majoria demòcrata a les dues cambres del Congrés, els principals projectes de política interior, com les ajudes federals a les escoles, la llei de drets civils, el Medicare, etc… van ser rebutjats sota el seu mandat.
De fet, no es van fer realitat fins després de la seua mort, amb Lyndon Johnson a la Casa Blanca.

En política exterior, es va responsabilitzar del desastre de Badia de Cochinos en 1961, amb 1.200 morts o detinguts. Dos mesos després va ser incapaç d’evitar la construcció del mur de Berlín per ordre de Nikita Krushchev. Va amenaçar l’URSS amb una guerra nuclear si no retirava els seus míssils nuclears de Cuba l’octubre del 62 i va elevar d’uns centenars a 16.000 el nombre de soldats nord-americans al Vietnam.

La mort i la desgracia van immortalitzar als Kennedy. Solament així s’explica el fet que una família liberal, rica i poderosa, es convertira per a molts nord-americans en la dinastia que sempre havien desitjat, però que mai havien tingut.

Han hagut de passar més de 30 anys abans que els documents desclassificats i els testimonis espolsats tornaran a fer llum sobre la seua complexa personalitat, per desvetllar per primera vegada les seues fragilitats personals, tals com la seua debilitat per les dones, la història mai explicada del seu primer matrimoni amb Durie Malcolm, la seua tempestuosa relació amb Marilyn Monroe, les seues malalties venèries, el seu coneixement dels plans per assassinar Fidel Castro o les seues aliances inconfesses amb la màfia per evitar la victòria de Nixon el 1960.

Amb el pas del temps, un estudi més reposat de la seua obra, dels seus discursos i les seues ordres executives han permès recompondre la veritable vena política d’un home que ha estat artificialment elevat als altars del moviment dels drets civils, i a qui es considera com un dels més venerats apòstols del Partit Demòcrata.

Kennedy va saber vendre la seua imatge com cap altre president ho havia fet fins aleshores.
La realitat objectiva és què la seua Administració no va deixar grans fets per als llibres d’història, malgrat què el seu encant, el seu estil, personal i polític, i la seua retòrica li van guanyar les voluntats de tota una generació, fins a un grau a hores d’ara no igualat per cap altre president en el que va de segle.
L’explicació pot estar en el fet que era molt millor venedor que polític.
Però per a molts polítics, la política consisteix bàsicament en saber vendre fum amb una bona imatge, però vendre-ho bé. I d’això a València tenim un bon exemple, i no cal parlar-ne més…

Sobre la saga dels Kennedy s’han publicat ja més de cent llibres.
Superades la idealització dels primers anys i la crucifixió posterior, biògrafs i historiadors van enterrant els mites, desenterrant documents i arxius fins ara secrets i oferint una imatge molt més real, objectiva i imparcial que la de l’heroi, el pacifista, l’idealista, el promiscu o el salvador John Kennedy transmesa fins avui.
Una imatge d’un mite, no d’una persona de carn i ós.

Patraix, València, a 23 de novembre de 2013.