La paella mecànica

Escal UGS és una empresa controlada per ACS en un 66.7 % i pels seus socis canadencs Dundee Energy Limited en un 33.3 %. El nucli dur del grup ACS el formen Florentino Pérez, els Albertos, els March i els Fluxá, una part de la creme de la creme de l’oligarquia financera espanyola. ACS construeix l’AVE, autopistes i carreteres de peatge que desprès a més explota, construeix i reforma aeroports, cimenta rius, conserva i manté Metros, en temps de la bombolla urbanística va fer un fum d’urbanitzacions, és l’única empresa a la que se li permet construir gratacels a la Castellana de Madrid i també forada mines i dipòsits de gas, com ara el Castor.

El projecte Castor, a hores d’ara paralitzat des del passat 26 de setembre per l’elevada sismicitat que sembla estar provocant a tota la zona, constituïa a priori un mos gens menyspreable per a una empresa com ACS. Amb tan sols moure una mica els fils dels titelles que se senten a la Moncloa i al Congrés espanyol, va obtindre la seua concessió en el BOE per un període de 30 anys, prorrogables en dos períodes més de deu anys cadascun per explotar un dipòsit de gas amb una capacitat de 1,9 milions de metres cúbics, que havia d’injectar a l’estiu i extreure a l’hivern per jugar així amb els preus de l’oferta i la demanda. Florentino Pérez i els seus socis canadencs esperaven obtindre 3.000 milions de benefici acumulat només durant els 30 primers anys de la concessió. A aquesta xifra caldria sumar els 1.700 milions que els va atorgar el Ministeri d’Indústria. En total 4.700 milions, és a dir, el triple del que va xifrar el ministre Soria en la seua darrera compareixença al Congrés.

El què es vol amagar ara és el fet de que la concessió es va fer per satisfer exclusivament els interessos econòmics de la concessionària. I per adonar-se’n només cal fer una ullada ràpida a les condicions de la mateixa.

Perquè els interessos que es mouen darrere d’aquest projecte són molt poderosos, i per satisfer-los s’ha posat al seu servei tota la maquinària de l’Estat, tant en el govern de Zapatero com en l’actual de Rajoy.

ACS té un deute actual de 9.000 milions d’euros, més del doble del seu valor en borsa. El New York Times va definir ACS com l’exemple global d’una empresa fora de control. Els sobrecosts injustificats hi són habituals i estan darrere del seu inassumible deute.

Per això des de l’Estat es va llançar un pla de rescat: Castor és una inversió per ACS.

Atorgada graciosament per Zapatero i pagada escandalosament per Rajoy, que fins i tot va arribar a canviar la llei perquè es poguera posar en funcionament. La jugada que hi havia darrere de tot això era que, amb els sucosos beneficis que anava a obtindre ACS amb aquesta concessió, blindada a tot contratemps pel mateix Reial decret del BOE, ACS poguera ser rescatada pel gegant energètic espanyol ENAGAS, al qual Florentino Pérez vendria la meitat de la seua participació en el projecte quan la plataforma començara a funcionar. Aquesta operació suposaria per a ACS una injecció econòmica de 400 milions d’euros per a les seues malmeses finances.

Un exemple que mostra ben a les clares com es van fer les coses el tenim en l’empresa que assegurava el dipòsit: Generali. Aquesta companyia d’assegurances va aconseguir una cosa que sembla impossible per l’increïble: va cobrar per una pòlissa d’assegurança del projecte sense cobrir el risc de fuites de gas. Així es pot llegir en un annex del fullet d’emissió de bons de 1.400 milions que es va col.locar a Luxemburg i el text està en únicament en anglès, i en el qual s’explica que les possibles fuites de gas al subsòl del magatzem de Castor no estaven coberts pel contracte d’assegurança. Aquest annex el subscriu el broker assegurador internacional Willis Consulting. L’assegurança tampoc cobreix els terratrèmols, cosa normal en el món de les assegurançes. No obstant això, que en un dipòsit de gas no es contemple ni “el flux espontani a altres dipòsits”, ni “una rebentada” sembla bastant sorprenent, per no dir surrealista. És a dir, en el mateix fullet de col.locació dels bons d’una banda s’admet que pot existir el risc de fuita de gas i per un altre es reconeix que el risc no està cobert per la companyia asseguradora… fantàstic!

Costa realment d’entendre que si Generali no cobria el risc de fuita de gas, essent aquest el principal risc que pot patir una instal.lació d’aquesta naturalesa, ACS i els seus socis tiraren endavant amb el projecte. O potser sí, perquè el risc per a Florentino Pérez i els seus socis era mínim, a l’haver assegurat el cobrament del valor comptable de la societat (1.570 milions d’euro) en el moment en què el Govern extingís la concessió.

D’altra banda, en el reial decret de Castor es diu que si hi ha una “caducitat o extinció ” de les instal.lacions a causa de “dol o negligència imputable a l’empresa concessionària”, es pagarà una compensació corresponent al “valor residual” d’aquestes instal.lacions “sense perjudici d’altres responsabilitats de l’empresa concessionària”. Tot servit en safata de plata a la concessionària!

Malgrat tot això, el Govern de Zapatero va aprovar el projecte en aquestes condicions. Escal UGS, l’empresa explotadora, va aconseguir passar ni més ni menys que 42 aprovacions administratives, tant per part del Govern de Rodríguez Zapatero (PSOE) com del de la Generalitat Valenciana (PP) i l’Ajuntament de Vinaròs (PP)… Els dos principals actors de la partitocràcia espanyola, el PSOE i el PP, al servei de la casta extractiva una volta més.

Al BOE de novembre del 2009 l’Observatori de les Terres de l’ Ebre, un organisme científic dependent del CSIC, va presentar al.legacions a l’aprovació mediambiental de Castor considerant llavors que “s’ha d’estudiar la freqüència i magnitud de l’activitat sísmica incloent-hi proves que asseguren que les pressions degudes a la injecció no causen fractures en les roques” . Ni el Ministeri d’Indústria ni Escal UGS va sol.licitar l’informe, ignorant la petició dels científics.

En canvi l’assegurança contractada sí que cobria a ACS i Dundee Energy per possibles retards, tant en la construcció com en la posada en marxa. És a dir, Florentino Pérez podria cobrar de Generali per l’actual paralització temporal de l’activitat de Castor. Tot nugat i ben nugat,  vos sona aquesta frase?

Ara ACS i els seus socis esperen que el Govern espanyol els retorne la inversió aportada i fins i tot estudien rebre el lucre cessant, ja que el rescat per part d’Enagas s’ha frustrat a conseqüència de la paralització del projecte pels terratrèmols. Però el Govern espanyol es rebel.la: el ministre Soria, d’acord al que s’ha dit per part del Tribunal Suprem, ha declarat que no serà necessari si es demostra que “hi ha hagut una conducta dolosa o culposa per part de l’operador”. La demanda presentada davant el Suprem per part del Govern es fa en contra d’un reial decret aprovat pel mateix govern. Malgrat aquesta aparent contradicció, aquesta possibilitat apareix recollida en el dret espanyol sota la figura de la declaració de lesivitat, en què una entitat administrativa pot denunciar per perjudicial per als interessos públics un acte prèviament dictat per ella mateixa.

En aquesta mateixa sentència el Suprem havia desestimat el recurs presentat pel Govern contra la disposició que preveu indemnitzacions a la concessionària de l’emmagatzematge de gas al cas d’extinció o caducitat de la concessió, que podrien arribar als 1.700 milions d’euros.

El cas del projecte Castor exemplifica a la perfecció el poder que atresora a les seues mans l’oligarquia econòmica espanyola , i com els mecanismes de l’estat es posen al servei dels seus interessos particulars, encara que siga a costa de l’interès general dels ciutadans espanyols.

 Aquesta casta depredadora i extractiva espanyola és una oligarquia atàvica i opulenta d’encuny franquista, que té les seues arrels més profundes al segle XIX de la restauració liberal. El seu centre d’actuació és la capital de la metròpoli, Madrid, on unes poques desenes de famílies, tals com les que conformen el nucli dur d’ACS, controlen tots els mecanismes de l’estat: l’administració, l’exèrcit, l’església, els bancs i les empreses que de mans públiques van anar a mans privades amigues. Es passen els càrrecs i els privilegis de pares a fills, i de fills a nets, i seguiran així al llarg de generacions si ningú ho impedeix. Són sense dubte en bona part responsables del desastre històric, econòmic i social de l’Estat espanyol en les últimes dues centúries.

 Ja hi abundant bibliografia que documenta amb dades econòmiques i historiogràfics inqüestionables els seus afers al llarg d’aquests dos segles: “Delenda est Hispania”, d’Albert Pont, “Espanya, capital París”, de  Germà Bel, “L’espoli fiscal. Una asfíxia premeditada”, de Ramon Tremosa i “Madrid és una illa. L’Estat contra la ciutadania”, d’Óscar Pazos, són alguns d’aquests llibres.

Oscar Pazos la descriu a la perfecció en la seua obra: “La casta capitalina ha segrestat els òrgans de poder de l’Estat i ha creat una trama d’interessos per governar des de la distància i en profit propi. No tan sols ha absorbit la política, la banca, els mitjans de comunicació, la burocràcia, l’empresa i les arts, sinó que ha posat tots els entrebancs possibles per aniquilar la iniciativa de les ciutats que li pogueren fer ombra. El procés s’ha legitimat i exacerbat aquests darrers anys amb l’organització d’un estat burocràtic, judicialitzat i funcionaritzat que viu d’esquenes a la ciutadania, de la qual és l’enemic principal”. Són majoritàriament els “empresaris del BOE”, com els defineix el Cercle Català de Negocis, oligarques que es lucren de les concessions de l’Estat i que van obertament contra els interessos de l’inmensa majoria de les empreses del país, que són xicotetes i mitjanes.

El fenomen ha estat també ben estudiat a escala internacional pels economistes Daron Acemonglu i James A. Robinson a “Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty” (2012), on encunyen el terme “elit extractiva”: allò que és determinant per al desenvolupament d’un país és la qualitat de les institucions i el control democràtic de les actuacions dels polítics.
Els països “tancats” on una minoria privilegiada domina els mecanismes de l’Estat fracassen econòmicament i socialment. És el clar retrat d’Espanya.

Patrtaix, València (L’Horta), a 12 de novembre de 2013.